.
Pilar Saba, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvinguda.
Pilar Saba és conservadora del Museu Nacional Arqueològic
quan la vam convidar a participar a la Volta al Món
aquí, a la Ràdio de la Ciutat.
Diu, doncs, mira, triaré Grècia.
Dic, home, molt a dia.
Li escao.
Li escao a una persona que és absolutament amant de l'art
i sobretot de la història clàssica.
Era normal.
I allò com han de dir, escolta, aquest viatge,
no serà un viatge només en l'espai,
sinó que serà un viatge en el temps.
Perquè, de fet, no és que la Pilar en els últims 30 anys
no hagi viatjat, no s'hagi mogut de Tarragona ni de Bontro,
sinó que ha triat aquest viatge.
Perquè té una particularitat.
El vas fer fa 30 anys...
Gairebé, sí.
...i el vas fer amb furgoneta.
Sí, la veritat és que...
En plan hippie.
Sí, la veritat és que vaig ser agosserada
quan vaig dir Grècia.
És el primer que, quan m'ho heu plantejat,
que d'entrada agraïu-vos que m'hagi convidat,
perquè trobo molt interessant això de viatjar per la ràdio.
Sempre he trobat que és fascinant
quan escoltes viatges explicats per la ràdio.
Crec que és una de les millors maneres de viatjar.
És que t'hi trobes, oi?
No sé si et passa tu, però jo m'hi trobo.
De seguida identifiques el paisatge, ni que no el coneguis.
No sé si seré capaç de fer arribar aquest viatge.
I després ho vaig pensar això.
Vaig pensar, ui, potser queda massa mimètic
amb la feina que faig, no?
Però no ho vaig escollir per això.
No ho vaig escollir perquè sigui un viatge al passat,
Grècia, l'origen de la nostra cultura,
una mica les referències històriques, literàries,
filosòfiques, artístiques de tots nosaltres, no?
Ho vaig dir precisament per dues coses.
Una, perquè ara estàvem plantejant-se a l'estiu
i estàvem pensant en Grècia, en tornar,
que no he tornat des d'allà.
Des d'aleshores no has tornat a Grècia?
No he tornat, no.
I a més a més, m'agradaria molt tornar, però no he tornat.
I per altra banda, per això, no?
Perquè era un viatge que va ser també diferent,
perquè va ser un viatge d'entrada d'un mes,
que actualment dedicar un mes a viatjar amb ells amb mi
és bastant difícil o gairebé impossible,
per molts motius.
Només ho poden fer els joves com tu en aquell moment, no?
Joves, joves, perquè eres molt jove, les coses com siguin.
Molt jove, i a més a més perquè va ser un viatge, com dius, diferent,
perquè era un viatge amb furgoneta, que era com acostumàvem...
Era un viatge a dos, era amb el meu marit,
i a més a més era un viatge, com acostumàvem a viatjar en aquell temps,
que ho vam fer durant molts anys,
que era amb una furgoneta càmping,
que tenia unes qüestions resoltes,
com era el dormir i el menjar,
perquè portàvem cuina, nevera, llits, etcètera,
però no tenia altres qüestions relacionades, no?,
o solventades.
I en canvi era una manera de viatjar, doncs,
molt, jo diria, ja no alternativa,
sinó una...
Molt hippie, sí.
Sorpressiva, a més a més, no?
També és veritat.
Sí, no sabíem en què ens trobaríem, no?
I de fet aquest viatge va tenir algunes sorpreses,
algunes molt positives i altres negatives.
En aquell moment, perdona, em vivíeu a Tarragona?
Vivíem a Tarragona, sí, acabàvem d'arribar a Tarragona.
Per tant, vau sortir de Tarragona, ja, cap a Grècia, directament.
Cap a Grècia, vam travessar...
Com els quilòmetres, pica.
Bé, vam fer més de 10.000 quilòmetres.
Sí, vam fer més de 10.000 quilòmetres,
vam sortir, vam travessar, vam passar, clar, tot Itàlia,
no vam fer una França, Itàlia,
i allà va ser la primera qüestió.
Nosaltres teníem pensat viatjar per Grècia,
veure de Grècia bastantes coses que es veuen normalment,
però d'altres volíem una mica voltar per al país,
pel centre, per la costa, per les illes,
per l'est, per l'oest, una mica.
