Is there a place for me? Somewhere to stay?
Carles Marqués, molt bon dia.
Molt bon dia.
Ets futbolero, tu?
Jo soc futbolero i a vegades trobo que els partits els hi sobra una part.
La que perden l'equip.
No, no, no, però això és un tòpic.
Hi ha molts partits que els hi sobra una part, doncs ja està.
És en aquest cas el que es pot dir.
Escolta, aquesta setmana tornen, que la setmana passada encara no les teníem,
però tornen les matinals de cinema.
Correcte, puc regalar un pernil jo també?
Si el tens, sí. Jo no en tinc per regalar.
No, no tinc un pernil, però tinc unes entrades, després ho explico.
Doncs fantàstic.
Sí, tornen a les matinals de cinema, atenció, perquè hi ha hagut un canvi de programació,
fem Desacuerdo Perfecto, Desacord Parfait, d'Antoine de Conne, em sembla que es pronuncia,
i realment és una pel·lícula que està molt bé, que bé, us la recomanaria molt.
Del jutge fent.
Sí, sí. El que passa és que, siguem clars, també l'han programat fa uns dies a Caixa Tarragona,
i nosaltres som molt respectuosos de la competència,
i aleshores vam decidir que tampoc tenia cap sentit tornar-la a fer.
I dels espectadors que no repeteixin.
I aleshores, per tant, fem aquesta pel·lícula, que realment us la recomano molt,
i és una pel·lícula francesa que, bé, que parla d'una antiga parella que havia fet
córrer rius de tinta, que es retroben al cap dels anys, i bé, què passarà, què passarà.
Escolta, ja en parlarem d'altres, de les activitats que hi ha, perquè volem fixar la nostra atenció
a aquest cicle que va començar ja fa un parell de setmanes al llegat cultural català a Caixa Fòrum,
que portem ja dues conferències.
En efecte, hem parlat de l'erro, o més aviat de l'erroxisme, diguéssim, com a política.
El que va ser aquí s'hauria de preguntar si era pensador o si era català,
que era català no, i si era pensador.
A veure, potser no era un pensador com a tal, és a dir, una persona amb una filosofia política,
però sí que en canvi, diguéssim, va moure molta gent i un moviment populista.
És a dir, per tant, diguéssim, d'alguna manera, és una cosa que a vegades incomoda una mica,
que parlàvem l'altre dia de l'anticlericalisme, és a dir, ideologies polítiques poc netes o poc clares,
però que d'alguna manera va arrossegar molta gent.
I després hem parlat, la Montserrat Duc d'aquí de Tarragona, de Constantí, exactament,
doncs va parlar de Jaume Vicenç Vives, un personatge amb llums i ombres,
un personatge molt interessant, dels més interessants que ha donat la historiografia catalana,
però, clar, en certs moments, diguéssim, amb un paper molt condicionat per els anys que va viure,
el franquisme, molt interessant, eh?, la conferència, vull dir, no era una agiografia,
és a dir, una biografia de Sants, sinó que ja hi explicava, la Montserrat Duc va explicar el bo i el dolent del personatge.
Per tant, un polític, un historiador, i clar, parlant del llegat cultural català,
no podia faltar el nom de Joan Maragall, que serà el protagonista aquest dimecres,
amb un títol, a veure, que és prou suggeridor,
en el centenari de Joan Maragall, Catalunya, gra fèrtil o bord de l'espiga d'Espanya.
Qui pronuncia a la conferència?
L'escriptor, Toni Sala, que el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Toni Sala, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Home, el títol de la conferència,
acabem un interrogant,
aquí hi ha d'haver-hi una resposta, suposo, no?
Home, no ho sé.
O és pregunta retòrica?
Que és pregunta retòrica.
Sí, de fet, la idea és que encara estem igual.
La idea és que això, és a dir,
Maragall es planteja,
Maragall va un moment, diguem, d'eclusió del catalanisme,
diguem, estructurat en política.
