Ara són dos quarts d'una del migdia, gairebé 10 minuts,
temps com cada dilluns per sortir al carrer.
Déu-n'hi-do, eh?, la quantitat de coses que passen
i des d'aquest espai de cada dilluns
i en col·laboració amb la Fundació Casal Amic.
Intentem explicar-vos la tasca que es desenvolupa a casa nostra,
podríem dir en matèria d'educació comunitària,
a casa nostra i una mica més enllà.
I té raó de ser, això que acabo de dir,
perquè us volem parlar d'un projecte que va néixer a cavall
entre França, Tarragona,
i que se n'ha materialitzat en un llibre
que podrem conèixer aquesta setmana.
Es presenta a la biblioteca del Centre Cívic de Torreforta.
Xavier Saragossa, molt bon dia.
Molt bon dia.
Quin munt de convidats, eh?
Avui complet, eh?, gairebé, això.
Home, és una mica la mostra més gràfica
de quan es diu la Fundació Casal Amic treballa amb molta gent,
treballa en xarxa, doncs avui es demostra,
com en altres vegades, que ens ha visitat la gent
del Casal dels Infants de Barcelona.
Vull dir que això funciona, però aneu una miqueta més enllà.
I també treballeu amb projectes fets a França,
per exemple, a la Bretanya francesa, millor dit.
Cal dir que aquest projecte és social, artístic...
Jo crec que allò multidisciplinar seria el cas d'avui.
Aquest projecte es presentarà en forma de llibre.
Un llibre que, afortunadament, tenim aquí damunt de la taula
i des del punt de vista material és un llibre absolutament preciós.
Sí, eh? La portada té molta força.
És molt bonica.
La mirada que reflecteix un dels protagonistes d'aquest llibre,
doncs jo crec que ja ens pronostica el que trobarem a l'interior.
Es diu Partir.
Són mirades que es fan des de la immigració.
Comencem explicant una miqueta com va sorgir aquest projecte,
com s'ha anat materialitzant,
i per això jo ara començaré a passar la llista com al col·le,
perquè tenim molts convidats i convidades.
Maria Pallarés, molt bon dia.
Bon dia.
Segur que la coneixeu perquè ha vingut altres vegades
com a educadora de carrer de la Fundació Casal Lamic,
però la seva participació en aquest projecte
ha estat en qualitat d'antropòloga.
Paloma Fernández, molt bon dia.
Bons dies.
La Paloma és actriu.
I, a més, em ve de França,
de l'associació L'Age de la Tortue.
I què pintes en aquest projecte una actriu a França?
Així de clar t'ho pregunto.
Què pintes?
Perquè la pregunta és oberta
i així pots explicar una miqueta quina és la teva vinculació.
Bueno, pues sobre todo porque yo soy emigrante
e inmigrante.
Entonces, yo he vivido en Reus casi toda mi vida.
Mi familia vino de La Mancha
y ya emigramos hace ya muchísimos años
y ahora vivo en la Bretaña,
por lo que me he convertido en doble emigrante.
Y trabajo con la asociación L'Age de la Tortue
hace ya tres años,
que me invitaron a hacer un proyecto,
una residencia artística,
como le llaman los franceses,
donde tú vas X tiempo,
en aquella ocasión fueron 15 días
a trabajar sobre un territorio
para hacer un proyecto artístico
y yo decidí trabajar sobre la inmigración.
Y entonces, como yo hacía mucho tiempo
que me tiraba al tiempo
escribiendo cartas a mi familia
desde Francia,
explicándoles cómo me encontraba,
cómo veía Francia,
qué es lo que me faltaba de España,
de Reus, bueno, tot i això,
pues decidí buscar otros emigrantes como yo
que vivieran en el mismo barrio donde yo trabajaba
y pedirles que escribieran ellos también
a una persona que habían dejado en su país de origen,
explicando qué es lo que esa distancia
puede hacer emocionalmente a un emigrante,
el hecho de estar lejos,
aparte de la distancia geográfica,
la distancia que esto implica emocionalmente,
bueno, en fin, todo eso.
