Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
bohèmic, és artista, i la mare també,
que és pintora, de Raquel,
bueno, doncs tenen
molts amics artistes, i llavors va ser
una festa molt xula, perquè la gent, bueno,
allò, uns estaven tranquil·lets
asseguts, els altres estaven ballant,
ara fent barbacoa,
ara, perquè hi havia un trosset que
estaven fent hamburgueses i tal,
ara no, ara
xerrem, ara ballem,
ara dormim, jo què sé,
i va ser, bueno, va començar, de fet, va començar
a les 4 de la tarda, i va acabar a les 4
de la matinada, 12 hores seguides de festa.
Déu-n'hi-do. Ah, i per cert, tothom de la comarca,
allà, perquè allò era un poble molt petit,
i jo no sé si hi havia més
gent en aquella comarca, però tots estaven
allà, segur. La festa és l'excusa per fer
el viatge. El viatge, com deia
la Begoña, és en principi un recorregut
per la costa, no?, seguint paral·lel la costa.
Com la definiria, la Begoña,
aquesta zona dels Estats Units?
Blanca.
Blanca? Sí. Per què?
A veure, jo havia estat als Estats Units,
havia estat a Chicago, i havia estat a
grans ciutats, eh? Bé, a Chicago i a Nova York.
Amb dos viatges diferents.
I, bueno, ja havia vist
que era un país amb moltes cultures,
no?, intercultural, i per tant, hi havia hispanos,
hi havia negres, hi havia blancs, hi havia
xinesos, de tot. La costa que
vam fer nosaltres, bàsicament, era població blanca.
La qual cosa em va sorprendre molt, perquè el meu
paisatge dels Estats Units no era aquest,
i per tant, vaig pensar,
ostres, encara hi ha zones que,
bueno, diguem-ne que hi ha una ètnia
que predomina, no?
està molt construïda,
però és la zona, diguem-ne, és a l'origen
de les colònies americanes, de les 13 colònies,
i per tant, diguem-ne,
de la part històrica,
doncs es conserven mansions,
i es conserven encara
alguns pobles que tenen
un centre històric, no com aquí en tenim,
un centre històric, eh?
sinó més aviat, doncs allò,
cases de fusta,
colonials,
i era com a molt,
érem nosaltres una mica
estranys, eh? Perquè el turisme que hi havia
en tota aquella zona,
bàsicament, era americà.
Els americans fan turisme interior,
els nord-americans,
i llavors aquesta és una zona
d'estiuetj,
sobretot Cape Cod,
aquesta part que dic,
que és el parc natural aquest,
que de fet allà estiuetjaven
els Kennedy,
a Hyannis,
que és on vam dormir dues nits,
no? I per tant,
i al Museu Kennedy,
amb tots els vestits
de la Jacqueline,
i no nassis quan...
El que el vau visitar?
Sí, sí, i tant, home,
i tant.
S'entén del comentari que...
I tant, i tant, i tant,
sí, sí.
I diguem-ne que és un...
Naltros érem una mica...
A mi em va permetre descobrir...
Estats Units, en aquest cas,
des d'un punt de vista molt diferent,
perquè et sents absolutament,
realment visitant, no?
Vull dir, no, no...
És l'Amèrica profunda?
O aquesta potser no seria tan profunda
com la del mig oest?
Però pel que dius del predomini
tancle de la raça blanca?
Bueno, més...
Ah, també em va sorprendre molt
la quantitat de banderes que hi havia, eh?
Que després, parlant amb aquesta amiga,
em va explicar que això va ser
després de l'11...
De l'11 de setembre.
Que abans no hi havia tantes banderes,
però que a partir d'allò
sí que va haver, bueno,
com una eclosió,
i en aquesta part, especialment,
totes les cases, majoritàriament,
quasi totes les cases
tenien la bandera americana
d'alguna o d'una altra forma
posada a la porta.
O bé amb un balcó,
o bé clavada,
no sé, amb el jardinet.
No sé si és l'Amèrica profunda,
el que sí que sé
és que és una mica
l'essència
del que s'entenia
per la Nord-Amèrica blanca,
no?
