L'última mitja hora
amb Josep Ardila i Miquel González.
Comença l'última mitja hora, la segona entrega
d'aquesta secció que arriba, doncs això,
els divendres a ultimíssima hora del matí,
ja gairebé a les portes del cap de setmana,
el Miquel i el Pep fent amics
i un programa a una última mitja hora
amb recull de pífies, ja sabeu, pífies que fem
els d'aquesta casa i altra gent del carrer,
que avui jo dedicaria a l'àvia
de la Pepi Ardila.
Sí? Se la té, vàvia.
Sí, sí. Tu ja saps per què.
Avui la meva àvia, vinga, va. I jo què faria?
És començar parlant de la Núria, què et sembla, Miquel?
Jo crec que sí, jo crec que sí.
Bueno, primera setmana amb la companyia
del Pepe, que la setmana passada
em va deixar aquí solitari.
Ho vas fer molt bé, Miquel. Com sabia
que era el primer dia i no sabia que tal aniria,
diu, jo me quedo a casa per si acaso.
I avui ja m'acupunto el carro, avui ja m'acupunto el carro.
Bueno, amb què comencem, Pepe?
Vinga, si et sembla, el passat divendres
hi va haver un esdeveniment a Tarragona
d'aquells que fan història, que va ser
a la inauguració del Corte Inglés.
I la Tarragona Ràdio va ser allà en directe
fent el programa, doncs, vivint en directe
l'obertura del Corte Inglés. Va gent que des de les dues
de la matinada estava esperant.
Una persona. Una persona.
Bueno, però escolta, una persona és molt.
Té un mèrit, sí.
Perquè té un mèrit gran, eh?
Perquè no prenguessin el lloc.
Gent amb els samarretes de so i fan del Corte Inglés.
I clar, tu, Núria, vas estar allà tot el matí
parlant amb la gent que havia deixat de comprar.
Un vent que feia, me'n recordo.
Sí, feia vent.
I vas viure moments...
Jo, en Maria també hi era.
Ah, mira, en Jo, en Maria.
Sí, va estar bé, no?
Va estar bé. A veure, no hi havia de ser jo,
hi havies de ser tu, però clar,
el cap és de donar a baix en els moments més durs.
Exacte.
Els moments més oportúls.
No, Miquel?
Sí, sí.
I vaja, que la Núria s'ho va passar molt bé amb els convidats.
S'ho va passar molt bé amb els convidats
i, de fet, va fer dues o tres entrevistes
que, home, jo crec que eren els nervis del directe
o alguna cosa, però massa, massa acertada,
no vas estar.
No vas estar.
Aquests nois, és que no em podreu dir res.
Que aneu al Corte Inglés o no?
Com dius?
Aneu al Corte Inglés?
Ja ho veurem, que això està molt ple.
Anem a buscar a veure si trobem puesto
i després ja ho veurem.
A veure si podeu entrar a l'aparcament.
Ja fa un cop d'ull que estem en crisi.
D'on veniu amb aquest accent?
D'on veniu amb el Corte Inglés?
Té molt a la nova.
Heu vingut expressament pel Corte Inglés?
A veure les visites, clar.
Que ho fareu molt sovint, això?
Suposo que sí.
Mentre puguem anar voltant i veient coses noves,
doncs, a fer-ho.
T'està mirant una gent de la Guàrdia Urbana.
Perdoneu, perdoneu.
L'estava tallat el trànsit.
Sí, és de Radio Tarragona.
Radio Tarragona.
Radio Tarragona.
Tarragona Radio.
¿Cómo és que passa d'allar?
Que no entra el Corte Inglés.
Yo no entro al Corte Inglés hoy.
Pero es que se va ahí el Corte Inglés.
Se queda ahí.
Bueno, vení otro día.
No se va, ¿no?
Ahora queda abierta.
Ah, hoy no hace falta.
¿Por qué no quiere entrar hoy?
Por el barullo, hombre.
No, estoy yo loca.
Yo el Corte ya vendré con tranquilidad, por favor.
Pero esto, ¿qué?
Si esto está como en las ferias.
Vamos, a fiesta, pa' yo.
A esta estufrería tenemos y dos.
