Caminada Popular de Tardor 2010.
Vine a caminar a favor d'Intermond Oxfam.
Diumenge 3 d'octubre a les 9 del matí.
Sortida des del parc de la ciutat.
Ja pots inscriure't a les instal·lacions esportives municipals
fins l'1 d'octubre.
Tarragona es connecta amb la qualitat de vida.
Patronant municipal d'Esports de Tarragona.
El matí de Tarragona Ràdio.
I hi ha coses que no canvien.
i hi ha seccions que recuperem a temporada rere temporada.
Bé, perquè tenim moltes ganes d'explicar-vos
o de donar-vos opcions de mil activitats
que organitza, per exemple, en aquest cas,
l'Espai Caixa Fòrum.
Saludem una temporada més el seu director, Carles Marquès.
Carles, bona tarda.
Bon dia o bona tarda. Què he de dir jo, ara?
A partir de les 12...
Què dieu, amb aquesta hora?
A veure, en català se suposa, i això és molt savi,
hauríem de dir bon dia tot el dia, mentre hi hagi llum.
I després a la nit, bona nit.
Això es feia abans, antes es feia així.
Jo havia sentit que fins que no has dinat és bon dia.
I quan ja has dinat una tarda...
Bé, això és un costum, diguéssim, més recent.
Abans dèiem bon dia i bona nit, i ja ho tenien acudit.
Jo et dic el que vulguis.
Per tant, bon dia i ja està.
Bon dia durant tot el dia.
Això mateix.
Què tal heu passat l'estiu, al Caixa Fòrum?
Molt bé, molt bé.
Bueno, hem fet coses, vam tancar només mig agost,
vam tenir l'exposició de Dalí,
i vam començar inaugurant el 8 de setembre
l'exposició de Cambotja.
Que ha funcionat durant aquestes festes amb visites guiades.
Exactament, exactament.
Multitudinàries han estat, no?
Correcte.
Perquè està en el programa d'actes
i hi havia molta gent que s'ho apuntava.
A més, sabeu que tant un com l'altre fotòra,
són dues exposicions, una de Cambotja,
de Germàcio Sánchez,
que va estudiar al batxillerat, o al BUP,
em sembla que la seva, ho ha de dir, ser BUP,
a Tarragona.
Vull dir, per tant, diguéssim, és un tarragoní,
té molts coneguts i tal.
I després la Cristina García Rodero, d'Espanyol Culta,
que es coneix les festes de 60 d'Ecle.
Després s'està reunint, diguéssim, amb altres,
de les persones que s'ho coneix més,
s'ha vingut, les s'ha fotografiades.
O sigui, per tant, diguéssim,
eren dues persones molt vinculades a Tarragona.
Jo crec que això també acabat de jugar.
Però més enllà d'això, eh?
Jo crec que, bueno, artísticament són brutals.
No els cal la marca Tarragona.
No, no, no, d'acord, eh?
Però vull dir que, home, jo sempre ajudo això,
i una vegada que podem lluïr Tarragonisme una miqueta més,
doncs...
Continuen les exposicions més enllà de Santa Tecla?
Sí, senyora, fins al dia 21 de novembre,
totes dues, vull dir que hi ha temps, no hi ha excusa,
i qui no hagi trobat un forat del calendari,
que ho entenc, eh?,
perquè el calendari estava molt apretat aquests dies a Santa Tecla,
doncs encara té fins al 21 de novembre.
I no es considera amb l'ESCAN,
vull dir que també és un motiu...
Ui, si hem de parlar de coses.
Possiblement tornarem a parlar de les exposicions,
a tu parlarem de l'ESCAN,
parlarem, si us sembla, demà, a la tarda, però, eh?,
després de la roda de premsa pertinent
d'un nou cicle del Tarragona Urbana.
Correcte.
Però avui, Carles, parlem de piano.
Exactament, parlem de música, però d'una música més...
Hi ha gent, i em sembla que la persona que hem de parlar,
que el tema, l'etiqueta clàssica, no li agrada,
per tant, parlem de música d'aquella
que fa una emissora com Catalunya Música,
per tant, ens podem convertir una mica una estona
en Tarragona, en música.
Vinga, som-hi.
