Jordi Collado, molt bon dia.
Bon dia, Iolanda.
Ja saps que la pegatina que ens posa la banda sonora
han estat els guanyadors del millor grup de pop-rock
segons la votació popular de la revista Anderrock.
Ah, molt bé, no ho sabia, això.
Doncs ja t'ho explico jo, perquè a més a més,
recordem-ho el primer dia que es trenava aquest programa
hi havia una certa vinculació amb algun dels integrants de la pegatina.
Va estar vivint amb el guitarrista, una pegatina.
Sí, és que tot està lligadet, eh?
Clar, penseu que hi ha una monitora que està a la Fundació Casal Lamic
però també està treballant en temes de discapacitat
que ha estat al Festival Eclètic, que és la Leo Robles.
Leo, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
A veure, estàs a la Fundació Casal Lamic, estàs al Casal Lamic,
però també fas altres coses que tenen a veure
amb el món de la discapacitat, exactament?
Estic de monitora, estic de responsable del Teatre Ganyota del Club Peixell.
Com va anar el musical?
Hi havia uns nervis, em van explicar les teves companyes, extraordinaris, eh?
Doncs sí, és un festival que és el primer any que el fem
i teníem molts dubtes a veure si realment arribaríem a tothom,
a veure si tindríem prou públic,
però realment estem molt contents, molt orgullosos de com ha anat tot.
Hem tingut bastant públic i estem molt satisfets de la feina feta.
Vau fer el Memory?
Remember.
El Remember, jo ja sabia que era de records i dels travoltes, dels Beatles,
tot una miqueta l'evolució i tot va sortir bé, el vostre espectacle.
Sí, cada vegada estem més segurs, més confiats i cada vegada sentim que ho fem millor.
Aquesta actuació era l'última d'aquest projecte.
farem una mesa a Barcelona, però a Tarragona ja era la cluenda.
Ah, fareu una Barcelona en un context que la veritat us veurà molta gent,
perquè ho recordem en tot cas, et sembla, Leo, on anireu exactament?
Sí, el 30 de maig estarem a Barcelona, al Parc de la Ciutadella,
a la Festa de la Tamborinada.
Jo, si hem dit a parlar, 30-40.000 persones,
però això segur que ens ho poden dir la Rosa i el Dani.
Bon dia, benvinguts.
Hola, bon dia.
Ens ho poden dir perquè venen de Barcelona, no perquè organitzen la Tamborinada,
ni de bon tros.
La veritat és que estem encantats.
Us en recordeu quan iniciàvem aquest espai, amb el Jordi,
parlàvem d'aquesta col·laboració que s'establia no només entre entitats
aquí, a la ciutat de Tarragona, sinó que també es podia treballar i col·laborar
amb experiències que s'estaven fent en un context diferent,
però que tenien els mateixos objectius.
que és l'educació comunitària, en definitiva, que és del que estem parlant.
La Rosa, la Rosa Balaguer, és directora del Casal dels Infants,
el Dani Jorquera, és el president de la mateixa entitat.
Aviam, és allò que antigament sempre vam dir el Casal del Raval,
que ara és el Casal dels Infants.
Jo m'imagino que això ho veig, sobretot, a pensar,
no només treballem amb un determinat perfil de persones i un estereotip,
sinó que ens obrim a la ciutat i a la comunitat en general, no?
Exacte.
Treient això del Raval.
Treiem això del Raval perquè, de fet, fa bastants anys que estem treballant a la mina
i també estem treballant a Tanger i el 2005 vam fer tot un procés de reflexió estratègica
i una mica l'entitat va decidir tirar endavant i mirar si podíem donar un cop de mà a altres barris
on també hi haguéssim problemàtiques similars a les que nosaltres treballàvem des de feia tants anys.
És una mica el que la societat ens va...
En la consulta que es va fer és una mica la proposta, no?,
o el repte, no?, que ens van llançar.
És a dir, el Raval està molt bé, però, nois,
sembla una floreta allà al mig, doncs potser aquesta floreta estaria bé veure
si es pot portar a altres barris on es consenti també situacions d'exclusió d'infants i joves.