Falten caballitos, ¿no?
Ay, qué bien.
¿Cuánto sale esto por la rádio?
¿Está saliendo ahora mismo?
Ya, ya, por Dios.
Si no he avisado, no me voy a escuchar yo.
Atenció a l'última frase.
Diu, no he avisado y no me voy a poder escuchar yo.
Aquesta senyora es de perdidos
o té algún problema espai temporal.
Era la Millo.
Era un barullo.
Era un barullo.
El Corte Inglés no se va ahí, ¿dónde está aquí?
Tenia raó, eh?
Foto dos caballitos.
I la Guàrdia Urbana no et va detenir niu, eh?
Calla, quin greu, pobre.
Clar, diuen, problemes de trànsit al Corte Inglés.
Aquí tenim a Caldans.
Núria Cartanyà.
De fet, Núria, no és l'única pifia, entre cometes, que vas fer,
perquè després vas enxampar per banda.
Un pobre venidor de la 11...
Ai...
Bé, escoltem-ho.
Escoltem-ho.
És ver, mira, si et sembla, parlarem amb aquest senyor,
que a mi m'ha cridat molt l'atenció.
Tenim una parada de la 11.
És curiós, sí, sí.
Una parada de la 11 que abans estava a l'altra entrada,
la que dona a la plaça Generalitat,
i ara s'han traslladat aquí.
i estan buscant una situació que els tape una miqueta del vent.
Una parada de la 11 a la porta del Corte Inglés.
Això és visió comercial.
Bon dia.
Bon dia.
Com és que has vingut avui, muchacho?
Ah, perquè los jefes me han mandado para que venga.
Los jefes tienen vista comercial, ¿no?
Sí.
De tota manera, t'hem vist allà que quasi que t'atropellava.
Aquest silenci et delata, tu.
Sí, sí, jo ja vaig notar que no.
Els fals silenci, eh?
Però bueno, escolta, teníem visió comercial, potser d'allí.
Sí, perquè a més li vam comprar dos números, no?
Ha tocat, no ha tocat.
El del Joan Maria no,
i el meu la veritat és que encara no l'he comprovat,
però jo diria que me n'hagués enterat, eh?
Home, i tant, i tant.
Si fos millonària segur que te n'hagués enterat.
Segur que ho sabries.
I vosaltres també.
I nosaltres també.
Ja no hi seria.
Però ja està, amb les meves pifes, ja està.
Ja està.
De moment sí.
Bueno, ens dicem una pel final.
Ara, anem.
El tall de la setmana.
Exacte, el tall de la setmana que ens presenta el Pepe.
El tall de la setmana.
Sempre buscarem un tall de veu d'aquests que sonen els informatius,
que almenys ens fan gràcia, que hi ha alguna cosa curiosa.
I aquesta setmana una dona va guanyar 3.000 euros a Camp Clar,
en vals que se'ls podia gastar en el que volgués.
Entre altres...
Vals de compra.
Vals de compra.
En un matí es podia gastar mig milió de les antigues pessetes.
Però havia de fer-ho en un matí.
En un matí.
Que xulo.
En un matí i a Camp Clar.
I saps què va comprar?
Entre elles, dues coses.
Un cotxet per el seu nen, un cotxet per el seu net,
i una porta, com?
Com era la porta?
Escoltem-ho.
Ara, tranquila, pero cuando eso no me lo creía,
porque nunca me ha tocado nada.
O sea que por eso, bien.
Es que como no soy todavía así,
pero más o menos quiero un cochecito de bebé.
Quiero una puerta brindada, brindada, brindada.
Y eso, luego comida, si puede ser, pero no lo sé.
Pero ya lo pensaré.
Medio millón enseguida se va.
Una porta brindada, eh?
Brindada, brindada.
Que no brindada, no?
Brindada.
Que són més cares i així.
Són més cares.
Sí, sí.
A banda d'aquest tall,
n'hem de recuperar un de la setmana passada
que ens recomanava el nostre company Joan Andreu Pérez.
Era això que ho sentirem ara,
passava durant una roda de premsa de Pere Ferrer.
