Comença un quart de català,
l'espai del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona,
al matí de Tarragona Ràdio.
Doncs sí, com sempre, ja passen 10 minuts de les 12,
dic com sempre perquè és l'hora en què acostumem a començar,
a partir de les 12, les seccions, les entrevistes,
i avui, per ser dimecres, és habitual que saludem l'Enric Garriga.
Enric, bon dia.
Hola, bon dia a tothom.
Com és el quart de català?
Quart i mig.
Quart i mig.
Avui serà un quart i mig.
Amb musiqueta, que és molt identificativa del tema central que ens portes?
Sí, sí.
Bé, dut-nos els temes.
Arrenquem amb una jota, vinga.
Los enianos frontera, que es la saba de la unión,
que et germen a los pobles que viuen pel seu canto.
Planes morots, porregos, caduferos i falduts,
goriles i aganyosos, borts caseros i garruts.
Meto quina poca lliga, estos fatxes,
de voler partir la nostra terra en dos.
Qui no sap que un riu és sempre font de vida
i baixant de cara al mar sembra l'amor.
Que les aigües són portadores d'estima,
de comerç, cants i comunicació.
Un parlar, un saber entendre la vida,
uns xiquets en la mateixa il·lusió.
que els enianos frontera, que és la saba de la unió,
que germen a los pobles que viuen pel seu canto.
Danes moros, porregos, caduferos i falduts,
goriles i aganyosos, borts caseros i garruts.
Ei, que es tu, quines ganes d'embarallar-se,
tenen alguns catalans i valencians,
uns que si no parlen la mateixa llengua,
d'altres que no són països catalans.
posa tot en esta colla de bulleros,
los diria, llanceu la frontera al mar,
que la gent de banda i banda del riu Senyà
no han deixat mai d'estimar-nos com germans.
Que el Senyà no és frontera, que és la saba de la unió.
Pepet i Marieta.
Sí, Pepet i Marieta, amb col·laboració de Quico,
el Cèlio, el MUT i el Noi de Ferreries.
I quina millor unió que dues generacions d'abrencs,
el Quico, el Cèlio i companyia,
que són els revitalitzadors de la jota abrenca,
i Pepet i Marieta, la banda d'Ull de Kona,
que, tot i que no és un grup de jotes,
el ramalasso, se'm permeti la paraulota,
el ramalasso que tenen,
amb alguns temes se'n pareix el punt joté de la jota,
i a més a més, aquesta cançó és exactament això,
una jota feta a mitges i amb col·laboració,
que és l'Oceania i una frontera,
del penúltim disc, La Pelo, del Pepet i Marieta.
I per què posem tot això?
Que la jota és notícia.
Exacte, i per això hem començat així,
i també acabarem així amb una bonica jota
que explicarem més endavant.
El que volia explicar jo ara de tot això
és que des del dia,
em sembla que va ser el dia 29 d'octubre,
que va ser quan el Consell de Cultura Popular i Tradicional
va aprovar la proposta
de que la jota sigui declarada
dansa d'interès nacional a Catalunya.
Això vol dir que està aquí parada a la sardana?
Just a la fusta.
Per fi s'ha desfet un greuge comparatiu
que arrossegàvem des de fa segles,
entre altres coses,
perquè la documentació de les jotes a l'Ebre
des del segle XVIII,
la nota més antiga que existeix
és una nota del bisbat de Tortosa,
del 1734,
per allò de principis del segle XVIII,
en què el bisbe de Tortosa
ja demanava que no es vellés la jota
perquè era un ball pecaminós.
En aquella època,
per tant, si es demanava que no es vellés la jota
perquè ja feia temps que es feia.
I per què tot això?
Vall pecaminós.
Sí.
Per tant, a ensenyar el turmell o...
Oh, bé, clar, evidentment,
a la jota es veu la cama de la balladora
i hi ha uns giravols i unes coses.
Per antiguitat, evidentment,
però el que passa és que un diria,
home, si ho comparem amb la sardana,
doncs la sardana està més extesa en el territori
i la jota es concentra en un punt més concret del territori?
Seria així?
Sí, però això és molt discutible
perquè les raons històriques del per què la sardana
ens l'han venut com a dansa nacional
quan en realitat és una dansa pròpiament empordanesa.
