El matí de Tarragona Ràdio comença l'aventura de la vida
com cada divendres aquí a la sintonia de la Ràdio de la Ciutat,
un espai que us arriba en col·laboració a l'àrea d'ensenyament i salut pública
de l'Ajuntament de Tarragona i amb el suport de la Fundació Catalana de l'Esplai.
No em canso de repetir-ho cada setmana, diguem-ne que la ràdio posa aquests mitjans
dia rere dia, es treballa l'aventura de la vida a les escoles des d'aquestes àrees municipals,
però fora impossible dur la terme sense la col·laboració, sense la feina dels mestres
i les mestres dels centres de primària de la ciutat de Tarragona,
perquè, escolteu, al cap i a la fi, un cop es compleix amb el currículum,
potser n'hi ha prou, però hi ha mestres que pensen que no n'hi ha prou
i quan se'ls ofereix l'oportunitat de treballar altres continguts
que tenen a veure amb les habilitats socials, amb la prevenció de la salut,
doncs no s'ho pensen i ho treballen.
És el cas del Col·legi de Sant Pere i Sant Pau, que ja fa temps que també va apostar
per aquesta aventura de la vida que es treballa a les aules durant tot l'any
i que un cop l'any es materialitza de forma pública aquí a la ràdio.
En aquest sentit, vull saludar els alumnes de 5C del Col·legi de Sant Pere i Sant Pau.
Ja els tinc aquí molt ben instal·lats.
És l'Àlex, el Biel, la Natàlia, la Làmia,
també ens acompanya l'alumna, el Jordi, Sara, Oriol, Ariadna, Sheila, Valentina, Alba i Montse.
Molt bon dia a tots i totes.
Bon dia.
Benvinguts i atenció perquè no venen sols,
venen naturalment acompanyats de la seva professora Isabel Castilleja.
Isabel, molt bon dia.
Bon dia, Jolanda.
Saps que és un plaer que estigueu aquí,
perquè la gent del Col·legi Sant Pere i Sant Pau,
i la Isabel en particular, per què no dir-ho,
són persones que aposten molt per aquest tipus de programes
i ho treballen de valent, i això ho comprovareu tot seguit.
Isabel, heu tractat el tema del racisme.
Doncs sí, aquest any han fet el racisme.
Sempre és un tema que escolleixen els nens,
no és una cosa imposada ni molt menys,
però aquesta vegada, i sempre es tracta,
es proposa a la classe tota una sèrie de temes preciosos tots,
i entre ells majoritàriament han escollit aquest.
Però jo crec que més que els debats sobre el racisme
ha sortit un cant a la vida, un cant a la gent, un cant al món.
Ja veureu, jo espero que avui puguin expressar els nens
tot el que de veritat han tret d'ells.
Jo m'he quedat molt sorpresa,
jo he conegut una miqueta més els meus alumnes,
ells s'han conegut entre ells,
han dit les coses sense pors,
amb tota autonomia,
i la veritat és que m'ho he passat perfecte.
A veure, tractar el tema del racisme no és que sigui complicat,
però sembla que tots volem ser tan políticament correctes
que a vegades diem, saps què, que millor no en parlem,
perquè no passa res, perquè no hi ha problemes.
Ja els hi preguntarem ara per què ells han triat justament
aquest tema, el del racisme.
I la pobra Montse i la pobra Alba,
que se'ls hi cau el micro així, pobres,
ara intentarem arreglar-ho, no patiu,
que immediatament intentarem.
Ara de moment sembla que s'aguanta
i si no ràpidament vindran els nostres companys
i posaran aquest micro que no caigui com està caient.
A veure, parlarem del racisme,
però no només...
Bé, heu treballat el tema
seguint una miqueta les pautes
del que és l'aventura de la vida,
observo, em faig una idea del que passa,
critico, però a més aporto solucions.
Tot aquest exercici, tot aquest procés l'heu fet a classe
i a més heu fet un treball de camp força exhaustiu
en l'entorn més immediat dels nens i nenes, no?
Sí, efectivament.
Han fet enquestes,
bé, això ho explicaran ells,
però sobretot a mi el que m'interessava molt,
no a mi, és a dir,
jo he anat agafant idees
a mesura que s'anava treballant a la classe, no?
I llavors el gir que li hem fet en aquest tema
és que potser ens preocupem massa els d'aquí,
què sentim dels que venen de fora?
I en la classe em va sobtar el fet
que la cosa es girés.
Què senten els altres quan estan aquí?
Com se senten?
Estan ben acollits?
Són feliços?
Per què estan aquí?
Llavors valia la pena
que, com dic,
tinc nens, set nens concretament a la classe,
que són de fora, si podem dir d'aquesta manera,
i conèixer-los, doncs, en la seva amplitud,
el veure que enyoren una família,
que enyoren un país
i que se senten bé aquí o no se senten,
ells ho han expressat d'aquesta manera,
doncs la veritat a mi m'ha unit moltíssim amb ells
i penso que han tret unes conclusions ells mateixos que val la pena.
I és treballar una realitat que és present a les nostres escoles,
a la nostra societat.
Ara que has dit això de la família,
afortunadament ja no hi ha persones que han vingut de fora individualment,
sinó que amb el regrupament familiar,
doncs afortunadament el que és la família nuclear
sí que ha pogut instal·lar-se a viure aquí.
Però, clar, les persones nascudes aquí encara som molt mediterranis
i tenim aquella família estesa,
que tenim els que hem viscut aquí, dels tiets, els avis...
Clar, aquests nois i noies compten amb el pare, la mare, germans,
però tota aquella família extensa no la tenen aquí
i també m'imagino que la troben a faltar.
A més, ens acompanyen la Salima i la Múnia.
Salima, Múnia, molt bon dia.
Hola, bon dia a tothom.
Gràcies per venir.
Bon dia.
L'Àmia, qui són aquestes dues noies?
Són les meves germanes.
