Comença un quart de català,
l'espai del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona,
al matí de Tarragona Ràdio.
Comencem, ara sí, un quart de català que sempre se'ns allarga una miqueta,
ni un quart ni ni històries.
Enric Garriga, a més avui ve solforat, jo et veig com a enrugir, estic en barbellit.
Estic neuròtic.
Ah, neuròtic?
Neuròtic perdut, histèric.
Ah, però això encara rai.
Indignat.
Indignat, jo et veig més indignat que neuròtic.
Emprenyat.
Sí? A mi no, no?
No, no, i ara tu no.
No més faltaria, llavors ja, a la ben rai.
Però si això és la cara que fas quan estàs emprenyat, escolta,
és molt de molt bon portar.
No, no, no, aquesta no és la d'emprenyat, aquesta és la de neutre.
Vale.
Enric Garriga, comencem un quart de català, per on comencem, què et sembla?
Amb un...
Presentant la música.
Sí, no, que soni i que hi ha de nota l'estat d'ànim que portem avui.
i que hi ha de nota l'estat d'anim que portem avui.
i que hi ha de nota l'estat d'anim que portem avui.
I que hi ha de nota l'estat d'anim que portem avui.
i que hi ha de nota l'estat d'anim que portem avui.
I que hi ha de nota l'estat d'anim que portem avui.
i que hi ha de nota l'estat d'anim que portem avui.
i que hi ha de nota l'estat d'anim que portem avui.
i que hi ha de nota l'estat d'anim que portem avui.
I z
La música expressa l'estat d'ànim
que ens ha produït aquesta bonica notícia
en què ens hem aixecat al dematí, de bon dematí,
quasi que me'nuego a mig de beure'm al cafè
quan he sentit la notícia per l'emissora
d'això que han fet els del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
de suspendre els reglaments lingüístics de la Generalitat de la Diputació de Lleida,
que és, vull dir, ja no cal que anem a Madrid, si tenim l'enemic a casa.
I per això has triat aquesta música, són els Neuròtics.
Neuròtics, que no m'estranya.
És un grup valencià, l'estil ja és prou evident,
és un rock durit i grunjós.
Grunjós, de rotllo grunj.
A mi em recorden els Soundgarden i grups d'aquests de cítol de l'època daurada del grunj
i per això va per aquí la cosa,
és que va per aquí els sons of the Stone Age i grups així.
I bé, la gràcia d'això és,
aquest estil que no és freqüent sentit en català,
ni encara menys en valencià,
doncs bé, aquests són valencians,
el disc no és gaire, no és antic,
és de l'any passat,
va sortir a mitjans de l'any passat
i és un grup que per aquí no ha vingut gaire segurament,
però que ha girat bastant pel País Valencià i és conegut.
I la cançó que tenim l'he triat perquè com que es diu Radiomania
i estem a la ràdio,
doncs dic, per començar bé, parlem de Radiomania.
I així va la cosa.
Cap al final n'hi haurà una altra més directament relacionada
amb el tema del dia,
és un tema de lluita, eh?
Però abans d'això,
això és tot el tema aquest pelut d'avui del Tribunal,
el deixo per a la part final del Nyiguinyogui,
que avui és l'últim dimecres de mes,
i l'últim dimecres de mes toca Nyiguinyogui,
que és aquella secció en què jo m'esbravo i em desfogo.
És que t'ho han posat perfecte.
M'ho han posat enzafata,
però primer, per no espantar tant les criatures
que ja deuen estar una mica amb aquesta música,
explicaré dues cosetes interessants i curioses
de bon rotllo,
perquè no es vegi que tot és ira i cabrets.
Coses amables i agradables.
Aquesta cançó, la Radiomania,
no crec que entri a formar part de les cançons emblemàtiques.
És xulo, a mi m'agrada, però no serà emblemàtica.
Sí, no, i tant, home,
jo tampoc me la imagino.
Amb el programa del qual ara volia parlar,
que és un programa de TV3 que va començar dimecres passat,
jo ho volia anunciar, però se'm va oblidar,
i ho explico ara,
que a més a més ja almenys em coneixen de causa.
Ja el vaig veure el dimecres passat
i he vist de què va i com està.