Y entonces empecé a hacer una colección
de cartas de emigrantes,
hicimos la publicación del primer libro en Francia,
que fueron solo cartas escritas a mano
en la lengua de origen de cada emigrante
y luego traducidas en francés,
con un fotógrafo, Bertrand Cusó,
que me acompañaba para hacer una fotografía
de cada persona que participaba en el proyecto.
El proyecto nos salió bien,
estuvimos muy contentos
y decidimos hacer un puente entre aquí y allí,
buscando otra vez emigrantes allí
y emigrantes aquí.
Entonces conocí al Nani
y a partir del Nani de la Asociación Ariadna,
que me lo presentó un gran amigo mío,
y a partir de ahí, pues, los liamos a todos.
Nani Vasco, que es aquí. Hola, Nani, bon dia.
Bon dia.
I deixa'm saludar també l'Andrea Eden Hammer,
ella ha estat la fotògrafa.
Andrea, molt bon dia, benvinguda.
Bon dia, muchas gracias.
La fotografia de portada d'aquest senyor,
com es diu?
Qui és?
Bueno, és el Mustafa.
¿Mustafa?
On viu?
A Torreforta.
A Torreforta.
Sí, al barri de Torreforta.
Bueno, lo interesante, en general,
en este proyecto, para mí ha sido lo siguiente,
es que yo también soy inmigrante,
soy austríaca y vivo aquí en Tarragona
y trabajando en este proyecto me he dado cuenta
otra vez que hay dos clases de inmigrantes,
los de primera clase, como soy yo,
sinceramente, porque, bueno, somos europeos
y entonces simplemente eres libre
de vivir en cualquier país comunitario.
Deixa'm felicitar-te pel premi
que vas guanyar fa molt poquet.
Ah, muchas gracias, sí.
En tot cas, el REC, val a dir-ho.
Sí, gracias.
Ja està, tanco paréntesis,
pero aprofitem ja que és aquí.
Muchas gracias, sí.
Bueno, y luego, claro,
hay otra clase de inmigrantes
que son los que vienen de países no comunitarios
que lo tienen mucho más difíciles de legalizarse
y de buscarse la vida, ¿no?
Entonces, en este caso,
quiero felicitar a todos los que han participado
porque han mostrado un gran valor
de escribir sus cartas, de lo que sea,
porque no todos están legalizados, ¿no?
En el caso de Mustafa, lo bonito es que
no entendió, él estaba de visita
y no entendió el castellano,
pero con las miradas nos entendíamos, ¿no?
Y él está ahora muy orgulloso
de haber participado en el proyecto.
A veure, jo si no ho he entès malament,
és la Paloma, la Paloma es posa en contacte
amb el nani, clar, per buscar aquesta dualitat
el nani sap perfectament de qui treballa al carrer,
qui coneix la realitat dels barris de Ponent,
Fundació Casal Lamic, aquest ha estat el circuit?
Sí, exacte, o sigui, des de la Fundació Casal Lamic
i en concret el projecte de carrer,
el que ens hem plantejat és fer l'aterratge a la zona,
perquè en aquest cas, l'Aix de la Tortua,
evidentment, no tenia contacte amb el territori
i l'Ariadna Poquet, podríem dir.
I això, vam fer tot l'acompanyament en el territori.
I què anàveu allò amb la recerca
de persones immigrades que tinguin un perfil
i que es pugui adaptar per crear un paral·lelisme
amb aquest treball que s'havia fet a Bretanya?
Com va ser un treball...
És un treball de camp, no?
Sí, permeteu-ho explicar una miqueta el paraigües
de com s'entén tot això per quadrar totes aquestes peces.
El projecte que ens...
Avui vèiem un llibre,
però és una cosa una mica més gran.