Vull dir,
segur que és molt...
Jo no he estat
a la zona oest,
però segur que és molt diferent
a la zona oest.
A més a més,
està molt poblat,
clar,
perquè és una zona,
a més a més,
molt densa,
la costa està molt construïda,
molt construïda,
i després hi ha molts rius
i pertanyen moltes rieres
i moltes...
com es diu?
Rieres?
Ries,
Ries.
Bé,
Ries,
no Rieres,
Ries.
I,
bé,
en aquest sentit
és molt maco,
la veritat és que a mi
em va agradar molt.
I una zona,
dius,
de turisme,
de diners?
Sí,
és una Amèrica rica
la que es veu allà?
Bé,
no,
mig,
diguem-ne que mig.
El que sí que hi ha
són algunes zones,
per exemple,
no recordo el nom del poble,
perquè aquest sí que
vam només estar de pas,
que hi havia,
per exemple,
les mencions de la...
Saps la pel·lícula
del Gran Gasby?
Que hi ha aquelles mencions
així,
senyorials i tals,
doncs aquestes.
Però era més per anar a veure-ho,
no el tipus de turisme
que hi havia.
Moltes referències de cinema, eh?
Ai, sí, jo totes,
totes.
Vam estar místic, també.
Què és místic?
Místic és,
bueno,
una pel·lícula d'Otlin Eastwood
que és molt dura,
perquè són uns nens
que els rapten
quan són petits i tal,
i és una de les ciutats costaneres
on en teoria
es va rodar aquesta pel·lícula.
Bueno,
se va situar
amb aquesta pel·lícula.
Ja dèiem que moltes referències cinematogràfiques,
segur que la Begonya és això,
una gran aficionada al cinema.
Què més podríem destacar?
De la costa
o després,
quan feu el canvi,
el trasllad per carretera
cap a l'interior?
Aquest és un país preparat
per anar en cotxe.
Això ho tinc claríssim.
Per què?
Perquè les carreteres...
Bueno,
dues coses sorprenents.
La primera és que,
bueno,
per qüestions,
diguem,
una mica de despista,
no portàvem dolars al damunt,
perquè l'any anterior
que jo havia estat a Nova York
no vaig tenir cap problema
en treure diners de caixers
i vaig pensar,
bueno,
quan arribem allà
ja el treurem.
I,
bueno,
a l'aeroport de New Jersey
no el coneixíem
i no vam trobar cap caixer
i vam dir,
bueno,
ja sortirem.
vam agafar el cotxe de lloguer,
entrem a l'autopista
i arribem al primer peatge.
I llavors només tenies dues opcions,
o pagar en efectiu
o teletac.
Clar,
cap de les dues opcions
era la nostra.
No hi havia l'opció de targeta.
Impressionant.
Total,
que el pobra senyor
del peatge
ens va fotre una bronca
d'aquelles bastant espectaculars.
El nostre,
bueno,
el meu anglès no és massa bo,
el del meu company tampoc.
I sí que ens defensem,
però no és suficient
com per una discussió d'aquest nivell,
no?
I llavors al final
ens va fer un vale
que després vam haver de pagar
per correu postal,
perquè a més
cada concessionari
és diferent,
amb la qual cosa
al següent peatge
no vam poder pagar
quan ja teníem diners,
bueno,
un liu,
un liu d'aquells
bastant importants.
Però malgrat tot,
però malgrat tot,
com deia,
el país és ideal per viatjar.
I per què ho dic això?
Tu arribes a una benzinera
i quan arribes a la benzinera
trobes unes revistes,
això jo ho sabia jo,
per això ja anàvem directes,
on tens un munt de motels
i un munt de descomptes.
I per tant,
des de la mateixa benzinera
ja pots trucar,
reservar,
tens el descompte
i tal i pascola.
Amb la qual cosa
tu pots anar viatjant,
vas decidint on vas,
com que aquests vales
van per estats
i agafen com a 5 o 6 estats
de cop,
més o menys
ja pots planificar
on vols dormir
i ho tens com a molt resolt
i a més molt bé de preu.
