Ara són dos quarts de dotze del migdia, vuit minuts és l'espai
que cada dijous dediquem a donar suport a la candidatura
a Tarragona, capital de la cultura europea, 2016.
I com cada dijous ens acompanya Teresa León,
tècnica de l'oficina de la candidatura.
Molt bon dia, Teresa.
I ella és la responsable, que cada setmana tinguem entre nosaltres
un convidat, una convidada que ens pot argumentar,
i ho fan molt bé, per què?
Perquè realment podem aspirar a ser capital de la cultura europea.
Jo crec que tots més o menys ho teníem claríssim,
però jo setmana rere setmana estic descobrint aspectes del nostre patrimoni
que, la veritat, no és que fossin desconeguts,
però sí que segurament els anem posant al seu lloc d'importància, no, Teresa?
Jo crec que sí, que encara ens ho hem de creure,
és el que deia en forantena, que tot aquest potencial,
material i immaterial, tot aquest patrimoni,
si no ho anem dient i si no ens ho anem creient,
sembla que ho donem per assumit perquè el tenim.
I no és, es tracta d'això, que cada setmana ho puguem remarcar
i puguen treure'n més i més idees, no?
I si parlem del patrimoni romà, avui ens acompanya un home
que ha explicat i a més ho fa amb moltes ganes
el patrimoni romà pertot arreu.
És Joaquín Rudarbulo. Bon dia, Joaquín.
Hola, bon dia.
Benvingut. Ell és professor d'arqueologia de Grècia i Roma
a la Universitat de Lleida, però de fet resideix a Tarragona
i està vinculat a l'arqueologia de la ciutat
des de la dècada dels 80, pràcticament, no?
Des d'acabes començar la teva carrera professional,
com he dit que dius.
Sí, sí, ara m'ha arribat a Tarragona el 86 i des de llavors.
Clar, amb Joaquín Rudarbulo dius,
parlem de la terra corromana, farà impossible en mil minuts,
aleshores hem acotat un període i farem una aproximació.
Perfecte.
Molt d'aproximació perquè fora, doncs, molt difícil, com dèiem.
Però, vaja, si fixem la nostra mirada en aquest període,
estem parlant del segle I i II després de Cris,
és una mica el període que hem triat,
ens adonem que els habitants de Tarracó van gaudir d'un nivell de vida
que potser no van tornar a assolir fins a l'edat moderna, pràcticament.
És la sensació que dona?
No, i és la realitat.
La ciutat romana del segle II, una ciutat romana que arribava,
com sabeu, des de la part alta fins al port, tot això era ciutat,
i la Tarragona contemporània no ha tornat a tindre un perímetre urbà
equivalent fins ben entrat al segle XIX.
Per tant, és evident que en aquests 2.000 anys de diferència
el que hem fet és tornar a recuperar el nivell urbà
que ja existia en aquesta gran ciutat.
Clar, hem de pensar que en aquells moments Tarraco era una de les ciutats
més principals de tot l'Occident Mediterrani,
que era la capital, com sabeu, de tota la Hispania quiterior,
és a dir, que tres quartes parts de la Península Ibèrica
depenien d'una administració provincial que estava aquí,
a la ciutat, i que probablement la gent ja se queixava,
llavors, ui, quanta gent, quantos follons hi ha amunt i avall,
però també això significava comerç, significava arribada de gent
i significava benestar econòmic, per suposat.
La història, i ho saps tu millor que jo, la Teresa,
també que té aquesta formació, a vegades establint paral·lelismes,
no sé si per conveniència o perquè realment l'Azaro,
la pròpia evolució, ens ho fa veure.
tot aquest esplendor, m'imagino que sorgeix quan des de Roma es diu
que Tarragona assumeix la capitalitat,
per tant, cal dotar tota aquesta zona d'una sèrie d'infraestructures i equipaments.
I a mi em dóna la sensació que és un discurs absolutament contemporani,
ara que estem amb tot això de la llei de vagaries, no?
És tal qual, és a dir, els que ens dediquem a l'arqueologia,
però, a veure, qualsevol persona que pugui tingui la sort d'anar a visitar Pompeia,
per exemple, quan tu entres en Pompeia, que és una ciutat, com sabeu,
colgada per la lava del Vesubi una nit de l'any 79,
però tu entres a la ciutat i et dóna la sensació que estàs en una ciutat contemporània.