És un programa que es diu
No me la puc treure del cap,
es fa els dimecres a TV3
a tres quarts i mig de deu aproximadament,
abans de no sé què i després del temps i tot això,
i va de la història de les cançons catalanes més famoses.
Concretament, en aquesta primera temporada,
perquè es proveu si la cosa té èxit,
i segurament el tindrà,
tal com són aquest estil de programes,
que s'han fet uns quants i sempre tenen èxit,
hi hauria una probable segona temporada,
però en aquesta primera temporada
són 14 cançons o 15,
que són de diferents èpoques.
Mira, la més antiga és una de l'any 68,
que és El meu avi,
la famosa venera del meu avi,
però aquesta serà l'últim programa.
Però la més recent és Corren,
la dels gossos, de l'any 2007,
doncs vull dir, entre el 68 i el 2007
hi ha 14 cançons emblemàtiques i superconegudes
que tothom coneix pràcticament en aquest país,
també de diferents generacions.
El presentador és una aposta segura també,
que és el Roger de Gràcia,
que ja és conegut perquè el programa aquell
de caçadors de paraules
es va fer...
Era el Mindundi de Polònia,
del cuiner de Polònia.
Sí, sí, sí, i abans d'això el caçador de bolets,
no?
No, el caçador de bolets,
no, el caçador de paraules.
Vols dir que era de bolets, també?
No ho sé, no ho sé si el de bolets,
em sembla que era un altre, no ho sé.
Però és igual,
com a caçador de paraules ja el vam entrevistar,
el vam portar al Centre de L'Elimitació Lingüística
a fer una conferència sobre el programa
i va estar molt bé,
i va tenir èxit i és un xic que té ganxo
i enganxa els programes que fa i presenta ell,
enganxa en el públic.
També ha sigut,
i encara és presentador del Bocamoll
des de la segona o tercera temporada,
i ara,
amb aquest programa de
no me la puc treure del cap,
agafa una mica l'estil dels caçadors de paraules,
perquè el programa s'analitza en cada programa
una cançó,
però només una.
El programa dura mitja hora
i s'analitza una cançó emblemàtica.
I es parla, doncs, amb gent,
però especialment amb els creadors de la cançó.
Es parla, clar, amb els autors,
amb l'autor de la lletra,
llegeix la lletra,
amb el grup, o el músic, o el compositor,
però també amb periodistes musicals.
També apareixen,
la mateixa cançó també apareixen
en diferents versions,
doncs, tocada en plan amb orquestra de corda,
cantada per la gent al carrer,
versions estrambòtiques
que fa el mestre Lozano,
dintre el programa hi ha un mestre Lozano musical
que fa versions estrambòtiques.
L'altre dia feia una versió,
la cançó del primer dia va ser l'Empordà,
la de la sopa de cabra,
que és una que tothom coneix,
de totes les generacions,
i el mestre Lozano va fer una versió
en clau de sardana
tocant amb una regadora.
Amb una regadora?
Amb una regadora,
amb una regadora de plàstic
convertida en espècie d'instrument de vent.
Amb Flavio?
Sí, amb Flavio al dit
en bonim una sola cosa,
va per aquí la cosa.
Cançons que hi haurà
en aquesta primera temporada,
diem la llista,
i amb això deixem anar,
avui és dimecres,
el fan avui aquest programa,
avui la cançó que toca
és el viatge a Itaca,
la famosa cançó
del Lluís Llach de 1975.
Ostres, 75, eh?
Sí, vull dir, clar,
aquí hi ha cançons,
ja et dic,
des del 68 fins al 75.
Totes són conegudes, eh?
Sí, per dècades.
Dels anys 60 tenim
el meu avi,
el mig amic,
que jo no la conec,
i Paf,
era el drag màgic,
d'aquesta sí que la conec,
de l'any 60,
totes tres són del 68.
Després,
dels anys 70 tenim
el viatge a Itaca,
el cant del Barça,
que és de 1974,
atenció,
jo vinc d'un silenci,
la del Raimon de 1975,
qualsevol nit pot sortir el sol,
del 6,
també de l'any 75,
i ja està.
Després,
tenim dels anys 80,
tenim dels anys 80 i 90,
tenim l'Empordà,
que és del 89,
Boig per tu,
que és del 90,
el Bon dia dels pets,
que és del 97,
l'Àguila negra,
ep,
aquí m'he equivocat,
l'Àguila negra és de l'any 71,
i no sé de qui és,
diria que és la que no conec.
