L'última mitja hora amb Josep Pardila i Miquel González.
Cada dia trobo que se sento ni a més petarda.
No t'agrada, eh?
Josep Pardila, Miquel González.
Bon dia.
No mereixes, bon dia.
No.
Ai, no.
Ai, pues amb el que m'agrada a mi.
Súper petarda.
Solta, m'han dit que aquesta setmana...
Algún dia explicarem que a Ardila tenia el CD d'aquesta...
Ai, ja ho he explicat.
Els cartoons, com es deien?
Sí, els de cartoons, eh?
Sí, els de cartoons, de cartoons.
Eren boníssims.
El meu primer Disman me'l vaig comprar juntament amb el CD dels cartoons.
Disman, mira que no els fabriquen.
No gaire bé.
Sí, Disman, sí.
El que no fabriquen és Wallman, de casset.
Això.
Ah, val, val, val.
Disman, Disman.
Escolta, que m'han dit que aquesta setmana no tenim gaires pífies
i he hagut de tirar d'arxiu, perquè ho hem fet molt bé.
Ha sigut perfecte aquesta setmana.
No et creguis, eh?
No, no et creguis, eh?
No et creguis.
És un fifty-fifty.
A última hora...
Qui rebrà, vull a veure, qui rebrà?
Mira, avui, per començar, rebran els polítics.
No rebran, tampoc rebran, eh?
Tu, Núria, has anat mai a la tradicional enganxada de cartells?
Ja estem amb les preguntetes personals que m'agraden tan poc.
I has anat o no?
Aquesta nit, sí, aquesta nit.
Tu què creus que es fa en un enganxada de cartells
a banda d'enganxar cartells?
Deuen menjar, no?
No.
Aquestes preguntes hauríem de deixar-li fer-li a ella
i fer-me-les entre tu i jo.
També és veritat.
Miquel, tu què creus que es fa en un enganxada de cartells
a banda d'enganxar cartells?
Cridar, cridar molt.
Cridar molt, eh?
Cridar molt.
I si no, escolteu què fan els polítics a la nit
d'enganxar de cartells la nit que comença la campanya electoral.
Això és aquesta matinada.
Si més esperança, solució d'esquerra.
Si més esperança, solució d'esquerra.
Carra, hola, hola, hola.
Carra, hola, hola, hola.
Hosti, tu tenen hasta dolçades.
Ho dic que hi tot, eh? Mira, m'hi ascolteu, eh?
Marx, president!
Marx, president!
Catalunya independent!
A quina hora era això?
Socialista!
Visca, visca, visca, visca, Catalunya socialista!
Això era ahir a les 12 de la nit.
I els veïns, què?
Que a la Rambla hi ha gent que dorm?
Bueno.
Sí, ja està, eh?
Ja podríem anar...
Bueno, és l'enganxar cartells.
A banda d'enganxar cartells...
De fiesta.
Canten, canten, fan coreixen, eh?
Amb aquesta...
Prou, prou.
Ja està bé, ja està bé.
Gràcies, Lluís.
Parcardus, parcardus.
Gràcies, Lluís.
Berta, Esperança, Solucions d'Esquerra.
A l'iniciativa em feia una altra que no la vam gravar, però també hi deia...
Ui, aquí...
No, no, no, no, no.
La Maldícia.
No, no, no, no, no.
Hi haurà problemes, eh?
No, no, no, no, no.
N'hi havia una de molt bona també, no, no.
N'hi havia una de molt bona, espera, a veure si me'n recordo.
Us he fixat aquest home que en sècria...
Catalunya!
Catalunya independent.
Sí.
Sí?
Seguim, perquè no me n'he d'acordo.
No me n'he d'acordo.
Saps què passa?
Això és l'efecte de la cola, la cola d'enganxar els cartells.
És molt nociva si la respires.
També és veritat, eh?
Ara hauria de sonar un tall d'aquests d'aquest.
Això ha sigut un comentari inapropiado.
Bueno, avui hem tret algun dels moments més divertits de les connexions telefòniques
amb la Creu Roja, Bombers, el temps, trànsit...