Li sonava el mòbil,
atenció al so del mòbil,
i el senyor, doncs,
ni corto ni perezoso, que es diu,
agafa el mòbil i es posa a parlar
a mita roda de premsa.
Que sigui bàsquet,
i em sembla que inclou,
incurs, si recordeu a la Rambla,
doncs estaria a la Play Station,
perquè la canalla...
Fins que no en perdem tres seguits, aniré així.
Sí?
Sí?
Sí?
Sí?
Ja et trucaré, que no sento res, eh?
Sí, no...
No et sento.
Et trucaré jo.
Vale.
No sé ni qui és.
Però bé.
Molt bé.
Però tres n'hem de perdre, eh?
De moment en portem un,
però ja no compta perquè ja n'hem empatat.
Jo em quedo amb la frase
no sé qui és.
No sé ni qui és.
No sé ni qui és.
No sé ni qui és.
Fins que el Barça no perdi tres partits,
jo no em trauré a l'himne.
Sí, sí, sí.
El senyor Pere Ferrer,
que recordem que és el president,
el nou president escollit fa poc,
de bàsquet, eh?
De la Federació de Bàsquet
a nivell de Tarragoni, eh?
Que, vaja,
les raules de premsa
són com el directe, també.
Sempre et trobes coses,
com aquest bon home,
doncs, que li va sonar
el mòbil.
Més coses, no, Miquel?
Sí, que ets, endavant.
Abans intervenia Quimpons
i dèiem, home,
als esports sempre hi ha cosetes.
I el Quimpons
a vegades fa entrevistes
que, bueno,
estan bé,
estan bé,
sempre enàstic,
als partits,
però hi ha dies que entrevista
a persones...
Bueno, no sé si són persones...
Persones o coses.
O submarinos.
Sí, o submarinos.
Jordi, em perdoneu un moment,
és que tinc el tema del dia, eh?
Vaig a veure si puc parlar amb ella.
Hola, buenas tardes.
¿Cómo te llamas?
Sumi.
Sumi.
I ¿por qué es un submarino, supongo?
Submarino, efectivamente.
Submarino,
submarino per a Cartagena.
Tu eres un submarino, no?
Soy un submarino.
Vale.
Vaja,
estic amb la mascota del Cartagena.
Jo crec que...
podries ganar
algun premio.
Tenta d'alguna, digueu-ho o no?
Sí, bastantes.
Sí.
Bueno.
¿A qué?
A la mejor mascota, por supuesto.
Hostia, es que me gustas, o sea...
De verdad, he visto mascotas muy feas,
pero estas cachondas, está bien.
Ve, ve, algo bueno tenía que tener, ¿no?
Nunca había entrevistado un submarino, la verdad,
pero bueno, escucha, muchísimas gracias.
Una pregunta solo.
Tú a las chochis no las conocerás, ¿no?
¿A las chochis?
Creo que se llamaban.
Un grupo de aquí que canta, no.
No, no.
No, vale.
Muchas gracias, Umi, ¿eh?
Venga, vosotros.
Bueno, es una entrevista amb un submarino.
Escolta, bueno,
però a més a més t'ha de que...
Tu li has declarat el teu amor, ¿no?
Li has dit me gusta.
No, es que está bien, está bien.
Jo crec que Lluís Comas
havia d'haver llençat
certa música de fons
per intentar ambientar una mica el tema.
És d'aquelles mascotes
que no fa mal a la vista.
Home, no et diré
que sigui jo la marda bonica,
però que, com a mínim,
no fa mal a la vista.
Per a la gent que no ho entengui,
per a la gent que no ho entengui,
el dijous,
passat al Sempernàstic,
jo vaig posar una música
d'un grup que es deia
Les Xochonis.
El Quim en aquell moment
no ho tenia molt clar.
Diu, perdona,
a les Xochis les conoces?
I clar, el nom és la vida que era...
Xochis, Xochonis.
Clar, clar, el nom és la vida que era...
Però, bueno,
una bona habilitat
en fer entrevistes a Submarinos.
Saps que jo me l'he imaginat groc,
vosaltres no?
Jo no l'he vist, clar,
a Submarinos.
Això ho haurem de preguntar.