Home, bé contemporània, no?, perquè ara totes les ciutats són asfalt
i acer i vidres als edificis, no?,
però les ciutats del segle XIX, tu arribes a Pompeia,
els carrers, els passos pels peatons, les aceres,
i et dóna la sensació.
I és veritat que aquesta és la situació.
La Tarragona romana era una ciutat urbanitzada,
era una ciutat que estava ben situada per les comunicacions,
tant per l'interior de la Península Ibèrica, per anar cap a l'Ebre,
com per les rutes marítimes en Itàlia,
i d'aquesta situació és el que els romans la van aprofitar.
I també la història de Tarragona, d'alguna forma,
està marcada per aquesta situació estratègica.
Tot els acedis, Tarragona ha sigut una plaça estratègica
que ha sofert acedis importants en totes les guerres de l'història de Catalunya,
del XVII, del XVIII i del XIX, fins a la Guerra del Francesc,
i ha estat motivat per això, per la seva posició estratègica
com el primer port en importància, diguem,
de les costes de l'actual Catalunya.
A veure, el moviment econòmic d'aquest comerç es dota el que ara diríem
infraestructures i equipaments, que aleshores devien ser edificis, monuments,
però també una qualitat de vida que passa per un sistema
que permet que sigui una ciutat més higiènica, més sostenible,
probablement com ho coneixem ara, no?
La Tarragona romana del segle II tenia un element curiós.
En primer lloc, que el ser la capital necessitava
no només tota una infraestructura d'administració,
aquí hem de pensar que estava l'Arca, que era el tessor de la província,
el tessor no ens recollia en els impostos,
sinó que també necessitava una escenografia.
Ara sabem que una capital necessitarà grans edificis,
la importància de la religió, que ja també la tenim una miqueta oblidada,
doncs en el món antic, igual que després en el món mitgeval,
en el endavant, era un element importantíssim, grans temples,
però a més d'això, tota aquesta gran infraestructura,
pensem, el gran temple d'August, els dos foros,
les grans places públiques, el circ, l'amfiteatre, el teatre,
a Tarragona venia cada any, per celebrar les festes del culte imperial,
una assemblea, que li diem el Conquilium Provincia Hispania Equiterioris,
un nom llatí que vol dir l'assemblea de delegats
de totes les ciutats de la província.
Ara imaginem, cada estiu arribaven aquí, de cada ciutat de la província,
de les 300 colònies i municipis de tota la Hispania Equiterior,
dos, tres delegats per ciutat, no sabem la cifra exacta,
però imaginem, una assemblea de 700, de 900 persones...
I ens hostageven?
Se buscaven la vida, per dir-lo d'alguna forma,
és a dir, en la societat romana,
utilitzaven el requisit de la hospitalitat,
és a dir, que els poderosos ja tenien els seus lligams personals,
i la gent més modesta trobava alberg en cases o en hospedaries dedicades a això.
Doncs ara imaginem, tota aquesta gent, cada estiu, venien aquí,
estaven en un període que no coneixem bé, pot ser dues setmanes,
tres setmanes, per celebrar les festes del culte imperial,
però què feien en realitat?
Doncs era com si avui en dia ens anéssim tots a fer un congrés,
no sé, posem a Nova York.
És a dir, que per algú que vivia a Astorga,
que vivia a la cornissa cantàbrica,
que vivia a la meseta, en llocs romanitzats,
però on la vida era més dura,
vindre a Tarragona i veure les termes,
veure el comerç, veure tots els tibus...
Eren unes vacances, eh?
Però, i al mateix temps, per què servia això?
Doncs servia per romanitzar la gent,
és a dir, la gent el que feia aquí
era descobrir les avantatges, podem dir,
de la, entre cometes, civilització en el sentit tecnològic, no?
L'aigua corrent, tot tipus de comoditat, el comerç...
I al mateix temps, això servia per les élites urbanes,
per fer entre ells lligams, establir alliances,
discutir els centres comuns,
amb la qual cosa era un sistema interessant en aquest sentit,
de, per una part, cohesionar la població,
darrere de dues coses molt clara,
la llei de Roma i el culte imperial,
que era el poder central,
per tant, és un discurs ideològicament molt clar i molt definit,
però al mateix temps, això li servia a la gent
per el que nosaltres diem un mecanisme d'autorepresentació.
