Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada


Sous-titrage Société Radio-Canada

Sous-titrage Société Radio-Canada

Sous-titrage Société Radio-Canada
És llarga, no?
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
I tant en les que, diguem-ne, són fruit de l'evolució, de generació normal de les persones amb el pas del temps
i aquestes que provoquen, doncs, altre tipus de malalties o traumes, tenen una incidència molt important a la població?
No, no, no, miri, la incidència més important són les neurodegeneratives, que deu ser un 90%, llavors el 10% se'n va a totes les que jo li he citat últimament.
Per exemple, malalties infeccioses com el SIDA, com la malaltia per prions, malalties endocrines com l'hipotiroidisme, la falta de vitamina B, la intoxicació, l'alcohol, els alcohòlics poden provocar demència.
O sigui, però aquestes ja les veiem d'una manera menys freqüentment, les que veiem més són les quatre que li he citat.
La més freqüent, la del tipus Alzheimer, que representa el 60% de tots els malalts amb demència.
A Espanya avui dia hi ha uns 600 malalts amb demència.
600.000.
600.000. Perdó, 600.000 malalts amb demència.
És molt.
Molt, molt.
El problema, i aquí el problema amb aquests malalts no solament és mèdic, sinó que és sociosanitari.
És un problema mèdic pel pacient, per la família i després per la societat, per el gran cost que això té.
Pense vostè que un malalt amb demència senil a l'any ve a representar un cost d'uns 28.000 euros.
Tenim referències que anteriorment, en altres períodes de la història més recent, hi haguessin índexs tan elevats o diguem que ara es diagnostica i abans no, com passen moltes malalties.
Sempre hi ha hagut aquesta incidència en la població de demència, si parlem d'Alzheimer o de les altres demències producte de la degeneració?
Sempre hi ha hagut aquestes xifres, però no les coneixíem abans? O ara en tenim més casos?
Bé, les demències sempre han existit. El que passa és que fa uns anys la població visc aquí molt pocs anys.
Jo recordo...
L'esperança de vida també determina que ara també es descobreixin més malalties.
Jo recordo que quan estudia, tinc llibres, li puc ensenyar llibres, que la demència senil tipus d'Alzheimer encara no ocupa una pàgina al llibre.
En canvi ara hi ha llibres i llibres.
És a dir, a mesura que la població s'ha fet més gran i ha envellit, el número de malalts en demència ha augmentat.
Aumenta a partir dels 65 anys i cada 10 anys el número de malalts és doble.
És doble. O sigui que com més gran et fas, més possibilitat tens de sofrir demències senil tipus d'Alzheimer.
El diagnòstic es realitza, diguem-ne, amb una certa senzillesa.
Vull dir, té una simptomatologia molt generalitzada que és relativament fàcil fer un diagnòstic i no confondre-ho amb algun tipus d'altres demències.
Quan vostè li ve un pacient que diu perdó la memòria, llavors hi ha una sèrie de tests que avaluen si de veritat la perd o no.
Hi ha el test de Holstein, el test de Lobo, hi ha el GDS i després hi ha un petit test que és el test del relògic per les pràxies.
Llavors, quan vostès fan aquest test, ja pots veure de seguida cap on van les coses.
Una vegada t'has fet això i el test senyala que hi ha perdó de memòria, el que s'ha de fer és una prova de neuroimàtica,
que és un tac craneal o bé una ressonància magnètica que et senyala com està el cervell.
Si el cervell s'ha atrofiat, si hi ha signos de mala circulació de la sang, si els ventricles estan dilatats,
si hi ha atròfia de la part temporal del cervell, que és on se localitza la lesió als malalts amb Alzheimer.
I després s'ha de fer un anàlisi de sang general, on a més de totes les proves sistèmiques generals que es fan,
s'ha de mirar la funció del tiroides, el metabolismo del calç i s'ha de mirar com la vitamina B12 és l'acid fòlic.
Això és el que fem nosaltres després.
Si hi ha alguna altra cosa més, quan tenim aquests tests els allarguem amb algunes altres proves.
Però avui dia el problema està, per exemple, en que si hi ha un pacient que té deterioro cognitiu lleu,
el que el pregunta ell dirà, jo el desenvoluparé de demència senyutip Alzheimer.
El problema són aquells casos inicials que comencen amb la pèrdua d'una d'aquestes funcions que ha dit el doctor Villomet.
Sí, però les pèrdues de memòria es poden manifestar prematurament amb 40-45 anys.
I llavors el problema o la dificultat està en determinar aquests casos que comencen de manera incipient.
