És un quart de dotze del migdia
i és com estranya que soni aquesta sintonia
tan identificativa amb l'aventura de la vida
i amb uns convidats que tenen unes característiques molt determinades.
Són molt i molt jovenets, molt jovenetes.
Avui amb aquest fons musical saludem dues dones
que també són joves, però no són nenes.
Marissa Cerrillo, psicòloga tècnica de l'equip de prevenció
i promoció de la salut, molt bon dia.
Patrícia Ros, també psicòloga,
directora de l'equip de prevenció i promoció de la salut.
Bon dia, Patrícia.
Segur que les coneixeu per altres raons,
però també perquè han vingut a la ràdio.
El que passa és que elles normalment es mantenen a l'ombra,
però penseu que d'aquesta aventura de la vida,
que com comentàvem en l'anterior programa,
ja compleix 10 anys a la ciutat,
6 a la ràdio, Marissa, era?
6 a la ràdio, 10 a les escoles de la ciutat.
Elles han estat al capdavant,
juntament amb altres companys i companyes,
per tant, el coneixement que tenen de l'aventura de la vida,
del món de la infància i també de l'adolescència
pel que fa a hàbits saludables i drogues,
és extensíssim.
Bueno, és el que és...
Quin remei, no?
Sí, és el que és,
però sí, és veritat que aquests 10 anys han donat
per moltes anècdotes,
per moltes xerrades amb pares,
per moltes visions de professors,
i potser no tenim una expertesa total,
però sí, molta, molta, molta experiència.
L'aventura de la vida és una part de la seva feina,
una ínfima part de la seva feina quotidiana
en el que és el servei d'atenció personalitzada.
El SAP, d'això justament volem parlar avui,
però us ho deia en la introducció,
més enllà de les reflexions que puguem fer,
volem que aquesta conversa d'avui
també tingui un sentit pràctic
i parlem de coses molt concretes,
perquè segur que,
si teniu tant nens com adolescents,
hi ha molts dubtes,
moltes preguntes que us passen pel cap,
intentarem resoldre-les.
De totes maneres,
penseu que el telèfon de la ràdio,
del matí de Tarragona Ràdio,
està obert sempre.
Si voleu intervenir en qualsevol moment,
només cal que marqueu el 97724 4767
en qualsevol moment del programa.
Servei d'atenció personalitzada
és un telèfon d'informació i orientació sobre drogues,
en principi obert a tothom
o només als adolescents i als nens?
En principi és un telèfon obert a tothom.
No només a pares, familiars,
els mateixos adolescents hi truquessin,
ojalà, que més voldríem.
Ells, en principi, no truquen,
no veuen problema.
Però el coneixen?
Coneixen l'existència d'aquest telèfon?
L'existència la donem sempre que podem
quan fem activitats amb ells.
Els tutors dels centres escolars de secundària
el tenen
i saben que poden trucar en qualsevol moment.
També els professors per fer consultes,
si es troben en alguna situació,
si tenen algun dubte,
si es troben amb pares preocupats
pel que sigui relacionat amb el tema del consum de drogues,
i és un telèfon obert a la població general, diríem.
També a professionals, per exemple,
d'àrees bàsiques de salut,
de serveis socials d'atenció primària,
vull dir que a qualsevol persona,
pare, familiar, afectat o professional
que tingui contacte amb gent
que pugui estar fent ús d'alguna substància.
Digue'm ja el telèfon,
que l'aríem repetit.
Ja saps que no me'n recordo jo mai.
Ho diem, ho dient.
És el 977-2444-14.
És ben senzill.
Farem un cartell ben gros, eh?
Sí.
Que estaria bé posar-ho en els panells
dels instituts,
en les escoles,
més enllà que aquesta informació
la tinguin els tutors i els professors, no?
És una bona idea.
L'agafem
i segurament si podem reeditar els cartells,
ho posarem.
Un cartell gran?
Un cartell gran.
Estan, estan.
I el que sí hem fet últimament
és l'Hospital Joan XXIII,
on ens ho va demanar,
i està als serveis d'urgències,
està a les àrees bàsiques,
i de fet,
ja quan nosaltres no preguntem,
el telèfon és confidencial.
Ja ho dic des d'aquí.
Vull dir,
si la persona no ens vol donar el nom
ni ens vol donar un nom inventat,
ho pot fer.
L'únic que ens interessa
són dades estadístiques,
la seva edat
i com ha trobat el telèfon.
I ja estem trobant gent
que diu,
doncs estava Joan XXIII
en un cartell de Joan XXIII.
I si estem avui aquí a la ràdio
és també per donar a conèixer aquest telèfon
a la població.
