Fins demà!
Fins demà!
No, no, ja he tornat del tot, per desgràcia, m'hauria quedat, eh?
I tornaries, eh?
Sí, sí, sí, bueno, és un país amb moltes coses a veure, o sigui que puc tornar i fer un altre viatge per allà.
O estem parlant d'un gran arxipèl·leg, que a format diuen per 7.107 illes.
Sí.
El mateix és important aquí, eh? Perquè de fet diuen que n'hi ha una més amb Marea Baixa.
7.108.
Ah, no ho sabia.
De les 7.107, sí, però 7.108, no.
On arribes? A la Filipina? Agafes un vol d'aquí?
A Manila.
Tot un dia, perquè vaig volar a Amsterdam i d'Amsterdam a Manila eren 13 hores en avió, més les 3 a Amsterdam, més esperar en un aeroport.
I a més que quan vaig arribar no em vaig quedar a Manila perquè m'havien dit que no valia la pena estar i això, i vaig procurar estar-hi el menys temps possible.
Llavors, directament, vaig agafar un altre vol intern cap a una de les illes.
És fàcil fer conneccions internes amb vols?
Sí, és com agafar l'autobús.
És bàtic.
Hi ha molts aeroports petits, com pot ser l'aeroport de Reus, i són aeroports petitets i pels vols domèstics.
Clar, la ve tanta illa i hi ha aerolínies molt barates.
És tipus Ryanair? Per allà pots trobar vols?
Sí, sí, sí. Cebu Pacific, és un estil de Ryanair.
També hi ha Philippine Airlines, que és més així, una miqueta més cara.
I bé, no hi ha cap problema per trobar un vol, eh?
En Manila ja et van recomanar que no calia estar-hi gaires dies, no?
No, al final hi vaig estar un parell, perquè vaig improvisar sobre la marxa.
Però no, no, el que vaig fer va ser estar en centres comercials,
anar-me a fer la manicura, la pedicura, una miqueta així, de puesta a punto per tornar.
Perquè és diferent allà, o no?
Home, sí.
Un centre estètic a Manila és diferent d'un d'aquí?
Ah, bé, no, bueno, no, no, és com un centre estètic d'aquí,
el que passa és que allà tot és molt més barat,
tu llavors vas allà, ets la reina, ja et fan la manicura, la pedicura,
i per quatre duros, llavors.
És que el nivell de vida és molt baix, no?
El nivell de vida, el poder aquisitiu és baix, no?
Sí, tot és més barat.
No és com, havia estat a Tailàndia,
no és com a Tailàndia o a Vietnam, que tot és baratíssim.
És barat, potser, no sé, la meitat que aquí,
però bé no tant com a Tailàndia.
O sigui que, sí, està surta...
Mira, la manicura em va sortir per uns, no sé, cinc o sis euros o així.
I què val aquí?
Aquí, doncs, de 12 a 10 a 18 o així, no sé, no me la vaig a fer molt sovint.
Parles una mica, però, de Manila, és a dir, que què hi veiem,
què contrasta amb el que tenim aquí?
Mira, és que Manila no la vaig visitar,
el que passa és que allà vaig estar a casa d'una noia
perquè vaig fer Couchsurfing, que és una pàgina web.
Couchsurfing significa surfar ja s'ho fas.
Llavors, tu a la pàgina web aquesta et fas un perfil
i llavors, doncs, veus els perfils d'una altra gent.
És com un Facebook.
I llavors, doncs, dius, escolta, que m'ha semblat molt simpàtica
i justament ara aniré a Manila uns dies,
que em podria quedar a casa teva.
Llavors, vaig trobar una noia a Manila
i em vaig quedar a casa seva un parell de nits o així
i, clar, hi va ser ella la que em va portar, doncs, a tots aquests llocs
i vam anar a l'espai, a sopar, i cap aquí, cap allà.
Però no vaig fer la visita turística
de el que seria la zona dintre muros, el barri de...
No vaig fer visita.
Allà vaig anar al cine, vaig anar al centre comercial i poc més.
