Ja tenim entre nosaltres, Cinta Daufim,
moltes coses, moltes ocupacions, moltes feines,
però avui ve en qualitat de l'epidèmia l'huga del matí de Tarragona Ràdio.
Cinta, molt bon dia.
Bon dia.
Benvinguda.
Avui parlem d'una qüestió, jo diria, interessantíssima,
d'aquelles com fas tu sovint, no?,
de posar tot un seguit d'arguments damunt la taula
i després la feina que la faci cadascú.
Aquesta feina de pensar, de reflexionar.
Sí, direm que avui posarem més preguntes que respostes sobre la taula.
Sempre són més importants les preguntes que les respostes.
I tant. Una pregunta ben formulada és molt interessant.
Però la resposta, un cop la tens, ja està.
La cosa és arribar a la pregunta.
Parlem del risc.
La percepció que tenim del risc sobre la nostra salut
i per què parlem d'això.
Ho comentava la Cinta.
Ja sabeu tot l'enrenou que hi ha amb el tema del magatzem
de residus nuclears, que la localitat d'Escó
és una de les que opta a acollir-lo.
Hi ha una bona part de la societat que no està d'acord,
que no el volen, etcètera, etcètera.
Per què no el volen?
Les raons poden ser diverses, però aparentment
la primera raó és perquè tenim por
que perilli la nostra salut.
Jo no soc una experta ni de bon tros,
però davant dels riscos i els perills
amb els que em puc trobar des que em llevo
fins que em vaig a dormir,
crec que el d'un magatzem nuclear
és el que tinc menys possibilitats que m'afecti,
que em podria afectar, no ho nego.
Però comparant amb les altres coses quotidianes,
probablement m'afecti menys que agafar el cotxe.
Jo vaig començar a donar-li voltes en tot aquest tema
quan... Ara ja ha baixat una mica,
però amb els dies que tot el debat sobre el tema d'Escó
estava... Bueno, no podies obrir la ràdio ni un diari
sense que no sortís el tema del magatzem
de residus nuclears.
Atenció, a vegades se diu magatzem,
a vegades se diu cementiri.
La connotació de cementiri...
Quan senties parlar a algú,
segons si li deia magatzem o li deia cementiri,
ja sabies més o menys per entendre la cosa.
Però fixa't que ara em ve al cap,
si li dius cementiri, diguem-ne que
té unes connotacions no només sinistres,
però té altres connotacions.
Si és cementiri, se suposa que allò que poses allà
està mort.
Si és mort no et pot fer mal.
Ai, la pau.
És a dir, que les mirades sempre són tan diverses
com tu puguis fer-les, eh?
Sí, sí. Això també per dir...
Bueno, escolteu, el llenguatge no és innocent,
no és neutre.
Mai.
Mai.
Una altra cosa que em llama molt l'atenció
és quan se parla de pèrdua de llocs de treball,
de vegades se parla de destrucció.
Fixa't. Veieu, és que ens posa molts deures,
ja només arribar.
No és el mateix dir
s'han perdut tants llocs de treball
que s'han destruït.
Depèn qui ho digui i en quin context ho digui.
Quan diuen destruir, sempre m'imagino un senyor
amb un pic i una pala, allí, nyaca, nyaca.
Tengat contractes.
Tengat contractes, sí.
Bueno, això perquè veieu
com el tema del llenguatge és molt important
amb tot el tema que parlarem avui
de la percepció del risc.
Jo, una cosa que vaig a trobar a faltar,
i mira que van haver hores i hores de ràdio,
de programes de televisió,
fulls i fulls de diaris,
i una cosa que ja no vaig a trobar
era, dic, m'hagués agradat
que algú hagués aportat dades dient
a veure, per a la població que viu al voltant
d'un...
d'un...
Ah, no sé com dir-ho.
Però és que s'ha tractat des de la vessant política,
pràcticament de forma exclusiva.
I des de la vessant emocional.
I emocional, però no pas científica.
Llavors, una cosa que jo m'hagués agradat veure
sobre un paper és dir, bueno,
població que viu al voltant d'un
magatzem de residus nuclears.
risc per a la salut d'aquesta gent,
si voleu, risc de mort, risc de càncer, no sé què.
Posar el risc que suposa viure a prop d'una instal·lació d'aquest tipus
i al costat, per a poder-ho ponderar,
altres riscos.
