Cinta Daufí, molt bon dia.
Bon dia.
Benvinguda. Ja sabeu que la Cinta, metgessa epidemiòloga,
ens visita un cop al mes i parlem de xarxes,
parlem de salut comunitària, d'aquelles qüestions
que poden ser interessants per tota la ciutadania.
Des del punt de vista sanitari, quan parlem de sanitat
no parlem només del que és la comunitat de metges, infermeres,
parlar de salut és parlar de moltíssimes coses.
Avui la Cinta ens ve a explicar què és l'AUPA,
que no és un clam d'ànim, sinó que són les sigles d'una xarxa
que ja comença a tenir una presència important a casa nostra
i de la que n'és la directora, que és l'AUPA, Cinta.
AUPA, les sigles d'AUPA, que és una mica tapillat pels pèls,
ja ho veureu, vol dir Actuant Units per la Salut.
I és una xarxa de centres d'atenció primària,
de CAPS, d'equips, és una xarxa d'equips d'atenció primària
que estan construint i estan desenvolupant un nou model d'atenció.
Per aquí a Catalunya, exclusivament.
Sí, sí, a Catalunya.
AUPA va començar com a tal, com a xarxa de centres, l'any 2004.
I va néixer fruit de la preocupació d'un equip de centres
que es dedicaven a formar residents en medicina familiar i comunitària,
perquè penseu que l'especialitat dels metges que treballen
en les àrees bàsiques de salut és aquesta.
L'especialitat se diu medicina familiar i comunitària.
I de sempre havia hagut la percepció que la comunitària
era com una miqueta la germaneta pobra de l'especialitat.
És a dir, que tant en la formació
com en el desenvolupament del treball en atenció primària,
bàsicament els metges feien molta medicina,
poca atenció familiar i res de comunitària.
Però fixa't que totes les especialitats,
tot és important, però des de la perspectiva de l'usuari,
dona la sensació que aquesta atenció primària és la fonamental,
perquè és la que ho ha de detectar tot,
i no només des del punt de vista estrictament de la salut,
sinó tot allò que envolta la salut d'una persona,
que no és només el seu organisme i la seva biologia.
De fet, l'atenció primària,
i això no és només perquè ho digui jo,
sinó que ho diuen grans experts en organització sanitària.
Hi ha una senyora, perquè és una senyora,
que és una investigadora americana,
que es diu Barbara Starfield,
que ha estudiat molt a fons temes com, per exemple,
quin és el nivell de salut de diferents països
i quin tipus d'organització tenen.
Si està més centrada en el món hospitalari,
més centrada en l'atenció primària,
ha sigut una gran investigadora dels serveis d'atenció primària
i ha arribat a la conclusió,
té moltes coses publicades,
que aquells països que presenten
un més bon nivell de salut de la seva població
a un cos, no mínim, però a un cos molt raonable,
són aquells països que han apostat
per un fort desenvolupament dels serveis d'atenció primària.
És a dir, que l'atenció primària és realment el centre del sistema.
Perquè és el que està, per una banda,
més prop de la població que atén
i més prop, no només físicament,
sinó amb tots els altres sentits.
Potser a vegades inclús culturalment.
Llavors,
Sí, tornant a l'origen.
Hi havia una preocupació
per tot un seguit de centres i d'institucions
per dir, escolteu,
el model que estem desenvolupant
o amb el que estem treballant ara d'atenció primària
a casa nostra, no és el model que ens agrada,
ni és el model, pensem, més adequat.
El model, així, d'alguna manera, molt, si voleu, molt esquemàtica.
Majoritàriament, el model de treball, d'atenció primària,
és un model com a molt biomèdic,
és a dir, molt medicalitzat,
en el que es medicalitza la vida quotidiana de les persones.
Perdoneu.
És un model, si voleu, també com a molt de mercat.
La salut com un element més de consum.
Per tant, en aquesta lògica,
el que interessa és
com a més malalts, millor.