Clar, potser és el que ha propiciat l'expansió, no?
Sí, això té a veure, grosso modo,
té a veure amb que era una de les poques coses
que sota el règim franquista es permetia.
Val.
Les mostres de folgòria,
a més, com que la sardana ballada no tenia lletra,
no hi havia problema lingüístic,
era com un baile regional, ja li estava bé.
I a part d'això també ve de...
Em sembla que la cosa arrenca amb el noucentisme
que van voler, els noucentistes van voler promoure la sardana
com una dansa nacional, com un símbol nacional
perquè era una cosa, la sardana és una cosa assenyada,
és una dansa que és normal que els agradés als noucentistes
i també és normal que als noucentistes la jota no els agradés.
I es va expandir des de llavors cap a tot el territori.
Però vaja, que en origen també estava concentrada a l'Empordà.
Sí, sí, sí, estrictament de la zona d'allà de l'Empordà
i als voltants, diguem-ne, tampoc és que només d'aquella comarca.
En canvi, la jota té una tradició.
Parlem de la jota.
Què en sabem, la jota?
M'he documentat.
Vaig assessorar-me ahir amb el Jaume Guas de les Bars Santa Tegla.
Ah, perquè tu ballar-la com que no, no?
Home, si convé també.
Sí, però no ho has fet mai.
Home, no és la meva especialitat.
Però qui més, qui menys, amb una rebella o altra,
acaba ballant una jota.
Amb més o menys dignitat.
Amb més o menys...
Amb més o menys...
Menys, menys.
Amb menys dignitat.
Però bé, jo me vaig assessorar...
La part teòrica la portem bé, a veure.
Sí, vaig preguntar al Jaume Guas,
perquè jo he vist alguna vegada aquí a l'Aragona
algun dels esbars ballant una jota, per exemple,
i li vaig preguntar.
I me va explicar una mica la història de la jota,
com arriba la jota a les terres de l'Ebre,
i per què.
I quina diferència hi ha entre la jota catalana i l'aragonesa, per exemple.
A veure, ja hem dit que al segle XVIII ja es coneixien les jotes a la zona de l'Ebre,
i quines diferències hi ha entre les jotes de l'Ebre i les jotes aragoneses?
Bé, m'explicava el Jaume Guas com a ball, eh?
Hauríem de parlar de la jota ballada i de la jota cantada,
que també és una tradició molt pròpia de l'Ebre, la jota cantada,
i principalment de l'Ebre.
Doncs bé, la jota catalana, la més antica que es coneix
és la jota de les majorales d'Ull de Molins,
i el Jaume va ser que és la jota més catalana
perquè la jota catalana no és tan saltada com l'aragonesa.
La jota aragonesa se salta molt, doncs la catalana no se salta tant,
però en qualsevol cas sí que totes les jotes tenen un origen comú,
que són balls que es feien a les festes majors
i a la zona de l'Ebre moltes festes majors són a l'hivern.
Per tant, fot fred, i quan fa fred un ball tranquil·lent no es presta.
En canvi, la jota és un ball molt dinàmic i és un ball per entrar en calor.
El Jaume va dir que és un ball per entrar en calor, per treure's el fred.
Primer, aquesta cosa.
Després, una altra diferència que té la jota catalana,
sigui de l'Ebre o sigui de la zona...
A veure, la jota...
Per les zones dels Pirineus també hi ha llocs on es balla,
tots els llocs més pròxims a la franja d'Aragó també es balla,
i es balla molt a tota la zona de l'Ebre,
però no només al Baix d'Ebre i al Montsear,
sinó també fins a la Terra Alta i fins al Priorat.
Al Priorat i a la Terra Alta també es ballen jotes.
Tradicionalment, això anava acompanyat de tabal i gralles.
El tabal és el que marcava els ritmes
i marcava una cosa que diferenciava també la jota catalana de l'Aragonesa,
que és els canvis de mudances.
És a dir, una espècie de ritornelo que hi ha per...
Per fer el canvi de parella.
Per fer canvis i per fer...
Diguem, recomençar una ronda, aquest tipus de coses.
Això es marcava amb l'altimal.
La jota aragonesa no té aquests canvis de mudances.
Les castanyoles sí, no?
Ens diuen castanyoles?
