Is there a place for me, somewhere to stay?
Sometimes it seems to be so far away.
The end of the night will bring some joy.
Obrim el temps de Caixa Fòrum, com cada dilluns aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Carles Marqués, molt bon dia.
Molt bon dia.
O A.B. Carles, perquè com era previsible, èxit absolut al Caixa Fòrum.
Mori tu i te saluten, però em sembla que no.
No, això ja és molt de drama, no acabem el programa en tragèdia, però molt bé de gent.
Vam anar molt bé, molt bé. Més sessions que haguéssim fet, a veure si l'any vinent en fem més.
Vam fer quatre, vam omplir totes, jo vaig anar a dues,
perquè a mi em costa entendre la història clàssica i tal.
Però no era en llatí, era en català.
Ah, no era en llatí.
No era en llatí, home, no.
Era en català i tu vas perdre, eh?
Un projecte Fènix...
No, va anar realment molt bé, eh?
Realment cada any, diguéssim, aquests nois del Fènix se superen
i home, ja ho costa, és aquí a Tarragona.
És èxit segur.
Ara, mentrestant, restem a l'espera que arribi l'exposició al voltant de Dalí.
I projectes que esteu duent a terme.
Projectes de cara a la temporada vinent, però que d'alguna manera ja s'estan fent ara,
ja s'ha fet la crida...
Com el que avui ens ocupa.
Per exemple.
Això és un projecte per la temporada vinent?
Això és un projecte per la temporada vinent, correcte.
I que es podrà veure el queixafon?
A la tardor sí, calculo jo cap al desembre, no podem tancar encara dates,
però això a principis de desembre i abans hi haurà una acció un mes abans, aproximadament.
No sé si estic avançant moltes coses.
No, no, no, perquè és igual, si pots avançar,
perquè de fet al llarg del matí en els diferents moments del sumari
hem donat una pista als oients,
perquè la veritat és que és un projecte molt i molt atractiu
i quan el coneguem amb les seves protagonistes o amb les seves impulsores
segur que estarà d'acord amb nosaltres.
Es diu per sempre i darrere d'aquest per sempre,
quan es diu a la vida per sempre?
Sempre és massa temps, no?
A vegades sempre és una eternitat.
I quan ho deien en això que ens ocupa,
quan ho vam començar a dir, de fet era perquè la gent vivia 20 o 30 anys
i el per sempre era molt més curt.
I el per sempre era en la salut i en la malaltia, poca broma.
Ja no és així, exacte.
Poca broma.
I en la salut de cor, però la malaltia costa molt.
Costa una miqueta més.
Per sempre és un projecte de la fotògrafa Tànit Plana.
Tànit, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda i saludem la Cèlia de Diego.
Bon dia, Cèlia.
Hola, bon dia.
Ella és la comissària d'aquesta exposició.
Per sempre és un projecte molt personal de la Tànit,
per la que jo tinc entès.
Sí.
I així, superficialment, i entrarem en profunditat,
es tracta de presentar tot un seguit de dones,
no sé les seves característiques,
que en un moment determinat obrin l'armari,
mirin a veure si tenen el vestit de núvia,
si els hi va bé encara,
que se'l posin i es deixin fotografiar per tu.
Més o menys, sí.
Aquesta és la base.
Aquesta és la premissa.
Omplim de contingut tot això, doncs, Dani.
Omplim, omplim.
Vinga, va, expliquem-ho.
D'alguna manera,
això que deies d'obrir un armari,
aquest és el gest, no?,
que a mi em sembla superatractiu,
perquè aquest armari
no és només l'armari de l'habitació,
sinó que és un armari
que tu tens dintre al teu cap, no?,
també de coses que has anat guardant
o emmagatzemant en el fons
de les teves experiències,
de les teves memoris i tot això.
Llavors, sí, el tema, com deies, no?,
és un projecte molt personal, sí.
A mi el tema de l'amor,
de la construcció de la parella i tot això
m'interessa moltíssim,
m'interessa pensar-hi
i m'interessa fer-me preguntes sobre això, no?
És a dir, jo quan era petita,
sempre quan veia les pel·lícules d'amor i tal,
m'encantava i pensava,
oh, a veure quin dia em passa a mi,
el príncep així blau,
i que et mires i saps que és per sempre.
I això està simbolitzat en el vestit,
si sempre atriz, d'alguna manera, no?,
des d'aquest punt de vista.
Totalment.
Aleshores, a partir d'aquí jo vaig dir,
bueno, què passa de veritat, no?
