Fins demà!
Doncs sortirem al carrer i de fet sortirem al carrer en aquesta carrera ocasió de la temporada, però no patiu que podrem escoltar algun dels millors moments a partir de la setmana vinent.
Seguirem novament a Jordi Collado, director de la Fundació Casa l'Amic. Jordi, què tal? Bon dia.
Bon dia. Com estem?
Bé, bé, ben fent. Patim calor.
L'estiu no pareu, eh?
No, l'estiu no farem.
Perquè teniu ara unes quantes activitats, eh, en dansa?
Estem tancant, bueno, ja començem a tancar activitats als xavals, però bé, el que és la preparació o programació no s'atura.
i una mica el que estem ara és tancant casals estiu, que acaben el divendres, acabarem amb una festeta a camp clar, estem tancant els casals accés, que són aquests que fem a secundària,
estem tancant els camps de treball, acabaran cap al 5 d'agost, estem allò començant a tancar activitats amb infants, però nosaltres ens quedem a dins a fer feineta.
Ara, de fet, no, mira, sense anar gaire lluny, properament el dia 30, no? El 30 d'aquest mateix mes, no?
Tenim una activitat que és la festa de les casals, no?
Sí, farem la cloenda, la farem a l'escola de camp clar, bueno, farem una...
Muntarem un final de casals una mica així, festiu i gran, farem una festa a l'escuma, gravarem un flashmob amb els infants...
Sí, sí, gravarem un flashmob amb els infants, no? Allò de que tothom queda parat i comença a ballar i la música es contagia,
doncs farem una prova, a veure què tal surt, i, bueno, el que serà és una mica un vera d'esmorzar per compartir amb tots els infants dels casals d'estiu,
intentant fer, doncs això, una cloenda, sortiran tots els Jones, que són el protagonista dels casals,
i faran una retrobada allà a l'escola de camp clar a partir de les 9 del matí.
Senteu també un llibre, no?, properament?
Sí, fem una presentació el dimecres, anem a la biblioteca a la presó,
on vam fer la primera presentació fa uns mesos a la biblioteca pública de Torreforta,
vam estar a la Casa Canals i des de la presó ens hem demanat fer aquesta proposta de presentar-ho allà dins,
i és un repte interessant, la proposta serà xerrar del concepte de la migració,
de com afecta la realitat social i la distància amb les famílies,
això que succeeix també amb els reclusos de presons d'aquella distància amb la família,
com es viu i com es pateix.
Un tema interessant, eh? Per tant, intercanviar experiències, no?, poder compartir.
Sí, la idea és presentar el llibre, explicar en què ha funcionat el procés,
per què l'hem fet, i intentar intercanviar amb els reclusos,
amb l'equip de presó, tota aquesta situació, no?,
que es viu des dins de presó, la distància amb la pròpia família,
l'anyor, les visites en compte a gotes,
i fer, bueno, doncs una mica de traspàs de coneixements i d'històries individuals i col·lectives.
Com ha anat Jordi aquest any, com ha anat?
Doncs ha estat un any interessant, un any dur, amb un final molt d'esprit, no?,
la retallada famosa està apretant a tothom,
però la veritat és que l'avaluació global és important.
Hem aconseguit fites interessants, en pla educatiu d'entorn ens hem posicionat forts,
hem pogut tancar el curs com nosaltres volíem,
podem fer una mica la programació del curs que ve.
Hem reforçat projectes com el Centro Bar de la Fundació,
amb una clau molt de cara a les famílies,
on hem aconseguit fer intervencions potents,
les relacions amb l'Institut Municipal de Serveis Socials han millorat moltíssim,
amb la qual cosa ens ha permès també fer derivacions i treball combinat.
Aquest conveni de Casals Estiu dels que parlem ens ha permès començar aventures
que feia dies que volíem fer amb la gent de Fundació en Xarxa
i juntar-nos a la ciutat conjuntament amb l'Institut Municipal.
Hem aconseguit afiançar el projecte de carrer,
que hi ha cinc anys d'història, amb finançament assegurat,
que això ens permet estar tranquils,
amb la qual cosa estem començant a assentar tot allò que havíem arrencat,
d'una manera molt exponencial en els últims tres anys,
que tots anàvem allò una mica espantats de, bueno, vigilem,
però ara estem tranquils, estem a gust,
perquè estem consolidant totes aquelles intervencions que vam iniciar.