Has fet l'esment de l'Hospital Joan XXIII
sense dramatitzar,
ja sabeu que no és l'estil d'aquest programa,
però és cert que als serveis d'urgències
de Joan XXIII,
de Santa Tecla,
als caps de setmana,
arriba un bon grapat de comes atílics.
Per tant,
és un bon lloc on estigui aquest telèfon
per les famílies
i pels mateixos nois i noies,
que són consumidors en aquest cas d'alcohol.
Sí,
la idea més enllà de posar el cartell
és anar formant,
i de fet ja hem fet alguns cursos de formació,
pel personal sanitari
que es troba amb aquelles urgències
per saber com tractar aquelles urgències.
Algunes són diferents
de qualsevol urgència
d'una persona que ve
perquè li fa mal al fetge,
una persona que pot parlar,
una persona que ve amb pastilles
amb el millor no pot parlar,
has d'adreçar-te als amics que el porten
i sobretot saber que el problema
no es resol en aquell moment,
en aquell moment es resol l'urgència,
però que potser això
és la punta de l'iceberg
d'un problema més gros
i donar-li la nostra tarja
per dir si vols consultar
per veure què està passant,
ho pots fer
de forma absolutament confidencial
i gratuïta.
Jo penso que aquesta és la bondat
del servei.
I aquesta actitud
i aquesta línia de treball
que ja fa un munt de temps,
vosaltres com a professionals personalment,
però també el servei va agafar,
que és aquesta línia
de no reprendre,
de no prohibir,
d'acompanyar sempre
i no imposar cap criteri,
deixar la decisió en mans
de la llibertat
de la mateixa persona perjudicada.
En cap cas,
vosaltres,
ni a través del telèfon
ni personalment,
doneu la xerla,
com dirien ells,
ni el sermonet de tor,
sinó tot el contrari.
No, no fem això.
Concretament,
arreu del telèfon,
aquest d'informació general,
hi ha un programa específic
per a adolescents,
precisament per a aquests adolescents
que es poden trobar
amb aquest servei d'urgències
o joves que puguin venir,
però hi ha un espai concret
que diem programa d'escolta
i intercanvi per a adolescents.
Vull dir que ni els renyem,
ni els jutgem,
el que fem és fer-lo reflexionar
sobre com el consum
que estan fent
o les substàncies
que estan fent servir
estan interferint
en algun moment,
per això arriben
amb la seva quotidianitat,
fer aquesta reflexió,
fer-los pensar
sobre com això
els està portant problemes
que a vegades
no relacionen
les conseqüències del consum
com en el dia a dia
i després,
a partir d'aquí,
tampoc diem
el que has de fer és,
sinó que partim
del que un està disposat
a fer d'entrada,
l'escoltem sense prejudicis
i a partir d'aquí
anem treballant
com tenir menys problemes
i com si un decideix
no deixar de consumir
com aquest consum
es pot fer
de moltes maneres.
Vull dir,
no serà el mateix
consumir porros
abans d'agafar un cotxe
o una moto
o abans d'anar a l'institut
que fumar-se un porro
un cap de setmana
de manera esporàdica.
Esteu en sintonia
amb la realitat.
No plantegeu impossibles
com que els nostres joves
siguin absolutament
virginals
des d'aquest punt de vista.
Vull dir,
atenent a la realitat
sabeu que és una lluita
titànica
i bé,
el que cal fer
és allò d'anar donant
el solatge, segurament.
A veure,
nosaltres dèiem una frase
que de drogues
la humanitat
ha consumit,
està consumint
i consumirà.
L'únic que canvien
és moltes vegades
el format.
Però la humanitat
vol dir,
pren drogues.
Llavors,
si estem en aquest món,
intentar
que el nostre jovent
no prengui,
és una fita impossible.
Per tant,
ensenyem-los
a conviure
amb les drogues
i aquell
que s'enreda
més de l'ún normal,
ensenyem-lo
o donem-li
les eines
perquè s'enredi
menys
o deixi
o continuï
si vol continuar
però amb menys riscos.
Vull dir,
sempre adaptem
el nostre discurs
al discurs
de la persona
que tenim davant.
És a dir,
si una persona ens diu
jo ho vull deixar
totalment,
evidentment l'ajudarem.
Si una persona diu
jo vull reduir
de vuit cubates
a quatre,
també l'ajudarem.
i si un diu
jo vull prendre
una pastilla
cada mes,
també l'ajudarem.
Vull dir,
això de les drogues
en el fons
és una qüestió
d'ètica personal.