Risc que suposa agafar un cotxe,
havent begut no sé quant d'alcohol,
risc que suposa fumar-se una cigarreta,
risc...
per poder començar a debatre
sobre algunes dades objectives, no?
O sigui, bueno, realment,
tenint en compte que el risc zero no existeix.
Això, ja hem de partir de la base,
que la vida és un esport de risc.
Viure és molt perillós,
perquè et pot passar de tot.
A banda de car?
A banda de car, viure és molt perillós,
clar, perquè l'única manera de poder-te fer mal,
de poder tenir un accident,
tenir una malaltia, inclús morir-te,
és estar viu.
Si estàs mort, no et passa res.
Bé,
Dir-se'n clar que el risc zero no existeix,
podem entrar a debatre,
i és que, sobretot això,
m'ha sorprès la quantitat de literatura que hi ha
i de coses publicades
sobre la percepció subjectiva del risc.
Quin és el risc acceptable?
Quin és el nivell de risc tolerable?
I qui el defineix, aquest nivell de risc?
Des del moment en què prenem una certa decisió,
tots estem assumint uns riscos.
per exemple, la gent que viu a Tarragona
entén molt bé,
perquè això aquí també forma part
de l'imaginari col·lectiu
i de les llegendes urbanes de Tarragona.
Aquí hi ha una llegenda urbana
que diu que un dia tot això pegarà un pet
i m'en anirem tots.
Però, bueno, és un risc que tenim...
Perquè l'assumeixes.
Què?
L'assumeixes per tenir, després,
unes determinades prestacions,
com el risc que assumeix l'escalador
que vol fer l'Everest.
És un risc subjectiu, absolutament.
És a dir, que tots assumim,
en determinats moments, determinats riscos.
Hi ha un cert risc tolerable,
un cert nivell de risc tolerable
i un cert nivell de risc a partir del qual
ja s'han de prendre mesures.
Qui decideix quin és el llindar de risc tolerable?
Però depèn si parlem de percepció del risc individual o col·lectiu, no?
No, perquè en tot això del risc hi ha diverses vessants.
Primera, els experts,
i diríem que els estudis de tot això
venen del camp de la psicologia,
de tot això de tant l'estudi de la percepció
i la presa de decisions
a front del risc individual i col·lectiu,
tot això hi ha estudis psicològics molt interessants,
diuen, bueno,
ja hem de començar per distingir dos tipus de risc.
Per una banda, hi ha el risc objectiu,
és a dir, s'ha fet un estudi tal i qual,
i diuen la probabilitat...
Entenem que quan parlem de risc
sempre parlem de probabilitat,
un risc és una probabilitat...
No és una certesa, clar.
...que pot acabar,
sobretot quan parlem en termes objectius,
pot acabar en un número.
Això sempre pot acabar en un número.
Per una banda, hi ha el risc objectiu,
que és el que determinen els tècnics
a partir de determinats anàlisi,
diuen, doncs, bueno,
el risc que té una persona fumadora
de morir per causa del seu hàbit
és del 50%.
50%.
Això és la manera que la gent
ho entès més en percentatge.
I després,
això seria el risc objectiu,
o tècnics que van dir,
risc que té de morir
per causa de la radiació
una persona que viu o no sé què
és del 0,7...
També us avanço que ho he estat buscant
i no ho he pogut trobar,
però al nostre país...
No hi ha estudis?
No hi ha estudis sobre magatzems nuclears.
Hi ha estudis en marxa
que fa l'Instituto Carlos III,
junt amb la Comissió de Seguretat Nuclear,
hi ha tot un seguit d'estudis
sobre poblacions,
sobre l'impacte en la salut
de les instal·lacions nuclears.
El que són les centrals,
però no els magatzems de residus.
Al nostre país,
de magatzems de residus,
encara no n'hi ha.
Sí que això,
hi ha molta cosa publicada a França,
que França,
que és un país molt nuclearitzat
i tot això ho tenen.
Però, bueno,
per una banda tenim
el que és la percepció,
per una banda tenim
el que és l'estimació objectiva.
Deixa'm obrir un parèntesi.
És que m'ha cridat molt l'atenció.
Vull dir,
s'està plantejant a nivell polític,
lògicament,
que són necessaris
els magatzems de residus nuclears.