Sí, sí, es diuen castanyoles i jo diria que sí,
que la zona de l'Ebre s'utilitza amb les castanyoles bé.
Les hem sentit ara amb Pepet i Marieta.
Sí, i tant, aquests canvis de mudances també són diferenciadors
de la jota catalana de l'aspecte de l'Aragonesa.
I, perdó, això el que dèiem,
tradicionalment es tocava amb gralla i timbal,
però en els temps mudants, i sobretot quan més a prop de la franja,
més s'ha anat acostant cap a les jotes.
Diguem, del Priorat de Terra Alta, més pròximes a la franja,
són més saltades, més tirant cap a l'estil aragonès,
i també avui en dia s'acostumen a tocar més amb banda,
o amb xaranga, o banda completa,
suposo que per una senzilla qüestió de volum
i d'espectacularitat i d'ambulositat.
Clar, no és el mateix tocar dos gralles i un timbal
que tota una xaranga de 8 o 10 músics,
o tota una orquesta amb tota la secció de metalls,
que li donen més força.
Això pel que fa al ball.
Després hi ha una altra qüestió, seria el tema de les lletres.
Sí, el tema de les lletres.
Bé, hi ha la llegenda d'Avenhot,
que el senyor Avenhot era un poeta cantant valencià,
això d'edat mitja.
Tot això d'en Xivant.
Sí, sí, clar.
Però no només això,
la jota de l'Avenhot la podrem sentir al final.
Al final del programa hem localitzat,
per consell del Jaume Waski, insisteixo,
que hi ha un disc del Quico Alcelio,
que concretament és el segon disc,
mira bé el que et dic,
que hi ha la jota de l'Avenhot,
on explica la llegenda de com arriba la jota a l'Ebre.
Com totes les llegendes hi ha d'haver una part de cert
i una part de literatura,
però aquest era un senyor que el van expulsar de València,
a l'edat mitja terra àrab.
Avenhot.
Sí, Avenhot.
I vols dir que no ve d'aquí el nom de Jota?
Evidentment, ve d'aquí.
Aquest senyor el van expulsar de València per cantar,
que això entre els àrabs no estava gaire ben vist,
suposo,
i llavors per cantar romansos sobre la gent de l'Avenhot el van expulsar.
Llavors aquest home anava arrossegant la seva pena
i va tirar a Ebre amunt,
buscant...
O sigui, era el pare del Quico Alcelio o com que diu?
El Rebesavi.
Sí.
I ell anava pels pobles cantant les seves penes
amb el seu estil,
fent uns romansos amb el seu estil,
que són el que es va anar impregnant pels pobles
i la gent va començar a cantar romansos d'aquella manera
i d'aquí va sortir la Jota cantada de l'Ebre.
Que podem dir també una altra característica,
els...
Com es diuen?
El canalero i tots aquests.
Ara no em supo.
Els hi diuen...
No són...
És igual.
Els mestres juters de l'Ebre
que feien allò típic d'arribar al poble,
preguntar una mica sobre la gent del poble.
No són juglars.
No, però tindríem molt a veure...
Més que jugar seria trobador,
perquè la seva feina era la d'anar al poble
d'on es fa la festa,
on el contactaven per cantar,
preguntar coses sobre la gent del poble
i a partir d'allí improvisar.
Improvisar amb la lletra sobre els personatges...
I xerrar-ho tot.
I tot això amb unes cadències i anar cantant.
Una mica els cronistes també, no?
Sí.
Això, cap a la zona d'allà on hi ha la sedana,
tenen una cosa semblant que són les corrandes,
que també és una cosa d'aquest estil.
Doncs bé, aquesta seria la part, diguem, de la jota cantada.
I no només això, sinó que, com a curiositat,
dèiem que aquí a Tarragona no hi ha jotes pròpiament tarragonines,
però sí que n'hi ha al Priorat i a la Terra Alta,
però acaba de sortir precisament amb una revista
que es diu Sons de la Mediterrània,
aquesta grupa de rock,
que es dedica a la música folk i tot això,
amb el número que acaba de sortir surt un disc
que es diu Músiques Patrimonials de les Festes d'Escenals de Valls.
I ves quina cosa,
una de les peces que s'incoló en aquest disc
que ha coordinat el Francesc Sanz dels Bufaloda,
que és el que va fer el llibre aquell
que es va presentar també per Santa Tegla,
aquí sobre les músiques de la Santa Tegla i això.