Però t'ho acabes, és un país...
Sí, i a més a més ens semblava que hi havia coses molt diferents,
perquè realment hi ha coses molt diverses,
però ens feia il·lusió arribar fins a Estambul.
Volíem arribar fins a Estambul i després fer Grècia.
Ja vam haver de renunciar a Estambul
perquè quan vam començar a travessar Itàlia
se'ns va espatllar la furgoneta.
És el que t'anava a dir, si Tarragona, Grècia,
no va haver incidències, però sí.
Al principi, fins i tot això va ser una mica decepcionant
i desesperant perquè...
Per una averia greu.
Bé, una averia que ens va fer perdre dos dies,
que a més a més ens va deixar tirats en un poblet d'Itàlia.
I a més, clar, si s'espatlla la furgoneta,
us quedeu sense llit també.
Clar, ens quedàvem sense llit res.
O sigui, era complicat.
I a més a més en un poblet italià
que van haver de demanar les peces a fora,
que van trigar dos dies a arribar,
que ens va costar diners,
que no sé si eren els diners adequats,
ens van fer allò que se'n diu una canada,
allò que d'entrada ja et quedes una mica dient
ui, ui, ui, això comença malament, no?
Però només va ser el començament.
Vam haver de renunciar a Estambul,
que ens va doldre, perdó,
després vam anar a un altre viatge
per unes altres bandes,
i llavors ja vam enfilar,
ja vam enfilar el viatge.
Com dèiem, les nostres mares,
tot el que es pugui arreglar amb diners
no és un problema,
per tant, us vau gastar una part del pressupost
en arreglar la furgoneta,
però vau aconseguir arribar a Grècia.
A vegades, les línies que separen els països
dels mapes és molt clar.
A tu no et passa que quan viatges
i traspasses una frontera política,
que no passa paisatgística ni geogràfica,
no saps ben bé en quin moment
entres o penetres en un país.
No s'hi vas tenir aquesta sensació.
Aquest viatge va ser molt interessant
perquè, a més a més,
una vegada vam travessar Itàlia,
vam arribar a Trieste,
vam passar a l'antiga Lloboslàvia,
i l'antiga Lloboslàvia era just el moment
després que havia mort Tito.
Molt recent.
Estàs parlant de la dècada dels vuitants, clar.
Sí, Tito havia mort, em sembla, l'any abans.
I llavors vam passar per l'interior,
vam anar a Sagreb, Belgrat.
I era bastant sorprenent per nosaltres
perquè era encara un país
de tendència soviètica, per dir-ho d'alguna manera,
on vam haver de fer a Belgrat
cues per comprar el pa,
cues per comprar la carn,
cues...
Bé, era l'ambient normal de la ciutat
i quan arribaves al final de la cua
era A o B.
No hi havia...
Nosaltres veníem,
encara que eren els anys 80,
i estàvem just també
començant la democràcia nostra.
Hi havia una eufòria econòmica aquí.
Hi havia una eufòria econòmica,
una varietat,
un allò...
A la década del pelotazo,
no?
Això mateix, no?
En el nostre cas,
una mica excessiu.
I arribaves allà i era això,
A o B.
Una precarietat absoluta.
Una precarietat absoluta.
Una gent molt agradable,
també,
molt diferent.
Després ho vam veure
perquè el tornàvem a tornar
per la costa,
res a veure a l'interior
de l'antiga Lloboslàvia,
com s'ha vist després,
que són moltes cultures
molt diverses
i tendències molt diverses
i maneres de fer molt diverses,
a la costa,
que era pràcticament mimètica,
a la costa del Devan italiana,
no?
Dubrovnik,
Split,
bueno,
doncs podria ser...
Però són els d'Alcans,
pensant en això ja.
Era això.
Vam haver de vorejar Albània
perquè no es podia entrar,
haguéssim pogut demanar un visat
i fer un trajecte més curt
per arribar a Grècia.
Tocant, tocant,
però sense entrar, no?
I llavors vam entrar per Tessalònica,
vam arribar a Tessalònica,
a la Macedònia,
i ja estem a Grècia,
i llavors vam entrar per allà.
Sí, sí, molt interessant.
Quina va ser la primera impressió?