Jo tinc la sensació per allò, per l'experiència personal, eh?,
per anar llegint i feina que heu fet des del Raval històricament,
que sou un referent en aquest tipus de programes i aquest tipus d'activitat
arreu de Catalunya en aquests moments.
Per tota l'experiència acumulada que teniu, veu ser dels pioners, de fet.
Clar, nosaltres portem-ho des del 83, però, bueno,
aquí estem asseguts a maques a l'amic que també és la mateixa època.
Home, nosaltres, és veritat que quan vam començar al Raval, de fet,
jo sempre ho dic, no?, això de no sabíem que eren voluntaris,
no sabíem que eren una ONG, vull dir, no sé, nosaltres fèiem un treball, no?,
en l'educació social, però tampoc no existia ni l'educació social com a tal,
vull dir perquè no hi havia professionals d'això.
Per tant, sí, realment tot això ha canviat molt i, bueno,
som una entitat que estem aquí, no?, jo penso que això és una gran cosa,
que encara entitats que sorgeixen dels barris, no?,
que perdurin, no?, amb tots aquests processos que han hagut
de professionalització, del treball, tot el desplegament dels serveis socials,
bueno, doncs que encara estiguem aquí col·laborant, no?,
corresponsables una mica de fer un treball social en els territoris,
jo penso que és molt important, no?,
és l'empenta de la ciutadania, no?, dels ciutadans, no?,
de la societat civil que diu, vinga, doncs jo també participo en tot això.
Amb el Jordi ho hem comentat aquí més d'una vegada,
la professionalització de tot el que és l'educació social
ha estat un pas importantíssim,
però sempre aquest tipus de programes i objectius
obeeixen a la necessitat o a la demanda que fa un col·lectiu de persones.
Segurament deu sorgir d'aquí, no?,
allò és el col·lectiu, després ja es fan creant les estructures,
però en principi és un col·lectiu de persones
que tenen unes necessitats evidents
i que sovint les administracions no atenen, per diferents raons, no?
El casal comença el 83 fent una atenció,
una tasca purament assistencialista,
donant esmorzars, donant menjar, donant berenar,
ajudant a l'escola,
jo penso que el que s'ha pogut fer al casal bé
és anar adaptant-se en aquests temps, no?,
anar creixent, anar dint-li a l'administració
el que ha d'assumir ells purament.
Avui per avui ja no es fa menjador al casal
i ho assumeixen a les pròpies escoles,
però hem anat agafant aquestes demandes que tu dius de la ciutadania, no?,
des de fer escoles-taller,
ajudar els nanos a buscar una feina,
i ens hem anat adaptant fins a arribar a aquest punt
on vam decidir que començàvem a treballar altres barris
que potser estaven més oblidats que el Raval, no?,
que històricament, com que està al centre de Barcelona,
a més, és molt visible,
hi ha altres barris com la Mina,
com barris de Tarragona,
com Badalona,
com Tanger,
on calia que començéssim a fer aquesta tasca
o ajudar la que s'estava fent.
Tasca d'assistencial que heu abandonat
en favor de programes educatius,
però les circumstàncies en aquest moment
també reclamen una tasca d'assistencial
que tampoc les administracions poden arribar
a la situació econòmica,
doncs això és una evidència retallada de menjadors,
és a dir, s'ha produït ara una sèrie de circumstàncies
que no sé si tard o d'hora
haureu de tornar també a cobrir aquestes necessitats assistencials,
no ho sé, pregunto.
Bé, realment és una situació
que és una mica paradoxal,
en el món actual que realment
tornem a tenir la sensació
que potser hauríem de començar a obrir menjadors
per nens.
Jo penso que això serà difícil,
crec que l'escola ha de poder assumir això,
crec que els serveis socials han d'obtenir
o oferir beques de menjador
per a tothom que ho necessiti,
però això no és tan evident,
crec que és una reivindicació que hem de fer,
no hem de tornar enrere,
però sí que és veritat que encara,
vull dir, avui dia estem acompanyant nens a l'escola,
vull dir que això s'ha de fer,
es feia abans al Raval,
al Raval ara pràcticament no es fa,
però en canvi estem a altres barris
on això ho estem fent,
o sigui, hi ha coses que s'han superat molt,
però hi ha algunes, com per exemple
el tema d'absentisme,
considerem que encara és un tema pendent
en molts barris,
que també tenim sort,
que es pugui treballar sobre aquest tema
si l'administració i l'escola
també ho posen sobre la taula,
que això aquí, per exemple,
jo ho he vist en el projecte
que estem fent en Casa de l'Amic,
ho he vist,
les memòries que surten,
que hi ha una col·laboració clara,
però això no és així,
per exemple, al Raval.