Bé, jo,
per allò que han explicat...
Però, aleshores,
Cinta,
saps que em sorprèn
que prèviament
aquestes consultes als municipis,
aquestes decisions polítiques
que s'han de prendre,
que no s'hagués fet un estudi previ
i s'hagués publicat,
a la població en general.
És a dir,
que s'han anat una mica
a les palpentes
als mateixos ajuntaments
que es postulen
en un sí o en un no.
Jo crec que hi ha dades
que la gent pot aconseguir
d'altres països.
Aquí, clar,
no s'ha pogut fer
perquè no n'hi ha de magatzems.
La qual cosa
sembla que també és un perill
tindre els residus
tal com se tenen ara.
Sembla que estig
d'una manera
una miqueta cotrilla,
però bueno...
A rebost.
Bé,
el risc objectiu
i després
el risc subjectiu,
és a dir,
la percepció
que té la població
d'aquell risc.
I el que s'ha vist
és que normalment
aquests dos riscos,
per una part
el risc objectiu
i per l'altra part
el risc subjectiu,
no tenen res a veure.
El subjectiu
et pot fer viure
amb angoixa,
realment?
El subjectiu,
ara direm,
què passa amb el risc subjectiu?
Mireu,
a les persones
el risc ens espanta.
La tendència natural
és a defugir el risc.
Per tant,
tendim
o a negar-lo,
cosa que ja veurem
que passa molt
en els conductes
individuals,
o a rebutjar
riscs
molt petits
però molt catastròfics.
Per exemple...
Estàs parlant
del tabac?
És que et conec.
No,
estic parlant
del tabac,
estic parlant
dels automòbils,
estic parlant
de l'alcohol,
estic parlant
dels fills
de pares fumadors,
estic parlant
de moltes altres
conductes
que normalment,
estic parlant
d'això de pujar al cotxe
sense posar-se
el cinturó
de seguretat...
Aquest risc
l'assumim
sense problemes.
Són riscos assumits.
Llavors,
què passa?
Per una banda,
el comportament
dels humans
davant del risc
és
defugir-lo,
negar-lo.
Això a mi
no em passarà,
això els passarà
als altres.
Què més sabem
sobre el risc?
Que els riscos
que assumim
aparentment
per una decisió individual
els acceptem
i els tolerem
molt més
que els riscos
que ens venen imposats.
Tot el que pot suposar
una situació
catastròfica,
encara que sigui
molt improbable,
ens espanta molt.
En tot el tema
del
magatzem de residus.
Jo sentia dir coses.
Clar,
però és que si un dia
hi ha un atac terrorista
en un avió
sobre el magatzem nuclear,
la probabilitat
que això passi
és ínfima.
però clar,
si passa,
el resultat
és catastròfic.
És a dir,
ens espanta
molt més
que en un atemptat
com els de Madrid
morguen 200 persones
en mitja hora,
això ho trobem
una catàstrofe
i ho tindrem
de catàstrofe
i
que no que cada any
moren
55.000 persones
a l'estat espanyol
pel tabac,
que ja ho hem dit
moltes vegades,
i 3.000
pel tabaquisme passiu.
De totes maneres,
Cinta,
i segur que hi ha estudis,
no parlo des de...
Parlo des d'una mica
la intuïció.
Aquest risc col·lectiu
que dius
que caigui
un avió terrorista
a sobre
del magatzem nuclear,
aquest tipus
de grans riscos
que són una mica
catastrofistes,
jo no sé si realment
estan imbrincats
en la societat,
en els col·lectius,
o som els mitjans
de comunicació
que realment
en determinats moments
i obeïn
diferents criteris
o interessos,
diguem-ne,
que creen
aquesta por col·lectiva.
De fet,
aquell risc probablement
no el construeixi
la pròpia col·lectivitat,
sinó que probablement
estiguin influenciats
o estem influenciats
pels mitjans
de comunicació
que diuen
que ara toca
que tenim por a allò
i no por a una altra cosa.
No ho sé,
t'ho pregunto.
No ho sé,
jo tampoc ho sé,
però sí que queda clar
que les catàstrofes,
és a dir,
que en un moment donat
passi un accident així,
tendim a sobreestimar el risc.