Sabem, per exemple, que quan Adrià té problemes per reclutar l'exèrcit,
ve a Tarragona, convoca l'assemblea,
i ens diu la biografia, el biògraf de l'emperador Adrià,
estem parlant de l'emperador de Roma,
que l'assemblea li va discutir,
li va plantar cara quan va demanar
que necessitàvem estropes,
con la qual que una assemblea de delgats
sevesi capaç de discutir,
i el biògraf ens diu que Adrià va ser llest
i que va saber, diguem,
capellar la situació,
que en lloc de dir aquí manulló,
doncs va d'alguna forma cedir,
després va utilitzar la seva influència,
és a dir, que no podem menysprear el paper,
entre cometes, no tan democràtic,
diguem,
de la capacitat de les elitats urbanes
de fer valdre els seus interessos.
I Tarragona, diguem, en aquest sentit,
doncs era un dels models,
una de les grans ciutats d'Hispània en aquests moments,
com podia ser Còrdoba,
com podia ser també Cartagena, etcètera.
Important en aquest aspecte que has destacat,
doncs de crear aquesta ciutat esplèndida
també com a eina ideològica i alliçonadora,
i dient, no, no,
no us conquerirem amb les armes,
sinó que veureu que aquí visquem també,
sota el domini de Roma,
que segur vosaltres, que viviu fatal,
doncs també voldreu viure com nosaltres, no?
Tenim que pensar...
Asterix s'equivocava, Joaquín, doncs, eh?
No ho sé dir-t'hi,
però el que sí que tenen molt clars historiadors
és que realment
el que van inventar els romans
és la propaganda.
L'únic que passa és que,
com no s'havia inventat encara ni la ràdio,
ni la televisió, ni la premsa escrita,
per dir-ho d'alguna forma,
el que utilitzaven era una escenografia
amb els edificis.
La raó per la qual encara avui
totes les ciutats romanes,
quan anem, per exemple, per Àfrica
o quan anem per Orient
i sembla que estan encara senceres,
aquesta capacitat de suportar el pas del temps
ve donat per aquesta obsessió
que tot el missatge ideològic
ha d'expressar-se
a través de la potència increïble
de les construccions.
I per això és difícil de trobar,
amb l'excessió de les grans catedrals mitjavals,
és difícil de trobar
en la història de l'arquitectura europea,
un altre moment, diguem,
de poder que sigui equivalent
a el que signifiquen
totes aquestes grans construccions.
I avui en dia,
també hem de dir una cosa,
per què Tarragona,
per què els monomers romans de Tarragona
són avui dia patrimoni de la humanitat?
Doncs en realitat no és tant
perquè siguin mervellosos
que també ho són,
perquè, en fi,
si hem de competir
amb grans ciutats del nord d'Àfrica,
com pot ser Tingat o Palmira,
a l'Orient,
doncs, home, la veritat és que
tampoc és que siguin tan més magnífics.
però jo penso que el que va valorar ICOMOS,
el que va valorar
el Comitè de Patrimoni Mundial de l'UNESCO,
no va ser això,
sinó va ser la capacitat de Tarragona
o el desafiament,
per dir-lo d'alguna forma,
de viure amb aquest patrimoni.
És a dir,
el que tots sabem aquí a Tarragona
és que no podem buidar la ciutat
per tindre aquí els monuments macos,
sinó que el que hem de fer
és intentar viure amb els monuments.
I això és molt fàcil de dir-lo
i molt difícil de viure en el dia a dia.
Cada nova situació requereix un tornem a començar,
a veure fins on es pot arribar.
I jo penso que és això, sobretot,
el que en aquest moment Tarragona pot mostrar.
Una molt llarga ja experiència en aquest sentit
de com viure amb el patrimoni.
Ni contra el patrimoni,
ni sense el patrimoni,
sinó amb el patrimoni.
Clar, però tu, afortunadament,
com altres arqueòlegs que has voltat pel món,
sempre no és una qüestió nostra.
Tots tenim la tendència
a menys tenir una mica el que és nostre
i pensar que els altres ho fan sempre molt millor.
Amb la perspectiva que et dona aquesta mirada general,
ja que esmentaves altres nuclis patrimoni de la humanitat
i amb restes romanes importants,
això ens estem ensortint,
de conviure bé amb el nostre patrimoni
o conviure, diguem-ne,
sense gaires friccions?
Se'm fa difícil de fer una contesta
perquè si dic que sí...
Hauríem de generalitzar, segur que ja...
No, semblaria, diguem-ne,
que ja està tot fet
i la veritat és que és una...
Tothom ho pot entendre.
L'arqueologia, quan surt als diaris,
no surt perquè, mira,
que ha sortit alguna cosa molt maco.
No, no, surt perquè un nou problema.
