Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Diguem-ne que la xarxa té un paper important en la qüestió que ens ocupa avui,
que és el cribatge de detecció precoç de la hipoacússia.
Com costa dir aquestes paraules, eh?
El llenguatge científic és el que té.
És el que té, però si ho traduíssim així a paraules més planeres,
estem parlant d'una dificultat en l'uí, d'un determinat nivell de sordesa?
Efectivament.
Es tracta de determinar just al moment del naixement la capacitat auditiva dels nadons.
Entrarem immediatament en aquesta aplicació, però en tot cas, aquest tipus de sordesa,
aquest terme també es podria aplicar a una persona adulta.
Efectivament.
Hipoacússia és pèrdua auditiva, perquè en aquest cas, la nota i l'estudi es refereix a la detecció en els nadons.
A veure, això sorgeix perquè, de fet, les xifres desvetllen que té una incidència molt important,
aquest problema en els nadons, no?
Per fer números grossos, es calcula, per entendre'ns, que hi ha una pèrdua important, severa,
bilaterals i de les dues orelles, amb un de cada mil nascuts vius, sants.
Si parlem de nadons que requereixen cures especials estades amb unitats de cures intensives neonatals, etc.,
les xifres són molt més altes, fins i tot de dos, tres cada mil nadons.
Això és bastant, no?
Això és molt.
Vaja, jo diria que...
És molt.
Les causes es coneixen de per què aquests nadons neixen amb aquesta deficiència?
En alguns casos arribem a conèixer-les perquè ja estan descrits, ja de fa temps,
uns criteris de factors de risc que fan que tinguem una major vigilància en aquests casos
i, d'altres, el diagnòstic es produeix a partir que es determina el grau auditiu d'aquests nens
i s'es posa en marxa tot un estudi diagnòstic per ser amb malformacions, etc.,
que puguin justificar aquesta pèrdua auditiva.
Abans de la implantació, d'aquesta manera de fer el cribatge, com es detectava la sordesa en un nadó?
Era molt difícil o era ja a mesura que anava creixent que es podia detectar?
Generalment hi havia dos grans casos.
La sordesa bilateral, clar, no comunicaven els pares, sovint les àvies,
el manifestar que el nen no responia davant d'estímuls sonors intensos,
no plurava davant dels suolls, no obria els ulls quan sentia un suoll fort,
o bé si era una sola orella, sovint es detectava el moment de la comunió,
que el nen regalava el rellotge i deia,
amb un costat sent el tic-tac i l'altre no.
Curiós, no?
Sí, és històric això.
Per tant, diguem-ne que fins que no tenia aquesta edat,
aquell nen o aquella nena anava fent la seva vida,
l'escola, l'escolarització, el que era tot el seu aprenentatge,
la seva evolució, amb una mancança.
Sí, estem parlant de casos extrems.
I unilateral, no la hipoacússia bilateral i complerta,
que això provoca greus problemes, no?
És el que dèiem ara venint,
que és molt més problemàtic una sordesa total o severa
que una pèrdua de visió, vull dir que pel desenvolupament mental
per una criatura és molt més problemàtic el tema de la sordesa.
Sí, perquè afecta la parla també, no només el tema de la visió.
Si no sentim, no creem llenguatge i nosaltres pensem en un llenguatge.
El pensament abstracte és molt difícil d'arribar-hi i poc usual.
Per tant, si no creiem sons, no creiem llenguatge, no pensem.
Però hi ha determinats nivells d'hipoacússia, no?
Efectivament, sí.
Aquesta sordesa total, però podria tenir un percentatge molt petitet,
aquell nen, aquella nena, i podria passar imperceptible durant molts anys.
Sí, així és.
Estem parlant de gasos severos i profuns.
No, no, de totes maneres, és molta incidència a una criatura de cada mil.
Perquè aquesta criatura de cada mil és amb sordesa greu o total.
Per tant, és una incidència important.
Nosaltres a Santa Tecla aquest any passat hem tingut 900 al voltant de...