Quan hi ha un quadre molt establert i amb una edat determinada a partir dels 65 anys,
és relativament més fàcil perquè és molt evident la pèrdua cognitiva i quadra amb els tests.
Abans dels 65 anys sí que és més difícil.
No, però això que diu el doctor perquè és veritat, però avui dia inclús se'n podem afinar una mica més.
Quan et ve un malalt i diu, o perdo la memòria, tu el mires i el malalt està mitjant amb el pell
i dius, bueno, aquest senyor desenvoluparà més deterioro cognitiu, tindrà demència al cap de 5 anys.
Avui dia sabem que això es poden fer dos grups.
Aquells que tenen deterioro cognitiu lleuzeu mitjà, al cap de 5 anys poden estar més o menys igual.
Aquesta és una possibilitat.
Però n'hi ha d'aquests un tant percent bastant elevat que al cap de 5 anys desenvolupen demència senil tipus Alzheimer.
I avui dia tenim uns petits marcadors, uns tres marcadors que es poden estudiar,
que si surten positius, pots dir aquest senyor, al cap de 5 anys desenvoluparà demència senil.
Sembla que llavors al malalt se li ha de fer una punció lumbar i s'ha de mirar tres coses,
el que es diu la beta-amiloide, la proteïna tau i la P-tau, que és la beta-amiloide,
és la que es deposita al cervell i formen les plaques amiloidees, es deposita als vasos,
fent el que se'n diu l'angiopatia amiloidea.
I la proteïna tau és la proteïna que es posa dins les cèl·lules del cervell de la neurona.
Llavors, tu, al fer una punció lumbar, pots veure que si la beta-amiloide està baixa
i la proteïna tau està alta, ja són dos marcadors que t'indiquen que aquell malalt,
possiblement als 5 anys, desenvoluparà demència senil.
Sí, però digui'm una cosa, de què serveix saber-ho?
O dit d'una altra manera, es pot fer res a l'avançada de manera preventiva?
És a dir, si a aquest malalt se li pronostica que d'aquí 5 anys
podria desenvolupar una demència senil, podem fer alguna cosa?
Perquè, clar, el que hem sentit de manera generalitzada és que aquest tipus de demències,
i en particular l'Alzheimer, ara parada, no hi ha res que l'aturi.
Bueno, hi ha malalts que ho volen saber i tenen tot el dret de saber-ho.
Llavors, cada un decideix el que vol fer a la seva vida.
Però des del punt de vista mèdic o terapèutic no podem fer res.
Des del punt de vista mèdic, els medicaments que avui dia,
des del punt de vista mèdic, que n'hi ha 4 que nosaltres donem,
que jo els diré, són la ribastimina, la memantina, la galantamina i el donepecilo,
són medicaments que no curen.
Els medicaments l'únic que fan és que la memòria que un té
la vagi perdent d'una manera més lenta.
Però al final tots els malalts acaben desenvolupant demència senil.
Tots demències.
És diferent, però, per exemple, quan alguna vegada hem parlat de Parkinson,
doncs una malaltia neurodegenerativa, també molt greu, que no té cura,
hi ha una, diguem-ne, una mimba absolutament del que és la capacitat cognitiva,
però també físicament l'aparell locomotor, és a dir, la persona realment
arriba fins a un punt que pot morir per totes les conseqüències de la malaltia.
En el cas de l'Alzheimer, és només una degeneració cognitiva,
perquè físicament el seu estat de salut és bo.
És cert que diuen que les persones que pateixen Alzheimer només,
doncs la seva vida se li pot perllongar molts anys, no?
I poden viure en molts anys molt malament, des d'aquest punt de vista.
Sí, això és veritat.
No, no, dic que l'atregionament cognitiu acaba afectant unes funcions vitals
que són necessàries per...
Però en el cas de l'Alzheimer, també.
També acaba afectant la...
Tu pensi una cosa, que totes les malalties estan implicades unes a les altres.
Amb els que tenen Parkinson, com vostè analitza el cervell anatomopatològicament,
hi ha lesions de tipus d'Alzheimer.
És a dir, que és tot un conjunt.
El que passa és que el conjunt existeix i llavors es diversifiquen de diferents maneres.
I totes aquestes maneres confluïxen amb un mateix puesto que és la demència senil.
Comprèn?
O sigui, el Parkinson sempre sol ser de començament unilateral
i a lo llarg dels anys hi ha malalts que no desenvolupen demència,
però n'hi ha que sí que en desenvolupen.
Comprèn?
Això és una cosa.
Però hi ha els malalts que tenen Parkinsonisme, que llavors és diferent.
Parkinsonisme no vol dir Parkinson.