D'aquí,
aquesta idea una miqueta.
I un model, si voleu, diem també biomèdic,
en el sentit que aquí l'únic expert
i l'únic que sap
és el metge o el professional.
En aquest sentit, és un model
com a molt desequilibrat.
És a dir, hi ha el professional que sap,
l'usuari que no sap,
que va allí,
exposa les seves queixes,
se li prescriu normalment un medicament
i cap a casa.
Aquesta seria la norma general.
Jo m'imagino que després particularitzem
en determinats centres d'assistència,
en determinats metges
i el paper que ha jugat la incorporació d'infermeria.
No, no.
Per això parlem que és una xarxa d'equips.
És una xarxa d'equips d'atenció primària.
Llavors, hi ha tot un seguit
de metges, d'infermeres,
de treballadors socials,
dels centres de salut
que veuen, clar,
la gent que està en contacte dia a dia
diuen, no anem bé.
No anem bé.
Ens cal treballar d'una altra manera.
Ens cal treballar
amb una orientació comunitària de la feina.
Ens cal treballar
amb tot un seguit de valors
que ara després, si voleu, comentarem.
I l'any 2004,
vull dir que...
Home, hi ha sis anyets, eh?
Ja portem sis anyets.
Eren vuit centres
que estaven adherits a la xarxa.
Vuit centres de Catalunya, eh?
Que havien sigut...
Coincidia que eren centres
que a part se dedicaven
a la formació
de metges residents
en Medicina Familiar i Comunitària.
Els preocupava
com formar els futurs metges
amb la vessant comunitària
de l'assistència, eh?
I fruit d'això
va néixer aquesta xarxa
que tenia el suport de l'IES,
de l'Institut d'Estudis de la Salut.
Doncs bé,
actualment,
som 51 centres
a tot Catalunya.
51 equips
d'atenció primària
que diuen
que estan construint
un nou model assistencial.
I escolta una cosa, Cinta.
Centres, diguem-ne,
que es vinculen
a la xarxa AUPA
independentment
de la xarxa general
o de les directrius
del Departament de Salut,
perquè lògicament
tenim un sistema
de salut pública.
És una incorporació
a aquesta xarxa
que fa l'equip
d'un centre.
Independentment
de si són de l'ICS,
de si són de Sagesa,
de que si són...
I tenen absoluta llibertat
per integrar-se a la xarxa
i actuar una miqueta
amb les directrius o amb...
Llavors, què se'ls demana
als equips
que es volen integrar
a la xarxa?
Perquè, a més,
penso que precisament
un dels èxits
de la xarxa,
un dels motius
és que la incorporació
és voluntària.
És a dir,
és un equip
que manifesta
la seva voluntat
de dir
volem començar
un projecte
de treball diferent,
que nosaltres
en diem
el projecte comunitari.
Només se'ls demana
un responsable
de qui és la persona
de contacte
de l'equip,
quin és el vostre
projecte de treball,
i a vegades
hi ha centres
que tenen projectes
d'intervenció comunitària
molt avançats
i hi ha centres
que diuen
mira,
tots just estem fent
el que seria
l'anàlisi preliminar
de la situació
de salut
de la nostra comunitat.
I...
senzillament això,
i després
estar disposats
a compartir
què és el valor
de les xarxes,
no?
Les xarxes
d'aquest tipus
d'organització
no hi ha
com una jerarquia
molt clara,
sinó que tots
hi aportem
i tots
compartim.
La xarxa
és un tipus
d'organització
així com a molt
a la vegada
molt informal,
a veure,
el mèrit
que tenen les xarxes
és que funcionen
d'una manera
molt informal,
però és d'aquestes
apostes
guanyar-guanyar,
tothom
que aporta
i guanya.
Concretant,
una miqueta més.
Sí,
perquè això
hem de mirar
com es materialitza.
Com es materialitza.
Hi ha projectes
i coses
que s'han dut
a terme.