El que s'intenta amb aquesta col·laboració
entre l'Aix de la Tortua,
el casal d'amig i Ariadna,
és a través de l'art,
que és de la part de la Tortua i Ariadna,
fer una mica de xarxa social.
I nosaltres creiem que a vegades
si es tracten els problemes,
entre cometes, molt grans, socials,
només des de la banda social,
a vegades hi ha certs bloquejos.
Però artísticament,
l'art dissola aquests problemes,
perquè el que és exòtic per l'art és molt bonic.
Llavors, crea altres llaços de comunicació.
Aquest és el que empara
o la intenció del projecte més ampli.
I per fer en particular en aquest projecte,
fer aquest llibre i trobar les persones,
nosaltres sí que podíem proporcionar informació als artistes,
però qui coneix realment el territori i el carrer
és la Fundació Casalamic.
Primer vam picar algunes portes
i vam dir,
com podem arribar a la paraula de la gent,
que és el que ens interessa.
Tothom ens adreçava cap allà,
va ser molt fàcil,
ells ens van obrir les portes
d'una manera encantadora i molt fàcil,
i tot això ha fluït.
Això va començar al novembre
i ja tenim el primer producte
d'aquest seguit de col·laboracions,
que n'hi haurà més.
I perquè el llibre fos el màxim ric possible,
el que no es podia.
Una manera de parlar és repetir perfils,
és a dir,
intentar trobar tot el ventall,
tota la representació d'aquestes mirades
de la immigració,
des de l'Andrea,
que em penso que tu tens una carta,
no?, aquí a Lleix.
Sí, sí, sí.
Ara he obert i he vist,
i em penso que tu també,
que t'adreces a una amiga teva
o a un familiar,
no sé què es diu, Cristina.
A mi hermanita, sí.
A tu hermana.
Sí.
És a dir,
que tots teniu aquí,
hi ha perfils molt diferents,
molt heterogènics,
del que és el fet de marxar de casa teva
i abandonar tot allò que estimes.
Sí, exacte.
Bueno, el tema és,
bueno,
fent treball de carrer pur i dur
i també contactant una mica
amb recursos i serveis de la zona,
doncs vam arribar a aquestes persones
i era, bueno,
explicar una mica la seva experiència
com a persones que han deixat
el seu lloc d'origen.
Aquesta experiència com ha anat?
Expliqueu-me una mica.
El llibre està aquí
i el llibre es presentarà formalment
i es farà un article,
es farà una crítica,
es llegirà.
Vosaltres com us heu sentit
fent aquest treball?
És un treball
que està en la línia
de la vostra vida
i de la vostra manera
d'entendre la feina,
moltes coses.
És d'aquestes coses
que t'enriqueixen tant
i també són d'aquestes coses maques
que són, en principi,
o d'idea molt fàcil,
trobar gent que expliqui
el seu recorregut.
La idea inicial
no és que sigui complicada,
després encaixar-ho
és més complicat,
però que t'enriqueix tant
conèixer les vicissituds
o el dur que és
marxar d'un lloc a un altre
i que t'expliqui
amb una senzilla carta
de 20 línies,
d'allà coneixes
la persona en si mateixa,
coneixes com troba
el país d'acollida
o la zona d'acollida,
què pensa del seu país d'origen
i tot aquest trajecte
està descrit amb emocions,
no amb descripcions
que si això és gran o petit,
no,
tot adreça,
té una connotació emocional.
Saps una cosa
molt interessant,
molt interessant,
entre moltes altres,
que tornem a la comunicació epistolar,
que són cartes escrites a mà,
segurament moltes d'aquestes persones
o la majoria quotidianament
amb la seva família i els seus amics
es comuniquen a través d'e-mail,
missatges, etcètera,
però aquí recuperem el llapis i el bolígraf
i jo no sé què penseu vosaltres,
però sembla que escriure a mà
en un paper en blanc,
jo no sé si et predisposes
un decorat especial,
perquè tingui un to diferent
que si ho haguéssim fet
a través d'un e-mail,
no ho sé,
ho pregunto per l'experiència
que heu tingut vosaltres.