Parkinsonisme vol dir tindre símptomes pareguts al Parkinson.
Llavors aquesta és una altra malaltia.
quan tens Parkinsonisme, en deterioro cognitiu i al·lucinacions,
llavors això configura el que se diu la malaltia de demència senil al cossos de l'EUI,
que és ja molt menys freqüent.
I després, quan tens deterioro cognitiu i tens una actuació, diguéssim,
així extrovertida, xerratana, parladora,
com diguéssim com els polítics,
que ara et diuen una cosa i després et diuen una altra, et diuen...
No tenen demència, no, doctor Gallaguer.
Sí, però actuen com si en tinguessin.
No ens esparti més.
Actuen com si en tinguessin.
Ara diuen que això és blanc i després diuen que és negre,
després diuen que puixen i després diuen que baixen.
I el mateix problema,
els te'l diuen de la manera que els hi passa,
doncs bueno, això és la demència que diem pic,
de tipus pic, afrontotemporal,
com pren vostè.
Serà un etat de sobremotivació, no?
Sí, com pren vostè perquè vostè és fàcil de recordar-se d'això, eh?
Es perd la memòria i actitud com els polítics,
que en diuen una cosa i després en fan una altra.
Doncs ja veu, eh?
Què li sembla a vostè, això?
És una definició ben curiosa.
Jo diria que seria bo que potser que tornéssim al tema dels tractaments.
No està malament la línia que he obert el doctor Gallaguer, eh?
Ja l'hi dic ara.
No està malament la línia.
Bueno, sí, clar, és una...
Bueno, és una manera de recordar-se'n de les coses, eh?
Sí, sí.
És una manera de recordar-se'n.
Perquè, claro, llavors diuen, tipo, tipo, aquest tipo, sí, sí.
Un dia vaig sentir que diuen,
perdo de memòria i actuació d'aquesta manera.
No.
És una manifestació del deteriorament que existeix, no?
De l'opinió social, de la parte política,
que em sembla que és generalitzada.
Bueno, però vostè entén el que jo vull dir.
Jo l'entenc perfectament perquè s'explica molt bé.
A vegades la manera d'entendre les coses
és fer petites comparacions
i llavors un se'n recorda sempre d'això.
Vostè comentava que és un problema greu
des del punt de vista sociosanitari.
És un problema social important.
Afortunadament, a través de, no només dels especialistes i els metges,
però tota la feina que han fet les famílies
a través de les associacions de malalts d'Alzheimer,
per posar èmfasi, per donar a conèixer a la societat,
doncs la necessitat que es deriva,
no del malalt només, sinó de tot l'entorn.
És un problema molt greu, realment.
Perquè, com vostès deien,
l'esperança de vida augmenta,
també augmentaran els malalts en un futur.
Jo, per això, quan deies allò que els tractaments no servien de res
o servien de poc,
el doctor Guillemeta ha fet la introducció dels medicaments,
que no serveixen de molt,
però sí que serveixen d'alguna cosa.
I després, doncs, hi ha l'actitud
i la predisposició de la família
i els tractaments que no serien pròpiament farmacològics,
sinó que serien més aviat socials que no pas farmacològics.
I aquesta és una vessant molt important
en el tractament i en el seguiment de l'evolució d'aquestes malalts.
La predisposició de la família
i després les eines que la societat posa a disposició d'aquestes famílies,
que en alguns casos podrien ser més millors,
perquè a vegades fem ostentació a vegades de coses que no caldria tant
i en canvi podríem posar més recursos
en dispositius que existeixen,
que a vegades aquestes associacions de familiars de malalts
ho passen malament perquè tenen pocs recursos.
I en canvi estan fent una tasca molt important de cara a la societat.
Estem parlant del malalt.
No sé si la tendència generalitzada
o el més convenient és que el malalt
continuï visquent en el seu entorn,
és a dir, amb la família,
o que anés a un centre.
A vegades les famílies diuen
no, no, si no ho fem perquè no volem cuidar d'aquesta persona,
sinó que estarà millor atesa en un centre amb especialistes.
Jo personalment penso que sí,
el malalt amb demència senil,
que és un malalt inútil, poble,
que ha perdut tota la capacitat,
perquè l'has d'alimentar, l'has de vestir,
l'has de portar al lavabo,
l'has de fer...
És a dir, necessites sempre una segona o una tercera persona amb ell.
Sí.
Llavors, crec que el malalt,
si té família,
el millor per ell és viure a casa seva,
on ha viscut sempre,
perquè la situació on es troba li és coneguda.