Sí,
sí,
ara hi ha
i clar,
el fet de tenir
ara 51 equips
vol dir
que tenim
projectes
de lo més
variat,
metodologies
de treball
de lo més
variat,
encara que ja
parlarem
que hi ha
dues metodologies
de treball
comunitari,
són les dues
maneres
de treballar,
i tota una sèrie
d'aprenentatges
fruit de compartir
perquè
què fem tots
aquests centres?
Compartim
una pàgina web
que si poseu al Google
Aupaíes
la trobareu,
i dos vegades
a l'any
ens trobem
de manera presencial
per compartir
experiències
i per avançar.
Per exemple,
en l'última
normalment
es convida
un expert,
entre cometes,
en temes
d'atenció comunitària,
i,
bé,
fruit de tot això,
d'aquests
anys de treball,
de compartir
experiències
i de,
bé,
hem arribat
a tenir
com una mena
de,
no sé com dir-ho,
de,
hem arribat
a generar
tot un seguit
de coneixement
al voltant
de com treballar
en projectes
comunitaris
a Catalunya,
quines coses
afavoreixen
que els equips
puguen treballar
en una perspectiva
comunitària,
quines coses
realment
ho estan frenant
i a partir d'aquí
intentar desenvolupar
el model.
És molt interessant
perquè, clar,
aquests projectes
s'adapten
a l'entorn social
del centre
de l'assistència
de primària
on està ubicat
físicament,
jo m'imagino
que veuen projectes,
veig aquí projectes
antics,
que s'han tirat endavant.
dius, promoció
d'hàbits nutricionals
i exercici físic
a nens i joves.
Clar,
segons on ubiques
això no té sentit
perquè, diguem-ne,
que aquell conjunt
de joves i de nens
per el seu estatus social,
per exemple,
doncs ja tenen
aquests hàbits adquirits
o no,
però suposem que sí.
Doncs veig que aquest projecte
es va dur a terme
al Carmel.
Al Carmel.
Al Carmel és un...
En unes necessitats
molt concretes.
És un dels centres
en més...
És un exemple,
que n'hi ha molts.
Dels més antics.
El Carmel és un dels centres
més antics
tenen tota una trajectòria
de treball comunitari.
Llavors,
bé,
què vol dir això
en la pràctica
del treball comunitari?
Doncs vol dir
que un equip
d'atenció primària
s'ha de preocupar
no només
dels que arriben cada dia,
perquè, clar,
hi ha una manera
de treballar,
diríem una miqueta passiva,
tu arribes cada dia,
obres el xiringuito,
senyores,
vaguen agafant número,
vaguen passant,
pim-pam,
se'ls atén
i cada un que passa
a casa seva
i ja està.
I això és una manera
de treballar.
I una altra manera
de treballar
que és dir,
bé,
soc responsable
de la salut
de tota la comunitat
que jo tinc
adscrita.
Tant dels que venen,
dels que venen cada dia,
com dels que venen
una vegada a l'any,
com dels que no venen mai.
La salut
de tota aquesta gent
és responsabilitat
de l'equip
d'atenció primària.
Però,
també l'equip
d'atenció primària
ha de ser una miqueta
humil
i dir,
bueno,
però jo sé
que la salut
de la gent
de la meva comunitat,
per exemple,
del Carmel,
no depèn
ni molt menys
del centre
de que aquí
hi hagi un centre
d'atenció primària,
sinó que depèn
de tot l'entorn.
Depèn
de les condicions
d'habitatge,
depèn del sistema educatiu,
depèn de les condicions
socioeconòmiques,
depèn de la resta
de serveis
que treballen.
Aquest concepte de xarxa
us heu de posar en contacte
amb altres agents
que treballen a la zona,
lògicament, no?
Sí.
Llavors,
un dels punts claus
amb el treball comunitari
és el treball transversal
i coordinat.
Què vam fer?
Dic,
perquè la història del Carmel,
per exemple,
jo la conec.