Bé, doncs ell ha fet la recubilació de temes,
alguns s'han gravat per primera vegada
per fer aquest disc,
i hi ha una jota dels gegants de valls
que apareixen en aquest disc.
Els gegants de valls ballen una jota.
Aquesta Tarragona no tenim cap jota nostrada,
que et consti?
No, doncs jo vaig preguntar als home abans,
no hi ha cap jota pròviament de Tarragona,
per tot i que els esbarres de Tarragona
a vegades ballen jotes,
poden ser jotes de l'ebre, etcètera.
I bé, aquí tenim tot aquest tema.
Una breu història de la jota que ja ha anat bé,
mira, amb l'excusa aquesta que s'ha dignificat, no?
Exacte, i llavors...
Ja és dansa nacional.
El que deies al principi,
aquest reconeixement,
aquest reconeixement tècnicament
l'equipara amb la sardana,
de manera que qualsevol cosa
que el govern de Catalunya faci
per promoure la sardana
també l'ha de fer equivalentment amb la jota.
Són les úniques dues danses,
estem parlant de danses, eh?
Ja no de la part, doncs,
musicada o cantada,
sinó de la dansa en si.
Doncs no sé si són les dues úniques,
no ho sé,
podria ser que n'hi hagués alguna altra,
però ara mateix...
Ara mateix no ho sé.
Tranquil, tranquil, tranquil.
Aquest punt el descontrolo,
o sigui que no el conec.
Però bé, aquí tenim la jota,
i al final podrem sentir
aquesta llegenda de Ben Hot
cantada pels quicos,
que diem popularment, eh?
Els quicos.
Però vinga.
Passem pàgina.
El que te la mola,
ràpidament perquè ja vam dir
que sí, que molava,
ho vam dir la setmana passada,
passa que està a punt de començar ja.
Exacte, comença demà i passar demà,
i el que hauríem de fer avui...
Avui encara es pot inscriure,
si algú es vol inscriure,
encara es pot inscriure,
a l'adreça eva.pinol.urb.cat,
que és l'adreça secretaria
del Departament de Filògica Catalana,
avui encara es podrien inscriure,
la gent interessada,
i ja podíem,
el que explicarem avui
és ja més o menys
una mica el contingut.
Ràpidament.
Dijous i divendres,
al Palau de Feres i Congressos.
A les 10 del dematí
arrenca la primera ponència,
el català i els joves,
propostes de política lingüística
del Consell Social de la Llengua Catalana
a càrrec del Verbes Tardes.
Després de 3 quarts de 12 a les dues
hi haurà una taula rodona
sobre els usos interpersonals
de la llengua i la creació
de contextos facilitadors,
primera part,
experiències en els territoris
de parla catalana.
Pum.
Dic primera part,
perquè a la tarda,
de 2 quarts de 6 a les 7,
hi haurà una segona taula rodona
del mateix estil,
però en els contextos,
en les comunitats lingüístiques
basca i gallega,
que vindran gent d'allà
explicant-nos com ho tenen per allà.
A la tarda,
les sessions arrenquen
de 4 a 5
amb una altra ponència,
que és els efectes lingüístics
del pas de l'ensenyament primari
al secundari.
Aquest cas,
a càrrec de Vanessa Bretxa
i Francesc Xavier Vila.
I després hi haurà una taula rodona
sobre els usos interpersonals.
Divendres,
la primera ponència,
a les 9 del dematí,
aproximació macrosociològica
al coneixement i l'ús del català
entre els joves,
a càrrec de Miquel Àngel Predilla
i Joaquim Torres,
de la xarxa Gruscat.
I de dos quarts d'onja
a les 12
una nova taula rodona,
joves i mitjans de comunicació
i consum cultural,
en aquest primer apartat,
música, premsa, musical i ràdio,
a càrrec de Lluís Gendrau
de l'Anderroc,
Judit Rodríguez del grup Flash,
Joan Joan Ardenu
i del projecte
Canto sense vergonya
de la Secretaria Política Lingüística.