La dança del sabre de l'any 81,
que és la versió que feien
de La Trinca,
és un disc de La Trinca,
aquesta,
una cançó que amb la música
de la dança del sabre
feien una cançó
sobre la política catalana
del moment.
I les últimes que ens queden
és Per què he plorat del 88
i corren del 2007,
és a dir,
que tenim quatre dècades de música,
aquesta primera temporada,
i ja diuen que,
en la presentació del programa,
van dir,
hi ha cançons que tothom dirà
com és que no és aquesta?
Se les guardem per a la segona temporada.
Bueno, Enric Carrega Mulla,
te't va agradar el programa o no?
Sí, sí, està molt bé.
És a dir,
que en aquest estil
dels que són desabradors,
però parlant de música
i està bé perquè expliquen coses,
algunes les saps
i altres no,
surten els autors,
fins i tot va sortir
l'autor de la lletra
amb el paper original
en què havia escrit la lletra
el dia que la va escriure,
la de l'Empordà.
I a part de parlar,
Déu-n'hi-do,
a part de parlar de la cançó en si,
que ja dona prou de si,
doncs a part ho contextualitzen
en el moment en què va sortir.
Exacte,
i també apareixen periodistes musicals
explicant el sentit
que va tenir en el seu moment
i perquè va ser un èxit,
etcètera.
Per exemple,
surten el Pep Blai,
que era...
Sí, ho vaig veure.
Pep Blai que l'hem tingut aquí,
que hem parlat aquí,
doncs que és el que ha fet
el recuperatori aquell de sopa de cabra,
el recuperatori d'un papa,
doncs aquest tipus de coses,
i ell coneix tots aquests grups,
doncs sortia,
també surten,
jo què sé,
surten el Cisa,
surten el Lluís Llach,
surten el Pep Sala,
els compositors hi surten
i els crítics musicals també,
és el Lluís Gendrau
de l'Andarroc,
etcètera.
Tota aquesta gent
van apareixent
i el muntatge és àgil
i no cansa el programa,
no es fa avorrit,
ni tampoc necessàriament
ni especialment nostàlgic.
Però mitjoreta.
Sí, mitjoreta que es fa curta.
Doncs ja queda dit,
no me lo puc treure del cap
aquest nou programa de TV3
que vam estrenar la setmana passada,
cada dimecres
a tres quarts i mitja de deu,
aproximadament.
I una altra cosa que ja vam...
Digues.
Sí, no,
l'altra coseta de la setmana
així curteta i ràpida
és quines pel·lícules tenim
aquesta setmana en català
dins del cicle V?
Doncs a Tarragona
i, atenció a Tarragona
i al Vendrell
tenim aquest dissabte 30 de octura
Planet 51
que és una pel·lícula
de mercenets
de color verd
i tal
en què els raros
i els alienígenes
són els humans.
Sí, són els humans
que arriben a un planeta
diferent
en què fan vermacomes
i mira...
Al final tot es complica,
esclar,
però hi ha aventura,
hi ha humor
i hi ha de tot.
I això tant a Tarragona
com a Vilaseca
al dia,
a un quart de cinc de la tarda
tres euros i mig
els Ocine de turno
i tal Vendell també
a la mateixa hora
i el mateix dia
a tres euros i mig
i amb un blanc
el diumenge 31
al cinema casal
a les cinc de la tarda
i per quatre euros
tenen
Com ensinistrar un drac
una altra pel·lícula
que també s'avisa
a les pantalles
aquest estiu
i que també
és molt recomanable
de dracs
i de l'amistat
del nen
i del creixement personal
i la responsabilitat
de totes aquestes coses
que van bé
per a la canalla.
Que no cal ser canalla
per anar-les a veure
podeu consumir aquest cinema
perfectament.
I si tens canalla
tens l'excusa
per anar-les a veure
sense que ningú digui...
Passa que clar
no espereu clar
la sala estarà plena de canalla
això és veritat
no espereu gaire silenci
hi ha molt de
i de les crispetes
i els giscles
i com aplaudeixen
i tot això.