El que passa és que per parlar de música, de piano,
avui saludem un flautista, Joan Vives, bon dia.
Bon dia.
Jo m'he quedat deglaçada, tens un currículum fantàstic.
Mira, intensa activitat concertística,
professor d'història de música
a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya,
locutor redactor de Catalunya Música,
però ets flautista,
i què vens a parlar de piano?
Ah, mira,
la interculturalitat,
l'interdisciplina,
realment el que...
aquí una mica està la clau del cicle que proposem
en el Caixa Fòrum de Tarragona,
i és que és una lectura del piano,
però no és tant anar a parlar del que és el piano en ell mateix,
sinó veure com l'adveniment del piano
interactua en la història de la música
i capgira el moment en què viu.
De fet, encara és el nostre,
perquè encara el piano continua sent un instrument
que ha anat derivant en el món del so,
de l'ordinador, del món digital, etcètera, no?
Però és una...
Diguem que és l'excusa de dir,
bueno, parlem del piano,
però anem a veure com aquest piano interactua en el seu temps
i com va capgirant les modes,
les tradicions, les maneres de fer,
com els compositors utilitzen el piano
com a principal eina creativa
en un 98% dels casos,
amb algunes excepcions,
i veiem com tot això va fent evolucionar
la percepció musical.
I com que sóc músic,
doncs aleshores intento sempre donar la lectura
des del faristol,
és a dir, que intento que la gent vegi
no des de la perspectiva històrica o estètica,
que potser és més comú en aquest tipus de conferències,
parlar de filòsofs, de pensadors,
sinó intentar donar una lectura, diguem-ne,
feta des de la perspectiva del senyor
que té una llibreta de música davant seu
i que va escrivint i que té el piano al costat
i com tot això l'enfronta a la societat del seu temps
i com hi ha aquest feedback entre músic, societat
i com això fa que la música vagi caminant
per uns camins que són els que els va tocar seguir.
Passarem per diferents èpoques històriques,
doncs, amb el piano com a fil conductor
i tot això ho farà la Joan Vives
a través de diferents conferències,
sempre els dilluns, Carles, no?
Sempre els dilluns, sí, dilluns 27,
és a dir, avui, el 4 d'octubre, el 18 i el 25,
i parlarem de Chopin, Schumann
i de tot el que vulgui el Joan,
que el Joan, ara que no ens sent,
ara que no ens sent,
és una absoluta enciclopèdia vivent,
a més, la seva forma d'explicar
és tan amena i tan, diguéssim,
apassionada, no?
i a part associant coses que dius,
ostres, sí, i no hi havia pensat mai,
i això, a més, és una enorme virtut.
És que, Joan, tan important és el piano
en la història de la música
fins al punt de marcar tendència
i de marcar època.
Sí, sí, sí, és que, esclar,
normalment, quan estudies història de l'art
en la formació global
i durant molts anys ha sigut així,
esclar, accedeixes a la literatura,
accedeixes a l'art, fins i tot,
però la música, esclar, té un problema
la música i és que és invisible.
És com el perfum, no?
És a dir, quan tu compres una botella de Colònia
pagues pel perfum
i, aleshores, tu no pagues
per tenir la botella allà
en el, jo què sé, en l'habitació
i mirar-te-la, no?
I llavors pagues perquè s'evapori.
Llavors, la música té una mica
aquesta virtut.
I, clar, això la fa molt més abstracta
i molt més complexa
i sembla, a molta gent,
que fins i tot els agrada molt,
que com que no saben
descodificar el codi de conservació
que és la partitura,
que ja és una cosa, doncs, estranya.
Però quan entres en la música
te n'adones de dues coses.
primer, d'aquestat totalment associada
en el temps en què li pertoca viure,
és a dir, a partir de la música
podríem treure moltes afirmacions
i percepcions de l'època.
Ens ensenya moltes coses.
I la segona
és que és tan poderosa
la seva presència sobre els humans
que, vaja, que transcendeix.
I llavors, quan tu aportes
una novetat, com va ser el piano,
amb tot el que representa
tècnicament,
amb el que representava socialment,
amb el que permetia expressar
a través d'aquesta virtut
que ja ve donada pel propi nom.