Les teves germanes són més grans que tu,
òbviament són senyoretes ja, que diríem les jaies, no?
Són més grans que tu, no direm l'edat.
Per què han vingut les teves germanes avui a la ràdio?
La primera ha vingut, que és la Múnia,
perquè el meu germà ja estava aquí.
I la Salima ha vingut per estudiar
i jo també estic aquí per estudiar i per entendre un futur bo.
Vau venir totes tres alhora?
No, primer va vindre la Múnia, després la Salima i ara jo estic aquí.
És a dir, que tu has arribat la tercera, que ets la més petita.
Ui, i us heu enyorat molt en tot aquest temps que un ha estat aquí i l'altre,
perquè sou del Marroc, oi?
Sí.
Us heu enyorat molt?
Jo molt.
Quant de temps has estat al Marroc sense les teves germanes?
Bueno, uns quatre anys.
Hola, però això és moltíssim, no?
Ja.
I ara, com que el meu pare i la meva mare estan al Marroc, també el senyor humà.
Ah, clar, ara esteu totes tres aquí, amb el teu germà?
Sí.
I els teus pares allà?
Sí, això.
Tard o d'hora jo crec que estareu tots junts.
Sí.
Perquè un cop tu acabis els estudis, t'agradaria tornar al Marroc?
Bueno, m'agradaria anar a un altre país, per tindre una vida millor, perquè, a veure, si torno al Marroc, no ho sé.
Què t'agradaria estudiar, o és molt aviat, per saber-ho?
Bueno, també m'agradaria ser una pilot d'avions.
Ah, doncs això és fàcil, al Marroc amunt i avall, escolta, com a mínim tindres descomptes en els viatges, no?
És molt interessant.
Sí.
Déu-n'hi-do, Salima, és un procés habitual, o no sé si molt habitual, el fet que una família, doncs, primer vagin uns, després uns altres.
Això deu ser una miqueta dur, què voleu que us digui?
Sí, és una mica dur, però són decisions personals.
Cadascú de nosaltres ha fet la decisió de venir.
No ha sigut una decisió familiar, no, tu primer, l'altre, després, no.
Ha sigut una decisió personal de cadascun de nosaltres, i, bueno, ho ha passat així.
I estem...
Estem estudiant aquí.
Jo ja he acabat ja d'estudiar.
Què has estudiat, si es pot preguntar?
Sí, un màster d'estudis culturals mediterranis.
Molt bé.
I res més, ara estic ja en el món professional.
Ara esperant, com tothom, a trobar una feina que et convini, no?
Sí, això mateix.
És un moment una miqueta difícil.
Múnia, tu ets la gran, la mitjana?
Sí, la gran.
Ets la gran.
I vas ser la primera que va venir?
Sí.
I com va ser la primera presa de contacte?
Hi havia algú de la teva família aquí a Tarragona?
Sí, era mi hermano, que estava aquí.
Ajá.
Però la verdad era un poco deprimente estar aquí sola.
Ja m'ho imagino.
Al principio, sí.
Porque mi hermano casi no...
No estaba en casa y estaba sola, casi, aquí.
No conocía mucha gente.
No coneixies ningú, l'idioma tampoc no el devies conèixer.
Bueno, un poco.
Una miqueta.
I quant de temps fa que estàs aquí, ja?
Ja, siete años, ya.
I què tal, ara?
Ahora mejor.
Home, a més estàs ben acompanyada.
Sí, que estoy con mis hermanas y estoy encantada, de verdad.
I el teu germà continua visquent amb vosaltres?
No, ahora está en Barcelona.
No, no, millor per ell, perquè viure amb tres dones...
Sí.
I de caràcter em penso, si més, és el que sembla, pobre.
Què penseu que els nois i noies, companys de la vostra germana i ella mateixa,
hagin volgut tractar el tema del racisme a la classe?
Creieu que realment hi ha racisme al dia a dia, el fet d'haver vingut de fora i tot això dificulta la vostra vida?
Bueno, es que hay de todo, también en Marruecos, no es solamente aquí.
Es que aceptar a otra persona, de otra ciudad o de otra...
Es que es un poco difícil.
Somos así los humanos.
No sé.
T'has experimentat alguna sensació de sentir-te rebutjada o que et miraven d'alguna manera determinada per ser d'un altre país?
Sí.
Bueno, al principio portaba el velo y la verdad se notaba que a la gente no le gustaba.
No ho entenía.
No.
No ho prenien com un signe d'identitat teu, sinó com una cosa així molt diferent.
Sí, de una gente atrasada, demente.
Ja.
Pero era una forma de vestirse de ahí.
Una cultura de Marruecos.
No era...
Bueno, això sí.
Ara millor?
Bueno, ahora no.
No me confunden.
Ahora no.
Ara explicarem una anècdota que ha passat quan estàvem a la sala.
Estàvem a la sala allà quan venen els nens i nenes de l'aventura de la vida.
Sèiem una estoneta i parlem així, ens coneixem una mica.
Hi ha hagut una anècdota molt divertida perquè una de les noies del grup li diu a la Salima i a la Múnia.
Perquè la Salima i la Múnia van a casar molt guapes.
Són roses.
I tenen unes faccions i un color de pell més aviat claret.
i diu, no sembleu del Marroc.
I la Isabel i jo, que som més aviat morenes i amb unes faccions que no diries mai i de res,
i hem arribat a la conclusió que per la fesomia i el color de la pell,
la Isabel, professora dels nois i noies i servidora,
semblant més del Marroc que no pas la Salima i la Múnia.
Una anècdota que probablement també ens ajudarà a parlar d'aquesta qüestió.
No et sembla, Múnia?
Sí, sí.
Doncs mira, comencem a parlar amb els convidats i convidades més joves
i en tot cas, jo us demano, Isabel Múnia, que quan vulgueu intervenir,
com la canalla, aixequeu el braç, us acostem un micròfon
i compartim aquesta estona de conversa.