I després,
cada cop que pares en un poble,
sempre tens el típic fast food
que no has ni de baixar del cotxe,
que majoritàriament
tenen l'opció
de poder agafar el menjar
des del propi cotxe,
com el McDonald's,
aquest car,
o com l'he venit.
Que aquí en tenim algun,
que a les Gavarres...
I que ja és habitual.
Sí,
que aquí a les Gavarres
tenim el Viena,
que ho fa,
o ho feia,
no sé si ara ho fa encara.
Però allà és com habitual
a tot arreu
i per tant,
a tot arreu hi ha espais
per poder aparcar bé.
Està com molt previst
per anar en cotxe.
I què tal la circulació
per les carreteres?
Se circula bé,
tranquil·lament?
Sí, bé, bé, bé.
Sí, un fet curiós.
Cotxe automàtic?
Sí, cotxe automàtic.
Jo de marca soc molt dolenta,
però era d'aquests models així,
era un Chrysler
d'aquells models
que semblen un cotxe antic,
negres així.
Bé, molt bonic.
Curiositats del viatge.
De sobte,
estaven per l'autopista,
camí de Místic,
precisament,
i comencem a sentir,
a veure motos,
sense casc,
sense casc,
Harley's,
però un munt de Harley's, eh?
Però perquè està permès o...
Jo suposo que passen,
perquè ara no vaig detectar,
jo no vaig veure policia,
molta policia,
en aquesta zona,
com a mínim, eh?
No, no.
Després a la ciutat,
sí,
a Guàrdia de Nova York,
sí,
però a la carretera no.
I què anaven a fer?
Era un enterrament.
Llavors es veu,
bueno,
anava el cotxe fúnebre al mig,
devia ser un motero,
i llavors anaven com a 200 Harley's al voltant,
a més,
en paral·lel dins del mateix carril,
o sigui,
i allò que tu havies de...
Eres tu qui t'havies d'apartar
perquè passés tota la comitiva,
això amb una de les grans autopistes.
I després em va sorprendre molt
que entre Washington i Nova York
has d'anar amb cotxe sí o sí.
I jo vaig pensar que seria ideal,
no sé si després em van dir que llavors
estaven pensant,
si hi hagués un AVE,
Washington, Nova York.
Perquè no n'hi ha transport públic.
No, no, no, no.
I si n'hi ha,
són aquests trens que triguen moltíssim.
Però és que Washington, Nova York,
que són 5 hores de cotxe,
amb un trànsit bastant important,
el que passa que amb el navegador,
avui en dia ja et situes molt ràpid,
no vam tenir cap problema.
Tot i això,
jo penso que és un trajecte,
són dues ciutats oficiósment potents,
com perquè puguis anar amb un AVE,
o amb una velocitat ràpida,
però suposo que algú s'ho pensarà en algun moment.
Però jo crec,
ho deia en el sentit,
que ni tant són s'ho plantegen,
perquè viatgen en cotxe,
sense pensar-hi ja, no?
Carretera i pel·lícula,
serien com dues referències centrals
del viatge de Begonya a Florida als Estats Units.
De fons,
la música de l'últim moicà.
Per què?
Perquè vam anar a la zona de Canandaigua,
que són les muntanyes
on hi havia els moicans,
és on vam fer la country party.
On estan aquestes muntanyes?
Molt a prop de Niàgara.
La zona més coneguda és Niàgara,
però no hi vam arribar, eh?
No hi vam arribar.
És, doncs, no sé què et diré,
uns 70 quilòmetres de les Catarates del Niàgara,
tocant a la frontera canadenca,
al nord de l'estat de Nova York.
Són unes muntanyes precioses.
Allò sí que pots dir...
Allò sí que és Amèrica profunda
en un sentit que eren pobles molt petits
i molt dispersos
i que fins i tot quan marxàvem d'allà
que vam parar amb un esmorzar,
el típic bar americà d'esmorzar americà
amb la senyora Rosa darrere,
menjant-se els seus ous batuts i aquestes coses.
I allà també eren una mica estranys.
Molt divertit perquè estàvem allà a la festa
i el dia segon ens diuen
d'anem a esmorzar a l'aeroport.
I jo pensava a l'aeroport.