Llavors, ell planteja això.
És a dir, quin és el paper que el catalanisme,
és a dir, tenim una cosa que és el catalanisme i d'això que en fem.
I el paper que Maragall li dona
és justament aquest de fer el gra fèrtil d'Espanya.
És a dir, en un moment que Espanya es troba en decadència,
que acaben de perdre les colònies,
ell proposa el catalanisme
com aquestes idees que encara persisteixen.
La idea que Catalunya és la part viva d'Espanya
i la part que regenerarà tot aquest país
i, vaja, i ja està.
Ara, si això després es va convertir en bord,
és a dir, si va ser una idea borda o va fructificar,
doncs em sembla que encara està per resoldre.
A veure, sense lluny de l'expertesa,
però hi ha qui s'explica que Maragall,
quan els primers anys del nacionalisme,
que es comença a configurar,
era un corrent més aviat d'aire conservador
i que Maragall es va identificar,
però que tenia una certa resistència, no?,
al començament, és possible?
Resistència a què?
A identificar-se amb aquest moviment.
No, no.
Que fos un tall tan conservador, eh?
El problema és que ell està posat, diguem,
en el diari de Barcelona,
que és la part més conservadora
i és deixeble de maniure i flaquer,
i el catalanisme s'identifica en aquell moment
amb la cosa més moderna que hi ha.
És a dir, ell és un modernista, d'acord?
Llavors veu el catalanisme com una cosa
per revifar i per modernitzar Espanya.
Esclar, això, assumir-ho fins a les últimes conseqüències,
el porta a dir allò de dir a Espanya,
m'ho hem donat.
Esclar, tot això li va fer tenir problemes
i fins i tot va deixar el diari de Barcelona
una temporada i les va tornar-hi
i no era fàcil, ell era un radical,
era un burget radical.
I això també es veu molt amb la qüestió de l'anarquisme.
Hi ha un moment, quan comença a veure els atemptats anarquistes,
que a mi li sembla de primera,
o sigui, li sembla que de primera tampoc és la paraula,
però ell veu els atemptats anarquistes
com una cosa moderna, i que ho és, de fet.
I diu, a les seves cartes es veu com quan hi ha els atemptats,
diu, ostres, això ens fa estar a la punta de la modernitat del món.
I tant és així que a la nit que hi ha,
a l'any 93 que hi ha l'atemptat del Liceu,
ell com que és un burget, és a l'Liceu justament el dia que hi ha l'atemptat,
i quan arriba a casa escriu un poema d'Escarnadíssim,
molt famós, que es diu Paternal,
on explica què li acaba de passar.
És a dir, té el valor de posar sobre el paper
el que s'està vivint en aquells moments sense amagar
el que té també de revulsiu, de novetat.
I per això li fa tenir problemes.
I després, quan arriba la Setmana Tràgica,
tindrà un paper també, diguem de...
És com si has imaginat ara que, no ho sé,
un destacat pensador de Convergència, per dir alguna cosa,
hi hagués un atemptat de l'ETA
i demanés una certa comprensió
pels que han fet l'atemptat.
Vull dir que és bastant fort, Maragall.
És un personatge radical.
I un gran intel·lectual en l'excel·lent sentit del terme
que es dedica a la literatura, poeta, periodista, sagista
i amb un discurs polític evident.
Però no es va voler dedicar a la política activa
perquè jo tinc entès que va refusar
fins i tot ser candidat a diputat a les Corts.
Sí, sí, sí.
Ell era un intel·lectual.
És a dir, ell escriu en els diaris,
ell es pren a si mateix,
perdona que et digui tant de vegades aquesta paraula,
radical, en el millor sentit de la paraula,
ell es veu a si mateix com una mena d'heroi.
És a dir, ell considera que hi ha una gent que dirigeixi...
Tot això és mitge.
Hi ha una aristocràcia
que està per sobre de la gent corrent
i que són els que han de dirigir una societat.