Vinga
passem
passem una altra cosa
va
anem a canviar
de tema
fem una pausa
enmig de l'un quart de català
i seguim endavant.
El centre de normalització
lingüística de Tarragona
ha canviat de seu.
Ara ens trobaràs
al segon pis
de l'antiga facultat de lletres
a la plaça Imperial Tarracó.
El nostre horari
és de dilluns a divendres
de dos quarts de deu
a dos quarts de dues
i també
de quatre
a sis de la tarda.
Recorda
ara
el centre de normalització
lingüística de Tarragona
a l'antiga facultat de lletres
a la plaça Imperial Tarracó.
Enric
avui ens presentaràs
un altre capítol
de Sortim de l'Armari
qui és l'italiana?
L'italiana?
Explica'm qui és l'italiana.
Entrem ja en matèria
dels personatges
que van dir que n'hi havia sis.
Aquest és un prototipus.
L'italiana és una xica romanesa
però que parla perfectament
en valencià,
en català,
perquè atenció,
hem de recordar
que els autors del llibre
són valencians,
viuen a València
i els exemples
són de gent
que viu a València,
al país valencià.
Estem parlant
d'un llibre
que es diu
Sortim de l'Armari
i que nosaltres
hem convertit
en una secció
analitzant setmana a setmana
els diferents capítols
i que ens parla
de perdre la por
i no tenir estrès
de parlar en català.
En aquest sentit
és el Sortim de l'Armari.
Vostè no tingui vergonya
de parlar en català,
faci-ho com a cosa normal
i llavors dona consells
perquè això
que hauria de ser normal
ens provoca aquell estrès
que dèiem l'altre dia
que no ens el provoqui.
Ens dona consells.
En el cas de l'italiana
és una senyora romanesa
que viu en un poble de València
i va anar perquè
doncs bé
a Romania
ella havia estat ja
estiuejant
amb el seu marit
i els crios
i tal
per dir a la zona
de València
anys enrere
però doncs
va dir bon dia
que al seu país
la cosa es va posar crítica
i van decidir emigrar
i van decidir
anar a parar
a València
a la zona de València.
No sé exactament
no diu exactament
en quin lloc
perquè no cal dir-ho.
Llavors
en el cas de la senyora aquesta
doncs
romanesa
el seu fill va al col·legi
doncs ella
parla amb el director
del col·legi
a l'arribar al col·legi
el director del col·legi
doncs li parla
amb valencià
directament
des d'entrada
i li explica
i tal
tot i que havien estiuejat
a la costa valenciana
no se n'han adonat
que hi havia un idioma
diferent del castellà
això ho hem de dir
però quan arriben
i s'hi posen a viure
se n'adonen
de manera que
doncs bé
ella decideix
que deu ser
el més normal del món
vull dir
des del moment
que el col·legi
el director
li explica tot en català
i se fa entendre
i li explica
la qüestió lingüística
i tot això
ella entén
que és una cosa necessària
i útil
i s'hi posa
amb total naturalitat
a aprendre a valencià
s'apunta al voluntariat
pel valencià
que és el mateix
que fem aquí
els voluntaris per la llengua
doncs allà també ho fan
i
des de llavors
ella
s'expressa habitualment
en català
clar
què passa
quan
passen aquelles coses típiques
que li passen
a la gent
nouvinguda
quan parlen català
que els d'aquí
acostumen a parlar
en castellà
quan detectem
algun accent
sí
quan se li noten
l'accent
i tal
fins i tot
casos en què
alguna de les anècdotes
és que
parlant amb una mare
a la porta del col·legi
porten un quart d'hora
parlant
en català
en valencià
és igual
parlant així
llavors
per algun motiu altre
surt el tema
d'aquella és romanesa
i automàticament
la senyora
amb qui estava parlant
se li posa a parlar
l'incastellà
curiós no?
i jo dic
però escolta
per què em parlen?