Quina és la feina que feu?
Que sóc la mica a peu de carrer, precisament.
Sí, a peu de carrer és la nostra estrella de carrer,
és el projecte que ens permet estar en contacte amb moltíssima gent
de la zona de Ponent, amb la majoria d'entitats, amb la majoria de serveis,
i és la que ens dona una mica la direcció de tota l'entitat,
allà d'aquelles necessitats que necessitem, que trobem i que formulem.
Aquests dies, l'estiu jove, fa uns mesos amb el CAT,
ens permet arribar joves de manera puntual,
per incorporar-los de forma habitual,
amb la qual dinamitzar tots els espais de Ponent està sent una a les fites,
la relació amb les entitats veïnals està sent superpotent.
Ahir mateix fèiem activitats amb la gent de l'Associació de Veïns del Pirà
en les seves festes, fa dues setmanes ho fèiem amb la gent de la Floresta,
amb la gent de Camp Clar, és a dir, estem millorant
i estem realment podent treballar col·le amb col·le amb les entitats
que és la que ens proposàvem, amb aquella nova etapa que vam iniciar
fa un parell d'anys.
Treballeu fonamentalment amb joves que estan, allò podríem dir,
al llindar, no?, de la marginació, al llindar,
vull dir que no m'arriba tant ara, també treballeu amb joves
que ja estan al període marginals.
Sí, treballem, el nostre objectiu fundacional
és el treball amb infants i joves en risc social,
amb la qual cosa n'hi ha alguns que ja estan
en aquesta situació de risc social, d'exclusió,
i el que intentem és reformular propostes, formació,
sobretot, que és el gran eix.
la realitat es transforma a base d'educació i de formació,
amb la qual cosa la gran proposta nostra és sempre reincorporar-los
a un procés de formació, ja sigui formal d'institut de cicles formatius,
ja sigui no formal de plans d'ocupació, de cursos i cursets
que els puguin motivar a reincorporar-se, no?,
a la situació, a tot un acompanyament sociocatiu de l'entorn i així.
Se senten discriminats aquests joves, en general, eh, diries?
Bueno, clar, és complicat el plantejament,
perquè cada individu sent que allò que viu és la normalitat,
i quan sents normal no tenir accés a la majoria de propostes,
o de serveis o de recursos que hi ha en una ciutat,
molt sembla que a tothom li passa,
fins que coneixes un altre que resulta que sí que en té,
llavors t'endràs compte que allà no és tan normal, no?,
amb la qual cosa la visió és més una història
de sentiment de pertenència a un territori,
a un...
No, a ningú li agrada reconèixer d'alguna manera que és pobre, no?,
a veure qui ho reconeix.
A més, les famílies que en els últims mesos
estan havent de ser ateses pels equips de primària
són les primeres, que els serveis socials
són les primeres que refusen aquesta opció
i fins que no veuen una altra sortida i van.
Amb la qual cosa, sentiment de pertinença, no?,
l'exclusió és una història complicada de sentir-ho individualment,
altra cosa és que ho sàpiguis, no?,
i que en altres covalitzis.
amb la qual cosa sí que hi ha una sensació
de, bueno, deixadesa, d'oblit,
però això s'acaba transformant en comportaments
psicosocials ben diversos, eh?,
des de posicionaments de, no?,
el típic Bronques, que es posiciona, es clava
i no hi ha manera de portar-lo,
aquell que veu, no?, l'horitzó,
jo vull estar allà i no aquí, no?
El típic Bronques com el reconduïu?
El típic Bronques el reconduïm molt amb esquerra,
aquesta, no?, és anar treballant amb ells.
Perquè de la rebel·lia internet ja sortia, no?, clar.
Sí, i el que passa és que hi ha un moment
quan tu vas portant el jove d'alguna manera a l'extrem, no?,
comença a posicionar-se en contra de tu,
et provoca,
quan veu que la teva resposta no és un atac,
que és el que normalment reben,
sinó que és un, bueno,
tu ho sabràs, jo estic aquí,
quan vulguis ja vindràs,
acaba veient un punt d'inflexió
i aquest punt d'inflexió comporta, no?,
que aquella violència o aquella agressivitat
la redirigeix cap a altres situacions,
no l'amaga,
però deixa de tenir-la amb tu, no?
Amb la qual cosa la història és,
en aquell moment,
enganxar-lo per començar
a treballar cap en aquesta posició, no?
