Comencem ja el temps de la tertúlia en aquest matí de Tarragona Ràdio,
una tertúlia que avui ens servirà per analitzar les notícies més destacades de la jornada.
Avui amb el periodista Tomàs Carot de l'empresa PIC. Tomàs, molt bon dia.
Bon dia.
Avui ens acompanya un metge, el doctor Josep Maria Soler Poblet,
president de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Tarragona.
Doctor, bon dia.
Bon dia, salut.
I també s'acompanya Josep Maria Àries, periodista, cap del Gabinet de Comunicació de la Universitat de Rubir i Vergili.
Bon dia, Josep Maria.
Hola, bon dia, Ricard.
Amb ells tres comentarem l'actualitat de la jornada.
Avui té un clar protagonisme.
Hi ha un titular i una fotografia i unes pàgines especials dedicades a la premsa.
I ho venim recollint des d'ahir a la tarda també en els informatius de Tarragona Ràdio.
Els castells han estat declarats patrimoni cultural i material de la humanitat.
S'ho mereixen? Ahir ho preguntàvem als oients.
S'ho mereixen realment els castells? Jo crec que sí, però clar, ho veiem des de la nostra perspectiva tan terraunina.
Què els sembla la decisió de l'UNESCO?
Bé, clar, evidentment, si ho han donat és perquè s'ho mereixen.
I jo crec que en aquests moments és potser de les úniques, per no dir la única, per no arribar a aquest radicalisme, activitats i alhora entitats en què realment treballa i transmet valors.
Valors positius del força, valor, equilibri i seny, de constància, tenacitat, que és interclassista.
És a dir, i la prova és que capta adeptes arreu i s'està internacionalitzant, globalitzant, com diríem, en termes econòmics.
Per tant, s'hauria de mirar allà, per exemple, els polítics ara que estan de campanya, on cada cop tenen menys gent i més desafecció, per exemple.
I qualsevol de les organitzacions que estigui en una certa crisi.
Per tant, motiu de celebració, motiu d'eufòria, motiu d'orgull com a catalans d'haver arribat a una cosa així.
I nosaltres, des del nostre punt de vista més professional, en què la comunicació també és una cosa immaterial,
doncs ja va bé que coses així ens serveixen per a exemplificar algunes de les qüestions que hem d'explicar, a vegades difícils,
com per exemple la campanya i els debats.
Doctor.
Home, se'm posa molt difícil, vull dir, no puc afegir grans coses.
El que és cert és que jo crec que això és una simbologia fins i tot de país, de manera de ser, de manera d'entendre les coses,
de fer massa crítica, que doni suport.
Alhora, el castell, jo crec que els castells tenen una cosa que els diferencia,
i és que si bé la base on se suporta és la pinya, i és el que tots hem de fer,
després hi ha l'esforç personal i unipersonal en l'enxaneta,
que jo crec que abasta tot el que representa l'ésser humà.
Per tant, entenc jo que l'ésser humà en la vida col·lectiva.
I entenc que es mereix sobradament aquest reconeixement,
que jo crec que és important, i des del nostre prisma és important com a país,
és important com a ciutat, i és important com a comarca,
perquè a vegades hem d'oblidar que on els castells són,
on tenen l'eix vertebrador...
El barsol.
Exactament, està en el nostre territori, precisament.
Josep Maria.
A mi em sembla magnífic i a més a més oportú.
Jo crec que justament amb el que està caient, no només a Catalunya...
És una d'aquelles bones notícies, no?
O a l'estat espanyol o al món.
En un marc general de notícies tan negatives.
Jo, els valors que descrivien tant el Tomàs com el Josep Maria,
jo afegiria el del risc.
És a dir, hi ha un element de risc, justament en el pom de la...
En el pom de dalt.
En el pom de dalt.
La gent se la juguen, alguns amb casc,
jo penso que és una mesura antiestètica, però molt assenyada.
I per tant, jo crec que tots els valors són molt oportuns en aquest moment,
i el reconeixement de la cultura de Catalunya,
cal dir que és un ensegell significatiu.
Que jo, si em permeteu fer una mica d'ironia,
espero que n'atreguem més profit del que li vam treure al patrimoni de l'humanitat
pel que fa al patrimoni romà, que tinguem més traça,
amb aprofitar-ho amb missatge intern,
d'autoestima i de tranquil·litat i de serenor,
i després com un element d'atracció internacional indubtable.