A veure, per què heu triat parlar el tema del racisme?
Perquè m'ha dit la Isabel que heu estat vosaltres.
Vinga, Sara, trenca el gel.
Vam agafar aquest tema quan vam fer moltes votacions
i la majoria de la classe va agafar el racisme.
I vosaltres digues, Àlex, perdoneu que tinc tos,
Àlex, parla, vinga, substitueix-me mentre tussum.
Dica per què?
Perquè com el racisme també és un tema molt delicat,
però pràcticament mai s'ha parlat.
I per què creus que no es parla?
Per què creieu que ens costa parlar d'això, Natàlia?
Perquè la gent no és molt sincera.
No és sincera.
No.
Heu fet unes enquestes i jo he vist que quan heu preguntat moltes coses
he fet un treball magnífic, realment.
Però hi ha un punt que diu, al final, la conclusió és que
tothom diu que no és racista.
I dius, si tothom diu que no és racista,
per què a vegades ens trobem amb situacions
que demostren que sí que ho som?
Sí.
No sé.
Complicat tot això, no?
Sí.
Digues, Àlex.
Que tens molta raó, perquè tampoc són sincers perquè pensen.
Tu penses això, però si de veritat són racistes, no ho dirien a la ràdio,
perquè s'escoltaria a tothom.
No ho dirien mai.
No ho dirien, dirien que no, que no tenen cap problema,
però després en el dia a dia...
Digues, Biel.
És que no serien sincers mai, dirien la veritat.
Jordi?
Tu què creus, que sí, que ho són, no?
Que sí que són, perquè els faria vergonya que diguessin a la ràdio que són racistes.
Quedarien molt malament.
Jo tampoc ho diria, que fos racista.
Clar, però fixeu-se que no només a la ràdio, sinó que públicament,
però després en el dia a dia actuant, potser sí que...
Aquí ja m'ha dit l'Isabel que a classe hi ha set nois i noies
que han vingut d'altres països i que ara viuen aquí, no?
Vosaltres, us veieu alguna diferència?
O feu alguna diferència?
Siguem sincers, tots plegats, eh?
Jo també.
No fem com aquesta gent que diu, ah, jo no, jo no.
A veure, comencem...
Alba, per exemple, eh?
Tots podeu intervenir, anem seguint aquest micròfon.
Jo l'aguanto.
Depèn.
Som diferents perquè, per exemple,
els marroquins porten això al camp, al mocador
i porten una roba especial, no?, per la seva cultura.
Això em sembla diferent a el que nosaltres portem dia a dia.
Clar.
I tu creus que això és bo, és dolent, no té importància?
No.
Jo crec que si la seva religió, la seva cultura,
diu que es tenen que fer, que ho facin.
I no passa res.
No, no passa res.
Ah, perquè tu, que per cert portes un jersei maquíssim,
et vesteixes com t'agrada a tu, no?
Sí.
Clar.
Digues, Oriol.
Jo crec que tots són persones.
No podem diferenciar els marroquins amb els espanyols.
Tots són persones.
Em parleu de...
Em digues, Sara.
També hi ha gent que diu que, això, el que ha dit l'Alba,
que diu que no, tu no tens que portar mocador.
Per exemple, hi ha una família que jo conec,
que hi ha una dona, sempre porta, no vol portar mocador,
i el seu marit sempre ho l'obliga.
i aquella dona té que donar-se al seu marit perquè li pega i tot això.
I no té dret a fer-li res.
Perquè, a veure, si diu la religió que porti la roba que diu el noi,
vale, que la porti.
Però si no diu res, que no diu que porti aquella roba que diu el noi,
doncs no té dret a posar-se-la.
Jo crec que has dit una cosa molt important, Sara, i molt interessant.
Són dues coses, probablement.
D'una banda, aquesta persona, doncs, rep maltractament del seu marit,
del seu company.
Però no oblidem que els maltractaments i la violència masclista
no és patrimoni d'una cultura.
Disortadament, això s'ha globalitzat.
I la violència masclista es dona entre famílies catalanes,
entre famílies gallegues, basques, marroquines, romaneses, xineses...
Per tant, diguem-ne, que això és un cas de violència masclista
que no està limitada només a una cultura i una religió.
I després has notat una cosa molt interessant amb l'Alba,
perquè a vegades el racisme i aquest tipus de coses ens arriben amb signes externs,
com pot ser la roba.
I tu parlaves del mocador.
Això, la Múnia ho sabrà, jo ho sento, però soc molt ignorant,
però no és el mateix un burka que un xador,
que un mocador...
Són coses molt diferents, no?
Sí.
No sé si la Làmia ens podria explicar la diferència entre un vel, un mocador, tot això.
Bé, a veure, nosaltres els marroquins tenim uns vestits que són tradicionals de Marroc,
però el mocador que portem, això és el Déu que l'ha dit, és el Là que l'ha dit.
Ha dit que és millor que la dona porti un mocador, però això de la gilaba i aquells vestits que portem,
això és tradicional del Marroc.
Cap, és un mocador que és un mocador.
És que, clar, a vegades som tan ignorants que confonem el mocador amb un burka,
que és que no té res a veure, no?
Ja, hi ha una diferència entre el burka que no es veu res de la dona
i un mocador que es tapa el cabell.
i, bé, és veritat que molta gent en moltes oficines i molts treballs
no volen les dones que porten un mocador.
Una pregunta, eh? No és una opinió, és una pregunta.
Què passa quan, una mica per moda i per tot, anem a una oficina o anem a un treball
amb una gorra, amb una altra cosa, amb un mocador proposat així, d'una altra manera?
Què passa, Natàlia?
No seria molt educat, que diguem.
Per tant, és un tema de cortesia, d'estapar-se el cap quan entres en un lloc tancat.
És de mala educació.
L'Ovna, vols opinar sobre això?