Doncs s'ho feia confortable?
Bé, vaig dormir en un llit i tot.
Sí, a casa són els pares.
Ella era d'allà de Manila o no?
Ella era filipina, sí, sí.
Filipina total, amb rasgos asiàtics,
amb passats xinesos, d'habits xinesos,
i vaig estar a casa seva i sí,
i amb sa mare, els germans...
I mira, és una manera...
Diferent, no? Molt bé.
...de veure com viuen allà,
perquè si no, no ho hauria vist,
anant a un hostal o a un hotel
i menjant, doncs, com mengem a casa.
Com vivien? Com era la casa seva?
Doncs ella vivia en una zona, així que estava bastant bé.
O sigui, no era una casa luxosa, però vivien còmodament,
i era una urbanització que hi havia, així, casetes o així,
i bé, doncs, vivien en una casa d'una planta,
en tres habitacions, cuina, sala d'estar menjador i dos lavabos.
L'únic que allà hi ha el plantejament és diferent,
perquè allà tothom té servei, perquè és molt barat.
Com que els sous són tan baixos, tu pots, no sé, ric,
però sempre tens el noi dels encàrrecs,
una noia que s'encarrega de cuinar, per exemple,
la noia aquesta que vaig estar a casa seva,
tenia uns 32 anys i això,
doncs, no sabia cuinar, ni es feia el llit, ni res.
O sigui, vivia allà a cuerpo de reina.
Sí, tenia servei, perquè dius que és molt barat, no?
Sí, sí, sí, però no era rica ni res, eh?
Era una persona, doncs, com jo,
i aquí, doncs, que jo m'ho he de fer tot,
doncs ella, mira, allà no.
Ara, doncs, no es pot permetre altres coses,
però no fer les feines de casa, sí.
Com vas viatjar a les Filipines?
Tenies en ment veure algun concret,
com les terrasses mil·lenàries d'arròs?
Anaves amb algun objectiu o vas improvisant-se per la marxa?
Portava un Excel ja amb la meva ruta,
tota calculada, amb dies,
i vols que havia d'agafar,
perquè els portava tots comprats.
Després vaig haver de fer un canvi
per coses allò d'última hora,
que em vaig equivocar amb un vol.
Però no vaig tenir cap problema en trobar un altre.
Però sí, portava el meu Excel,
amb els dies marcats i tot.
Clar, perquè si havia d'agafar avions,
tampoc podia decidir-ho cinc minuts abans.
I en un viatge de dues setmanes
o dues setmanes i un dia que vols aprofitar bé,
tampoc pots deixar-te anar i a veure què passa.
Marxem de Manila, fem un salt.
Diuen que a Filipinas es podria simplificar,
dividir un país, per fer-ho simple,
amb quatre regions,
quatre grans regions,
una d'elles és les Visalles,
no el centre.
Aquí és on anem ara, no?
Deixem Manila i anem cap a les Visalles.
Què ens crida l'atenció d'aquí, d'aquesta zona?
Doncs no ho vaig visitar tot.
Diuen que Cebu és molt bonic,
és com la ciutat més important,
però jo no hi vaig anar,
o sigui que no en puc parlar.
No en parlà, no?
Vaig anar a l'illa de Bojol.
I bé, a Bojol hi ha un archipel·la que es diu Panglau.
I aquest va ser el meu primer destí.
Només arriba allà, a Manila,
vaig agafar el bol intern,
vaig volar cap a Panglau
i allà també vaig fer couchsurfing.
Era la primera vegada que feia couchsurfing
i vaig anar a casa d'un noi
que era filipí
i bé, em venia a buscar amb la moto.
Allà ni casc ni res,
ara m'estaran sentint molts pares,
però allà el casc, això no es porta.
Quantes persones hi van a la moto?
Depèn, jo anava amb la meva motxilla
de més de 10 quilos,
d'aquesta excursionista,
i a la moto.