Avui sentia algunes declaracions de gent que deien
que hem fet moltes coses, que les colles han vitjat pel món.
És que en el fons és un reconeixement merescut i treballat.
Han anat a la Xina, han anat a Amèrica,
han anat a infinitat de països.
I és el que hem de fer.
El que hem de fer és el que hem fet els castellers,
que és treballar de forma col·laborativa
amb un component de risc i d'aventura imprescindible
i sortir a vendre.
Jo crec que aquesta és la bandera que ens hauria de guiar
si ens en volem sortir d'una forma eixerida.
Els castells aporten tota una sèrie de valors que ja han comentat,
l'esforç, el companyerisme,
el fet que no hi hagi diferències de classes socials ni de sexes,
la integració, que clar, en un context com l'actual,
de la societat en general, del món en general,
però concretament del nostre país,
en particular aquests dies amb campanya electoral...
I l'esport i la cultura és un maridatge, jo crec,
molt potent, no?
Potser en molts n'hauríem d'aprendre, no?
Segur, segur.
Jo ho dic fins i tot en primera persona,
n'hauríem d'aprendre,
i també la classe política, no?
En aquests dies tan decisius d'això de campanya
i d'eleccions de la vista.
A més a més, ara que estem en plena campanya,
que suposo que també ens en faràs parlar,
jo continuo sentint
que és una de les poques activitats
en aquest país que em posa
la gallina de piel.
Una actuació castellera,
ni que sigui d'una colla modesta,
fent castells de set
o fent llenya en el pitjor dels casos, no?
Sobretot perquè és l'abnegació,
és a dir, no cobra ningú,
i tot home hi va voluntàriament
i voluntariosament,
vull dir que són molts, molts, molts exemples
i molts valors.
I d'alguna manera,
ja ho hem dit,
honora aquest premi
i reconeix la trajectòria de molta gent,
i, bueno,
en clau una mica més distesa,
doncs l'esforç que els anys 80,
quan començaven a sortir
les colles castelleres pel món,
els castellers dient
anem a sembrar enxanetes,
doncs ha creixut castellers.
El món castellà ha crescut de moltíssim.
Deixi'm fer també una referència
i l'apuntat del Josep Mariàries fa un moment
i ahir en la tertúlia,
com que ja vam fer la prèvia
del que havia de passar segurament
a l'Assemblea General de l'UNESCO,
vaig fer després també el paral·lelisme
amb els 10 anys de Tarragona,
Patrimoni Mundial,
que se celebren precisament ara,
justament el dia 30 de novembre del 2000,
va ser quan Tarragona
va ser declarada Patrimoni de la Humanitat,
des de la nostra perspectiva
estrictament tarragonina.
Parlem ara d'aquests 10 anys, breument.
N'hem aprofitat perquè ara, clar,
s'obre un gran aparador
pel món castellà en general.
Des de la nostra perspectiva,
amb l'experiència dels 10 anys,
Tarragona, ciutat, Josep Maria, doctor,
ho hem aprofitat?
Jo crec que no.
Sincerament crec que no.
No sé si no n'hem sabut
o no n'hem volgut,
no en tinc ni idea d'això,
no tinc capacitat per jutjar
a qui li corresponia
o a qui li correspongui fer aquest exercici.
El que passa és que,
vist des d'aquí,
des de la meva òptica i de la meva perspectiva,
i probablement de molts ciutadans,
sincerament,
jo no sé si vosaltres heu observat
algun canvi,
però és que jo no he notat cap diferència
abans de ser Patrimoni Mundial
i després de ser Patrimoni Mundial,
o del món,
o com vulgueu dir-li.
Jo el que crec és que estem,
com passa moltes vegades a Tarragona,
desaprofitant oportunitats úniques.
I aquest és un problema
que arrastrem,
que no entenc
per què altres ciutats
poden aprofitar
qualsevol activitat perpetida
que sigui per explotar,
i nosaltres no en som capaços.
Per la nostra manera de ser?
No ho sé,
jo crec que...
O de no ser.
O de no ser.
Jo crec que és un problema sèrio,
com a ciutat,
vull dir,
hem de tindre...
Vaja,
són oportunitats...