Amb això
el que esteu dient
és que fins i tot
si som positius
la presència
de drogues
en l'entorn
dels nostres joves
també per les famílies
pot ser una ajuda
i poso cometes
en el sentit
que mentre es fa
aquest acompanyament
intentem ensenyar-los
a prendre decisions,
intentem ensenyar-los
a dir que no,
intentem ensenyar-los
a aguantar
la pressió del grup
que a vegades
és fonamental
per prendre
una decisió
o una altra.
Per tant,
aquí entrem
els pares i les mares
que això en la teoria
sabem que
dins del que és
la nostra tasca educativa
més enllà
d'ensenyar-los
una sèrie d'hàbits
materials i físics
els hem d'ensenyar
a madurar
i a fer-se grans
però els hem d'ensenyar
a que ho facin sols.
Això és molt complicat,
no hi ha?
Això és complicat.
Això és molt difícil.
Això és molt difícil.
A tots els pares
ens fa molta por
però sí, digues Marisa.
Sí, a veure,
ens hem d'ensenyar
que siguin autònoms,
com dèiem,
responsables i autònoms.
Si això
ho posem des de la base
i no
a l'adolescència
sinó molt abans,
quan som petits,
per això apostem
per programes
com l'Aventura de la vida
que treballen
aquests aspectes
molt abans,
doncs es tracta això
de donar aquestes eines
com deia Patrícia
perquè es pugui
afrontar aquestes situacions
amb majors garanties d'èxit
i no hem d'esperar
llavors a l'adolescència.
Evidentment,
a l'adolescència
hem de continuar
acompanyant,
com deia Patrícia,
per si alguna cosa
potser se'ls escapa,
però sí que hem de donar
aquestes eines
com?
Doncs és com una pluja fina,
això de l'educació
amb el que fem,
amb el que diem,
amb coses quotidianes,
també diem,
si treballem aquests aspectes
de la pressió de grup,
no només amb les drogues,
com deien a vegades,
amb els mòbils,
amb les marques,
amb el que el fulanito
fa això,
jo també vull,
la pressió dels amics
ja la tenen
abans de l'adolescència
i és normal,
la tenim els grans,
és el que diran,
no la podem obviar,
però si ensenyem
amb els nostres fills
des de ben petits
a poder manegar
aquesta pressió
defensant el que volen
i el que no volen
i que a vegades
un cedeix a la pressió
però d'altres
nota per què fer
sempre el que els amics diuen,
doncs estem donant
aquestes eines
per afrontar.
Clar, fixa't que has posat
un exemple
i ara entrarem,
tornarem a les drogues,
però has posat un exemple
que és molt clar,
és a dir,
les marques,
els mòbils,
no, no, clar,
és que el meu company
aquesta marca
jo també vull tenir-la.
Com li diem
al nostre fill
o a la nostra filla,
això de les marques
és una vagenada,
això no té importància,
si nosaltres resulta
el nostre veí
s'ha comprat un cotxe
i l'endemà
nosaltres anem a comprar
un més gran
que el del veí.
Hi ha una contradicció
molt gran a vegades
entre el discurs
que fem els pares
i la nostra actitud quotidiana
i no som conscients
que realment
allò que intentem
ensenyar-los
nosaltres mateixos
amb el nostre exemple
no ho complim.
No som perfectes,
és normal que ens passi,
no ens hem de culpabilitzar
per això.
Evidentment,
sí que és veritat.
Sí, digues, digues.
No, sí que és veritat
que pot semblar paradògic
i no es tracta
com amb el tema
de les drogues
que parlaven,
no es tracta
com l'alcohol
de dir
mai has de prendre alcohol,
això sabem que no passarà,
o mai has de portar mòbil
o mai has de portar marques.
Ara, una cosa és
el mòbil quan i com,
si el necessites,
si no,
si tens l'edat,
si és el moment,
perquè ho farà servir,
o la marca,
per què no,
però no tot
perquè sigui
perquè els altres ho porten,
o potser,
no,
comprarem això de marca
però això
potser no cal,
vull dir,
és anar parlant
de tot això
i que no sempre sigui
el 100%
perquè els altres porten,
és una mica aquesta idea.
En el dia a dia
és molt complicat,
això.
És que ara ho estem parlant
i es veu tan fàcil,
no?
No, a veure si és veritat.
Però quan tens l'adolescent
o el nen de cara...
No, no és fàcil.
Per tant,
jo el que diria
i el que sempre dic
quan me dirigeixo a pares
és que per educar
d'entrada
hem d'estar tranquils
perquè,
i és difícil,
en aquests moments,
estar tranquils
perquè ja portem
les nostres pressions,
ja portem,
no?,
la manca,
la manca de temps.