Per tant, és evident
que hi ha problemàtiques
que semblaven superades,
però no estan del tot superades arreu,
i altres que apareixen,
com el tema aquest que deies
de temes d'alimentació
o les beques mateixos de menjador
que no arriben a tothom.
Això també és cert, no?
Doncs ara tot això aflora
i veurem si realment
l'administració es posa a les piles
perquè creiem que no s'està arribant,
vull dir que aquí cal un pla de xoc
important a nivell d'administració
i nosaltres no l'estem notant, no?
Vull dir, el que veiem és molta demanda,
això sí,
molts serveis socials que deriven nanos
als centres oberts,
però moltes dificultats per ampliar places
o per atendre tota aquesta necessitat
de famílies i d'infants
en situacions que a vegades més precàries.
I se'l viuen noves problemàtiques
diferents a les que us podíeu trobar
als 80 o als 90?
Jo crec que no gaire diferents
en la raó d'ésser, eh?
O sigui, si anem, no?
El model superficial,
podríem parlar de dificultats
en famílies no vingudes, no?
Però la dificultat real continua sent
és que hi ha gent que queda esclosa del sistema
i hi ha gent que viu sota el llim de la pobresa, no?
O sigui, realment el gran fet és aquest.
O sigui, quan parlem de les dificultats
que ens hi trobem ara,
l'absentisme escolar existia als 80,
existeix ara amb un model diferent,
però la història és la no adaptació
al sistema educatiu i la poca valoració
que de vegades senti d'ell.
quan parlem d'exclusió,
parlem de gent que no arriba a final de mes,
que podia succeir als 80, no?
O sigui, si anem a la desgràcia, no?
És que ens donem compte que 20 anys després
els problemes sorgeixen de la mateixa rel.
Crec que és una mica on ens trobem, no?
No, el problema sempre és el mateix,
és la pobresa, no?
És el denominador comú.
El que sí que hem anat canviant
és de tipus de perfil d'usuari.
Fa 20 anys al Raval no hi havia immigració,
de fora,
hi havia molta immigració interna espanyola,
i a poc a poc hem anat evolucionant, no?
Primer van arribar a Magrebins,
després a Pakistaners, bueno, etcètera.
Us vau haver de posar molt les piles aquí vosaltres, eh?
Jo ho recordo.
Déu-n'hi-do, la feinada, eh?
No, no, clar, va ser un moment dur
quan arribaven els menors no acompanyats
que venien aquí a buscar feina
i, bueno, es trobaven al carrer moltes vegades
perquè no venien ni amb la família ni res,
i, bueno, l'administració es va haver de posar les piles,
nosaltres ens vam haver de posar les piles,
però, bàsicament, el denominador comú
sempre és la pobresa.
El tractament dels nouvinguts,
ara, incidint una mica en aquest aspecte,
no hi havia pràcticament res,
vosaltres vau haver, doncs, una mica d'improvisar
en funció de totes les necessitats
i les demandes que hi havia amb aquests nouvinguts.
Ara és diferent, des de les aules d'acollida,
venen més famílies,
hi ha més reagrupament familiar,
tot i que ara s'ha aturat,
que no pas en aquella època que quan bé apuntava el Dani,
doncs venien menors acompanyats.
Es va modificant,
però les necessitats continuament hi ha moltes, no?, segurament.
Sí, la base és això el que dèiem, no?,
la pobresa, el que passa és que ara la pobresa
dels països de la franja del sud,
doncs, evidentment, influeix, no?,
amb la situació aquí,
el trobem cada dia, no?,
i la gent va arribant i això no s'aturarà, no?