Escoltem com la Sílvia García, que encara no havia rebut a la nostra secció,
intentava mantenir una conversa amb Creu Roja i no hi estava per una altra cosa.
Ens anem a l'estiu del 2009.
Connectem amb la Creu Roja del Mar.
Albert Alvaro, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Estem sentint.
Bona tarda.
Crec que tenim una miqueta de feina, no, Albert?
Et trobem una miqueta enfeinat.
Així que, doncs, si et sembla, anem ràpidament a la informació de la Creu Roja del Mar.
Albert, em pots dir ara per ara com es troben les platges, com està el litoral tarragoní?
Tot amb bandera verda, supertranquil.
Tot amb bandera verda, Déu-n'hi-do quin camí deia avui, no?
Això què és, a causa del vent, potser, Albert?
A l'alfa 9-2.
A l'alfa 9-2, eh?
Albert, moltíssimes gràcies.
Sí, digues.
No t'agrada, moltíssimes gràcies i et deixo per feina.
Perfecte, moltes gràcies.
Adéu-siau, bona tarda. Gràcies.
Una mica d'accident.
No s'atabala, no s'atabala, eh?
Al far-ho bé, doncs, canvi-ho.
Clar, és que aviam, vull dir.
Ara que jo també m'ho imagino en pleno rescate, no?
Està amb la emissora i la Sílvia preguntant-li, doncs, clar, no potser.
Fas-ho que me l'ha atabalat, molt d'urgència i no se'l veia, eh?
No, tampoc, tampoc.
Ah, l'estava totes superbé, eh?
Totes les banderes superverdes.
Superverdes.
I superverdes.
Superverdes de la muerte.
Superverdes, eh?
I la Sílvia molt correcta, moltes gràcies.
I per dins jo crec que pensant el que pensaria en dos deus,
d'admé caso, por favor.
Admé caso, ja.
I bé, moltes vegades el que passa també és que connectem amb el trànsit,
connectem...
I no acabem de saber com es diu l'altra persona que tenim
a l'altra banda del fiu telefònic.
I avui n'hem recuperat algunes del Ricard Laoz i de la Laura Casas.
Escoltem primera del Ricard Laoz, que passava justament aquest...
No, escoltem primera...
Sí, escoltem primera de la Laura Casas, potser.
Això, la de la Laura primer.
Que està posada primer.
Ens anem a un 14 d'agost del 2009.
Autoescola Sabat us ofereix la informació del trànsit.
Les dues, connectem amb el RAC Gemma Villaverde.
Bon dia.
Hola, bona tarda.
Doncs no, no era la Gemma Villaverde.
No era la Gemma Villaverde.
No, no, no, eh?
Igual que el Ricard, aquest és d'aquest mateix matí, eh?
Has vist si treballem bé?
Aquest mateix matí ja ho tenim.
Ja ho tenim.
Ostres.
Ja està aquí.
Pel que fa al trànsit, anem a veure també si la situació és tranquil·la.
Connectem amb el RAC Maria Mas.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Pel que fa a la xarxa viària a Tarragonia...
Maria Mas.
Però s'ho ha pensat, diu.
No s'ho ha pensat.
Era el Roger Serra, eh?
Sí, sí, sí.
Ja ho veus, eh?
És que ens canvien.
Jo crec que ens despisten el propòsit, eh?
Però, de totes maneres, Núria, si una connexió amb els bombers és recordada,
és la que sentirem a continuació.
Els bombers fan sortides que sovint semblen una broma.
I si no, escolteu la següent crònica.
Això passava l'agost del 2008.
Molt bona tarda des del Centre de Martícies de Catalunya.
Pel que fa a les actuacions dels bombers, a les demarcacions de Tarragona i Terres de Lebre,
val a dir que ha sigut un matí molt tranquil, igual que aquestes primeres hores de la tarda.
De fet, només us volem comentar un petit servei a les 13.48, a Cambrils,
completament amb un hotel d'allà, al carrer La Salle, en el que un turista estranger sembla que ha trucat
perquè havia ficat el dit dintre al forat d'una careia i no podia sostreure's aquest element.
