Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
fan clats ja més en el municipi, en el territori,
tenir relacions amb diferents entitats
i la xarxa de Camp Clàpus,
per això fem una miqueta més el vincle comunitari.
Clar, parlem de l'aula. Això és un programa
que té molt a veure amb el món
de l'educació. Allò que anecdòticament,
no ens enganyem,
alguns he fet alguna vegada la vida allò de
faig campana, qui no hagi fet mai
una campana que aixequi la mà,
tu n'has fet alguna. Tu, Roser, també.
També l'experiència. Se n'ha de fer.
No sempre, però se n'ha de fer alguna.
Una cosa és fer campana i una altra
és per diverses raons l'absentisme
escolar. Aquí ja estem parlant d'un
problema que, a més a més, es cronifica.
Sí. A més a més,
és una zona que, a nivell socioeducatiu,
la implicació o
el sentit que tenen ells o la importància
que li donen a l'escola, potser no és la mateixa
que hi ha d'altres zones o d'altres territoris
i, per això, creiem molt en poder
treballar de manera conjunta, tant amb l'alumne,
escola, família
i diferents entitats del barri, fent una mica
tasca de mediació, impliquant
a la família el gran fet educatiu,
transmet una miqueta aquests valors
de la importància que té una educació
com a oportunitat, no com a obligació, cap
envers l'alumne.
I, bueno, el camp clàtrés està portant ja un protocol
d'absentisme específic
i nosaltres el que fem és
donar una mica,
enriquir una mica aquest protocol
aplicant les eines de mediació.
Clar, perquè, quan parlem d'absentisme
escolar, hi ha en determinades edats,
però ja des de ben petitons, estem parlant de canalla
que no va a l'escola, no perquè no vulgui anar a l'escola
i faci una campana, com deia,
però la seva pròpia estructura familiar.
És a dir, nens i nenes que ni els lleven
per anar al col·le perquè això no té importància,
es detecta, van o no van...
Nosaltres estem treballant amb nois i noies
de l'institut, de l'IES Camp Clà,
nois que a partir de 12 anys, que ja han fet
el traspàs de primària cap a l'institut,
primària també molts estaven...
L'escola la teníem molt a prop de la seva
vivenda, diguéssim, de casa seva,
a l'institut ja els hi queda potser 20...
Tenen més autonomia, no?
Tenen més autonomia, no tenen tant de seguiment dins de l'institut.
Es poden perdre pel camí, no, també?
Molts es perden pel camí, els altres també
tenen molta responsabilitat als 12 anys,
el que deies, comentaves fa un momentet, que amb 12 anys
ja tenen responsabilitat de llevar-se,
fer-se-lo esmorzar, preparar-se i anar cap a l'escola.
Cuidar els germans petits. Cuidar els germans petits,
altres els porten... Sí, vull dir que és...
Amb 12 anys és molta responsabilitat.
És molta responsabilitat, sí, sí.
Ja per un mateix, imagina't.
Aleshores, diguem-ne, vosaltres en quin moment entreu?
Ja dius que hi ha un protocol
que es treballa als barris de Ponent per detectar
aquest absentisme escolar. Aquest protocol general,
et sembla si el comentem una mica
i després passem a parlar de l'acció que feu des de la fundació?
Bé, l'acció, la primera acció que es fa
amb absentisme comença dins el centre,
és el primer al centre quan detecta
algun absentisme continuat,
l'absentisme que es va repetint no justificat.
Des de l'institut,
o l'institut i primària també,
és on es truca les famílies
i es demana el per què
no han vingut a l'escola, s'intenten justificar...
I quines són les causes?
Com és aquest contacte?
És molt problemàtic en el sentit que les famílies
algunes responen d'una manera,
unes altres d'altra?
Clar, el contacte directe dins de l'institut no...
O sigui, el primer contacte no el fem nosaltres,
el fa o els tutors
o la integradora social que hi ha al centre.
És allò que té el contacte primer amb la família.
Si aquest primer contacte per telèfon
o intentar parlar amb les famílies,
aquella família no respon,
l'alumne segueix sense venir,
és quan passa, diguéssim,
a la fase que hi ha muntada del protocol d'absentisme,
que funciona des del pla integral,
que hi ha un servei social...
Ah, exacte.
