Ja sabeu que aquí al matí de Tarragona Ràdio
cada primer dilluns de mes tenim una cita amb els Mossos d'Esquadra
per parlar de qüestions que siguin del vostre interès.
I del vostre interès, lògicament, és la seguretat.
I quan arriba aquesta època de l'any sempre es parla i sempre es por.
Recordem, probablement són quatre regles,
però per fàcils i evidents les descuidem.
Seguretat en un temps normal, però en particular
quan arriba aquesta època d'estiu i abandonem la nostra residència habitual
i la deixem allà, soleta, amb tot el nostre petit o gran patrimoni.
Parlem de tot plegat amb Anna García,
ella és agent de l'Oficina de Relacions amb la Comunitat dels Mossos d'Esquadra.
Anna, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos, no és la primera vegada.
En altres ocasions també hem parlat justament de prevenció,
perquè en definitiva el que parlem avui és prevenció.
Ara amb l'Anna dèiem, a veure, posem alarmes, posem reixes, tenim un gos.
Home, quan més difícil li posem els presumptes lladres, millor, no?
Tot és disuasiu.
És evident que sí, qualsevol mesura disuasòria dificultarà, entre cometes, la feina,
perquè se dediquen a aquesta feina, els dificultarà aquesta feina
i és millor per nosaltres, pels cossos policials.
A posar entre bancs el temps que posen, s'augmenta el temps
i llavors el nostre temps de resposta, que mai pot ser zero,
mai pot ser zero perquè sempre ens hem de desplaçar,
doncs és molt més efectiu per nosaltres, no?
És a dir, hi ha més possibilitat d'enxampar els lladres.
Com el risc zero, tampoc no existeix.
És a dir, podem blindar a casa nostra, però si hi han d'entrar, entraran.
Hi ha una part d'atzar, independentment del que nosaltres tinguem a cura
i intentem prevenir, però hi ha una part d'atzar que no podem controlar.
No ho podem controlar tot.
Evidentment no es pot controlar tot, però sí que es poden fer moltes petites coses
que poden fer que a l'hora de triar entre un habitatge i un altre,
es triar el que no és el nostre, perquè nosaltres hem posat aquelles mesures
que moltes vegades són de sentit comú i potser apliquem una sí
i les altres per un desconeixement o per no parar-nos a pensar, doncs no ho fem.
Per exemple, a tothom se li acut que si has d'estar un temps fora de casa
has de tancar la porta amb clau, no?
Allò fent els dos cops, no només el cop de pany, però sinó donant-hi les dues voltes a la clau.
però molt poques persones hi pensen que si baixes a comprar el pa, per exemple,
doncs és bo que també facis això al cap i a la fi no es perd tant de temps, no?
I moltes persones diuen, bueno, vaig dos minuts a baix, no?
Després passa que t'enredes, per exemple, parlant amb algun veí
o vas a comprar el pa i dius, ara vaig a comprar això altre
i quan tornes han entrat, no?
Simplement han picat, han vist que no hi eres i han pogut entrar.
Veus, Anna, és això que dèiem del sentit comú.
Tots sabem que hem de tancar la porta, però només si marxem al matí
tornem a la nit, però per aquell instant, aquell moment,
probablement és quan ens puguin entrar algú a casa i robar
i no ho pensem, no?
No ho pensem i nosaltres el que moltes vegades diem
quan donem moltes xerrades informatives
és que hem de pensar una miqueta com els dolents.
Hem de posar-nos en la pell de l'altre, no?
Hem de revisar a casa nostra i veure quins són els punts febles de casa nostra.
Si la porta, per exemple, d'accés no és blindada,
el consell és ficar una porta blindada.
Clar, què passa? Estem en temps de crisi també.
És que hi ha una inversió en seguretat important, eh?
Però si tenim una porta que no sigui blindada,
però només la tanquem en un cop,
clar, no estem fent,
no estem traient el màxim benefici que ens pot donar aquella porta,
doncs tanquem-la també.
També es pot fer, per exemple, reforçar el marc interior
amb unes guies metàl·liques,
que no és una despesa molt cara
i és bastant efectiva.
I així s'evita en gran mesura
el que és el forçament amb el sistema de palanca,
que és molt emprat.
i si ho intenten,
perquè, clar, des de fora no es veu
si hi ha aquestes guies metàl·liques per dins,
si s'intenta,
doncs sempre s'allarga el temps, no?