Llavors,
jo deia,
però bueno,
no és impossible,
intentem,
quan ens dirigim
als nostres fills,
als nostres adolescents,
estar en un moment
de tranquil·litat,
perquè segurament
en un moment d'estrès
direm coses...
I acabarem cridant,
segurament.
I acabarem cridant.
També dic que no passa res,
no hi ha mares
ni pares perfectes
i que a vegades cridem.
Si el crit
és una cosa aïllada
i no és el taranà
del dia a dia,
no passa absolutament res,
d'acord?
però intentem buscar
espais de tranquil·litat
per educar,
intentem buscar temps,
temps per estar-hi.
Ara me direu,
no,
és que no n'hi ha,
n'hi ha poc.
És cert,
però ben,
si ens organitzem
una miqueta,
jo penso que...
Els àpats,
per exemple.
Exacte.
Fugir de la televisió.
Els àpats és un espai magnífic
per parlar i educar.
Jo li deia,
és la població cautiva,
els tenim allà,
tenen gana
i se sentaran.
Per tant,
per tant,
aprofitem.
És una estratègia magnífica.
Exacte.
Aprofitem l'hora de dinar,
de sopar,
no pel sermó,
sinó per preguntar.
Jo penso que les converses
amb els fills
sempre és molt millor
a partir del que ells t'expliquen
o a partir del que tu preguntes.
Però no interrogar,
que a vegades els pares
ens convertim en interrogadors
i apliquem el tercer grau.
Què has fet?
Amb qui has anat?
I per què?
I què tenia?
No,
això és tercer grau.
De què treballa el seu pare.
Exacte.
És una bona companyia.
Llavors ja es veu implícit
el nostre judici
o el nostre prejudici
i això frena molt,
sobretot ja els preadolescents
i els adolescents.
Si veiem que jutgem,
doncs no ens expliquen res.
Per tant,
és important
fer de tabú la raça
i esperar allò
que ens diguin.
I després ja ho comentarem
amb la nostra parella
o amb la persona que diguem
has vist allò que m'ha dit jo?
Però bueno.
I després ens podem enfonsar,
però en privat sempre.
Exacte.
Sempre en privat.
Exacte.
vull dir tranquil·litat,
temps
i temps
per la conversa.
Bàsicament.
Malgrat que no som perfectes
com a pares o mares,
si més no l'edat
ens posa en una posició
diguem-ne
de ser més hàbils.
Per tant,
això que diu la Patrícia
és magnífic.
Mai preguntar,
deixar que la conversa
vagi cap a ells,
cap a on ells vulguin
i nosaltres saber
en quin punt
hem d'agafar-la.
tira del fil
i allà podem esbrinar
alguna cosa.
Quan estem parlant
de coses
que volem abordar
de forma seriosa,
és evident que podem preguntar
com ha anat el dia,
què tal,
vull dir,
les coses que són banals
és evident,
però allò que tenim
un cert conflicte
intentem-ho fer
de l'ado
que és menos pecado,
sempre.
Està bé aquesta dita.
Tornem al telèfon
un moment
per donar pas
a una qüestió
més pràctica.
Comentava Marisa,
home,
et truquen,
però ens agradaria
que truquessin
més adolescents.
exactament què us truquen,
sobretot,
pares i mares,
professionals
de la pedagogia,
mestres...
A veure,
amb això
de les consultes
també ha hagut
una evolució.
Inicialment,
el telèfon
el va començar
l'any 2002,
trucaven més pares
d'adolescents
consultant normalment
per consum
de cànnavis,
de porros,
per consum
de haxís
o de marihuana.
I amb el temps,
aquestes consultes
han anat minvant
una miqueta
i el que puja més
són consultes
per consum
de cocaïna,
llavors ja pugem
l'edat,
no són adolescents,
sinó que és gent
més entre 25-35,
truquen a vegades
familiars...
Els propis consumidors
us truquen a vegades.
de tant en tant,
però més aviat
truca la família
i sobretot la parella.
És gent jove
que ja viu en parella,
que ja té una vida
independent
i que costa també
que a vegades
s'adonin
que s'està
anant de les mans,
el tema de la cocaïna,
que comença
a lo millor
com un context
de festa,
de tant en tant
i que després
a poc a poc
el consum
es va fer
una mica
més habitual
i més continu.
Davant d'aquestes trucades
generalment
cada cas és diferent,
no hi ha dubte,
però m'imagino
que sempre hi ha
una certa similitud
entre els processos
que pot viure
una persona
que entra
en el consum
de drogues,
sigui del tipus que sigui.
A partir d'aquí,
què passa?
Us truquen
parlant amb vosaltres
i vosaltres
diguem-ne
que també
els hi doneu
tota una sèrie
d'alternatives.