La violència sempre genera violència,
amb la qual cosa,
ja sigui per part seva,
ja sigui des de l'entorn extern,
que li provoquin el resultat que va ser el mateix.
L'entorn influencia molt, no?,
l'entorn més immediat del jove, no?
Moltíssim, moltíssim,
o sigui, l'entorn és...
O sigui que es pot fer caure un jove,
diguéssim, rehabilitat,
o s'ho poden fer caure tranquil·lament, no?
Sí, no, no, sí, està clar,
el repte del jove, no?
Moltes vegades l'entorn acaba sent còmplice
o verdugo, allò que acabam aixecant.
Realment, allò que està a l'entorn teu
és el que tu trobes normal,
amb la qual cosa,
si la normalitat està en l'atur,
la normalitat està en el consum de tòxics,
la normalitat està en l'absentisme,
bé, doncs això és normal.
Queixa Catalunya té un estudi estupendo
sobre l'èxit escolar
on fan una transició entre escola,
la influència de l'escola,
la família i les ganes del prop infant
sobre el fet educatiu i com influeix,
i es veu clarament que l'equip educatiu pot ser molt bo
i no treure bons resultats,
que la família pot tenir moltes ganes
i acostuma a ser qui treu resultats, no?
O sigui, és la família realment qui valida els joves
perquè puguin, o els infants perquè puguin estudiar, no?
Es tracta moltes vegades de quina posició té els joves,
sinó quina posició té el seu entorn més proper,
que és qui l'espitja o qui el motiva
cap a un camí o un altre.
Joves, que com tothom es mereixen una oportunitat,
com tothom, està clar, no?
I amb això treballeu, amb això estaven al dia a dia, no?
No tu només com a director, sinó també moltíssima gent
que són de la Fundació Nacional.
No, no, són un equip molt gran i...
Gran de veritat, eh?
Sí, sí.
Sí, i l'important no és tant lo gran que puguem ser nosaltres,
sinó les complicitats que acabem trobant.
Per això nosaltres estem tan pesats sempre
amb allò de treballar de manera comunitària,
amb altres entitats, amb les famílies, amb l'entorn,
perquè entenem que on hem plegats no hi anirem, no?
Treballeu únicament a la zona on teniu la seu,
crec que a Camp Clar, no?
Sí, sí.
O també aneu a altres zones?
Fa dos anys vam decidir ser una entitat de ciutat.
Volem, sí que és cert que estem en compte a gotes
en espais que ens morim de ganes d'estar, no?
Com poden ser un barri com Sant Salvador,
on té una xarxa i un treball estupendo a la vida
amb una organització com l'Associació de Veïns,
que treballa de manera brutal
i que moltes vegades el que els acaba mancant
és un equip tècnic que els doni suport
a les voluntats ciutadanes.
Amb la qual cosa sí que és veritat
que treballen preferentment a la zona ponent,
perquè és on ens sentim més còmodes,
però el nostre plantejament
és ser entitat de ciutat
i treballar allà on calgui, no?
De fet, ara al casal del Serrallo,
si anéssim, què deu estar passant?
Doncs suposo que deuen estar a l'activitat,
deuen estar acabant la...
Sí, deuen estar acabant l'activitat,
perquè queden un quart d'horeta
perquè vinguin els papas i les mames a recollir-los,
amb la qual cosa,
si podem anar,
millor que ens ho expliqui el Xavi, suposo,
que deu estar passant.
Ara ja anirem,
ara aquí no està mal,
els Xavi l'estan acabant de contactar,
però vaja,
és una de les activitats que feu amb aquesta voluntat,
no només al barri,
sinó també més enllà, no?
Ara sou al Serrallo,
un altre dia a Sant Pérez i Sant Pau...
A nosaltres ens agrada treballar molt
amb l'entitat de cada territori,
de cada barri,
no tant a l'hora que treballem la clau de ciutat,
pensant, nosaltres entenem
que construïm bons barris
i construïm una bona xarxa de barris
i acabes construint una bona ciutat,
per això el nostre referent d'intervenció
és més al barri que a la pròpia ciutat en general, no?
I quin diries que és l'enemic número 1
de la Fundació Casal Amic,
el número 1 principal, eh?
L'enemic.
El que eliminaries d'allò d'un plomazo, que diuen.
Bé, suposo que la majoria de gent, no?
Que és el tema de la dificultat econòmica
a l'hora d'aconseguir recursos.