De fet, el nom no és piano,
el nom complet era
piano forte o forte piano.
És igual, li pots ordenar com vulguis.
El nom original era
Gravit Shembalo col piano e forte.
És a dir, un instrument de teclat,
de cordes,
que a més a més tenia
d'aquesta forma així com punxeguda
i que a més a més permetia tocar fort i piano.
Piano vol dir suau en música.
I llavors aquesta capacitat dinàmica
d'un instrument de tecla
que no la tenia cap altra
d'una manera tan notòria,
aleshores, doncs aquesta capacitat de matisos,
de poder tocar molt suau
o tocar fortíssim,
doncs va començar a capgirar
una societat que estava totalment amarada
per l'esclat del sentiment.
Joan, però llavors m'estàs dient
que la música que es composava
o que s'interpretava a piano,
que el piano en definitiva
influïa en la societat de l'època
o al revés?
Que era un reflexe, interactuava.
Interactuava.
És a dir, tu ara imagina't,
posem-nos en els temps
en què Goethe publica la novel·la Werther,
el 1770 i tants.
És l'època d'en Mozart.
Sí, perquè estem parlant de romanticisme.
Estem entrant al romanticisme.
Sí, que potser és...
És la part incipient, eh?
És quan encara estan tots els racionalistes
d'inspiració francesa,
estan argumentant totes aquelles normes,
tot el que és la...
és el fer evidència aquella famosa frase
del Descartes del Kogito Ergo Sum.
Penso, per tant, existeixo.
Tu ara imagina tota una generació de gent jove,
que és el mateix que passa sempre,
doncs que estan llegint la novel·la,
la novel·la que ha estat publicant
aquest senyor alemany que es deia Goethe,
i que resulta, doncs, que estan transcendint,
perquè el Goethe, en lloc de parlar-los
de raó i d'argumentar i d'estructura,
el tio els comença a parlar d'un pobre noi
que està perdudament enamorat,
però que al final la desesperació per el rebuig
el porta al suïcidi.
De racionalitat re de re, eh?
Exacte, és tot el contrà.
És pura subjectivitat.
Aleshores, tu imagina't que aquí
hi romp un instrument que en un moment donat
tu apretes més fort i sona més fort,
però d'una manera sensible, a més a més.
I si toques molt suau,
hi pots anar jugant i contrastant.
Clar, si tu estàs parlant d'emocions
i sempre s'associa fins al segle XX
la música a les emocions, al sentiment,
aleshores, lògicament,
si les emocions són de contenció racionalista,
bé, tens uns instruments que ja t'ho fan.
Però si tot de cop esclata el romanticisme,
trobes, primer, en la música,
que la música de totes les arts
és la que incideix d'una manera més ràpida
en les emocions.
Totes incideixen,
però, clar, tu una novel·la necessites llegir-la
per poder percebre, doncs, un estat d'ànim.
Un quadre necessites observar-lo,
però, en cap cas,
la reacció, diguem-ne, psicològica, anímica,
és tan immediata com en la música.
Clar, si tu entres en una època
en la qual la part emotiva,
la part subjectiva,
la part del sentiment,
és la que predomina,
lògicament,
per primera vegada a la història,
la música passa al capdavant.
I dintre de la música,
l'instrument que millor s'adapta
en aquestes noves perspectives.
Aquest és el piano.
És el millor instrument, diries tu, eh?
El millor instrument no.
El millor no.
Diguem que és molt difícil
establir una categorització
de dir el millor.
Si parles amb un violinista,
ja veuràs el que et diu.
Si parles amb un xalista,
ja veuràs el que et diu.
I si parles amb un cantant,
o aficionats, eh?
Sí, sí.
Doncs ja et diran,
ja veuràs que el millor instrument
és la veu humana.
I, de fet,
tots els instruments,
tard o d'hora,
acaben imitant les inflexions
de la veu humana.
Amb la veu humana
també pots cantar molt suau
i pots cridar molt.
i el piano
i la construcció
dels instruments
ha tendit cap aquí.
És a dir,
a donar una ductilitat
que cada cop
s'assembli més
a les inflexions de la veu.
Per això,
el piano no és
el millor instrument.