La primera impressió
d'un país diferent,
un país molt hospitalari.
A mi els grecs
em van donar la sensació
d'un poble
molt orgullosos de si mateixos,
és a dir,
estan molt orgullosos de ser grecs,
em va donar la sensació
que amb un mes
tampoc pots tocar.
Però sí que viatjant així
tens possibilitat
de contactar amb la gent,
no anar a altres tipus de viatges.
I d'entrada,
jo me'n recordo,
si no recordo malament,
perquè de veritat
que hi ha hagut de fer-me apunts,
ja veus que m'he portat uns apunts
perquè és un viatge
que m'ha costat recordar
una mica tot, no?
Però recordo
que el primer dia
que vam estar a Tessalònica
era un dia festiu,
vam anar a visitar
tota una sèrie d'esglésies
vicentines
i en una d'elles
estava celebrant un bateig
i ens van convidar.
És a dir,
vam entrar,
no hi havia gairebé ningú,
només se celebrava el bateig
i la gent d'allà
que ens va veure
que eren dos estrangers
que estaven per allà voltant,
ens van convidar,
ens van regalar confits
que també tenen aquest costum
i vam poder estar
a una celebració
d'un bateig ortodox
allà,
veient el què.
Aquest apunt que fas
de l'hospitalitat tan grega
és una característica
que destaca a tothom,
que fins i tot nosaltres
que tan mediterranis que som
ens malfiem generalment.
Quan anem fora
i ens tracten
amb aquesta hospitalitat,
amb aquesta deferència,
sospitem
que és que o ens volen robar
o ens volen timar
o ens volen fer alguna cosa
i quan estàs uns dies,
en aquest cas en el país,
te n'adones que no,
que són així.
Potser és que nosaltres
no som tan hospitalaris
com ens pensem, no?
Sí, no,
i això ho diuen,
i això que dius, no?
Molta gent que ha vingut d'allà
diuen que els grecs
són molt enredons
amb ells mateixos,
a dir,
l'estat,
si el poden,
allò estafa i estafa,
vull dir,
però que amb els estrangers
són molt hospitalaris
i és veritat.
Nosaltres ens vam trobar
coses molt curioses
perquè després
quan vam,
clar,
viajàvem amb furgoneta,
llavors nosaltres
paràvem allà
on ens convenia.
Bueno,
paràvem tant allà
on ens convenia
que travessant Jugoslàvia
vam entrar,
vam agafar,
ens agradava molt
agafar pistes alternatives
i boscos
i una vegada
ens vam ficar
per un bosc i una pista
i, bueno,
vam allò
muntar la paradeta
i quan teníem
tota la paradeta muntada
van arribar dues tanquetes militars
i és que ens havíem ficat
en un terreny militar
sense donar-nos en compte
i estàvem allà
amb la parada,
vull dir que a vegades...
Déu-n'hi-do, no?
Sí, sí,
allò veu arribar
dos tanquetes militars
de bon rotllo,
però, clar,
vull dir,
anaven armats
i això t'ha una mica de congoja,
no?
Sempre es diu allò
que quan vas a Florència
ui, no pots més
de veure tanta obra artística,
no sé si a tu et passa
però quan arribes a Grècia
ja no només dic Atenes,
l'Argoli,
des de dir,
allà on vagis
arriba un moment
que no et satures
però allò que dius
no,
és com un viatge al passat.
A Grècia sí que realment
tens aquest sentiment físic
que fas un retorn al passat,
oi que sí?
Sí, perquè a més a més
no sé si has estat a Grècia
que també et dona la sensació,
m'imagino que ara
amb 20 i molts anys,
gairebé 30,
haurà canviat molt
però en aquell moment
que vam anar
que era també un moment
polític molt interessant
a Grècia
perquè just acabava
d'entrar al poder
el PSOB,
el Partit Socialista,
amb l'Andreas Papandreu
i era un moment
és que era un fenomen
molt europeu,
no?
Aquest de l'entrada
dels partits socialistes.
Sí, sí, sí,
i era un moment
també de canvi
perquè durant més de 50 anys
no hi havia hagut
un partit d'esquerres
i era també un moment
de canvi
i el que vam veure
era com dues Grècies,
no?
La Grècia del moment
que era una Grècia
que havia entrat
a la comunitat europea
que estava intentant sortir
de tot, no?
amb un potencial
però que...