Una dotació de les bombers s'ha anat fins allà, que l'ha ajudat, no sé si hi ha hagut de serrar o què,
però han tret la cadira del dit i s'ha marxat d'allà.
Aquí estàs serrant, aquí estàs serrant.
Que bono.
Nacho Solano, encantador, eh?
Imagineu-vos, clar.
Fixa't que han tret el dit de la cadira.
O la cadira del dit.
Clar, és que clar, la cadira del dit o el dit de la cadira.
I què han serrat, el dit o la cadira?
Mai ho sabrem, mai ho sabrem.
Clar, que els bombers t'hagin de venir a casa perquè s'ha quedat un dit dins una cadira...
Quin mal tràngol, no?
És un tràngol...
És dur, és dur.
Sí, sí, sí. Aquest home era turista, però, no?
Sí, era un hotel, eh?
Era un estrangé turista.
Se'n va cap a casa i, escolta, és l'anècdota de l'estiu.
Tu t'has deixat el dedo, no?
En la silla.
En la silla.
En la silla.
Bueno, i avui també recuperarem alguns dos...
Es vol dir, què feia posant el dit dins la cadira?
Doncs no ho sé.
Aquesta és una d'aquestes preguntes que no sabem respondre.
Va, va, va, ja està.
Ja està, ja està.
Jo no posaria mai un dit en una cadira.
De fet, a la cadira, en quin forat de la cadira?
Supòsem que era un tub.
No ho trobis, no ho trobis.
A més, aquestes són de ferro, encara...
Vinga, seguim, seguim.
I avui també recuperarem alguns dels millors moments del Joan Andreu Pérez.
Començarem, però, escoltant aquest tall, que no té desperdici.
El Joan Andreu Pérez intenta tirar un tall i a vegades allò que passa
és que no ho acabes d'editar massa bé.
Això és d'any 2009.
Renunci a participar.
El director general del club, Alís Boada, indica que la normativa deixa clara
l'opció que ara tenen els blaus de poder jugar l'any pròxim
a la segona categoria d'importància del bàsquet espanyol.
Vinga, dar-me una entrevista como si estuviera ya en Cáceres
dentro de dos semanas, Joan Andreu.
Estoy grabando.
Bé, sembla que no podem sentir les declaracions de Alís Boada.
Sempre ens quedarà el dubte si va ser que el tall estava mal editat
o si va ser que el tècnic va dir el tall malament, també us ho he de dir.
També, eh?
En defensa del Joan Andreu, vull dir, també us ho he de dir.
Però grava la meva entrevista, eh?
Grava la meva entrevista, eh?
Como si estuviera en Cáceres, ja.
Doncs, com que li tenim molt de carinyo al Joan Andreu, avui li dediquem un compilat
de... no dels seus errors, sinó dels talls potser més divertits que ha protagonitzat
en aquesta casa.
Perquè hi ha molts equips pel mig.
Carles, ai, Ric...
Albert, digues, digues.
I en plena esportiva, qui és el més destacat avui, Joan Andreu Pérez?
Nàstic.
Nàstic.
Nàstic.
I Club Basqueta...
Nàstic, i Club Basqueta Tarragona fan...
El Club Basqueta Tarragona ha sumat el primer triomf.
Club Basqueta Tarragona 82,
Obrència 73,
victòria la primera del campionat
pel conjunt del Club Basqueta Tarragona en 5 minuts,
no més perquè realment estar protagonistes
a peu de llispa, a peu de parquet, volíem dir,
estem parlant de bàsquet.
Ràpidament, una primera comunicació
amb el nostre companyor Joan Andreu Pérez,
que es troba ja a peu de gespa al nou estadi, Joan Andreu.
Atenció, Joan Andreu.
No he dret això.
Sembla ser que el nostre companyor Joan Andreu Pérez
no ens acaba d'escoltar.
M'ha fet això a la salutació
cap al Quim Com, Quim Com, Quim Com,
cap al Quim Pons.
Permet als grans sumar 7 punts
i guanyar per primer cony, per primer cony,
per primer cop lluny del nou estadi.
Bé, doncs...
Quim Com, i a mi m'agrada el que més m'agrada.
Sí, eh, Quim Com.