Li haurem de preguntar.
Perquè, clar, un Submarino groc...
I Lluís Comas no té res més a fer
que anava buscant sintonies
per les entrevistes dels nens.
Això ja ho fem nosaltres els divendres.
Quines exigències.
Perquè el Miquel,
que fa aquests muntatges estupendos,
ja li posa la sintonia,
perquè, bueno,
el Quim es va declarar allà al Submarino...
Sumi, eh?
Ha ganat muchos premios.
Diu, sí, a mellor Submarino.
Mejor m'escota.
Mejor m'escota, mejor m'escota.
Mira, si us sembla,
continuem.
La setmana passada,
com que no vam poder tirar el tall
de la setmana que no estava a l'Ardila,
vam tenir...
n'hi vam deixar un de preparat.
Això passava el 13 de setembre,
no sé si era durant una roda de premsa, també.
Sí, prèvia a la vaga general.
Prèvia a la vaga general.
Explica'l tu,
perquè no sé qui és el que parla.
Ara mateix no ho trobo.
És el Jaume Prós,
el Jaume Prós,
de Comissions Obreres,
i parla del xec bebé.
Sí, aquell que ja no hi és.
Aquell que ja no hi és.
Escoltem-ho.
El xec bebé,
que està molt bé
per a determinades persones
que tenen una determinada situació,
gent jove sobretot,
que les perspectives de feina són les que són,
o que estan aturats,
està molt bé,
però a la duquesa d'Alba,
per dir-ho d'alguna manera,
i perdoneu que la duquesa d'Alba
no està en condicions de parir,
però a la duquesa d'Alba
que li donin el xec bebé
no tenia sentit.
No,
és això que no ho poden venir.
Ella tampoc el vol,
el xec bebé.
Ella no el vol,
diu,
jo no puc venir.
Quina comparació.
Jaume Prós i el xec bebé.
Però és una bona comparació,
perquè que havíem de donar el xec bebé a tothom,
no,
només aquí ho necessita.
i a qui pareixi.
Però a la duquesa d'Alba,
escolta,
ja diré que ja no està en edat.
Ja no està en edat.
Ja no està en edat fèrte.
Qui sí que està en edat...
A veure, a veure,
què passa?
És que l'havia de connectar.
Perdó.
Ja estàs per més.
L'havia de connectar d'alguna manera.
Qui sí que està en edat
és la nostra companya d'informatius,
Laura Casas,
tot i que no anirem per aquests berenjenals,
no ens posarem.
De fet,
ja s'hi posa ella tot sola,
perquè confundeix
l'obesitat mòrbida
amb la mobilitat mòrbida,
que ja m'explicarà
què vol dir aquest concepte.
A causa de l'increment de la població
i pel fet d'haver inclòs
dins del grup de risc,
les persones amb mobilitat,
mobilitat,
mobilitat,
amb obesitat mòrbida.
Després ho ha fet una novetada, això.
En què hauria d'estar pensant?
No ho sé.
En què hauria d'estar pensant?
Clar, mobilitat...
Bé, és igual,
deixem-ho aquí.
No ho sé.
En què hauria d'estar pensant?
Obesitat mòrbida
és que estàs molt gordo.
Sí,
però mobilitat mòrbida.
El que s'hi fa a la Laura
moltes vegades és riure,
perquè això ho fem tots els informatius,
a vegades hi ha notícies
que potser només ens fan gràcia a nosaltres
i riem i ho fem en antena,
com a la Laura Casas,
que avui triomfa.
Triomfa.
A l'antiga audiència
es projectaran Breathless i Hunger.
La primera és un film coreà
un film coreà
que narra amb brutalitat
la història d'un coreà.
La segona és una coproducció britànica.
Al Palau de Congressos
es tracten temes de gran actualitat,
com ara l'atenció i cures
als pacients d'altres cultures.
La presidenta del comitè organitzador,
José María de Lera,
explica l'objectiu.
El congrés porta per títol
Batecant cap al futur
i està organitzat per l'associació.
Cinta Daufí,
epidemióloga de l'Ajuntament,
ha explicat que el concurs
comenci demà.
Epidemióloga.
És difícil, eh?
