Sintonia de Tertúlia, matí de Tarragona Ràdio.
Aquesta és la penúltima Tertúlia de la temporada,
perquè demà, 16 de juliol, que és, per cert,
la Mare del Carme, nosaltres tancarem la temporada de Tertúlies
i encetarem un altre espai.
A partir de dilluns, cada matí a aquesta hora,
anirem de viatge amb molt bona companya.
Cada dia amb un convidat que ens convidarà
a anar de viatge amb una ciutat o país del món.
Però això serà a partir de dilluns.
Avui demà encara fem Tertúlia.
Avui ens acompanya el president del gremi de llibreters de Tarragona,
Pitu Rovira. Molt bon dia, Pitu.
Molt bon dia.
El director de l'Institut Municipal d'Educació, Carles Severo.
Carles, bon dia.
Bon dia.
I ens falta encara l'altra meitat de la Tertúlia.
Ens falta l'inspector d'ensenyament i director de Càritas, Francesc Roig,
i el doctor Josep Maria Soler-Pulet,
que esperem que s'incorporin de seguida a aquesta estona de Tertúlia.
Una Tertúlia en la que podem abordar diverses qüestions de l'actualitat local.
De seguida ho farem, però també podem fer una referència
a tota aquesta moguda política que tenim aquests dies,
amb el debat de política general a Madrid, amb el Congrés,
amb la ressaca de l'Estatut, de la sentència del Tribunal
i de la manifestació multitudinària de dissabte.
Qüestions que han centrat, la veritat, aquests dies,
bona part de les tertúlies del matí de Tarragona Ràdio.
Del que han sentit en les últimes hores a Madrid,
al Congrés dels Diputats,
amb Zapatero, Rajoy, la resta de líders polítics,
arran del tema de l'Estatut, de la sentència que vam conèixer divendres
i de la manifestació de dissabte,
algun comentari, Pitu, que consideris que val la pena remarcar?
Què et sembla tot plegat?
Deixa'm fer un apunt.
Una prèvia.
Sí, m'ha fet molta gràcia, això que ha dit demà és la Maria del Carme.
Sí.
I recordem que anys enrere, tal dia com demà,
es venia l'aigua del mar i llavors es podia,
oficialment, ens podíem anar a banyar per primera vegada.
Això fa molts anys, no?
Això fa molts anys, però el costumari diu això, eh?
Anem per fer.
Bé, dit això, demà, per cert, que és maravillós el Carme,
al Parlament de Catalunya hi haurà també un debat
en què els partits polítics catalans miraran de tenir una postura unitària
sobre el tema de l'Estatut després de la manifestació de dissabte.
Jo tot en conjunt m'ho miro amb un cert desànim, no?
Perquè veus que després de molts anys i d'anar espèntes i rodolons
en tota la història política d'aquest país,
doncs que encara, encara estem amb el mateix, no?
Fas un balanç i dius que no em resol res encara.
Encara estem discutint les mateixes coses que es discutien no fa 30 anys,
sinó que en fa 250, no?
Encara estem igual de la mateixa manera.
I no hi ha manera, no?
Llavors sents, i llegeixes, però sents alguns opinadors,
alguns tertulians, i veus que jo a vegades caic amb el desànim
de dir, és que aquest país entès com això que en diuen Espanya,
és que és un país vell, antic, rònec,
que sembla que estiguem al segle XVIII o al segle XV,
que no ens n'en sortim, que encara queda concepció d'estat.
Enfront de què?
Ahir, no sé en quina mitja hora de televisió ho veia,
em sembla que era la primera en aquell programa,
que el fan altes hores de la matinada, pràcticament,
allò del 51 i ve segundos,
em sembla que era aquell, no?
Però és que feien la reflexió,
mitja es comparaven amb altres països d'Europa,
i penses, escolta, que més voldria ser jo,
Holanda, Finlàndia, Alemanya,
i no viure, amb el que penso jo,
aquest país, que és un país rònec, vell,
enquilosat, que no avancem, que no,
que tenim uns polítics mediocres,
que sempre ens diuen el mateix i no acaben de sortir-se'n de la història,
que ens diuen que avancem i que no és veritat,
que ens diuen que ens recuperarem d'una crisi econòmica,
i que certament, si ets un amic observador,
penso jo, veus que la cosa no va,
que no tira,
que més aviat anem cap a una estabilització,
que no passa amb un creixement,
amb una recuperació,
o amb una història d'aquestes,
que no ens acaben de dir la veritat,
que potser si ens diguessin la veritat,
creuríem una alarma social,
però és que és la realitat,
que després veus aquesta història
que ara tothom està,
s'han llançat al carrer amb la història de la Roja,
però que això no ens porta a res,
no ens porta a res,
no ens porta a absolutament a res,
i així anem a les vençants.