Per cert, salutem el Quim Com.
El saludem, Quim Com.
Quim Com.
Salutat.
Escolta'm, Núria, faré una altra pregunta,
perquè avui estic de fer preguntes.
Tu coneixes gent amb condoms estranys?
Hi, hi, hi, hi.
Ara di-la.
Oh!
Oh!
No, és veritat.
Escolta'm, el meu condom,
tu n'has explicat mai d'on ve el meu condom?
No.
És un riu d'extremadura, eh?
Oh, sí?
Home, perquè el meu pare és extremeny.
Con L de Laura.
Sí?
Bueno, i has de continuar explicant anècdotes personals?
No, no, però tu...
Que no ens interessen per res.
Però és que jo et preguntava a tu i no m'has respost.
Escolta'm.
Digue'm, digue'm.
Quina...
Ja no sé ni què et preguntava.
Si he sentit mai un condom estrany.
Com coneixes un condom estrany o no?
Sí, clar, algú no.
Per exemple?
Ah, ja sé per què ho dius.
Ah, doncs va, escolteu.
Oh, que vermella en posada.
Doncs tenim ja una trucada preparada.
Bona tarda.
Hola, bona tarda.
Hola, qui ets?
Soc Noelia.
Ah, Noelia, t'apunto.
Noelia, què més?
Noelia, re, mateix.
No, home, digue'm un cognom.
Re, re, és el meu cognom.
Sí que tens cognom, però en tot cas, si veus me'l dius després fora de micròfon.
Però digue'm el Noelia, perquè és que jo he d'apuntar un cognom per saber...
És que el meu cognom és Re, R, E.
Ah, te dius Re?
Sí.
Ai, que trist, que trist.
En sàdio.
Mare de Déu, som al joc dels disparats, això.
Sí, sí.
Molt bé, Noelia.
Molt bé, perfecte.
O sigui, aquest trosset de conversa directament ara el traurem per les pífies.
Doncs molt bé.
Aquí està.
L'hem tret, l'hem tret.
Juguem al joc dels disparats.
Que a mi em volia...
Els disparats.
Clar, si no hi havia res, que ja, bueno, escolta'm...
Si ens estàs escoltant, una salutació.
Una salutació.
Pobreta, sí.
Però només vols quan Noelia diu, que trist.
Que trist, però jo pensant en mi, eh?
Pensant en mi, no en ella.
Pensant en mi.
És curt d'escriure.
Clar, és que ella em diu...
Noelia diu un cognom.
Re mateix.
Sí, la veritat és que dóna peu a la confusió.
Clar.
I em vaig quedar amb les ganes, no la vaig conèixer.
Em sembla que va venir a buscar les entrades quan jo no hi era i no la vaig arribar a conèixer.
Si ens estàs escoltant, que ens truqui, eh?
Fé molta gràcia.
Que ens truqui, sí, sí.
I parlant de noms i de cognoms, mireu que bé...
Mireu que bé que presenta Ardila la seva empífia.
Què?
Hem de protagonitzar una pífia en directe perquè la pífia d'ara l'havia de presentar l'Ardila.
Endavant, sisplau.
Clar, perquè que no es presenti ell mateix.
Ja ho faig jo, això.
Aquesta setmana la cosa també va de noms i cognoms,
i el Miquel no acabava de tenir clar els noms i cognoms de la secció de música que fa el Sempre Nàstic cada dijous.
i, bueno, els músics, que diuen general, no ho acaben de tenir bastant clar.
No, no, no, escoltem.
Ara vaig arriscar-me molt.
Vaig a arriscar-me molt.
Però és una mescla entre David Summers, David Summers, David Summers, David Summers de...
Ah, David Summers de...
De Hombres G.
David Summers.
David Summers.
David Summers.
David Summers.
Hosti, David Summers.
Clar, David Summers és...
David Summers.
Home, el mític David Summers.
És una mescla entre David Summers i Àlex Zubago.
Sí.
Acabarem el programa amb la música d'Anna Roig i l'Hombre de Ton Chien.
Com Déu i l'Hombre de Ton Chien.
Aquest proper dijous actuen al Teatre Metropol.