I la Grècia antiga,
la Grècia clàssica
que era d'un poder
i d'una potència
que la veies
a través de les ruïnes,
no?
Perquè era a través
de les ruïnes
impressionant, no?
I veies com dues Grècies
molt diferents, no?
I en el mig
estava la gent
que era una gent
molt activa
que ens va donar
la sensació
d'una gent
amb moltes ganes
i idees, no?
I hi havia
aquesta dualitat, no?
I era bastant impressionant
i el pes de la història
que és un pes
fonamental, no?
Que es veu
la Grècia clàssica,
la Grècia antiga
té una...
no només visual
sinó que vas
pel paisatge
i clar,
te trobes a l'Olimp, no?
I te trobes al Montparnasse
i te trobes
tots aquells espais
marató
i te trobes
tots aquells espais
on ha passat la història, no?
En aquella història
que tu has llegit,
a Homer,
que has estudiat,
estan allà, no?
I són els espais físics
d'aquesta història
i és molt brutal, no?
Jo crec que és una...
bueno,
molt impactant.
Unes quantes esglésies
bizantines,
una mica de bateig,
quin era el proper destí?
Bueno, començava a baixar cap a Atenes,
no?
I vam agafar la costa,
és...
vam començar a baixar,
vam passar pels espais de l'Àmia i l'Arissa,
on els catalans havien estat al segle XV,
i allà també vam trobar,
es va passar una cosa molt divertida,
que vam...
vam parar...
bueno, és el típic,
no vas veient,
vas per la costa
i vas veient
tales precioses,
el blau aquell del mar,
que és impressionant,
el tenim.
Tot és blanc i blau,
a la costa grega.
Sí,
blanc i blau tot.
i és molt impactant també,
que després resulta que baixaves a la platja
i trobaves a vegades una brutícia horrorosa.
Això,
jo no sé ara,
però fa molt...
històricament,
Atenes,
la plaça,
Amònia,
tots aquests punts,
moltíssima brutícia,
però molta.
I era una pena,
no?
Perquè veies,
era un paisatge d'aquests idíl·lics
que quan arribaves a tocar-lo
trobaves que,
bueno,
que estava bastant fet malbé,
no?
i vam veure allò,
quatre cassetes,
tres barques,
una cala preciosa,
que era un públic que es diu Pelàstia
i era allà cap al Tari.
Bueno,
vam dir,
parem aquí,
perquè clar,
havíem de parar
amb una mica encara de llum,
per situança,
vam parant allà.
Una mica també el que et deia de l'hospitalitat,
vam muntar la paradeta,
el mar preciós,
les quatre barquetes,
dues cassetes.
Havíeu trobat el lloc, eh?
El lloc per passar la nit?
Perfecte.
Era una mica idíl·lic, no?
Vam sopar allà
i, bueno,
xinutxà no ens vam anar caminant,
vam pensar,
potser trobem algun lloc
per prendre un ous
o un cafè, no?
I, bueno,
vam veure que hi havia
una parra,
quatre del lloc allà
sentats,
xerrant,
que, bueno,
tenen molta costum
a la discussió,
no?
Per alguna cosa
és l'origen
de l'oratòria,
no?
Els agrada molt polèmica
per tot,
a més a més,
no?
Bueno,
vam pensar que allò
devia ser un bar
i encara no vam descobrir
si era un bar o no,
ens vam sentar i ens vam donar
un ous o no,
no sé si era una casa,
una casa particular,
no millor.
Segurament,
i vam estar allà una estona,
vam dormint allà,
ens vam despertar
just quan sortia el sol,
ens vam banyar a la platja
allò amb el sol sortint,
era una imatge idíl·lica,
jo crec que tan idíl·lica
que vam recollir els barres,
vam continuar el viatge
i quan vam entrar a l'Arissa
veiem que tothom
es mirava molt estrany,
anàvem mirant,
nosaltres deiem,
no sé,
vam matrícula,
perquè portàvem matrícula a Tarragona,
la furgoneta que portàvem
era matrícula a Tarragona.
Vau fer tarragonisme,
per Grècia.