Sí, però hi ha gent que, per exemple, no porta mocador, porta barret,
però això sí que és mala educació, però, per exemple, els marroquins,
que jo també soc marroquina, porta mocador, és que és la seva religió,
és que l'han de portar, però, bé, a dintre, si no la porten, no passa res,
però fora ja l'han de portar.
Una qüestió interessant, que tractarem amb la làmia i amb l'Ovna,
però vull donar-li la paraula albiel, què vol dir alguna cosa sobre això?
Jo, si fos marroquí, jo, a l'arribar a l'oficina, al treball,
me treuria el mocador i, al sortir, me'l tornaria a posar.
Els que no sou marroquins, si les vostres companyes, en un moment determinat,
a classe van vestides com volen, però porten un mocaduret al cap, us molesta?
A veure, anem comencem per aquí, Montse, a tu et molesta?
A mi no, a mi jo crec que tenen dret a cadascú a vestir com vol.
Molt bé. A tot molesta, Alba?
A mi no, perquè si ho diu la seva religió, ho pot fer si vol.
A tu, Valentina?
No, perquè ell és la seva religió el que li diu que té que portar un mocadur,
llavors ho hem de fer.
Sheila?
A mi no, la veritat que no.
No, no, per tu no és cap problema. I per tu, Ariadna?
A mi tampoc, perquè si és la seva obligació...
I Oriol?
A mi no, a mi, si els diu la seva religió, que el portin.
No els he de dir jo que no.
Sara?
Jo soc marroquina, però si em diuen que porto un mocadur, jo ho porto,
però de moment no ho portaré.
No el portaràs, de moment tu has decidit que no.
Jo a partir dels 20 anys ho portaré, perquè les dones en realitat ho porten quan estan casades.
Mentre no estan casades no el porten, diguem-ne que ella és un signe d'adultesa o de maduresa.
No sé si la Múnia ens pot confirmar aquest terme, del tema del mocador.
Hi ha tant de problema amb el mocador, Múnia?
No, no és que ha de estar casada, no.
Ella depèn d'ella, de la mujer.
A partir de la pobertat, no? Quan són ja adolescents...
Cuando ella se siente que quiere ponerlo, lo pone.
Hay muchas chicas que son jóvenes, pero ellas mismas le han querido estar teniendo el velo,
no es que le han obligado ni nada.
Hay mucha gente que piensa que están obligadas por eso.
Jo és el que he sentit moltes vegades, que hi ha moltes dones que ho porten perquè volen,
perquè és un signe d'identitat i els agrada.
Sí, estic aquí i nadie me obligaba. Estoy en España, digamos, que nadie me puede decir nada.
y mis padres están en Marruecos, así que lo portaba porque yo sentía que es mi...
Una opción personal.
Sí, sí, por eso.
Pero al final, con tanto, iba a buscar trabajo, pero nadie me daba porque lo portaba.
Per tant, Múnia, tu no portes avui el mocador perquè penses que podria fer que et discriminéssim per una feina o per alguna cosa?
Sí, sí.
Si no hi hagués aquest problema, tu avui haguessis vingut amb mocador a la ràdio?
No, no a la ràdio. És a dir, tu continuaries portant el teu mocador?
Sí.
Perquè tu vols?
Sí, sí, sí.
És a dir, que no el poses per això, pels perjudicis que penses que tenen els altres.
Sí, sí, por eso.
Porque yo pienso, no sé, es una forma de...
Bueno, nuestra tradición, pero hay mucha gente que no lo respeta.
Es que yo pienso que hay mucha gente que si viste como quieren, como del hip hop y todo eso, lo ven bien.
Pero cuando uno trae una... Bueno, el velo es que no sé cómo...
Jo digue mantigua, però veure aquells calçotets i aquelles calces que surten i que es veu mig culi, perdoneu.
Sí.
Això és tàticament, digueu, una antiga, ja ho sé, sí, ja sé, que sap una mica rànsia, què hi fareu?
A vegades, què vols que et digui? No sé, eh?
Sí, és que ven coses que li parecen normal, no sé.
Pero una chica que ponga el velo, hay muchas formas de ponerlo, además.
Hay chicas muy guapas que lo ponen así, diferente.
I occidentals que suposen perquè fan molt atractiva la seva cara i les seves faccions, també.
Sí, sí.
Pero también es que, què te puedo decir, aquí la gente migrante que ha venido aquí, la mayoría son, digamos, que vienen de Marruecos,
pero no es la primera, ¿cómo voy a explicarlo? Generación.
Ya, ya.
Es la primera generación.
No como en Francia, en muchos países, se ve mucho el velo, pero también son gente que ha nacido ahí y portan el velo y lo portan muy bien.
y no sé, no sé, no sé cómo decirlo.
Jo crec que ens hem d'aturar tots, eh? Tots plegats a pensar una miqueta.
Li donem la paraula al Jordi?
A tu et molesta que es porti bé el mocador?
A mi no. Si dius la religió, no som ningú per dir-los que no ho portin.
Si hi ha una entrevista de treball, si ho volen portar, no importa.
Que no és només la religió, a vegades és una opció personal i això és el que els hi volia preguntar jo a l'Omna i la Lamia.
Vosaltres teniu ganes de posar-vos el mocador? Us ve de gust? Us atreu?
Jo, jo, ara no, mentre ara no ho faig, però jo una mica quan sigui més gran no ho vull fer.
Tu vols posar el mocador?
Sí, jo vols posar.
Vestir-te occidental, com si diguéssim, no?
No, vestir normal, però el mocador.
Normal, però amb el teu mocador.
Sí.
Natàlia.
No té per què molestar.
Per exemple, hi ha gent d'aquí que es va al Marroc i potser portar això com has dit tu.
O qualsevol altra cosa, el cap o el que sigui, o vestits de...
Lamia, tu te'l posaràs? També tens ganes com l'alumna?
Sí, jo el posaria, però jo, si el meu treball, si jo vull fer una cosa i no em deixen portar-lo,
jo crec que el meu treball o el meu somni és més important.
