logo

Arxiu/ARXIU 2010/MATI T.R.2010/


Transcribed podcasts: 625
Time transcribed: 11d 23h 2m 40s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

There are a place for me, somewhere to stay, sometimes it seems to be...
Carles Marqués, molt bon dia.
Molt bon dia.
Benvingut, quina setmaneta que tenim al Caixa Fòrum.
Sí, sí, sí, déu-n'hi-do-n'hi-do.
Bueno, la setmana vinent serà més tranquil·la.
Home, sí, suposo.
No, no, ja cal, eh?
Ja cal una mica de calma.
Clar, setmaneta, perquè a més ho parlàvem amb el responsable del festival de Dixi,
Caixa Fòrum, com sempre, aposta per la música en directe.
Tres dies, correcte.
Dijous, divendres i dissabte.
Per tant, això ja és un gran què.
A banda del festival de Dixi, el cap de setmana aportes altres activitats.
Avui tenim un documental, a més debat, amb un presentador, entre cometes, d'excepció.
D'excepció, de luxe.
L'historiador Montblanqui i Andreu Maiaio.
Correcte, i tenim Santiago Carrillo i Manuel Faragán.
No els tenim en persona.
En persona, no.
Que podrien, tal com estan.
Que podrien, que podrien.
Perquè, escolta, ja voldries tu i jo, eh?
Sí, està així la seva edat.
O l'any que ve.
Tenim dos grans documentals que, a més, allò, d'alguna manera, vaja, entren en profunditat amb aquestes figures controvertides.
Tots dos sabem que van ser líders de la transició i, en algun cas, diguéssim, des d'abans de la transició.
Vull dir, bueno, Carrillo des del temps de la república i Fraga des del temps del franquisme.
És a dir, dos polítics, allò, realment molt potents, podríem dir, com ja no en queden.
Però això, després, també fa falta veure què diu la història.
Però, en aquest cas, el que diu la història és que, això, han fet dos grans documentals sobre les seves figures,
en els quals, com que els estiren molt de la llengua, parlen molt.
I el que falti, diguéssim, per acabar d'estirar del fil, ho acabarà fent l'Andreu Maiaio, que...
Per cert, que es modifica una miqueta l'estructura de l'acte del que és habitual de documentar el mes abans, no?
Sí, sí, sí, diguem-ho.
A veure, de fet, són dues pel·lícules que és una, com si diguéssim, és un...
S'han de veure juntes, que són dos diferents.
És un pack.
Com els lligurs indivisibles, eh?
Que dura 163 minuts, però no patiu, eh?
Vull dir, si vau venir a veure aquella del gran silenci,
a començaments de temporada, que durava més o menys això, i no hi ha paraules,
evidentment, escoltar com parlen Carrillo i Fraga, doncs tampoc...
Vull dir, és distret, eh? Tampoc avorreix.
Però, aleshores, en comptes de fer el debat al final,
perquè probablement sí que es farà tard i són pràcticament tres hores en total,
el farem una mica una presentació completa i debat, també, evidentment.
Si la gent està disposada a fer preguntes abans de veure la pel·lícula, cap problema.
I ho fem abans, perquè si ho fem després no quedaria ni jo.
Serà a partir de les set de la tarda i això és avui,
però ens avancem una miqueta al cap de setmana.
Més enllà del Dixi i d'altres activitats que comentarem tot seguit,
arribarà un espectacle que es titula El fil del mite.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic una de les seves actrius,
és la Mireia Piferrer. Mireia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
El fil del mite, bé, és prou evident que és un espectacle familiar
acostant la mitologia als més petits.
És un exercici que es fa fa molt de temps des de la literatura,
des de les publicacions, perquè és una base cultural
i de desenvolupament bàsica per a qualsevol infant, la mitologia.
Sí, sí, nosaltres creiem que és importantíssima
perquè és l'origen de tot, del teatre, de la literatura,
de tots els mites han sigut el germen de molta literatura
que s'ha creat després.