és per què m'entiendes?
si portem un quart d'hora
parlant en català
i ens havíem entès
i tu no m'havies dit res
aquest tipus de coses
clar, en principi
l'italiana
doncs és una persona
que no té gaire conflicte
amb si mateixa
a l'hora de parlar en català
però aquest tipus de situacions
sí que li generen
una certa
una certa
molèstia
llavors aquí
la
la
la
recepta que li fa
el doctor Suai
diguem
allò
l'apartat
de l'italiana
el divan
analitza el cas
i els seus
petits problemes
estem parlant
de psicòlegs
els altres llibres
són psicòlegs
lingüístics
té pocs problemes
però bé
n'hi ha algun
per exemple
allò de la típica mania
que tenim
de quan algú estranger
veient que ens parlen català
oh que bé que ho fas
i tal
i clar això
de moment en què cansa
sempre està dient
gràcies
bé
aquí
tenint una fórmula
d'agraïment ràpida
perquè és allò típic
que també nosaltres fem
quan amb un estranger
que ha après català
ens n'adonem
i li comencem
a lluar l'esforç
ens podem estar
un quart d'hora
donant voltes
ho fem amb bona voluntat
perquè ens fa il·lusió
jo crec
però ens fem pesats
llavors la recepta
la recepta és
un agraïment ràpidet
perquè clar
jo veus que també
ja estic avorrida
que sempre em diguin
el mateix
ai tu romanes
ai que bé
això cansa
bé
tranquil·la
amb un ràpid agraïment
de moltes gràcies
és molt amable
i continuar la conversa normal
solucionat el primer problema
l'altre
el de
la gent que quan s'adona
que és estrangera
li parlen ràpidament
en castellà
i això doncs clar
li dona
una certa incomoditat
recepta
per aquest cas
fer adonar
a l'interlocutor
que
no és necessari
que et poden estar allà
que tu i el català
hi ha en dents
i això també
sempre doncs
amb unes
amb frases
senzilles
sempre recomana
el to
diguem
normal
natural
ni d'entusiasme
ni d'ira
ni de neguità
si una cosa
plenera
digui
oh sí
algú que li passa això
jo puc entendre
el castellà
però em serà
molt més fàcil
si em podres
en valencià
si no et sap greu
perquè a mi em és més fàcil
domino més el valencià
i amb aquesta frase
de recursos
ja descolloques a l'altre
sense tensió
ni amb total neutralitat
és una regla
pim pam
una fórmula fàcil
i després
la tercera situació
és la de
aquella
doncs
la de la gent
que s'estranya
que estreny que parlis català
bé en aquest cas
també
frases de l'estil
de
és que
doncs
jo ets normal
si visc aquí
i tal
com que els meus fills
van a l'escola
doncs jo també he après
el català
per parlar amb ells
per entendre'm
amb els mestres
i per ajudar-los
etcètera
llavors
aquest tipus de situacions
també recomana
la recepta
que s'acompanyin
amb gesticulació
il·lustrativa
que demostri que és una cosa normal
que no hi hagi
que mai hi hagi
sensació de tensió
ni a veure si
una naturalitat
i relax
aquestes respostes
i aquestes interaccions
sempre siguin
suaus i relaxades
ai enric
estic veient que el cas
de la
de la
taliana
ens el trobarem també
jo crec que deuen ser
problemes
bé problemes
o conflictes
que van sortint
amb diferents casos
que trobarem més endavant
també no?
sí
clar
són concursions molt generals
i molt
molt aplicables
i molt
són senzilles
són pautes
senzilles
perquè
puguem parlar
català normalment
i no calgui
fer-ho dins d'un armari
de tota manera
enric
vols dir que també
no estarà plegat
el llibre de casos exemplars
perquè el cas de l'italiana
em sembla molt exemplar
eh
aquesta senyora romanesa
que escolta
diu vinga va
sí
aprendré català
no però també n'hi ha
dels casos
dels contraris
la gent que s'hi oposa
els que no volen
això també
hi ha
hi ha sis prototipos
i hi són tots
aquest és un
diguem de positiu
però també n'hi ha de difícil
va que jo tenia ganes
d'arribar a aquesta secció
fer-ho el lligui-nyogui
no es pot sortir
sense resar
una erobana
s'ha entorbat
on és el cell
i la moral
és el que copi de la serra
no?
sí
i aquesta
és l'antiga
sintonia
del lligui-nyogui
que fèiem la temporada passada
però ja
el penúltim
per la temporada passada
va i ensopegar
amb la que seria
la nova sintonia
que és la que
tots seguint
escoltarem
i és aquella que diu
avui tenim lligui-nyogui
no?
doncs
escolti senyora
escolti senyora
escolti senyora
escolti senyora
Escolti senyora, escolti senyora...