Sí, sí, totalment,
sempre hem fet tarragonisme
i amb la furgoneta
tothom es mirava molt estrany,
què passa,
què devem portar i tal,
i sort que vam passar
pel costat
d'uns grans vitralls
que es veia reflectida,
ens havien deixat
la part oberta,
el sostre que s'aixecava
de la furgoneta oberta
i viatjàvem
amb tot obert,
que, bueno,
em sembla que no ens ho vam carregar,
perquè vam passar
per sota d'alguns ponts,
no ens ho vam carregar
de Port Miracle,
devien passar justet, justet.
Sortíeu gasi levitant
d'aquell despertar
del bany al mar
que estàveu allò,
soràveu,
soràveu.
i no ens vam adonar
que portàvem tot obert,
la furgoneta desplegada,
que la gent es mirava
amb una cara
com si portéssim
una tenda de campanya
damunt de la furgoneta,
tot obert al vent,
amb tot que ens volava,
i clar,
pensàvem,
va una mica lenta
aquesta furgoneta,
clar,
anava lenta
perquè anava fent,
clar,
el vent,
no?,
doncs anava fent
opressió al vent
i impossible.
En quina època de l'any
vau anar?
A l'agost.
A l'agost.
Hi ha una calor impossible.
Fixe't,
ara ho tenim aquí,
aquesta màgia d'internet,
ara Atenes,
en aquests moments,
Atenes,
després si vas a la costa,
lògicament ja varia la temperatura,
hi ha 28 graus,
i avui arribaran a màximes
de 36,
que jo diria
que és una temperatura
molt moderada,
perquè de fet,
a l'agost,
a Atenes,
hi pots estar a 43-44 graus,
perfectament.
Doncs vols creure't
que a Atenes
ens vam haver de posar
una mena com de norac primet,
perquè va fer una nit
d'un fred horrorós.
En ple agost.
En ple agost.
Va canviar el temps,
va començar a ploure,
va canviar el temps,
i va fer fred,
allò fred,
no sé d'on venia el vent,
però va fer fred.
I vam haver de posar-se
un norac primet
per un norac primet.
I jo sempre ho explico,
perquè quan em diuen
a Grècia,
a l'agost,
quin horrorós,
a Atenes,
vaig haver-me de posar
un norac primet
per no passar fred a la nit.
Que el vostre viatge
estava predestinat
a tenir aquestes singularitats.
Tornarem per la línia
de la costa,
Pilar,
si et sembla,
però a mi precisament
amb tu m'agradaria
aturar-me una miqueta
a Atenes.
Jo m'imagino
que va haver
la passejada
i el sopar
a la placa,
que és imprescindible.
Nosaltres,
de totes maneres,
és de dir que
érem més aviat
de sopar i dinars
preparats a la furgoneta.
Però passejada a la placa...
No,
i no vam...
Vamos,
no ens vam resistir
a provar,
a més a més,
a provar coses.
Nosaltres provàvem
més coses
que venien al carrer.
És a dir,
ens vam fartar
de les mazorques,
del blat de moro.
Negres, negres, negres.
Allò ens vam fartar
i això ens va solucionar
alguns dinars
i alguns sopers
quan no anàvem massa bé
de diners
que això omplia
i ens anava bé, no?
I alimentava,
escolta,
ja estava bé.
Sí, sí,
però no ens vam
estar d'anar
a provar la gastronomia
que a més a més
és molt variada,
que és boníssima,
que ens és molt propera
perquè és mediterrània
i que ens vam gaudir molt
i acompanyar-la
d'aquell vi,
d'aquella resina
que també hi ha de tot,
però hi ha resines molt bones
que s'enten molt bé.
El vi, com deies,
i l'ousó,
que és una mena d'anís
que s'utilitza molt.
A mi em costava,
perquè l'anís
no m'agrada gaire
i em costava veure-ho,
però sí que realment
hi ha,
hi ha el ràqui també,
hi ha altres begudes,
altres aguardents,
altres grapes,
diríem,
que diem nosaltres,
que són molt bones també.
Jo, perdoneu l'anècdota personal,
però com que sé
que a la Pilar
li encanta la cuina,
el típic de souvenir,
et portes l'ampolla
d'ousó
i tu saps
que per fer faves a la catalana,
aquella miqueta de nís
que s'hi posa,
doncs jo l'he gastat,
el vaig gastar tota aquesta ampolla
a fer faves a la catalana.