Però, a més a més, dintre d'Espanya
també hi ha una societat que són més avançades,
més recometes aristocràtiques que les altres.
Llavors, ell es veu com un dirigent,
ideològic, naturalment,
d'una societat que al mateix temps és dirigent
de la resta d'Espanya.
Clar, això vol dir un individualisme molt fort,
vol dir ser un mateix
i no deixar-se portar per cap mena d'engranatge.
De manera que, esclar,
posar-se dintre d'un partit
no crec que hagués pogut funcionar,
no podia submetre's.
Al contrari, sempre és això que dèiem ara,
funciona bastant com un pensador que va per lliure.
Bueno, devia gustar-li molt
que entenguessin aquesta postura en aquell moment injustament.
Bueno, com sempre, no?
Clar, com sempre, evidentment.
Quan un expressa una manera, diguem-ne,
és fidel amb ell mateix o leiel amb un mateix,
doncs a vegades costa que els altres ho acceptin,
no hi ha dubte.
De la introducció, diguem-ne,
de la informació que tenim aquí de Caixa Foron,
hi ha una altra pregunta d'aquelles...
No és tan retòrica, perquè diu
quin sentit tenen les teories ibèriques de Maragall
i com han influït en la Catalunya present.
Un dels grans valors, segurament, d'aquest cicle
que ens ofereix Caixa Foron
és el paral·lelisme que tots estem buscant
amb el nostre passat més recent,
perquè 100 anys no res,
com deia el tango, eren 40 però és igual,
el passat més recent amb aquesta situació actual d'ara
que és una mica diferent, fins i tot,
de la que teníem fa una dècada aquí a Catalunya
en el tema del nacionalisme.
Per tant, quin sentit...
No, no, diferent.
Em refereixo que ara, en aquests moments,
jo no sé si és per el tema de l'Estatut
o per altres coses,
diguem-ne, que fa 10 o 15 anys
probablement aquesta efervescència,
que tornem a tenir ara,
la teníem una miqueta esmortaïda o no?
No ho sé.
No, però el sentit de la pregunta és
les teories ibèriques de Maragall
continuen influint en la Catalunya present?
No ho crec, o sigui, sí o no.
Jo crec que ara mateix això ja és poesia,
o sigui, en el seu moment Maragall es planteja una cosa,
és a dir, Catalunya en aquell moment
és la força motriu d'Espanya,
és on hi ha hagut la industrialització
i és la màxima modernitat.
Llavors, a un moment on et diu,
molt bé, nosaltres el que no podem fer
és estar tota la vida plantejant
com som, què som, etc.
Si no t'hem de plantar cara,
ho hem de fer ara,
perquè cada vegada,
és a dir, hem d'entendre per ara què passa,
o sigui, això té validesa per avui.
Després hi ha la cosa, aquesta vaga del federalisme,
que de tant en tant sento els polítics que en parlen
i els que se suposa que són hereus
d'aquestes idees de Maragall,
però que jo crec que no,
que durant el 20 es demostra perfectament
que això no va enlloc.
I el que ho demostra és l'hereu directe
de Joan Maragall, que és en Gaziel.
En Gaziel, a partir...
És a dir, quan comença a escriure llibres en català
als anys 50,
fa una sèrie de llibres que es diuen justament
La península inacabada,
que d'alguna manera lliga amb el poema,
diguem que obre l'obra de Maragall
que es diu L'Oda inacabada,
i que mira de constatar sobre la realitat
què se n'ha fet d'aquests ideals federalistes.
I esclar, imagina't l'any 50,
i la conclusió és fatal.
És a dir, no n'ha quedat res,
això ha sigut una cosa de quatre il·lusos,
i el que Gaziel en diu l'esguerro d'Espanya
continuarà perquè no hi ha manera
de poder-se enfrontar amb la força que té Castella.