Serveis socials té un primer contacte amb la família,
si no es respon des de serveis socials
es passa una segona fase,
que llavors ja és la policia municipal
el que es posa en contacte amb la família,
avisant, dir que és una obligació portar el nen a l'escola,
i va pujant de grau,
fins que pot arribar el cas de fiscalia.
I nosaltres en aquesta escala
d'anar passant d'un esglau a l'altre
el que intentem és contactar amb la família,
estudiar el per què o veure el per què,
parlar amb la família el per què no van a l'escola,
intentar fer una tasca més de mediació,
fer un seguiment més d'intensió amb la família,
fer un acompanyament de...
Potser fas 4 o 5 visites amb la família
intentant que la família vagi al centre,
que ensenyar-li al centre,
parlar amb l'alumne.
A vegades són alumnes que estan sense escolaritzar
de fa un munt d'anys,
també tenen com la por o el recel
d'entrar en un edifici tan gran
on no coneixen la gent.
I aquest programa el que ens permet
és fer un seguiment més intensiu amb l'alumne,
que potser des de serveis socials
o des d'ensenyament
no es pot donar l'abast
a fer un seguiment tan individualitzat.
Cada cas és diferent,
poden haver-hi alumnes de famílies
que els pares no vegin la importància
i la transcendència
que els seus fills vagin a l'escola,
potser ens sembla una mica estrany,
però arreu de la seva manera de pensar.
D'altres que potser no poden portar
un control físic pel que dèiem,
potser han de sortir a les 5 del matí
a treballar i aquells nens no tenen els hàbits.
Quina solució li podem donar a aquelles famílies?
És molt complexa, no?
No és la voluntat, sinó la situació pròpia.
La pressió aquesta,
que és un cas legal,
vull dir que hi han d'anar-hi,
serveix una mica per pressionar.
És un delicte no portar el teu fill a l'escola
parlant plenament, no?
Exacte.
Sí, sí, vull dir,
això sí que ajuda a pressionar, no?
El que passa és que llavors
un cop són dins de l'aula,
si només és per aquest tipus de pressió,
l'alumne tampoc s'integra dins d'una aula,
tampoc li donen la importància,
tampoc serveix de molt
que l'alumne arribi dins del centre
i allà no enzi l'aula, per exemple, saps?
I potser el treball està una miqueta en això.
Llavors, un cop han entrat al centre,
hi ha la tasca del Jordi,
el company que fa el reforç educatiu,
per poder fer un seguiment
més educatiu en aquest alumne,
alumne que potser arriba
sense alfabetitzar als 12 anys.
Quan els altres companys
poden seguir un ritme d'activitat,
ell no pot seguir ni el ritme habitual de la classe.
També seria trobar el lloc
de l'alumne aquest amb absentisme
a dintre del centre, no?
Vull dir, que s'acabi d'integrar...
Exacte, que això també és complicat.
Jo m'imagino que tu no has anat mai a l'escola,
s'han matriculat però no has anat mai,
arribes als 12 anys
amb uns índexs d'alfabetisme
extraordinaris
i et posen amb uns xavals
que saben llegir i escriure
i que tenen coneixement,
saben expressar...
A veure, tu en aquella aula
és impossible integrar-te
si no tens una ajuda prèvia.
Ni aquest nen, ni tu, ni el jave, ni jo
ho podríem fer, no?
Clar, i no només a nivell educatiu,
també a nivell de comportament, no?
Hàbits socials, les imar-se...
Els hàbits que té que haver-hi
amb una classe, amb un institut...
Són coses que, clar, costa,
se senten molt desplaçats,
tot i que hi ha un grup classe
que a nivell educatiu d'aquests alumnes
ja tenen currículum
adaptat, diguéssim, en comparació amb la resta.
Vull dir, el nivell potser és més baix,
no tenen tantes exigències
perquè venen amb un altre nivell.
Però tot i així,
no es pot deixar de pensar
que això que arriben sense saber llegir,
escriure o apenes escriure,
vull dir que no és...
Entrarem a parlar de les accions concretes que feu,
però, per exemple,
aquests nois i noies
que no van al col·le,
què fan a aquestes hores que no van al col·le?
Home, molts també tenen responsabilitats familiars,
com, per exemple,
cuidar els germans petits,
la mare surt a treballar
o potser, bueno, clar,
són tres, quatre germans
on se l'ha de portar a l'escola,
l'altre és tan petit
que encara no va a l'escola,
la mare igual va al mercat
o treu altres tasques...