A veure, com m'he dit abans, que jo vull ser un piló d'avions.
Si jo vaig a estudiar-ho i em diuen, no, no tens que portar el mocador, no ho portaré,
perquè jo crec que el meu somni és més important.
Però, a veure, si em deixen, jo ho portaré perquè és la meva religió.
És que, la veritat, es nota que heu treballat tan bé a classe,
perquè la Sara parlava, doncs, d'un cas, d'una dona que està una mica sotmesa al seu marit, etcètera, etcètera.
El fet de portar un mocador no impedirà que tu puguis estudiar,
que tinguis els teus drets com a dona?
O què? O un cop et poses al mocador i resulta que ja no tens drets?
No, sí que tinc drets, perquè si poso el mocador, sóc una persona.
Si no poso, sóc una persona. És el mateix.
Però hi ha una diferència entre poso el mocador i no poso,
però igualment sóc una persona.
Però, a veure, jo tinc un somni i per mi és més important.
El futur està en molt bones mans, estem observant, en el nostre país. L'Omna?
A veure, jo també vull treballar i encara no he pensat bé el que treballa.
És que és aviat, dona. Si no sé encara jo què seré de gran, imagina't tu.
Mira, per exemple, jo ho faré d'una manera.
Jo respectaré la meva religió, però també he de respectar la gent d'aquí una mica.
Per exemple, jo quan va fora ho posaré, però a l'escola i al meu treball no ho faré.
És la meva opinió que jo vull fer.
Clar, i aquí acaba d'introduir l'Omna un altre tema interessantíssim.
Perquè, clar, diem, els d'aquí, quan venen persones de fora,
amb tot el dret a quedar-se aquí i fer la seva vida,
parlem de què pensem d'ells.
Però ells penseu que també fan un esforç per integrar-se a la vida d'aquí?
Perquè d'això tampoc no se'n parla gaire.
Això m'ho dius perquè sóc immigrant.
A lo millor no se'ls diu perquè és immigrant,
sinó perquè realment hi ha unes normes i unes tradicions que s'han de complir aquí.
Tema delicadet que em penso que també heu treballat a classe, Natàlia.
Hi ha molta gent, ja...
Bueno, tenim tres nenes marroquines a classe i sí, són...
És que s'integren bé, no?
S'integren molt bé, van vestir normal
i si volen portar el mocador,
doncs perquè ho portin, perquè no...
Clar, però a banda d'això jo, per exemple,
sento la Lovna, la Làmia, la Sara, parlen català perfectament.
Perfectament.
Per tant, l'idioma no és cap impediment perquè us pugueu relacionar.
Jo m'imagino que participeu també de festes, no sé, com Santa Tecla o...
Vull dir que...
Sí, sí.
Sí? Digues, Làmia.
Com ha dit la Natàlia i la Lovna,
nosaltres portem roba normal
perquè, a veure, respectem els altres.
I també al Marroc...
A veure, jo crec que vosaltres que dieu
que quan heu de venir aquí
heu de portar roba normal,
crec que teniu una idea una mica...
Una mica...
Així, així.
Perquè nosaltres al Marroc portem la mateixa roba.
I és el que te n'anava a dir,
al Marroc la gent va vestida com aquí.
Va vestida així.
Perquè quan parlen diuen
ah, quan han de venir aquí
han de vestir-se com nosaltres.
És que nosaltres al Marroc també vestim com així.
Sí, no, no, sembla que parlem d'una altra galàxia.
Sara, et dono la paraula de seguida,
però el Biel i l'Àlex,
que me l'havien demanat abans.
Biel, què vols dir?
Hi ha gent que hi ha vegades
que aquí a Sant Peri-Sant Pau, a la Rambla,
he passat jo moltes vegades per allà amb el cotxe
i he vist molta gent que discriminava la gent
amb el portà de mocador...
I com ho has vist, això?
En què ho has notat?
No, bueno, he anat caminant algunes vegades
i de gent, insults,
que no vull dir-ho per respecte.
Ja, ja, ja.
Però, bueno, aquesta actitud...
Àlex, volies intervenir?
Ara donarem la paraula a la Sara.
Es discrimina massa, crec jo,
perquè si no es diu res a la gent
que porta qualsevol cosa.
Hi ha gent que a vegades no va ni amb sabarreta,
va amb una xaqueta i ja està.
Jo no entenc...
Em deixeu que digui una cosa?
Sí, sí.
No l'heuria de dir.
A l'estiu,
us adiuneu que hi ha gent que va pel carrer
amb el banyador sense samarreta
i seuen en una cadira d'una terrassa
a fer una urxata.
Ja sé que és una mica escaroset parlar d'això, eh?
Seuen allà, ala,
i després vas tu
i has d'aguantar aquesta cosa.
Jo què voleu que es digui?
Si em deixen triar entre anar vestit d'una manera
o ser una mica marranet,
m'estimo més anar vestit d'alguna manera, no sé.
Una mica això, no?
Què dius, Àlex?
Però no entenc
si marroquines, la majoria, van amb mocador.
Però si van amb mocador,
per què les discriminen ja els altres, no?
Jo crec que ho mirin per la religió
o per la forma de vestir.
O perquè potser no coneixem exactament
què significa portar un mocador
i li donem atribucions que no són les correctes
perquè som una miqueta ignorants
d'una banda i una altra.
Sara.
Jo vull parlar de la platja.
Molt bé.
Quan jo, una vegada,
vaig anar a la platja
i vaig trobar un munt de noies
amb toblers, amb els pits en l'aire.
Sí.
Perquè aquí és tradició també, eh?
Ja comença a ser una tradició.
Vaig passar per un camí
i hi havia moltes dones.
Vaig ser una dona
i ella ràpid es va posar al...
Es va tapar, es va posar al sostenidor.
Perquè ella...