Nosaltres intentem sempre parlar d'inversió social
en comptes de gastor social, no?
És aquesta imatge que l'economia ens debilita
i ens afluixa a tothom.
Però realment, bé, és un plantejament
també de voluntat política, d'alguna manera, no?
L'història és que quan hi ha voluntat política
les coses poden funcionar
i els recursos s'han de trobar, no?
És una qüestió, diries, de prioritat?
Sí, sens dubte.
L'acció social és una qüestió de prioritat.
A qui diries que tenim,
a l'altre costat del fet telefònic, Jordi?
Si em deies que el Xavi estava per aquí
i que anem al Serrallo, suposo que deus ell.
El Xavi Saragossa, no?
Doncs segurem-ho.
Xavi Saragossa, què tal?
Hola, què tal?
Bon dia, com anem?
Hola, bon dia, Xavi.
Sí, sí, que també sempre té energia.
Escolta, ens has de fer una mica d'ulls del Serrallo
ara mateix, del casal del Serrallo.
Què està passant per aquí?
Doncs, mira, hem fet una manualitat
que hem fet com un paraigües
i ara just ens estàvem jugant al joc de les cadires.
Però un joc de les cadires una mica especial
en què ningú s'elimina.
O sigui, es van treient cadires
però tothom continua jugant
i, clar, bueno...
Amuntagats els teniu.
Els nens es van unint més cada vegada.
Però com es fa això, a veure?
Perquè si no...
Treus cadires però ningú s'elimina?
Clar, clar, clar.
Perquè expliques.
Imagina't com ho faries, no?
Un damunt de l'altre.
Exacte, exacte.
Home, això crea cohesió, no?
És molt divertit, eh?
Amb la música està molt bé.
Hauríeu posat la sintonia al carrer, suposo, no?
Clar, sempre.
La pegatina de fons.
Escolta, Xavier,
més o menys el perfil de la canalla
que teniu per aquí ara mateix,
que hi ha una mica de tot, petits, grans...
Sí, tenim nens des de 3, des de P3,
fins a 5è.
Jo no en tinc cap de 6è, fins a 11 anys.
Sí, però podríem tenir-ne fins a 6è i tot.
Sí, els xavals s'acostumen a fer estius molt més esportius,
amb clau més esportiva.
Sí, més grans, o ja se'n van més de colònies, potser.
Però nosaltres tenim d'aquesta vegada.
A Casal de Serretllo,
una de les coses que ens ha provocat amb més forces
és tot el treballar amb infants amb necessitats educatives especials.
És a dir, amb disminució, no?
Tenim 3 infants, si no m'equivoco, Javi?
Sí, sí, sí, tenim 3 infants.
Tenim una nena amb paràlisi cerebral,
després també tenim un nen amb un sort autista,
i després tenim una nena amb disminució d'un cromosoma
i que també ha de tenir discapacitat.
Per nosaltres havia estat un repte, eh?
No havíem pogut treballar mai,
i gràcies a aquest conveni amb l'IMS
i a la Fundació Panasac, que fa unes aportacions,
realment està sent un plaer poder treballar amb aquesta clau,
perquè sempre enteníem,
nosaltres enteníem que la integració es fa a partir de la convivència,
i sí que és veritat que en els nostres casals
sempre teníem aquell punt,
infants amb necessitats educatives especials
no poden participar per falta de suport.
Sí, sí, bàsicament de calés, no?
Que era el que diem fa un moment.
i veure el convivència entre els dos,
vull dir, entre nens sense cap discapacitat amb els altres,
vull dir, com es van ajudant els uns amb els altres,
també, com van compartint l'espai,
vull dir, que si algú li costa més,
doncs qui fa,
o, per exemple, l'alba,
una de les nenes discapacitada,
però sempre té una abraçada per un altre temps,
vull dir, que és molt maco.
Clarament, genera normalitat, no?
Que és moltes vegades el que ens falta a tots plegats,
una mica aconseguir aquesta normalitat,
que plantegi que, bueno, que la realitat és canviant,
i que en la diferència hi ha l'oportunitat.
S'ha de pensar, no?
Certes pors, tabús, no sé,
si com vulguis, si com vulguis, no?
Sí, sí, sí, i tant.
A més, bueno, n'estem salvant de molt interessants,
o sigui, per exemple, l'altre dia al camp de treball
i vam participar amb la gent
de la associació de París Cerebral de Provincial,
allà a la muntanyeta,
i els xavals van tornar tocats, no?