I és...
Aquest que deies abans, és molt important.
És molt important per la policia,
perquè, primer, augmenta el soroll
per poder obrir aquella casa,
els cops, els passadissos,
sempre pot haver algun veí
que pugui alertar la policia
i a nosaltres ens dona temps
a arribar al lloc,
perquè, clar, com més temps estiguin,
millor per nosaltres.
Quantes vegades no haureu sentit allò?
És igual, posis el que posis,
barres de seguretat, portes blindades,
ens saben molt i igualment obriran.
Home, sí, però no.
Sí, però no.
A veure, nosaltres diem que
si es poden entrar als bancs a la nit
fent botrons,
no es podrà entrar en un domicili particular
d'una persona que no tingui massa
mesures de seguretat?
Segur que sí.
Però fixeu-vos que no s'ha...
No s'ha sentit mai
o poques vegades de veure
que es centra en un domicili particular
fent servir el sistema de botró.
Per què?
Perquè és molt de temps
el que es fa servir per fer això, no?
Sempre és
o bé trencant un vidre,
o bé si t'has descuidat
i no has tancat bé la porta,
o bé si vius en una planta baixa,
per exemple,
o en un cinquè pis es despengen
o entren d'on salt.
Sempre és...
Nosaltres donem aquella petita facilitat, no?
Llavors hem de pensar
què faria jo si jo fos el lladre?
Doncs vaig a mirar els punts febles
de casa meva, no?
Per exemple,
visc en un tercer pis
i dalt hi ha, per exemple,
una teulada
des de la qual és fàcil despenjar-se?
Doncs intentaré
aquella finestra que jo vegi
que és més fàcil,
doncs allà posar una retxa.
Potser no cal posar-la en totes,
però sí en aquell ajustament
que dona la facilitat.
Home,
per sentit comú
és més segur
en matèria de seguretat
que puguin entrar o no els lladres
un pis que no pas un xalet
o una planta baixa, no?
Tenen més accessibilitat, o no?
Estadísticament,
nosaltres no mesurem així, no?
Nosaltres ho mesurem d'unes altres maneres
per a les nostres estadístiques,
però està clar
que és el que dèiem abans, no?
Si volen entrar, entraran.
El que passa,
que no és el mateix, per exemple,
en una zona residencial
on la gent pensa, no?
O tenim tendència a pensar
que allà només hi viuen persones
amb molts diners, no?
Doncs,
qui anirà allà?
Doncs,
alguna banda més organitzada, segurament, no?
Aquella persona que actua sola
segurament actuarà més aviat
en un bloc de pisos,
al descuit...
Si està sola que pugui fugir
en facilitat, no?
Correcte.
Per això,
una de les mesures, diguéssim,
bàsiques
és sempre
no donar mai
la sensació
que estem marxant
per un temps indefinit
o per un temps llarg, no?
És a dir,
no deixar, per exemple,
missatges al contestador
dient
som de vacances,
d'aquí 15 dies us tocarem.
Això es convida al lladre
que vingui a casa teva, no?
No comentar-ho,
per exemple,
al forn de pa de tota la vida
on vas a comprar el pa,
no?
Mira,
que marxem 15 dies,
ara, mira,
durant aquest temps no...
Això ho sentim cada dia, eh?
Clar.
Estàs a la botiga
i dir,
nena, on vas?
Doncs mira,
que marxem ara,
ho pots sentir qualsevol.
O no presumim, no?
Que a vegades dius,
mira, marxo al carí
perquè ho sàpiga tothom, no?
15 dies que m'estim de creuent.
15 dies marxo,
doncs no.
Això,
o per exemple...
Que presumeixin quan tornis.
Clar,
quan tornis a ensenyar-nos la fotografia.
És veritat, sí, sí.
O per exemple,
si tens algun veí de confiança
o algun familiar de confiança,
doncs fer que ens agafi
la correspondència de la bústia
i que ens la deixi,
per exemple,
o ja ens la donaran després
o que ens la deixin allà.
Fer que, per exemple,
puguin abaixar les persianes,
que les persianes no estiguin igual
els 15 dies que estem fora,
perquè llavors és fàcil
d'observar des del carrer.