Pensem que Maragall, esclar, quan diem federalisme,
que si avui en dia jo no ho sé,
tampoc no soc un expert en tot això,
però em fa l'efecte que és una idea d'aquestes
que bé, que són molt maques,
i que és com dir la pau, no?
La pau, d'acord, la pau.
Però què vol dir la pau?
En genèric està molt bé, no?
Sí, està molt bé, d'acord.
Però pensem, per exemple, que en Maragall
ja en el seu moment, quan parla de federalisme,
parla d'idarisme.
És a dir, aquest federalisme vol dir
que dintre d'aquest país nou hi ha de ser també Portugal.
I, clar, explica'ls als portuguesos
que farem una pàtria tots junts, ibèrica.
Home, el Saramago ja està d'acord, eh?
Saramago, jo sé Saramago ja està d'acord, per exemple.
Sí, però si ho dius Saramago...
Sí, però viu a Canàries, no?
Sí, sí, clar, a Canàries, allà ja ho pot dir.
Toni, jo m'imagino que la xerrada d'aquest dimecres
després permetrà una estoneta de col·loqui, no?
Perquè és un tema d'aquells que desperten moltes passions
i que del col·loqui realment poden sortir idees interessants.
Doncs no ho sé, jo...
Això, Carles, ja col·loqui, no?
Sí, sí, ja col·loqui.
Hi haurà col·loqui.
Al final sempre hi ha tres o quatre preguntes.
I ja t'aviso, Toni, que el nivell de les preguntes
realment sol estar molt bé.
Vull dir que estem molt contents, haguéssim, del públic que tenim.
I hi ha tres o quatre preguntes d'aquelles
de les que fan pensar.
Això, vaja, confio en que demà sigui com sol ser
i que això acabi, diguéssim, de perfilar la teva xerrada,
perquè segur que hi haurà alguna pregunta d'aquelles
que ens farà obrir perspectives.
De moment t'agraïm moltíssim que hagis atès
la trucada del matí de Tarragona Ràdio.
Toni Salà, moltíssimes gràcies.
i bé, fins dimecres, que assistirem a aquesta xerrada.
Només faltaria.
Molt bé, doncs moltes gràcies.
Adéu, que vagi bé.
Doncs és una de les propostes que hi ha aquesta setmana.
Exactament.
Encara n'hi ha més.
Encara n'hi ha més.
I divendres tenim per un batxo, és a dir, per un petó,
però això no és que intercanviem res per un petó,
jo ara ho explicaré.
Amb la Marta Almajano, soprano, Luca Pianca,
Arxilla Ut i Vittorio Guielmi, viola, de gamba,
amb obres de Bàrbara Estrotzi,
que Bàrbara Estrotzi és una de les poques compositores
diguéssim que ens ha arribat de la història,
Monteverdi i Frescobaldi.
Bàrbara Estrotzi era l'autora d'una cançó que es diu Per un batxo.
Aleshores, jo el que proposo, diguéssim,
per premiar la fidelitat d'aquest dimensió,
ahir vam fer un concert magnífic, de gospel magnífic,
i mira, vaig quedar tan content, i espero que el públic també,
que ofereixo cinc entrades dobles, diguéssim,
als que, en aquest cas, que passin pel Caixa Fòrum
i contestin allà a recepció una pregunta molt senzilla.
La pregunta és, quantes persones van cantar
en el concert del quartet Blackbirds?
Adverteixo...
Té trampa.
Té trampa, evidentment.
La pregunta té trampa.
No són quatre.
Quantes persones van participar en el quartet de gospel d'ahir a Caixa Fòrum?
L'han de contestar Caixa Fòrum?
Sí, aquesta vegada sí.
A banda de l'activitat, ens proposes allò una mica de joc, eh?
De gent cama, exactament.
I d'aquí no res, com que tindrem inaugurada l'exposició de Chaplin,
doncs ja aprofitarem i el viatge, perfecte.
Carles Marqués, moltíssimes gràcies i bona setmana.
A vosaltres.