És una gran fórmula.
Crec que catalanes estupendes.
Escolta, Pilar,
partenon,
a veure,
clar,
és la imatge
que tots associem.
Jo no sé
quina impressió
et va causar
quan et vas plantar
davant d'allò.
Jo d'entrada trobo,
a mi m'agraden molt
les ciutats
que estan posades
amb turons,
és a dir,
que tenen vistes,
en el cas d'Atenes
evidentment l'acròpolis
però també l'Icabitos
que queda al davant
i que tens unes vistes
sobre la ciutat
impressionant.
A mi em va entusiasmar.
I una ciutat
que té
com a imatge
preeminent
i permanent
l'acròpolis
jo crec que és una ciutat
que és impressionant
per tots els canvis
que hi ha hagut després,
però és impressionant.
A mi em va impressionar molt.
Era evident
que en aquella època
com sempre hi ha hagut
molts turistes
però tens un apropament
molt personal.
és tan immens,
és tan gran
que tens un apropament
com si t'estàs parlant
només a tu.
A mi em va donar
aquesta sensació.
Ara no recordo
si hi havia molta gent.
Et quedes allada davant
del que és el monument.
Sí, jo em vaig quedar
amb mi, et quedes petitó
i allà al davant, no?
D'aquella fascinant
arquitectura,
d'aquell complex
que no només és el Partenon
sinó que és tot, no?
És l'àgora,
és el Teio,
amb l'escariàtides,
és que és tot, no?
L'escariàtides.
Amb l'experiència professional
que tens ara de 30 anys,
jo crec que la visió
que tens ara
és molt diferent
de la que tenies
30 anys enrere.
Però quan entres
i veus que gairebé
tot són rèpliques
i que l'original
està al Museu Britànic
de Londres.
A veure,
com a historiadora,
com a persona
que es dedica
al món de l'arqueologia,
no sé això
com ho interpretes tu.
Aquest és un problema
molt greu
de difícil solució.
Això s'ha parlat molt
en els àmbits professionals,
el tema del retorn
dels marbres del Partenó,
que malauradament
ha inicis...
Però posen la plaqueta
réplica,
la copia està...
Jo voldria tornar ara
i per això
ens ho estaven plantejant
perquè s'ha inaugurat
fa poc
el nou Museu de l'Acròpolis,
que és una instal·lació
impressionant,
només hi ha vist
per fotografies,
companys que han anat
i tenen una sala
prevista
pel retorn
dels marbres del Partenó.
Optimistes són.
La tenen allà
a molts metres quadrats.
Els anglesos
no tornaran.
Jo ho trobo complicat
perquè és que és una cadena.
Vull dir,
si retornen...
El que passa
que va ser
en un moment
molt determinat
de l'ocupació otomana
que l'ambaixador
davant dels turcs,
l'ambaixador anglès,
l'Oreglin,
va aconseguir
que li permetessin
endur-se...
Sí, per salvaguardar
el patrimoni.
I ell els va vendre
en el British.
I clar,
tot això...
Però clar,
seria una cadena,
un precedent
que té realment
una base...
És que el British
quedaria buit.
Realment,
si tots els països
comencessin a reivindicar
part del seu patrimoni
original,
és molt complicat.
I té una base legal,
que és la que feia servir
la Merida Mercury,
té una base legal
que ells voldrien recuperar-ho.
No sé com acabarà
aquest tema,
però jo dubto
que els museus
occidentals,
el British,
el Louvre,
els museus de Berlín,
el Pergamum Museu,
estiguin disposats
a retornar
res del patrimoni
que mostren
i que és clau
en les seves col·leccions.
No ho sé.
És una discussió
que hem tingut
en els àmbits professionals
perquè no només és això,
passa a tots els museus.
Els grans museus
sempre s'han fet
amb el patrimoni
d'altres llocs
que han impedit
que desenvolupessin
aquest patrimoni
en el seu context.
A nosaltres
ens han expoliat
alguna cosa, Pilar?
O tenim l'arqueològic tot?
Tenim peces
en l'arqueològic nacional
de Madrid,
algunes fins i tot curioses.
Avui em veig reivindicant
com els arxius de Salamanca.