Podem instal·lar,
que és una cosa relativament barata,
estem parlant d'una cosa
d'uns 30 euros,
podem instal·lar aquests petits dispositius
que fan que la llum s'encengui
a la nit una estona
o deixar una ràdio,
mireu que fàcil i que barat,
o deixar una ràdio
al costat de la porta,
fluixeta,
fluixeta,
que no molesti els veïns,
però que si algú acosta l'orella
a la porta,
digui no,
aquí hi ha gent.
És tan fàcil com això.
O deixar una llumeta,
bueno, valorem,
millor deixem una llumeta
encesa 24 hores
al costat de la finestra,
si no tenim ningú
que ens pugui encendre
i apagar les llums
o no ho podem fer d'altra manera,
potser el gasto és inferior
al que ens prendrien si,
costaria, què sé jo,
arreglar les finestres
o arreglar la porta
si aconsegueixen entrar.
Clar, que ho pot pensar,
jo no tinc res de valor,
tampoc no cal que esmerci
tant de temps,
però també,
és a dir,
la situació complicada
i dura i de poc
que es pot crear,
doncs compensa
prendre aquestes mesures.
I tant,
quantes vegades hem sentit
a dir als mitjans de comunicació,
m'han d'entrar a casa,
no m'han d'en prendre res,
però és més el gasto
que hi ha hagut de fer
per reparar el que m'han trencat.
Doncs si les mesures
que posem són disuessories,
per exemple,
càmeres de seguretat,
si sempre estem pensant
que posaríem càmeres de seguretat
a bancs,
a llocs així
on se guarden molts diners,
però bueno,
a vegades no costa res
si hi ha càmeres de seguretat
d'aquestes placebo
que no són bones
i bueno,
poden ser disuessories
des de fora,
a veure si
el que és una persona
molt experta
se n'adonarà.
Des de la carcassa
d'una alarma
fins a càmeres de seguretat
que no estiguin enfocant res,
però que el presumpte lladre
pot pensar que allà
hi ha vigilància.
Que estiguin enfocant sempre
a casa nostra a l'entrada.
I això no seria una invitació
a que entréssim dient
calla,
que si tenen tanta cosa
aquí hi deu haver teca,
no?
No té per què,
no té per què.
A veure,
això és com tot,
què faig?
Si veritablement
tinc alguna cosa
que no vull que em prenguin,
què faig?
Tot blindat
o portes obertes?
Ni una cosa ni l'altra potser,
no?
Clar.
Però per exemple,
si hem de pensar,
posem reixes o no posem reixes?
Si vivim en un lloc
de fàcil accés,
doncs jo si me les pogués permetre
ho posaria.
Clar.
Hi ha molts perfils en delictius,
no és el tema que ens ocupa avui,
però sí que és cert també
que entre un lladre
que improvisa,
que diu
a veure què puc fer avui,
com entrec al jornal,
aquell doncs que té
un objectiu concret
perquè sap que pot treure profit,
aquí també és molt diferent,
no?
Les mesures de prevenció
que hem de...
És a dir,
un un i un altre,
l'habilitat,
probablement l'experiència,
la professionalitat,
entre cometes,
d'aquests dos lladres
canvia molt.
Però en el fons
estem parlant sempre del mateix,
és de posar entre bancs
a la persona que ho està fent.
Si una persona
és un professional,
és un gran professional,
sap com obrir una porta,
li posis la porta que li posis,
l'obrirà en dos segons,
però si veritablement
li poses una porta de fusteta,
d'aquestes que són buides de dins,
és que amb un copet
ja l'obrirà.
Si la porta és blindada,
potser l'obrirà,
però trigarà més.
I és del que es tracta,
de dificultar-li.
Si aquesta persona,
per exemple,
decideix,
bueno,
necessito o vull entrar
a robar
en un pis determinat,
no?
on aniré?
El primer o el segon?
Doncs depèn.
Si el primer
me'n passen 50.000 entrebancs,
doncs me n'aniré el segon,
que és més fàcil.
I hem de pensar
que moltes vegades
també
no és la gran organització,
és a dir,
no estem lluitant
contra una banda organitzada,
estem lluitant
contra una persona
que millor passa pel carrer,
veu que hi ha una vestida
i veu que el primer
estan les finestres obertes
i ha passat a la nit
i les ha vist obertes a la nit
i passa el dia
i les veu obertes a la nit.