T'he posat aquest exemple,
però veig, per exemple,
que hi ha prevenció
de caigudes
en gent gran a Sàlvia,
a Vallcarca,
o atenció al malestar
psicològic a Montornès.
El projecte de Montornès
és molt bonic.
És molt bonic,
no?
També.
Però tots aquests projectes
tenen una característica
que parteixen
de preguntar-se
quins són els principals
problemes de salut
d'aquesta comunitat.
Però preguntar-se això
no només l'equip,
sinó preguntar-se-ho
amb la resta de la gent.
Llavors,
hi ha una condició
imprescindible
per a treballar
amb atenció comunitària
que és fer participar
a la comunitat.
Si la comunitat
no participa,
no hi ha projecte comunitari.
I com ho fan?
Doncs a cada lloc
se ho han pescat.
A cada lloc han d'identificar
quins són els principals
interlocutors.
En el cas del Carmel,
hi ha una associació
veïnal molt potent
que es diu Carmel Amunt
que ha sigut
un dels protagonistes
del projecte.
Llavors,
normalment,
per a començar
a treballar
amb un projecte comunitari
s'han de sentar
al voltant d'una taula
professionals
del centre de salut,
altres professionals
que treballen
amb el barri,
escoles,
treball social,
tot el que sigui,
associacions
de veïns
i formular-se
tots junts
a preguntar
quins són
els principals
problemes
de la gent
d'aquest barri.
I això,
hi ha maneres
de fer-ho,
dit així
sembla fàcil,
però se requereix
un cert coneixement
de les metodologies
de treball qualitatives,
de la dinàmica
de grups,
de treballar
amb grups
nominals,
vol dir que requereix
una sèrie d'habilitats
que normalment
els professionals
de la salut
tampoc tenen.
I una vegada
plantejat
de la manera
més participativa
possible
quins són els problemes
que més preocupen
a la gent
d'aquesta comunitat,
bueno,
se fa una llista
i entre tots
se decideix.
Per a en comencem.
Quin és el problema
prioritari
que ens preocupa
aquí
i que pensem
que val la pena
començar a intervenir?
En el cas del Carmel
es van posar d'acord
que el problema
que preocupava
majoritàriament
a la comunitat
era el tema
dels mals hàbits
nutricionals
sobretot
en nens i adolescents.
Però s'havia detectat
aquest problema.
Clar, no és...
Anem fent aquest projecte
perquè sí,
sinó perquè ho veig
a una necessitat
que té aquella comunitat.
I de la mateixa manera
que la decisió
sobre quin és el problema
sobre el que val la pena
començar a treballar,
la proposta
és treballar-hi tots junts.
Llavors es diu,
bueno, a veure,
què podem fer cada un?
què podem fer les escoles,
què podem fer les associacions
de pares,
què podem fer les associacions
de veïns,
què podem fer les instal·lacions
esportives municipals,
què podem fer tots
per millorar aquest problema.
I s'intenta solucionar,
és a dir,
una miqueta la filosofia
és dir,
donar suport a la comunitat
per a aquella mateixa
que sigui capaç
de gestionar
els seus problemes de salut.
Per un cop s'ha fet
tota aquesta feina prèvia
que déu-n'hi-do
aquest treball de camp,
per dir-ho d'una manera planera,
després,
per dur a terme
aquest projecte,
com es materialitza
a la consulta del metge.
Bé, perquè llavors
una vegada
se decidís
que aquest problema
és important
i que val la pena,
llavors se dir,
bueno, a veure,
què pot fer cada un?
No?
Què podem fer a les escoles?
Doncs a les escoles
val la pena
fer una revisió
dels menús escolars.
A moltes escoles
els hi caldria això, eh?
Sí,
incentivar
que els nens
portin esmorzars
de tipus...
No.
I una miqueta...
Bé,
els de l'àrea bàsica,
què podem fer?
D'alguna manera
se va veient
cada un des del seu àmbit,
potser des de l'àrea bàsica...