Ara,
en aquest moment,
serem,
jo crec que és l'única ciutat del món
que té,
per la part que ens toca,
dos...
Ha estat declarada dos vegades
Patrimoni Mundial.
Dos vegades.
Per Patrimoni
històric
i ara pels castells.
No crec que hi hagi cap més ciutat
amb aquestes circumstàncies.
El que veurem ara
si som capaços
d'aprofitar-ho.
Per cert,
posaria com a imatge
icònica
d'aquesta qüestió
del que s'hauria de fer
la imatge sanital
d'una pinya,
d'un castell.
Allí tots apretant,
tots espitjant
i tots tirant amunt.
I això és el que ens toca fer
i el que els ciutadans de Tarragona,
si els nostres polítics
no en són capaços,
hauríem d'espitjar
perquè...
Els ciutadans.
Josep Maria Arias,
com ho veus tu?
Però Tomàs volia dir...
Ah, perdona.
No, és igual.
No, és igual.
Això és una temòria.
Som una pinya
ben ordenada.
Probablement,
com abans deies,
a veure,
en relació als castells
què passarà
d'aquí a 10 anys,
doncs,
segurament que els castells,
com depenen de les persones,
es faran moltes més coses
que quan es depèn
de les institucions
i això no és la mostra, no?
Home, però potser,
el de Patrimoni Mundial de Tarragona
també depèn dels tarragonins
i tarragonines, no?
A veure, a miges,
perquè, per exemple...
Quan deliderarà les institucions,
l'any 77
es va aturar
les obres
sobre el teatre romà
i en 10 anys
de Patrimoni
com està el teatre romà
i com podria estar.
Podria ser
el banderí d'enganxa, no?
Hi ha un altre element
i és que una ciutat
com aquesta reconeguda
ara Patrimoni,
però abans ja ho sabia tothom
que aixeca és una pedra
i en romans, no?
No ha dissenyat mai
des del 79,
des de la democràcia local,
una estratègia
i una política
per en això.
Fins i tot
la universitat
té campus de tot,
no té un campus
d'arqueologia,
vull dir,
que hi ha empreses,
coses,
vull dir,
si creu o no si creu,
hauríem de començar
pel principi, no?
Hi ha la Real Societat
Arqueològica
que la integra
una sèrie de gent,
però hi ha la universitat
on hi ha científics,
investigadors i tot,
vull dir,
hi ha l'Ajuntament,
hi ha la Generalitat,
hi ha l'Administració Central,
potser hi ha tantes coses
que hauríem de començar
fent una mena de tabla raça,
i en aquests 10 anys,
doncs efectivament
no s'ha visualitzat suficient
ni s'han fet massa coses.
Jo crec que copiant
el mestre Cuny
hem de dir prou.
El mestre Josep Cuny
vols dir?
Josep Cuny, sí, sí, sí.
No el que fa remols,
hi ha una empresa,
a la Conca
fan remols fantàstics
i Josep Cuny també.
Jo crec que,
i la conjuntura...
Que s'ha de dir prou?
En quin sentit vols dir?
Prou a l'ampolla mig buida,
a l'ampolla mig plena,
és a dir,
en aquests moments,
el territori,
la ciutat de Tarragona,
té prous elements
damunt de la taula
com per fer una revisió
del fons d'armari.
És a dir,
la crisi obliga
a posar en valor
allò que hem aconseguit,
independentment
que s'hagi o no s'hagi
sabut aprofitar.
Ara hi ha una conjuntura
electoral,
i per tant,
les ciutadanes i ciutadans
han de fer una reflexió.
D'aquí no gaire,
ni hi haurà una altra
de les eleccions municipals.
I per tant,
patrimoni de la humanitat
de la Tarragona romana,
el patrimoni material
dels castells,
el segell
de campus d'excel·lència
de la universitat.
és a dir,
Tarragona
i la resta de ciutats
del camp de Tarragona,
i jo hi afegiria també
la de les Terres de l'Ebre,
tenen un inventari
no només de potencial,
sinó de reconeixements
i de realitats
que els hem de començar
a posar un darrere l'altre
i mirar el futur.
Però això és capaç
que no ens ho creiem.
No, no, no.
Que no ho sabem.