Ella no volia que ho veiessin els nens
perquè en aquella part no hi havia nens.
I quan vaig passar jo
i ella s'ho va posar ràpidíssim.
Una cosa de respecte, tu, vas considerar.
Jo me vaig...
Sí, considerar.
Alba?
Sí, jo vull seguir el que ha dit abans
l'ex...
Lo del mocador.
Si volen portar que ho portin.
Jo no sé per què esteu que he de discriminar
si només és un mocador.
No té més, no?
A vegades...
És un mocador
perquè esteu que he de discriminar
per un mocador
si és que no és res.
Per aquí...
A veure, la Lovna, la Natàlia
i després anem seguint per ordre.
Lovna.
Jo vol dir el que ha dit el Biel.
La...
Allò, la discriminació, no?
I el que...
Sí, la discriminació.
que una persona
quan la...
Per exemple, a mi m'han discriminat.
Però no vol dir
que sempre ens discriminin fora.
A fora ens discriminin,
però a la classe no ens discriminin.
No vol que ho entén d'una altra manera.
No, no, no.
No a l'escola,
sinó en la vida quotidiana.
I com t'han discriminat a tu, Lovna?
Com ho has notat tu
que et senties discriminada?
Jo, per als immigrants.
No per als marroquins
o per als marroquins
no deien per tots els immigrants.
Però a mi, a fora,
em discriminin de vegades.
Però a la classe
mai m'han discriminat.
Però com ho diuen?
No passis per aquí
perquè ets immigrant?
No vinguis...
Com ho notes tu, això?
No, no.
L'altre dia van dir
que els immigrants
no respecten,
per exemple,
estàvem parlant
una mica del respecte,
així,
que quan mengen alguna cosa
ho llencen a terra.
i jo llavors
estàvem menjant
i després vaig tirar
la papelera
i van dir
mira,
aquesta nena
ja es veu que és espanyola
perquè si ara va
emigrant...
Ostres,
quina llàstima
no tenir el carnet d'identitat
i ensenyar-ho
en aquell moment.
Jo ho havia ensenyat
i com era una senyora
més gran que jo,
jo no li volia de res,
però he dit
que l'havia de dir
alguna cosa.
Llavors li he dit
senyora,
perdoni,
però jo soc marroquina.
Molt bé,
doncs vas fer molt ben fet
amb molta educació
i ho vas dir.
Clar,
i aquesta creença
segur que hi ha persones
immigrades
que no són cíviques.
Sí, sí.
Aquí també.
No?
No ho sé,
ho pregunto.
O tota la gent nascuda
aquí és cívica,
educada,
llança els papers
a les papereres.
Oriol?
Jo vull dir una cosa,
jo vull dir que
jo sento que
la religió marroquina
està molt discriminada
a la mateixa.
Està més discriminada
que les altres religions.
Això ho veig jo.
Que té mala reputació, no?
Té molt mala reputació, sí.
I això potser a vegades
crea aquestes situacions.
Jo crec perquè
que porten el mocador.
I per això i aquest tipus de...
I per la religió.
I per la religió.
Montse?
Com has dit tu,
que lo que has dit tu
de que tothom es...
Si és tothom net
en aquest país,
jo crec que no,
perquè hi ha gent...
D'aquí, nascuda aquí, no?
Sí,
que no és gens estoneta.
Alba.
que hi ha gent marroquina
alguna és més neta
que l'espanyola.
Perquè jo veig pel carrer
una noia marroquina
i llença un paper
a la brossa
i un noi llença una...
Una llauna.
Una llauna
a terra
i això...
És que clar,
això,
explicat aquí
com ho estem explicat,
sembla tant de sentit comú?
Valentina?
Jo crec que...
El mateix que ha dit la Montse,
però hi ha vegades
que diuen
que els marroquins
sempre ho tiren tot
a terra,
que són bruts...
Tu ets colombiana.
Sí.
Però hi ha
que són
molt més nets
que els d'aquí
i que els altres països.
I escolta, Valentina,
això que parlava
l'alumna
o la làmia
o la Sara
que s'han pogut sentir discriminades,
tu ets colombiana,
t'has sentit discriminada
alguna vegada?
Alguna vegada, sí.
Sí, també?
Sí.
Per el teu origen?
Sí.
I com ho has notat, això?
Molt malament.
Que t'han dit alguna cosa?
Sí.
Què t'han dit?
Si es pot explicar
i si et ve de gust explicar-ho,
si no, no ho expliquis, eh?
M'han insultat,
m'han dit que em torni al meu país
i això
a mi em fa sentir malament.
home, no m'estranya.
Home, no m'estranya.
No tens per què tornar
ni per què marxar, no?
A l'alba em penso
que no voldria que marxessis.
Sheila,
pel gent que acaba de fer,
jo crec que com a mínim l'alba
no vol que marxis.
Sheila.
Algunes persones
creuen que tots els marroquins
i els que venen
de nostres països
són persones mal dolentes.
Sí, dolentes
i que venen aquí...
Però no tots,
algunes són millors
que nosaltres.
Perquè a vegades
us adoneu
que es relacionen
la delinqüència
amb els immigrants?
Sí.
Com si aquí
no haguéssim tingut mai.
Moltes vegades.
Moltes vegades.
Ariadna?
Sí, jo crec que també
el que ha dit la Sheila
perquè hi ha molta gent
d'aquí d'Espanya
que és més dolenta
de les de fora.
Això és el que tu penses
i la Sara què pensa
de tot això?
Jo acabes de dir tu
que alguna vegada
han robat alguna cosa
i li han digut
a una persona
que ha sigut ella
perquè és un immigrant.
Sense proves ni res.
Sense proves ni res.
Jo l'altre dia,
bueno, una vegada,
estava jo amb l'altre
i vaig acompanyar
la meva mare
per ajudar-la una mica
a agafar les bolsos
del mercat.
Van robar dos bolsos
i van dir
que una dona
va dir
que era la meva mare
i no era la meva mare.