Bé, aquí...
Doncs mira,
les consultes de pediatria
és fonamental
que fem un esforç
per detectar
de manera precoç
els nens
que tenen uns...
uns hàbits alimentaris
que no estan confort...
és a dir,
no esperar-te
que et vingui un nen
i hi ha una obesitat
establerta
i com podem fer?
Doncs mira,
potser hi ha coses
com dir
mos posarem d'acord
els pediatres
i els del patronat municipal
d'esports
i els enviarem nens
que no sé què,
no sé quantos.
També podria passar,
us arriba,
doncs arriba al metge
aïlladament
sense que hi hagi
aquest pas previ
un nen,
una nena
que presenta problemes
de nutrició,
etcètera,
etcètera.
Allò quan parlaves
que està molt medicalitzada
el que és l'assistència
sanitària
al nostre país
doncs hi ha uns complexos
vitaminics,
no sé què,
unes recomanacions particulars
a la família
que si està en aquell estat
no serà fàcil
que les duïn a terme.
És a dir,
s'intenta esmenar
per aquesta via.
A partir d'aquest
pla comunitari,
aleshores no només
diguem-ne
que se li fa una aposta
a punt,
si cal medicalitzar
es medicalitza
puntualment.
Bé,
evidentment...
Però aleshores
es tira de tota aquesta xarxa.
És a dir,
es tira a mà...
Des que un equip
treballa
amb orientació comunitària,
es diu que,
bé,
que no és que hi hagués una...
Diu,
mira,
quan estem al carrer
fem orientació comunitària
i quan estem a la consulta,
no.
No és una cosa contraposada.
El que intenta canviar una mica
és,
el professional sanitari,
el metge o la infermera
és molt més conscient
de quin és tot l'entorn
que envolta aquell nen.
És a dir,
per què aquest nen
té aquests hàbits determinats.
No és un problema individual
del nen.
I després,
també,
se tenen en compte
tots els recursos
que la comunitat ofereix.
Però,
si això implica
no només que un equip
d'un centre d'assistència primària
s'adhereixi a una xarxa,
en aquest cas l'UPA,
sinó un compromís personal
a banda de professional
per a cadascuna
de les persones
que treballen aquí al centre.
Sí.
Ara per ara...
Bé,
el que passa
és que la qüestió
també això
apel·la una miqueta
a l'ètica professional.
El sistema,
ja sabem
que sempre les queixes
que els metges
diuen
que no tenen prou temps
per atendre tothom.
clar,
adquirir aquest compromís personal
i faig una mica
d'advocat del diable.
Dius,
home,
si no hi ha temps,
si no hi ha mitjans,
si...
Aleshores,
sí, sí, sí, sí.
El que passa
que el plantejament d'això
no és
que l'atenció comunitària
hagui de ser
alguna cosa
a més a més,
sinó que hauria de ser
en lloc de.
I a vegades
mos plantegem,
voleu dir
que en lloc
de passar
tantes hores
a la consulta
veient mal els crònics
que venen un dia
i una setmana
i una altra setmana
i que amb el tipus d'atenció
que els estem donant
tampoc no n'estem sortint.
Voleu dir
que no hauríem de dedicar
el nostre temps
i els nostres esforços
a altres activitats
o abordar aquests problemes
d'una altra manera?
Cara a la prevenció.
Cara a la promoció
de la salut.
Mira,
ja el...
A veure,
és que clar,
tot això,
ara intentar resumir-ho
aquí
en una estona.
Clar,
és la feina
de molts centres
i a més
és
crear una manera,
si voleu,
una nova filosofia
del que és el treball
en atenció primària.
És que és el que t'anava a dir,
el que esteu plantejats
és un nou model.
És un nou model.
Vull dir,
de fet,
a una reunió
de les que vam tenir
vam fer tot això
que fan.
Diu,
bueno,
quina és la nostra missió?
Teniu una missió a la vida.
Missió,
projecte...
