Is there a place for me, somewhere to stay?
Sometimes it seems to be so far away.
The end of the night will bring some joys.
No more tears, no pain, no cries.
Un quart de dues, recte final del matí de Tarragona Ràdio
per parlar-vos sobre les diferents propostes
d'aquesta setmana d'Ans l'Espai Caixa Fòrum.
Carles Marquès, bon dia.
Molt bon dia.
Avui ens proposeu una activitat de fet per avui mateix,
la projecció d'una pel·lícula a les 7 de la tarda,
un documental de temàtica dura, dura.
Dura, dura, dura, sí, exactament.
Morir de dia.
Morir de dia.
Ara, si vols...
A veure, dins de la documental Més de Bat,
que ho acostumem a fer un cop al mes,
la pel·lícula que parlem aquest mes
parla sobre l'heroïna, sobre la droga, diguéssim.
A Catalunya?
A Catalunya, correcte.
A la vegada sembla que no n'hi ha.
No, no, no, i tant, i tant.
I tant que n'hi ha.
I tant que n'hi ha,
i a més es poden recordar noms força coneguts
de persones, artistes, escriptors, etcètera,
que van morir, músics,
que van morir per l'heroïna.
Aleshores, diguéssim, hi ha una història al darrere,
una història social de l'heroïna.
i, bé, aquesta pel·lícula es diu Morir de Díaz,
de Laya Manresa i Sergi Díaz.
És absolutament recent tant que és d'enguany
i repassa una mica, doncs, la trajectòria d'aquesta droga
i sobretot, diguéssim, el per què,
la seva incidència a la societat.
Sembla ser que és una droga
que cada cop ha quedat de forma més marginal,
però en aquells moments, diguéssim,
a la Barcelona, sobretot que sortia
del franquisme en els primers anys de la democràcia,
hi va haver, vaja, hi va haver moltes coses,
evidentment, positives, negatives,
però, vull dir, una de les coses que va bullir
en aquells temps va ser el tema de la droga
i d'aquesta droga, diguéssim, tan assassina.
Morir de Díaz, una projecció avui a les 7 de la tarda
a l'Espai Caixa Fòrum amb dos directors, Sergi Díaz
i Laia Manresa. La Laia la tenim a l'altre costat
del fil telefònic. Laia, bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Bé, bé, bé. Escolta, ens quedarà
un mal cos, jo crec, després de veure aquest documental.
És molt cru? No, jo crec que no.
Jo penso que aquest documental, més enllà
de parlar de l'heroïna en si,
que evidentment és una substància que pot
depèn de com s'utilitzi, pot tenir
conseqüències molt negatives,
parla i retratar una època,
una època que va ser
molt interessant i molt estimulant.
I parla de gent que, tot i que va decidir
consumir aquesta substància, tenien
una manera de veure la vida
per mi molt intensa
i molt oberta.
De qui tipus de gent parla, per exemple?
Perquè ara el Carles ha de fer referència
amb alguns noms.
Són personatges públics?
Morir de dia, diguem que s'estructura
a partir del retrat
de quatre persones que van morir.
Aquestes persones són Pau Maragall,
de la família Maragall,
Mercè Pastor, que en aquell moment
era companya, dona del músic Pau Riba.
Després Pepe Sales, també familiar
de l'escriptor.
I després hi ha un noi anònim
que es deia Juanjo Voltes.
Aquests són els quatre personatges d'arxiu
que retratem a la pel·lícula
i després surt molta altra gent,
com una constel·lació al seu voltant,
per explicar el que va ser
aquella època i el que és ara, també.
Per tant, basada en els relats
o les vivències de quatre persones
que ja no hi són.
Per tant, heu hagut de tirar
de molta imatge d'arxiu, no?
Sí, sí, la nostra intenció
era parlar d'aquella època
i com que tampoc era fàcil
trobar tanta gent que volgués parlar
de l'herovina,
potser sí de l'època,
però no tant de l'herovina,
vam decidir que la forma més
vertedera d'arribar-hi
era a través de les petjades
que ells mateixos havien deixat, no?
I sí, ens basem molt en l'arxiu,
però també hi ha present, eh?
De quina època estem parlant?
Anys 80, potser?
No, una miqueta abans.
Comencem a finals dels 60,
una miqueta abans de la mort de Franco,
i aleshores sobretot és l'època,
doncs aquella època convulsa
en què la societat esperava
i desitjava
i realment creia
que podia haver-hi un canvi real, no?
i aleshores aquesta etapa,
70, primers als 80,
i arribem finalment,
o sigui, l'arc temporal
on arribem és el 92,
les Olimpíades.