Escolti senyora, escolti senyora...
I ja està, ha quedat clar, no?
I ja està.
Escolti, senyora, que l'hi explico d'acabar el tema.
Ve a ser aquesta, la idea.
Que xula, aquesta sintonia. De qui és?
Del Surfing Circles.
I en servirà pel ñiguiñoc.
I ara em sap greu que només el facis una vegada al mes.
Home, a vegades es presta a fer-ne més.
Però sí, una vegada al mes també va bé.
Perquè si l'has d'escoltar cada dia, al final acabes una mica...
A més, no et convé sulfurar-te tant, Enric,
perquè el ñiguiñoc és una secció en què tu t'esfogues, no?
Treus una mica el mal a llet.
Sí, o si no, avui serà d'aquestes.
També hi ha una altra modalitat, que és la de...
Parlem de refranys, de frases fetes, de llenguatge popular
i de coses gracioses d'aquestes.
Això també ho tenim a vegades, eh?
Sí, però avui es comenten les dues coses, a més, veig, no?
No, no, bé, sí, perquè el lema del dia d'avui és
se'ns pissen a sobre i diuen que plou.
I això, per què ho dic? Doncs per tot això que hem anunciat al principi
i que és el tema del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
que ha suspès cautelarment els reglaments lingüístics
de l'Ajuntament de Barcelona, per una banda,
i el de la Diputació de Lleida, per l'altra.
Això ha sigut perquè el grup municipal del Partit Popular
de l'Ajuntament de Barcelona va presentar un recurs
contra el reglament d'ús lingüístic de l'Ajuntament de Barcelona
per la qüestió del català.
I una cosa semblant van fer els ciutadans
amb el reglament d'ús del català i l'Occità,
atenció, de la Diputació de Lleida,
perquè a la Diputació de Lleida li toca la Vall d'Aran
i, per tant, també preveuen el tema de l'Occità.
I el Tribunal Superior cautelarment ha dit
mentre ens ho acabem de mirar perquè no ho veiem del tot clar,
estimem, acceptem els recursos i ho sostenem.
Sí, sí. Mira, de moment,
del reglament de l'Ajuntament de Barcelona
han suspès set articles
i de la Diputació de Lleida
19 punts del reglament.
De què van els recursos en què se sustenten?
Els recursos, bé, a veure,
no són cap novetat, això ja...
Estem parlant en general
del reglament de quin ús se n'ha de fer del català
dins aquestes dues administracions, no?
L'Ajuntament de Barcelona, per una banda,
i la Diputació de Lleida.
Sí, i la...
La política lingüística que ells utilitzen.
Això ja venia de convivència cívica catalana,
ja havia fet l'any 2001 recursos
contra el reglament lingüístic
de la Universitat de Rovira i Virgili,
en aquest moment ho vam explicar,
i el resultat també el van aplicar després
a la Pompeu Fabra i a l'Ajuntament de Sabadell.
Vull dir que això ja ve...
És una estratègia habitual
d'aquest tipus de grup uscles polítics i ideològics
que fan aquesta feina.
O sigui, el fet de presentar un recurs lingüístic
contra la institució que toqui
ja és una cosa habitual, no?
Sí, per ells, sí.
És la seva manera de fer la seva guerra.
Sí, cola, cola.
No, i acostumen...
I com que resulta que, clar,
els tribunals es basen en el que es basen,
es basen en jurisprudència,
i ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
també té un altre argument,
que és aquell argument que va utilitzar
el Tribunal Constitucional
amb el tema de l'Estatut,
que deia que el Tribunal Constitucional
considerava que l'oficialitat del català
no pot desembocar en el seu ús preferent
en detriment del castellà.
Això afecta l'Estatut.
Però, escolta, Enric,
m'estàs dient que aquest cas que ha passat ara
a l'Ajuntament de Barcelona
i a la Diputació de Lleida,
atrenguent la sentència de l'Estatut,
pot multiplicar-se en totes les administracions,
en totes els ajuntaments,
vull dir que ens ho podem trobar.