Després hi ha
les típiques passes de migdia
i a dos quarts d'una,
a dos quarts d'una o dues,
hi ha una segona ponència,
trajectòries i perfils lingüístics
dels joves catalans,
a càrrec de Joan Pujolà
i la cosa es tanca a la tarda
entre dos quarts de cinc i la cinc
amb una taula rodona
sobre joves mitjans de comunicació
i consum cultural,
la segona part,
en què és dedicat a televisió,
internet,
a càrrec de Pep Blai,
que ha treballat
a diversos mitjans,
Raül Tidor,
de Televisió de Catalunya
i Oriol Grau,
que hem de dir,
és el nostre tarragoní Oriol Grau.
I això és grosso modo el programa.
Són unes jornades
que duren dos dies,
el Català Mola,
dijous i divendres,
al Palau de Fires i Congressos,
que analitza
l'ús sociolingüístic del català
en la franja jove.
De 15 a 35 anys vindria a ser,
o de 15 a 30 aproximadament,
que és la franja
en què les enquestes sociolingüístiques
denoten que alguna cosa
s'està perdent.
És allò que comentava
una mica l'altre dia
dels canvis generacionals,
doncs en aquest cas és aquest.
A veure com va,
que ja aniràs i assistiràs,
tu, Enric.
Trauràs el cap.
Home, sí,
tant com pugui.
Doncs la setmana que ve,
jo per anar-hi hauria d'estar allí
com un clau tot el dia,
però bé,
tot el dia no hi puc estar,
però algunes franches sí
i ja després ja obtindré
les conclusions
i podrem comentar resultats.
Comentarem la setmana que ve
com a anal,
perquè a més és una trobada
a nivell de tot Catalunya,
vull dir que hi ha grans especialistes
de tot arreu.
Sí, hi ha un centenar d'inscrits,
em sembla,
segons pel que he vist al web,
hi ha més o menys
un centenar d'inscrits.
Encara hi sou a temps, eh?
Sí, sí,
encara avui es podeu inscriure.
Més cinema en català,
em sembla que estem a la darrera setmana,
si no a la darrera de les darreres.
De les darreres ja,
mira,
amb el famós cicle 5
de cinema català,
aquesta setmana tenim
a Tarragona
i a Vilaseca
i a Vendrell,
a tots tres llocs,
a un quart de 5,
el dissabte
i a 3 euros i mig,
en els tots tres,
a les sales o a cine,
tenim Toy Story 3,
en versió normal,
no en versió 3D,
però sí que és la Toy Story 3
i en català.
Per si a l'estiu,
jo per exemple,
a l'estiu la vaig veure,
però només no la vaig poder veure
en català,
vaig anar en castellà.
Si els meus fills hi volen anar,
doncs hi tornarem a anar
perquè la pel·lícula
estava molt bé.
Vas plorar?
Diuen que és molt sensible.
Home, tant com plorar.
No, i ells van plorar.
No els hi he preguntat.
No ho vas veure.
Estava fosc.
Clar,
i tu estaves molt fixat,
devies xalat tu més que ells.
Sí, clar,
perquè...
Diuen que és molt tendre al final.
La Toy Story 1 i 2
ja tenen la Toy Story 2
és de l'any 92,
així.
És les primeres vegades
que la gent adulta
anàvem al cine
a veure pel·lícules d'animació
perquè va ser tota una revolució.
fins a llavors només hi havia Walt Disney
i això va ser tota una revolució
i anàvem al cine a veure-la
i recordo ja els comentaris
que fèiem entre la gent,
que teníem ja una certa edat,
i doncs,
ostres tu,
no m'hauria imaginat mai
que una pel·lícula de ninots
pogués ser tan emocionant
i tan maca
i tan bonica
i tan entretinguda
i tan tont.
Doncs bé...
Ai, que l'Enric tornarà
aquest dissabte.
Per nosaltres,
la nostra generació
Toy Story 3
té més coses
que sigui només la tercera part.
Bé,
Montblanc
faran el diumenge
14 de novembre
fan esrec
feliços per sempre,
la que vam veure
dissabte passat
aquí a Tarragona
i Santa Coloma de Cral
diumenge
també a les 5 de la tarda
també tenen esrec
feliços per sempre
i en el cas de
Bimboody
també diumenge
però a Bimboody
tenen la pel·lícula
Com ensinistrar un drac
també a dos quarts
de 6 de la tarda
al local
de l'Esbar de la Vila.
Molt bé.