I ahir va haver un debat,
doncs d'allò que diuen en qüestió,
mas de lo mismo, no?
La discussió...
Un partit ni de ping-pong, no?
Perquè em fa l'efecte que juguen a ping-pong sense pilota, no?
I això,
si observes la manera de funcionar política d'aquest país,
doncs et crea,
jo diria, un cert desànim,
o pensar, escolta'm tu,
vols dir que ens resultaran alguna cosa?
Aquí té gent.
Deixi'm saludar els altres dos contartulis,
el Francesc Roig,
Francesc, bon dia.
Bon dia.
Doctor Soler Poblet, bon dia.
Carles,
tu també estàs desanimat com el Pitu,
aquests dies de tant de debat de política
i de la manifestació,
i de l'Estatut,
i de la crisi?
Potser no tant.
Jo també estava pensant
realment si estic preocupat o desesperat, no?
Jo crec que...
No, preocupat sí,
però desesperat no.
Jo crec que com a poble
tampoc ens hem de desesperar,
i ja ho sé, no?
Des del 1714,
o abans fins i tot,
abans fins i tot...
Home, però no cal que ens remuntem tant.
No, no, per això dic que...
No, no, però avui estan...
Però és que les coses venen donades
per on què?
Sí, sí,
però la història és la que és,
i els cicles són els que són,
i la humanitat avança
o tira enrere
segons com van totes les coses, no?
I com va tot el món
i com som els humans
i com deixem de ser.
I d'acord que ens podríem desesperar,
però jo opto per la preocupació,
evidentment,
que hem d'estar preocupats,
perquè potser no s'avança
com voldríem moltes vegades
en la història, no?
I el que nosaltres mateixos
voldríem veure
serà possible fins d'aquí una setmana
o potser ho serà d'aquí uns anys.
I ho dic perquè,
en aquesta no desesperació,
sinó només preocupació
per estar al damunt
i per estar atents
als moviments que es proclueixin
i a intentar convèncer també
a altres col·lectius
i a altres opcions polítiques
i ideològiques
que el camí encertat
és el camí que la majoria,
en aquest cas,
quan parlem de l'Estatut
i de Catalunya dels catalans,
doncs esperem i desitgem,
jo crec que és aquí
on hem d'arribar a convèncer-nos,
perquè, de veritat,
jo almenys no ho sé,
vosaltres,
però la feina
que fem
normalment no és per...
A veure,
per nosaltres mateixos sí,
però ho estem sempre treballant
de cara al futur,
de cara als fills,
de cara als nets
o de cara a qui vingui,
a qui vingui.
Per tant,
jo considero que sí
s'ha anat avançant,
que sí s'ha anat avançant
en el decurs de la història
i en el decurs
del respecte
per les diferències
i en el respecte
per la idiosincràsia
de cadascú.
Que no és potser
en la mesura
en la que voldria
moltes vegades,
doncs sí.
I per això ja també...
és que és un país que avança
espèntes o rodolons, eh?
Bé,
doncs com te penses que avancen?
Si no avancem així
hem d'avançar
a base de castanyes,
que és com avançar
la humanitat.
Ho ha tirat enrere,
però a base de castanyes segur.
Els grans canvis
s'han produït
normalment d'aquesta manera,
fins i tot
en el desig dels pobles
de fer-se ells mateixos,
de fer-se independents.
I creuen que ara
estem en un moment clau?
Jo penso que és un moment
molt important
per que sàpigui
el conjunt
de l'estat polític
en què estem actualment vivint
i més enllà
què és el que pensa
la majoria dels ciutadans
de Catalunya.
I per això
jo sí crec
que és importantíssim
que
la majoria
de les forces polítiques
que representen,
jo crec,
la majoria dels ciutadans
d'aquest país,
de Catalunya,
es posin d'acord
amb uns mínims,
amb un mínim
comodomidador
que han estat dient,
per explicar
a l'estat
i al conjunt del món
i d'Europa,
evidentment,
qui som i què volem.