I em vaig portar cap a casa,
vam deixar la bossa
i ja vam anar cap a la platja
a prendre alguna cosa amb amics seus,
amics, doncs, uns anglesos
i això que vivíem,
que estaven per allà vivint una temporada
i ell es guanyava la vida
com a monitor de submarinisme.
Vivia amb una altra noia
que també feia couchsurfing
però que no hi era en aquell moment
i llavors vam anar a prendre alguna cosa
amb els seus amics
i res,
jo estava cansadíssima,
imaginat després de tot el viatge
i ell allà aprenent alguna cosa,
i jo, a veure quan marxem a casa.
I res, vam estar fins les 10 de la nit o així
i vam anar cap a casa
i a dormir,
perquè és que no podia més.
Ja el meu primer dia de viatge
ja havia fet prou, m'assembla, no?
En arribar fins allà.
Doncs sí, sí, sí.
També el meu primer dia
vaig comprar la meva targeta
de mòbil filipina
perquè allà
estan com molt enganxats al mòbil.
Tota l'estona missatget cap amunt,
missatget cap avall,
tot el dia amb el mòbil
i doncs jo em vaig comprar una targeta
perquè em van dir que era molt pràctic
perquè si coneixia gent,
inclús per reservar habitació,
doncs escriure un missatge
a la guia de viatges i et posa el mòbil.
Llavors escrius
hi habitació per demà la nit
a tal lloc
i et contesten
cap problema,
t'esperem aquí.
En anglès tot, eh?
Allà l'anglès...
És el que s'utilitza, no?
Per conversar amb tothom, no?
Sí,
perquè en tema d'idiomes,
això també és interessant.
Va ser colònia filipina,
va ser colònia espanyola
durant uns 350 anys
i la van perdre els espanyols
quan la guerra de Cuba,
el 1898.
Llavors allà queda
molt noms de gent,
noms de carrers,
et pots trobar un Antonio Cervantes,
ara no parlarà
ni papa d'espanyol,
però Antonio Cervantes,
la noia que vaig conèixer
a Manila es deia
Brenda Fernández,
i llavors doncs per altra banda
també després de l'espanyol
hi va haver
la colonització americana.
Llavors és el que ha quedat
tu allà al cine vas
i les pel·lícules sonen en anglès.
La gent,
tothom parla anglès
i tu ho trobes tot en anglès
i no vaig tenir cap problema
de comunicació.
Vaja,
que el tagalo,
hola,
adeu i gràcies
i ja està.
Et sona molt estrany
el tagalo?
Sí,
com xino.
Bueno,
però de totes maneres
hi ha paraules semblants
a l'espanyol,
clar,
és com que es va barrejar
i sempre queden coses,
per exemple,
hola és
com està?
Que és un com estàs?
Com estàs?
Un com estàs?
i bé,
però adeu és paàlam
que no té res a veure
i gràcies és...
Ara no me'n recordo.
És a l'amat.
És a l'amat.
Gràcies.
Que és important,
eh, aquesta?
Sí, sí, sí.
Eren les tres bàsiques
per moure't.
Després hi ha en anglès.
Les platges són com es veuen
les imatges
que estem mirant per internet,
platges separatíques,
palmeres,
ressorts...
Sí, sí,
així era la platja
on vaig anar
de Bojol,
de Panglau,
a Lona Beach,
una zona bastant turística,
però no hi havia molta gent,
era temporada baixa al juny.
I sí, paradisíac
amb les palmeretes,
l'aigua cristal·lina,
un munt de bars
amb llums,
així,
a la mateixa sorra...
Inclús vaig fer una excursió
allà a l'isla de Balicasac,
un destí bastant conegut
per submarinisme,
i allà vam estar...
Jo no vaig fer submarinisme,
però vaig fer snorkel,
que és amb les ulleres i el tub,
i bueno,
vaig veure allà de tot,
de tot,
corals,
peixos de tot tipus,
a tot colors...
Jo què dius?
Sembla que els dibuixos animats
tinguin molta imaginació,
perquè veus peixos rosa,
fosforit,
o groc,
o verd,
o blau,
o elèctric,
i no.