I aquí ja sí que em sembla
que ja només ens quedarà
ja pràcticament
ja s'acaba el cicle.
Sí?
Sí.
Doncs vinga,
passem pàgina
i fem una pausa.
Veig de part.
Atenció!
Si disposes d'una hora
lliure a la setmana
i t'agradaria ajudar
una persona
que està aprenent català
a practicar l'idioma
al Centre de Normalització
Lingüística de Tarragona
busquem voluntaris.
Voluntariat per la Llengua
un projecte
de participació lingüística.
Truquen sense compromís
i t'informarem
al 977 24 35 27
Voluntaris per la Llengua
Ajuda'ns!
Què hem de fer tot junt?
Tot això de l'Occità.
Tot això de l'Occità
és un bloc.
Això ho fem junt, això ho fem junt.
És un bloc.
Què és això de l'Occità?
S'aprova la llei de l'Occità.
Sí,
Arenès a la Vall d'Aran.
Es diu així.
Això,
la llei està aprovada
el dia 1 d'octubre.
Porta data de l'octubre.
És la llei 35 barra 2010
de l'Occità,
Arenès a l'Aran.
I és la llei
que ha estat publicada
ja al DOC
el 29 d'octubre
i que té en compte
la Unitat de la Llengua
Occitana i regula
entre altres aspectes
el seu ús
a les institucions
i administracions públiques
de l'Aran
i els drets lingüístics
i les obligacions institucionals
que deriven
de la seva oficialitat
a tot el territori català.
Recorda que el dia
que em van parlar
amb el Bernat Joan,
el dia del programa
que van fer des del centre,
que li van preguntar
perquè s'acabava de provar això,
li van preguntar
i ell va dir que sí,
que això afecta a l'administració
però principalment
a la Generalitat,
als ajuntaments no tant.
Com afectarà la Generalitat?
En el cert que l'on ha de contemplar
una altra llengua?
Sí, la disponibilitat lingüística
de la Generalitat
d'atendre a tothom
que demani en Occitai
i de tornar a la documentació
en Occitai,
aquest tipus de coses.
Hem de tenir una persona
que domini l'Occità,
doncs, a dins.
Sí, clar,
hi haurà d'haver gent
que sàpiga Occitai
i que sàpiga escriure Occitai.
Quan diem Occitai i Arenès
és el mateix?
Sí i no.
Occitai és el conjunt.
L'Aranès és una de les variants
de l'Occitai.
L'Occitai és una llengua romànica
que té sis grans subdialectes.
L'Occità, per tant,
és un dels parlats
d'un dels sis subdialectes
que és el Gascó,
la zona de Gascunya.
La vall d'Aran toca
la regió de Gascunya.
I quan no existia ni França,
ni Espanya, ni Catalunya,
ni tot això,
i tot era un contínum geogràfic,
no hi havia fronteres,
la llengua anava per on anava.
I aquella zona era occitana,
la cultura occitana,
la zona de Gascònia.
Doncs bé,
l'Aranès és un parlar del Gascó,
que és un dels sis subdialectes
principals de l'Occità.
No, el principal,
els sis subdialectes de l'Occità,
un és el Gascó
i l'Aranès pertany a aquest grup.
Bé, tot això ja està aprovat.
L'última setmana d'octubre,
el vicepresident de la Generalitat,
Josep Lluís Carles Rovira,
se'n va anar a París
a presentar la llei acabada
d'aprovar a Catalunya sobre l'Occità,
perquè, clar, l'Occità,
malgrat que França no reconegui
cap altra cosa que el francès,
la major part del territori de l'Occità
està al sud de França.
Tot i que també toca una mica
a la zona d'Itàlia del Piemont i tot això,
l'Occità li va fins a les valls
del Piemont d'Itàlia.
I, per la banda d'aquí,
ens toca a la part de la Vall d'Aran.
Però, diguem que,
no sé si el 90% o el 80% del territori
on encara existeix l'Occità
i on històricament existia l'Occità
és al sud de França.
I, per tant, ell se'n va anar a França
a explicar això al representant
de les institucions franceses
i també als experts en llengua occitana.
Que, malgrat que l'estat francès
no reconegui cap altra llengua,
no vol dir això que a la zona d'Occitània
no hi hagi els estudis de l'Occità,
estudiosos i gramàtics de l'Occità,
literatura que s'escriu en Occità,
emissores de ràdio que emeten en Occità...