I és interessant conèixer-la i tant, molt interessant.
I com plantegeu l'espectacle?
A partir d'on s'han de manllevar alguns dels mites
i fer un espectacle de creació pròpia,
fixeu la vostra atenció en un mite en particular?
Bé, sí, tenim uns quants mites amb els que treballem.
Això és un projecte del Caixa Fòrum, del Departament d'Humanitats,
que volien portar totes les transgèries i mitologies greges
al món infantil.
I llavors ens van proposar una sèrie de mites
que són els que més els interessaven a ells.
Llavors, diguéssim que el mite d'Ariadna, del Milotaura i del Laberint
és amb el que comencem i amb el que acabem l'obra
i, mentrestant, també s'allacen altres històries, no?
La de Dèdol i Ícar, no?, que se li desfan les ales i cau al mar...
Bé, la veritat és que, clar, són tragèries.
Vull dir que és un material una mica sensible,
perquè diguéssim que pels nens també hi ha la gràcia aquesta
o la novetat que no totes les històries acaben bé,
perquè, bé, això, com la paraula diu, són tragèries.
Per tant, bé, és aquest imaginari
que de vegades hem intentat treure una mica dels nens, no?,
que no acabin de saber aquestes històries
i aquí, doncs, es parla una mica sense embuts, no?
És el que hi ha, és el que hi ha.
I no ho intentem adornar,
però no opiem les històries tal com van estar creades en el seu moment.
Històries que en el seu moment, i que continuen sent-ho com les de tradició oral,
diguem-ne, que aporten ideologia, aporten saviesa,
aporten moltíssimes coses, en el cas del mite d'Ariadna, el minotaure,
el fil, allò com se les pesca, no?,
per realment el tema dels valors d'efectes o virtuts,
en el cas de Dèdol i Ícar.
Vull dir que van aportant valors que són universals
i els quals no caduquen.
Totalment, totalment no caduquen.
O sigui, és increïble perquè el que van fer els grecs
en el seu moment va ser impressionant.
O sigui, estan completament vigents tots els dilemes
dels que parlen, els personatges,
tots els errors que cometen,
totes les virtuts que tenen,
són coses que encara ens remouen a nosaltres.
Vull dir, són les passions, no?,
les coses més internes de l'humà,
que realment és que...
No, no, encara són històries amb les que els nens
es queden completament atrapats,
perquè fins i tot a nosaltres, els adults,
encara ens sorprenen molt
perquè són molt interessants.
I grans històries que com les encabiu en un escenari?
Mireia, perquè clar, a veure,
tot això s'ha d'adaptar a un llenguatge teatral,
a un espai concret,
no construir, o sí, no ho sé,
unes ales de cera, per exemple,
i no sé si entra un minut a veure l'escenari.
Però sí que surten ales.
Doncs mira, som dos actrius,
i un actor,
i un guitarrista.
I llavors tenim tota una escenografia
amb diferents elements,
és a dir, juguem amb els elements,
també hem intentat que sigui
doncs una escenografia molt senzilla
en la que els nens imaginin.
Nosaltres amb un sol element
ja creiem tota la història, no?,
que creiem que també és interessant,
perquè, bueno,
només amb la parla i amb la imaginació
i amb la interpretació,
doncs ja pots fer volar en els nanos, no?
I res, això,
tenim elements que ens ajuden
a acabar de donar màgia a la història.
Però sí, sí,
hi ha una escenografia molt senzilla,
molt expressament feta d'una manera senzilla.
És un espectacle que...
Per tant, a vegades la parla.
Sí, sí, digues, digues.
No, que l'heu fet ja prou vegades
per saber com reaccionar el públic
i que és una miqueta
per agafar la temperatura, no?,
de l'auditori.
Sí, sí, totalment.
A més que a l'auditori és molt diferent,
perquè, clar, hem anat per tots els caixa fòrums de...