A veure,
Francesc,
com analitzes
tot el que està passant
aquests dies
de la situació política
del país?
Analitzar-ho
jo diria
que és complicat.
És complicat
perquè
és com aquell
qui vol destriar
de l'olla barrejada
la part del brou,
la part de la verdura
i tal.
És a dir,
tota l'olla
fa el brou.
I aquí tenim
un brou interessant.
Jo diria que
estic molt esperançat.
i no ho dic
amb cap to irònic.
Estic esperançat
perquè cada vegada
veig més clar
el que nosaltres
som
i els altres
no volen
que siguem.
Per tant,
aquesta esperança
que,
a veure,
i parlo una mica
amb la petita
experiència
d'haver participat
en un procés
de segregació
i d'independència,
com és la canonga
respecte
de l'Ajuntament
de Tarragona.
Si les dues parts
no s'haguessin posat
d'acord
d'entendre's
una a l'altra,
això no hauria estat
possible.
Ni seríem on som.
I més enllà,
fins que el Parlament
m'ha hagut de fer
la seva feina.
Evident.
La part legislativa.
Molt bé.
Aleshores,
si resulta
que aquí
estem sotmesos
a una part legislativa
que és difícil,
complicada,
perquè, esclar,
estem en una gàbia
que té uns barrots
molt marcats
que és la Constitució.
I no ho dic
amb caràcter repressiu,
però ho marca,
ho marca.
Després d'aquesta sentència
tan memorable
que té
més de mil pàgines...
No, no arriba.
No ho sentes.
No arriba.
És igual.
És com si en tinguis
moltes gràcies.
Però és igual.
Que jo,
confesso que no he llegit,
ni gans,
ni fratxarroig,
ni la immensa majoria
dels ciutadans.
Però que tinc la impressió
que en alguns aspectes,
malgrat el que ahir
el president del govern
pugui vaticinar
que es pot driblar
a través d'alguna altra
acció legislativa,
jo diria que fins i tot
en alguns aspectes
anem més per sota
del 78
de la que teníem
de sau.
Per tant,
en alguns aspectes.
Aleshores,
hi afegiré
un altre element.
Aquests dies,
amb el tema
del mundial,
hem vist també
una característica
sociològica
als balcons.
No totes les banderes
que surten
eren excessivament
o estrictament
esportives,
mundialísticament parlant.
Hi havia una connotació
d'aquí també hi som.
Clar,
i això s'ha de tenir en compte.
Per tant,
la nostra societat,
no la del veí,
la d'aquí,
està posicionada
també
en un engrescament
de trinxera
a causa
d'una actitud
bastant irresponsable
d'algun partit polític
en posar més llenya
al foc
i en separar
per comptes d'unir.
Clar,
si aquesta situació
de desconfiança,
de desconeixement,
quan algú ve de vacances
aquí
i comprova la realitat,
bé,
nota que fa molta
aixafogor
aquí a Catalunya,
segons en quin...
poso el cas
de Tarragona,
però se n'adona
que el que li han explicat
és una pura pantalla
del que troba.
A veure,
Josep Maria.
Mira,
jo el que crec
és que des d'abans
del 1700
les coses no han canviat.
Seguim estant
on estàvem
i seguim estant
al punt de mira
d'aquí estem
i seguim...
No sé si anem a caçacar,
però que quedarem
amb calçotets aviat,
sí.
Això sí que ho tinc
més clar que l'aigua.
És a dir,
les coses no han canviat
i Espanya segueix
sent separadora
i acusant
de separatisme
a Catalunya,
que és una cosa ridícula.
És a dir,
jo crec que aquesta
és una situació
que s'ha donat,
es dona
i pel que vei
se seguirà donant
i realment
el que fan
és mediatitzar
la gent
de fora de Catalunya,
que és molt fàcil,
també se'ls convenç
fàcilment,
s'ha de reconèixer
no sols d'això.
Després quan venen aquí
estic absolutament d'acord
amb tu que tots diuen
que si tots els catalans
són iguals que vosaltres
i diem que sí
i no s'ho acaben de creure
i se sorprenen.
Però quan tornen cap allà
tornen a canviar el xifre.
Aquesta és la realitat total.
I aleshores
jo crec que nosaltres
tenim un problema sèrio
que és
el de l'encaix
del nostre país
dintre de l'altre país
en un país
que no et volen
però que no volen
que fotis el canvi.