És a dir,
encara que te vingui aquí
un tanc
i digui,
mira, escolta,
la probabilitat
que passi això
algun dia
o amb els...
la probabilitat
que en els propers 10 anys
s'estimbeu un tal i qual
és del 0,000 no sé què.
Encara que algú
ens planta els números al davant,
la tendència subjectiva
és...
La percepció que tens.
La percepció que tu tens
és dir,
uf,
això és un risc
que no podem tolerar.
M'ho semblen riscos intolerables,
el que són
la possibilitat
que s'esdevingui
una situació catastròfica.
En canvi,
aquest risc
de gota a gota
de cada dia,
vol dir això,
el fet d'encendre una cigarreta,
el fet d'entrar
amb els meus fills
a un local perfumador,
Tinc més possibilitats
de malaltir,
de morir-me així
que no pas d'un atac terrorista
sobre un magatzem
de residus nuclears,
m'estàs dient.
Sí, en canvi,
la percepció que tinc jo
és que allò és una cosa...
La tolerància
en aquests riscs catastròfics
és molt baixa.
Llavors hi ha una altra cosa
que es plantegen
els que estudien
tot això
de la percepció del risc.
Dius, bé,
qui ha de determinar
quin és el llindar
de risc acceptable?
Qui és de fiar
per determinar-lo?
Per exemple,
quan s'obri
un magatzem nuclear,
hi haurà
tota una sèrie
de mesures,
s'han de prendre
tota una sèrie de mesures
per minimitzar
el risc, no?
Evidentment,
no zero,
perquè si no,
no faríem mai res.
Si volguéssim,
mira,
vull construir
un edifici
que el risc
que caigui,
que no sé què,
sigui zero,
no construiríem res,
perquè no pot ser, no?
Llavors, clar,
hi ha un llindar,
dius, vale,
fins aquí
ja fem prou
i a partir d'aquí
pensem que és un risc
que podem assumir.
El risc
està emparentat
amb la por
i la por paralitza,
per tant,
hem d'assumir
una part de risc.
Hem d'assumir riscos
perquè si no,
no faríem res.
Llavors,
tota la gent que ha estudiat
diu, bueno,
diu,
ara hi ha un cert acord
en què el llindar
de risc
el defineixen
els tècnics,
no?
Normalment
ho defineixen
els tècnics,
però hi ha tot un debat
que diu, bueno,
qui ha de definir
el que és
el risc assumible
els tècnics
o s'ha de tenir
també en compte
el risc
que percep la societat?
O s'ha de jugar
una miqueta
amb les dues coses?
També és un tema
de confiança,
si la societat
confia en aquells tècnics
o no confia.
Sí.
El risc també està relacionat
amb la confiança, no?
Amb la confiança,
no,
però sabem
que per més que els tècnics
els posen els números
al davant
de la gent...
Tu que ets tècnica
podríem dir...
No, mireu,
i això
aquí a Tarragona
pot dir,
aquí a Tarragona
qualsevol persona
que li preguntes
pel carrer
et dirà
és que aquí a Tarragona
s'ha mort molta gent.
Per la gran indústria, no?
Aquí s'ha mort molta gent
per la contaminació.
Però hi ha dades que...
Hi ha dades que diuen que no,
però és igual,
és igual,
és allò de la percepció.
Aquí hi ha molt de càncer.
Uf,
és que aquí
el que passa que no...
Hi ha més càncer
que en altres llocs.
En altres llocs.
Això és el que diu la gent,
no ho dic jo, eh?
No, no, no.
No ho dic jo,
jo dic i afirmo...
I s'han fet estudis epidemiològics sobre això.
I hi ha estudis epidemiològics
que la incidència de càncer
a la província de Tarragona
i a les comarques de Tarragona
no és superior
a la que ens tocaria
per l'edat i el sexe
de la gent que hi viu.
Però has posat un exemple magnífic
com deies.
Qui ha de definir
el llindar del risc?
Els tècnics.
Els tècnics,
partint d'aquest cas de Tarragona,
que és més proper,
jo crec que és el millor exemple
que podem posar.
Jo crec que per molt que diguin
que dieu els tècnics
l'índex,
la incidència del càncer
no és superior
a altres llocs
que no tenen
jo crec que col·lectivament
ningú s'ho creuria.
Individualment sí.
Després cadascú fa la seva reflexió.
Però continuaríem sentint pel carrer
a Tarragona,
que tot més...
