A les 12 del matí, 10 minuts, com cada dia,
com cada divendres, en aquesta hora,
arriba a l'espai de cinema amb David Serra.
David, bona tarda. Bon dia.
Bon dia.
Què tal, les festes?
Bé, hem sobreviscut.
Sempre dic que és heroi, que això de sobreviure a les festes.
I més aquest any, no?, amb el tema de l'eclisi i tal,
que tots hem notat.
Ja, s'ha notat, no?
Parlarim gaire d'aquest tema, però, vaja,
hem pogut anar al cine, això sí.
No tant com m'hagués agradat, eh?
Voldries haver anat a anar-hi més o no?
Potser sí, perquè s'estan molt bé a les sales de cine.
Allà no fa tant de fred com far al carrer, clar.
Sí, no, no, a més, posen la calefacció.
No s'han passat aquest any, i el tema és important,
perquè ja saps que a l'estiu o bé es gelen directament,
i és una forma de destrucció massiva,
o fem altre... Aquest any no, aquest any no ha sigut equilibrat, sí.
I quines pel·lícules has vist, aquestes festes?
Doncs, bueno, a veure, a banda dels abatars de torn,
doncs jo diria que, bueno, el més destacat d'aquestes festes
ha sigut una pel·lícula d'animació
que en el seu moment ja van comentar lleugerament a Sitges,
que de fet a Sitges no vaig poder veure-la,
que era el número 9.
Número 9.
I després la pel·lícula de Los fantasmas de mis exnòvies,
que, bueno, que han sigut, a veure,
una, podríem dir que és la de Cali i Sorra, jo.
Completament diferents, eh?
Sí, sí.
Tenies moltes expectatives posades i et van defraudar, no?
Et van agradar?
A veure, mira, la del número 9 no em va...
No em va entusiasmar,
més que res perquè és una història que jo desitjava que fos molt millor.
Està basada en un curtmetratge.
De fet, el punt de partida va ser un curtmetratge del mateix director,
que va despertar molt l'atenció de, bueno,
de gent com Guillermo del Toro, etcètera.
Van apostar fort per comentar que ell merecia un curtmetratge
perquè era una història èpica, una història molt màgica.
I que, bueno, a banda d'una animació extraordinària,
tindre els calets per poder fer una pel·lícula d'animació absolutament diferent,
hem de dir que no és una pel·lícula d'animació...
Entesa com...
Un pel·lícula per nens, per nanos.
O sigui, no és el lance volador ni coses d'aquestes, no?
És una pel·lícula molt propera al còmic,
al Metal Harlan i a certs ambients, amb molta fantasia,
però una pel·lícula sorprenent des del punt de vista
del que aporta en uns temps en els quals estem al 3D,
Pixar del domini absolut, Miyazaki,
doncs, bueno, està una mica...
És l'altra rèplica, no, de Pixar.
Vols dir que s'han invertit molts esforços en aquesta pel·lícula.
Sí, a mi m'ha agradat molt perquè penso que és una pel·lícula que,
tot i que el guió no és molt notable,
o sigui, no és una pel·lícula que m'hagi emocionat
per la història en si mateixa,
però aquests ninots que són com a ninots de drap,
en ànima,
i que s'enfrenten amb uns esses absolutament de còmic i metall,
o sigui, és una pel·lícula apocalíptica,
diferent i molt pels amants del còmic d'una època,
podríem dir.
Jo la recomano, eh?
Penso que és una alternativa als Avatar,
no perquè Avatar sigui bona o dolenta,
sinó perquè Avatar ja es defensa per si mateixa,
no cal fer publicitat ja, ja està tota feta.
La recomanarem a la versió 3D, evidentment,
però jo penso que és una alternativa prou agradable.
Emprenyament a particular.
Sí, per què?
Aprofitarem el moment, si tenim temps,
per dir que D'Ondra Vita, Los Monstros,
una pel·lícula que jo he recomanat aquí
com una alternativa intel·ligent a un cinema familiar,
una pel·lícula que feia molt de temps que desitjaven veure,
doncs no sé exactament per quins motius,
me'ls imagino,
ha quedat relegada a unes sessions molt complicades
perquè la família pugui anar al cinema.