La qüestió és una cosa
tan surrealista
que jo li veig
una dificilíssima solució.
Jo,
la veritat d'esperança,
no en tinc gaire
i crec que seguirem
així eternament
o que seguiran
així eternament
perquè nosaltres passarem
i alguns quedaran aquí
i això
no canvia.
És a dir,
tu no li veus
cap sortir de...
És que no n'hi vei
és que no vei
voluntat de solució.
No la vei.
I per tant
podem estar dècades
amb aquests conflictes
amb aquests plets.
que nosaltres lluitem
contra un volum
molt superior
del nostre
i dintre casa nostra
alhora estem dividits
amb la qual cosa
ho tenim pelut.
Jo crec que...
Carles?
Per això,
per la normalitat.
Però jo crec que
no hi ha res etern.
No hi ha res etern
en aquesta vida
i en aquest món.
No hi ha res etern.
No parla d'eternitat.
No, no, no.
Perdona,
jo per començar
no sé si existeix
l'eternitat.
No hi ha res
que perduri.
Escolta, Carles,
no hi ha res
que perduri
de molts segles.
No, no, no.
De molts segles
que dura aquesta història.
No, de quants?
De 700.
Els musulmans
quan estaven a Arnades
pensaven que allò
duraria tota l'eternitat,
que la península
seria musulmana
i no és així,
ni molt menys.
Un moment.
Un segon.
Perdona, un moment.
A mi em prou.
Em permeteu
una cosa respecte
a la realitat.
Em permeteu
que precisi
aquest tema
de l'eternitat?
És igual,
no, ara no.
No, no, no.
Anem a coses concretes.
Només per matisar
aquesta qüestió
d'eternitat.
Podríem fer una tertúlia eterna,
però no és el cas.
No es pot.
Posem-ho
en una altra terminologia.
Res no és impossible
perquè res no és permanent.
Va, vinga.
Una cosa
quan parlàvem
de realitats
que jo
coincideixo amb el tema aquest
de que cada cop
sí que hi ha
un fons d'unitat
i de
que es pensa
en determinats temes
com aquest
del catalanisme
i de l'identitat
potser una mica
més tots
o més
que fa uns anys.
Això ha avançat.
Això ha avançat.
Mira, jo vaig estar
a la manifestació
per sort,
del dia 10 a Barcelona.
Per sort
vaig estar
perquè
vaig estar
super emocionats,
molt bé,
molt còmode
i molt tranquil.
I resulta
que llegia un article
o almenys en l'espai
en què em vaig situar
en aquella manifestació
gairebé terna,
de veritat,
perquè no s'acabava bé.
Això sí que és veritat,
no s'acabava bé mai.
Ternetxa,
favor.
Doncs,
on estàvem nosaltres
hi havia de tot.
I allí sí que hi havia
crits d'independència,
però no tothom
cridava independència.
Què va?
Què va?
Ni molt menys.
I n'érem un fotimer,
de veritat,
de veritat,
és que
impressionant.
Banderes catalanes,
senyeres independentistes,
sí, estelades,
molt bé,
però no tothom
estava pel mateix allà.
Això no és cert.
És a dir,
que uns i d'altres,
quan hi ha el gran número,
la gran estadística,
tothom vol treure
el seu favor
i els seus raonaments,
la voluntat
de tot aquell col·lectiu.
Què va?
Ni molt menys.
Jo us diré més.
Jo anàvem amb quatre persones,
anàvem cinc,
juntes,
vaig estar saludant
els del meu grup ideològic,
vaig estar amb el partit
una estona,
però me'n vaig anar,
me'n vaig anar,
pel meu compte,
perquè vaig passar.
Doncs,
l'endemà,
a la final de la selecció espanyola
d'aquestes cinc persones,
dos,
estaven cridant,
vinga,
ànim a la selecció espanyola
i contents
i van llançant-se
després que guanyes el partit.
Però ho dic molt en sèrio.
I no us dic més anècdotes,
però no confondrem.
Això no ens porta a res.
Sí que porta a una cosa.
Ara us ho diré.
Deixa'm acabar.
Deixa'm acabar.
Els balcons,
quan parlàvem de banderes,
tampoc totes eren banderes ideològiques.
Què va?
Algunes potser sí.
I no us vull posar exemples
molt propers meus
on durant aquests dies
hi ha hagut des de l'estelada
a la bandera d'Espanya.