Val.
Avui en dia, suposo que el documental,
si l'haguéssiu de fer sobre l'herovina
avui en dia,
seria molt diferent, no?
Mira, sí,
l'herovina ha canviat,
o sigui, el tipus de consumidor ha canviat,
però no només és un tipus de consumidor marginal,
sinó també hi ha altra gent,
normal i corrent,
que pel carrer té una vida,
diguem, normalitzada,
que també pot consumir erovina, eh?
Jo crec que hi ha com molt tabú entorn d'aquesta substància
i que hi ha moltíssima gent
que pren altres substàncies,
no tant tabú,
igual de nefastes.
Què ens sorprendrà,
o què us ha sorprès a vosaltres,
que ja us apropàveu
amb alguna sensibilitat a fer el documental?
Què us ha sorprès
i què sorprendrà al públic?
Alguna cosa que haguem après
o que hagueu après, no?
De tot plegat.
No sé què sorprendrà,
suposo que cadascú coses diferents.
A nosaltres el que també ens interessava molt
era acostar-nos a aquella època
que nosaltres vam viure com a nens
i que no en sabíem massa coses, no?
Només en sabíem aquesta imatge per mi
o segons la meva opinió
una mica distorsionada
que finalment arriba
per via dels mitjans de comunicació, no?
Sobretot quan es toquen temes així
una mica escabrosos.
I teníem ganes de veure
què hi havia a sota realment, no?
I per mi la sorpresa és que,
o potser no tan sorpresa,
és que hi ha gent molt interessant
al voltant de l'heroïna
i d'altres coses que són molt tabú
i gent molt oberta,
amb moltes ganes de viure
i amb moltes ganes de canviar el món, no?
Que és el que tenien.
Bé, és que us esteu besant,
clar, ara possiblement és això que dius,
el retrat seria diferent,
però en aquella època us esteu besant
amb aquests quatre personatges
que m'has dit són personatges
o persones, vaja,
no marginals,
vull dir relacionades amb el món artístic.
No, exactament.
Parlem una mica d'aquesta entrada a l'heroïna.
Després va arribar als barris marginals
i a l'heroïna vas devenir una altra cosa,
un altre fenomen,
seria un altre retrat.
El nostre és l'entrada
i l'entrada de l'heroïna
entra per les classes altes,
il·lustrades, si tu vols, no?
En un moment en què,
a part de tastar drogues
com l'LCD o l'heroïna,
hi havia moltes altres coses, no?
Hi havia un intent de canviar la societat,
un canvi de look,
una cosa desenfadada,
un intent de sortir a la grisó del franquisme, no?
Heu tingut accés a tot el material
que heu necessitat,
a tota la informació.
Com ha estat el procés de gestió?
Com ha estat el procés d'aquest documental?
Doncs mira,
la investigació va ser per mi
una fase molt interessant del projecte
i sí, hem anat trobant coses.
La dificultat més gran que ens trobàvem
ja et dic que era parlar en el present
amb gent que tingués ganes
de mirar la cara a l'heroïna
o de posar-se a banda a la càmera
per explicar-ho, no?
Vull dir que parlar de l'època
i parlar fins i tot dels porros
i de l'LCD en general
no suposa grans dificultats,
però la que parlaves
a la que sortia la paraula heroïna,
sí que les coses canviaven, no?
I era com que de cop i volta
creixien murs al voltant una miqueta, no?
Però sí, hem anat trobant moltes coses
i ja et dic, l'arxiu que hem anat trobant
és el que més ens va engrescar.
Com funcionarà, Carles, el tema?
Bé, ja.
Com sempre suposo, no es projecta el documental.
I després hi ha un debat.
I després hi ha un debat
que condueix el José José Cerdán
d'aquí de la URB
i que, bé, generalment
jo puc posar la mà al foc
pel nostre públic
i solen haver sempre
una mitja dotzena de preguntes
interessants
i espero que avui
avui no fallem.
Crec que el tema, diguéssim,
és insòlit,
si més no,
o poc tractat
i realment crec que
la gent que es vulgui informar
d'una manera més
diferent a l'habitual
o la que li hem explicat fins ara
doncs ha de venir
i és més segur
i ho sé perquè, diguéssim,
m'ho he confirmat,
vindrà gent molt interessada
en la qüestió
que va conèixer aquesta època.
Vull dir, per tant,
crec que pot tenir una bona rebuda.
L'Ai, amb gana, suposo, no?
Perquè veniu aquesta tarda
tant tu com el Sergi
Sí, sí,
ens fa molta il·lusió
que s'ha de veure la pel·lícula.