David Summers i l'Hombre de Ton Chien.
David Summers i l'Hombre de Ton Chien.
Un nou grup.
Un nou grup.
He creat un nou grup.
Un nou grup.
Sí, sí.
I què tal?
Sona bé o què?
Sí, sí.
Sembla que actuaran de teloners dels McLean, eh?
També.
Bona, bona.
Aquí s'ha estat bé, ho he de reconèixer.
Doncs la que també es fa un embolic per a qui veu que no soc jo sol és Laura Casas amb el nom de, a veure si ho dic bé, Alayun.
Aquesta pífia també és d'aquesta setmana.
Tarragona prepara per demà una concentració en favor del poble saharaui.
Es farà l'estatua dels despullats a la Rambla.
La convoquen els amics del poble saharaui com a rebuig al desallotjament del campament de l'Aguai.
L'Aguai, L'Aguai, L'Aguai, L'Aguai, L'Aguai.
L'Aguai.
Ja tenen prou problemes, aquesta gent.
És que som els de la risa fàcil, eh?
Bueno, és una brometa.
I escolta'm, aquesta setmana sí que tenim el tall de la setmana.
Això no ens surt mai bé.
Com és que no ens surt mai bé?
No ho coordinem, eh?
Aquesta, sí.
El tall de la setmana.
Molt bé.
Gràcies, Joan Maria.
I Lluís.
Ardila.
I el tall de la setmana, aquesta setmana, va pel José Cosano, regidor d'Esports.
Què me dices?
El del cuerpo de periodista d'Esta ciudad fuerte.
Doncs aquesta setmana es feia una mica de viu amb els dies,
que si són 7, 8, 6, 5,
no ho acabava de tenir massa clar quan feia la presentació de la mitja marató de Tarragona.
I que en aquest moment, pràcticament 7 dies o 6 dies més que no pas 7 dies de funcionament,
tenim 1.400 persones apuntades.
Que segurament haurem de tancar, perquè no podrem passar de 2.000 persones,
no podem passar d'aquestes 2.000,
doncs haurem de tancar la llista, o sigui, l'acceptació d'atletes o de corredors
molts dies abans de la mitja marató.
Si la féssim 5 mesos després o abans,
o sigui, amb diferència de data, cap problema.
Jo crec que no tenia clar el número, eh?
El número no tenia gaire clar, eh?
Que 6, 6, més aviat 7, no, no.
Deixem un 6, deixem un 6.
Doncs hem de parlar també de la tertúlia,
de les tertúlies aquestes que tenim al matí que condueix el Ricard Laoz,
i sempre passen, la veritat és que sempre hi ha algun tall curiós en aquestes tertúlies.
Escolta'm com parlarem aquesta setmana, el Carles Castillo,
el...
I el Berballbé, eh?
El Berballbé, gràcies a dir-la,
sobre la plaça Friqui i d'altres menestars.
Tu dius la plaça Friqui, Miquel?
El pàrquing que dieu de...
Aquest que dieu ara fa un moment,
té un problema greu, i és que el ciutadà,
quan surt del pàrquing, queda molt lluny,
o queda amunt, o la sortida...
Sí, home, sortirà...
La plaça Friqui?
O sortirà pel plaça Friqui?
La plaça Friqui vol dir la plaça l'antic escorçador.
La plaça del rectorat.
Tot i que segurament hi ha molta gent...
Hi ha molta gent que la coneix també com a plaça Friqui, eh?
S'ha fet una cara de...
No, no, no, no, no, no per la denominació,
sinó perquè de on dius tu fins a la plaça Friqui hi ha un tiro.
Hi ha un tiro?
Home, tens que...
No, perdó, Pau, és que jo vic a la plaça Friqui.
Sí, és que ho feia molt semill, ho feia quasi cada dia.
Val, val, val, val, no, no és igual.
Quina por a caminar tens?
Digues.
Quina por a caminar?
Que va molt bé, eh?
Però jo em començo a situar amb els ciutadans discapacitats.
Tothom, on tots som iguals i alhora diferents.
I en conseqüència, pateixo per fer un ralí...