Sí.
I què?
I no es pensava així.
Per tant,
moltes vegades,
com deia el francès també,
quan ens venen explicant
què penseu que pensen
molts pobles d'Espanya
del que passa a Catalunya
i no és cert.
I no és cert.
Que quan venen aquí
veuen una realitat diferent.
Jo només vull afirmar una cosa al final.
Detecto també
que anem pel bon camí
que la gran majoria
dels ciutadans de Catalunya
d'una manera sensata
i raonable
avancen en un sentit concret.
Facin intervenció.
No, no.
Però és que em fa l'efecte
que tot el que dius
pot estar molt bé com a discurs
però em sembla que hem caigut
en una trampa
en la qual no hem de caure.
Això que el dissabte
hi va haver una manifestació
cívica i no sé què
i que va estar molt bé
i que no tothom cridava
i que no tothom cridava
i que no tothom
evidentment.
Però després fer la comparança
que el meu amic
després
o jo després
vaig anar
a veure el partit de futbol
i vinga va
em sembla que és una trampa perversa.
La trampa és
utilitzar això
com a argument
que tots som independentistes
o que no podem estar...
No, no, no.
Si no es tracta
que tots siguem independentistes.
independentistes n'hi ha que ho són, n'hi ha que ho som, n'hi ha que no ho som.
Dixem-nos de comparar això
i fer aquest xim
i no, és que després demà
tots hem d'anar...
Sí, què passa?
Que allò és un joc
de la mateixa manera
que jugues
que jugues
a la loteria, eh?
És a dir
que va sortir bé
com era pogut sortir malament
i llavors què has passat?
Fé que t'acompanyar.
Ara,
jo
retornant en tot això
jo em fa la fe
que el greu problema
que tenim en aquests moments aquí
amb tota aquesta història
que t'encaix
i això que ens expliquen
és que
jo el que veig
és que Espanya
com a concepte d'Espanya
aquella Espanya
del Congrés
de los Diputados
i tot
cada vegada
està més enrocada
cada vegada
està més tancada
en si mateixa
cada vegada
aquesta capsa
cada vegada
es va fent
més estreta
i no surten d'aquí
és que el problema
que tenim nosaltres
com a poble
i si diem
com a Catalunya
envers Espanya
per fer aquesta comparança
és que cada vegada
aquesta gàbia
en la qual estem
cada vegada
els barrotts
són més gruixuts
i cada vegada
són més espessos
A veure, Francesc
jo miro més enllà
em vull comparar
amb Europa
i veig que
escolta'm tu
és que no em deixen anar-hi
breus
bé
no, només és perquè
estem en pla estiu
o com a mínim
ara comença la canícula
i dono una altra
dono una altra
dada
una altra dada
per tenir en compte
recordareu que
abans
sobretot
si mirem
alguna d'aquestes filmografies
dels anys 60-70
els immigrants
que arribaven
i eren
i s'aposentaven
aquí a Catalunya
que eren del sud
quan a les vacances d'estiu
anaven
al seu poble
bé
lluïen
del
del
7500
de tot el que havien tingut
i tal i qual
en aquest moment
sociològicament
molts
dels que
feien aquest procés
els fa paresa
ara
anar al seu poble
si no hi tenen
una família molt directa
perquè quan arriben allà
estan marcats
són los catalans
que vienen
como cada verano
i aquest concepte
pejoratiu
per ells
clar
el concepte de català
vist des d'allà
és negatiu
els dol
els dol
perquè
cony
s'han guanyat la vida aquí
han tirat una vida endavant
i han tingut un futur
quan van allà
senten retrets
ara
i això els dol
i sobretot els dol més
perquè comencen a adonar-se
amb aquesta duplicitat
de missatges
i d'interpretacions
però aleshores
això que diu el Francesc
ens portaria
a la conclusió
que cada cop
les societats
catalana
i de la resta d'Espanya
estan més separades
o més allunyades
el problema
és evident
que no és nostre
el problema
el té
la resta de l'Estat
que no comparteix
la part confederal
d'aquest estat
i aquí és on tenim el problema
que hauria de ser lògica
i no treurem
l'entrallat
després de la manifestació
ni en aquest moment
polític
històric
que alguns consideren
que és històric
a l'inrevés
és a dir
mira
a mi el que em preocupa
de tot això