O sigui, en teoria,
la franja més feble del missionat,
de les Gavarres,
que són franges a les 12 del matí,
a la primera hora de la tarda...
I per què això?
Doncs, home, bàsicament suposo,
i no crec que m'equivoqui,
que és un tema per l'avalança de títols,
la priorització de les pel·lícules més taquilleres
enfront de les teòricament menys taquilleres.
I és una llàstima perquè és una pel·lícula extraordinària.
Ha sigut mal tractada per alguna part de la crítica.
Jo personalment penso que és una adaptació
prou digna del conte que representa.
Una pel·lícula que jo convido a intentar revisitar
perquè val la pena,
simplement perquè és una aposta madura, intel·ligent,
i és un cinema que no et fa mirar enrere,
mirar l'hora i dir marxaré,
perquè atenta contra la meva intel·ligència.
Que és una cosa que passa molt sovint
amb el cinema familiar.
I també has vist els fantasmes de mis ex-nòvies,
dius, aquestes festes?
Bueno, aquesta...
Hi ha moments que atenta contra la intel·ligència familiar.
No, a veure, és una pel·lícula de temporada.
O sigui, és el conte...
Aquesta és d'anar, no?
Sí, és el conte una altra vegada,
el conte de Navidad,
amb una versió més picarona, si tu vols,
o sigui, de...
Bueno,
aquests fantasmes de les tres nòvies
que venen a visitar el protagonista,
que és una mena de trencacors.
I que és una comèdia...
A veure,
té estones molt divertides,
va tirant molt cap a l'eslàvstic,
o sigui, directament...
Bueno,
no em va ofendre especialment,
però era una pel·lícula que jo també...
Aquesta esperava una miqueta més.
Una miqueta més.
Una miqueta més.
Almenys això.
Són les pel·lícules que ha vist el David a aquestes festes,
però ara tenim sobre la taula
les pel·lícules de les primeres estrenes d'aquest 2010.
No sé quina creus que és l'estrena de la setmana.
Els germans Coen, potser?
Potser sí.
A veure,
jo penso que els Coen sempre tenen un joc
en l'ànima de tots els cinèfils.
Són uns autèntics francotiradors del cinema nord-americà.
Són uns autors molt seriosos,
però que fan molta conya
sobre el que és l'establissement nord-americà,
sobre l'American Way of Life.
I la veritat és que aquesta pel·lícula sorprenent,
perquè està feta des del punt de vista
de baix pressupost.
D'aquestes pel·lícules que fan els germans Coen moltes vegades
per demostrar a la indústria que en pots calés
són capaços de fer autèntiques generalitats.
No sé si ho serà.
La crítica sembla que l'ha tractat desigualment.
Hi ha uns que molt bé,
i d'altres que diuen que millor oblidar-se.
Però, en tot cas,
jo no em mullaré.
Jo, fins que no vegi la pel·lícula,
doncs, l'únic que podem dir
és que ningú esperi actors coneguts,
perquè n'ha apostat directament
per un tipus d'actors
que no estan a la memòria de cap cinèfil
i de cap menys habitual.
I això és bo o és dolent?
Doncs jo penso clarament que és bo.
L'aposta que fan per un tipus d'actor
que no és fàcilment identificable pel públic
és assumir uns certs riscos
i, des del punt de vista dels Coens,
doncs, molt coherents amb la seva línia.
La pel·lícula es diu un tipus sèrio.
Si us sembla,
escoltarem un fragment del trailer de la pel·lícula.
Por favor, necesito ayuda.
Estoy sufriendo problemas maritales.
Cariño, creo que deberíamos empezar a discutir el divorcio.
Larry, todo irá bien.
Profesionales de todo tipo.
Larry, hemos estado recibiendo cartas,
denigrándote y pidiéndonos
que no te nombremos profesor titular.
Necesito ayudar.
Todo irá bien.
Trato de ser un hombre serio.
Todo irá bien.
Intento hacer lo correcto,
ser un miembro de la comunidad.
Todo irá bien.
Por favor, solo digale que necesito ayuda.
Por favor, todo irá bien.
Necesito ayuda.
Todo irá bien.