Volia fer un pàrquing en no sé on,
ja han sortit restes
i l'arqueologia, de veritat,
que té encara aquesta mala premsa,
per dir-ho d'alguna forma,
que sembla que sigui un impediment
perquè les ciutats tinguin les seves necessitats.
Avui en dia també és cert
que tenim unes necessitats molt destructores.
És a dir, fins fa 40 anys
els pàrquings no eren necessaris.
Això volia dir que tot el patrimoni
enterrat a les ciutats estava intacte.
Ara, si no fas un pàrquing de vuit plantes,
sembla que no pot ser.
També, veritat, jo he de reconèixer
que quan els meus companys,
que són professors a Roma,
venen a Tarragona perquè han fet alguna reunió
i venen a sopar a casa.
Jo visc aquí a Vidal i Barraquer
i quan arribo a casa amb el cotxe,
em fico sota casa perquè el pàrquing està sota,
doncs diuen,
ah, que bé que viviu aquí,
això a Roma seria impossible.
Allò no fan pàrquings.
Mai, mai, mai.
En una amplíssima zona
en tots els centres...
Es volen estalviar problemes.
Dius, calla, calla, no toquem res, no?
Con lo cual,
això el que vol dir és,
contestant a la teva pregunta,
és que se ha treballat molt
en els últims 20 anys,
s'havia ja treballat abans
i ara se treballa amb molta intensitat,
però encara queden, per suposat,
moltes coses a fer.
L'altra cosa seria
voldre ignorar la realitat.
Com sempre,
és un problema de mitjans econòmics,
és un problema de planificació,
és un problema de relació
entre institucions diferents,
i tot això forma part
de la nostra vida quotidiana
en tots els aspectes.
Hi ha aquest aspecte material
que podem tocar i veure,
hi ha un altre aspecte
que esmentava la Teresa immaterial.
D'això en saps molt
perquè tu ets una persona
que a banda de la teva tasca docent
t'agrada molt i ho fas molt bé,
tots ho sabem,
fer conferències,
fer xerrades
i trasllades aquest patrimoni no material.
Aquesta història de vida quotidiana
de Roma,
que jo no sé si la gent de Tarragona
la tenim també interioritzada
i ens agrada.
En tenim els nostres propis mites,
o t'obtén de figures
molt especials
d'aquella època esplandurosa.
A veure,
a mi també el que em passa,
clar,
jo em dedico al món antic.
Soc professor a la universitat,
per tant,
cada any jo tinc nous estudiants.
I també m'estic fent ja
una miqueta gran,
per dir-ho d'alguna forma,
jo ara tinc 51 anys,
i el que sí que em resulta,
a vegades,
si no difícil,
si diferent,
és com parlar de l'antiguitat
als joves,
perquè, bueno,
ens sembla que tots som joves
i que continuem tenint 20 anys,
però no,
i cadascú tenim la nostra forma
d'entendre la vida.
Quan jo parlo als joves
i les tinc que parlar
de lo que significava el camp,
de lo que significava la societat,
clar,
hem de pensar que un jove
tot això ja no l'ha pogut viure.
Jo encara quan era petit,
jo soc de la Rioja
i encara recordo jo
la gent tornant amb els carros,
amb els matxos tornant del camp.
Això ja ha desaparegut.
Ha desaparegut.
O sigui,
en 40 anys hem passat
d'un tipus de societat tradicional
que no havia variat gens
en 2.000 anys
a un altre tipus de societat
industrialitzada, etcètera.
Però bé,
al mateix temps,
te deia això
perquè també des de fa molts anys
soc col·laborador
de les xerrades
dels cicles
per les aules
de la gent gran
de la Rovira Virgili
que organitza el professor Sabaté.
I, bueno,
la nostra gent gran,
com tota la gent gran,
és una gent mervellosa,
és una gent d'una cultura
bastíssima.
La gent gran que s'apunta
a aquestes xerrades
és una gent que...
Molt motivada,
més a més.
Molt motivada,
que l'agrada.
Jo també lo tinc fàcil
perquè, home,
no es no menteix
parlar, per exemple,
de literatura a palo seco
que jo que arribo amb imatges,
que parlo de coses
que tothom d'alguna forma
ha viscut
i el que sí sé perfectament
és que tinc que anar molt...
tinc que ser molt cauto
i no cometre equivocacions
perquè tenim gent molt erudita
que no perdonen una
i quan són molt educats
també hi ha que diuen
a recordar-me
que quan ha dit això
que pot ser això.
Deu-n'hi-do.
