Ens obrim al temps que dediquem a la candidatura
a Tarragona, capital de la cultura europea, en 2016.
A base de reiterar-ho, aviam si això també va provocant
que continueu adherint-vos a aquesta candidatura.
Una aspiració ciutadana, no ho recordem,
i que jo m'imagino, o crec, crec fermament,
que tots hem de recolzar.
D'aquí, que aquesta temporada, en aquest espai,
a diferència de la temporada passada,
el que volem fer és donar a conèixer,
o en tot cas reiterar, aquell patrimoni cultural
que tenim a la ciutat de Tarragona,
i afortunadament ho podem fer a través de l'expertesa
d'artistes com el que ens acompanya avui.
Teresa León, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Teresa, ja sabeu que també Fidel, cada dijous,
tècnica de l'oficina de la candidatura,
que coordina aquest espai, ens acompanya
i ens ha portat un convidat que ens ha encantat veure,
i ell sap que ho diem de debò.
Josep Maria Rosselló, molt bon dia.
Bon dia i bona hora.
Benvingut.
Artista tarragoní podria perfectament venir a parlar
de la seva obra, ho hem fet moltes vegades,
però avui, justament,
ve a parlar-nos d'una obra realment important,
un llegat que hi ha a la ciutat de Tarragona.
Estem parlant de Joan Miró,
estem parlant de Josep Royo,
estem parlant de la Farinera.
A banda de la seva vessant artística,
i lògicament el seu coneixement,
és que, clar, el Josep Maria ha escrit
sobre aquests personatges, sobre aquesta obra,
i és un gran coneixedor d'ella.
Curiosament, i en tot cas perquè sempre ens agraden
les històries una mica personals,
la vinculació de Joan Miró
parteix d'una situació personal i fins i tot dramàtica,
la seva relació aquí, a la ciutat de Tarragona.
Bueno, no, amb la ciutat de Tarragona i envers el tapís,
però Miró ja tenia de la seva família la masia que hi ha aquí a Montroig,
i llavors ell feia estades, llargues estades.
S'ha de tindre en compte que l'obra més important,
l'obra surrealista dels anys 20,
està pintada al Camp de Tarragona, a la masia.
Ell sempre exaltava, sobretot, els colors, no?,
del Camp de Tarragona en la seva obra.
Curios, l'essència, hi havia l'essència de la terra, no?
Ell se sentia molt lligat a l'essència de la terra,
i llavors, bé, l'obra creativa per excel·lència la va fer allí, no?
Aquesta obra, esclar, eren uns anys en què aquí,
doncs jo no sé, clar, tampoc no hi era,
però no s'apreciava aquest tipus de coses,
i ell era un home molt silenciós,
molt de fer la seva, i li anava perfecte, no?
Però ell ho va dir bastantes vegades,
que no podia suportar la gran ciutat, no?
Que quan anava a París se sentia molt intranquil,
fins i tot sembla ser que s'emportava
petits troncs, herbes i coses del Camp de Tarragona,
se les emportava quan marxava cap allà, no?
I la garrofa famosa que deien...
La garrofa és veritat, sí, sí.
El seu pare era de Cornudella, si no tinc...
El pare de Joan Miró, i tenia realça el priorat al Camp de Tarragona.
I a tu, personalment, en quin moment o per què et vas sentir atret per Miró
per dedicar-hi un temps i una atenció?
Home, per Miró, tingueu en compte que Miró, a veure per mi,
quan jo tenia 20 anys, no?,
quan jo estava, era un estudiant de Belles Arts,
i vaig fer les primeres incipients exposicions,
els referents eren evidents i claríssims,
i eren Picasso i Miró, no?
Eren els teus referents.
Sí, sí.
Llavors, no vol dir que jo fes una obra que recordés,
a vegades sí, a vegades no, però eren uns referents no meus,
jo em penso que de tota la meva generació, no?
I ja ho havien estat des dels anys 30,
no per mi, però vull dir per molts artistes, no?
I nosaltres aquesta referència l'agradem,
l'agradem, aquesta referència.
Després, no vaig tindre la fortuna de conèixer Joan Miró,
diguem, allò de poder-hi parlar,
el vaig saludar en una inauguració a la Sala d'Espar.
Tenia coneixement d'en Josep Roy,
jo i d'aquesta època d'Alta Pisa a Tarragona,
però jo era fora de Tarragona en aquests temps
i tirava més cap a la França, que no pas cap aquí,
i vaig anar dos cops a la farinera i tot sigui dit de pas,
no vaig poder ni entrar,
la vaig trobar tancada, no?
