Fins demà!
Fins demà!
Avui en volem parlar, volem anar a Namíbia, és el país que us proposem en aquest viatge.
Coneixerem, per exemple, també un bosc patrificat de més de 2.000 anys d'història.
Ho farem acompanyar el gerent del patronat municipal de turisme, Carles Sanz.
Carles, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Ara ens estàvem situant al mapa, més o menys, i és això.
De fet, vosaltres arribeu a Sud-àfrica, no? És el punt de sortida.
Sí, el punt de sortida és de la capital de Sud-àfrica, de Johannesburg.
I de Johannesburg ens vam desplaçar cap a Windoeck, on ens vam trobar tota la colla, que érem 14 persones.
El viatge, en definitiva, érem camió i tenda, érem 28 dies amb camió i tenda,
per als deserts de Namíbia, anant fins a l'Ocabango, i a Botswana, i acabant a les catarates Victòria de Zàmbia.
El camió de... com que s'han vist a l'antic París de Carles?
Sí, l'estètica és similar, el que passa és que té una zona condicionada perquè puguis anar assentat relativament còmode,
perquè hi ha tirades molt llargues, penseu que són molts, molts quilòmetres de pistes,
cada dia potser hi havia dies que feia 600 quilòmetres per pistes,
i tot, aviam, el premi quan arribaves és absolutament espectacular i valia la pena, no?
Però recordo jornades senceres, senceres, recordo quedants atirats amb el camió durant hores
i esperar altres viatgers perquè ens poguessin treure d'allà,
i recordo, no sé, que ens adavantessin les dues rodes del camió perquè van saltar, no?
És Àfrica i Àfrica...
Ells sempre et diuen, això és Àfrica i posa't tranquil, que tot s'arreglarà i no acaba passant mai res, no?
I és veritat, és veritat.
A Àfrica quan hi ha un problema mecànic que s'ha de resoldre tant sí com sí, no?
És a dir, i s'improvisa molt, eh?
Sí, es resol amb aquella...
amb aquella xispa, no?, que tenen de ser més enginyosos perquè tenen menys recursos, no?
I al final, recordo quan van saltar les dues rodes de darrere del camió en què ens van avançar,
i vam acabar arrastrant el camió en per una pista a prop del Pubo, a prop del País dels Jimbes.
Recordo que al final, després de molt rumiar i anar-se'n amb un burro cap al poble
i veure... ens vam fer dormir allà, i al final el que vam fer és repartir els espàrrecs dels camions
i vam anar amb totes les rodes envers quatre espàrrecs en tres, no?
Una cosa que, bueno, és relativament lògica, i aquí segurament no hauríem sabut resoldre amb la facilitat que van fer-ho ells.
Aquí hauria vingut un helicòpter, no?, i ens hagués portat el recanvi. Allà no, eh?
No, i aquí ens posem molt nerviosos, i te'n dones compte que Àfrica en general, eh?,
qualsevol país que visiteu d'Àfrica, la gent sap quan surt de casa però no sap quan arriba, quan fa un desplaçament.
Llavors, és un altre ritme, i ells saben que, bueno, els cotxes espatllen,
saben que potser trigaran envers d'un dia en trigaran dos, però saben que arribaran,
i, bueno, és una mica... te'n dones compte que nosaltres som un país molt més ric
i, però, a vegades, el ritme de vida no sé quin és millor, si el seu o el nostre, eh?
És l'experiència africana que, a més a més, també està plasmant en diferents frases fetes, no?,
que són molt típiques d'allà, no?, que t'ho diuen, que ells, vaja, això és això, no?,
que la tranquil·litat és omnipresent, no hi ha pressa mai, eh?, a Àfrica.
No, no hi ha pressa perquè és una vida molt més limitada,
amb molt menys recursos i el que fan és gaudir una mica més de l'espai,
del temps, de la natura, dels pocs recursos que tenen.
Sí, recordeu, fa anys, aquí també els nens jugàvem molt més pel carrer,
la gent portava un altre ritme, segurament el serrallo fa 40 o 50 anys
haguéssiu vist una societat.
Jo recordo, jo que soc de Calella de la Costa, un litoral molt turístic,
recordo ser fotografiat pels turistes alemanys,
perquè eren els típics nens que corrien per allà jugant a futbol.
Doncs una mica quan te desplaça a aquests països, amb molta més diferència, no?,
recordes una mica aquells altres ritmes que havia també tingut no fa tants anys en la nostra societat.
Jo també recordo que em fotografien turistes del poble, també,
però allò banyant a la desembocadura del riu, plena de trastos i d'andròmines,
i ens hi banyàvem.
I per ells eren una animalada, no?
I per ells deien el carai.
Sí, doncs allà passa igual, veus els nens amb consol bassa,
banyant-se i passant-s'ho bé, rient.
Bueno, sí que tenen moltes mancances,
però jo sempre m'ha agradat molt viatjar i sempre que torno d'aquests països
em pregunto qui és més feliç, ells o nosaltres, i no tinc resposta.
El Simba, també el Serero, no?, són dues de les tribus genuïnes allà, no?,
autòctones que coneixeu al llarg del viatge.