O sigui, hi ha tota aquesta part així
que ens agrada tant, no?,
que és la dels contes, diguéssim, si vols,
que inclou pel·lícules, cançons i tot,
però i què passa?
Vull dir, és veritat, això?
És així?
És així en part,
però també és d'alguna altra manera?
i llavors, bueno, de pensar-hi molt
i d'intentar com veure
de quina forma podíem articular
algun projecte sobre el tema aquest,
clar, vas a parar el vestit,
és a dir, el vestit és com una cosa,
és molt icònic, no?
És un objecte completament
en el que s'hi projecta en un munt d'il·lusions.
Simbolitza tot, no?
Simbolitza.
Llavors vam dir, bueno,
només amb l'acció de posar-se'l,
a veure qui són les valentes,
ja no tant de si et cap o no et cap el vestit,
que això és molt fàcil d'arreglar,
sinó realment d'obrir aquest armari
que dèiem abans, no?
Per què en afegeixes aquest adjectiu de valentes?
Què implica això?
Jo crec que s'ha de ser,
s'ha d'assumir un risc, no?
És a dir, tu quan vas vivint,
vas acumulant coses
i coses que, per exemple, no t'agraden tant,
les poses en aquell calaix d'aquest armari imaginari
que s'obre menys, no?
I crec que el fet de recuperar aquesta persona
que eres tu,
potser fa només una setmana que et vas casar,
però potser fa 20 anys o 25,
significa, o en molts casos ha sigut com un gest
de fer una mica de revisió, no?,
de la teva vida.
Llavors, a mi em sembla,
vull dir, em sembla boníssim,
però sé que és veritat que
tampoc és tan fàcil.
És una història de vida.
Sí.
de cadascuna de les vides.
Prèviament, abans de casar-te,
la teva vida va fent,
però sempre hi ha aquest referent,
independentment de la generació,
no ens enganyem?
Independentment.
I després també,
com vas construint la teva vida,
després de.
Per tant, són històries de vida
que es reflecteixen en aquestes imatges.
Absolutament.
Jo crec, o sigui,
la sorpresa és que,
en fer la convocatòria,
o sigui, la primera vegada que t'expliques el projecte
la gent diu,
home, però,
sí, és molt guai,
però vols dir que ho farà algú?
I la sorpresa,
sempre, per mi, gratificant,
sempre és que som més valentes del que ens pensem, no?
Aquesta valentia, entre cometes, que dèiem,
i la gent,
hi ha moltes dones que tenen moltíssimes ganes de participar
d'aquesta proposta, no?, diguéssim.
I quines són les seves motivacions?
Suposo que són diferents.
Per l'experiència que he vingut,
perquè hi ha unes quantes dones retratades,
jo us aconsello que a través d'internet
entre avui perquè es poden veure,
i ara en parlarem de les fotografies,
a mi particularment em semblen delicioses,
aquesta cosa alegòrica del bosc,
perdudes, està molt bé,
però parlem-nos una miqueta de quines són les motivacions
que fan que aquestes dones diguin,
sí, jo em presto el projecte.
Mira, si soc sincera, no els he preguntat.
No t'ha calgut preguntar-los?
No.
I ara que ho dius,
potser estaria bé que els hi preguntés,
però...
O no, perquè potser també predisposaria tu
a enfocar el tema d'una manera massa personal.
Sí, és que jo crec que és com anar a l'essència,
saps?
És a dir, hi ha una cosa implícit en el fet de dir et vols tornar a posar el vestit?
Si quan en parlem això funciona, aquest joc entre nosaltres dues funciona,
en realitat a mi no em cal demanar-li per què ho vol fer,
perquè el que compartim és una altra cosa.
Jo sempre dic que són com les meves mestres d'art marcials,
és a dir, tu li vas a preguntar coses a algú que fa molt més temps que tu,
que està com en aquesta experiència, no?
Aleshores, el fet de dir per què has vingut, no ho sé,
és que no se m'havia ni acudit.
Em permets una pregunta molt personal?
Va.
Tu t'has casat?
Sí.
De blanc i de núvia?
Sí.
O de crema?
És igual.
De crema, de crema.
Sí, sí, sí.
T'has casat?
Sí.
I em va...
O sigui, per això faig aquest projecte.
És a dir, per què una persona necessita casar-se, no?
En els temps que corren avui en dia?
És a dir, tu deies abans, no?
Totes les generacions, perdoneu-me, però...
Adopten formes diferents, però és el mateix.