Bueno, arribarem als mil naixements aquest any, al voltant dels mil.
I per tant vol dir que hi haurà un nen que té una sordesa important.
I, bueno, d'aquí ve la importància de fer aquest cribatge i aquesta detecció precoç
per evitar les conseqüències d'aquesta sordesa.
Doncs expliquem realment com funciona.
Es fan al mateix moment que neix la criatura?
Com se li fan altres proves?
A veure, hi ha dos reusos de tècniques.
El que nosaltres hem optat i finalment la Generalitat ha optat per la tecnologia
és fer-ho amb el que es diu potencials abocats automàtics.
És a dir, s'estimulen per separat les orelles, dreta i esquerra,
i es fa a la vegada un recull de les zones elèctriques del cervell del nen.
De tal manera que amb aquest nen en repòs i endormiscat
les zones elèctriques que coincideixen repetitivament
corresponen a l'estimulació auditiva.
Per tant, variant la intensitat d'aquest estímul
podem determinar quin és el llindar auditiu d'aquella orella
per separat, d'una dreta i una esquerra.
Això habitualment es fa abans que el nen deixi la maternitat,
habitualment el tercer dia.
I no ho fem abans perquè quan el nen neix
la cavitat auditiva sol estar encara plena de líquid
i fins que el nen no fa les primeres deglucions,
fins que el nen no mama, no pren el llet del pit o del biberó,
doncs no buida aquesta cavitat, no entra aire
i per tant tindríem una pèrdua auditiva transitòria
per culpa de la presència d'aquest moc.
Per tant, esperem just pràcticament abans de l'alta,
o tant del tercer dia, que és quan s'effectua aquest cribat.
El cas és que la criatura no surt de l'hospital sense fer-se aquesta prova.
No pot sortir ni d'aquesta prova.
Hi havia dues maneres, deia, no?
Efectivament.
Hi havia les automissions acústiques
i els potencials advocats automàtics.
L'automissió acústica estudia el cargol de l'orella.
Per tant, la majoria de pèrdues radiquen en el cargol
o abans que el so arribi en el cargol, la còclea.
Però perdíem aquelles pèrdues auditives
que es deguin a trastorns del nervi auditiu
o, diguem, més centrals, més en el sistema nervió central.
I això és el que podem determinar també
amb els potencials advocats automàtics.
Això ens determina el nivell auditiu del cargol,
del nervi i dels primers nuclis auditius.
Per tant, tenim coberta totes les possibilitats
de pèrdua auditiva en aquests casos.
És una gran cosa perquè no té una pèrdua auditiva
o no la té, sinó que, a més, va determinant el nivell
i això fa preveure possibles intervencions
que es puguin fer a mesura que el nen o la nena vagi creixent.
Així és.
I un cop s'ha detectat que hi ha aquest problema, què passa?
Comunicar-ho als pares, d'entrada.
Això es fan tres etapes.
Hi ha dos primers cribats,
de tal manera que, si la primera etapa no passa,
es diu que el nen no passa.
No senzill que no hi senti,
perquè no sabem si encara el nen pot tenir o no pot tenir
aquest trastorn d'ocupació de la caixa timpànica, etcètera.
Es fa un segon cribat
i si aquest segon cribat no el passa,
passa un tercer cribat abans dels tres mesos
per determinar si, efectivament, hi ha audició o no hi ha audició.
Si abans dels tres mesos hi ha tres proves que són positives
en el sentit que no hi ha preauditiva,
que hi ha preauditiva, perdó,
doncs passa a una fase de diagnòstic.
És a dir, hem d'arribar
amb una taxa superior al 99% de casos explorats
al voltant dels tres mesos
i que abans dels sis mesos
el nen ha de gastar estudiat i diagnosticat.
Clar, perquè en aquest tercer cribatge
cap la possibilitat que aquell problema auditiu
fos una cosa transitoria dels primers dies de vida.