Diu,
doncs aquesta nit
i entro.
Clar,
i agafo el que pugui,
és igual.
Doncs si estan fent reformes
a casa nostra,
doncs com a mínim
quan estiguem nosaltres,
quan estiguem nosaltres
perquè no hem de descuidar
la seguretat
de les persones,
doncs hem de tancar finestres,
posem-li una miqueta
més dificultat
i ja sabem que,
per exemple,
les finestres aquestes
que són corredisses
tenen un petit pastell
de seguretat,
moltes vegades
es tanquem amb una empenta
i ja està.
I a més es trenca molt ràpidament
aquest,
això s'ha de fer també.
Però clar,
si està tancada
i l'han de trencar,
ja fan un soroll
i si a la nit
sents un soroll
de vidres trencats,
què és el primer que fem?
No, no,
mires a veure què ha passat.
I després truquem al 112.
Hem de pensar,
hem de tenir el 112 al cap,
que és el telèfon
d'emergències nostre,
no nostre,
no només nostre,
de totes les emergències
que et puguin passar.
No hem de tenir por
de trucar al 112,
i no hem de tenir
aquella por de dir
me fico a la veïna
de la meva veïna
si he sentit vidres trencats
i després resulta que,
què sé jo,
s'està embarallant
o li ha caigut alguna cosa?
A veure,
pensem,
si a mi em passés,
m'agradaria que algú,
encara que se m'hagués trencat
una gerra de vidre,
m'agradaria que algú
es preocupés per mi?
Segurament sí, no?
Per si de cas
m'ha passat alguna cosa dolent.
Doncs, bueno,
truquem,
no passa res.
Home,
en això que dius
és molt important
perquè a vegades
i és humà
i és normal
que ens passi
sense un soroll
i hi ha dues tendències,
allò de fer-nos els herois,
cosa que jo suposo
que és un error
de sortir ràpidament,
o mirar cap a un home
i dir,
jo no vull problemes
que després em preguntaran.
A veure,
no hem de fer ni una cosa
ni una cosa.
Trucar al 112
i punt.
Hem de trucar
a les persones que som...
Tampoc no passa res
perquè després no...
Si és una falsa alarma,
a veure,
nosaltres anem moltíssimes vegades
a falses alarmes
i no passa res,
no passa res.
No intervenir,
sobretot.
Correcte.
A veure,
si pensem
sospita o l'evidència
perquè a vegades
sents un vidre trencat
i treus el cap a la finestra
i veus algú que està escalant
i dius,
bueno,
doncs ja està.
Truques al 112
i truquen les persones
que són les professionals
de la seguretat.
No ho fem nosaltres d'herois.
És a dir,
el que hem d'intentar
és veure
el major nombre
de detalls possibles,
per exemple,
he vist una persona escalant
i mires cap baix
a veure si hi ha algú
esperant-lo.
És informació
que la policia agraeix.
Doncs mira,
com a mínim
estic veient dues persones.
Vec un cotxe,
si puc agafar
la matrícula del cotxe
que veig,
dono la matrícula
sempre,
com a més,
en Quim hi està la White.
Ja t'obriré jo
la porta al port automàtic.
Nosaltres,
si arriba la policia,
algú ens ha d'obrir
per poder entrar.
Si no ens obre ningú,
nosaltres no podem accedir
als habitatges,
no podem trencar la porta
per entrar.
Doncs és una mica
facilitar això,
ajudar la policia
que és una mica
ajudar-nos tots, no?
Clar, no,
i tampoc no mirar
cap a una altra banda
perquè és el que deia l'Anna,
si ens passés a nosaltres
a casa nostra
ens agradaria
que algú ens donés
un cop de mà.
Per tant,
actuem en conseqüència.
Ara que esmentaves
el port automàtic,
a vegades l'obrim
molt alegrement, no?
Molt alegrement.
Mira,
és una de les...
El que demanem al començament,
no?
Sentit comú.
És tan fàcil
donar-li el botonet,
però si tenim,
per exemple,
el port automàtic
és d'aquests de parlar
com els d'abans, no?
Doncs pregunta qui és.
Tu vius el segon,
moltes vegades et dius
vai al cinquè.
Doncs truca al cinquè.
No ens ha de saber greu.
truca al cinquè.
És que no hi ha ningú.
Llavors, on vas?