És més romàntic
escriure a mà.
Més incòmode,
no arriba tan aviat,
però escolta...
Més càlid, no?
És més romàntic.
A mi m'agrada la palabra romàntic
i soc una militant de escriure cartes
i per això...
El senyor que ha fet el més romanticisme,
te deves a dir-ho, home.
Bueno, bueno.
Sí, sí,
hay que escriure cartes
i jo, vamos,
invito a todo el mundo
a que escriba
perquè quan escribes una carta
que tu l'has escrito
con tus propias manos,
que l'has tenido en tu mano,
que l'has enviado,
que l'has metido en el buzón,
que l'has comprado un sello,
quan la persona la recibe
és com un tesorito, no?
Sabes que...
I les guarda.
I després les guarda,
que els i-mails
van a la papera de reciclatge,
constantment.
Ara, també,
i no faig un acudit fàcil,
és cert,
tots els que tenen ja
una certa edat
el contacte amb la resta del món
i els amics
ho hem fet a base
de cartes i segells,
el dineral que ens hem deixat
i després conservar les cartes
i no faig un acudit fàcil,
però ara jo no m'atreviria
tal com funciona a Correus
i és cert, eh?
Et,
com es nota
que no heu enviat
una carta últimament?
Jo envio postals
a cada lloc on vaig
i arriben, eh?
Arriben totes
i...
Doncs això sóc jo
que em tenen mania.
Segur,
segur que és alguna cosa personal.
El otro bonito
és que realmente
es muy íntimo,
casi es como un abrazo,
no?
Que estás pensando
i además
hay una cosa más
con el correo electrónico
que es virtual,
no?
Que muchas veces
escribimos a una velocidad
si luego lo escribes a mano
te das cuenta
que lento funciona
todo esto realmente,
no?
O sea que...
I el ritual del paper,
del color de la tinta,
aquell paper l'ha tocat
l'altra persona,
ara arriba a les teves mans,
és el que diu la Paloma.
És romàntic
en el sentit més ampli
de la paraula.
Es poético.
Podem llegir
algun trosset de carta
o alguna carta
ja que tenim una actriu
aquí a l'estudi?
No sé si seria possible.
Si et ve de gust,
eh?
Jo aquestes coses
no m'agrada forçar-les.
No, no m'importa.
Puedo leer la introducción.
Molt bé.
Que quizás es lo que...
Doncs em sembla molt bé.
En francés,
en catalán o en castellano.
Com tu vulguis.
Lo importante es que cada persona
que ha participado,
cada inmigrante ha escrito
a mano en su lengua de origen
y todo el libro está traducido
en catalán, en castellano
y en francés.
Doncs en la que tú vulguis,
en la que te trobis
més cómoda.
En castellano.
Doncs vinga.
Vivo en Francia
desde hace cinco años.
Soy española,
un ave migratoria como tantas.
No tengo grandes problemas
por el hecho de ser inmigrante,
pero soy inmigrante
y conozco el sentimiento de lejanía.
Llevo todo este tiempo
escribiendo cartas
a mi familia y amigos,
intentando que la distancia
que nos separa
solo sea geográfica.
Cartas que escribo a mano,
que tiro al buzón con decoro,
esperando siempre la sonrisa
que dibujarán al recibirla
y esperando respuesta, claro.
Este es el sencillo origen
de este libro.
A costa de escribir
y escribir al extranjero,
tomé conciencia
de lo que significa ser extranjero,
forastero, extraño, raro.
Y emprendí la búsqueda
de otros seres
que partieron, como yo,
de algún lugar en el mundo.
El fruto de estos encuentros
es una colección de cartas
de inmigrantes
destinadas a una persona querida,
a su país de origen
en su lengua materna.