és així. Són molt pocs casos, però com que hi són, el que diem és que el nen no passa la prova,
no que no hi senti.
Clar, això hi ha tot un protocol de comunicar què significa aquest cribat,
perquè si no les interpretacions generen angoixes que a vegades no calen a la família.
Jo imagino que a partir d'aquí cada cas és diferent,
que hi ha diferents patologies, com vostè ve deia,
són moltes les causes que poden provocar això,
per tant el diagnòstic i el tractament també es farà en funció d'aquestes causes,
però en general es pot intervenir sobre aquest tipus de problemes
en qualsevol nivell que tingui una manca auditiva més petita o més gran.
Es pot intervenir ja des de petits?
Sí, sí, és que s'ha d'intervenir des de petits.
Pensem que el nen desenvolupa el llenguatge i coneix el so de la mare abans de néixer ja.
Per tant, en aquest llenguatge abans dels tres anys el nen és com una esponja que ho capta tot.
Actualment disposem de diferents mitjans.
Podem recórrer a reforçament educatiu si la pèrdua és lleu
i quan els pèrdua són més intenses evidentment hem de parlar
de la implantació d'audiòfons convencionals
i quan això no és suficient i no aporta un bon desenvolupament del llenguatge
doncs està la possibilitat de fer un implant coclear.
I això ens ho pot traduir una mica què és?
Sí, evidentment l'audiòfons convencional és posar aquests aparells
que es veuen, no?
Sí, el sonotònic que diu la gent.
Que cada dia són més sofisticats?
Exacte, més petits, més bonics.
I més petites, i més monos.
Sí, sí, són més fàixons.
I quan això no és suficient el que es fa és implantar el nen.
Implantar un implant coclear significa que substituïm la funció del cargol
per un aparell elèctric.
De tal manera que hi ha un dispositiu extern que capta el so,
el tradueix en una ona elèctrica
i aquesta ona elèctrica es transmet a una electroda
que quirúrgicament s'implanta dins el cargol.
De tal manera que estimulem directament el nervi auditiu,
les primeres cèl·lules del nervi auditiu amb un estímul elèctric
que nosaltres hem generat artificialment.
I substituïm amb tot un algoritme informàtic i electrònic
la funció de la timpa, dels ossets i del cargol.
Estimulant directament les cèl·lules nervioses.
Però no tots els nens i nenes són tributaris a poder fer aquest tractament.
Però per sort ho tenim i per tant diguem que la sordesa la podem erradicar.
I no hi ha res per tota la vida, ja ho sabem,
però en aquest cas aquesta implantació
que podria ja afavorir una normalitat al llarg de tota la vida d'aquest nen?
Així és, requereix un reforç educatiu,
però poden portar una vida absolutament normal,
poden implantar-se les dues orelles
i en definitiva els nens aprenen a sentir a través d'aquest aparell
amb una vida normal condicionada per la dinàmica
de qui porta un aparell electrònic d'aquest tipus,
la servitud que comporta les avaries, el cuidado, etc.
Però poden portar una vida estrictament normal.
A veure, el fet que parlem d'aquesta qüestió és lògic,
és perquè és important, és transcendent,
però també és el fet que aquestes proves es puguin fer a Santa Tecla.
Això no era comprar els aparells i vinga, en dansa,
vull dir, us havíeu de fer amb la tecnologia
i a més jo m'imagino que una certa formació també entre el personal,
especialitzar-lo en fer aquestes pràctiques,
no ho pot fer qualsevol, ha d'haver-hi un aprenentatge.
Hi ha un aprenentatge,
però la bondat de la prova és que és molt automàtica,
de tal manera que es realitza d'una forma molt rutinària
per part d'infermeria amb la supervisió dels metges del servei
i que és una cosa que un cop s'incorpora,
és una dinàmica relativament simple,
és la bondat de la tècnica,
que és automàtica,
l'aparell que hem comprat justament destaca en el mercat
per la seva fiabilitat,
no tant per la qualitat tècnica,
sinó per la fiabilitat del programa
que determina si el senyal és bo o és dolent,
acceptar o rebutjar,
i per tant crec que l'hem encertat de ple.