No, no,
és un problema
de lideratge
dels polítics,
de projecte dels polítics
i també d'actitud
de la ciutadania,
que jo crec que hem de fer
un pas endavant
i ho volia simbolitzar
amb aquest conegut prou,
és a dir,
escolti'm,
no m'agrada,
no m'agrada
i el castigo a les eleccions,
o no m'agrada
i ho expreso
a través del mitjà de comunicació
perquè ja n'hi ha prou,
és a dir,
semblem el calinero,
i no pot ser,
no és veritat,
no és veritat
perquè quan ens miren
des de fora,
tenim un problema
d'autoestima
i d'organització,
quan ens miren des de fora
al·lucinen,
quan ve,
i això tots,
des del col·legi de metges
o el col·legi de periodistes,
qualsevol col·lectiu professional
o qualsevol associació,
quan ha portat gent de fora
a visitar la ciutat,
queden meravellats.
Què passa ja?
Quin és l'origen d'aquest gap?
La culpa la tenim nosaltres,
no la tenen els de fora.
La culpa no és dels altres,
la culpa és nostra.
Començant
pel lideratge polític,
això és inqüestionable,
ho sento,
amb encerts i amb errors,
en aquest cas pesen més els errors
i sobretot no les accions,
sinó les inaccions.
No pot ser.
I per tant,
hem d'intentar,
entre tots plegats,
canviar el discurs.
És que si no,
estarem donant tombs a la cínia
com a rucs.
I farem una acumulació,
tindrem,
jo recordo,
una imatge d'una d'aquestes
pel·lícules molt conegudes
en el que al final
es veu un magatzem
on es van enguardant
totes les troballes
arqueològiques
agudes i per a bé.
I anem enguardant,
i anem enguardant,
no, no, escolti,
no estem per guardar.
Hi ha ciutats,
com deia el Josep Maria,
hi ha ciutats molt més modestes
i hi ha territoris molt més pobres
que d'una fletxa d'un indi
n'han fet un parc temàtic,
n'han fet una estratègia,
n'han fet una indústria
i n'han fet un element
d'identitat i d'orgunt.
És que aquesta és una realitat
d'aquelles que són...
És sorprenent.
És a dir,
les possibilitats que té Tarragona
són tantes
que és increïble
que no s'hagi fet.
És a dir,
posem un exemple.
Ara tenim la tabacalera,
ja és nostra,
com ho és el...
El Banc d'Espanya.
El Banc d'Espanya, no?
I com ho és el Teatre Roma,
que també està mort de riure
de fa no sé quants...
Bueno,
des que els romans van desaparèixer
jo crec que no s'hi ha fet res més allà.
La qüestió és,
per exemple,
és tan senzill com
que la tabacalera que té
és un espai increïble,
increïble,
és a dir,
jo aconsello els ciutadans de Tarragona
que vagin a veure l'espai que allí hi ha
i el que allí es pot fer,
i allí podríem fer
el segon parc temàtic
de la romanitat del món,
perquè el primer,
òbviament,
és la ciutat de Roma
i no hi podrem competir,
però després de Roma
no hi ha ningú que tingui
el que tenim aquí,
ningú més,
i allí es podria fer
un museu
que hauria de ser nacional
de Catalunya
i a Tarragona,
aquesta ja és una primera dificultat,
aquesta ja és una primera dificultat,
però
per això estan els polítics,
per barallar-se amb els del seu propi partit
si convé,
el que passa és que a vegades
això no es fa,
i quan se fa no reconeix que s'ha fet,
i quan no es fa
llavors callem tots
i dic,
mira,
jo recordo Mèrida,
una ciutat ben petita,
Mèrida és una ciutat que és,
bueno,
tu pots entrar a Mèrida
amb els ulls clubs,
et deixen al mig de la ciutat,
i pots anar a tots els monuments,
hotels i zones d'interès
que hi hagi a Mèrida,
perquè tot està
extraordinàriament ben assenyalat,
tot,
no necessites preguntar res a ningú,
tu col·loca un estrangeret
al mig de la Rambla,
a veure si...
Mira,
ahir,
ahir vaig trobar
un senyor de lleó,
un matrimoni jove,
al mig de la Rambla,
oi,
on està el centro histórico?