Però que animats, què els hi donen el cafè?
Què els hi donem el cafè?
Jo crec que és el cafè que li donava Maria Jesús abans d'entrar.
Sí.
Jo crec que és això, eh?
De fet, és el mateix cafè.
Fa aquesta careta d'embruixada, la Maria Jesús.
De fet, és el mateix cafè.
De fet, és el mateix cafè que es pren l'ardil al dematí quan s'aixeca.
I gràcies a això pot inclús recollir les valles que cauen al carrer.
Això passa aquí.
Jo visc aquí al carrer Gasòmetre i jo ho veig cada dia,
la congestió de trànsit, la congestió de trànsit que hi ha.
De fet, ara ja s'està creant un embús de cotxes,
perquè aquí és habitual...
Mira, agafarem la valla perquè està caient una valla ara.
És que estem en directe i estava caient una valla en directe.
Home, no, que no us caigui al damunt d'algú que no us faci mal.
Estem aquí, justament a la cantona de carrer Fortuny i carrer Gasòmetre,
fins ara, al carrer Gasòmetre està molt a tapar-hi de trànsit.
Per què?
Pesava molt la valla, a dir-la o no?
No massa.
És que el Joan Maria i jo quan anem amb la mòbil,
no només fem mòbil, recollim valles,
traiem senyals, fent de tot.
Sob com la brigada, una mica, no?
Sí, sí, sí, sí, sí, eh?
Ahir el altre dia vam haver de regular una mica el trànsit en aquella zona
perquè estava allà amb la mòbil i tothom entrava cap al carrer Fortuny
quan encara no estava acabat.
Graveu això, tot ho graveu i...
Home, quin off de les mòbils.
I ho portarem, i ho portarem.
I avui acabem, senyores i senyors,
amb un tall que no té cap mena de desperdici.
El Miquel González, avui acabem amb tu també, Miquel.
Però de secundari, eh?
De secundari, amb aquest tall.
Sí, sí, sí, sí, eh?
I les bombilles.
Miquel i les seves bombilles, podríem dir.
Era una entrevista que fèiem a l'estiu a l'espai L'Embalat
i en una de les entrevistes, doncs, una mica durant la gravació,
passava això que sentirem.
De la...
Espera, que t'ho digui.
No sé on jo estic ja.
Tranquil·la, no hi ha problema.
Ara, posteu la caixa de les bombilles.
Espera.
Espera, però...
Talla, eh?
Sí, sí, tranquil·la.
Talla, perquè m'estan demanant bombilles.
No passa res.
Talla, perquè m'estan demanant bombilles.
Aquí parlant per telèfon, no és Joan, que és una entrevista.
Vale.
De veure, de buscar les coses.
Ja he dit a les 6 que estarem més tranquil·la.
Sí, sí, sí.
Vale, però què va?
Tranquil·la no puc estar.
Vull dir que...
Preparatius.
Sí.
I llavors...
Deixem tancar la porta perquè són emprenyadors.
Tranquil·la.
Això fa constatar que esteu preparant les festes, eh?
Que esteu preparatius.
Hombre, és que no sàvem fer sense res, sense mi.
Ostripa.
Ostripa.
Ostripa, que molt.
Si ens estàs escoltant la senyora en qüestió, que no direm el nom, una salutació i gràcies.
Això va sortir en directe, Miguel?
No, això no va arribar a sortir en directe.
De totes maneres, per això ho dic, gràcies pel sentit de l'humor d'aquesta senyora molt simpàtica.
Que a més li cauen en directe.
Sí, sí, sí.
Jo crec que després, què van fer al final?
Ho devien recollir, clar, ho devien recollir.
Doncs això és tot.
Quina gràcia, molt bé.
Ara, és això, avui heu tirat d'arxiu, eh?
No tenim gaire's pifes d'aquesta setmana.
Home, Déu-n'hi-do, sí, eh?
Home, ens hem portat força bé aquesta setmana.
Sí, ja ho sé, vosaltres, nois, encara.
Sí.
Encara.
Eh, doncs ja està, la setmana que ve més.
La setmana que ve més i millor.
Que vagi bé.
Que vagi bé.