Fa temps que està en marxa aquest aparell,
que el feu servir?
No, de fet començarem ara ja,
vam comprar els finals de l'any passat,
però després una miqueta el coneixement de l'aparell
i després demanar el material fungible
i fer aquesta formació específica de la infermeria,
que és qui en definitiva pràcticament ho fa
amb la supervisió de l'especialista,
tot això ens ha comportat que encara a hores d'ara,
avui, encara no s'hagi començat,
però sí que tenim previst començar de manera immediata.
Que neixi un nadó, això és imprescindible,
que neixi un nadó.
Cada dia, cada dia en neix.
El primer nadó que neixi,
home, això s'ha d'apuntar,
el primer nadó que passa per aquest cribatge.
Generalment tots els centres hospitalaris
de la dimensió que pot tenir Santa Tecla
disposen d'aquesta tecnologia?
Bueno, això diguéssim que des de la Generalitat
s'ha establert com una obligatorietat
a l'impantar aquest tipus de cribatge
en tots els centres de la xarxa pública.
A la xarxa pública sí que hi haurà tot aquest...
Serà obligatori tindre...
Però a aquesta Tarragona se l'ho teniu vosaltres ara?
Doncs jo el cert és que no tinc dades
de si a l'Hospital de Joan XXIII
tenen aquest tipus de pretatge.
Però en principi la pretensió del Departament de Salut
és que ho teniu a tothom.
Sí, sí, de manera progressiva
durant aquest any teòricament
s'han d'anar incorporant als centres.
Jo no puc dir ara si Joan XXIII
està en disposició de fer-ho.
Nosaltres era una cosa que perseguíem
des de fer a temps
i el doctor Juanes ens havia demanat
moltes vegades
i, bueno, per una sèrie de qüestions...
I li han fet cas, finalment.
Li han fet cas, finalment.
Era una cosa...
No, era una cosa que nosaltres teníem assumit
que ho teníem que fer.
De fet, és un greuge comparatiu.
perquè som l'última comunitat de l'Estat
que ho implanta.
Déu-n'hi-do.
És a dir, que la resta de l'Estat
això ja fa temps que...
La resta de l'Estat fa temps que està implantat.
Programes governamentals.
I, en canvi, aquí no sabem exactament per què.
Doncs això s'ha anat retracant fins ara.
I, bueno, ell, de fet,
ja feia un parell d'anys o tres
que estava insistint en el tema
i, bueno, estem molt contents
de poder-ho tindre,
perquè creiem que és una cosa important.
És una eina fonamental
en el futur d'aquestes criatures.
I, bueno, jo crec que començar
ens en fa molta il·lusió
i, a més, crec que podem ser una miqueta
l'unitat de referència
en el tema de la hipoacússia
i, doncs, dintre de la nostra zona.
Clar, i això també serveix
per fer estudis,
per conèixer millor les causes,
pugueu determinar els percentatges
de sordesa que pot tenir cada nadó.
O sigui que després,
a banda de la utilitat fonamental,
que és poder donar una qualitat de vida
d'aquell nen o nena, després us serveix molt
pel que és l'àmbit de la recerca, vosaltres, no?
Les dades, les dades que es penen.
Les dades serveixen per a la recerca
d'un estudi d'apetidemiològics,
de com estem en el nostre entorn.
Però, de fet,
les causes i els seguiments
i els percentatges
estan publicats a la literatura
i, per tant, el que hem de fer
és aproximar-nos
a les xifres d'excel·lència
d'aquesta literatura.
Ho fem tan bé com el millor,
és el que hem d'aspirar.
Aquí, perdó,
el Jordi ja ho ha dit,
el doctor Juan ja ho ha dit,
però voldria destacar també
el paper que fa
el centre aquest
de recursos educatius
per a deficients auditius,
amb qui hem de treballar molt
a vegades.