O sigui,
és així, eh?
Tal qual t'ho dic,
és així.
Estàs veient el Nemo,
però jo...
El Nemo,
el vaig veure.
En realitat, eh?
Vaig veure el Nemo,
que és un peix
que s'espanta molt fàcilment,
i sempre està com al voltant
d'una espècie de planta,
que són com...
No sé si és una planta o un animal,
però són com unes algues així
que es mouen
i sempre s'amaga per allà dins,
està nedant al voltant.
Escolta'm,
i què mengem?
Perquè de moment ja portem...
Quants dies portem de viatge?
Portem...
Bé,
portem un.
El que passa és que hi ha moltes coses.
Hem de menjar alguna cosa, eh?
Què mengem a les Filipines?
Arròs.
Arròs per esmorzar,
per dinar,
per sopar,
per baranar i per tot.
En diferents salses,
almenys,
perquè parlaria una miqueta.
Arròs és la base,
és com el pa aquí.
Ells allà no beuen llet i no...
llavors doncs mengen amb carn de diferents tipus,
carn guisos,
amb salses
o arròs barrejat amb,
no sé,
amb patata,
amb històries.
Bàsicament,
resumint,
arròs.
Menjar no em va començar molt.
Mira que a Tailàndia em va encantar
i aquí no vaig provar res així molt especial.
A Tailàndia era més especial, no?
Menjar?
Sí,
més gustos,
més gustos.
Em va agradar molt a Tailàndia l'arròs amb curt,
i l'arròs amb...
No sé,
amb coses així,
amb verduretes.
I allà també,
l'arròs amb verduretes era el que...
Però clar,
és un plat molt senzill
i era el bàsic,
m'agradava.
I carn amb arròs.
I hi havia, doncs,
la fritada,
hi havia un plat que es deia fritada.
Veus?
El nom així,
recorda l'espanyol.
I el tema del preu per sopar,
per dinar,
si vas a un restaurant...
Doncs...
Clar,
depèn d'on entres.
I en què pagues?
En què pagues a Filipinos?
En pesos filipinos,
que surten a uns 54 pesos,
és un euro.
Llavors,
doncs,
tu podies menjar
un plat d'arròs amb verduretes,
així barat,
ve,
uns 120 pesos.
O sigui,
per dos o tres euros,
sopaves bé,
més la beguda,
doncs,
una Coca-Cola
podien ser
40 pesos.
Depèn,
perquè també podien ser 60,
80,
vull dir,
depèn del lloc,
que pot variar del doble
a la meitat.
I l'aigua costava uns...
Comprada en un supermercat,
d'això,
en un badulà,
que diguéssim,
uns 20 pesos,
o sigui,
baratet.
En altres llocs,
60,
depèn.
I bé,
doncs,
també allà la cervesa típica
és la Sant Miguel,
però no la Sant Miguel d'aquí.
O sigui,
es diu igual,
però és una altra marca.
I és la cervesa filipina,
Sant Miguel.
Som a les filipines,
som a les filipines,
on la perdista en Pujol.
Érem a la zona de les Visalles,
una d'aquestes regions.
Què més destacaries?
Van de saltar cap a l'altre,
cap a l'altre lloc.
Anem a Palauan després
o anem a Luzón?
No, anem a Luzón.
Luzón.
Sí.
Bé,
primer vaig fer també
una miqueta de ruta
per Bojol.
Vaig veure Chocolate Hills,
un destí bastant turístic
i conegut,
que són com unes muntanyes
que són...
Chocolate Hills,
li diuen com montes de xocolata,
perquè semblen bombons.
Les hem vist en fotografies,
diria,
per internet,
que són com moltes muntanyetes
que sobressurten de la seula.
Codonetes, sí.
Vaig veure això
i també vaig veure els Tarsier,
que són uns micos,
molt petitets,
uns monos,
molt petitets.
D'aquells que tothom
volia tenir a casa, no?
No, no.
Si són molt macos...