Mira,
si agafes el llibre Guinés
dels rècords,
et diu que l'instrument
més difícil de tocar
és la trompa.
M'ho crec.
Sí, sí.
M'ho crec.
Sí,
la gent que conegui
una mica
com funcionen els instruments
i com es produeix el so,
la gran dificultat
de la trompa
és la posició del llavi.
És a dir,
que només que el llavi
estigui posat
mínimament
la mica d'aire
que surt
entre els dos llavis
estigui una mica
mal posat
o no sé què,
ja automàticament
sona la nota superior.
I en sonar la nota superior
a la que ha de sonar
estàs fent una dissonància.
Llavors vol dir
que quan un senyor
que toca la trompa
que té tanta facilitat
per equivocar-se
s'equivoca,
se n'adona fins i tot
aquell senyor sort
que hi ha a l'última fila.
Tu has provat mai, Carles,
de tocar la trompa?
No.
No, la veritat és que no
però diguéssim que
bueno, la meva
ara explicaré la meva vida
la meva companya
toca el saxo
i es va estar plantejant
altres instruments
i li van desaconsellar
molt la trompa
perquè
justament per això
perquè és complex
i a vendre a tocar ja
diguéssim
a les nostres edats
posar-s'hi
fins que
a més és això
és com els instruments
de percussió
és a dir
si s'equivoquen
es veu
moltíssim
moltíssim
i ho pateix molt
qui tens al costat
mentre les assages
Joan, en aquest sentit
amb el piano
qui més qui menys
s'hi atreveix
tocar-lo perfectament bé
amb sensibilitat
jo crec que ha de ser
molt difícil
ara
arribar a un nivell mitjà
és un dels instruments
més populars
sí
també és dels més cars
sí
a veure
el piano
l'avantatge que tens
és que les notes
no les afines tu
sinó que ja estan afinades
en l'instrument
no sé si m'explico
tu apretes la tecla
i si ja has fet venir
l'afinador oportunament
saps que allò
et sonarà afinat
en canvi la resta
d'instruments
el saxo
per exemple
el violí
quan t'ho toques
has de tenir en compte
de no apretar més o menys
perquè estàs canviant
l'afinació
i tocar desafinat
doncs vol dir
que produeix
una sensació
desagradable
en qui
ho està escoltant
però a vegades
quan les músics
s'afinen
en un concert
i la gent es queixa
i diu
quin rotllo
que estan afinant
no no
no saps gaire malament
a mi sempre m'ha agradat
molt aquest moment
perquè és
parteix
és un moment
fantàstic
màgic i tot
parteix allò
d'una extorsió de sons
i vas veient
com tot
s'harmonitza
i va cap a la mateixa direcció
i trobo que és molt bonic
a mi m'agrada
la imatge que has donat
Carles és molt maca
és molt maca
jo no ho havia plantejat així
però certament
és una imatge molt bonica
però el gruix de la gent
sempre pensa
quin rotllo
això de l'afinació
però és un acte
de respecte al públic
a final
sou positius
eh
mare de Déu
Joan
les teves xerrades
que recordem
comencen avui
al Caixa Fòrum
sempre a les 7 de la tarda
i sempre als dilluns
comencen avui
acaben el 25 d'octubre
digues que ens assaltem
al pont de la Pilar
sí
això sí
perquè no hauria vingut ningú
doncs s'acaben
arriben fins a finals
del segle XIX
estem veient
amb Robert Schumann
més enllà d'això
però perquè em sembla
que agafes només
el període aquest del segle XVIII-XIX
pot ser?
romanticisme?