I aquell noia o noia
amb 12 o 13 anys
es considera que pot assumir
la responsabilitat de cuidador.
Clar, i més una dona...
Sí, o una dona potser té aquest paper,
el paper de la comunitat,
per exemple,
la comunitat gitana,
el paper de l'educació
no l'ha de transmetre a l'escola,
l'ha de transmetre a la família,
per això potser no veuen
la importància
que una nena
amb els 12 anys
vagi a l'escola,
perquè els valors
que a ells els interessa transmetre
no els transmet l'escola,
sinó que els transmet la família.
I, clar,
parlar amb una mare,
una família potser és més important
pensar que l'ha de preparar
com a dona
amb els rols
que l'ha de representar com a dona
que no que s'ha de llegir a escriure.
És la transmissió de valors, no?
Exacte.
Que fan a totes les comunitats,
però el que passa
és que aquí, doncs,
estan, diguem-ne,
no donen l'oportunitat
a aquesta noia
o a aquest noi que faci...
Clar, i el difícil és això
que transmetre
que no és una obligació
de la nena
anar a l'escola del nen,
sinó que és una oportunitat,
vull dir,
és una oportunitat
que la nena pugui desenvolupar-se
intel·lectualment
com qualsevol altra persona
de la comunitat.
Per tant,
hi ha factors, diguem-ne,
religiosos,
morals, ideològics,
causes socioculturals,
causes econòmiques,
en bona part,
la majoria segurament
és un tema econòmic,
aquests nois i noies
que no estan cuidant dels petits,
que fan allò,
aquells que diuen
me'n vaig a classe
i no traspassen
la porta del centre.
Sabeu què fan
a què dediquen
aquelles hores?
També el que fan molt
és entrar al centre
i no entrar a l'aula,
vull dir,
estan pels centres
sense arribar d'entrar a l'aula.
Un cop pel bar...
I això el centre
no ho controla,
no ho veu?
Home,
és un dels problemes
que tenen,
vull dir,
la poca importància,
o sigui,
no volen estar a classe.
Si hi ha un noi
que volta pels passadissos,
pel pati,
dius,
aquest noi
ha de pertanyar
a alguna classe,
no?
Sí,
és un problemàtic
que es tenen,
hi ha molt de...
molt l'hàbit
de córrer passadissos
i de no entrar a l'aula.
És complicat,
sí, sí, sí.
I com ho resolen?
Com no ho resolen?
Seria la pregunta.
Clar,
per això potser
un projecte
com el Punt Accés
té tan bona acollida
en un centre
que al principi
té com reticències
del per què ha de venir
un professional
que no és un professor
sinó que és un educador
a fer què a l'institut,
no?
Si nosaltres
ho podem resoldre,
no?
En principi.
Es troben desbordats,
vull dir,
ells ja reclamen
i potser més serveis
i més recursos
per poder fer front
a una realitat
que no poden donar l'abast,
però potser sí,
al principi,
una mica de reticència
del dir
per què ha d'entrar
una persona
que no és professora
dins l'aula
o dins el centre.
Us va costar al principi?
Al principi,
clar,
fins que no guanyes la confiança,
fins que no veuen
exactament
què és el que estàs fent.
Potser al principi
era més desconfiança
que confiança.
Ara no,
ara ja hem arribat
a un punt
que...
Que sou una eina educativa més,
segurament,
en alguns llocs, no?
Exacte, i ells,
alhora,
no puguem treballar
colze a colze
amb un educador
i ells veuen
que el recurs aquest
necessitaven un recurs
tot i que encara és escàs
perquè la realitat
és complexa,
però, bueno,
sí que noten la millora
i el descans
diuen,
home, no sé,
jo no puc
afrontar aquesta realitat,
doncs un reforç
doncs, clar,
sempre s'ha d'agafar
com a positiu.
Per tant,
parleu amb la família,
parleu amb el centre,
parleu amb els nois i noies.
Amb els nois i noies,
exacte.
I què passa
quan us poseu davant
d'aquests nois i noies?
Que els hi dieu?
Com els estimuleu?
Perquè entrin a l'aula?
Clar,
és que és difícil estimular-los.
Quan tens el recurs
dins l'aula
i intentes un cop dins
poder tenir un tracte
potser més individual,
no?
Quan tots estàs en una classe
de 24,
a vegades són 15,
classe 15
i es reparteixen
amb dos professors.