No, no són macos,
són com ratetes.
Són com entre un moni i una rata.
Són entranyables, no?
Petitons, així...
Són divertits,
són graciosos.
I tenen uns ulls
molt saltons,
són els animals,
els mamífers,
em sembla que tenen
els ulls més grans
en proporció al seu cos
del món
i tenen uns ulls
allò saltons
que quan els obres,
allò...
També vam veure
un santuari
de papallones,
allò que ens
van posar la papallona
al nas
i vam fer una ruta
d'allò turístic total,
allò vam quedar
un preu
amb el que ens portaven
a la furgoneta,
vaig conèixer
una parella de filipins
a l'aeroport,
també vaig conèixer
una noia francesa
que estava a la mateixa casa
on vaig estar jo
fent couchsurfing
i els quatre
vam fer la nostra ruta
per la ruta particular, eh?
Sí,
vaig dormir a Nats Hats,
que era un resort
d'unes cabanyetes
de fusta
allà al mig de la selva,
a prop del riu
i això
i ja està,
hi vaig anar a agafar l'avió
i si vol saltem...
Com era aquest riu?
El riu com era?
Era a prop de la ciutat
de Loboc,
el riu no me'n recordo
ara el nom.
Però com era?
És a dir...
Ah,
res,
era un riu...
No,
era un riu ample
i lliç
on també van fer
un passeig
en una barca
amb bufet lliure,
turístic total,
allò que et porten a menjar.
Però he de dir
que el turisme
era molt d'interior,
no t'estic parlant...
Estava ple de turistes
al vaixell aquest
que vam anar
i vam fer un bufet
dintre l'excursió
i al santuari aquest
de Papallones.
Es trobava moltíssima gent,
però de Filipines,
de gent potser de Manila
que anava a passar
el cap de setmana,
com el matrimoni aquest
amb qui vam fer l'excursió,
que era una parella
de Filipines jove
i estaven allà d'excursió.
Molt turisme interior
i tots fent-se fotos allà
com si, bueno,
com si s'acabés del món.
I per què és que Soma
sempre regui
perquè a Filipines
què passa?
Sí, no sé si és perquè
és gent així molt
que els hi va a la calma,
són gent molt relaxada,
molt alegre,
molt musical.
O sigui,
si tu vas a un restaurant
o un bar,
és probable,
depèn del tipus,
però en molts llocs
fan música en viu,
els locals de nit,
música en viu
i els hi va molt el rigui,
no ho sé,
potser perquè són molt
en pla de tranquil·litat
i de relax.
Vas trobar aquesta tranquil·litat
al nord,
a la zona de l'Ozón?
Total,
vaig trobar tanta tranquil·litat
que ni tenia cobertura
ni electricitat,
imagina't si estava tranquil·la.
Ni falta que feia, no?
No,
no em feia falta,
em vaig quedar sense
bateria al mòbil
i també sense
bateria a la càmera,
llavors tampoc podia trucar
i em vaig quedar sense
fer totes les fotos
que voldria haver fet,
però no passa res.
Estan parlant
de l'illa més gran,
nova arcipel·la
que l'Ozón?
L'Ozón,
és l'illa més gran,
llavors vaig,
allà és bastant
tot central,
vaig tornar a volar a Manila,
d'allà
vaig anar a casa
a aquesta coachsurfer
de Manila
que em va dir
pots venir a casa meva,
tu te dutxes,
et donem de menjar,
jo quan torni
de treballar
sopem
i després
te'n vas cap a l'autobús
i això vaig fer,
em vaig dutxar
com una reina,
vaig anar a agafar
l'autobús nocturn,
eren nou hores d'autobús,
menys mal
que portava ajuda
per dormir,
allò,
bastilletes per dormir
perquè nou hores d'autobús
en carreteres
com aquelles,
imagina't,
tot l'experiència,
sí,
però em vaig dormir,
em vaig despertar
el dia següent
i no m'havia entrat de res.
Sabies que l'última parada
era la teva,
diguéssim?