Estarien esmorzant en aquell moment.
No ho sé, el Roy em diu, si sempre estava oberta,
sempre estava oberta.
Dic, doncs, doncs, xiquet, aquell dia estava tancada.
Dic, això no vol dir que estéssiu dintre,
i estéssiu treballant,
però, esclar, jo era un noi,
doncs, això, una mica tímid també,
i anar trucant a portes desconegudes,
tampoc era això, no?
Bé, després conec a Josep Roy,
ja fem gran amistat quan jo torno a Tarragona
i ens comencem a veure i a parlar i aquestes coses,
no? I a poc a poc, no?
Doncs, bueno, ell va coneixent també el que faig jo,
i aquestes...
Bé, d'aquestes trobades del balcó del Mediterrani i tal,
i bim, pam, pum.
I un dia em diu, per què no...
Clar, ell sabia que jo escric article
i llavors, doncs, bueno, havia llegit bastantes coses.
Diu, per què?
Diu, no escrius un text de la història de la farinera
i llavors diu, per guardar-me un calaix.
No?
Diu, però, jo te l'explicaré.
Diu, per guardar-me un calaix.
Dic, mira, noi, a veure.
Ni sí ni no.
Dic, deixa-m'ho pensar.
Dic, perquè jo escric article
i en l'article em defenso, és un format, diguem.
Que t'hi trobes còmode, eh?
No, sí, exacte.
I que està molt d'acord amb la meva manera de pensar
i amb una, diguem, una cosa que tinc bona
de saber comprimir, no?
I aquestes coses, doncs, bueno.
Bé, dic, ara, dic, esclar, escriu un text per un llibre,
a mi, això, al tanto, no?
Estem parlant d'una altra història.
I llavors, jo sempre he dit,
quan agafo una novel·la, dic,
se n'ha de saber gaire molt per escriure tot això, no?
Tan gros, tan gruixut,
que ja ho en dic a dintre, no?
I llavors, bueno,
al cap de dos mesos o tres,
i d'insistència, no?
Vaig dir, bueno, prou, vinga, va.
Dic, anem fent trobades i anire prenent apunts, no?
I així va començar la cosa.
Jo anava prenent apunts de cada trobada,
i m'anava explicant,
m'anava aportant documentació,
jo me'n vaig anar cap a la Miró,
vaig acabar de mirar allí
el que em convenia,
els arxius i tal,
i anar veient tot el que s'havia publicat i tal.
Bueno, vaig veure que, sí,
que totes les biografies de Miró
s'acabaven amb el tapís,
amb el tapís realitzat a la farinera,
és que, de fet, no em va realitzar
cap any o més, no?
I, bueno, vaig decidir llavors
que bé, això s'havia...
Sí, convenia explicar-ho, no?
I així va néixer el llibre, diguem,
el llibre, de fet, el llibre,
el text, es va fer per guardar-me un calaix.
Però jo, llavors, li vaig dir
amb en Josep Rojo,
dic, jo considero convenient
presentar aquest text al Museu d'Art Modern, no?
Li vaig presentar a la Rosa Ricomà
i va ser en temps del traslado,
del tapís i tot això.
Llavors, Rosa Ricomà
un dia ens va citar amb ell i amb mi
i va ser quan ens va oferir
l'edició i l'exposició.
L'exposició que va tenir un ressò extraordinari,
l'exposició de la farinera.
I jo aquell dia, és a dir,
que vaig sortir que l'evitava, no?
Perquè no m'esperava, és a dir,
m'esperava una resposta
o una resposta a llarg temps.
Un suggeriment del Josep Rojo
es converteix després en un reconeixement
en real i absolut
el que va suposar en aquest moment, no?
Sí, sí, sí.
El que va suposar en aquest moment
va ser realment un moment
de producció d'art contemporani a Tarragona,
no per tot el món, directament.
O sigui, via MAE,
això ja tenia els llocs fixos on anar a parar, no?
I llavors,
considero que és una història important, potent, no?
I la ciutat també tenia dret
a saber que això havia passat, no?
Sobretot per les noves generacions,
penso que és una herència important.
Fins i tot jo tinc entès
que va suposar també la renovació,
el que era l'Escola Catalana del Tapís,
tot el que es va fer a la farinera,
que va transcendir,
deies, internacionalment, no hi ha dubte,
però que vam deixar una mica les bases
al que va ser una transformació,
l'Escola Catalana del Tapís,
que té una tradició important.
Bé, l'Escola Catalana del Tapís,
si hi ha escola...