Primer la informació,
el que dèiem,
escoltar,
mai jutjar
i a partir d'aquí
jo m'imagino
que és posar
la carta de serveis
entre cometes
que teniu vosaltres
a veure què volen.
Però aquest és el dos.
Tenim un un.
L'un és
que la persona,
sobretot amb la cocaïna,
entengui
que hi ha
un problema
de dependència.
M'explico.
La cocaïna
és una de les
drogues
més addictives
però és la que
no fa falta
un consum diari.
Llavors,
tenim una imatge
ja estem aquí
i destruïm tòpics,
tenim la imatge
del drogadicta,
la imatge
de la persona
que se subministrava
heroïna.
dels yonquis,
dels que necessitaven
la heroïna
diàriament
i diverses vegades
al dia.
Llavors,
tot allò
que no segueix
aquesta pauta
per nosaltres
no té la idea
de drogodependència.
Per tant,
gent
que
gràcies
amb moltes
amb moltes
avanços
de la sanitat
ja no tenim
gent
que consumeix
cada vegada
menys
que consumeix
heroïna.
També ha baixat
molt el preu
de la cocaïna
i jo crec que això
ha influït.
el preu
que la cocaïna
estigui
més disponible,
que la cocaïna
hagi baixat
a la meitat
el preu
del que val
un gram
i que
durant molt
de temps
durant
quasi dos dècades
anteriors
a aquesta
hagi tingut
una mena
de brillo
d'èxit social
i hagi estat
acompanyada
per l'ús
que gent
de negocis
d'alto
standing
la utilitzessin,
això
ens ha fet
molt de mal.
Clar,
perquè no era
una població
marginal.
Com els que
prenien
la heroïna.
Llavors,
gent que ha
entrat
al món
de la cocaïna
pren coca
cada cap de setmana
o a lo millor
cada cop
que tanca
un negoci
o a lo millor
tres cops
al mes
i diuen
que no estan
enganxats,
que no tenen
una dependència.
Llavors,
fer-los veure
que malgrat
només ho facin
un cop a la setmana
hi ha una dependència
setmanal,
això
és el primer pas.
És que costa
d'entendre
fins i tot
si no ets consumidor
dius,
home,
una substància
que puguin prendre
un cop a la setmana
és que ho pot controlar
perquè la dependència
al final
si controles
o no controles.
Exacte,
però jo controlo.
Llavors,
la gent que porta
més anys d'evolució
entén
aquest no control
perquè hi ha hagut
moments
en què
de cap de setmana
ha passat el dimecres
i que del dimecres
ha passat dimecres
i dijous
i que hi ha
dimecres, dijous,
vull dir que
incidiosament,
paulatinament,
a poc a poc,
la cocaïna
te va restant
llibertat
a l'hora
de les teves
capacitats
de decisió.
Entendre això,
el que ha passat,
ho entenc perfectament,
però el que no,
el que encara pensa
que controla
és molt difícil
i aquesta és la part prèvia,
la motivació,
el que vegin
que realment
si ara pensen
que controlen
encara estem a temps
de posar-nos
en tractament,
però clar,
si pensen
que controlen
diuen que no
necessiten tractament,
i això
ens pot requerir
una o dues
entrevistes,
vàries,
parlant
que ells ens expliquin
quina és la seva vida
i llavors nosaltres
poder fer aquest pas
i aquell que ho veu
llavors sí,
llavors és quan posem
la cartera
de serveis
les maneres
que hi ha
d'afrontar
aquesta dependència,
que no és ni més
ni menys
que una altra
enfermetat
i que s'han de posar
els mitjans sanitaris
per solventar-la.
Els circuits
estan ben marcats
per cadascuna
de les dependències
i per cadascun
dels perfils
en funció de l'edat,
del grau de dependència,
de la substància,
els circuits
estan ben marcats,
no?
Estan ben marcats
i són molt clars.
El que sí volia
matitzar
abans d'entrar
en el que és
el tractament
és això,
què entenem
per tractament?
Perquè a vegades
quan ens truca
la família
diuen
és que la meva parella,
el meu germà
no vol venir a parlar,
no vol tractament
perquè què entenem
per tractament?
Seguim amb el que deia
la Patrícia
de la idea
del drogdependent antic,
del yonqui.
El centre tancat,
els monos,
tot allò terrible
de l'ílium tremens,
no?
Exactament.
Entén que el tancarem
en un centre
fora de la família
que haurà de deixar
la feina,
si la té,
que haurà d'apartar-se.
Per tant,
d'això no em volen
ni sentir parlar.
És lògic.
És lògic.
I els adolescents
tampoc.