Ho hem fet a Espanya,
hem fet a Madrid, Palma,
Lleida, Tarragona, Barcelona...
I són ciutats que cadascuna té la seva personalitat, no?
Són molt diferents
i els aviatoris també són molt diferents.
Però el millor és el de Tarragona.
Home, per descomptat, per descomptat.
Això és evident.
En el tract, en les instal·lacions, en tot, eh?
Ja vam venir el 14, el 14 de març,
vam fer ja una funció del mite
i la veritat és que, molt bé, molt bé,
els nanos van estar molt ficats a la història
i l'auditori és molt bufonet,
molt cucu,
molt agradable per treballar-hi.
I això, sí, sí,
la veritat és que cadascun té la seva personalitat,
però la veritat és que amb tots ha funcionat l'espectacle,
que això és el que interessa, no?
Finalment, Mireia, des del punt de vista pràctic,
a partir de quina edat creus que és adient l'espectacle?
O sigui, perquè a vegades els pares portem a una edat
que no es l'adient.
Val la pena fer una recomanació en aquest sentit?
Sí, jo crec que val molt la pena en aquesta en concret,
perquè, com he dit abans, són tragèdies, no?
I hi ha molta parla.
Llavors, realment hem vist que,
moltes vegades venen nens petitons,
que quan jo els veig penso,
ai, no sé si és el que toca molt,
però després, realment,
els nanos sempre acaben,
com a mínim, escoltant,
o, bueno, els més petitons es queden,
doncs, com amb un, no sé, amb un color, no?
Més que amb una idea,
perquè és impossible que rebin tots els continguts
que nosaltres anem deixant.
Però, realment, perquè ho disfrutin més,
perquè, realment,
escolti, en tot el que s'està parlant,
jo crec que la mitjana d'edat
aniria cap als 7-8 anys,
jo crec que 7-8-9 i cap al munt, no?
Perquè, realment, hi ha això,
doncs molt, molt, molt, molt text, no?
I els continguts són una mica durs,
perquè, ja ho he dit abans,
són tragèdies,
vull dir, estem parlant de gent
que en algun moment pateix,
que després potser s'ha de arreglar la història,
però, bueno, no sé.
Però, més que res,
per mantenir l'atenció, no?
I 7-8 anys és una data correctíssima.
Sí, sí, és un espectacle fet per nanos
que ja poden estar una hora
escoltant una història, no?,
a nivell parla, no?,
que la parla és...
Ara ja no estem tan acostumats
a escoltar text, no?,
a escoltar contes,
estem més acostumats a la imatge.
Llavors, bueno, 7-8 anys és ideal,
però, tot i així,
si hi ha dos germanets
i un té 7 i l'altre en té 4,
doncs...
Segur que ells traurà, també.
Mireia Piferrer,
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Fins la propera.
Molt bé.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu.
Magnífic aquest espectacle,
els textos,
ara ho deia més de l'Antoni Albart,
que va estar aquí.
Exactament,
en aquest aquest mateix estudi
no fa gaire temps.
D'història.
D'història de la Universitat de...
Al Cala de Nares.
Al Cala de Nares,
això mateix.
I estava optant,
a més,
a ser el de Gà de la Universitat,
el dia que ho vam tenir aquí.
Ja veus,
el dia que va venir aquí al matí.
Bueno,
fem allò que donem entrades,
fem allò que donem entrades.
Sí?
Què han de dir?
Ràdio, en plan...
Ràdio.
Sí.
I aquesta vegada,
oh,
serà només una,
perquè és que quan això comença a funcionar,
saps allò que ha passat.
Sí, sí,
una entrada per persona.
I senzillament no n'hi ha de dir
que venim de part de Tarragona Ràdio.
Que venim de part de Tarragona Ràdio,
quin espectacle per aquest?
Al Fil d'Almita.
Al Fil d'Almita,
a Tarragona Ràdio.