Quan tu els hi pots donar
alguna cosa que els motiva,
pots donar-los un reforç.
Per exemple,
la revista de la Fundació
Casalamic,
la podeu trobar
a la pàgina web,
tres dobles,
ve baixes,
e.fundació.casalamic.com,
hi ha unes fotos
que estan com ballant
o què feien aquí?
Sí, val,
aquestes fotos,
això és una activitat
que van fer per Nadal,
que es va fer
dintre el centre.
Bueno,
si veiem,
que van fer...
veiem gairebé
tot noies.
Tot noies?
Home,
no,
hi ha algun noi,
el que passa
que potser no surten
d'anar a la foto,
els nois sempre els costa més
sortir al públic.
Se'ls fa vergonya.
Sí,
és veritat,
els costa més
fer coses així més públiques.
Bueno,
una de les classes
amb les que treballa
el Jordi,
el meu company,
doncs,
van decidir
poder fer una actuació
per Nadal,
no?
Les actuacions que es fan
a l'institut
l'últim dia de classe,
ells van dir
que volien tocar flamenco,
fer alguna cosa així
relacionada amb el flamenco.
I van fer,
doncs,
això a Nadales,
però en flamenco
no es cantava,
no es ballava,
es tocava les congas,
la guitarra,
i van estar assajant
durant un mes o així,
cada dimecres,
a l'hora del pati,
es trobaven,
assajaven,
i van fer la representació
abans d'acabar l'escola.
I eren nois i noies
que portaven
un període d'absentisme
accentuat.
Bé,
hi havia de tot.
Són alumnes que estaven...
Perquè no només treballaven
amb absentisme,
sinó que es treballa...
Bueno,
l'Ieix Camp Clar...
Bàsicament treballeu a l'Ieix Camp Clar.
A l'Ieix Camp Clar.
I bàsicament en dos grups classes.
Un de primer A,
que és on han fet
un grup homogèni
d'alumnes que tenen
potser més dificultats
per seguir
el procés educatiu,
i llavors
l'any passat
era en primer A,
aquest any
estan a segon D
i es treballa
amb aquests dos grups classe.
Tot i que en activitats
com aquesta
s'afegeix
a algun altre alumne
de primer.
I vosaltres com interveniu?
És a dir,
teniu un temps reservat
a la setmana diari
com si fos una mena
de tutoria?
teniu servei d'urgències
també com si diguéssim?
El Jordi, per exemple,
està permanentment
dintre l'Ieix.
Ell té establertes unes hores
que treballa amb el professor,
altres hores
per fer un seguiment
individualitzat amb l'alumne,
i altres hores
que saben localitzar-lo
per si hi ha alguna cosa
que el professor
no pot cobrir,
doncs el van a buscar
i agafa l'alumne
o el que sigui.
Clar, per tant,
el vostre paper
no és només
treballar el tema absentisme,
sinó qualsevol problemàtica
o conflicte
que es pugui crear
dins del que és
la jornada educativa
de la canalla
sense interferir
en el que el propi centre
decideixi, esclar.
Exacte,
sí, és clar,
això és evident,
ells tenen com el d'això
que decideix fer
amb aquest alumne,
però no només la problemàtica,
sinó és que, vull dir,
no és només tractar
quan hi ha problemàtica,
sinó donar el suport,
potser,
i quan hi ha un suport
i una motivació
cap a un alumne,
aquesta problemàtica
no arriba a sorgir,
la problemàtica a vegades...
És treballar per l'èxit,
treballar per l'èxit no...
Exacte.
Parlem en positiu.
Clar,
és que a vegades
dona la sensació,
i ho parlo,
des de la ignorància més absoluta
i la inexperiència,
lògicament jo no tinc res a veure
amb el món educatiu,
però em dóna la sensació
que aquests programes,
no aquest en particular,
que en general a vegades
es facin programes
que puguin cronificar
una situació,
és a dir,
hi ha currículums específics,
no a través d'aquest programa,
sinó d'altres,
per a nois i noies
que tinguin determinats problemes,
i dius,
home,
se'ls marquen uns mínims
perquè arribin aquests mínims.
Home,
no es van tancant portes
a vegades
quan s'apliquen només
aquests mínims?
Ho apunto com una reflexió
i una pregunta
perquè no hi entenc,
insisteixo,
no estic afirmant res
ni de bon tros.