Dic, on està l'aeroport aquí?
Perquè, no ho sé, imagina't,
perquè et situis una mica com el Pirineu,
però sense pobles, o sigui, tot verd, no?
I jo deia, on està l'aeroport?
I l'aeroport, l'aeroport, l'aeroport...
Total, que de sobte apareixem en un camí,
com una pradera verda tota plana,
amb una casa de fusta al mig,
allò era l'aeroport.
I tu et podies pensar,
aquí no hi ha ningú.
Home, tu et podies imaginar
perquè hi havia 5 o 6 cotxes,
però llavors vam entrar,
era un aeródrom en realitat,
d'aquests paritets,
ple de gent al bar de l'aeroport,
tothom esmorzant, allò,
en plan, truites,
farcides de tot el que et puguis imaginar i més,
i amb un ambientat,
d'aquells brutals,
allà enmig del re,
enmig del...
Bueno, molt bo, molt bo.
Aquelles zones de vi, a més a més.
De vi?
Sí.
I ja que parlava de l'esmorzar,
què tal la gastronomia ja?
Perquè aquesta imatge que tenim també,
a través de les pel·lícules,
de que el menjar de ja no és gaire bo,
que és molt fast food,
o molts greixos i tal,
es confirma després,
perquè, clar,
l'esmorzar s'entén del que dius,
que és fort, contundent.
És contundent,
però pots modular,
és a dir,
tu et pots menjar,
per exemple,
jo em vaig menjar una truita,
que si et menges només la truita,
no és gens greixosa,
que si et menges la truita,
en dues torrades amb mantega,
a més a més,
li poses,
jo què sé,
després ells poses,
a vegades,
mengen molta bolleria,
molt de pastís.
Bolleria industrial?
Sí,
sí,
bueno,
allà no era ben bé industrial,
però sí que els agrada gran,
les coses els agraden grans,
i les quantitats grans,
i per tant,
diguem-ne,
un dònuts no és un dònuts,
és un superdònuts,
o un croissant no és un croissant,
sinó un supercroissant.
A mi l'única cosa que no puc allà,
és el cafè,
a mi m'agrada molt el cafè,
soc una cafetera,
i el cafè americà em costa molt,
em costa molt.
És molt dolent.
Em costa molt.
Però què es menja?
Per dinar o per sopar?
No,
en altres,
la veritat és que,
mira,
per exemple,
en el Prestige Town,
que era una ciutat al nord del Cape Cod,
que a més és una ciutat molt semblant a Sitges,
perquè és una ciutat
on s'ha fet una ciutat,
diguem-ne,
on majoritàriament hi ha gent,
bueno,
hi ha gais,
diguem-ne,
i hi ha molts artistes,
i és una ciutat molt de color
i molt turística
i molt maca,
doncs allà jo em vaig menjar
unes gambes
que eren brutals
i que no tenen res a envejar
a les gambes
que et puguis fotre aquí al Serrallo.
Clar,
que també era una zona
pesquera,
no?
Vull dir,
que està al costat de la platja,
pertany a Port Pesquer,
però que diguem-ne,
que és una ciutat turística
en el sentit aquest,
amb moltíssima gent,
americans tots,
eh?
Sí, sí.
Amb molta gent jove,
que diguem-ne,
no és allò que diguis
restaurants de luxe
o,
no?,
una zona com Cambrils,
no,
sinó amb molt de moviment,
molt...
I en canvi,
van menjar unes gambes
que eren brutals.
I després,
a la resta del país,
nosaltres en fèiem una mica,
a mi el que m'agrada allà
també és que pots fer varietat,
perquè de sobte pots menjar xinès
i és molt bo,
molt bo vull dir,
no vull dir que aquí no sigui bo,
però diguem-ne que allà
és més,
més autèntic
en el sentit
que no és tan,
aquí més o menys
els xinesos tots són
més o menys iguals,
no?
I allà pots trobar varietats
bastant més importants.
O a menjar-te un bon stick,
no?,
de carn,
la carn és molt bona,
la carn és molt bona.