i de veritat
és que hi hagi partits polítics
i malauradament
són grossos
que treguin
redits polítics
de l'anticatalanisme
aquest és un tema
que és greu
és molt greu
és a dir
mentre anar contra Catalunya
signifiqui augment de vots
a la resta de l'Estat
això és un tema preocupant
molt preocupant
i a més
sociològicament
per estudiar-lo
i molt
perquè home
caldria que s'ho fessin mirar
una mica
perquè al final
del mapa
de la pell de toro
hi som tots allí
posats
i després
home
a mi em sembla
que els redits polítics
per anar contra Catalunya
em sembla molt bé
però que llavors
no demanin
no ens posin més impostos
o recaudin més d'aquí
és a dir
a veure
les coses
s'ha de ser
s'ha de ser
cony
no ho sé
és a dir
tot el que no pots fer
és anar contra una cosa
i al mateix temps
me n'aprofito
tot el que puc
em sembla que és un contrasentit
i el nostre estatut
no és un exemple
és a dir
hi ha dos estatuts més
a l'estat espanyol
que són fotocòpies
literals
del nostre estatut
que no les
ni se'ls ha mirat
al tribunal constitucional
bueno
el tribunal
inconstitucional
no se'ls ha mirat
perquè no els ha recorregut ningú
però perdona
suposo
que ara
perquè la llei
d'un tribunal constitucional
deu crear
no sé com se li diu
juriscament
jurisprudència
els hauran de revisar
per força
perquè clar
llavors
un se pregunta
bueno
a què estem jugant
i on som
és clar
jo crec que
l'independentisme
potser sí
que pot ser que creixi
perquè és que
potser t'espanyen
i aquest és un tema
que a mi em preocupa
molt seriosament
perquè vol dir
que tenim des d'aquí
molt poca cosa a fer
molta poca capacitat
de venir a veure
Carles
ahir parlant
del tema
del debat
del debat de política general
de la política general
hi va haver
una qüestió
que em va cridar l'atenció
parlant de la llengua vehicular
i de la sentència
del tribunal constitucional
a veure
que tampoc me l'aprenc
al peu de la lletra
de com es va
perquè va ser
un debat parlamentari
molt interessant
entre Durant Lleida
i Zapatero
sobre aquesta qüestió
no sé si ho vol veure
però
en algun moment
venia a dir
a Zapatero
que
que tampoc
estic totalment d'acord
perquè és una mica
tendenciós l'argument
però
té aquella gràcia
per comentar-la
diu
la sentència del tribunal
diu que la llengua vehicular
malgrat sigui
i respecte
que sigui el català
perquè és llengua cooficial
o l'ensenyament
o l'ensenyament
perdona
molt bé
gràcies
l'ensenyament
no té per què ser
sempre aquesta
si l'opció
política majoritària
aquí a Catalunya
doncs
decidís una altra cosa
i decidís
perquè com el castellà
també és vehicular
que
doncs bueno
camiés el 50%
i el mateix Zapatero
va dir
però
no crec que això
pugui succeir
ni ara
ni en el proper futur
ja ho sé
que és una
és a dir
volguem dir
jurídicament
jurídicament
i tal com
fixa la Constitució
clar
estem
com deia abans
com es comentava
per aquí
engaviats
en aquest tema
també
de les llengües
de l'estat
i de les llengües
cooficials
i de les llengües
que es parlen
segons ells
a les comunitats
autònomes
com el català
però el mateix
Zapatero
emetis
és molt difícil
que això pugui passar
i perdoneu-me
ja ho sé
que a mi m'agradaria
que l'Estatut
fixés
gairebé
com a única
llengua
vehicular
i llengua
oficial
al català
perquè
què us ho he de dir
però tu també
tens això
el que en dia
una realitat
política
sociològica
al nostre país
a Catalunya
que fa difícil
que això
es pugui canviar
i si algun dia
canviés
doncs
senyors
vol dir que aquí
també canvia
alguna altra cosa
és responsabilitat
de tots
treballar
perquè això
no succeeixi
deixi'm apuntar
que a més en aquest context
del debat
que estem comentant
de les relacions
de Catalunya
amb la resta
de l'Estat
avui ho hauran vist
en les portades
dels diaris
és també una
de les notícies destacades
de l'àmbit local
aquí a Tarragona Ràdio
una qüestió
d'aquelles
de les infraestructures
que ha de fer
l'Estat
al nostre territori