I tu com et vas sentir, Sara?
Jo m'adonava
unes ganes
de dir-li una cosa.
És que no m'estranya.
Jo em poso al teu lloc
que em passi això
i m'hauria enfadat moltíssim.
Jo m'he vaig enfadat moltíssim.
i amb tot el dret.
Oriol.
Jo el que veig sempre
és que acusen molt
els immigrants.
Hi ha, per exemple,
una persona espanyola
ha fet una cosa dolenta
i acusen els immigrants.
Jordi, com ho veus tot això?
El que ha dit l'Oriol
abans
és que té raó
que
sempre li donen la culpa
als immigrants.
Quan a vegades
els que són d'aquí
fan robatoris
i coses d'aquestes.
Com els altres,
també hi ha lladres immigrants
i lladres d'aquí.
És que no caiem en la tentació
perquè moltes persones
que han vingut de fora
tenen actituds
com altres que estan aquí,
com altres són treballadores,
honrades.
suposo que vosaltres
heu titulat
el programa
El món és de tot el món
i de fet
a tot el món
deu haver-hi de tot.
És el que ens dicta
el sentit comú,
com deia abans.
La Mia.
Jo volia dir una cosa.
Ara,
quan parlàvem,
sempre,
quan algú parla,
què comença a dir?
Comença a dir
que
sempre els immigrants,
però abans de dir
els immigrants,
diu els marroquins.
Sempre ho diu.
Això.
Creus que els marroquins
estan més discriminats
que altres immigrants?
Sí,
i jo diré per què,
perquè per la religió,
perquè, a veure,
la valenciana és colombiana,
però és cristiana.
Jo i l'alumna
i la Sara
són marroquines.
I sou musulmanes.
Però són musulmanes.
Per això,
nosaltres estarem
més discriminats
que ella.
Això ho ha dit l'Oriol
abans,
el tema de la religió.
Ha estat molt encertat, també.
Però,
i per això,
i jo ara,
és que ho estava sentint,
perquè abans
de que diuen
la paraula
i els immigrants
diuen els marroquins
o els immigrants
o només diuen els marroquins.
Però fixeu-vos
que aquí ara tenim
una comunitat molt àmplia
de romanesos,
d'americans
de Centra-amèrica,
de Sud-amèrica.
Vull dir que aquí
hi ha persones
de molts orígens,
dels antics països de l'est,
vull dir que Déu-n'hi-do.
L'Ofna,
sobre això,
era el mateix
que volies dir
que la làmia.
Natàlia,
anem seguint així l'ordre
perquè pugueu intervenir tots.
Jo no seguiré
cap comentari
de ningú,
però hi ha gent espanyola
que diu
que els immigrants
venen a treure'ns el treball
i això és mentida
perquè hi ha immigrants
que estan dispostos
a fer el treball
que els espanyols
no volen fer.
Hi ha gent que diu això,
no?,
que venen a treure la feina.
Hi ha gent
de fora
més honrada
i més honesta
que alguns espanyols.
Biel.
Jo vull dir
que la gent
quan sent discriminada,
la gent que discrimina
no pensa
perquè ell,
per exemple,
una marroquina
i un polonès.
Discrimina
un polonès
a una marroquina
i el polonès
també és estranger,
no té dret
a discriminar l'altre.
És que dins del tot
el que és aquesta discriminació,
com deia la làmia,
també hi ha categories.
Això és un fet
que també estem visquent tots.
Àlex,
què vols afegir?
Ui,
se'ns està acabant el temps.
No, no,
continuo.
A mi,
a mi,
a mi,
que ja,
abans,
sí,
venen,
i venen a fer els treballs
que vosaltres
volíem que fessin ells,
ara no volem,
i no se'n recorden
que abans
nosaltres
teníem que anar
a altres països.
Fa molts anys, eh?
Segur que tots tenim
família
que en un moment determinat
va haver de marxar
de casa seva
per guanyar-se la vida.
Tots els estem aquí,
segur.
Que tenim tiets,
avis,
de tot,
que van marxar
buscant una vida millor
que això és legítim.
Vosaltres dèieu que...
Heu apuntat per aquí
una cosa,
si em permeteu,
que dieu,
feu una pregunta
a sota les preguntes
que han sortit
i que us han fet reflexionar.
Una és,
qui té les escriptures
de propietat d'un país?
Que ens les ensenyin,
no?
Ningú.
Montse.
Jo,
hi ha una cosa
que no entenc,
perquè sempre discriminen
primer els marroquins
o menys que els polonesos
o...
Tu, Montse,
ets d'aquí?
Sí.
Però és que no l'entenc,
el per què.
És que,
segons com costa d'entendre.
Alba.
Que jo vull seguir
amb el que ha dit la Natàlia,
que...
que quan els immigrants
no venien a aquest país
a buscar treball,
els espanyols
no es preocupaven
perquè vingués,
perquè no hi ha treball,
perquè...
No,
però ara que han vingut,
ara que hi ha crisi,
diuen que ens treuen el treball,
però si abans no s'ho importava.
i quan passi la crisi
i es necessitin aquestes persones
per treballar,
aleshores també voldran que tornin.
Això és una mica
de bojos, eh?
Tot plegat.
Déu-n'hi-do.
Valentina.
Doncs una vegada
jo vaig anar a comprar
a una tenda
i llavors
com anàvem
una amiga i jo
i un nen
va deixar 50 cèntims
a una taula
i llavors
com nosaltres
érem d'altre país
em van dir
que vam ser nosaltres
que ho vam robar
i llavors
ho vam haver de pagar el nen.
I vosaltres no ho vau fer,
lògicament.
Ja.
Però el fet
que us veiessin
que éreu d'un altre país
us van fer ja
sospitosos
que havíeu fet
alguna cosa mal feta.
Déu-n'hi-do.
Sheila.