Destacava allò de les gambes
perquè el peix allà
no és gaire bo normalment
i per tant,
sí que em va sorprendre
poder trobar producte
pesquer que fos bo.
Ara la carn,
la carn és boníssima.
I després,
la facilitat que tens
de menjar a qualsevol hora,
allà menjant a qualsevol hora,
vull dir,
a tot arreu pots menjar...
De menjar i de comprar,
se suposa, no?
Sí, de comprar també.
Encara que no estiguis en zones
especialment urbanes.
Sí,
va ser molt bo
perquè
jo portava unes bambes
que les portava molt belletes
i vam dir,
vinga,
va,
ja que anem allà,
buscarem una Nike Store
i comprem roba d'esport,
no?
I a la zona que vam estar
a Costanera
no vam trobar cap
i de sobte,
mirant per internet,
dic,
mira,
una Nike Store a Lee.
Lee és una ciutat
que està a mig camí
entre Boston
i Caran d'Aigua
i ens agafava de camí
per l'autopista.
Ah,
doncs parem a Lee,
baixem,
comprem i tal.
i arribem allà
i era com la Roca del Vallès.
La Roca Village.
La Roca Village,
vull dir,
Aulet
de...
De moltes marques.
De moltíssimes marques,
entre elles Nike,
per això va sortir a...
Bueno,
impressionant,
eh?
Impressionant.
Ara,
això sí que em va
donar imatge de globalització
perquè era el mateix
la Roca
que la Rozas
que Lee Village.
És igual estar aquí
que allà,
en aquest sentit.
Altres indrets
que vulgui destacar
la begonya
d'aquell viatge,
d'aquell itinerari,
d'aquell itinerari.
Home,
a mi em va impressionar
molt Gettysburg.
Què és Gettysburg?
Gettysburg és la...
Gettysburg,
a veure,
perquè se situïn els oients,
el que vam fer
és un viatge
que va fer una forma
de triangle,
no?
Vam arribar a Nova Jersey,
vam pujar cap al nord-est,
diguem-ne,
fins aquí...
Seguint la costa.
Seguint la costa,
després vam creuar cap a l'est
fins a arribar a Canandaigua.
Cap a l'oest.
Ai, cap a l'oest,
perdó,
fins a arribar a Canandaigua
i després vam tornar
a baixar cap al sud
fins a arribar a Washington.
A mig camí
entre Canandaigua
i Washington
està Gettysburg.
Gettysburg és la ciutat
on es va desenvolupar
la batalla
més important
de la guerra civil
d'Estats Units,
on els confederats
van perdre,
fins a aquell moment
anaven guanyant,
i el general Lee
va perdre
la batalla de Gettysburg,
contra pronòstic,
diguem-ne, no?
Vull dir,
eren els que tenien
millor exèrcit,
però va haver un...
Bueno,
un Gettysburg,
quan ho veus,
perquè a més a més
és un parc nacional,
no natural,
és un parc nacional,
i per tant
em sembla que
no ho sabria dir-te,
em sembla que eren
12 quilòmetres quadrats
aproximadament
dels camps de batalla
totalment protegits,
on es reprodueixen
els itineraris
de les diferents
formacions,
els batallons,
els moviments
que es van fer,
pots passejar pel mig,
te fas una idea
molt clara,
a més,
vam anar a l'agost
i la batalla
va ser
a l'hivern,
però
t'adonaves
de la
inhospitud,
no sé com es diu
en català ara,
un lloc molt inhòspit,
del clima tan extrem,
perquè l'agost
feia molta calor
i ens deia a la gent d'allà
que a l'hivern
allà fotia un fred
que era bastant impressionant,
per tant,
ho devien passar
bastant malament
els soldats allà.
Llavors,
Gettysburg té un centre
d'interpretació,
seguim amb un lloc
que només hi havia
nord-americans,
turisme intern,
no hi havia estrangers,
de cap tipus,
no dic espanyols,
sinó de cap tipus.
I llavors,
hi ha una certa interpretació
que t'explica tota
la batalla,
com va anar,
i a més a més
hi ha els vestits
de l'època,
vull dir,
tot el poble
manté una mica
molt l'esperit
perquè és que és un centre
de visitants
molt important allà,
perquè a més a més
per ells aquella batalla
va ser molt...