A compartir,
no sé si ho acostumem a fer això,
de projectar el documental
i que després hi hagi
la part de col·loc i de debat
que potser...
Mira, generalment intentem
perquè és el que més ens agrada
i, de fet,
per això fem aquest tipus de pel·lícules.
Així que ens sentim molt còmodes
en aquest format
de comentar després
i de tenir un col·loc
i una possibilitat d'intercanvi
amb la gent que rep el que hem fet, no?
Clar, és que potser haguéssim
hagut de començar l'entrevista
amb aquesta pregunta.
Per què el Sergi va fer
un documental sobre aquesta temàtica?
Perquè de documentals n'hi ha,
bueno, per fer a punt de pala,
hi ha un munt de temàtiques.
Com és que l'heroïna a Catalunya?
Mira, això en realitat
va ser una elecció
del nostre mestre,
el Joaquim Jordà.
Jo havia fet tants darrers guions
i assistències a direcció
durant les últimes pel·lícules
i va ser una tria seva.
Ah, jo compartia aquest interès, eh, també,
per allò que us deia abans,
però la tria va ser seva.
Llavors el Joaquim no va arribar
a poder desenvolupar aquest projecte
i nosaltres el vam reprendre.
i això va començar
al març del 2006
i hem estat quatre anys.
Molt bé, suposo que
totalment satisfets amb el resultat, no?
Sí, estem contents.
Molt bé, que a més
deu portar molt poca trajectòria
perquè és un documental d'enguany mateix.
Molt poqueta, molt poqueta.
És a presentar el maig
el Palau de la Virreina de Barcelona
i tot just va anar
al primer festival
fa dues setmanes
a Memorí Matxarreus,
també aquí a Tarragona,
i demà ens anem
al festival de Gijón.
O sigui que,
re, molt poqueta trajectòria, sí.
acabem de començar.
Doncs, Laia, felicitats
per la feina feta,
una feina que podrem veure
avui, recordeu,
a les 7 del vespre
a l'Espai Caixa Fòrum
Morir de Dia,
un documental
sobre l'entrada
de l'heroïna
a Catalunya.
Anem a estar parlant
amb la Laia Manresa,
una de les directores
i una amb el Sergi Díaz.
Després del documental
recordem que hi haurà
la part de col·loquia i debat
que també esteu convidats.
Laia, moltes gràcies.
A vosaltres.
Tanquem línies
amb la Laia,
no?
La teníem al telèfon.
Carles,
i a part d'aquest
interessant documental
d'avui,
hi ha més activitats?
Teniu la setmana farcida?
Sí, no, no.
A part de farcida
tenim una setmana
forta, eh?
Reconeguem-ho,
hem coincidit
un seguit
de temes
potents,
però jo crec
que, diguéssim,
és el nostre compromís
també com a institució
dedicar-nos a temes
a vegades complexos,
com és el d'avui mateix.
Però també el de demà
que és violència
a imatges audiovisuals
amb Claudio Zulian,
un cinematògraf,
un director de cinema,
productor,
artista, etcètera,
que parla
de com les imatges
violentes
que veiem per la tele
que veiem al cinema
ens han arribat ja
a acostumar,
és a dir,
al per què
de la violència
en els mitjans audiovisuals.
I el dimecres
dins del cicle
Converses difícils
noves realitats familiars
i nous conflictes
en l'àmbit
de la família
Manà Pérez
i Consol Martí,
dues visions,
diguéssim,
una mica
no contraposades
sinó complementàries.
Seguim parlant ja
per rematar-ho,
diguem-ho així,
de la Guerra Civil
explicada a través dels cartells
amb el Josep Maria Soler
i Sabaté.
Amb l'última conferència
els fets bèl·lics
i les batalles
i després dissabte
ens anem
als espais
de la batalla
de l'Ebre,
també amb el Josep Maria Soler
i Sabaté.
Està tot...
Queden places encara?
Tenim llista d'espera.
Jo no us voldria desanimar
però us podeu apuntar
a les llistes d'espera
que al final
a vegades
cau algú
o aquestes coses que passen.
I després dimensi
Quadrinet,
un concert que vam fer ahir
que va ser magnífic
amb que 15 nens i nenes
d'aquesta ciutat
o de les ciutats properes
també
van poder tocar
al costat
d'un quartet
de músics.
Us repetiu
l'experiència d'ahir
va anar superbé?
Ho repetiu diumenge?
Ja, diumenge venen a les 6.
Molt bé.
Carles Marquès,
doncs ens ha acabat el temps.
Moltíssimes gràcies
i ens veiem a l'Espai Caixa Fòrum.
D'acord, gràcies.