Aleshores, aquest ritual, per què?
No?
És a dir, per què...
O sigui, per què sento aquesta necessitat
de fer aquesta festa, de compartir-ho,
de fer-ne un acte social,
de fer tota aquesta simbologia, no?
I després, també té una herència forta.
És a dir, el fet que...
En el meu cas, eh?
Igual a algú altre no li va passar,
però el fet de dir, ostres, ara estic casada,
tens com una sèrie de coses com de cop adquirides, no?
I que jo crec que són herències d'estructures socials
que a mi també m'agrada preguntar-me sobre això.
Llavors, una mica el treball de fons té tota aquesta...
Bé, tots aquests interrogants.
És a dir, crec que està bé que hi pensem, no?
És a dir, això no vol dir ni que ho deixem de fer,
ni que ho fem més.
I també hi ha una herència atàvica.
Exacte.
Està claríssim.
Aleshores, bueno, em sembla interessant.
I em sembla superric, per exemple,
el fet de compartir aquestes preguntes
amb totes les dones que s'han prestat a treballar amb mi,
que han volgut participar al projecte,
perquè jo aprenc moltes coses.
És a dir, la peça final que resulta d'això
són molts matisos al voltant d'aquestes preguntes.
I jo crec que això és molt interessant.
És a dir, a mi el que no m'agraden són les preguntes que no es fan.
M'agrada que pensem juntes,
m'agrada que fem recorreguts
sobre coses completament emocionals,
que són molt subjectives,
però crec que són molt significatives també.
Diuen que en ciència,
però es podria aplicar a qualsevol parcel·la de la vida,
l'important no són les respostes, sinó les preguntes.
I mirant les fotografies que jo he vist de les teves nòvies,
si em permets que ho digui així,
les veig en una actitud, en una posició interrogativa.
És a dir, les mires amb elles i sembla que t'estiguin preguntant
i tu què?
Sí?
Podria ser?
Està molt bé, està molt ben vist, sí.
Mira, les fotos aquestes a les que estàs fent referència
són la primera part del projecte.
Aquest projecte fa, no sé si fa tres anys o així,
que està en dansa,
perquè jo quan començo així,
amb petites preguntes,
les poses com en circulació.
Necessites el teu temps per anar fent.
Sí, vaig fent.
Aleshores, que l'estem treballant amb la Cèlia
fa aproximadament un parell o tres d'anys.
I aquestes fotografies són la primera part del projecte
i jo m'emportava aquestes dones que participaven amb mi,
me les emportava al bosc i caminàvem una estona juntes.
i en aquest trajecte que fèiem soles en un bosc,
que és un lloc no necessàriament inòspit,
però sí on estàs descontextualitzat,
generava una espècie de situació de complicitat, no?
És a dir, no és el mateix estar a casa al sofà
que estar vestida de núvia en un bosc amb una noia que és fotògrafa
que tampoc la coneixes.
Aleshores, en aquest espai,
el generar aquest vincle es donava com una situació que a mi m'interessava,
no?
El fet de dir, ara tu i jo ens donem la mà d'alguna forma
i fem un trosset de camí plegades.
Aleshores, després d'això, jo feia aquest retrat.
I en aquest retrat sí que els demanava que no estiguessin rient.
És a dir, que intentéssim...
D'alguna forma, hi ha una rialla que és com una màscara, no?
Davant d'una màscara quan veus una càmera.
Aleshores, jo sí que els demanava que no hi hagués aquesta rialla.
I sí...
Em sembla que tinc una actitud una mica desafiant, no?
És que clar, és el que tu dius.
Aquesta rialla que no hi és,
doncs et pot donar a interpretar molt les seves expressions a totes elles.
Sí, però jo crec que no és desafiant, des del meu punt de vista, eh?
O sigui, és més una sensació de descontextualitzar alguna cosa, no?
Aleshores, com algú pot veure,
ja, evidentment, són molt fosques,
tenen una llum bastant forta,
és una senyora vestida de núvia en un bosc...
Hi ha una senyora vestida de negra.
Sí.
És la meva àvia.
La teva àvia.
És el seu vestit de núvia.
I es va casar, ella es va casar als anys 40,
i jo sempre m'havia pensat que era de dol,
perquè ell havia perdut un germà a la guerra,
i em va dir que no, que era de moda.
Sí, la meva àvia...
La teva àvia també?
També es va casar de negra, sí,
era purament...
Perquè en aquella època es casaven de negra.
I principis de segle, fins als anys 30-40 probablement es casaven de negra.