Perquè, a més, l'explicació els va fer un malalt
en París Cerebral
i els hi ensenyava el seu cos
com queda amb l'atenció dels anys
i realment és el salt,
la visió dels joves o dels infants
envers el diferent, no?
En aquest tema és una història superinteressant
i que valoren moltíssim.
Xavier, encara que no siguis aquí,
quan vulguis, pots parlar, eh?
Ah, sí?
A més, que tu ets d'aquells que parlen, eh?
Així que els nens, també, allò mirant-nos,
vull dir que sí que...
Allò està...
Es m'ha perdut, no?
Veiem com jugades i com s'estan passant bé.
Escoltà, em teniu preparat això el divendres o què?
Sí, sí, sí, amb ganes.
Vull dir que farem aquest esmorzar compartit
i també aquest flash move, a veure com surt,
entre fuma i espuma, a veure com va.
La penjareu després d'algún lloc, aquesta flash move o no?
Sí, sí, la penjarem d'youtube.
A veure com queda, però esperem que sí, eh?
Que estupenda, ja veuràs.
Necessiteu...
Com vindrà l'hora, els de Tarragona Ràdio?
O i tant.
Escolta, però us fan falta extres o no?
Sí, tant, home.
Si algú es vol apuntar, la idea és convidar també les famílies
a que participin de la història, cosí, germans,
tiets, avis i papes i mames que puguin participar de la festa.
Digue'm alhora el lloc de divendres per qui vulgui acostar-s'hi
amb aquesta festa del casal d'amic, on serà?
Divendres començarem a partir de les 10 a l'escola de Camp Clar
i arribaran dos quarts de 10 a les 10 als infants,
esmorzarem amb aquest mòs mòsat compartit, no?
Farem un yopongo.
Un yopongo, un sopar de traje, no?
I el traje, això, tu, l'altre, no?
I després començarem amb aquesta flash move
que serà cap a les 11, un quart de 12
i després farem aquesta festa de l'escuma,
tots plegats, amb musiqueta i una mica de ball.
Sí, a veure què tal.
Serà una moguda, allò, a lo grande, no?
Sí, sí, això sembla.
Amb la primera visió la idea és que hi hagi uns 150 infants
participant de la proposta,
amb la qual cosa ja és tot un repte, no?
I tant.
D'això, Javier, que et deixem que no s'ha fet el cap i cap?
No, no, que sí, no s'ha vingut a l'art.
Molt bé, una abraçada i res, fins l'any que ve, no?
Ah, o què?
Sí, sí, no, ara farem negocis amb el Jordi,
farem negocis de cara a la temporada vinent,
però vaja, sí, podeu tornar sempre que vulgueu en aquesta casa,
ja segur que això és casa vostra.
Xavier, records també als pares dels nens, eh?
I als pares i les mares, naturalment.
D'acord, i tant, i als avis, que també venen molts avis a vosaltres, eh?
Vinga, Javi, ens veiem, cuida't.
Salut.
No, mira el Xavier que estava, el Xavier Saragossa, eh?
Que estava, doncs, al casal del Serrallo, que esteu fent allà.
Sí, aquest any, per primer cop, després de xerrar durant dos o tres anys
de fer coses amb ells, aquest any ens hem llançat cap allà
i estàs en experiències superagradables.
La part d'això és una de les zones necessitats
que potser més dinamització comunitària necessita.
A quines propostes esteu oberts, al casal d'amic?
És a dir, ara ens escolta molta gent, no?
A la Tarragona, què els diries, Jordi?
És a dir, si algú vol, no sé, al setembre, organitzar, fer, desfer, no sé.
El casal, en realitat, fem una cosa que ens agrada molt,
que és escoltar totes les propostes del món
i connectar a tota la gent que coneixem, no?
Moltes vegades ens arriben a fer propostes de servei educatiu
que derivem cap a altres entitats
o tallers de danses.
Llavors, el grup de joves de Torreforta que sabem què està fent allà,
doncs, iep, els hi hem cap allà.
Amb la qual cosa, en realitat, les propostes
ens agraden que ens arribin de tots els colors
i moltes vegades manega perquè s'acabin desenvolupant
inclús sense la nostra intervenció, no?