A vegades és que,
el que dius,
no hem de mirar només els mínims,
però sí que hem de partir,
has de mirar
d'on parteixes,
no on te vós arribar,
però sí d'on partim.
I si no adaptem una miqueta
al d'on partim,
mai arribarien a...
imagina que arriben
als alumnes que diem
en un baix nivell,
que els intentes
ensenyar una cosa,
és com...
és com pujar on...
O sigui,
començar pels segons graus
sense passar pel primer.
Si no passes pel primer
i no comences
per aquests mínims,
és difícil
arribar als màxims,
no?
Potser no és limitar
tant on t'arribes
sinó d'on parteixes.
No,
de fet,
i per exemple,
també són molt transversals,
com diuen ara els moders
aquí al matí de Tarragona Ràdio,
de fet,
els dimarts,
ja sabeu,
en el programa Eines
que parlem de cicles formatius
i altres espais
que dediquem al món
de l'ensenyament
i hi ha moltíssims itineraris,
a vegades,
amb l'ESO
els nois i noies
que no acaben,
hi ha opcions,
hi ha molts itineraris
en el món educatiu
que si la cosa funciona,
un alumne
que pugui tenir dificultats
pot arribar,
però,
vaja,
en general,
diguem-ne
que l'objectiu
és que assoleixin
doncs aquests mínims
i si van més enllà
molt millor.
De totes maneres,
jo no sé,
el Jordi o tu,
Roser,
quan us trobeu
de cara amb un noi,
una noia,
que, clar,
12, 13 anys,
tots hem tingut 12, 13
i 14 anys,
afortunadament,
que dius
i per què no estudies
o per què no vols venir
o per què no?
Clar,
vull dir,
sí, sí, sí,
és que és així,
és que és així.
Home, jo ja sé llegir,
escriure,
jo ja sé comptar,
jo sé sumar,
ja sé restar.
Per què?
Clar, exacte.
Per què ho necessito?
Per què ho vull?
No, no vull venir
o no ho vull fer.
Aquí és quan,
mira,
tens l'entre cometes
que pots dir,
bueno,
és que vulguis o no vulguis,
la teva obligació és venir,
l'edifici és després dels 16 anys.
Has de ser aquí,
doncs mirem com ho podem fer
perquè aprofités aquest temps
que has de ser aquí.
I és com el parlar,
el discutir,
el arribar a acords,
hem arribat a fer contractes
amb nois,
dir, bueno,
doncs estem aquí,
veiem què volem aconseguir,
això ho faràs,
no ho faràs,
i firmar el contracte
és cert que és un pacte,
exacte,
vull dir,
un pacte de vegades de mínims
i llavors vas augmentant
aquest grau de compromís.
Clar,
i són coses
que no pots analitzar
i aquesta és la recepta màgica.
vull dir,
és molt el tractar amb la persona
i intentar fer un pla individualitzat
amb persona,
família
i amb els recursaments
que puguis...
Treballar molt a l'aula
però quan surten de l'aula
la seva realitat
en general,
de la seva família,
del seu entorn social
no canvia,
a vegades és un problema,
per molta bona voluntat
que posi aquest noi o noia.
Sí, exacte.
I bueno,
ja s'aprofitar,
depèn,
cadascú té un suport,
segons quin alumne
pot tenir el suport de la tieta,
l'altre de l'àvia,
l'altre del centre
on te va després de classe,
és intentar buscar cadascun
quin suport
pots agafar-lo
per dir,
ostres,
treballem conjunts
o no és una cosa...
La gent de la Fundació Casal Lamic
ja ho sabeu
perquè ja fa temps
que funcionen
en aquesta ciutat,
fa temps que des d'aquesta sintonia
també en parlem
no van
amb el lliri a la mà
i diguem
que tampoc no estan immunitzats
els fracassos
que n'hi ha molts
però també hi ha èxits
i també a vegades
doncs
hi ha recompenses
i moments que veieu
que hi ha alumnes
que se'n surten,
altres no,
però altres sí.
Lògicament.
I quan se'n surten,
Roser,
escoltà,
us deveu sentir...
Clar,
o el que dèiem,
potser a vegades
que se'n surtin
què és que se'n surtin,
no?
Si almenys poden potenciar...
I que organitzen una mica
la seva vida,
no?
Exacte,
vull dir que això és...
