Esteve Rianbau, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Quan Josep Maria Pou interpreta el personatge de l'obra de Wells,
hi ha una frase que diu
«Hay que tener presente dos cosas,
el frente donde el público va a ver el efecto pretendido,
la trascienda donde se mueven los hilos».
Dona la sensació que tant tu com l'Elisabet Cabeza
teniu molt d'interès per conèixer la rebotiga
de les obres i dels artistes.
Exactament.
I em sembla que és un interès compartit
amb molt bona part dels espectadors dels espectacles de teatre
que tantes vegades es deuen haver preguntat com s'ho fan.
I com s'ho fan vol dir com s'ho arreglen els actors
per ficar-se a la pell d'un altre personatge
i fer-nos passar dues hores d'entreteniment inoblidable
i saber què és el que hi ha darrere.
I el que hi ha darrere és el que explica màscar a la nostra pel·lícula.
Algú voldria saber o preguntar com s'ho fa Josep Maria Pou
per ser un actor tan extraordinari, no?
Sí, tan extraordinari, però al mateix temps per revelar
la feina que comporta arribar a ser tan extraordinari.
Molta gent es pensa que només sortint a la televisió
i fent quatre tonteries, doncs un i és un actor
i quan realment et fiques a la rebotiga d'algú com el Josep Maria Pou
i d'obres com aquesta que interpreta el Sonwells,
però també podríem parlar dels nois d'història,
de la Cabra, o del Rei Lier, o de tantes altres,
doncs no és una feina fàcil ni només compta la inspiració divina.
Hi ha un treball extraordinari, rigorosíssim, dolorós, intens, llarg,
i això és el que nosaltres volíem mostrar en la nostra pel·lícula.
I el que vau fer a l'hora de fer aquesta feina al dia a dia
va ser pràcticament acompanyar Josep Maria Pou
per tot el que és la creació del personatge,
però en el seu entorn natural.
Sí, a veure, hi havia una circumstància excepcional,
que és que jo dirigia l'obra de teatre de Richard Franz,
o segur que s'havia d'Alson Welles,
i aleshores, doncs, el tenir entre mans, doncs, aquest projecte apassionant,
aquesta possibilitat irrepetible,
no només, en el meu cas, de debutar com a director teatral
amb un actor com el Josep Maria Pou,
sinó, a més, fent el personatge d'Alson Welles,
va ser quan amb l'Algeret Cabeza vam decidir immortalitzar aquest moment
amb una pel·lícula en paral·lel,
que el que reflecteix és tot aquest procés de construcció d'aquesta obra concreta,
com a exemple de, vull dir, que no és una pel·lícula sobre l'obra,
sinó que és una pel·lícula sobre la feina de l'actor,
com es fica dintre la pell d'un personatge.
A mi, des de fora, em criden l'atenció a moltíssimes coses,
perquè és un treball excel·lent,
però dues coses en particular.
D'una banda, com bé has explicat,
tu mateix vas dirigir l'obra,
vas fer l'adaptació també del text, si no vaig equivocada?
Sí, sí, sí. L'obra és de Richard Franz.
Richard Franz és un acadèmic nord-americà
que va escriure ja fa anys el millor assaig
sobre l'etapa teatral dels formants dels anys 30,
i a partir d'aquí hi dona troballa amb un estudi de gravació
que va trobar uns text de so de Wells vell
gravant anuncis de publicitat quan era molt gran,
doncs va ser com se li va ocórrer
escriure a ell una obra teatral amb Wells com a protagonista.
Ell m'ho va enviar, a mi em va agradar molt el text,
jo vaig pensar que l'actor sine qua no em va fer aquest paper
en el nostre país era Joan Maria Pou,
li vaig proponar a la Joan Maria,
a ell també li va interessar molt
i va ser com va començar aquesta aventura,
a la qual jo inicialment només havia d'adaptar el text,
però després en un moment terminat em van demanar
si també volia dirigir l'obra,
vaig acceptar el repte i ha posat-s'ho ligar a la troca,
a més a més fent màscares i tancar-ho tot.
Clar, justament per això,
el que et deia que em cridava l'atenció,
hi ha aquesta dualitat,
Josep Maria Pou interpreta el paper de l'obra d'Arson Wells,
però també s'interpreta ell mateix
en el procés de creació vectoral,
i tu d'una banda estàs dirigint una obra de teatre
que també t'obliga, entre cometes,
en un sentit positiu, esclar,
a posar-te darrere de la càmera.
És un procés curiós, si més no?
Sí, jo no sé si hi ha altres processos similars,
nosaltres ho teníem molt clar dintre de la complexitat,
i sobretot el que es tractava era d'optimitzar al màxim
tota aquesta sèrie de caramboles i d'atzars
i de coincidències afortunades,
i que això d'alguna manera quedés plasmat
amb aquesta doble experiència del teatre i del cinema.