Si hi ha escola, bé, d'acord.
És a Sant Cugat.
Roio treballava a Sant Cugat, no?
I llavors, ell, Grau Garriga,
i tal, allà estaven,
doncs, bueno, dirigien aquella empresa,
perquè allò era una empresa, una fàbrica.
Una fàbrica, on, bon dia,
doncs, bueno, esclar,
allà s'hi aplegaven artistes diversos
i es feia tapís dels artistes.
Va ser quan Roio va començar a fer,
per la seva compte,
el tapís de gruixos i de nusos,
no?, perquè allà no volien.
I llavors, Grau Garriga,
el que ho va veure,
va dir, noia, això és un camí,
però, tot i així, allà no ho volien.
Roio fa el Tapís de Tarragona a Sant Cugat
perquè ell estava treballant a la fàbrica Imat,
no?, i és el primer encàrrec de Joan Miró.
Però l'encàrrec de Joan Miró
no va ser a la fàbrica,
sinó que va ser a Josep Roio.
Per què?
I com que ell treballava allà,
doncs, el elaborava allà.
Exactament, exactament.
Allà tenia els talers,
allà tenia el material
i llavors es va fer allí.
La prova és que quan ell deixa la fàbrica Imat
i ve a Tarragona de professor
de l'escola d'art,
no?, llavors hi havia altres encàrrecs
i llavors ell va demanar amb en Saumells
si els podia fer a l'escola
perquè a casa seu no podien, no?
A dir, allà el tenia a casa seu,
però, esclar, allò tenia unes mides limitades allí
i els encàrrecs eren més grans
i llavors Saumells
amb un...
Saumells obre les portes
de l'escola d'art a l'art contemporani.
En aquest instant, no?,
quan diu sí, ho vull a l'escola, no?
I llavors se deixa part
del que era l'aula de tapís,
es prepara per fer aquests encàrrecs.
Com fan cap a la farinera?
Un espai realment extraordinari, no?
I li diu amb en Rollo,
mai que llavors,
quan Rollo estava aquí a Tarragona,
li firma un contracte, no?,
per fer tapís
i li diu, comença a buscar puestos
per fer tapissos de gran format.
Diu, quan dic de gran format,
vull 10 o 11 metres.
Gran format.
Esclar, primer, esclar,
aquí en Rollo va començar a suar, no?
Es poden fer, no es poden fer,
com es poden fer,
de quina manera,
entren Magaroles,
Rollo es posa en contacte amb Magaroles,
i Magaroles comença a fer planos
i estudis,
perquè, esclar,
les tensions serien terribles
i mentre,
el Josep
anava buscant espai, no?
Fins que va topar amb la farinera,
que feia uns anys que s'havia tancat
i l'espai era el convenient
i llavors,
la farinera es va llogar
i es va preparar
per poder fer tots aquests treballs.
És allò de les grans peces
de l'arqueologia industrial
que s'ha anat perdent a les ciutats, no?
Esclar, esclar,
moltes vegades...
Perdona que explica molt bé
el procés del segon tapís de Tarragona,
que és el que es va portar
al World Trade Center,
que es va fer íntegrament allà,
a la farinera.
No, no, no,
el segon tapís de Tarragona
es fa a l'escola d'art.
El dit tapís de Tarragona,
dos,
es fa a l'escola d'art.
És aquest,
l'encàrrec
que hi havia pel camí
i llavors,
el del World Trade Center
es fa a la farinera,
però no és tapís de Tarragona,
aquell es diu Gran Tapís.
Gran Tapís.
Sí, senyor.
Es fan a la farinera,
al Gran Tapís del World Trade Center,
al de la National Gallery,
al que hi ha
a la Fundació Miró de Barcelona
i al que hi ha
a la Fundació Maec
de Sant Pol d'Abans.
que són tots...
S'han de tots a la farinera.
Aquests són els de gran tamany,
són enormes.
Enormes.
Són els d'11 metres,
11 metres per 6 aproximadament.
I dos tones, no?,
que expliqueu al llibre també,
què passava,
què passava en tones
i llavors tot el procés
per transportar...
el pes de tot el material
és bestial, no?,
i a més a més,
enrotllat el tapís i tot plegat,
era un tub,
un tub,
un canó d'artilleria, no?
Van tindre molt
del World Trade Center
que anava d'aquí,
anava a París
i de París
anava a Nova York
perquè es va exposar
a l'exposició del Gran Paler.
van tindre problemes
amb la sortida de duanes,
no?,
i, bueno,
problemes perquè no s'ho creia ningú
que allà dintre
hi anés un tapís,
no més,
un tapís,
no?