Almenys que intentar
que l'oportunitat
sigui la mateixa
o que s'acosti
a la mateixa oportunitat
que pot tenir un altre alumne
i per poder acostar
aquesta oportunitat
vull dir,
li has de donar un suport
que un altre alumne
no necessita
perquè ja el té
la seva comunitat,
el té amb la seva família,
el té amb la seva realitat.
Som,
ja ho sabem tots,
cada cop som
una societat més complexa,
una societat que cada cop
necessita
i demana més recursos
socials
per treballar-hi
i ja sabem també
que els dinerets
no s'obren enlloc
i generalment
el que és l'àmbit social
és el que
el que ha de reclamar més
perquè és el que rep menys
i en aquest sentit
sort
sort que hi ha
els fons europeus
que comentàveu
però també
el suport d'entitats
com ara
penso que teniu
el recolzament
de Caixa Catalunya
en aquest programa.
El programa
és un programa
que es porta
a tot el territori català
i bueno
és una aposta conjunta
entre Fundació Caixa Catalunya
Departament d'Educació
i Departament de Treball
de Generalitat
i Fons Social Europeu
vull dir que
és una estratègia
compartida.
Ja teniu prou dinerets
per tirar-ho endavant
durant un temps?
Home, en principi
firmat el conveni
és de pes per aquest any
perquè fins 2010
amb seguretat
de poder seguir
el 2011
tot i que encara
no s'hagi firmat
però sí que és un procés
que s'intenta
o sigui
és un projecte
que s'intenta començar
per poder-lo seguir
igual que s'està fent
a altres parts
del territori català
hi ha Barcelona
Girona
i s'està ensenyant implantant
ara Lleida
és un programa
que es pretén això
que no sigui començar
un any i acabar
perquè si no
s'aconseguiria res
sinó que tinc una continuïtat
nosaltres hem començat
aquest octubre
vull dir que són molt recents
també aquí al territori
home doncs jo crec que caldrà
que tornem a final de curs
et sembla Roser
per parlar d'èxits
exacte
que segur que n'hi haurà
o com a mínim
és el que desitgem
home de fet
de l'octubre cap aquí
és una experiència
molt recent
jo crec que valdrà la pena
no Javier
que tornem a parlar
a final de curs
i a les acaballes del curs
en parlem més
clar
en esteu desenvolupant
aquest programa
com deies
a Lies Camp Clar
segurament
hi haurien altres centres
que els necessitaria
no cal
i caldria
aquest recolzament
d'educadors
comença a la zona ponent
vull dir que
és on es va començar
aquí a la zona ponent
comencem per Lies Camp Clar
intentant implantar-ho
a Lies Torre Forta
més endavant
vull dir
això són coses
que anirem negociant
anirem veient
amb el temps que estiguem
fins ara
al principi
també ens ha costat
una mica
és això
trobar-te al centre
conèixer el centre
guanyar la confiança
amb la gent
que havíem de treballar
i a partir d'aquí
és quan es pot començar
a fer feina
Roser
de veritat
que és
Roser Molas
és una de les responsables
d'aquest programa
que es du a terme
a ponent
és el programa
Excés de Caixa Catalunya
que gestiona
que vehicula
la Fundació Casal Lamic
que cada dilluns
és aquí al matí
de Tarragona Ràdio
amb el Xavier Saragossa
que a banda de moltes altres coses
diguem-ne
que és el responsable
de premsa
i ho diem
perquè el Jordi Goya
sempre diu
però és que nosaltres
i heu vist que sí
que realment
cal tenir un cap de comunicació
i és important
és necessari
perquè fa moltes coses
i no ens enterem
i a la Fundació Casal Lamic
doncs ara
com que tenen
un responsable de premsa
tot això té el ressò
que li pertoca
i que mereix
ens retorem
la primera setmana
tu no faràs campana
ja ho sé
la propera setmana
o sí
sí que faràs campana
o sí que no
no se li pot donar
un dit
que t'agafa el gas
no
que ens ho anem
combinant
amb el director
de la Fundació
molt bé
la setmana que ve
et podria fer
quasi un previ
doncs vinga
fem un títol a dir
i ens acompanyarem
amb la cooperativa Cerca
molt bé
que fan un acompanyament
amb joves
que ni treballen
ni estudien
ni
tenen les primeres experiències
en el món laboral
aquesta
aquesta
és un col·lectiu
cada cop més ampli
també
Déu-n'hi-do
en parlarem
la propera setmana
Roser
Xavier
moltíssimes gràcies
adéu-siau