Tu amb un adolescent
li dius tractament
i dius com?
Que m'entancaran?
Perquè hi ha aquesta idea
encara al carrer,
no?
Del yonqui
i de les granges,
antigues granges
i les comunitats
i les comunitats terapèutiques
que diem.
Aquesta és una
de les possibilitats
de tractament
i ni molt menys
la primera.
Nosaltres sempre diem
de menys a més.
Nosaltres primer
la tenim
i expliquem
quin és el servei
de tractament,
que és un servei
ambulatori
que es troba
darrere de Joan XXIII
i que són
un equip
d'especialistes
de diferents
perfils professionals,
des de metges,
infermers,
psicòlegs,
treballadors socials,
vull dir,
educadors,
depèn de cada perfil
com deies tu,
el que necessiti
i llavors allà
on van les visites
com va el traumatòleg
o com va l'oculista
i la via és molt fàcil,
o sigui,
tu truques,
demanes una hora
i tens unes visites
ambulatòries
en funció del teu cas
i de la teva necessitat.
Vull dir que
m'agradava
desfer aquest malentès
perquè si no
molta gent
no vol tractament
perquè pensa
que tractament
és que el tancaran.
No,
tractament és
anar a parlar
amb un professional
que tampoc el jutjarà
ni el farà la bronca
sinó que li explicarà
quines eines tenen
a nivell de si necessita
ajuda de medicació,
si miraran
com està el seu cos,
el fetge,
miraran com li ha afectat
a nivell físic
i donaran una sèrie
de visites
de seguiment
psicològiques,
bàsicament
amb el tema
de cocaïna,
l'abordat
i és psicològic,
tindran una sèrie
de visites
amb un psicòleg,
periòdiques
on ens treballarà
com jo
he de tornar
a manegar-me
sense la cocaïna
pel mig.
Sense aquesta crossa
i va una mica
en la línia
que deia abans
la Patrícia
quan comentava
un fet evident
però que a vegades
oblidem
les drogues
han estat
tota la vida
i seran
i clar
molts pares
i mares
en l'actualitat
que ara tenen
fills d'adolescents
en la seva època
també hi havia
consum de drogues
i els seus amics
o ells mateixos
van fer
doncs una aproximació
lògica
que ara en parlarem
immediatament
a determinades edats
per tant
encara els pares
i les mares
deuen tenir
aquesta idea
de les comunitats
terapèutiques
d'aquest aïllament
ràpidament
de la persona
que consumeix
sobretot
assumir
que hi ha
un problema
d'addicció
parlaves
de la cocaïna
que pots esporàdic
al cap de setmana
hi ha un fenomen
que vosaltres
a més heu destacat
sovint
com a equip
de prevenció
i és que l'alcohol
esdevé
a la primera
droga
de consum
entre els joves
adolescents
de cap de setmana
els joves
que s'emborratxen
diguem-ho així
al cap de setmana
tenen dependència
de l'alcohol
només al cap de setmana
de dilluns a divendres
escolta
només prenen cola a cau
i arriba el divendres
i vinga
festa
no t'ho sabria
contestar
amb la qüestió
de sí o no
jo penso
que les drogues
és un fenomen
molt complex
però sí que voldria dir
que els adolescents
d'entrada
no tindrien que prendre alcohol
malgrat
estem a la cultura
del vi
i aquí
tothom
beu alcohol
està demostrat
que quan més aviat
es pren contacte
amb una substància
més probabilitats
de crear
una dependència
hi ha
ho explico
gràficament
el cervell
d'un adolescent
està en formació
s'està formant
encara
no té
totes les connexions
fetes
vull dir
fins als 18 anys
més o menys
podríem dir
el cos
no alcança
no arriba
neurològic
no arriba
al punt
àlgig
de la seva maduresa
per tant
podríem dir
que
aquell cervell
jo sempre
l'explico així
als adolescents
és
està tou
és com un ciment
que està tou
qualsevol marca
i les substàncies
les drogues
sempre
afecten
menys el tabac
que no afecta
el cervell
totes les demés
el tabac
afecta els pulmons
molt
però totes les demés
van directament
al sistema nerviós
central
i fan marca
si el cervell
està tou
aquella marca
serà més profunda
que si
els 18 anys
que allò
ja s'ha endurit
aquella marca
potser res valerà
això
a nivell de dependència
per tant
si podem retrasar
l'edat d'inici
en les probatures
de qualsevol tipus
de drogues
com a pares
això és important
que
quan les provin
els nostres adolescents
tinguin
quasi 17
i no tinguin 13
no és el mateix
que el teu fill
consumeixi una droga
o alcohol
amb 13
que amb 17