Uf, mor un molt de gent.
Perquè la percepció subjectiva
no té tant a veure
amb les dades objectives
com amb tot un conjunt
de creences,
experiències,
vol dir que té alguna cosa més a veure
amb l'emocional.
I d'aquí el gran repte
que plantejava tot això
de dir clar,
com ho comuniques això?
Com fas entendre
a la gent que ha de viure
o a la gent que ha d'acceptar
o que ha de tolerar
un determinat risc,
com comuniques això
tenint en compte
que el risc objectiu
és un número
i que després la gent
se'l creu o no se'l creu,
però que el risc objectiu
és una cosa a vegades difícil de mesurar,
es pot mesurar per enquestes,
és a dir,
com jugar amb aquestes dues percepcions
i com moltes vegades
jo penso
que potser els tècnics
ens escudem molt
en lo tècnic
i en els números
i potser s'ha de començar
a treballar molt
el tema de la percepció
col·lectiva del risc
i que això també
se li ha de donar un valor
i no pot dir
no, no, mira,
els tècnics diuen
que la probabilitat
és 0,0 no sé què
i aquí s'ha acabat la història.
Bé, els fets ens demostren
que això no és el correcte,
que per més que es publiquen
i que es diuen
i que es deixa de dir,
la gent continua preocupada
i continua angoixada.
Però la societat està disposada
a assumir i acceptar
un cert risc,
només cal veure com vivim, no?
Sí.
I el món que hem generat,
material d'evolució tecnològica,
que sí, tenim els residus nuclears,
però clar, és que ens encanta
aprendre un botonet
i que es faci la llum
com si fóssim déus.
Clar, jo suposo
que hem acceptat
un cert llindar de risc.
Sí.
Pel nostre confort.
I que sigui de manera implícita.
Pel nostre confort, no?
Pel nostre confort,
acceptem un cert nivell de risc.
Pel nostre confort,
acceptem agafar el cotxe
per anar a no sé on.
Clar,
el que també comenten tota aquesta gent
és que
totes aquestes decisions
són molt inconscients.
Vull dir,
si cadascú ho pensés
des del moment que s'aixeca
fins que se'n va a dormir,
com decideix cada conducta que fa
i si tot això
té alguna influència
amb el risc per a la salut,
clar,
tot això es fa d'una manera
molt inconscient
i molt automàtica.
Potser quan passa,
quan se posa sobre la taula
un debat com l'Odascó,
la gent comença a fer explícit
la seva por.
però hem de ser conscients
que cada dia
prenem decisions arriscades.
Però és bo que es faci
que això es parli.
El que potser queda una miqueta coix
és que no hi hagi,
que la gent es faci les preguntes.
Dèiem,
això més important les preguntes
que les respostes.
Però en aquest cas,
la població necessita,
té dreta a una resposta,
ja que li diguin
els percentatges,
els llindes,
tot això.
I a vegades és el que no hi és.
Jo crec que, clar,
la resposta és informació clara
i transparent
i entenedora.
Però suposo que
l'única manera
de lluitar
o de...
Sí, perquè també
s'ha de desangoixar la gent.
L'única manera
de treballar
tot aquest aspecte,
vull dir,
que la gent
arribi a entendre
o se senti còmode
amb el risc assumit,
és la informació
clara i transparent.
I és el que jo he trobat
a faltar.
Bé,
en aquest hi ha molts altres
debats, no?
Perquè, bueno,
la gent està molt preocupada
quan si la gent
diu el tema
de la contaminació,
la gent diria
que els principals contaminants
són els contaminants industrials
i no és veritat.
La principal font
de contaminació ambiental
és el trànsit,
són els cotxes.
Això és de llarg.
Però ha costat molt
que ho veiem així, eh?
La principal font
de contaminació.
En canvi,
tothom estaria d'acord
en multar
les petroquímiques,
però si aquí un dia
s'ha dit,
doncs, vale,
a partir de tal dia,
bueno,
la mesura que s'ha intentat prendre
de reduir la velocitat
dels cotxes
al voltant de Barcelona
o dir, vale,
pues se restringirà
el trànsit enrodat
com han fet
algunes ciutats europees,
bueno,
no vull ni imaginar-me
la que se muntaria.