Sí,
perquè en un moment donat
me'n vam donar compte.
Clar,
tot això és una cosa
que ha nascut d'una manera,
en principi,
ara ja està com a molt més estructurada,
vull dir,
d'una manera una miqueta
voluntarista,
entre cometes,
amb tot el problema
que tenen aquest tipus de coses.
Vam dir,
escolteu,
si no tenim un projecte,
estem condenats
a desaparèixer.
Com a xarxa,
hem de tenir
un projecte comú.
Quin és el nostre projecte?
Perquè totes aquelles xarxes
que no tenen un projecte comú,
de fet,
acaben
dissolvent-se,
i en una de les trobades
que vam tenir
vam dir,
doncs,
bueno,
vam dir,
bueno,
quina és la nostra missió
i quins són els valors
que defensem
com a projecte,
i vam dir,
en aquell moment,
estàvem tots com a molt,
vam dir,
el projecte
o la missió
de la xarxa AUPA
és difondre
i impulsar
un model alternatiu
de treball
en atenció primària
en oposició
al model biomèdic
predominant,
avui més agressiu que mai
i lligat a la indústria sanitària.
Això ho diu tot, no?
És a dir,
hi havia una miqueta
la idea de dir,
hem de defensar
les nostres comunitats
d'aquest model
tan agressiu
que al final
no els aporta més salut
sinó que els aporta
més dependència.
I un cert estrès,
no ens enganyem.
Sí.
També és així.
I vam dir,
bueno,
i com?
Com?
Quins són els valors
que defensem?
Diu,
bueno,
els valors que defensem
és,
per una banda,
la participació.
No pot haver
salut comunitària
ni atenció comunitària
si la comunitat
no participa.
És allò de,
és objecte
o és sujeto?
Qui sap més bé
quins són els problemes
que us preocupen?
Per què han arribat
a aquesta situació?
I què poden fer
per en sortir-se?
Sovint és la mateixa comunitat,
és la mateixa gent.
En aquest sentit
parlem de la defensa
de la intel·ligència col·lectiva.
i quan un
aprèn
o a parar
a l'orella
i deixa
realment
participar
i escolta
el que la gent
diu,
la gent té
molt de sentit comú.
Però ara les comunitats
estan una miqueta aturades,
eh?
el conjunt
de la societat
ja sabem
que és poc activa
des d'aquest punt de vista.
Jo m'imagino
que està latent
unes ganes de participar,
hem de ser positius.
Aquest és un dels problemes
quan parlem de participació,
és dir,
bueno,
clar,
s'han de buscar interlocutors
i moltes vegades
la gent que vol començar,
els equips que volen
començar a treballar
amb aquesta orientació,
una de les primeres coses
que han de fer
és començar a crear xarxa
i de fet
moltes vegades
el projecte
d'un equip
és a dir,
és que en la comunitat
en la que treballem
no hi ha xarxa social.
Doncs bé,
de vegades
el mateix projecte
el que vol
és dinamitzar
la mateixa xarxa social
i també tenim molt clar
que a vegades
aquestes propostes
poden venir
del centre d'atenció primària
i a vegades
aquestes propostes
poden venir
d'una associació de veïns,
d'una escola,
però que com a centre
hem d'estar
com a centre
d'atenció primària
primer hem de tenir consciència
que som un recurs
més de la comunitat
i de vegades
no el més important
per la seva salut.
I després tenir clar
que
avui en dia
els problemes
pels quals
la gent per la salut
són tan complexos,
són tan multifactorials,
tenen un arrel
sovint tan social...
I tan alients
a la seva biologia
a vegades, no?
Sí,
que realment
només seríem
molt il·lusos
si penséssim
que només
des del sistema sanitari
això ho podem solucionar.
I de vegades
és prendre consciència
de dir
escolteu,
o ens comencem a entendre
tota la gent
que treballa
al voltant nostre
i entre tots plegats
intentem
tirar endavant,
millorar
la salut
d'aquesta comunitat
o des del sistema sanitari
ben poca cosa
aconseguirem.