Curiosament, fa 15 dies,
finalment vam aconseguir un somni que tenia des del principi,
que és que a Girona vam fer el programa doble
de l'obra teatral,
mitja hora de descans i a continuació de la pel·lícula.
Quin luxe, no?
Sí, sí, sí.
Un luxe autèntic.
A veure, aquesta és la segona pel·lícula
ja que feu amb l'Elisabet Cabeza.
Hi ha tendència en el món del cinema,
sobretot a parlar de tàndems.
Jo no sé si, a banda de ser un tàndem també acadèmic,
perquè tots dos sou professors de comunicació,
també es pot parlar d'un tàndem creatiu entre l'Elisabet i tu?
No sé si teniu més projectes per endavant.
No, a veure, va ser...
Els dos tenen una raó molt concreta de ser.
La primera pel·lícula,
de la doble vida del Fakir,
va ser una proposta d'ella
a través d'una involucració també molt personal,
perquè ella va trobar,
li va agafar les mans,
una pel·lícula materna
en la qual apareixia el seu pare
quan era un alumne orfe d'una institució
de la Guerra Civil
en la qual es va firmar una pel·lícula materna.
I aleshores, doncs,
ella em va passar aquest material,
em va preguntar què em semblava
i a poc a poc ens vam anar liant
fins que vam acabar fent la doble vida del Fakir.
En el cas de Màscara,
diguéssim, el projecte estava més a prop
doncs meu per la qüestió
d'Orson Welles sobre teatre, etcètera,
però també era absolutament obligat
que ho dirigíssim
perquè el que jo no podia fer,
justament pel que comentaves abans,
aquesta mena d'esquizofrènia,
d'estar dintre de l'obra,
dintre de la pel·lícula
i al mateix temps dirigint l'obra,
dirigint la pel·lícula,
per mi em resultava inabarcable.
I aleshores, qui millor que l'Elisabet
amb qui havíem dirigit una altra pel·lícula,
compartíem una determinada mirada
sobre el cinema, etcètera,
doncs de tornar a compartir la direcció.
I això és tot,
no hi ha res més.
Bé, però si hi ha alguna cosa més,
nosaltres encantats, eh?
Vist el resultat del treball anterior.
El que passa és que ara,
del treball anterior.
De les circumstàncies,
soc el nou director de la Femotèca de Catalunya
i el tema de la creació
durant una temporada quedarà una mica marginat.
Sí, però aquesta direcció no impedeix
que aquesta tarda estiguis aquí a Tarragona.
Això, compteu per segur que estigui d'aquí.
Home, salvant les distàncies,
es dona també aquesta dualitat,
és a dir,
de mostrar i poder estar davant d'un públic
per poder donar resposta
o establir un diàleg amb aquell públic
que prèviament haurien de màscar,
i m'imagino que per tu també és molt interessant.
Se n'aprèn molt, no?, del públic.
A veure, les pel·lícules són com les criatures
i aleshores les criatures te les estimes,
les acompanyes,
les portes allà on sigui
i sobretot t'agrada veure-les com creixen
i les pel·lícules creixen justament davant del públic.
Aleshores, a mi, aquesta experiència, diguéssim,
no tant de presentar la pel·lícula,
que és més formal, més protocol·lar
i més en una sola direcció,
en canvi el col·loqui, el diàleg amb l'espectador
és el també d'enriquidor, no?,
perquè aleshores te'n dones compte
de com la pel·lícula arriba en el públic,
escoltes interpretacions, escoltes opinions
i tot això és molt positiu i molt enriquidor
i a tu manera et fa reflexionar sobre,
no només sobre el que has fet,
sinó sobre com la gent veu el que has fet,
que és el que molt important.
I el públic, la gent, quan establ·liu aquest diàleg,
et descobreix coses de la teva pròpia obra
que tu no t'havies percatat?
Tothom veu la seva pel·lícula
i aleshores cadascú té el seu background,
té els seus referents,
té les seves experiències
i s'ha mirat allà amb elles
per veure el que tu has fet.
La pel·lícula també forma part
de les teves experiències,
potser tot el que volies dir
no queda prou ben expressat
i aleshores justament per això
és molt interessant
i sobretot, per exemple,
en públics internacionals
és apassionant veure com hi ha aquesta relació
i ja m'he trobat, doncs, això,
fa aquí una pel·lícula sola,
que residira en un poble de Catalunya
presentada a Chicago
o a Teladip, doncs,
totes les reaccions molt curioses
i molt interessants.
Ho deixarem aquí,
que continuï la conversa aquesta tarda
amb el públic al Caixa Fòrum.
A partir de les set de la tarda
volíem fer una presa de contacte,
i que fos en breu
amb el codirector d'aquestes màscares,
l'Esteve Rianbau,
juntament amb l'Elisabet Cabeza.
T'agraïm moltíssim
que hagis atès la nostra trucada.
Moltíssimes gràcies
i molt bon dia.
Gràcies a vosaltres.
Bon dia.
Adéu-siau.
Adéu.