És complicat, eh?
Jo ho entenc.
Tots tenim una paraula
que ens ens cruza, en veritat.
I el film coreà, què em dieu?
Que parla d'un coreà.
És que la Laura, pobreta,
des que arriba i vaja
que comença a locutar a les 7 del matí.
No, no, no us cregueu
no us cregueu amics oients
i estimats oients
que la cosa és fàcil
perquè a vegades les paraules
se't crucen i no hi ha manera.
Però escolta'm,
sí que es crucen,
això, mira,
ha demanat bé aquesta paraula,
es van creuar les mirades
i va ser una tertúbia tensa
la del passat divendres
davant a les portes del Corte Inglés
amb els representants
del comerç tarragoní,
Ferran Milà,
Eduard Manyes
i Joan Blasquez.
Es van tirar uns quants ganivets,
uns entre els altres
i hem recollit una petita mostra
d'aquella tertúbia
que donen mitja horeta
a les tertúbies de cada matí
i no té desperdici, eh, Miquel,
perquè Déu-n'hi-do.
No té desperdici.
Lluís, sisplau,
no tanquis micro
perquè la pifia és una miqueta llarga
i així la podrem comentar
per sobre.
Endavant.
Vostès representen
petit comerç,
sigui d'un cantó o d'un altre.
És curiós que mantinguin
posicions tan discrepants,
no, amb això?
Una de les coses
i renyaré
l'amic Manyes.
És Joan Blasquez, eh?
Ell ha de representar
la FUP,
que és la federació
que representa,
que ell està representant
a totes les altres
agrupacions de Tarragona,
totes les que ell tingui
dins de la FUP.
Una cosa que no pot ser...
El comerç de Tarragona.
Sí.
Vinga.
El comerç.
Sí.
General.
Bueno, el comerç
de les agrupacions.
Tu no tens botigues sueltes,
tu tens...
Però la federació
representa el comerç
de la ciutat.
Sí, però...
per a través d'associacions,
no d'una botiga o d'una altra...
Ricard Calleret,
Ricard Calleret,
allò que no me'n caia cap.
Tu el que tens
són les associacions
allà dintre.
Llavors, la teva veu
jo crec que ha de ser
la veu dels presidents
de les associacions
que tu tens.
No ha de ser la teva veu.
No tindries
que opinar per tu mateix.
No, no opino
per mi mateix.
Tu parla amb la gent.
O sigui, la gent que tens allà,
bueno, és que tu tens aquí...
Parla amb la gent.
Tu tens el Ferran,
que el tens dins,
i esteu discrepant.
però vosaltres dos
no teniu que discrepant, Joan.
Jo sí que pot discrepant
perquè estic fora,
no estic amb vosaltres.
Aquest no és el moment
per fer això, Joan.
I hem d'arribar a ser
una potència semblant
al contingut.
Has de començar
a fer propostes de veritat,
perquè des d'aquest president
no pares de dir això,
però de propostes
no n'has dit ni una.
Ui!
Però clar que no.
No ho sé,
jo penso que és l'hora també
que si realment
com el que representes,
i jo soc soci també...
És temps, eh?
És un moment temps.
Sí, sí, sí,
perquè a més cada escola és seva, no?
Sí, sí, sí, a més se van sentint
amb unes veus de fons,
allò, saps, com si tu...
Bé, aquí ens hem perdut
un moment important
de la pífia.
Eh?
No, que no sé
com estava dient el Lluís.
Ja com ho dius,
si que és el moment,
perquè tu ho estàs dient públicament,
jo també diré això públicament.
Reunim-se.
Aquí està.
de tota campanya
de la tarda de comerç
que volem fer.
L'amic Manya
està confirmant
que sí que tinc propostes.
No, no,
la proposta te la vaig fer jo.
No, no,
no hi ha manera.
No hi ha manera
que es posin d'acord.
No hi ha manera, eh?
Però sí que fa la impressió
que necessiten
una reunió prèvia a fons, eh?
Sí, sí, sí.
D'aquella gent
que fa molt de temps
que no es troben
i van aprofitar la tertúlia
i la mitjana de proposar-se.