La idea està claríssima, hi ha tot un material que ja està.
El projecte, globalment, com el veurem?
Si es pot explicar ja, quan estigui acabat del tot.
Célia, què és el que podrem veure a la tardor a aquest fòrum?
Perquè em deieu que s'està fent en tres ciutats dels països catalans, no?
A Mallorca, a Lleida i a Tarragona.
Efectivament.
Sí, però diguem, deixeu-me que allueixi Tarragona,
que per això estem...
Vinga, vinga.
De fet, a qui vam preguntar primer si ens volíem casar amb elles va ser a Tarragona.
I vau donar el sí.
I vam donar el sí.
No m'estranya.
Aquestes pretendentes...
Aleshores, quan ho vam proposar a la casa,
volem fer això, ens van dir sí.
I us van beneir.
Ens van donar la benedicció.
I van dir, però, com que tens dues germanes,
a Palma i a Lleida, també s'haurà de fer aquí.
Això és cert.
Aquest projecte va començar amb la relació amb el Carles,
amb fer-li la proposta aquesta del Per Sempre.
I llavors, com havia de passar per la Casa Gran,
ells van fer créixer el projecte
i ho van fer portar a Lleida i a Palma i a Mallorca
i nosaltres estem encantades de poder-ho fer a les tres ciutats.
Bé, la manera com es podrà veure aquest projecte,
d'entrada hi haurà una crida,
que serà cap a principis de novembre,
perquè farem una acció participativa,
com abans apuntava el Carles,
en què volem tantes nòvies com vulguin,
i que les concentrarem a Caixa Fòrum
i des d'allà farem una acció.
Bé, de cara al començament de temporada
ja farem una crida,
ja ho farem extensiu per on sigui,
però si algú ens està sentint
i es vol apuntar des d'allà,
tenim una adreça de correu
des d'on ja podeu començar a escriure.
Sí, perquè vosaltres també així
podeu fer una previsió
d'en què compteu que ara al novembre,
aquesta acció, no?
i la nostra adreça és per sempre
arroba latenit.com
ben fàcil
ben fàcil
és inscriure's allà
i esperar que vosaltres
això forma part ja de l'acció
és a dir, s'inaugurarà l'exposició
i en paral·lel
diguem que totes aquestes dones
aniran intervenint
no
en una acció
l'acció la farem prèvia a l'exposició
perquè de fet el resultat d'aquesta acció
també serà gravat en vídeo
i també formarà part de l'exposició
llavors en l'exposició el que podrem veure
és les dones que haurem
les peces que haurem fet amb dones de Tarragona
que ja estan fent ara
les que haurem fet amb dones a Lleida
i a Palma de Mallorca
que són unes peces més intimistes
una mica les que estava comentant la tanit ara
i després aquesta peça que la farem al carrer
amb tantes dones com puguem
i aquesta serà la peça que farem just abans
d'inaugurar l'exposició
doncs caldrà mantenir aquesta crida constant
i tant tornarem
entre novembre i desembre tornarem
recordar aquesta adreça
a cadascun dels espais de Caixa Fòrum
us ho esteu passant molt bé
d'aquest projecte
és que clar es nota
quan una cosa surt així bé bé
és perquè darrere hi ha moltes ganes
i a més amb tantes benediccions
està molt bé
tanit Cèlvia de veritat
moltíssimes gràcies per venir avui
seguirem de prop aquest projecte
des d'aquest espai mateix també
doncs anirem fent memòria
a les oients
perdoneu
és per noies
la cosa és així
perquè pugueu participar
si us ve de gust
moltíssimes gràcies
de veritat
a tu gràcies a tu
adeu-siau bon dia
adeu-siau
en dos quarts de dugues
molt ràpidament Carles
saludes el teu parent
fes-me un cop de mà
hola que tal parént
com anem
com anem
tu ets d'un bo blon
també es casa molt la gent
allà a l'armita de Sant Antoni
és un lloc magnífic
però Sant Antoni
no és d'aquells que busquen marits
també a les senyores
antigament
deu venir
deu venir d'això
ah no sé
algun sant ja
que es dedica
al tema del casori
Pep què tenim aquesta tarda
doncs mira ràpidament
avui seguirem en ruta
avui anirem
aquesta setmana de fet
avui fins a divendres
anirem a Tàrrega
a la capital de l'Urgell
i tenim de premi
una nit d'hotel
per dues persones
a l'hotel
a la ciutat de Tàrrega
no cal casar-se