Vostè quan agafa un malalt d'aquests
i el canvi d'hàbitat,
només el porta de casa meva o a casa seva,
aquest malalt es desorienta,
es fica nerviós,
s'agite i es fica agressiu.
És a dir, jo a la família sempre els recomano
que si el poden tindre a casa,
sempre a casa.
Si ells no el poden cuidar,
que agafin una persona
i que estigui tot el dia amb ells.
Perquè quan vostè el porta ja a la residència,
la major part de les vegades,
si el malalt està molt deteriorat,
s'acaba deteriorant i és mort.
És una qüestió molt delicada
de parlar-ne socialment.
D'una banda, com deia el doctor Marcadé,
això fora l'idea,
la persona que es queda a casa
tenia algun especialista a portar-ho,
però sempre hi ha una manca de recursos
perquè són recursos cars,
particularment i socialment.
És un camí que hem de recórrer.
Jo crec que s'ha posat alguna intenció,
però jo crec que no passa de la intenció
amb el tema de la llei de dependència.
Abans ho comentàvem,
és una llei que li falta molt de camí per recórrer,
li falten molts recursos
i després a nivell de recursos socials i sociosanitaris
jo crec que també ens falta molt recórrer.
No, hi ha vegades amb l'efecte i el carinyo,
no n'hi ha prou.
Fins i tot el cuidador ha de tenir una certa especialització,
ni que no sigui un professional.
Tan molt que estimis aquella persona
si no saps fer la feina.
El problema és que ho pateixi més la família
i ho pateixi més el cuidador que el malalt mateix,
perquè és un malalt depenent totalment,
és un malalt que no dorm a les nis,
moltes vegades que s'excita,
que les de menys.
Li has de fer tot,
és com un crió petit.
Li has de fer tot,
doncs és igual.
Vostè quan té un nen de mesos
està pendent també.
Un malalt amb aquestes condicions
és com un crió,
com un nen.
La diferència és que un nadó,
més o menys,
és previsible el que anirà fent
amb un malalt d'Alzheimer,
no és previsible.
Bé, ja ara en sabem tant d'això
que podem saber com es comportarà el malalt,
el que farà...
Sí, ho podem saber.
Sí.
I aquí desenvolupar comportaments agressius...
Sí, doncs ja tenim la medicació adequada per això,
el que no pot dormir li donem.
La medicació ha de ser una mica especial,
ha d'estar ben alimentat,
se l'ha de fer exercici,
se l'ha de vestir correctament.
El que passa és que moltes vegades,
algunes vegades, no moltes,
passa que el malalt aquest està descuidat,
està deixat de costat per algunes famílies.
i llavors és quan l'has de portar a un centre.
El problema està en que
centres per a aquests dos malalts
cada vegada n'hi ha menys,
cada vegada hi ha més malalts
i els centres no existeixen.
Llavors el sistema no acaba de solucionar això.
Són insuficients.
No acaba de solucionar.
I els que existeixen
tenen moltes dificultats per subsistir
perquè per aconseguir una subvenció
se les veuen i se les desitgen.
Bé, hi ha una disfunció important
entre nombre de malalts creixent,
recursos que té la societat.
Dius, home, això tard o d'hora
algú haurà de posar fil a l'agulla.
Escolta, la societat en té molts recursos.
Diguem que els esmerça justament en això.
El que passa és que els recursos
estan mal distribuïts
o aquells que els distribueixen
els distribueixen de la seva manera
i no d'acord amb les necessitats dels ciutadans.
Per això sembla que ja ha estat
molt immobilitzat tot això, no?
Bueno, miris, què vol que li digui?
Però, escolti, la gent ho ha de saber, això.
Jo m'imagino que ja ho saben,
però amb vostès que estan dins
del que és tot el món mèdic
i de recursos i tot plegat...
Però no hi ha moviment en aquest sentit o què?
Jo crec que és un problema de financiació.
Nosaltres tenim moltes frustracions amb això.
Vostès demanen, ja m'imagino que demanen, però...
Després existeix el segon,
que és el gestionar bé els recursos,
però hi ha una manca de recursos
i hi ha una manca de financiació.
I després hi ha el següent escaló,
suposo que és la financiació de l'autonomia
i arribarem al Tribunal Constitucional, no?
Suposo que tot va lligat,
però hi ha un problema de financiació.
I el dia a dia ho passen les famílies mentrestant.
El que sí que és cert és que aquests malalts
en fases inicials és important,
ho dic per donar una miqueta,
que mantinguin una activitat.
Sí, sí, això molt important.
Una activitat cognitiva, sobretot.
Els tallers de memòria, aquells que es fan...
Des de memòria...
Això, el primer esgregó és la família.
La família és el primer esgregó.