Aquí a Tarragona.
Sí.
Llavors, aquest centre
és un centre de recursos educatius,
tal com diu el nom,
té un nom així,
el Creda,
el Creda,
i llavors Otorrinos
i el Creda,
que bàsicament són logopedes,
i tal,
doncs,
bueno,
hem de fer una tasca conjunta
per tal de tirar endavant
d'aquests nens.
Doncs,
Déu-n'hi-do,
has tancat el cercle,
que això és l'interessant,
que ja estigui l'itinerari
ben marcat
i amb les possibilitats
que dóna la tecnologia
que aquests nens i nenes
puguin fer una vida
majoritàriament normalitzada.
Nadons passa per adults,
dona la sensació
que cada cop els adults
tenen més problema d'oïda
i no faig una metàfora
ni vull ser graciosa,
parlo des d'un punt de vista real,
sí que ens fem els sordos
tots plegats a vegades.
Els hipots,
ara ja està pensant...
Sí, però és veritat, això.
Els hipots i amb la música...
No, no, no,
els hipots, no?
Hi ha estudis de fa 5 o 6 anys
que justament,
malament parlàvem de la marca,
de l'iPod,
però l'ús continuat
de l'MP3
genera una fatiga auditiva,
vull dir,
nosaltres gastem la nostra audició,
l'envelliment de l'audició
es debat d'altres causes
a l'ús i a l'exposició
continuada al so.
També està demostrat
que tribus
que no s'exposen al so
per dues a l'Amazones,
l'envelliment auditiu
és mínim.
Per tant,
l'exposició continuada
al soroll
genera un envelliment
precoç de l'audició.
El problema és que ara,
parada tecnològicament,
no ho podem solucionar això,
ho podem compensar,
però no ho podem resoldre.
M'estranya és que no es facin campanyes,
perquè com es fan campanyes de tot,
no mengi,
no de llonsis,
no de llonsis,
no fumi,
per aquesta la fem nosaltres també,
cada dimecres,
faci exercici.
Doncs aquesta,
i no només els joves,
també les persones grans
pateixen...
És sumatori,
aquest determinat és sumatori,
va acumulatiu.
Clar, clar.
Doncs haurem d'incidir
alguna vegada més.
Per cert,
per cert,
doctor Mercader,
ara ho parlàvem amb el Ricard Laoz,
que estava una mica angustipat,
que diu que encara
podem tenir una mica de gripal,
per aquí,
encara no ha marxat de tot?
No, no, no.
O sigui,
la gripal en aquests moments
ha marxat.
Hi ha algun...
pot haver-hi algun cas aïllat.
El que comentàvem
és que dintre
de la progressió
de l'evolució
de la malaltia
és probable
o és una possibilitat
el fet
que torni
a fer un repunt
la gripal.
El tema
de les baixes temperatures,
novament,
no?
Que han arribat,
potser...
Clar,
la gripal
és poc coneguda,
eh?
Perquè,
de fet,
no té ni un any
ni un any
d'història,
però sí que
pel comportament
que hi ha hagut
en altres llocs,
sembla que ja
a vegades
es dona aquest repuntament,
no?
I hem fet una miqueta,
doncs...
Però en aquests moments
no hi ha
en els serveis d'urgències
casos
per...
per estar
alarmats, eh?
novembre sí que van haver
i, doncs,
força.
Ara hi ha
allò normal.
Molt bé.
Doctor Marcadé,
moltíssimes gràcies.
Fins la propera setmana.
Doctor Jordi Enjuanes
i aprofito
per disculpar-me
perquè l'hem batejat
quan l'hem presentat.
És succès sovint, això.
Sí?
Doncs miri,
ja em sento
no una miqueta millor
però ja
em sap greu de veritat
el doctor Jordi Enjuanes
que és otorrinó
de la xarxa.
Moltíssimes gràcies
per venir, de veritat.
Bon dia.
Gràcies.