Una colección de cartas
íntimas, muy personales,
recogidas en dos territorios
diferentes,
en el barrio del Blon,
de Renes, Francia,
donde colaboro
con la asociación
L'Age de la Tortue,
y en los barrios
de la zona punente de Tarragona,
España,
en colaboración
con la asociación Ariadna
y la fundación Casallamic.
Cada carta
está acompañada
de un retrato
de Bertrand Cusó
o de Andrea
Eidenhammer
y de un escrito
del sociólogo
Andrés O'Vaix
y de la antropóloga
y educadora social
María Pallarés Serena.
Todos los textos
están traducidos
a tres lenguas,
francés, catalán
y castellano,
con la firme intención
de ser fieles
a los originales
y respetar el lenguaje,
la expresión
y el registro
de sus autores.
Me disculpo
de antemano
por cualquier error
de traducción
que se haya podido cometer.
Algunas de las traducciones
las he realizado
yo misma
con los remitentes,
con quien apenas
tengo en común
una de las lenguas.
Los encuentros
con cada persona
han sido,
ante todo,
humanos.
Algunos más sencillos,
otros más complicados,
fugitivos,
duraderos,
posibles
e incluso imposibles
en algunas ocasiones,
pero todos repletos
de una gran riqueza.
Espero que la lectura
les sea propicia
y la reflexión
infinita.
Heu esbrinat
entre tots
com se sent
independentment
del tema
socioeconòmic
a banda,
perquè això ja després
cada perfil,
ho deia l'Andrea,
hi ha diferents,
també entre els immigrants
hi ha classes,
jo ho dic en el sentit
de com es mouen
i l'entorn,
etcètera,
etcètera.
Independentment
de la situació
socioeconòmica
de cadascuna
de les persones,
tots els immigrants,
totes les immigrants
tenen un tret comú.
Bé,
podríem parlar
de morrinya,
no?
Allò que els especialistes
parlen de síndrome
d'Ulises.
Sí,
bueno.
Però també,
yo creo,
o sea,
hay una cosa
que encuentro
muy importante
que es el hecho
de la curiosidad
nos lleva también,
o sea,
no siempre
es una necesidad
de emigrar
para nada,
sino muchas veces
la búsqueda
de aventuras,
de definirte
de nuevo,
dejar algunas cosas
atrás
y buscar
nuevos horizontes,
pero también
definirte de nuevo,
¿no?
Y el hecho
de tener que moverte
en otro idioma
que no es la tuya
es muy interesante
porque al principio
estás como en un teatro
mirando todo,
no entiendes nada
y poco a poco
vas entrando
en este mundo,
¿no?
Y lo otro,
yo creo,
es una gran riqueza
precisamente aquí
en Tarragona
multicultural total.
O sea,
lo que podríamos
aprender
de cada cultura
es impresionante,
¿no?
No siempre
la motivació
es econòmica
cuando uno
deixa todo
allò que tiene
y marcha
a un otro lloc.
Hay otras motivaciones
sovint,
¿no?
Sí,
sí,
sí,
sí.
Bueno.
Pero lo que tienen
en común
todo el mundo
yo creo
que es la nostalgia.
La nostalgia.
T'enyora
sempre,
¿no?
per bé que estiguis.
Siempre.
I todos.
La terra és la terra,
¿no?
Sí,
ho mostren molt
les cartes,
eh?
Vull dir,
el sentiment aquest
de pena,
tot i que
el pas a deixar
el teu lloc d'origen
t'hagi anat
de conya
i això,
bueno,
sí,
exacte,
és el que diu el Javi,
que la terra és la terra
i, bueno,
que es troba
com molt especial.
Sí,
però és curiós
perquè de tots
tenim una llarga
experiència
com a immigrants
o fills d'immigrants
als anys 40,
50,
a Catalunya,
totes les famílies
que han vingut
de tot arreu.
Algunes sí que pensaven
no,
estalviaré
i em compraré
la casa al poble,
allò en plan indiano,
gairebé
i me'n tornaré.