Algunes curioses,
per exemple,
com un sarcofa
que tenim una part aquí
i una part aquí
en l'arqueològic nacional
de Madrid
i és el mateix sarcofa,
la mateixa peça.
Doncs vinga,
si et sembla,
abandonem Atenes
i continuem
per aquest viatge
per la costa.
Vam anar després
a les illes.
Vam anar
a les cíclades,
les illes
que estan al voltant
d'una illa
santuari
que és Delos.
I vam anar
a Andros,
Tinos,
Siros,
Miconos i Delos.
I la veritat
és que Delos
va ser
una experiència
impressionant,
aquella illa
que és una illa
arqueològica,
és anar a veure
aquest santuari
fantàstic
dedicat a Apolo
on diuen
la mitologia
que van néixer
els germans
resplendents
a Apolo
i Diana,
a Artemisa,
i que va ser
el lloc escollit
per l'Eto
perquè naixessin
els seus dos fills.
Delos em va
impressionar,
és a dir,
recordo que feia
una calolla
sí que va ser
un dia d'aquells
jo crec que
de 40 i escaig
graus a l'ombra
era brutal
però va ser també
una experiència
fantàstica
per veure de primera mà
aquests espais
on s'ha produït
la història
on la mitologia
recull
tants episodis
i de retorn
al Pireo
amb vaixell
vam poder
tenir també
una d'aquelles
anècdotes
que en una
de les illes
a Tinos
hi ha
un dels santuaris
dedicats
a la verge
dedicats
a l'anunciació
que
l'agost
el 15 d'agost
hi ha
aquestes
peregrinacions
no et pots imaginar
com anava el vaixell
sobretot
d'una comunitat
gitana
molt important
que van ocupar
absolutament
tot el vaixell
passadissos
sales
que anaven a aquesta peregrinació
i que el vaixell
feia
unes olors
increïbles
de menjar
de tes
de tot tipus
d'humanitat
per què no dir-ho
impressionant
i era
aquesta peregrinació
que la vam viure
en el vaixell
nosaltres no sabíem
què passava
estava ple de gent
jo crec que anàvem
no overbooking
jo crec que aquell vaixell
si no es va
enfonsar
va ser de purmidacle
i a més a més
vam agafar
una tempesta
d'aquelles de vent
impressionant
preimpressionant
és que en viatge
tenia molta durada
no
poqueta
d'un i do
jo normalment
no em mereixo
però d'un i do
però el meu marit
que es mereix
normalment
en vaixell
era allò
de buscar
un punt fix
enfocar
i no perdre'l
perquè si no
era ja treure
la primera papilla
i sí que ens van dir
que just quan arribéssim
al Cap Sunion
canviaria absolutament
i va ser arribat
Cap Sunion
i el mar
fer-se una mar
plàcida
i aquelles onades
que teníem
durant tot el viatge
es van calmar
i bueno
el retorn una altra vegada
a la península
feies esment
a algun
que altre
els grans
la mitologia
quan vas a Grècia
t'acompanya
en l'imaginari
constantment
i t'imagines
aquests grans deus
i deeses
que van controlant
el món
i que ens mouen
com si fóssim
titelles
segurament
a mi em va impactar
l'Olimp
veure aquella muntanya
on
s'ha situat sempre
la morada
dels deus
dels deus
capitanejats
pels deus
que van
guanyar
els titans
a les forces
de la natura
i es van
ubicar
en aquest
olimp
a mi la veritat
és que sempre
em va semblar
una imatge
molt
el vaig veure
allà
i em va semblar
una imatge
molt impactant
i el Pernàs
també
ara ens hi fixem
en la situació
actual
de Grècia
la situació
econòmica
i financera
perquè sembla
que sigui
l'únic
que ens interessa
o si més no
sembla que
siguin els únics
paràmetres
pels quals
es mesura
un poble
avui en dia
és trist
però és així
ahir compartíem
aquest mateix espai
en Magí Saritjola
ens va portar
fent un creguet
amb una embarcació
a vela
pel Nil
i clar
ens donava
aquesta imatge
també
d'aquest Egipte
brut
d'aquest Egipte
amb uns nivells
de pobresa
que comença
a radicalitzar-se
aquest Egipte
meravellós
també
d'altra manera
gent hospitalària
etcètera
però en el cas
de Grècia
és igual
i fèiem
aquesta reflexió
que és molt simple