O, per exemple,
l'accés al pàrquing.
Quantes vegades
entrem al pàrquing,
que són pàrquings comunitaris,
i entrem
amb aquella alegria
com és casa nostra,
entres
i fins a la teva plaça.
No ens costa res
perdre
cinc segons
de la nostra vida
cada vegada
que accedim al pàrquing,
parar-nos amb el cotxe
un cop has entrat,
cerciorar-nos
que allò baixa,
no entra ningú més
i llavors
és més seguretat
immediata per nosaltres.
Evitarem, per exemple,
possibles agressions sexuals.
I no seria la primera vegada
que s'utilitza aquest sistema
tan senzill
com ha aprofitat
que la porta està oberta?
És que és el que et deia abans.
Pensa com pensaria
els dolents, no?
Si tu has d'accedir
a un bloc de pisos
i te neguen l'entrada
pel portador automàtic,
doncs, si saps
i és molt fàcil de saber
que el pàrquing
té accés a l'habitatge,
no?,
al que és l'edifici,
doncs és tan fàcil
com amagar-te una mica
i quan s'obri,
pum, entres.
Ningú s'atura
o molt poca gent
s'atura a veure
com baixa,
sobretot a la nit, no?
A la nit és que és vital.
És que podem evitar,
per exemple,
agressions sexuals
i robatoris
que quan te trobes
en un lloc tancat
i saps que ningú
no et pot ajudar,
la víctima
se sent molt més indefensa
que si estigués
al mig del carrer,
encara que també estigués sola,
però dius
pot passar algú
que me pot ajudar,
però ja saps que no.
No hem de viure
ni amb por ni obsessionats,
només faltaria.
Però amb aquestes prevencions,
quan marxem de casa,
quan deixem el nostre domicili,
doncs així,
que no hi ha ningú.
Ja hem parlat
i alguna vegada
també en aquest espai
amb els Mossos d'Esquadra
d'aquests robatoris
de quan estem a casa,
que estem dormint
i resulta que han tret algú
i no ens hem adonat
afortunadament.
Afortunadament,
millor no adonar-se'n
o si sents un soroll
gires cua i ja està.
Però no és només
el fet
que es pugui vulnerar
diguem-ne
la teva seguretat personal,
sinó que
si estàs de vacances
i tornes
i algú ha tret a casa teva
no és només el valor
del que t'han pres,
sinó la sensació
d'inseguretat
que t'envaeix
i com tornes a recuperar
la seguretat
en casa teva.
Això és el pitjor
que et poden robar.
Sí, jo crec que sí.
Perquè encara que
el que dèiem abans,
encara que no t'hagin sostret res
o no t'hagin sostret coses
de poc valor
o de molt valor
però que no és
massa difícil
per tu tornar-les a reposar,
però la sensació...
A veure,
hi ha un dret constitucional
que és el de la inviolabilitat
del domicili.
És a dir,
casa meva
és casa meva.
Clar,
a casa teva
fas el teu propi
paradís particular,
tens el que t'agrada a tu.
Quan entra algú
que tu no has convidat
és com que
te toquen
una cosa molt teu.
Llavors,
la sensació aquesta
de...
Per què no dir-ho?
De violació.
Han violat el meu espai privat,
l'espai privat
de la meva família.
És molt fort.
Molta gent,
quan ve a posar denúncies
a la policia,
trenca a plorar
per l'estat de nervis
d'això,
de que han entrat
a casa seva.
Potser no els hi han pres res,
una cadeneta d'or
que no tenia
massa importància
o una cosa
que potser estava
a l'hora d'ha perdit
alguns 100 euros,
200 euros,
és una persona
que no hi ha
massa problemes econòmics,
però la sensació
de quan t'entren
a casa teva
és molt fort.
Pers la sensació
de seguretat,
penses que a casa teva
no et pot passar res,
és el teu regne,
com tu deies,
la teva fortalesa
i de cop i volta
resulta que algú entra
i surt
amb aquesta tranquil·litat,
et sents molt vulnerable
i és un sentiment
molt complex
de conviure amb ell
i sobretot
recuperar la confiança
en aquest propi espai.
Alguna mesura més,
Anna?
És que hem repassat
finestres,
amb balcons, portes,
la correspondència,
el vehicle.
El vehicle.
És veritat.
Ens desplacem molt
en vehicle,
en vehicle particular,
no?