sí, però també avui parlarem del XVII
i farem una pinzelladeta
però molt per sobre del XVI
per una mica veure la perspectiva
de com s'arriba al piano
entrarem a finalíssims del XVII
tot el XVIII
i llavors anirem parlant del XIX
bé, aquest any
diguem l'excusa
que ens ha permès
parlar del piano
és que és el bicentenari
del naixement
de Chopin
i de Schumann
eren de la mateixa edat
tots dos
es portaven tres mesos
de diferència
Chopin era una mica més gran
Chopin
si no recordo malament
era peixos
i Schumann gèminis
bessons
i aleshores
es portava molt poc
i aleshores doncs
aquests dos aniversaris
que són molt molt importants
pel fet musical
a Europa
han tingut una repercussió sensible
doncs aleshores
ens permeten dir
bueno
parlem de Chopin
i de Schumann
que això sempre agrada
sobretot Chopin
crec que és un personatge
sobretot d'aquí
que sabem que va estar a Mallorca
sabem que va dormir
13 nits a Barcelona
amb la George Sands
a l'Hotel Quatre Nacions
allà a la Rambla
doncs tot això
li dona un cercle mur
de catalanitat fins i tot
o de mallorquinitat
si vols
però
clar
si tu vens
amb la perspectiva
dels antecessors
la presència de Schumann
i de Schumann
guanya
10 vegades més sentit
i llavors per això
quan vam estar parlant
amb en Carles
de promoure una mica
aquest cicle
doncs jo li vaig proposar
de fer-ho així
amb aquesta perspectiva
no
haguéssim pogut
dedicar dues xerrades
a Chopin
i dues a Schumann
i ens haguéssim pogut
desfogar tranquil·lament
amb les seves obres
etcètera
però vaig pensar
mira fem una cosa
una mica més antològica
a qui no agradi Chopin
i no agradi Schumann
té altres motius
per venir
i així li donem
una lectura així
amb projecció
que penso que
val la pena
la teva pregunta
també reconec
que ens hi faltaria
una cinquena
parlant de què passa
amb el piano després
perquè no oblidem
el que passa amb el piano
al segle XX
és a dir
per una banda
tot el que és
l'especulació tímbrica
i després tot el que deriva
del piano
cap a
abans ho dèiem
cap al món digital
i és que avui en dia
ja no li diem piano
li diem teclat
però això ja és
el teclat
però això ja arribarà
jo crec Carles
que això dona per molt més
ho podem estudiar
Joan Vives
ho hem de deixar aquí
simplement
jo espero haver fet
alguna pinzelladeta
i haver posat la mel a la boca
per tota aquella gent
que s'acostin els dilluns
sempre a les 7 de la tarda
a l'espai Caixa Fórum
per conèixer més de la piano
sobretot tenint en compte
que no cal que siguin experts
ni músics
ni llegir partitures
exacte
això és una de les idees
és a dir
el cicle és divulgatiu
no es demana
ni de bon tros
que la gent sàpiga música
i precisament
doncs intentem
a través d'un llenguatge
que procuro
que sigui
el més accessible possible
doncs que la gent
s'ho passi bé
ja està
que en definitiva
és el que es tracta
i la música
qui ha de treballar-ho
són els músics
els professionals
el mal home
s'ho ha de passar bé
i si parlem de música
hem de procurar
que la gent s'ho continuï passant bé
que sigui una bona estona
de la mà
de les teves xerrades
Joan Vives
moltíssimes gràcies
a vosaltres
gràcies a vosaltres
i és que ens deia el Carles
que el Joan
és molt divulgatiu
molt didàctic
molt planer
molt planer
arriba molt
a més
heu vist
al llarg de l'entrevista
la capacitat d'associació
amb coses
que tots entenem
això és
et posa en situació
de l'època
exacte
i pot comentar coses
d'aquelles
això
la relació amb el perfum
és a dir
no fa una xerrada
de l'estil
Federico Chopin
va néixer
no sé on
l'any 1810
no
vull dir
és molt
és molt àgil
i a més
el llenguatge
és molt entenedor
molt periodístic
vull dir
ell evidentment
treballa
en una emissora
de ràdio
i a part
hi té molta facilitat
com podeu veure
amb associar pomes i peres
que és la creativitat
comenceu forts
eh
el curs
del Caixa Fòrum
molt bé
n'anirem parlant
durant aquests dies
tornaràs cada dilluns
cada dilluns
i cada dia que em reclameu
Carles Marquès
director del Caixa Fòrum
diu cada dia que el reclamem
perquè de fet
recordeu
el tindrem dimarts
a dos quarts de sis
del G Tardes
per parlar-nos
del Tarragona Urbana
això ja són figues
d'un altre paner
Carles gràcies
demà en parlem
d'un altre paner