Era un fragment de la pel·lícula un tipus sèrio,
la darrera dels germans Cohen.
Veurem a veure què passa,
quan el David la vegi,
doncs ja ens explicarà a veure què tal.
Però una altra de les estrenes d'aquesta setmana
és Michael Moore.
Ell sempre ha creat grans expectatives
amb les seves pel·lícules
i ara ens arriba amb Capitalismo
una història d'amor.
Jo no sé si tu ets fan d'amor o no,
si ets seguidor de les seves pel·lícules,
si t'agrada.
Jo estic a un punt mig.
Jo és que, curiosament,
tinc companys que el matxacen vilment.
Potser s'ho mereix una mica.
Jo estic cada vegada més del costat
dels que no són tan defensors
de les genialitats, entre cometes,
d'un dels directors de cinema
que va fer una aposta valenta i seriosa
des del punt de vista del documental
i que ha creat un personatge
que és el mateix
i que, a banda de que s'ho creu,
perquè estic convençut de que s'ho creu,
fa pel·lícules que moltes vegades
ja no fan tant de mal com fèiem abans.
En aquest cas,
he de dir que
el psico, per exemple,
que la vaig poder veure
fa relativament poc,
doncs no em va entusiasmar,
però tampoc me'n va deixar un...
O sigui,
no em va deixar un pes
de veure una mala pel·lícula.
Vaig pensar
que el que ja mostrava
ja ho sabíem
i que no brillava tant
com, per exemple,
el Volume for Columbine
o, en tot cas,
la primera pel·lícula del Michael Moore.
O sigui,
és un director,
és un director de cinema
que ell s'autocalifica
de director de cinema
abans de documentalista i res,
que fa una mica de showman
a partir de si mateix
i que sempre busca temes
que jo crec
que estan
damunt de la taula
i que li auguren
doncs un futur econòmic
molt prometedor
perquè són pel·lícules
que treurem calés,
o sigui,
que entren molt bé
de cara al públic
i que finalment,
doncs, bueno,
tenen la seva part de raó.
Clar,
és que són pel·lícules
totalment diferents
a la resta.
Parlaves d'aquell
s'autodenomina
director de cinema.
Sí.
Tu creus que està bé
que s'autodenomini així o no?
Doncs, a veure...
Perquè, a més que una pel·lícula,
és com una mena de documental
en format pel·lícula.
A veure, aquí en aquest cas
el que ens vol denunciar
és el sistema capitalista
i la pel·lícula,
el títol és paradigmàtic,
una història d'amor,
però, bueno,
una història més aviat
de dolor
perquè ell fa un drama negre
a partir de la història
de persones
que són víctimes,
directes,
d'aquest sistema capitalista
que, bueno,
que té les seves coses bones
i, evidentment,
té les seves coses dolentes.
L'ho hem pogut veure
i ho podem sentir
directament
a les nostres cartes.
Però, francament,
Michael Moore,
el que jo valoro d'ell
és que, bueno,
fa el que fa,
és un director
que està bé
que estigui allí
en el seu joc,
que és únic
en el seu gènere
i que l'únic que és criticable
potser
és aquest punt
d'autofagocitador
de si mateix,
o sigui,
de molestar sempre
davant de la càmera
ser ella el protagonista
sempre de la pel·lícula.
Ser una miqueta
el protagonista,
però probablement,
i aquesta és la pregunta...
Potser és el que ven,
també,
que és la seva marca,
no?
Exactament.
O sigui,
jo penso que
per això
no entra en contradicció,
o sigui,
ens queixem
d'una forma de ser,
però probablement
és el que ven.
I una altra
de les estrenes,
si us sembla,
prepararem també el trailer,
l'escoltarem abans.
Què fue de Los Morgan?
És la darrera
protagonitzada
per Hugh Grant
i Sarah Jessica Parker.
Sí, sí.
No sé si ha quedat
moltes expectatives,
aquests dies
estava el Hugh Grant
de gira
per Espanya
presentant la pel·lícula.
No sé què passarà.
Jo n'he vist el trailer,
a veure,
a mi m'ha fet gràcia,
d'entrada dels trailers
de les comines són molt gràcia.