Llavors, jo penso que aquesta sí que és una realitat,
és una nova realitat,
però és una nova realitat de fa 10 anys,
o sigui que jo és el que dic,
vull dir, això que deies tu de posar-se les piles,
vull dir,
és una realitat que està aquí,
que perdurarà en el temps,
que això no canviarà,
i per tant, el que hem de fer com a societat
és adaptar-nos, no?, a aquesta nova realitat
i buscar les eines una mica
per donar sortida,
per encaixar tot això,
perquè aquestes persones puguin ser productives, no?,
i ciutadans actius
aquí a Catalunya.
Entrem que vosaltres no funcionou amb pila,
sinó amb dinamó,
donada a la situació.
Home, a nosaltres ens agrada pensar,
i és una cosa que ens preocupa molt, no?,
sempre de dir, bueno,
volem estar a la trinxera
i volem seguir-se en la trinxera, no?,
vull dir, som una entitat
que portem 25, 26 anys, o ja, quants?
27 anys.
Sí, ja fa molt, no?
Però, bueno, una mica
és estar en el dia a dia
en la trinxera, a peu de carrer,
i no oblidar-nos pel que estem aquí, no?,
i per això som una associació
i no som una gran institució burocratitzada
o l'administració que té tots els seus mecanismes
amb les seves dificultats, no?,
també per fer-hi front.
Vull dir, nosaltres hem d'estar ja a peu de carrer,
a primera línia, no?,
i després, a mesura que les estructures,
l'administració assumeix coses,
doncs nosaltres seguim a primera línia,
evidentment, veient altres realitats, no?,
i intentant donar-hi resposta,
vull dir que no és fàcil, no?
És allò del nostre objectiu, és desaparèixer, no?
Clar, no, no, tant de bo que us dediquéssiu a una altra cosa,
perquè no fàssiu falta.
No, ja buscaríem feina, eh?
No us preocupeu, que no us volen...
No l'he veu, m'ho dir...
No, no, jo tampoc.
Jo ja...
Ja curta en mínim, això ja...
Jo crec que no us hi vivareu anticipadament,
ja us ho dic ara.
I què us porteu entre mans tant de temps
al Casal dels Infants i la Fundació Casal d'Amic?
Què?
Què feu?
Què feu?
Això expliqueu-ho, tu, que és la veu coneguda...
No, una mica la història és anar a trobar-nos, no?
És just aquesta reflexió estratègica plantejada.
Anem a conèixer altres territoris,
arriben a Tarragona i ens trobem pel camí.
I ens trobem que, hosti,
en la nostra història ens van coincidir molts de punt, no?
Néixem en un barri, amb una lògica comunitària,
i d'arrencada comencem a transferir-nos informació,
plantejaments, coneixements...
Coneixem-nos, que la cosa era, no?,
fèiem la conya, vam enamorar-nos
i després ja vam si no ens casem.
Així ens casem o no.
Estem en aquesta època, no?
Ara que esteu en la fase de l'enamorament
o preparant la nostra ja?
No, estem molt amament enamorats ja.
Que us caseu ja.
Ens estem tocant.
Ja tenim les aliances.
Dormim junts, dormim junts, eh?
Sí, sí.
Alguns dies dormim junts i tot.
Una mica la història, ara mateix estem desenvolupant
aquest programa d'accés amb treball per l'equisit escolar,
intervenció en l'absentisme, intervenció dins l'aula,
fent suport al centre educatiu dins Ràlies Camp Clar
perquè puguin desenvolupar millor la seva feina.
I ara estem xerrant propostes que van sortint,
inserció laboral, va sortint temes de voluntariat,
anem xerrant, intentant-nos anar trobant en aquest camí.
Però, a veure, diferències deu haver-hi, no?
No és el mateix, no sé, Camp Clar, com dius ara,
o La Mina.
Hi ha diferències.
I tant.
Per tant, a l'hora de compartir experiències,
segur que podeu manllevar d'un a l'altre
algun dels aspectes que es treballen,
però m'antissant-ho molt.
Perquè, clar, l'àrea metropolitana de Barcelona
no són els barris de Ponent de Tarragona.
No, no, i tant.
Nosaltres ens...
Una cosa que estem com bastant obsessionats
és allò d'on tenim el cap, tenim els peus,
on tenim els peus, tenim el camp, no?