Sí, exacte, i és que, a més a més,
la majoria d'ajuntaments i Consells Comarcals de Catalunya
tenen un reglament d'ús lingüístic,
també els tenen les universitats, etc.
Doncs això pot anar així a pilota,
com una pola de neu,
que es vagi fent grossa,
que es vagi fent grossa.
Qui són els...
Perdó.
Els articles que ha decidit suspendre
el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
són els que afecten en tots els llocs
on es diu que s'usirà preferentment el català,
que el català sigui la llengua preferent.
Per exemple,
mirem alguns exemples de coses que deien per aquí.
En el cas dels articles de l'Ajuntament de Barcelona,
suspenen els que diuen
que les actuacions internes de l'Ajuntament de Barcelona
s'han de fer en català.
O també, un altre que diu,
les actes de l'Ajuntament s'han de redactar en català.
Altres articles que fan referència
a l'ús preferent del català
en impresos, segils de goma i anàlegs,
o també l'expedició de documents.
O també l'article que fa esmena
en les seves comunicacions administratives orals.
El personal de l'Ajuntament de Barcelona
ha d'emprar la llengua catalana
en llevat que l'administrat o administrada
demani de ser atès en castellà.
O altres articles que parlen de la rotulació,
els assentaments, etcètera.
Tot això, suspès.
Tot això queda suspès.
Suspès vol dir paralitzat.
Que no es pot aplicar.
Fins que hi hagi sentència.
I la sentència, previsiblement,
serà que queden eliminats
i que no es poden utilitzar.
Per tant, aquí el que se suposa
que arran de la sentència de l'Estatut, diguéssim,
el que se suposa que anem
és cap a un equiparament
o fer-les iguals,
l'ús del català i del castellà
dins l'administració.
Però, per tant,
documentació que l'has de tenir
en els dos idiomes...
Sí, sí, una mica va per aquí.
A veure, la filosofia
del Tribunal Constitucional
és que no té encaix de gana
en el terreny de joc
que delimita la Constitució espanyola.
les normes que excloen,
diuen ells, eh,
una de les dues llengües
oficials a Catalunya.
I en aquests dos casos
els jutges entenen
que es pretén
una imposició del català
i una exclusió del castellà.
Això és el que volen entendre els jutges.
També, això,
depèn de com tu miris,
perquè també la coordinadora
d'associacions per la llengua
hi ha, evidentment,
i suposo que durant el dia d'avui
aniran sortint els rebots
i les reaccions
dels petits polítics,
de la plataforma per la llengua,
de la coordinadora i tots aquests,
els de la coordinadora...
A veure, que es digui
que una cosa és preferent
no vol dir que s'exclogui l'altra,
perquè en tot arreu
on es parla
que és preferent al català
al mateix temps es diu
que sempre que un ciutadà
no ho demani,
si un ciutadà ho vol en castellà,
se li fa en castellà.
Això no es nega enlloc.
En tots aquests reglaments
està previst que qualsevol persona
pugui demanar
tot el que vulgui demanar en castellà,
ho pot demanar
i la codesponent
ajuntament o diputació
ho farà.
Per tant, no és excloent
que un reglament digui
que preferitament s'utilitzarà
la llengua pròpia del país,
que per això hi havia
la diferència entre llengua pròpia
i llengua oficial
en els anteriors estatuts,
en la llei de política lingüística,
etcètera.
Per tant, aquí
tot és molt opinable
i molt subjectiu
i també depèn
de cap a quin costat
mirin els jutges
i cap a on es deixin bufar
el vent.
El tema de punta de cua...
Sí, punta de cua
és el que estava pensant.
Punta de cua
continuarà.
Afecte volada neu,
repercussions...
I tinc material similar
d'aquest estil
per als pròxims nyigui-nyoguis.
Ja et veig
que tens tota la carpeta.
Hi ha el codi de consum,
la llei d'acollida,
la llei d'acollida,
una sèrie de coses d'aquestes
que estan passant
i que tot ve del mateix mal.
Quan el mal ve del manse,
a tots ens alcança.
I tot no acabà amb un refrany.
Que lluitarem?
Sí, jo lluitaré,
com diu la cançó dels neuròtics,
M'has desfogat ja, no?
Ja ens hem descarregat una mica.
I dimecres, més.
Gràcies, Enrique.
Gràcies.
Gràcies.