Que és un clàssic, allò d'anar a veure actes que s'organitzen d'altra banda
que acaben sortint de propostes que ens han fet a nosaltres
que d'alguna manera les esquivem, però ben enteses,
i les derivem cap a altra gent, no?
En realitat, la casa està oberta a treballar
amb clau d'infància, amb clau de risc social
i poder fer força plegats, no?
Que és el que en realitat ens interessa moltes vegades
no és tant portar l'activitat o tenir l'equip tècnic,
sinó que amb plantejaments de seguiment i d'avaluació
ens sentim la mar de còmodes.
I amb aquesta interacció amb altres entitats del territori, amb altres associacions,
que és cap d'alma perquè tot funciona, tu qualli diguéssim, eh?
No es pot treballar d'esquena als veïns?
No, no, mai de la vida, és un dels grans errors moltes vegades a l'hora de prestar serveis
o de plantejar recursos.
Els últims dos anys hem trobat que hi ha hagut un moviment cap d'altre de la participació,
cosa que ens alegra, però que no fan res de nou
amb allò que plantejàvem les entitats de base o les entitats veïnals.
Sempre ho hem plantejat el mateix, si no treballem en xarxa no funcionarem, no?
Hi ha nois i noies que després es queden a la fundació amb vosaltres?
Sí, sí, sí, inclús treballant.
Ara mateix tenim a l'equip de l'estiu ja cinc joves que han estat nens del casal
i que han anat fent aquell procés de jo i nen, jove, voluntari
i s'estan professionalitzant en l'àmbit,
amb la qual cosa és una història que entra amb goig i amb alegria, no?
Doncs és la feina que fan a la fundació que ha estat l'amic
de la qual hem parlat al llarg d'aquestes darreres edicions
amb Joan de García, l'Espai al carrer,
un espai que va arrencar crec que mitja temporada, recordo...
On comença el gener.
El gener, sí, sí, que han anat fent diferents capítols
i que també podem reescoltar-los alguns d'ells.
Hem fet una tria que ha fet la nostra companya Joan de García
i els podrem reescoltar en aquest període estival.
Farem una pausa, Jordi, et sembla?
Sí, sí, sí, descansarem una miqueta.
I la temporada que ve, home, et faig extensiu el que li deiem al Xavier,
que això és casa vostra, és a dir, que s'ha de tornar.
Sí, com a entitat estem encantats de la proposta
perquè ens ha permès xerrar de temes
i obrir temes a la gent que moltes vegades
ho fas en petit comitè, no?
I poder plantejar o discutir, no?
Inclús amb alguns dels personatges que han anat passant per la taula, no?
I la gràcia també és aquesta, que arribi gent d'altres llocs,
just allò que dèiem, no?, treballa en xarxa
i hem passat, jo no sé, gent com el Mar Suanes,
hem passat gent com la gent del Casal dels Infants,
Fundació Inxarxa, o sigui, han anat passant gent
que ha anat participant amb nosaltres en una o una altra història
o ens hem fet còmplices de les seves propostes.
Nosaltres sí que volem fer allò una menció especial, no?
La Yolanda, que ens ha acompanyat en aquests dies que avui no hi és
i que la veritat és que ha estat un plaer
compartir amb tots vosaltres, amb tot l'equip tècnic
que ens heu acompanyat, que ens heu ajudat,
que ens heu aguantat, que de vegades també és complicat.
Amb molt de gust.
I, bueno, que ha estat tot un plaer, no?
La Yolanda García, que com saben els oients,
o si no ho saben, els us odiem,
vaja, vull dir que han estat una nova etapa professional i personal
i ja no són nosaltres, va plegar divendres,
però vaja, d'aquí també li desitgem que tingui moltíssima sort.
La sintonia, per cert, Jordi,
en aquesta sintonia que som tindrem ara,
que escoltarem de...
Ens posarà el Lluís, això?
Això que sona tan...
Això que sona tanta rumba...
Això tan rupero que és?
Això són la gent de la Pegatina,
amb la seva cançó al carrer, justament,
que són una gent que l'entitat hem seguit,
que vam estar xerrant amb ells perquè vinguessin el 25è,
que tenim amics en comú
i que són gent propera i que esperem que, no?,
diuen que aviat estaran per la ciutat.
Veurem a veure què passa.
Estem pendents.
Jordi Collado, una forta versada de la resta d'integrants
del que sap l'amic
i fins la temporada vinent.
Bon estiu!
Igualment, moltes gràcies.
Salut!