Al contrari,
potser estarem fent
més mal que bé.
Dues coses
per acabar,
Cinta.
D'una banda,
l'AUPA
té presència
aquí a Tarragona
perquè hi ha diferents
centres d'assistència primària
que estan integrats,
no?
Hi ha centres
a Tarragona,
a Tarragona ciutat
hi ha
l'àrea bàsica
de Llevan,
Torreforta,
Bona Vista,
dins del Tarragona...
A veure,
això no vol dir...
els centres que no estan
a AUPA
no fan atenció
comunitària,
no, no,
el que passa que...
No s'han integrat
per diferents circumstàncies
tot i que
ser de centres
que diuen
ens apuntarem
en breu.
Però el que sí
voldria comentar
és que hi ha
com un...
Perquè a vegades
parlant amb els companys
alguna cosa s'està manejant
dins del sistema sanitari català
per l'interès
que hi ha
amb aquest canvi
de model
i la sensació
que el model
en el que estem treballant
està una mica
agotat
i això
a vegades
parteix
de la base
que jo penso
que és l'ideal
perquè normalment
aquests projectes
si tot això
hagués estat pensat
des d'un despatx
de la direcció
general
de no sé què
i s'hagués dit
els equips
a partir de demà
o de treballar
hauria sigut un projecte
que penso
que no hagués tirat
endavant.
Però és una cosa
que està partint
dels mateixos equips
que són els que estan
en contacte
amb la comunitat
dia rere dia
i que diuen
no anem bé.
De totes maneres
també et deia
dues qüestions
una des d'aquesta mirada local
que hi ha diferents centres
que estan integrats
i de fet
l'AUPA
amb aquests sis anys
de camí
diguem-ne
que comença
a tenir també
una certa penetració
a entitats
que treballen
en salut comunitari
a altres països d'Europa
que tenen
un sistema sanitari
bastant més precari
que el nostre
on va parar
però s'estan
emmirallant
una miqueta
en el vostre model.
Sí, sí
vull dir
que el projecte AUPA
aquí pot semblar
però
aquí a vegades
no en som conscients
del sistema de salut
que tenim
tan adaptat
al treball comunitari.
hi ha molts països europeus
que treballen
en un sistema
del que serien
mútues
con lo qual
fer aquest abordatge
comunitari
és molt complicat
i de fet
hi ha una associació
que és la TAF
una associació
europea
que
les sigles
una miqueta
recuperen la nostra
Tower Unit for Health
que estan
estudiant
l'experiment
AUPA
d'una manera
molt interessant
perquè
bé
això que fem
aquí
de fet
s'han publicat articles
en revistes internacionals
està despertant
molt d'interès
perquè és una cosa
que es pot trobar
molt en la literatura
que es recomana
que de fet
l'abordatge
comunitari
diuen que hauria de ser
l'abordatge
primordial
la manera principal
de treballar
en atenció primària
però a pocs llocs
s'està aconseguint
tot això
portar a terme.
Sentirem a parlar
de l'AUPA
primer perquè és una xarxa
que ja té una implantació
important arreu de Catalunya
més de 50 centres
d'atenció primària
inclòs
és un bon grapat
de la ciutat de Tarragona
és d'una circumstància
que la Cinta Daufí
n'és la directora
per tant té contacte directe
i d'aquests projectes
que se'n fan també
treballant en xarxa
aquí a la ràdio
ens poden servir
de punt de partida
per parlar
d'aquelles qüestions
que sabem
que interessen
els nostres veients
i que tenen a veure
justament amb la salut
comunitària.
Cinta Daufí
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
Gràcies a Vatros avui
per permetre'm explicar
aquest projecte
al que jo li tinc
un especial carinyo.
Si no hi ha novetat
esperem retrobar-te
d'aquí un mes
i perquè no pot ser abans.
Moltíssimes gràcies
bon dia.
A Vatros.