És que no he pogut trobar
un assenyal que digui
que la catalana està llidada,
és a dir,
home,
jo crec que aquí,
no ho sé,
no l'entenc la situació,
perquè tampoc calen
grans esforços,
sí que,
òbviament,
amb el tema de la calera
que és mentat,
allí és una inversió,
hi ha grans obres
o grans projectes
i després hi ha petites coses.
Però,
escolta,
la fenya del polític
és justament buscar
els recursos
per poder fer aquestes coses.
Quan no hi ha dies,
hi ha imaginació i feina
i per tant el lideratge
dels castells,
els castells,
quan es fan eleccions,
hi ha democràcia interna,
es presenta algú
i quan guanya algú
es fa pinya des al principi
i si no,
ells mateixos,
diem-ne,
autos clauen
i aquell líder
és indiscutible,
s'equivoque o no,
però,
i aquí és una mica la gràcia,
li donen la confiança,
i n'hi ha un
que té el seu equip
i els seus ajudants,
potser aquí és el que falla
i no sap ningú
posar-se,
fer el prou
i dir
això ho lidero jo
i necessitem això,
això,
això i anar aglutinant.
A vegades aquestes situacions
també són una expressió
de la saturació
de l'accés
d'intervencionisme
per part de les administracions
en algunes decisions.
Jo ara estava,
m'estava imaginant
aquest dibuix que feies,
Josep Maria,
d'aquest parc temàtic
que seria la ciutat
i que seria l'entorn,
això ha de ser
una iniciativa liderada
per l'administració,
és evident,
però que s'hi volia
donar joc
a la iniciativa privada.
És a dir,
ara estava pensant,
estava fent una,
i reia jo mateix,
Porta Aventura,
és a dir,
busquem un aliat,
busquem un aliat
que posi en valor
el que podia ser
una de les principals
indústries culturals
de la ciutat
i del territori.
I econòmica.
Indústria,
indústria en el sentit
d'una productivitat
i de creació
de llocs de treball
i a més a més
de llocs de treball
diguem-ne
en valor afegit.
I aquí tenim prou
estructura
d'oferta formativa
de cicles
de grau superior
i d'informació professional,
de formació universitària,
com per ser un model.
És a dir,
el que hem fet
a Porta Aventura
es pot fer a Tarragona
i tant,
s'hagués hagut de fer ja.
I no només a Tarragona,
és que clar,
és que no és Tarragona,
ara estem parlant
d'aquest segell,
però és que la llista
és llarga.
La ruta del Císter,
el Priorat,
el Delta de l'Ebre,
una costa magnífica
amb alguna excepció
per l'urbanisme salvatge
i per tant,
què fa falta aquí?
Fa falta organització
i posar ordre.
Com deia el Tomàs,
és més un problema
d'imaginació
i de disciplina
i una miqueta
de canvi de model
i sobretot jo em penso
que aquí és un tema
de relació
entre l'administració
i la iniciativa privada.
L'administració sola
en aquest context
és impossible
això no ho pots fer
a cop de subvencions,
això ho has de fer
a cop de donar oportunitats.
A més,
amb la pròpia dinàmica
de com funcionen
les administracions,
tan encorsetades
que són més del segle XIX
que del XXI,
mentre que la iniciativa privada
té una agilitat
que permet
aquests fluxos
de tot,
de negoci,
de treball,
de sinergies,
de persones,
de tot.
Jo vull fer dos crits d'alerta.
El primer és dir una cosa,
jo com a persona,
com a ciutadà
i com a gent que vot,
com a persona
que té dret a vot,
puc perdonar
que un polític
s'equivoqui
i ho entenc.
El que no puc perdonar
és que un polític
no faci res.
Això sí que no se li pot perdonar.
i després hem afegit
que els conflictes constants
de competències
de les administracions,
de les múltiples
i innumerables administracions
que hem creat
en el nostre petit país,
jo crec que són
un lastre
per aquesta qüestió.
Això, per exemple,
en el tema del patrimoni
es veuria clarament
perquè de les coses
que s'han dit,
recordem,
la Tabacalera
o el Museu Nacional
d'Arqueològic
és titularitat de l'Estat
però la gestiona
la Generalitat
i anirà
a uns terrenys
o a unes instal·lacions
de la Tabacalera
que són municipals.
El Teatre Romà
que també ha sortit,
recordem que és de la Generalitat,
és una competència
de la Generalitat
no de l'Ajuntament.
Per tant,
seguint una mica
el que deia...