És com la batalla
de l'Ebre aquí,
diguem-ne.
Ara te n'envas a posar
l'exemple,
la comparació,
seria la batalla
de l'Ebre,
però clar,
a lo gran.
A nivell macro,
no,
i a més a més
vull dir que clar,
va decantar el tema,
i a mi em va impressionar molt
perquè a més
vam dormir allà
en un hotel
que me'n recordo
que es deia
Eisenhower
i a la nit
el silenci
és brutal
i et dona,
bueno,
no ho sé,
com una sensació
de tristor,
no,
perquè a més
van haver milers de morts
allà en aquella època
i no ho sé,
vull dir,
em va impressionar molt,
em va impressionar molt.
Creus que els nord-americans
allò tenen molt clar,
mantenim viva la memòria
de la seva vida?
de la seva història?
Molt,
molt,
a més,
estava ple,
moltíssimes famílies,
veieu que veies els pares
explicant als fills,
fíjate,
tal,
tal,
tal,
i la botiga del museu
era de llibres,
de llibres,
vull dir,
analitzant tant aquesta batalla
com la gran general
i de la història d'Amèrica,
hi havia,
bueno,
centenars,
centenars i centenars,
ja sé que era el lloc,
però vas a altres museus
que no ho veus tant així
i en canvi,
a mi em va impressionar molt,
el centre d'interpretació
està molt ben fet
i,
per tant,
te situes molt
en el que va significar,
no només el que va ser,
sinó el que va significar
Gettysburg com a batalla,
el que va significar
la guerra de cessació
per al país,
no?
I jo el recomano molt,
com a visita,
la gent que li agradi també
una mica el que és
el turisme històric,
no?
Evidentment.
Ara anava a dir
que el tema de la carretera
i del turisme cinèfil
cal afegir l'interès
pel turisme històric o bèdic,
no?
Una pel·lícula de Gettysburg,
eh,
també.
Sí?
Sí,
sí.
Ara no me'n recordo
qui són els protagonistes,
però la vam fer fa tres anys,
fa tres anys,
Gettysburg.
El que passa que,
com que els DVDs americans
no es poden veure
amb els aparells espanyols,
perquè saps que hi ha
en aquestes zones
a nivell mundial,
no la vaig comprar,
però era d'aquelles
que vaig dir,
quan arribi a Espanya
la buscaré.
I no ho he fet,
però ho faré.
I què més?
De Washington i de Nova York?
Alguna cosa...
O potser era el de menys,
Washington i de Nova York,
tenint en compte el recorregut
que ens has explicat.
Bueno,
a mi Nova York...
És que va ser una visió diferent.
Nova York és un altre món.
Sí,
però Washington...
Clar,
jo ara també diré
una altra cosa.
Jo no havia estat a Washington
i he de tornar,
per ser.
I a més,
jo soc fan d'una sèrie mítica
que es diu
El a l'oeste
de la Casa Blanca,
que és una sèrie
que va acabar
fa dos anys,
em sembla,
quan va guanyar Obama.
No,
ja fa més,
no?
Un any i mig.
Un any i mig.
No,
però la sèrie va acabar
una mica abans.
i que és una sèrie
que, bueno,
se situa evidentment
a la Casa Blanca
i parla, doncs,
d'un president
i de tot el que hi ha
al voltant seu,
durant anys,
del seu govern.
Clar,
per mi,
veure la Casa Blanca
va ser brutal.
Perquè es pot veure,
la Casa Blanca?
Bueno,
la veus des de fora,
evident,
no?
A nosaltres
vam donar tota la volta,
però va ser molt impressionant,
molt impressionant.
I llavors,
Washington
em va agradar
per al turisme polític,
igual que Hayanis,
amb el tema dels Kennedy.
el turisme polític
vol dir veure els escenaris.
Clar,
el Capitoli
és impressionant.
I tot...
Són escenaris
que també
els has viscut molt.
Jo vaig seguir molt
les eleccions d'Obama,
no?
I, per tant,
són escenaris
que també...
Era una referència
que volies veure,
no?