Però,
fer arqueologia a Tarragona
té la bellesa
de que arribes
amb molta facilitat.
És a dir,
no és un problema
de ser
un comunicador
dolent,
sinó que
és ficar-te davant el circ,
explicar una miqueta,
saber ja on tens que parar,
ja on tens que mirar
i a partir d'això...
Però llavors l'interès
i això s'ha demostrat
entre altres coses
a través de cadascuna
de les convocatòries
de Terraco Viva,
per exemple,
el camp d'aprenentatge,
aquestes coses de
juguem com jugaven els nens romans
i ens encanta
tastar l'Hidromel
i jugar amb les boles
de no sé què.
És a dir,
que ens agrada molt
a la gent
intentar recuperar
o reconstruir
com era la vida
dels nostres avantpassats,
aquesta vida quotidiana.
Més enllà de les dades
de la vessant acadèmica,
lògicament,
que té l'arqueologia,
traslladar-la
a la nostra vida en un mar
com un patrimoni immaterial,
sembla que hi ha tendència,
que ens agrada.
Per una raó molt simple,
perquè és que
no som conscients,
potser no som conscients,
però, a veure,
nosaltres és que
continuem sent romans.
La nostra cultura,
la nostra forma de parlar,
tots els subjectes
que tenim a mà
venen d'època romana.
Si nosaltres ara
anem a visitar
el cementeri de Tarragona,
és un cementeri,
lògicament,
cristià,
cristià de religió catòlica.
Doncs jo les puc dir
a la gent que no,
que no és veritat.
Entenc-m'hi,
que sí que és veritat,
però que en realitat
quan veiem com estan
organitzades les tombes,
els tipus d'epitàfis
que hi ha,
inclús el tipus de monuments,
jo les puc dir
com a especialista
en el món antic,
que és exactament
la mateixa forma
com construïen
les seves necròpoles romans,
tinguent una religió
que no tenia res a veure
en l'actual.
Per què ha passat això?
Perquè,
bueno,
perquè a part de les creències
hi ha una escenografia,
com deia abans,
i a nivell escenogràfic
i constructiu
els romans
eren fantàstics.
Si ara parlem
del món de la llei,
si jo fos un avocat,
doncs bueno,
no podria ser avocat
si no hagués aprovat
al primer curs
el dret romà.
Si jo fos un tecnòleg,
doncs tindria que saber
que el segle III
abans de Cris
era el gran moment
de la història de la humanitat
en totes les ciències,
i part que va mesurar
la distància
entre la Terra i el Sol.
Era Tòstenes
que va calcular
la circunferència
del Mediterrani terrestre.
I si fossis un enginyer
de Pons i Camins,
segurament també
hauries de remetre.
Exacte,
els primers arqueòlegs
de l'Ostre País,
en aquest cas
de tot l'estat espanyol,
són els primers arqueòlegs,
els enginyers
que tenien que fer
la red de carreteres
del segle XIX,
els que estaven allí
en meitat de la meseta
en la província de Sòria
i de repente
trobaven unes vies romanes
perfectament pavimentades
i, clar,
lògicament,
els enginyers de mines
trobaven encara
les rodes d'extració d'aigües
a l'interior de les mines.
Per tant,
són totes les professions
les que descobreixen
que hi ha un món antic
que va arribar
a unes cotes
a nivell artístic
i a nivell tecnològic
sumament elevades,
que no eren arribats.
També hem de dir
que era una societat esclavista,
que era una societat
amb índies de mortandat
terribles a nivell de salut,
és a dir,
que no era un món meravellós
i millor necessàriament
que el nostre,
però sí que
moltes de les coses
que nosaltres ara som
deriven directament
d'aquella època,
per això l'intentem
conèixer millor.
La decadència
o la finalització
d'aquest parell
de segles d'esplendor
arriba en paral·lel
amb la resta
de l'imperi romà
o Tarragona és un cas a banda?
No, arriba en paral·lel.
L'imperi romà
té un problema
de mort d'èxit,
per dir-ho d'alguna forma.
Tenim que pensar
que els romans
són els que van inventar
la comunitat europea,
els que van inventar
la moneda única.
Moltes de les coses
que ara de repente
acabem de descobrir
ja existien.
Vegarias, moneda única,
comunitat europea.
Però també teníem
un problema,
era una societat militar,
una societat que basava
la seva lògica
en un exèrcit
i un exèrcit conqueridor
és un exèrcit
que es pot mantindre
a través de les conquistes,
que és el que li va passar
a la Roma republicana.