A més pot funcionar,
Tarra Cataula.
Sí, però segurament
que hauria de fer
algun ells
per coordinar
totes les administracions.
Però això no és una entelequia,
és a dir,
Tarra Cataula
és fruit
de l'esforç
del sector
i els restauradors
i les restauradores
a vegades pot ser
per dents i calés
han dit
apostem per això,
ho hem fet
i amb un nivell
de qualitat
extraordinari
necessitaria d'un suport
de promoció
i de projecció
perquè no sigui
només de consum intern.
Però ja ho estan fent
i per tant
tenim els elements.
El que és al·lucinant
i és que no tenim res
i això és un marrobat.
És que Tarra Cubillo
hauria de ser
tot l'any.
Sí.
I amb Tarra Cataula...
Però hem de ser optimistes.
Jo crec que estem
condemnats,
entre cometes,
a anar cap aquí
i el que deia jo
d'intentar posar en valor
tot allò que tenim.
Ara no tenim recursos
per inventar més.
El que hem de fer
és invertir recursos
i energia
en posar en valor
el que hi ha i hi ha,
que és prou.
Hem començat la tertúlia
a parlar
d'aquest reconeixement
de patrimoni mundial
als castells.
Hem derivat
amb el tema
del patrimoni mundial
10 anys
per Tarraona.
Tot això,
amb algunes referències
a la campanya electoral,
en fi,
no la podem obviar,
la tenim en marxa.
Ahir a la tarda
va haver-hi el debat
que organitzava
el Col·legi de Periodistes
amb els candidats.
La nit anterior,
la nit de dilluns,
es va poder veure
per TV3 també
el debat dels candidats.
En fi,
alguna impressió,
no sé si general
o detallada concret
en algun tema
de la campanya,
que t'hagi sorprès
fins ara, Tomàs,
o és més de lo mismo?
General
i quan a,
per exemple,
el debat.
A veure,
un debat d'aquestos
que dius,
val,
és un esforç
del col·legi,
però
més de la meitat
de la gent
estava allí
perquè la veiessin,
no per cap interès.
L'altre,
per compromís
i una per necessitat
per informar-ne,
no?
Per tant,
en aquest auditori,
què vol dir?
Que segurament
no hi va anar ningú
perquè ningú tenia interès
de la ciutadania de peu,
no?
Pot ser demolidor.
Bueno,
efectivament,
bé,
una altra qüestió...
El que jo ens portaria a dir
serveixen els debats electorals
alguna cosa?
Serveixen les campanyes?
Val,
és que,
per exemple,
una campanya teòricament
és per explicar
el programa de govern
i fer-ne balanç.
Per tant,
el primer que haurien de fer
els candidats ahir
era distribuir
un folletó,
quatre fulles,
un llibret
amb el programa electoral.
Tenen programa electoral?
Una altra qüestió,
si es fa debat,
s'hauria de fer
analitzant els quatre anys.
És a dir,
què es va prometre
fa quatre anys?
Què s'ha realitzat?
Què no?
Perquè això seria
un debat
raonable
i que cadascú
pogués exposar
això
en alternatives
a temes concrets.
La sanfaina
socioeconòmica,
bueno,
és el que toca,
però,
és debatre-ho avui
i ja està,
no?
Això seria
una de les qüestions.
Una altra,
entrar a temes,
no sé,
per exemple,
ningú va preguntar
el bisbe Salines
si anirà a una taula
o no,
perquè si tots som iguals...
A què et refereixes?
Que està cridat
anar a una taula
i diu que, bueno,
que té feina,
tots tenim feina,
però el César
el que és del César
i el que és de Dios,
no?
I podíem entrar
aquí en...
Però vull dir detalls
aquestes...
A veure,
que els debats no
i que és más
de lo mismo...
No,
jo crec que
totes aquestes manifestacions
públiques
dels polítics
en general,
el que posa de manifest
és la hipocresia
política absoluta.
I jo crec que
de servir,
en tot cas,
serveix per desmobilitzar.
I jo crec que
el que hauríem de fer
ara des d'aquí
és fer una crida
a la mobilització.
La campanya serveix
per desmobilitzar
més que mobilitzar?
Jo crec que sí.
I jo, personalment.
És la meva opinió.