Jo per la televisió
sempre escolto
un emigrant,
un marroquí,
sempre les notícies
són d'emigrants
i de marroquins,
colombians...
Quan són negatives.
Sí.
Notícies negatives.
Sí.
Una bona,
molt bona observació.
Sheila,
li atenses el micròfon?
Gràcies.
Jo el que ha seguit
la Sheila
perquè sempre discriminin
els marroquins,
sempre.
Sara,
Oriol i Sara,
i ràpidament
jo vull que em digueu
aquestes frases
que heu preparat
que seria una bona manera
de tancar l'aventura
de la vida d'avui.
Jo,
mentre que vinguin
els immigrants
aquí a Espanya,
bé,
però jo vull que vinguin
amb papers legals.
que vinguin
amb papers
i vull que vinguin
legals,
però si venen
il·legals...
Ja la cosa
es complica.
Seria bo
per tothom,
això.
Primer per ells,
sobretot,
no?
Sí.
Sara?
Sara,
Lamia i Biel,
i comencem
amb les frases.
Vinga.
Primer discriminen
els marroquins,
els musulmans,
després
els romans
i després
els gitanos.
Només discriminen
més a ells
que els altres.
Però escolteu,
no penseu que els gitanos
en aquest país
s'han discriminat
tota la vida?
Sí,
jo crec que sí,
però el que més
s'han discriminat
són els marroquins.
L'amia?
Jo vull dir una cosa
que és el contrari
del que ha dit
l'Oriol.
A veure,
si venen gent
il·legalment
i fan una cosa bona,
que venen.
però és que hi ha gent
que venen legalment
i fan coses dolentes
i gent que venen
il·legalment
i fan coses bones.
Fos això,
per mi,
que venen il·legalment
i facin coses bones
és millor que venen.
És a dir,
que no tant és el paper
i la legalitat
sinó la qualitat
de la persona.
I la persona.
Això és difícil mirar-ho
per l'administració,
segurament.
Biel,
i anem cap a les frases.
Jo el que volia dir
és que hi ha persones
que no només
se senten discriminades
al carrer
o a l'escola
o on sigui.
També al centre de mèdics
perquè hi ha vegades
que hi ha alguns estrangers,
un polonès,
un gitano,
un marroquí,
un xinès,
que està malalt
i al metge li diuen
no,
tu no pots entrar aquí
perquè ets xinès,
perquè ets marroquí,
perquè ets polonès.
Això t'ho has vist,
Biel,
perquè penso que precisament
del tema sanitari
déu-n'hi-do,
hi ha un tractament
en principi
molt exquisit,
molt respectuós
i afortunadament
nois i noies
podem ser molt crítics
amb tot,
que s'ha de ser constructiu,
però en aquest país
afortunadament
la sanitat
i l'ensenyament
arriba a tothom.
Aquí
tothom pot anar al metge
en aquest país,
cosa que en altres països
no es pot fer
independentment
que tingui papers
que tingui papers
no tingui papers
i això realment
sí que és una gran cosa.
Frases magnífiques,
lapidàries,
per acabar l'aventura
de la vida d'avui.
A veure,
per on comencem?
Que no se'ls mengi
el rellotge.
Correu,
vinga,
comença l'alba.
Des de la ràdio
volem dir
amb veu alta
que les nostres diferències
són naturals,
que ser diferent
és positiu,
que ens enriqueix
poder aprendre
dels altres,
que les diferències
entre nosaltres
ens ajuden
a conèixer-nos
a nosaltres mateixos,
que hem de ser flexibles
amb els altres,
que no hem de discriminar ningú,
que hem de practicar
l'empatia amb tots,
que tots som ciutadans
d'aquesta terra,
que el món
és de tot el món.
Es pot dir més alt
però no més clar.
I com que el diumenge
és el dia internacional
de la ràdio
i la televisió
a favor de la infància,
voldríem acabar
el programa
escoltant
Que canten los niños.
Que canten los niños
que alcen la voz
que hagan el món
d'escoltar
Àlex,
Biel,
Natàlia,
Lovna,
Lamia,
Jordi,
Sara,
Oriol,
Ariadna,
Sheila,
Valentina,
Alba,
Montse,
moltíssimes gràcies
però no només a vosaltres
sinó als vostres companys
perquè heu vingut
una representació
de la classe
i ens consta
que els companys
us han escoltat.
Jo crec que els hauríem
de dedicar unes paraules
i un aplaudiment fins i tot.
Els hi diem alguna cosa
els companys?
Jo crec que sí,
Montse,
que els podem dir
alguna cosa des d'aquí.
Des d'aquí volem enviar
un petó superfort
als companys
que s'han quedat a classe
i ens escolten
que són els Jorenç,
el Mateus,
el Josep,
el Xancay,
l'Aida,
la Jéssica i el Diego.
Muà!
Muà!
Doncs aquí deixem
l'aventura de la vida
que avui han protagonitzat
alumnes de 5er C
del Col·legi Sant Pere i Sant Pau.
com el que dèiem abans,
ara que estem tots
molt pessimistes
per la situació econòmica,
la veritat és que tenim
un futur molt esperançador
escoltant aquest grup
de nois i noies
de la ciutat de Tarragona
i més si hi ha educadors,
educadores com la Isabel Castilleja
i moltes més,
moltes més
que fan una feina extraordinària.
Múnia,
moltíssimes gràcies
per venir,
que tinguis molta sort.
Gràcies per acompanyar-nos
avui també.
Gràcies a ti.
A veure si hi ha pràcticament
les 11,
les notícies.
Porque han apagado su voz
Que canten los niños
que alcen la voz
Que hagan al mundo escuchar
Que unan sus voces
y lleguen al sol
En ellos está la verdad
Que canten los niños
que viven en paz
Y aquellos que sufren dolor
Que canten por esos
que no cantarán
Porque han apagado su voz
Porque han apagado su voz
Que han apagado su voz
Que han apagado
que el bravo
Que han apagado su voz