Quan se'ns intenta protegir
d'algun tipus de risc,
uf,
perquè ens és,
a veure,
és per allò
que també
ens autoenganyem
una miqueta,
perquè ja ens va bé.
Aquelles coses,
aquells riscos...
Que ens comporten
plaer,
confort,
no els veiem.
A veure qui renunciarà
al cotxe,
a veure qui renunciarà,
a la cigarreta,
i a veure qui renunciarà,
a, jo què sé,
a una dieta rica
en greixos saturats.
No ho sé.
Però...
Això també és un risc.
Que això també és un risc.
Que assumim cada dia.
Això també és un risc.
A veure qui renunciarà
a una vida sedentària.
Bueno, no ho sé,
jo a més ho poso
com a punt de reflexió,
de dir, bueno,
si ens paréssim a pensar
els riscos que assumim
i els riscos que subestimem,
eh?
I de quina manera,
quan se'ns intenta protegir d'això,
bueno,
aquí se munten uns pollos impressionants,
i en canvi,
altres riscos,
que ja et dic,
en termes objectius,
serien molt petits,
bueno,
és que no els tolerem,
i, clar,
jo insisteixo,
penso que l'ideal
seria que els debats
es poguessin fer
a vegades,
no tan en termes emocionals
o en termes així,
tot i que,
acceptem-ho,
som animals emocionals
i les emocions
hi juguen,
i tant.
Però crec que estaria bé
de quan en quan
posar una mica més de llum
sobre el debat,
no?
Tot i que els números
moltes vegades
no ho volen dir tot,
però, bueno,
poquet a poquet
s'ha d'anar
ajudant a la gent
a reflexionar.
Penso que és una
de les principals funcions
dels mitjans de comunicació,
no?
I dels periodistes.
Crear espais,
donar pistes,
una mica...
I donar pistes
per al debat.
I jo he de confessar
que és una cosa
que he trobat a faltar
amb tot aquest debat.
Te'n recordes
de les vacunes,
no?,
de la gripà,
ara ja ha sortit,
però és una de les qüestions
que vam tractar
fa un any,
ja,
i ara ja has vist,
tothom diu que...
I ara què passa
en tots aquells magatzems
plens de vacunes,
plens d'antivirals...
residus de vacunes,
que aquesta és una altra,
amb poca broma,
que tot el residu
de la indústria farmacèutica
també caldria parlar-ne
un dia.
Bueno,
perquè en principi
les vacunes de la grip
són virus atenuats.
Ah, no,
no, no,
no, perdoneu.
Hi ha vacunes
que es fan en virus atenuats
i hi ha vacunes
que es fan en fragments
de virus, eh?
Però, bueno,
què passarà
amb tot aquest estoc
de vacunes?
I hi ha alguna cosa
que ara la gent
pregunta per les vacunes,
però pensem
que es van gastar
també molts milions
d'euros
en la ciclovir.
No, no sé si era...
Bueno, un antiviral.
Sí, però que ja
estava produït
i el tenien allà
amagatzemat
i no sabien
què fer amb allò, eh?
I ara no sé
què hi faran,
no sé què hi faran.
Bueno,
doncs no sé.
Que facin croquetes,
mira,
com es feia
amb tot el que sobrava
a les cases.
Cinta Daufí,
anirem preparant
una altra coseta
pel mes que ve
perquè tornaràs, no?
Val a dir que la Cinta
a partir d'aquest
mes de febrer ja
i la resta de temporada
en lloc de venir
cada primer dimarts de mes
serà el segon dimarts
de cada mes
que la tindrem aquí
entre nosaltres
i mira,
com qui no fa res
va deixant cosetes per aquí,
se'ns queden al cap
i anem pensant,
anem donant voltes.
Bueno,
sempre hi ha temes, eh?
A vegades penso,
ai,
de què parlarem
el mes que ve?
I, bueno,
tenia diversos temes
preparats per avui
però, clar,
la realitat
va tan ràpida
i les coses
passen tan de pressa
que això d'escor,
bueno,
ara ja ha passat,
no sé jo
de què parlarem
el pròxim mes.
I vens un cop al mes
que si vinguessis cada setmana?
Hi hauria,
hi hauria tema.
Hi hauria tema.
Moltíssimes gràcies,
Cinta,
de veritat,
fins al mes que ve,
que vagi molt bé.
Fins al mes que ve.
Adéu-siau.
Adéu-siau.