I llavors nosaltres estem aquí,
amb la Fundació Casalamic,
que ells tenen els peus i el cap
i saben molt bé on estan.
I nosaltres, en tot cas,
hem començat a posar els peus
i estem intentant posar-hi el cap.
El cor ja fa temps que el teníem, no?
Llavors, jo penso que la idea és aquesta, no?
De veure...
Nosaltres tenim una experiència diversa,
perquè no...
Estem a diversos territoris,
però, evidentment,
cada territori té el seu ADN,
té la seva fisonomia,
té la seva història,
té les seves relacions
i les seves dinàmiques
i, per tant,
s'ha de ser molt respectuós
amb el territori,
amb les dinàmiques
que es donen allà,
a poc a poc,
bona feina,
si vas de la mà
d'algú com la Fundació Casalamic,
això ja és un luxe,
perquè no és molt habitual,
tampoc trobar-te
amb una entitat com aquesta, no?,
que t'obre a sobre de braços
i et diu
ven aquí, amiglado,
que te quiero,
i, bueno,
això la veritat és que no ens ha passat gaire, no?,
com a entitat.
i, llavors, per tant,
és un luxe,
és un luxe aquesta experiència
perquè ens dona tota,
ells ens donen
tota la seva expertesa, no?,
tant en el camp de l'educació comunitària
com en el treball
en aquest territori, no?,
són,
estan totalment vinculats
i imbrincats aquí
i nosaltres fem el que podem, no?,
vull dir,
amb la nostra experiència
intentar posar-hi allà
un granet de sorra
i construir alguna cosa
conjuntament,
però és evident
que nosaltres volem quedar-nos aquí
amb ells,
no,
tampoc no tenim una idea de...
Si us caseu,
heu de triar residència,
ja ho sabeu.
Hi ha una característica,
no sé si és la mateixa,
en el cas del casal dels infants
amb el Jordi,
una prova és la Leo,
que la tenim aquí,
educadors,
professionals,
però també monitors,
voluntaris,
són gent molt jove,
tu exactament,
Leo,
què fas dins de la fundació?
Jo estic de coordinadora
de pla d'entorn.
Hem parlat alguna vegada
del pla d'entorn aquí també.
Sí,
hem parlat de pla d'entorn,
hem parlat del Club Baixell,
ja ens coneixem una miqueta,
sí,
jo estic de coordinadora
en quatre centres,
de ponent,
i a més a més,
doncs,
estic de voluntari
al Club Baixell.
Clar,
estem parlant d'educació comunitària,
aquest tipus de plans,
i també en el vostre cas,
en bona part,
diguem-ne,
de la infanteria,
és gent jove?
Sí,
sí,
mira,
nosaltres,
a nivell professional,
doncs,
potser la mitja edat
poden ser
trenta,
cinc,
potser...
Els estudis en educació social
no són tan antics,
vull dir que...
No,
és gent jove,
tot i així,
ja considero que també
tenen una experiència important.
Ho dic com un valor positiu,
eh?
Sí,
sí,
i després,
el que tenim
és quantitat de voluntaris,
i és veritat
que a nivell d'edats,
això sí que ha variat molt,
no?
En el començament de l'entitat,
pràcticament tots els voluntaris
eren gent super...
Érem gent molt jove.
Però som joves encara?
Bueno,
ja no tant.
Que li com veu,
però...
Les arrugues?
Com deia aquell,
mentre no hi hagi arrugues a l'ànima,
no?
Ah, sí,
això és.
Però,
però bé,
això ha canviat molt,
no?
Vull dir,
seguim tenint gent molt jove,
no?
Des dels...
Alguns ja amb 16 anys,
no?
Que fins als 18 no pots fer realment
intervenció directa,
no?
Però els 16 anys ja volen
i ja tens que estar buscant
maneres de tenir-los allà vinculats
i tenir-los actius,
però tenim,
doncs,
el més gran té 89 anys
i sembla una...
Però aquest senyor,
vull dir,
porta...
el Salvador porta com 17 anys.
I què fa el Salvador a la parada,
per exemple?
Està ajudant a l'àrea de comptabilitat,
no?
A administració i finances
i fa els seus apunts
i les seves cosetes.