Ja fan gràcia.
El problema és que
després en les pel·lículas
no compleixen
l'expectativa.
L'expectativa.
Lo que has vist
és tot l'agració
és que havia en la pel·lícula.
Això és el que fa
una mica de Po.
A veure,
anem a veure què passa.
Ja tinc el regalo
perfecte per a tu mèixer.
Puedes comprarle una estrella
i bautizarla con su nom.
Sí,
però jo quería
algo un poco més.
Impresionant.
¿Se puede comprar
una constelació?
No lo sé.
Puedes comprar
un agujero negro.
No sé si un agujero negro
es lo que necesito
en este momento
de la relación.
Parece que la doctora Tobin
es la mejor consejera matrimonial
y los Lerner la recomiendan.
Llevan un año divorciados.
Es verdad,
es verdad,
pero en lo único
que están de acuerdo
es en lo mucho
que la quieren.
¿Pero aún
me quieres un poco?
No sé si puedo
quererte un poco.
Lo siento.
Tengo que irme.
Ahí está mi cliente.
¿Qué haces subido el...?
¿Y qué fue
que los mueran?
Ese hombre anda suelto.
Les recomiendo
que entren en el programa
de protección de testigos.
¿Qué?
No me comprometo
a pasar el resto
de mi vida
con mi marido.
Lo comprendo muy bien.
Bienvenidos a Wyoming.
Será un honor protegerles.
Espero que se sientan
cómodos con nosotros.
Dios mío,
es Sarah Palin.
¿Montas a caballo?
Sí,
de niño tomé
unas cuantas lecciones.
No lo sabía.
Bueno,
no te lo cuento todo.
Ya,
eso sí lo sabía.
Així és com son
el Trevor de
¿Qué fue de los morgan?
La pel·lícula,
com dèiem,
protagonitzada
per Hugh Grant
i Sarah Jessica Parker.
A veure què passa.
S'ha de Quillera
o no?
Tu què creus?
Són de les típiques que...
No,
farà calés.
Aquesta pel·lícula segur.
Per la promoció
potser que té darrere.
Sí,
el que passa
és que és veritat
que ara queda també molt bé
no m'ha aixecat
el pobre Hugh Grant
que té una temporada
així com de baixada,
no?
Però bueno,
és el...
diguem-ne
que és el gran
de la comèdia
dels nostres temps
i té uns anys
que li queden uns anyets
encara
i la Sarah Jessica Parker
però s'estan intentant
rehabilitar una miqueta
la seva carrera
a partir d'una sèrie
de pel·lícules
que estan tenint
el seu èxit.
No són Sexo en Nueva York
però funcionen
i funcionen
d'aquella prou bé.
A veure,
són pel·lícules
que no es compliquen la vida.
Van al Sobresegur
i normalment marquen
la pauta
de moltes altres pel·lícules
que veurem al llarg de l'any.
Jo no espero res,
sóc sincer.
O sigui,
hem sentit el tràiler
directament
i això és el que jo
espero de la pel·lícula
que surti
el que hem vist
que riem
quan toqui
i bàsicament
és un tipus de cinema
que no és complicat
de fer la crítica
perquè és el que és.
És el que és.
I l'altre estrener
de la setmana
també destacada
és el cònsol
de Sodoma.
Que la vida
hi va en serio
uno lo empieza
a comprender
más tarde.


per Siegfried
Monomeon.
Què tal aquesta, David?
A veure,
em fa una mica de por.
Per què?
Tot ho tinc que dir.
O sigui,
jo sóc un lector
i em has apassionat
de Jaime Hill
de Vietma
i és realment
una figura complexa
de reflectir
cinematogràficament.
Tot i que aquesta pel·lícula
compta amb beneplàcids
de gent de l'entorn,
d'altres
l'han matxacat
moltíssim.
Probablement amb raó.
No ho sé.
O sigui,
tinc que veure la pel·lícula
però gent com el Juan Mercé
s'han carregat
literalment la pel·lícula
per elements
que ells creuen
que no reflecteixen
de forma digna
el que va ser la vida
d'un personatge
polifacètic,
un personatge contradictori,
un personatge,
bueno,
un poeta cap i a la fi
i un personatge
que pot donar peu
a una pel·lícula morbosa
directament.