I, escolta,
per què deixa de funcionar
aquest centre de producció
de tapis de la farinera?
Deixa de funcionar
quan mor en Joan Miró
i Josep Rojo decideix
que no fa més tapís.
Va ser una decisió personal,
doncs?
Personal,
totalment personal,
no?,
perquè, bueno,
ell va considerar,
bé,
com jo haig de continuar
fent tapís
si no hi ha Miró,
no?
I fins i tot
el seu tapís personal,
no?,
amb ell el tenia
cansat,
diguem,
volia experimentar
en altres camps,
no?,
i llavors,
doncs,
també va deixar de fer
el seu propi tapís
perquè ell havia tingut
un gran succès
amb el seu tapís
i és Premi Nacional
de Tapís
i, a més a més,
havia exposat
el tapís
a la Marta Jackson
de Nova York,
que a París,
a Itàlia,
no?,
sempre
amb un èxit
impressionant
com una veritable
innovació,
diguem,
dintre del que és
una tècnica
tan tradicional.
Va ser en aquesta experiència
que Miró
comença a treballar
amb tapís o havia fet
anteriorment?
Ja sé que la pregunta
és molt bàsica,
però...
No, Miró havia fet
anteriorment,
a veure,
això ara ja és
comentari personal.
Si s'observa
les primeres
obres de Joan Miró,
es notarà
que hi ha
una influència
de tapissos orientals.
No, probablement
estaven
per la masia,
probablement
eren
aquells
famosos,
se'n deien,
se'n deien
xinescos,
exactament,
no?
Que eren
grocs i negres
i molt
particulars,
amb fil de seda,
molt intensos.
i llavors
jo hi trobo
influència
a la primera
obra ja
del tèxtil.
Després,
a França,
els Gobelent
van fer...
Abans
va ser
una amiga seva,
que va fer
una peça
de tapís,
però era una còpia
d'una obra seva
i, bueno,
tampoc és que
amb ella
el vagi
trastornat,
no?
Més endavant
hi ha per encàrrec
que els Gobelent
fan
algunes peces
de tapís.
Una d'elles
es posa
a la gran exposició
de Tòquio
i molt d'èxit,
però no deixaven
de ser
còpies
d'una obra,
que és el que
sempre ha sigut
el tapís,
la còpia
d'un cartró,
però aquest cartró,
diguem,
modernament,
podia ser perfectament
una tela,
no tenia per què
ser una cosa
feta expressament
per fer tapís,
sinó que
aquella obra,
particularment,
tenia un interès
particular i especial
i podia ser
un tapís,
no?
I llavors,
bé,
amb ell no el satisfeia,
bé,
era una cosa més
que s'exposava
i tal,
però no és
que una cosa
el tornés boig.
Però al seu cap
hi és el tapís,
el tapís continua
al seu cap,
tant és així
que quan la seva filla
té l'accident
i el doctor Ozco
l'atracta
a l'hospital,
a la clínica
de Monagal,
llavors,
en aquell moment
amb ell el nomen
en director
de l'hospital
de la Creu Roja,
però l'hospital
de la Creu Roja
no estava fet,
es començaven a fer-lo
i Miró,
encantadíssim,
va fer gran amistat
amb el doctor Ozco,
que a més a més
jo no l'he conegut,
però sembla ser
que era un personatge
encantador.
Ignacio Ozco,
una persona encantadora
i absolutament dedicada.
Exactament.
Llavors,
Miró li diu
que,
sisplau,
que li passi
la conta,
no?
I el doctor Ozco
li diu,
miri,
diu,
a mi,
diu,
potser goso massa,
no?
I tal,
diu,
però,
a mi m'agradaria
que com a nomenat
director de l'hospital
i tal,
igual,
vostè,
m'agradaria tindre
una peça seva,
no?
A l'hospital
de la Creu Roja.
Miró no es va emocionar,
es va emocionar
doblement,
naturalment,
i davant d'aquell acte
de generositat
i d'admiració
cap al seu treball,
ell també va voler
ser generós
en aquest aspecte.
Llavors,
sí que hi ha un retras
d'aproximadament
quasi quatre anys,
però són els quatre anys
fins a l'entrega
del Tavis,
però són aquests anys
en què s'està fent
l'hospital
de la Creu Roja.