Clar, estem parlant que Catalunya
reconeix l'Occità.
Sí.
França no.
No, França no.
Però, clar, de totes maneres
els estudiosos i occitanistes francesos
els interessa que almenys hi hagi
un territori on és oficial
i, per tant, ja fa temps que es col·labora.
I, a més d'això,
per acabar de rodonir
acabar de rodonir el PAC
de l'Occità i de l'Aranès,
s'acaba de firmar
entre el conseller de Cultura
de la Generalitat,
que és el Joan Manuel de Serres,
el president de la Corporació Catalana
de Mitjans Audiovisuals,
es diu ara sí,
Enric Martín,
i el sícnic de la Vall d'Aran,
Francesc Xavier Boia,
acaben de signar un conveni
per crear una plataforma audiovisual en arenès,
que serà una televisió per internet,
que es preveu que comenci a emetre ja el gener
i, doncs bé, per què?
Per fomentar l'ús de l'Aranès,
perquè la gent pugui tenir programes televisió en arenès
i, evidentment, aquí la feina,
per exemple,
la feina de la Corporació Catalana
de Mitjans Audiovisuals
serà de prestar materials,
assessorament tècnic per posar en marxa
la plataforma audiovisual
i també continguts doblats a l'Occità.
Tot això anirà així.
I com ho arrodonim?
I com s'aprèn l'Occità?
És difícil? És fàcil?
I a què sona, t'anam a preguntar?
A què sona?
A què sona?
No sé dir a què sona.
De fet, hi ha grups,
hi ha grups musicals que han d'anoxità
i alguna vegada n'hem posat aquí
i hem vingut a Tarragona,
grups cantant en oxità.
S'entén, però?
Sí, s'entén bastant.
Si tu saps català i saps francès,
s'entén quasi tot.
I si només saps català i no saps francès,
també s'entén bastant tot.
I també depèn de les variants.
El que és la variant arenesa s'entén bastant bé.
i per si tens interès per aprendre una miqueta més,
cap problema,
perquè justament des del Consell General de l'Aval d'Aran,
que em sembla així,
Consell General d'Aran,
s'ha creat un curs en línia d'aranès.
Ah, sí?
Sí, molt senzill, gratuït.
Primer, és gratis.
Segon, és senzill i fàcil de fer
i et permetrà saber com sona,
et permetrà practicar, aprendre
i podràs escoltar i podràs aprendre a parlar
i saber com s'escriu i tot això.
L'adreça, molt interessant i molt senzilla,
www.corsi.aranès.org
Tornem a dir, www.corsi.aranès.org
Mira, aquí tinc la foto, si la vols veure,
és així, la pàgina web.
És una cosa senzilleta, és gratuïta.
És molt senzill, és molt intuitiu que es diu.
Sí, ens hem d'inscriure gratuïtament
i llavors ja tenim el nostre codi d'accés
i per tant ja podem començar a aprendre.
Aquí mires aquí a la dreta,
veus que hi ha unes cosetes escrites en arenès
i jo crec que s'entenen.
Soc incapaç de pronunciar-ho, per dignitat.
Ah, remembrats que a iniciar escorsi,
primerament ho veig quedar-vos de nauta.
Com us haig de pos...
És el que dius, és una barreja entre català i francès, tu.
Però molt barrejat, eh?
Fins i tot diria que tira més cap a francesat
que...
Amb algunes coses, sí.
Algunes coses de lèxic.
Però bé, doncs aquest és el paquet
d'arenès.
Perquè ara se n'hauríem d'anar cap a un altre extrem de la llengua.
L'arenès no és català, és occitar.
Però on encara es parla català és l'alguer.
I per què parlo de l'alguer?
Doncs perquè hem de fer un sorteig avui.
Què és?
Sí, vull regar les coses, no?
Avui sí.
Avui...
T'has fixat que ens hem saltat allò del llibre?
Allò del sortir de l'armari?
Ai tant, no hem sortit de l'armari.
No, avui se n'anem més lluny, hem anat a la Vall d'Aran i ara se n'anem a l'alguer.
No teníem temps de quedar-nos a l'armari.
No ens podíem quedar a l'armari, avui havíem d'anar lluny.