Sí,
sí,
sí,
i res,
hi ha un autobús,
em va tocar al costat
d'una noia filipina,
tot l'autobús
era en filipins
i menys,
un altre que hi havia
una marica per allà,
o sigui,
el que et deia
que no em vaig trobar
molt de turisme
i en tot cas
era gent de filipines
i bé,
vaig arribar allà
a les vuit del matí
o així.
Quantes hores de viatge?
9 d'autobús,
9 hores d'autobús
i no sé si van parar o no,
jo no em vaig entrar,
o sigui,
seguides.
Estàs cansada,
eh?
Sí,
i vaig arribar
i surto de l'autobús
i allò que et poses a parlar,
doncs,
amb l'american
vaig posar a parlar
que era l'única persona
que hi havia així
de fora
i,
ai,
on vas?
Doncs mira,
jo vaig cap a,
vam arribar a Banaue,
a la ciutat de Banaue
que era com
la zona així
primer destida
de les terrasses d'arròs,
però era com
clar,
com és el primer lloc
on arribes,
sempre és més turístic
i més massificat,
entre cometes,
massificat,
perquè tampoc.
I ja tenia ganes
de,
com tenia dos nits,
de marxar cap a un altre lloc
així menys turístic
i vam coincidir
que els dos
anaven cap a Batat,
un lloc molt,
és que no riaven
ni a la categoria
de poble,
molt petitet,
amb quatre cabanyes.
Cabanyes literalment,
eh?
Sí,
sí,
sí,
bueno,
cabanyes ben fetes,
però cabanyes,
sí,
cases de fusta,
sí,
sí,
sí,
de palla o de l'arròs,
no?
De la fulleraca de l'arròs,
potser,
o no?
Bueno,
hi havia cabanyes d'aquestes,
les típiques,
les nipahat,
nipah,
però també hi havia
les típiques de,
així,
bueno,
sostre així de plàstic
o de lleutor,
de lleutor es diu?
Sí,
sí,
lloc.
Doncs això sí,
senzilles,
cases senzilles,
però bé,
però força bé,
eh?
Vull dir que,
molt bé.
I hi havia aigua corrent
que ja és molt,
eh?
Que en alguns llocs
no em vaig trobar.
i llavors vam agafar un tricycle,
tricycle és com una espècie
de tuc-tuc,
és una moto amb sidecar,
val?
Però un sidecar
que és com una closca
que hi caben dues persones assegudes,
llavors vam anar
al motorista
i la Marika i jo allà
al sidecar
que ens va deixar
a mig camí,
tot sense asfaltar,
estem parlant,
eh?
O sigui que botant.
Perquè vins de...
Sí,
cabins allò amb pedres,
tal,
i ara no està asfaltat
i ara ens creuem en un autobús,
en un jipnic,
és com un autobús
d'aquells que van pintats
de mil colors
i mil històries
i van carregats
i la gent al sostre,
segur que heu vist fotos
i teniu la imatge,
a la Índia també m'assembla
que és bastant així
de l'estil.
I vam arribar,
ens va deixar
com en un encreuament
de camins
perquè a partir d'allà
ja no passava,
el tricycle ja no,
no arribava més lluny.
I vam estar caminant
com dos o tres hores
jo amb la motxilla
de 10 quilos,
dos o tres hores.
Sol, la justícia,
no?
Aquella sol...
Sí, calor, sol,
amb el gurret i la crema
i les ulleres de sol
i bé,
vam estar com dos o tres hores
caminant
que jo pensava
que no s'acabava mai allò
perquè clar,
primer feia pujada
després ja feia baixada.
I vam arribar
i el poblet aquest
que es diu Batat
de Quatre Cabanyes
que era on hi havia
unes terrasses d'arròs,
una zona
i vam trobar un hostal.
Aquí em vaig allotjar
per el més barat
que vaig trobar
en tot el viatge.
Aquí era molt barat.
Per quant, per quant?
150 pesos,
o sigui,
quasi 3 euros
la nit.