exactament
la incidència
fins i tot
a nivell neurològic
és menor
és molt menor
ens apropem
ja a la maduresa
i ens apropem
a la maduresa
tant neurològica
com psicològica
i segurament
els 17
encara que tingui
un problema
sabrà gestionar
millor
la quantitat
d'alcohol
que pren
que els 13
per tant
sí que és important
i vull fer
una menció
als pares
que a vegades
perquè la nostra cultura
inclús els nostres pares
dels que ara són pares
ens han donat vi
molt abans
dels 18 anys
i ho hem pres
i és cert
que es diu
que una copa de vi
dinant
no fa res
i és cert
però esperem-nos
als 18 anys
no cal
no cal
no cal
que gaudeixin
d'antioxidants
tan aviat
que la seva biologia
ja en té prou
això s'ha demostrat
per estudis
amb alcohòlics
s'ha vist
que quan arribaven
alcohòlics
ja
amb una dependència
molt important
quan els preguntaven
l'edat d'inici
aquesta
era sempre
molt baixa
en canvi
quan tu
comences
les drogues
molt més tard
és molt més fàcil
que sigui
una etapa temporal
i que després
acabis abandonant
aquest consum
la part pràctica
a veure
allò que estan pensant
molts oients
que tenen fills i filles
diguem-ne
adolescents
o preadolescents
el meu fill
la meva filla
fuma
el meu fill
la meva filla
beu alcohol
fuma tabac
o fuma marihuana
o haixís
quin desespero
que m'entra
no?
què he de fer?
és a dir
la primera cervesa
el primer cubata
la primera
la primera intenció
és fer la xarra
filla
fill
no beguis
que és molt dolent
el que faci
un discurs
diguem-ne
com a més fluid
ho farà més bonic
però al final
el punt de partida
dels pares
i les mares
és aquest
jo imagino
que és el que fem tots
el que surt d'entrada
és això
no?
primer molta por
terror
terror
s'ha pres un cubata
serà alcohòlic
ha fumat un porro
de marihuana
serà un drogadicta
tota la vida
aquesta és la idea
que tenim
a la primera impressió
dels pares
una anècdota
una anècdota
un pare
o una mare
va trucar
no me'n recordo
trucaven
i deia
ara no sé
la substància
que era
si era alcohol
o era cannabis
però dic
bueno
nosaltres li dèiem
vostè ha de parlar
amb el seu fill
jo ja he parlat
amb el meu fill
dic ah sí
molt bé
què li ha dit
eres un drogadicto
això no tienes que hacer
cuidat-ho amb les converses
no ho fem mai això
això ho descartem
clar
aquesta idea
té a veure amb la por
evidentment
allò que nosaltres
no podem controlar
i és el que ens provoca por
jo no sé
com controlar això
com abordar-lo
i la por
és que tinguin problemes
i per tant
com que tinc aquesta por
li dic
seràs un drogadicto
és a dir
jo voldria evitar
això no
i quan ens truquen
moltes vegades
venen molt angoixats
per aquesta por
llavors nosaltres
què diem primer
a veure
s'ha de veure
primer
com està
aquest noi
en general
com és l'entorn del nen
què fa
del noi
de l'adolescent
què fa
els estudis
com són els amics
com és la relació
a casa
vull dir
si tot
el genèric
diríem
el context general
d'aquest adolescent
està tot bé
va bé
evidentment
doncs podem pensar
com deia Patrícia
que potser és una provatura
o que potser
té a veure
amb un consum temporal
que té a veure
amb l'atractiu
de les drogues
en aquesta edat
i que després això
passarà
en un segon terme
per tant
el de dramatitzar
evidentment
que a vegades
no es pot evitar
però no davant del fill
en tot cas
diem
no davant del fill
en privat
amb la parella
amb el pare
amb la mare
poder parlar
de com veiem això
perquè a vegades
pare i mare
tampoc ho veuen igual
i clar
si la mare comença
és un drogadicte
i el pare diu
això no té importància
tampoc estem donant
un bon missatge
és a dir
s'han de posar d'acord
de com valorem
com a pares
aquest consum
poder parlar
quan ja hem dramatitzat
en privat
com deia Patrícia
podem abordar
amb més tranquil·litat
la conversa
davant del fill
i amb tranquil·litat
dir mira
si no estem d'acord
amb què fumi
perquè clar
cada família
cada pare mare
són diferents
si no ens agrada
doncs poder dir
que no estem d'acord
poder dir
el que permetre
no
imagina't
el meu fill fuma
a mi no em agrada
però jo no podré evitar
que fuma
o el meu fill
o la meva filla
pren alcohol
al cap de setmana
al cap de setmana