ahir van aparèixer
un altre cop
les cambres de comerç
les patronals
terragonines
per denunciar
l'incompliment
en les obres
d'una infraestructura
tan important
com la 27
abans que el Pito
ha començat la tertúlia
referint-se a segles
aquesta no és una obra
de fa segles
és una obra
de fa anys
quasi
ja quasi
i anem cap allà
si agaféssim
el segle
com a 100 anys
aquesta
potser s'apropa
els 50
jo ja no he volgut
introduir aquest tema
al principi
de la tertúlia
perquè em penses
que segurament
em dirien
que era un tema
tan recurrent
del que havíem parlat
tantes vegades
jo
si et permets
només una cosa
respecte
al que acabes de dir
que a mi em sembla
molt bé
i respecte
la teva opinió
del govern de Madrid
del que hi ha ara
i dels anteriors
exactament igual
els hi contesto
en castellà
donde digo
digo
digo Diego
i com que això
ja estem acostumats
al que
apoyaré
l'Estatut
que salga
bueno
pues mira
ja està apoyado
del todo
vull dir
jo ja
és que no em crec
res
aquest és el problema
ho està fent
en llengua peculiar
sí
és que saps què passa
era una broma
no no
ja està bé
ja està bé
jo d'un compliment
al
no
al tribunal
inconstitucional
després
sé que la tertulia
la farem en castellà
sí fa volta
bueno
escolta
aquest és una
de les nostres avantatges
nosaltres
som bilingües
o trilingües
o quatre lingües
i ells no
i això
crec que en el fons
és el que els hi do
bueno
ja veig que de l'autovia
no podem parlar
no de l'autovia
millor no parlar
perquè segurament
ens desesperarem més
encara
jo crec que aquesta
és una situació
molt impassembrada
molt
no sé si de la llengua
o de l'autovia
jo no ho decía
perquè nosaltres
no tindrem ningún problema
no tindrem ningún problema
en hablar
després
el mèrit del prolingüisme
és
una
no és una anècdota
és un guany
i és una
cosa positiva
de cultura
però Francesc
això ho tenim clar
nosaltres
el problema
és
no ho dic
quan fas 250 quilòmetres
cap a l'oest
doncs
aquest avantatge
l'entenen
com un problema
del canyís
cap allà
no
però el problema
ve aquí
quan fas 250 quilòmetres
o 300
cap a l'oest
això que nosaltres
ho veiem
jo només volia
tocar el tema
de l'A27
com un problema
com un atac
com una cosa
però si
si volem
no parlem
de l'autovia
perquè és un tema
que anem a parlar
tant de vegades
l'A27
no hi ha res més
que la cua
d'això que parlem
és un exemple
per això els hi deia
que en aquest context
del que parlem avui
a la tertúlia
hi ha aquesta nova denúncia
sobre que una infraestructura
de l'Estat
es pugui encara retardar més
a causa de la crisi
i de la retallades
pressupostàries
el que parlem d'aquesta situació
més que la notícia
del retard
que ja és lamentable
és la situació
de desassossec
que ha ocasionat
tot el procés
d'expropiacions
amb moltíssims
propietaris
que han quedat
plomats
i fins i tot
alguns
han perdut
la seva vivenda
o el mas
o el que tinguessin
i que ara
tot allò
queda
de potes en l'aire
esclar
no és ni d'uns
ara és de l'Estat
però em refereixo
que
ni són
els que
tenien la propietat
ni hi ha
el que estava previst de fer
per tant
encara és més
que a qui hi ha
però escolta
en aquest debat
de les infraestructures
és que no ens en sortiríem
estaríem a les 12 de la nit
i encara estaríem fent llista
que és pitjor
les infraestructures
o el tema aquest
del concepte
de l'assentatge
l'Estatut
no però és que em sembla
que tot això va lligat
amb un
tot forma part
d'un conjunt
de
quan ens queixem
de la desatenció
que té l'Estat
envers aquí
a Catalunya
és gros
però quan ens entrem
al nostre territori
ja és per
per desesperar-se
no?
perquè
l'autovia
d'aquesta famosa autovia
de Tarragona
Montblanc Tàrrega
quants anys fa
que se'n parla
abans dèiem
de segles
de segles no?
de Tarraga
de fer ni se'n parla
arriba fins a Montblanc
l'autovia
en direcció
a Barcelona
s'acaba
i es converteix
en un embut
terrorífic
si tires
per la
em sembla que és
la C14
no?