Per dormir, eh?
Sí.
i van comunitari,
evidentment,
i molt bé, molt bé,
i vaig estar en un lloc
al Simon's Inn
i hi havia, doncs,
en un lloc familiar,
doncs hi havia el pare
amb la filla,
una neboda,
perquè allà a Filipines
és també bastant habitual
que...
Bé, segur que coneixeu
a gent filipina
que està treballant aquí
o cuidant de gent gran,
treballant, doncs,
en cuines de restaurants
i allà molta gent
emigra a altres països
com la Xina
que els queda molt a prop
o Canadà
o Estats Units
o Espanya
per guanyar un sou
perquè...
per mantenir la seva família allà.
Llavors hi havia una nena petita
de 3 o 4 anys
que es deia Precious
que estava vivint
allà amb el seu tiet
i la seva cosina
perquè sa mare
havia anat a treballar a la Xina.
I això tu trobaves
a l'autobús
també vaig coincidir
amb una dona
que el seu marit
estava treballant a Canadà
i estava ella amb el nen.
El nen de 6 mesos.
És un fenomen bastant comú.
O sigui que el sostén
d'aquestes zones rurals
ve de l'exterior, diguéssim.
I no tan rural, sí, sí.
Gent que vol anar a treballar fora
per guanyar un sou
per mantenir la seva família
i perquè...
perquè és que si no
allà els sous són tan baixos...
Les terrasses d'arròs mil·lenàries
que si no no és un temps,
com són?
Com són més o menys?
Doncs mira...
Estrats com el priorat
de vinyes
però en què caça rurals.
Això mateix, són estrats.
I tu ho veus
i és al·lucinant
perquè ho veus...
És un paisatge
que veus allò
molts pisos
i ho veus tot verd
i després vas caminant cap allà
i te trobes al mig
de les terrasses d'arròs
perquè pots caminar
pel marge de pedra.
Són com...
Hi ha marges fets de pedra.
De pedra.
Vas caminant per allà,
entre les terrasses d'arròs
i bé,
això és el que vaig fer
durant la meva estància,
durant la meva estada
a les terrasses d'arròs.
Passeja per allà,
caminava,
vaig anar,
vaig trobar un riu,
hi havia una cascada per allà
i vaig parlar molt
amb la gent
amb la que estava...
Vaig coincidir,
doncs hi havia l'America,
una parella d'austríacs,
que són tots els turistes
que vaig trobar allà.
I els que cultivaven el tros,
diguéssim, eh?
No, no vaig coincidir.
Vaig veure així de lluny
una dona molt gran
que estava allà
asseguda allà a les terrasses.
Per què hi ha qui treballa?
L'aròs?
L'home, la dona,
tothom, la família?
No ho sé,
perquè jo no els vaig veure treballar,
la veritat.
L'aròs estava allà...
Quan han fet, no?
El van remullant.
El van remullant i ja està.
O la pluja el va remullant.
Ens queden quatre minuts
per anar a Palauan, eh?
Doncs saltem.
Saltem a Palauan
perquè val la pena.
Érem al nord de Filipines,
ara anem cap a l'est, eh?
Vaig tornar en autobús
cap a Manila,
vaig agafar un avió
fins a Puerto Princesa,
que veus un nom espanyol,
Puerto Princesa,
que és la capital de Palauan.
Però allà no m'hi vaig estar gaire,
vaig fer ni parada tècnica,
ni tècnica,
perquè on jo volia anar
era a El Nido,
que és al nord,
al nord,
hi ha un archipièl·leg paradisíac
que el comparen
com a l'esco pipí de Tailàndia,
tot dillers paradisíac.
I El Nido era com el punt de partida,
allà em vaig allotjar,
era un poblet,
entre cometes turístic,
però és que tampoc
em vaig trobar
amb tantíssims turistes,
vaig fer amics allà,
una parella canadenca,
vaig conèixer gent d'Alemanya,
d'Òstria,
d'Estats Units,
això del Canadà,
i clar,
com tenia mòbil,
doncs quedàvem,
i a més,
tots ens enllotjàvem al costat.