Sí,
clara,
sí,
sí,
sí.
És molt gran.
És a dir,
l'espai a Washington,
entre el Capitoli,
la Casa Blanca
i altres edificis,
t'ho permeten fer
amb una certa facilitat
passejant o...?
Bueno,
passejant exactament no.
El que passa
és que nosaltres
fem una pràctica,
diguem-ne,
turística,
que és...
A nosaltres
ens agrada sortir
a córrer al matí
i llavors,
normalment,
allà on anem,
al matí,
cap a les 6
o les 7 del matí,
un dels dies
o dos,
fem una mica
turisme esportiu,
en el sentit,
i clar,
no és caminant exactament
i sí que t'ho permet,
si n'hi ha com un...
Jo record,
més o menys van calcular
que vam fer
uns 6 quilòmetres
d'itinerari
que ens va permetre
fer tot el tram
entre el riu,
el Capitoli,
després la Casa Blanca,
tot i que després
s'han tornat
a la Casa Blanca
més tranquil·lament
i s'hi arriba.
I després allà,
el que hi ha molt interessant,
també,
tornar al turisme històric
és el Museu de Història d'Amèrica,
que és molt xulo.
I què t'explica?
La història del país.
Sí,
en general.
I, per exemple,
hi ha una part
de l'història del país
que jo no coneixia molt
perquè tampoc
m'havia interessat
a nivell personal,
que és la Guerra de Vietnam.
Hi ha tot un apartat
al Museu d'Història
sobre la Guerra de Vietnam.
Fins i tot hi ha
un helicòpter
dins del propi museu
que el veus i tal.
I com recorden
la Guerra del Vietnam
als nord-americans?
A través del museu?
A través del que vas veure al museu?
Com accepten
o com relaten
aquell moment?
La relaten molt
des del patiment
dels soldats,
jo crec.
Saps?
O sigui,
no transmeten tant
els motius del conflicte
o les raons del conflicte
des d'un punt de vista
geopolític,
sinó
el patiment
que van tenir
els soldats
allà
amb un clima
absolutament advers,
amb un tipus
de país,
la selva,
no?
I
molt en línia
també
de les pel·lícules
que hi ha hagut,
no?
Una guerra
que no es va entendre
molt
i que,
a més a més,
clar,
la gent que va venir
del Vietnam
van venir com a
part de dos,
en aquest cas.
Hi ha unes seqüeles
molt importants.
La gent que havia vingut
de la Segona Guerra Mundial
van venir com guanyadors
i eren els herois nacionals.
Per tant,
va ser,
jo crec que una ferida
que encara els costa,
costa de superar.
Guerres,
història,
política,
cinema i carretera
serien els grans elements
d'aquest viatge
que avui hem fet
una estona
amb la Begoña-Floria.
Segurament podríem
continuar parlant
durant molta estona.
Has dit que tornaràs
a Washington
per alguna raó en concret?
Per desig personal?
No vaig tenir temps
de veure-la suficientment
i jo crec que és una ciutat
que ha de ser molt apassionant.
Música al cotxe
mentre vas per les carreteres
i autopistes nord-americanes?
Posar amb la ràdio, eh?
Com aquesta de Bruce
Springsteen típica i tòpica.
Sí, home, el Bruce,
això és un...
Bueno, la ruta del Bruce
és una altra ruta
que tinc pendent de fer, eh?
Sí, hi ha una ruta del Bosch?
I tant.
Ah, sí?
Que passa per allà,
no me'n recordo del poble,
però hi ha per la pinceria
que ell hi va sempre.
Sí, sí,
ho trobes a internet,
que ho trobes tot avui en dia.
Doncs quan ho faci
la Begoña-Floria,
quan faci aquesta ruta del Bosch
la convidarem
a la Volta al Món
de Tarragona Ràdio
perquè ens ho expliqui.
Begoña, moltes gràcies.
A vosaltres.
Bon estiu, bon viatge,
ahir on vagis aquest 2010.
Amb el Bruce Springsteen,
amb el Bosch,
tanquem aquesta Volta al Món
per la costa est dels Estats Units.
Bon estiu, bon estiu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.