no podré evitar
en tot cas
donem missatges
de dir bueno
tingues en compte
s'ha de tenir en compte
evidentment l'edat
com deien
no podem generalitzar
no és el mateix
13 que 18
s'ha de donar
missatge de responsabilitat
de no consum abusiu
en tot cas
no és el mateix
un cubata que 6
i si és tabac
per exemple
i dient
com que a casa
no ens agrada
no fumem
no fumem a casa
doncs tu tampoc
no fumaràs
evitarem que fumi
no
però sí que aconseguirem
que fumi menys
el que no serveix
i això està demostrat
ja fa dècades
afortunadament
és prohibir
no
sabem que no
però no per res
no perquè siguem tots
molt progrés
és que no porten lloc
no
no
torno a repetir
entra dins
de l'ètica personal
arriba un moment
que quan la persona
ja és adulta
té tot el dret
a fer de la seva vida
el que vulgui
amb la prohibició
només entrem
en aquell discurs
de blanco-negro
i jo penso
que a la vida
hi ha molts colors
llavors dins d'aquests colors
intentem aquell
que ens capi
millor a nosaltres
és a dir
hi ha moltes coses
a dir
respecte a l'alcohol
per exemple
és a dir
no és el mateix
un conyac
que una cervesa
té més graduació
el conyac
que la cervesa
no és el mateix
prendre dos copes
i estar a casa
d'uns amics
que prendre una copa
que és menys
però després
has d'agafar la moto
vull dir
hi ha formes
responsables
encara que algun pare
que es posi
les mans al cap
de consumir
i això
és el que hem de fer
i després
si m'ho permets
perquè sempre
hi ha una cosa
que surt
diu
però
com les puedo decir
als meus fills
que no fumin
si jo fumo
o com els puc dir
que no prenguin alcohol
si m'encanta
obrir una ampolla
de cava
cada dimensi
i la copa de vi
a taula
i això és el que
alguns pares
frena
a l'hora
de dir coses
nosaltres sempre dient
o preguntem
en aquell cas
tu fumes
però t'agradaria
deixar-ho
sí
per què?
perquè estic enganyant
vull dir
tot això
que tu saps
que la teva experiència
que la teva experiència
l'exposis amb humilitat
segurament
exacte
i que diguis
és que fumo
no perquè m'agradi
quan vaig començar
sí
era molt xic
o era molt
era molt fashion
però ara
en aquests moments
fumo
perquè no ho puc deixar
però ojalà
ho pogués deixar
i això
que és l'experiència
sí que val
en aquest cas
i quan bevem cava
i bevem alcohol
sempre podem dir
estem el diumenge
no conduirem després
no tenim
que estudiar
ni tenim un examen
a les 4
de la tarda
és una celebració
el cava
és de baixa graduació
i estem dinant
totes aquestes coses
totes aquestes coses
que semblen pepitós grillos
a determinades edats
perquè adolescents no
que són còmplices
en aquest sentit
però en el primer
i segon cicle de primària
t'estan jutjant
constantment
i això creen els pares
una sensació tremenda
sí
alguns els serveix
alguns pares
els serveix
per intentar deixar-ho
fantàstic
i els altres
els serveix
per anar introduint
tot aquest tema
de les drogues
de les drogodependències
de la convivència
i de la reducció
de riscos
m'adreço als oients
enteneu
per què el programa
de l'aventura
de la vida
funciona com funciona
des de fa una dècada
perquè darrere
hi ha un equip
com aquestes representants
d'aquest equip
que avui ens acompanyen
si és que és veritat
les coses ben clares
i les coses
explicades
com s'ha de fer
sense dir allò
que agrada sentir
sinó allò
que realment
pot donar
molt més qualitat
de vida
als nostres fills
i a les nostres filles
que és
assolir aquest repte
que siguin autònoms
que la seva autoestima
estigui intacta
i que sàpiguen
dir que no
i tenir criteri
per triar
allò que els convé
a ells
i no segurament
allò que ens convindria
als pares
per no tenir por
segurament va per aquí
Marissa Serrillo
Patrícia Ros
és un plaer
continuaran venint
perquè venen
a l'aventura de la vida
però es queden discretament
en un segon pla
i avui la veritat
és que ens ha encantat
que tornin
i com a mínim
dels dicar
una aventura de la vida
aquest equip
de l'Ajuntament de Tarragona
l'equip de Prevenció
i Promoció de la Salut
recordeu aquest telèfon
977 24 44 14
de veritat un plaer
com sempre parlar amb vosaltres
gràcies
gràcies igualment
adeu-siau
bon dia
bon dia
bon dia