I queden per anar a dinar,
a sopar,
i queden també per fer excursions
d'island hopping,
o sigui,
salda i llenilla.
llogaves una barca,
amb un guia,
i t'aportaven tot el dia
a fer excursions d'illanilla,
i vam parar,
doncs,
un dia en set illes.
Llavors,
doncs,
bussejàvem amb les ulleres
i el tub,
i anàvem a veure,
doncs,
peixos,
al·lucinant,
de peixos,
ja et deia allò,
que com a
buscant d'anemo.
Les barques també són molt particulars,
no les barques de pesca,
no sé si aquí en aquesta zona,
però al país també són molt particulars.
Sí,
en cada país o en cada zona
tenen les seves barques tradicionals.
Si heu vist l'ost,
veieu que eren com canoes
que tenien com una espècie de pala
en un costat.
Doncs allà teníem,
sí,
dos pals,
una a cada costat,
per fer l'equilibri,
i això era una barca típica,
amb motor,
una canoa,
com si diguéssim,
amb dos pals als costats.
Escolta'm,
estem veient imatges ara del Nido,
i Déu Nido,
quines platges.
No està mal,
no està mal.
Ja hi aniríem ara mateix,
però quin paisatge,
no?
Sí,
i és que de Palauan
no et puc explicar res més
perquè és que s'ha de veure,
heu d'anar,
heu d'anar a Costa Riba
perquè ja et dic de Puerto Princesa
al Nido,
cinc hores per carretera
sense asfaltar,
botant allà,
se'ns va espatllar l'aire condicionat.
És la zona més verge,
no aquesta del Nido?
Sí,
és una zona...
Pots trobar-te illes desertes?
gairebé.
Sí, sí, bueno,
és que de fet jo estava al Nido,
però les illes que visitàvem
amb l'excursió
eren illes que no hi vivia ningú,
no hi havia res,
estaven abandonades,
eren per les excursions,
inclús hi ha illes privades,
hi ha gent que compra illes.
Vaig conèixer un austríac
que estava casat amb una filipina
que tenia una illa allà.
Sí, sí.
Era pobra, no?
Home, allà deu ser com comprar-te
un xalet dels cars aquí.
I allà et compres una illa.
Sí, sí.
Però, escolta'm,
què sents quan arribes
a una illa deserta
quan trepitges la sorra
que passa pel cap?
Doncs,
doncs que és el paradís.
Tampoc sents res,
perquè són illes
que per molt que no hi visqui ningú,
són illes on se fan les excursions
que les tenen per això.
Són illes privades
on els hotels
que organitzen les excursions
paguen per parar.
Pagan per parar els amos
com si aparques en zona blava
o com si vas per casa
en un pàrquing
i bé,
no estan habitades, però...
Què mengeu aquí al Nito?
Amb molt d'arròs,
amanida de patata
i verduretes,
peix.
M'havia oblidat del peix,
el lapu-lapu,
el rabbit fish,
tot tipus de peix,
barat,
marisc...
Bé, bé.
Però bé,
no destacaria el menjar
del meu viatge, eh?
No, però recomanaria això sí, eh?
Fer aquests contactes
per poder dormir al sofà d'algú, no?
Sí, però això en qualsevol país.
És que, de fet,
a Tarragona
jo he rebut gent.
He rebut gent
a una noia Estònia,
un noi d'Hongria,
que n'estaven de pas.
Ara em donaràs l'adreça
i la penjarem
al nostre Facebook,
així tothom que tingui interès
pot anar-hi.
Us podeu mirar
sense compromís
i us feu un perfil
si us interessa.
Amb Bujol,
gràcies per acompanyar-nos.
Ha estat un viatge molt interessant,
el que ens has explicat avui
per les Filipines
i, escolta'm,
que vagi molt bé l'agost.
Gràcies.
Les 10 d'aquí no res
el viatge per a Filipines
que hem fet avui,
demà més.