Jo crec que desmotiva
desmotiva
perquè,
escoltes unes vaginades,
és a dir,
uns t'expliquen
el que faran
perquè no governen
i els altres
t'expliquen
el que han fet
i, a més,
escoltes i...
Aquest tio es pensa
que som idiotes,
no?
Perquè, clar,
t'estan explicant
el que no han fet justament.
I llavors,
és el que dic,
parlen d'una forma hipòcrita
que sí que criden
a la desmobilització.
I jo crec que
el pitjor que li pot passar
a un país
és justament
el que el país no...
La gent se desafecti.
Que hi hagi desafecció.
I jo crec que això
seria molt greu
per a la democràcia
i perquè llavors
els resultats
solen ser
d'aquells
que enganyen
i, lamentablement,
sempre enganyen
postelectoralment.
És a dir,
no governa qui es vota.
Jo crec que totes
aquestes qüestions
posen en evidència
que està en crisi
el model de relació
entre els polítics
i la ciutadania.
I, per tant,
pretendre
que això ho resolgui
un debat electoral
d'una hora
en què han de parlar
cinc persones
que venen totes
amb l'argumentari
que els ha preparat
la cúpula del partit
per dir els tòpics
de sempre
i per contestar
i per fer atacs
que a vegades
tenen poc a veure
amb el que preocupa
la ciutadania.
En el fons,
el que s'hauria de fer
és revisar
el discurs
dels polítics
i, a més a més,
aquests formats
són molt difícils.
Jo crec que un candidat
o una candidata
pot expressar
el seu projecte
si té minuts per fer-ho.
Tu no pots explicar
el teu programa
en dos minuts.
És impossible,
és un garbuix,
és una olla de grills.
I, malauradament,
tot això
estem mediatitzats,
és a dir,
fem debats
per donar titulars
perquè l'endemà
sortin els mitjans
de comunicació
i jo no sé
si es pensa realment
en l'objectiu
d'informar la ciutadania.
També hi ha qui creu
que tots aquests
artilugis,
diguem-ne,
electorals
tenen com a únic públic
destinatari
el vot indecís
perquè la gent convençuda
ja està convençuda.
A mi no m'agrada,
a mi sincerament
no m'agrada
ni motiva massa la campanya
tot i que jo
no passaran
i, per tant,
jo continuaré
exercint el meu dret
i la meva obligació
d'anar a votar.
I trobo a faltar
una relació
molt més directa,
molt més autònoma
dels candidats.
Estan molt supeditats
a les estratègies
dels partits
i a mi hi ha persones
que m'agraden
a vegades
més enllà
que jo
combregui o no
amb la ideologia
oficial
del seu partit.
Tot està molt encursetat
i la gent
jo crec que
no ho acaba de veure.
I no oblidem
que l'escenari
de la política
a Catalunya
està més condicionat
per a les sensacions
que per a la informació.
Es parla de sensació
de desgast,
de sensació
de necessitat
de canvi,
estem parlant
de sensacions.
En un debat,
l'únic que transmets
és la sensació
de caos.
L'atomització
de candidatures
que s'han presentat aquí...
Moltíssimes candidatures,
144 a tot Catalunya.
I aquí
la circonscripció
també moltes.
Sí, moltes.
Més que mai.
la gent
està descontenta
d'aquests dos partits,
vol tenir
la seva representació
i en realitat
per aquesta via
s'està potenciant
el bipartidisme
encara més.
Està descontenta
tu creus
dels partits tradicionals?
Si no,
perquè munten
candidatures.
És una...
A part de
les histrionismes
de coris
i coses a banda,
no?
Des ultradretes
i tal.
I en realitat
doncs els que van
fent forat
són les ultres
o els ultres
i després
beneficiant
indirectament
doncs un
bipartidisme
els grans,
no?
Jo és que crec
que el que tu
estàs dient
que surtin
candidatures
que són
minúscules
i tot el que tu vulguis
són mostres
del descontent
que hi ha la gent
per certs
qüestions
molt puntuals.
Aquesta és una realitat.
I amb això
torno al que he dit abans,
amb la dialèctica
hipòcrita
dels partits
diguéssim
governants,
dic en plural,
això genera
més aquesta facilitat
perquè et dones
compte que t'estan
explicant unes històries
que tu no és
el sentiment
de la gent.