Es pot caure
en aquest parell.
A veure,
és un territori
molt complex,
molt complicat.
i jo penso que
des del punt de vista
de generar un biopic
d'un autor
com el Jaime Hill
doncs, bueno,
és valent.
Penso que es poden veure
moltes coses
de la seva perifèria
i podem entendre
moltes coses
de la nostra història
i a banda
que l'entorn
de Jaime Hill
devien ser
un entorn
directament.
A veure,
no estem parlant
d'un literat
de portes endins,
estem parlant
d'un literat
que va fer una vida
exterior molt potent
i que en si mateix
era un personatge
d'una vida
aventurera,
sense tabús,
arriscada,
dura en alguns moments,
molts moments
i apassionant.
Els seus poemes
és la millor manera
d'apropar-nos a l'autor
de fer una pel·lícula
depèn de la voluntat
de Sigfrid Monleon,
o sigui,
aquí està el tema
de la
honorabilitat
del director,
de saber exactament
el respecte
que pot tindre
cap el personatge
o a vegades
val la pena
tampoc tindre
molt de respecte
per arriscar encara més.
No sé,
és una pel·lícula complexa.
Tinc que parlar
d'un tema.
Està un actor
que a mi
si m'agrada molt,
també complicat,
que és el Jordi Moyà
i que l'hem vist
en pel·lícules.
Darrerament
ho veiem molt poc
perquè està fent
molta carrera fora
del nostre país.
Però és un actor
que penso que
tot i que no
té una semblança
física notable,
és una bona elecció.
Bona elecció d'actor.
Perquè és un actor
que redisca.
I el Jordi Moyà
penso que pot ser
un meravellós,
molt digne
Jaime Hildegui.
És una pel·lícula
que aniré a veure
directament aquest cap de setmana.
Perfecte.
Doncs la setmana que ve
ja la podrem comentar.
Les estenes d'aquesta setmana
què fue de los Morgan,
un tipo serio,
el cónsool de Sodoma
i el capitalismo,
una història d'amor,
pel·lícules que podreu veure
als cinemes d'Òscar o les Gavarres.
Ens queden dos minutets
just perquè ens doni temps
per parlar una mica
de quines seran
potser les pel·lícules
d'aquest 2010.
Algunes de les pel·lícules
que marcaran
aquest 2010.
Doncs a veure,
mira,
d'entrada
hi ha una que vindrà
de seguida
i que tinc moltes ganes
de veure
que és el Sherlock Holmes.
I ho dic
amb tot el coneixement
de causa.
Penso que
faltava
una revisitació
destroyer
d'aquest personatge
i tinc l'esperança
que cap aquí
aniran dels 13.
O sigui,
penso que és una pel·lícula
que hem estrenat dintre de molt poquet,
no sé si és la setmana que vinc
o l'altra,
però és igual
que aniré de carrer.
I te diré una cosa,
aquest any,
a veure,
si vols farem un repàs
la setmana vinent
més d'això,
i ja ho farem
més tranquil·lament.
I tindrem més temps,
però serà un any
de pel·lícules
espectaculars.
O sigui,
pensa que Hollywood
ha trobat
el sentit
del seu
creixement
en les pel·lícules
dels efectes especials,
en les pel·lícules
amb una certa
voluntat d'espectacle,
potser perquè el cinema
de les sales de cine
tenderà
a l'espectacle.
Perquè somplint
hauran de ser això.
I probablement
veurem pel·lícules
que seran
molt canyerats
des d'aquest punt de vista.
Molta muntanya russa
i probablement
pocs arguments
seriosos.
Però bueno...
Passarem molt
en efectes especials, eh?
Sí, sí,
passarem una etapa
molt visual.
I el cinema
de veritat
o el cinema
no de veritat,
perdó,
el cinema
més íntim
l'acabarem veient
a la televisió
o a internet.
Ja ho veurem.
Doncs això ja en tindrem
temps de parlar
al llarg de tota la temporada.
David,
moltíssimes gràcies
i ens veiem la setmana vinent.
Aquí seré,
en bon cinema.