I quan aquesta família, com ha dit el doctor Guillaumet,
és insuficient o és incompetent
o no és possible que ho facin,
llavors ve el segon esgregó,
que són els serveis socials.
Llavors, també els familiars
poden recurrir a les federacions,
associacions familiars de malalts del CEM.
Aquí a Tarragona, em sembla que n'hi ha una.
I molt activa.
Sembla que és el carrer Fortuny,
que és el carrer Fortuny d'aquí Tarragona,
que es pot anar.
I ara estan fent unes activitats...
Sí, és important.
Sí, al centre cívic de Sant Pere i Sant Pau,
el programa Respira.
Exacte.
Perquè el malalt, per exemple...
Ara han fet també un hort d'herbes aromàtiques,
perquè estiguin, doncs,
allò que tinguin una activitat física a l'aire lliure,
vull dir que s'hi esforcen moltíssim.
quan estan en un deterioro que no diguéssim ja de molta demència,
que estan en un deterioro mitjà ja una mica greu,
doncs, hi ha els hospitals de dia on van allà,
fan activitats, rehabilitació, juguen, canten,
fan 50.000 activitats per mantindre la mica de part activa del cervell
que funcioni, no?
Llavors, això és molt important.
Més que tindre la casa deixat de costat,
els hospitals de dia són molt importants.
I tens una residència on hi ha malalts d'aquestos,
aquestes activitats són fonamentals.
I si això no ho pots fer,
doncs, a casa amb un pacient d'aquest,
l'has d'estimular,
doncs, estimulant-lo,
doncs, miri, jugant a cartes,
jugant al dòmino, jugant al parxís,
fent-lo llegir, fent-lo comptar,
fent-lo escriure una petita nota cada dia de lo que ha fet.
Una mica de disciplina, de rutina, no?
Sí, això és una cosa que s'ha de fer.
I si no, doncs, miri, pot mirar amb internet.
Hi ha diverses direccions d'internet
per mirar, com les 3Ws.demencia.com
o 3Ws.alzheimer.organization.
O sigui, n'hi ha diverses.
I després hi ha alguns llibres
que poden comprar i poden mirar.
Hi ha laboratoris que fan,
que donen, o que tenen,
o que publiquen alguns llibres d'aquestos
que jo sempre els malalts,
quan en venen a veure,
sempre procuro donar-los-hi un
perquè, bueno, s'entén del que passa,
del que hi ha,
de los que pots fer i del que no es pot fer.
és el que s'ha de fer.
El que, a les persones que tenen a prop
o que viuen amb un malalt d'alzheimer,
probablement és molt...
Has de tenir molta força de voluntat
de veure com aquella persona,
probablement una persona brillant,
una persona afable,
una persona amb un caràcter determinat,
de cop i volta,
deixa de ser, no en matisos,
sinó radicalment la que era,
per transformar-se en un autèntic desconegut
que està visquent a casa teva.
És frustrant i trist, a la vegada,
que veus persones que s'han sigut
extraordinàment intel·ligents,
extraordinàment intel·ligents,
que els veus reduït a no re, pobrits,
totalment depenent del seu acompanyant.
I, ja per acabar, doctor Lleumet,
pel que fa a la recerca,
que seria per tot un programa,
s'estan fent coses en aquest sentit?
Sí, hi ha molt d'estudi genètic en quant a això,
i després hi ha, nosaltres ara segurament aquí a l'hospital,
estarem en relació amb un grup
que estudia el funcionament d'un aminoàcid,
que és l'homocisteïna,
amb els malalts amb demència senil,
i moltes altres coses,
estudis familiars, estudis genètics,
o sigui, hi ha molta cosa que s'està fent,
però de moment la cosa està avançada,
però està estabilitzada.
És a dir, que no podem oferir grans coses
més amb aquests malalts en aquest moment.
Doncs, més endavant, a veure si com a mínim
la societat pot oferir recursos reals i necessaris
per a aquests malalts i les seves famílies.
Doctor Lleumet, doctor Marc Cader,
ha estat un plaer de veritat.
Gràcies, i que tinguin un bon Sant Jordi.
Bueno, espero que...
Gràcies, gràcies, molt agraïda.
És una bona oportunitat per a aquests malalts
per oferir-les una cosa que estimuli
les seves capacitats cognitives, com és un llibre.
Un llibre, i un llibre com aquests
que ens ha recomanat el doctor Lleumet.
Jo un d'aquestes el portaré un dia a l'associació,
els diré que ho demanen, que els donen els familiars.
Això és molt important.
Moltíssimes gràcies, molt bon dia.
Gràcies a vosaltres.