la que puïs
de Salou
fins a la
la que va
fins al cobert
allí s'acaba
i dius
i si això
hagués de continuar
per l'estret
de la riba
com s'ho farien?
pocs?
o sigui
impossible
no ho veurem mai
racionalitzes
i dius
això jo no ho veré mai
perquè no
no se li veu
l'història
llavors
tires per avall
i quan passes
l'hospitalet
què?
s'acaba allí
s'acaba allí
i aquí s'acaba
la història
és a dir
ens ha venut la moto
de fer-nos una sèrie
d'infraestructures
al voltant de Tarragona
però no ens en sortim
vés a Torreforta
i veuràs
aquella
rotonda
que no es deurà acabar
mai a la vida
que és immensa
de més
però que bueno
amb unes
condicions
mínimament normal
s'haurien d'haver acabat
en 15 dies
allí segueix
està tot pata d'arriba
i fa més de dos anys
que dura aquesta història
dos anys
i el que durarà
ara me'n poso
a mi em fa molta gràcia
una qüestió
vull dir
hem d'aturar totes les obres
que no estiguin començades
menys a Barcelona
esclar
el resto de Catalunya
sí que s'atura tot
o almenys a Tarragona
s'atura tot
segur
tot
és a dir
van parar ara
acabar de cobrir
la plaça d'Abraus
perquè ha servit
per altres coses
de repent
a Barcelona
també van decidir
aturar-la
15 dies després
l'alcaldareu
va fer un decret
i va dir
això s'acaba
per nassos
perquè la necessitem
doncs aquí també
aquí també la necessitem
i també s'hauria d'acabar
i tampoc s'acabarà
vull dir
és un conjunt de coses
que jo no les puc entendre
però va
si em permeteu
només dir una última cosa
tornant al tema
de la llengua
si un ministre
o un exministre
d'un partit important
a Espanya
Espanya
perquè és el
potser el més gran
o el segon més gran
o estan empatats
en aquest moment
es reconeix
l'agraïment
que té
vers el seu pare
o el seu avi
perquè li va impedir
sent basc
com era
que prengués l'eusquera
perquè això li podia
destrossar el cervell
doncs
home
el que hauria de fer
és anar al neuròleg
perquè probablement
ja li té destrossat
i aquells que pensin
com ell
tenen el cervell
destrossat
és campanya
per això
per això
per això
hi ha tanta diferència
entre un
i l'altre
dels partits
aquests grans
que dius tu
perquè d'aquests
que dius tu
segurament
en trobaríem
molts menys
en l'altre partit
però bé
segurament
la tertúria
no és eterna
està a punt
d'acabar-se
si volen
fer alguna cosa
ràpid
ara diran
que no volen
dir res
Francesc
dóna'ns ànims
una mica
d'ànims
a l'audiència
jo diria que
el concepte etern
més aviat
no l'utilitzem tant
perquè és que
després
ve el setembre
i hem de tornar
i a més
el curs escolar
un any comença abans
jo més pragmàtic
tu
disfrutin de l'estiu
que és el que toca
i després
dius dirà
en castellà
clar
Pitu
tu què?
no res
doncs mira
ens recobres
algun llibre?
molts
tots
escolta'm tots
de llibres
tots
triar i remenar
si em purxes
per aquest espai
en llengua vehicular
també no?
en qualsevol llengua
escolta'm
en català
en castellà
en anglès
en francès
no hi ha problema
amb això
en fi acabem
perdona
ja reclamo
que vagi en el metge
cadascú que fas
un campanyol
senyors
intentem acabar
amb una mica
de ves d'ànim
en fi
després d'una tertulia
en què hem volgut
analitzar una mica
diverses qüestions
diversos aspectes
de l'actualitat
que centren
això
l'interès informatiu
d'aquests dies
aquest mig
de meitat de juliol
Déu-n'hi-do
calorós i xafogós
acabem la tertulia
avui amb el Pitu Rovira
amb el Carles Tepero
amb el Francesc Roig
i amb el doctor
Josep Maria Soler Poblet
a tots quatre
moltes gràcies
bon estiu
que vagi molt bé
i fins la propera temporada
de tertulies
adeu-siau
bon dia
fui barató
des.
be
un
garçó
vols i-hi-do
ben
munca
de
tot