Llavors jo crec
que el que hauríem
de fer,
s'ha de fer un model
de democràcia
molt més semblant
a l'anglès.
És a dir,
la gent
ha de donar la cara
als polítics.
El diputat
per circunscripció
per d'alguna manera.
Han de donar la cara,
és a dir,
ha d'estar a prop
del ciutadà
i parlar amb el ciutadà
i el ciutadà
pel carrer
pot parar
i dir-li
escolti,
vostè no m'ha complert
allò que em va prometre
i vostè és un bandarra
per tant no el votaré mai més.
Ahir en un moment
del debat va sortir
algú dient això
que la llei electoral catalana
una llei electoral
que canvies realment
perquè recordem
que és moment
per un règim general espanyol
Catalunya no té
una llei electoral pròpia
que podria incloure
qüestions com aquesta
però clar
sobre aquesta qüestió
en aquesta última legislatura
els partits
han debatut
i debatut
i no s'han posat d'acord
no?
No volen
perquè el model
que s'alvira
és un model
més controlat
pels ciutadans
que no pas
pels aparells del partit
i això no els agrada
ni els uns
ni els altres
aquí crec que no s'escapa ningú
Per això de llistes obertes
un diputat per circunscripció
avançant aquesta línia
vostès creuen
que seria positiu?
Aviam
si les tertúlies radiofòniques
i els articles d'opinió
que s'expressen
als mitjans locals
de la demarcació
són l'expressió
d'una inquietud
això s'ha de canalitzar
a través de persones
que estan als partits polítics
de persones
que estan als partits polítics
i hi ha d'haver
aquest marge de maniobra
ara
quan en els debats
això que demanem
no surt
i els tòpics són els de sempre
i molt condicionats
per política nacional
Catalunya
és petita
però és prou gran
i prou diversa
el que volem
o el que ens imaginem
que volem a Tarragona
no té per què ser
exactament el que hi ha a Girona
llavors no hi ha aquesta flexibilitat
i això només ho dona
aquest compromís
d'algú que se la juga
perquè l'estan votant
amb ell o amb ella
votes a la persona
també evidentment
a la motxilla
que porta al darrere
del seu partit polític
però l'ordre és aquest
primer el candidat
i segon el partit
això no passa
ho estem veient
amb els cartells
i hi ha partits polítics
que continuen fent
campanyes electorals
en les que només surt
la fotografia
del candidat
a la presidència
de la Generalitat
no surt el candidat
o la candidata
de la demarcació
doncs no
a mi no m'agrada
d'una manera
si no es fomenta

com vols
com vols
com vols prendre'n
seriosament

ciutadà
és a dir

aviam
no és la meva opció
és un greu
error social
el no anar a votar
és el prou
és el prou
és un moment d'expressió
però
vaig a votar
i ja està
encara que sigui en blanc
també no?
clar
però més a votar
exerceix el teu dret
perquè és que si no
evidentment passen
les coses
és l'únic que entenen
els partits polítics
l'únic que entenen
és l'expressió
de les normes
es podem trobar
amb governs
esperpèntics
un dia
amb aquesta situació
i per tant
jo crec que
el que han de fer
la gent
és motivar
i anar a votar
i votar
allò que amb consciència
creus que has de votar
i si creus que no pots votar
ningú
però vota
però vota en blanc
però vota
què m'has dit
no no
governs esperpèntics
o democràcia
esperpèntics
és a dir
quina legitimitat
tindria una participació
per sota del 50%
consegraria la partitocràcia
per tant
jo crec que
i a més m'acosta molt
aconseguir votar
lliurement
i això s'ha de mantenir
també és un patrimoni
immaterial
de la humanitat
senyors acabem així
hem començat parlant
de la declaració
de patrimoni mundial
dels castells
hem acabat fent
reflexions
al voltant
de la campanya electoral
que en fi
tindrà nous episodis
encara tenim una setmana
i mitja per davant
hem viscut dos debats
a nivell territorial
n'hem de viure
algun debat
a nivell nacional
a nivell de tots els candidats
a la presidència
de la Generalitat
i en fi
tots els mítings
que ens esperen
els propers dies
Josep Maria Arias
Josep Maria Soler Poblet
Tomàs Carot
moltes gràcies
per compartir aquesta zona
amb nosaltres
que vagi molt bé
fins la propera
bon dia