Mira, tenim quatre invitacions per anar aquest dissabte al Teatre Metropol
i assistir a un concert que es diu Un Home del País, Homenatge a Pino Pires.
Pino Pires és un senyor, és un escriptor, músic, cantautor i comediógraf algarès
que es deia Pino Pires, que va viure de 1940 a 1989 i que va fer una sèrie de cançons,
músiques, etcètera, però doncs va morir prematurament quan no s'esperava que es morís.
I bé, hi ha dos músics algaressos que són el Claudio Garbiel Sanna i la Clàudia Cabrutza
que fa temps que estan treballant sobre el material, l'obra musical i literària del cantautor
i tenen un espectacle que es diu Un Home del País i que també justament ara acaba de sortir en forma de disc
i dedicat íntegrament al repertori d'aquest cantautor algarès, que són cançons d'amor i nostàlgia
amb temàtiques també atentes a la qüestió social i política local.
Doncs bé, aquest recital és el que convidem a dues parelles de voluntaris per la llengua
que ara sortejarem perquè puguin anar aquest dissabte a dos quarts de deu al metropol.
Les entrades les tindran aquí, les hauran de passar a recollir per aquí
a la recepció de la Tarragona Ràdio, les deixarem i ara, si ets tan amable,
treu una boleta d'aquí del bombo.
Ah, a veure, perquè jo ho haig entès.
Jo tinc la llista aquí de parelles.
Ah, estem parlant de voluntaris per la llengua, per tant no és un sorteig pels nostres oients.
No, aquest és, tenim la llista dels que s'han apuntat.
Molt bé, voluntaris per la llengua que volen...
Què?
Ens estàs escoltant, sí?
La treus tu o jo?
Va, treu-la tu, jo, Ramona, tu la treus.
És que és molta responsabilitat, jo no ho faig això normalment.
A veure què m'ha sortit aquí.
Mira, el número 4.
Què són?
El número 4 de la primera parella és el Txema Montfort,
que és el voluntari, amb l'Eva Maria Kelleners,
que és l'aprenenta.
Ja tenen entrada per anar aquest dissabte al Teatre Metropol.
Vinga, aquesta d'aquí.
Txema i Eva Maria, felicitats.
Vinga, i ara en trarem una altra.
Ara la treus tu, va.
Vinga, va, sí.
Ai, ja està.
Quin número tenim?
El número 5.
El 5.
Que és el Josep Maria Mallafré Pàmies
i el voluntari, la Conchi Brasal Jiménez,
és l'aprenenta.
Doncs bé, aquestes dues parelles
podran anar al Teatre Metropol dissabte a dos quarts de deu
a veure aquest espectacle d'homenatge a Pino Pires,
de cançó algaressa.
Josep Maria i Conchi, felicitats també.
Molt bé.
I ja està.
Que bonic.
No tenim res més ja per regalar?
No, però regalarem els oients amb aquesta bonica llegenda
de l'Abel Jot
i com la Jota va arribar procedent d'aquest senyor Abel Jot,
d'aquí ve el nom de Jota,
d'Abel Jot,
que ens canten el Quico, el Celio, el Mood i el noi de Ferreries
des del seu disc, Mira bé el que et dic.
Enrique, rica, moltes gràcies.
La setmana que ve més.
Dimecres, més.
Que recorda la gentota,
esta és la bònica història,
que recorda la gentota,
d'aquell conegut poeta,
del qui va naixer la Jota.
D'aquell conegut poeta,
del qui va naixer la Jota.
Aben Jot era el seu nom,
la seua terra valència,
la seua música alegre,
tenia molta influència
per no amagar la injustícia
i per contar la veritat.
Va bé de dix a València
i va a marxar d'esterrat.
I en el seu llarg caminà,
anava de poble en poble,
i en el seu llarg caminà,
mai va perdre l'alegria,
mai va deixar de cantar.
Mai va perdre l'alegria,
mai va deixar de cantar.
Ha a marxar d'inclutut,
mai va deixar de cantar.
I va일 d' breakout de l'alegria,
mai va deixar de cantar.
Mai vaellan ilkin Shitstormèn,
mai va deixar de cantar.
Mai va deixar de cantar.
Va 붙as de cantar.
I va deixar de cantar.
Oara, si la ca saga eller està de cantar.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!