Com deia el Ferran,
no era el moment,
no era el moment,
però Déu-n'hi-do,
va ser una tertúlia tensa.
Jo m'imagino
pobra Oricard.
No, no,
pobra Oricard
perquè va haver de patir.
Ara,
la notícia
nosaltres la vam treure així,
doncs a través de la tertúlia
es veuen les discrepàncies
que no hi ha unitats.
Sí, sí, sí, sí.
No, no,
això està claríssim.
Això està claríssim.
Jo crec que potser
la ràdio
no era el moment
d'arribar a una discussió
tan intensa
i a tirar-se
tantes latigazos,
no?
Tants latigazos, eh?
Exacte, sí.
I hem començat amb la Núria
i acabem amb la Núria.
I acabem amb la Núria
perquè li devíem un muntatge.
Núria,
la secció aquesta
que fem tu i jo
tots els dies
de dilluns a dijous
cap a la una,
quin no em porta?
Bueno, ja ho sabeu.
Com es diu?
No, dis-ho.
Però això no fa gràcia
que t'ho fes.
Sí, home,
sí que ho dis-ho.
El clic, el clic.
Fem un clic.
Doncs dilluns o dimarts,
ara no recordo el dia.
Dimarts no,
perquè era festa.
Era dimecres.
Dimecres, dia 13, sí.
No ho tenies tan clar.
Home,
qui és jove
és el nostre company
a qui saludem
de tot seguit,
Miquel González
i amb qui fem un clic?
Un clic.
Un clic, un clic.
Volíem fer un clic.
Miquel, bon dia.
Bon dia, Núria.
Us veuràs per divendres.
Home, i tant.
Gràcies, gràcies.
Em faltaria més
que ho estava pensant ja.
Fem un clic.
Fem un clic,
clic, clic,
clic,
clic,
clic.
Fem un clic,
clic,
clic,
clic,
clic,
clic,
Fem un clic,
clic,
clic,
clic,
clic,
clic,
Fem un clic,
clic,
clic,
Vam acabar fent un clic.
Un crit,
us faré jo vosaltres.
Un crit,
un crit.
Us agrada fer muntatgets d'aquest demògic?
Això és el Miquel,
que és un expert amb això,
de fer els muntatgets,
però està bé.
Ara serà un nou hit,
el fem un clic.
Ahir ho parlàvem amb la Sílvia García,
que al llarg de l'any
traurem el Tarragona Megamix.
Tarragona Ràdio Megamix.
Ah, mira, doncs sí.
Estaria bé, estaria bé.
Pifies vostres n'he trobat a faltar, no?
No n'hi havia cap.
Aquesta setmana...
Aquesta setmana no hem fet massa pifies.
No.
Jo faig una crida.
Mira, primer us recomano a tots els oients,
si voleu tornar a escoltar aquests últimes mitja hores,
aquests dos programets,
doncs els trobareu penjats a la nostra pàgina web.
I després, els oients que detecteu alguna pifia,
especialment del Miquel i del Pepe,
dieu-nos-ho a través del Facebook o del correu electrònic,
que els hi farem la contra.
A nosaltres la setmana que veia ens traurem.
Us traureu a vosaltres.
I com sempre, farem aquesta mirada divertida, amb humor,
el que dóna de si tantes hores d'antena a Tarragona Ràdio.
Que us aneu a dormir, a passar el cap de setmana tranquil·lets?
Tranquil·lets, sí.
No teniu amenaces, Miquel?
No us truquen a les nits?
No, no, de moment no.
Jo depèn de qui ve a la ràdio ja m'amago,
perquè la setmana passada vaig fer molts amics,
i aquesta setmana també, però...
N'hem fet uns quants, però escolta, és amb carinyo, sempre.
Sabeu que trobo a faltar també, eh?
Què?
Sí, ja en traurem.
Avui en plenari no hi ha hagut massa...
No hi ha hagut amor entre Rosa, Rusell i Eaubert Baller?
No, no, no ha continuat.
Ho hem de continuar, eh?
Ho hem de continuar.
Hem de seguir de prop.
A veure què passarà, a veure què passarà.
Bon cap de setmana, Miquel González.
Pepe Rila.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.