però crec que val
la pena fer-la
com les grans cultures
les grans civilitzacions
que nosaltres som hereus
de gairebé
tot el que sabem ara
doncs en un moment
determinat es van aturar
en la història
en la seva evolució
és un fenomen
que a mi em crida
molt l'atenció
això Grècia es veia
moltíssim
però molt
perquè a més a més
veies
les grans ciutats
Corint
per exemple
i veies
Corint
el canal
tot és meravellós
i veies
les grans ciutats
Delfos
i en canvi
les poblacions
que hi havia
actuals
eren petits
poblets
una mica
com a mig fer
moltes vegades
com a mig
resoldre
i en canvi
amb moltes ganes
de tirar endavant
perquè ho veies
amb la gent
però veies això
aquest trencament
històric
que hi havia hagut
entre aquella cultura
que havia tingut
un pes fonamental
per la nostra cultura
per la que tenim ara
i en canvi
la realitat
actual de Grècia
jo crec que per això
els grecs
contemporanis
són molt
a veure
estan
molt orgullosos
del seu passat
però no es volen quedar
amb el seu passat
i lluiten
per el seu present
i malgrat això
tenen ara
en aquests moments
una realitat
molt dura
amb aquesta gran crisi
que també estem patint
nosaltres
i que cercen
vies de sortida
i ballen
i ballen molt
i ballen a tot hora
i ballen unes danses
que realment
t'arriben a l'ànima
i al cor
els homes ballen moltíssim
més que les dones
fins i tot
això ho vas observar
també
i són a més a més
danses
que en són molt properes
perquè són danses
de ballar
conjuntament
d'abraçar-se
d'agafar-se
de compartir
i és molt mediterrani
i això a nosaltres
ens és molt proper
la nostra dansa
és la sardana
que ens unim
i les seves danses
són molt
de participar
Pilar
jo no sé si tornaràs
aquest estiu
però quan parlaves
del teu viatge a Grècia
se't posaven els ulls
amb moltes ganes
de tornar
ja
amb moltíssimes ganes
hi ha tantes coses
perquè després
vam passar pel Peloponés
i vam poder estar
a Missena
a Pidaura
que jo va ser
a Pidaura
va ser per mi
una experiència
a Pidaura
al teatre
i veus els actors
el teatre
i no només el teatre
tot el que està al voltant
del teatre
a primera hora
que no hi havia ningú
que no havien arribat
ni els alemanys
que eren els primers
que arribaven a tot arreu
arribaven sempre a primera hora
són matines
nosaltres teníem la sort
de viatjar amb furgonetes
que podíem estar
als espais
el dia abans
llavors a primera hora
ja hi érem
quan volíem entrar
i ho vèiem
o a última hora
quan tothom s'havia marxat
o a primera hora
quan no havia arribat
això ni els alemanys
que eren els primers
que arribaven
i jo trobo
que eren uns paisatges
no és només
l'arqueologia
és que eren els paisatges
els entorns
Delfos
que jo vaig trobar
entenc
que es digués
que allà hi ha
l'Onfalos del món
el centre del món
que explica
aquella història
que Zeus va fer
sortir
dues àligues
d'una punta
i l'altra
i que van parar
les dues àligues
a Delfos
perquè allà
era el centre del món
entenc
l'oracle de Delfos
ho entenc perfectament
perquè allà
es podia interpretar
qualsevol cosa
el mar aquell
d'Oliveres
que arribava fins al mar
que era com un mar
de diferents grisos
que t'arribava fins al mar
entenc que allà
va passar la història
és normal
i s'ha de repetir
el viatge
i s'ha de repetir
l'història d'Esplendor
que esperem que torni
a Grècia
i a tot arreu
el món avança
per llocs molt diversos
les coses
algunes tornen
altres no
i evolucionen
jo crec que sí que és bo
és tenir aquesta
aquesta presència del passat
jo crec que a Grècia
el tenen
no volen jo diria
quedar-se en aquest passat
i jo crec que per nosaltres
és molt bàsic
conèixer aquest passat
Pilar Sada
moltíssimes gràcies
i bon estiu
moltes gràcies a vosaltres
I bon estiu
A l'oceau
Fins demà!
Fins demà!