La quantitat
de persones
de qualsevol punt
de l'estat espanyol
que no volen tornar
i no perquè no s'enyorin
sinó perquè dius
jo ara és que ja no tornaré
i ja em quedaré aquí.
Vull dir que tens
aquesta enyorança
que més aviat
és com un imaginari
perquè realment,
realment
no tornes
però ja estàs bé
com estàs,
no?
És un gran mecanisme,
però Mateu,
una altra de les coses
que voldríem fer
o que ho estic treballant
és un documental
i que investiga
aquest conflicte,
no?
Que tothom diu,
li preguntes,
tu tornaràs?
I a qualsevol li mira
i tu,
sí,
quan?
No ho sé,
no?
Li preguntes 20 anys després
i tornaràs,
sí i tal,
però si portes 20 anys,
tens els 3 crius,
els crius ja fan la seva vida,
no?
Però tothom diu
que tornarà,
és ben curiós,
no?
i la gent que ho deixa enrere
de dir,
bueno,
ja no tornaré,
també ho fa amb una gran pena,
no?
I aquest conflicte,
jo crec molt interessant
d'investigar-lo,
no?
Tant la gent que diu
que tothom és convençuda
o la gent que no,
no?
I llavors,
això seria una altra cosa,
d'aquí un any o el que sigui,
doncs vindrem a un DVD,
a un documental,
tant de bo,
ojalà,
cercant aquests petits conflictes,
no?
I crec que està,
aquests mecanismes que ens mouen
són molt bonics d'investigar,
com aquest llibre o com...
Clar,
és el que dius,
és que això no és només una part
de tota una sèrie de projectes conjunts
que segurament vindran,
no?
I és la millor notícia de totes,
no només el fet de tenir aquest llibre
i que el presenteu aquesta setmana,
sinó que és només un llibre,
un principi de moltíssimes coses més.
Sí, exacte,
bueno,
és el que hem començat a introduir el Nani,
vol dir la idea,
és un primer pas a aquest llibre
amb la intenció de fer un projecte
ja de caràcter anual...
La casa, no?,
que ens han donat?
Com ens han donat una casa.
Ah,
ens han donat una casa.
Ens han regalat.
És que no m'ho puc creure.
Bueno,
al començar a fer aquest projecte
vam veure que la col·laboració
i el fet de treballar sempre
o amb immigrants
o aquest principi que dèiem,
no?
És a dir,
l'art com a mediador,
com per fer xarxa,
no?
Van plantejar d'aconseguir
que ens donessin una casa
al barri de Ponent
perquè no és el mateix
treballar en un barri,
això també ve per part de la Fundació
que s'ha de ser l'amic,
que treballem en un barri
des de fora mirant...
Ah, sí,
jo miro tot des de...
Això,
s'ha d'estar dins,
no?
Llavors,
també quan proposéssim
a qualsevol artista
venir a fer una acció
a la zona
que tingués
una casa dintre del barri,
no?
Llavors vam demanar
a la Generalitat
un pis
i vam tenir la sort
que ens ho van donar
i ara estem reformant-lo
precisament
per convidar
els artistes
de França,
de Romania,
que també estem col·laborant
amb una altra associació d'allà
i, bueno,
començar a fer
accions artístiques
en aquest sentit.
Doncs fem un punt i seguid
i tornem a parlar,
Javier,
et sembla bé,
perquè, clar,
el Nani ara acaba
de plantejar un tema
apassionant
al qual li podríem dedicar
tot un espai al carrer.
És la 1,
arriben les notícies...
Dimecres,
dimecres i dijous,
acudem-nos.
No, no,
dimecres i dijous
a la Biblioteca Pública
del Centre Cívic de Torrefort.
I dijous a la Casa Canals
de Tarragona.
És a dir,
feu doble T de bolos.
Moltíssimes gràcies
i enhorabona.
Bona sort.
Adéu-siau.
És la 1,
les notícies,
tornem immediatament.