Miró en aquells temps
anava molt atrafegat
d'inauguracions
i d'exposicions
i li escriu
diverses cartes
amb el doctor Ozco,
no?
i aquí no vull
ara tampoc
desvetllar
els continguts
perquè
estic preparant
un text
també
que parlarà
exclusivament
del que és
tapís de Tarragona
i envers
aquestes cartes
Miró
i està parlant
d'un tapís
està parlant
d'un tapís
que ell té al cap
i que no troba
qui el faci
no?
Potser ell mateix
no sabria definir
quin tapís volia
quin tipus
què volia del tapís
però volia
una obra
de creació
fins que
un dia
en una visita
a la sala Gaspar
veu
uns tapissos
del Josep
Rojo
i
diu
aquí
per aquí
ha d'anar la cosa
no?
demana
la visita
és aquella famosa
trobada
on ell li diu
amb en Josep
Rojo
i diu
Josep Rojo
diu
no no
jo amb qui
voldria parlar
amb el seu pare
diu
és que Josep Rojo
sóc jo
perquè
Josep Rojo
en aquell moment
tenia 20 anys
clar clar
imagina't
i encarregar
una obra
d'aquestes
característiques
és fascinant
dius que
estàs preparant
un llibre
sobre el tapís
de Tarragona
sí però
a veure
jo he demanat
temps
no no no
que nosaltres
no t'atxutxem
però quan estigui
véns aquí
però vull dir
he demanat
temps
a veure
jo parlo
del tapís de Tarragona
en el llibre de la farinera
però
jo volia
que si faig un text
el text
també fos diferent
no forçadament
diferent
però que no fos
com un apèndix
o com es tracta
perquè això ja ho podem fer
que fos un nou treball
que aportés coses
moltes
llavors
vaig tindre
la gran sort
que
a través
de l'Albert Ballbé
no
el germà
del doctor Ozco
li va fer arribar
fotocòpia
de les cartes
que el doctor Ozco
tenia de Joan Miró
i llavors
me les va
me les va passar
i ha sigut la base
diguem
per
iniciar
aquest nou treball
de totes maneres
doncs bueno
m'extendré encara
tot el que és aquest any
perquè jo també
vaig molt atrafegat
amb la teva feina
i esclar
això m'agrada
agafar-ho
quan ho agafo
reviso tot
el que s'ha escrit
i llavors
ens dono per bon o no
coses
i així
a veure
jo no soc una persona
de fer text llarg
i llavors
l'única manera
que l'entenc
el text llarg
és que dormi
una mica
el calaix
i llavors
em permet
fins i tot
alguns espais
ampliar-los
encara queden
moltes coses
a dir
només faltaria
i a mi m'agradaria
que el Josep Maria
Rosselló
tenint en compte
la seva incidència
en el món artístic
de la ciutat
de Tarragona
tornés a aquest espai
de la candidatura
ara ja pràcticament
hem exaggerit el temps
però sens dubte
en aquest projecte
que s'està elaborant
la presència de Miró
de Josep Royó
estarà present
en aquest projecte
d'aquí
que la Teresa
considerés molt convenient
amb lògicament
tot l'equip
de la candidatura
que se'n parlés
en aquest espai
sí
són d'aquells
grans desconeguts
pel gran públic
que de fet
cal que s'expliquin
perquè la resta
de potencials
que sempre ho diuen
del patrimoni
el tenim molt a la vista
però això també
és patrimoni cultural
com molt bé has dit
i trobo que sí
que és molt poc espai
que no s'han explicat
perquè el llibre
es treu molt de suc
i també hi ha tot el testimoni
que el llibre es pot trobar
de les fotos
del Francesc Atalarroca
que es veuen com era
la farinera
i els sovretes i xips
que tampoc n'hem parlat
i tots els dibuixos
i tot aquest material
al voltant
tornem a parlar
tornem un altre dia
en Josep Maria
ens ha estat molt interessant
tot un món
que neix
del tapís
jo m'ho prendria
a l'espai d'avui
com una introducció
a un món realment fascinant
que és el del tapís
el de Joan Miró
el de Josep Maria Rosselló
i podíem repetir
l'experiència
i anar ampliant
no seguint en paral·lel
la creació
del teu llibre
però sí
anant aportant
tot allò
que ja vas fer
amb motiu
de l'exposició
i el llibre
encantat
un plaer
Josep Maria
de veritat
a vosaltres
Teresa
que continuïn
adherint-se
que estan a la casa
cefos
no res
és entrar allà
adherint-se
a la candidatura
ja ho hem dit
una de les més ben situades
en quan adhesions
però sempre va bé
perquè el suport ciutadà
i ho tornem a dir
és essencial
per un projecte
per una oportunitat
més bendita
com aquesta