Però en el moment
en què un exèrcit
ja deixa de ser conqueridor
és un exèrcit que gasta
i això significa
un cost econòmic
absolutament contemporani,
el podem veure a la Xina,
el podem veure
en tants països
i això és en bona part
el que va ocasionar
la crisi del sistema romà.
La gent de qui vivia
a les ciutats,
la gent important,
volia participar
a la costa urbana,
tenien un compromís social
perquè al mateix temps
així guanyaven prestigi.
Però va arribar un moment
en què el cost dels impostos
era massa elevat
per als gastos militars
i que aquesta empenta
dels poderosos
va deixar d'existir.
El poderós
què va fer?
Se va anar
a una villa
a la campanya
i d'aquesta forma
ell tenia
la seva casa
i que ha vingut
el cobrador d'impostos
i l'han assassinat
al camí.
Ah, són els bandolers,
que dolents
aquests bandolers.
va ser la crisi del gran sistema
i a partir d'aquí
va sorgir també
més problemes
afegits
i va derivar
a la societat
baixi imperial
i després al feudalisme.
Ens queden dos minuts o més,
però és que acabes
de parlar de crisi del sistema
i aquí sosté
que la situació actual
econòmica
és una crisi sistèmica.
També podríem trobar
un paral·lelisme
en el que va ser
la decadència
d'aquell període
de l'imperi romà
que al cap i a la fi
estem parlant
de la caiguda
de tot l'imperi
conegut occidental,
com el coneixem ara.
Home, jo penso que ara
si algun problema
tenim
en Europa
no podem ignorar
que estem al primer món,
que estem en una societat
meravellosa,
que tenim tot el que necessitem,
que ens sobra de tot
i d'això no sou conscients,
però bé,
basta que vagis
a qualsevol país
que creus l'estret
i vas a Àfrica
o te vas cap a Orient,
passes a Turquia,
bé,
en totes direccions
i home,
i quan tornes
te dones compte
de dues coses.
Primer,
tot el que tenim
i segon,
no sé com dir-lo,
que la gent és feliç
en totes parts
i que en totes parts
hi ha gent treballadora
i que
i que
i que en sap greu
quan tornes aquí
veus la gent
que se queixa,
no?
Dius,
però bé,
de què ens podem queixar?
A veure,
de tot,
ens tenim que queixar
de que les coses
tenen allò.
Però tenim que recuperar
d'alguna forma
alguna cosa
que hem oblidat
per la tecnologia.
És a dir,
tenim tots els tipus
de pius,
penso jo,
però no puguem entendre
la gent,
per exemple,
que té,
per exemple,
fes religioses
que són inquebrantables.
A nosaltres,
avui ens resulta estrany
com a societat.
El fundamentalisme
per nosaltres
és un insult
i resulta que
per moltes capes
de societats
diferents a la nostra,
ser fundamentalista
és algo
és algo
tenim positiu
en el sentit
que té que ser això.
Nosaltres ara
el que hem d'aprendre
és a conviure
amb aquesta diversitat,
una altra paraula
que està de moda,
no?
La necessitat
que siguem conscient
que nosaltres
és de Tarragona,
ja no som els de Tarragona
de tota la vida
i ho dic jo
que porto només 20 anys,
sinó que som una societat
absolutament diversa
i una possibilitat
que tots
diguem,
prendrem consciència
de la nostra,
de la forma de conviure
és donar-se'n compte
que tenim darrere
que és 2.000 anys d'història,
seria una possibilitat.
No haguéssim trobat
bárbars, no?
No haguéssim trobat,
perdoneu,
no haguéssim trobat
una millor manera
per acabar
amb això que acaba de dir
Joaquín Ruiz d'Arboló,
com sempre,
és que se'ns fa
molt curt,
però clar,
amunt i avall
a la Universitat de Lleida,
conferències,
jo espero que puguis tornar,
Joaquín,
de veritat,
ha estat un plaer,
com sempre.
I per mi també,
estem amb vosaltres.
Que vagi molt bé.
I com sempre,
agraïm moltíssim a la Teresa
que no tenim temps de res.
No,
dic que tenim el govern
de Catalunya ja.
Ja està.
Sí, ja ho tenim.
Ja està de la premsa.
Sí,
ho tenim tot.
Falten els oients,
que cal que s'adhereixin, eh?
I farem una gran exposició
que ja ho explicarem
tornant de vacances
i donarem més detalls,
però pensem que serà
al final.