Llavors,
hi ha una diversitat d'edats
que s'han anat veient
al llarg del temps,
no?
Hi ha una...
molta gent
que té...
que el tema aquest
de poder dedicar
una part del seu temps,
no?
A col·laborar
amb un projecte col·lectiu,
no?
A sumar
el seu esforç,
la seva energia,
les seves competències,
a tirar endavant
un projecte
de tots.
Jo penso que és un tema
que també ha crescut
amb el temps, no?
Ja no és una cosa només
de gent jove,
és una cosa de tothom
i això és molt espectacular,
molt interessant, no?
També com veure
que la societat canvia
i que aquest valor, no?
Que és allò
que sembla
que és molt important
l'energia dels joves,
però també és molt important, no?
Aquesta expertesa,
aquest coneixement,
aquesta coherència, no?
De les persones
que també tenen una trajectòria,
tenen una altra vida
professional
i que de fet
posen les seves competències
a l'abast d'una entitat
com la nostra, no?
Això, ostres,
és una suma, no?
De persones,
que és el que diem nosaltres,
persones per persones, no?
I és brutal, és brutal.
El Jordi apunta sovint
que es vol una miqueta
trencar aquell estereotip
quan parlem d'educació social
i educació comunitària
que només s'ha d'abordar
persones que estan en risc
d'exclusió social,
que quan parlem
d'aquest tipus de projectes
i de plans
hem de parlar
de la societat en general,
però em temo
que ara per ara
el treball social
es concentra
en tot un seguit
de col·lectius
que realment
estan en una situació
molt difícil
i no només
de pobresa material
sinó del tipus
de pobresa
que generalment
va associada.
Grans plans,
informes memòries,
però darrere
hi ha cares,
hi ha noms,
hi ha nens,
hi ha nenes
i això probablement
no ens agrada
mirar a la resta
de la societat
que no estem
en aquesta situació.
No perquè no estiguem
interessats,
no perquè no ens importin,
sinó perquè posen
en evidència
probablement
que hem fracassat
en moltes coses.
No sé,
jo veig
que nosaltres
diem,
nosaltres sempre
hem treballat
amb,
i el cas
de l'amic també,
al final
la intervenció
és amb les persones
infants i joves
més vulnerables,
amb els que ho tenen
més difícil
i el que ens està passant
ara amb la crisi
és que els que ho tenen
més difícil
són els primers
que han sentit
l'efecte de la crisi
i seran els darrers
en sortir d'aquesta crisi.
I clar,
és molt de temps
de passar-ho malament
quan venim
d'una època
en què potser
aquesta cara,
aquesta mirada,
aquesta presència
era bastant més...
Si no miraves una mica
no ho veies.
Ara és molt més evident
i si això serveix
per conscienciar
la societat
i de fet
nosaltres mai havíem tingut
tants voluntaris
com l'any passat,
no?
Tanta gent que s'acosta
al casal i diu
jo vull fer alguna cosa,
jo potser no puc donar
diners,
però sí que puc donar
el meu temps
i puc fer
el que estic allò...
Vinga,
com articulem aquí
la meva força,
la meva voluntat
per tirar endavant,
no?
Bé,
mira,
doncs això
és el que intentem canalitzar,
però realment
és en els barris
com el que
ara estem treballant
o...
això és una realitat
evident
que es viu cada dia,
que es viu als col·les,
que es viu als espais públics,
en els serveis socials,
vull dir,
realment
és cert,
és cert,
és una mirada,
és una presència
molt més evident
que fa uns anys,
no?
doncs s'ha de treballar
des d'aquesta voluntarietat
lògicament,
però també des de l'expertesa
i des d'aquest punt de vista professional
que posi una certa distància
perquè si no
no ens en sortirem.
Rosa,
Dani,
Leo,
Jordi,
moltíssimes gràcies per venir,
que tingueu molts regalets al casament,
això seria el desitxar,
en forma de sobre
o compte corrent,
però...
i que sigueu molt feliços
i mengeu perdissos.
Moltíssimes gràcies
per venir,
de veritat.
Adéu-siau.
Pràcticament la una
arriba en les notícies.
Fins ara mateix.