Al Fil d'Almita,
diumenge a les 7 de la tarda.
En qualsevol moment,
us atenceu el taulell
de Caixa Farum Tarragona
al Carre Colom
i us donaran una entrada,
així,
de gratis.
Sí, sí,
de gratis.
Això fins que duri.
Digues que vas de part meva,
doncs digueu que aneu de part de la ràdio.
Exacte.
És perfecte.
Doncs,
escolta,
Carles,
el documental més debat,
aquest espectacle de diumenge...
I Mozart,
i Mozart,
que és la tercera conferència,
ja.
Exactament,
que és la que parlava
de l'any...
Espera,
espera,
espera,
espera,
centrem-nos,
centrem-nos.
La tercera és la que parlava
de les claus del llenguatge
mosertià.
Per argument,
es va endarrerir
per indisposició del ponent.
De centrar-me
i de buscar
quina era la conferència exactament.
És la tercera conferència,
la que parla una mica
del llenguatge mosertià.
En dimecres.
En dimecres.
En dimecres.
I després,
si ja ho heu dit,
doncs potser no cal insistir-hi,
dijous,
divendres
i dissabte
a...
Podem insistir una mica?
Insistim, insistim.
Per què hem parlat en general
del festival,
però queixa fòrum
exactament què és el que escoltarem?
Dijous,
Pixi Dixi,
uns clàssics
que ara no els presentarem.
L'any passat ja els vam tenir,
l'espectacle és totalment diferent,
l'any passat ho vam fer al carrer,
en guany tornem a dins.
El divendres,
Django Moments,
ja us han dit
que en guany està sentat
a veure Django Reinhardt
i aquests, diguéssim,
una mica
segueixen la seva estela
i després,
el dissabte,
Cooperativa Arràquia,
un grup de Catalunya
i de Bulgària.
Música
balcànica,
jazz balcànic.
Això mateix.
Però, clar,
això no treu
que l'exposició de Chaplin
continuï
i en paral·lel
la seva activitat també?
Sí, sí,
tenim el concurs aquell...
M'estic esgotant, eh?
Tanta activitat.
No passa res, dona,
no passa res.
No et recomanaria
que vinguessis a treballar amb mi.
A fer de Chaplin,
a fer de Chaplin.
Però, bueno,
en fi,
ho portem,
ho portem.
És a dir,
que hi ha l'exposició de Chaplin
i a més continuen
les projeccions
i les filmacions
de les famílies.
tots els concursos
que fem a l'hora
que ja semblem
els de ja tardes.
Els podríem recordar?
Els podríem recordar.
Un que és per famílies,
per imitacions,
per imitadors,
imitadores...
De Chaplin només, eh?
De Chaplin.
No aneu a fer de zapatero
ni coses d'aquestes
que no toquen.
No és Polònia,
no.
És Chaplin.
Molt bé.
I després,
un format, diguéssim,
una mica més treballat
o més en guionet,
tampoc que sigui
una cosa excessiva,
per escoles
muntant sketchos
de minut,
minut i mig
sobre Chaplin.
I clar,
tot això
es va gestionant
i es va reflectint,
fins i tot allà
en les pantalles
que teniu.
Es va renovant
cada setmana.
És a dir,
avui suposo
que hi haurien d'haver
les imatges
al cap de setmana,
si no,
avui és al llarg
d'aquesta setmana,
perquè els tècnics
també ho han de preparar.
I això,
recordeu,
que es pot veure
en una tele
que es diu
TAC12,
no sé si ara
estic fent publicitat
de competències,
no en sap greu.
En absolut,
es pot anar veient.
Molt bé.
Carles Marqués,
moltíssimes gràcies.
Bé,
avui tenim una cita
amb la història
a través d'aquest documental
més debat
Últimos Testigos,
dos dels líders
més significatius
del segle XX,
Santiago Carrillo
i Manuel Fraga.
Gràcies per venir,
bona setmana.
A vosaltres.