No deixem objectes
de valor a la vista,
això és de sentit comú,
però de no valor,
però de no valor també,
perquè a vegades
deixes allà,
per exemple,
el canvi de no sé què,
aquells 3 euros,
un cop de pedra
i t'agafen aquells 3 euros
i que trenquin un vidre
per 3 euros
que t'has deixat allà al damunt,
però per exemple,
quan anem viatjant
en carretera o en ciutat,
intentem evitar
el tipus de robatori
que afortunadament
no és molt,
molt, molt habitual,
però existeix
i sobretot a l'estiu,
que és,
nosaltres diem
el de la roda punxada,
no cal que et punxi en la roda,
però passa, per exemple,
que tu vas amb el teu vehicle,
això passa sobretot a ciutat,
tu vas amb el teu vehicle
i algú t'avisa
que se t'ha punxat una roda
o que t'està sortint fum
per sota, no?
I llavors, clar,
què passa?
Que ens posem nerviosos,
ara què fa?
I ara he de canviar la roda
aquí al mig de la Rambla
o m'està sortint fum,
això esclatarà?
A veure, pensem,
en sentit comú.
Quants cotxes
hem vist esclatar així de sobte?
Jo, particularment,
cap ni un.
A les pel·lis i poc més, eh?
Com a moltes,
que te surt fum,
bueno,
doncs quan tu vegis el fum,
pares.
Mentre tu no vegis el fum,
no paris, no?
Si pot continuar,
la roda està punxada,
però tu pots continuar
a estar en un lloc una mica segur
i tu no ho notes,
que la roda està punxada,
perquè en principi...
Hi ha vehicles d'alta gama
que sí,
que porten aquell dispositiu,
però és que a vegades
te la poden punxar fins i tot.
Ah, és el que t'anava a dir,
que si no està punxada,
doncs ja et poden dir
el que vulguis,
que tu ja notes.
Però a vegades te la poden punxar.
Però jo què faria jo?
O sigui,
què recomanem nosaltres que fem?
T'apunxen la roda,
tu t'atures,
però no baixis.
Tanca't amb els quatre
prestits de seguretat,
perquè en el moment
que tu baixis,
no faràs d'agafar
l'altra bossa,
la bossa de mà,
la maleta,
no sé què,
per parlar amb aquell senyor
que t'està dient.
No, deixaràs tot
i aquell senyor et dirà,
mira,
hi ha un taller allà
que jo t'acompanyo,
que t'ajudo,
que et porto,
què fa?
Et distreu.
I una altra persona ve,
t'obre les portes
i t'agafa,
com a mínim la bossa de mà,
la cartera,
jaqueta,
el que sigui,
no?
Anem molt en compte amb això,
no?
Tanquem el cotxe
amb els prestits de seguretat,
que estan per això.
Acostumem-nos en ciutat sempre.
És una mesura fàcil.
Hi ha molts cotxes
que quan passen
d'una certa velocitat,
15 per hora,
20 per hora,
pum,
i automàticament es tanca.
És una mica per seguretat.
És que no hi pensem.
És que ara estava pensant
en...
Vas per l'autopista,
treus la targeta de crèdit
per pagar el peatge,
deixes la targeta
per allà damunt.
I la deixes allà.
Surs a fer un cafè
i t'has deixat
la targeta de crèdit
allò damunt del cotxe
o damunt del seient
del copilot
i no hi penses.
I el lladre pensa
i si té com a número clau
la matriculada del cotxe,
vaig a provar-ho.
I ja està.
Ja està, ja està.
I si veritablement és així,
sorpresa,
vingo.
Per tant,
anar al cotxe,
no deixar els objectes
de valor a la vista,
clar que és evident,
però mireu això
que hem comentat ara
que a vegades
no ho fem
i no ho pensem.
No ho fem,
no ho pensem.
El cotxe,
la casa
i que tinguem bones vacances.
I que tinguem bones vacances.
I que la tornada
sigui profitosa.
Molt bé,
doncs Anna García
que és agent
de l'Oficina de Relacions
amb la Comunitat
dels Mossos d'Esquadra,
moltíssimes gràcies
per venir una vegada més
aquí al matí
de Tarragona Ràdio.
Ha estat un plaer.
Molt bon dia.
Bon dia a vosaltres.
Adéu-siau.