Sí, el viatge es desenvolupa, surts de Windoeck i te'n vas cap al sud,
cap al sud te'n vas a un gran canyó que es diu el Fish River,
que diuen que és el segon canyó més gran del món,
on hi ha restes encara de pintures de bushimans,
on comences ja a familiaritzar-te amb el país, amb aquest desert, no?
Llavors ja quan puges, ja vas cap al Namim,
que cap al que és el Namim, on et trobes les grans dunes aquestes vermelles
tan fotografiades que tu comentaves,
i no és fins després del Namim,
de passar en persona com un,
que arribes al país de... arribes al Pubo,
que és una població que jo vaig trobar absolutament espectacular,
perquè hi ha una barreja de tribus,
de vestimentes, que és absolutament espectacular,
i allà hi ha els Heredo i els Gimbas,
que els Gimbas tristament no els podeu recordar,
perquè hi ha un programa que jo crec que és infecte
i que no hauria d'existir per la televisió,
que es diu Con la tribu,
o alguna cosa així on posen gent.
Doncs aquests Gimbas, els que vaig visitar,
els que vam visitar,
són els que sortien justament a aquest programa.
Són els Gimbas, la gran peculiaritat que tenen
és que no renten,
bàsicament les dones no renten mai,
el que fan és tenir cura de la seva pell,
barrejant grassa d'animal amb una polsa vermella,
i s'unten tot el cos,
i el que fan és treure's això i tornar-s'ho posant,
i és la seva manera d'estar neta.
Llavors els dona aquell aspecte,
recordeu, amb aquelles rastes fangoses,
amb aquella pell tan vermella,
i en general solen ser bastant,
una raça, jo diria que força, força atractiva,
tant els homes com les dones,
són alts, són forts,
és una tribu espectacular de veure
i que encara conserva,
s'ha de dir que a l'Ocol els he fet molt de mal,
certes influències nostres,
però que encara conserva bona part del seu encant.
Són bàsicament al desert,
és un país desèrtic,
fonamentalment.
Sí, ells,
la tribu dels Jimbes,
que estan situats en una zona que es diu Epupa Falls,
que són les catrates Epupa,
perquè ells així ens tenen aigua a prop,
és un lloc espectacular,
perquè es barreja,
és el punt aquell on es barreja el desert,
tens aquella sensació d'oasi,
perquè allà en aquella zona hi ha verd,
perquè està plena de baobabs,
baobabs,
per qui no ho sàpiga o no hi caigui,
és aquell arbre africà tan i tan gros
que explica la llegenda
que era l'arbre més maco,
més gran de la creació,
i com que era tan maco i tan gran,
els mateixos déus van tenir enveja
i ja ho van sembrar al revés.
Cap girat.
Cap girat,
perquè no fos tan maco,
i al final és absolutament espectacular,
però sí que té,
et dona la sensació que envers de ser un arbre
són les arrels que tiren amunt,
però són grandiosos i semblen de pedra,
i amb aquelles postes de sol,
és absolutament espectacular.
La fauna també és impressionant,
no?,
perquè la zona d'Àfrica...
Sí, la fauna que et trobes més impressionant
per aquesta zona
es troba en el parc natural d'Etocha.
Etocha té un avantatge
referent a altres parcs naturals
que podem trobar per Àfrica,
com a Quènia,
i és que, com que és un país molt més sec,
el que fan és tenir punts d'aigua
on els animals van a beure.
Llavors, per al visitant,
per al fotògraf,
per al que estem fent aquest safari fotogràfic,
aquest safari vivencial...
T'ho posen bé, t'ho posen bé, no?
T'ho posen molt bé.
La veritat és que tenim unes fotos...
Me'n recordo,
anava amb el meu germà,
érem 14 de colla en el camión,
i qui m'acompanyava,
així més directe,
era el meu germà,
i tots dos ens agrada molt tirar fotos,
i ens barallàvem a vegades
per tenir la càmera,
perquè sortien unes fotos
de postes de sol,
amb girafes bevent,
amb elefants que arribàvem,
amb rinocerons...
Tenim una foto, recordo,
d'un lleó,
llepant la cara d'una lleona
en primer pla,
i portem una màquina
absolutament normal,
no us penseu cap tipus de...
No, no,
qualsevol que pugueu tenir vosaltres,
i sortien unes fotos
absolutament espectaculars.
espectaculars.
i l'única,
el seu de l'unica món l'unica món...
Música
Déu-n'hi-do, quin viatge, eh?
Estem veient imatges aquí per internet i estem al·lucinant, literalment, dels paisatges.
A més, un viatge que no només toca un país, sinó que aneu llepant també una mica la frontera amb altres països, no?
Com ara que anem cap a la zona del delta d'Ocabango.
Sí, l'eix principal del viatge és Namíbia, però passat Etoxa ens vam dirigir cap a Epopafols
i d'Epopafols vam anar ja cap a Botsguana, on vam visitar un parc natural totalment espectacular
perquè hi ha una reserva d'hipopòtams molt gran.
A més, vam tenir la sort i la desgràcia d'enganxar un foc aquella tarda
i recordo que tenim imatges, recordo fotos amb un color absolutamente vermell de tot,
amb els elefants molt a prop, unes sensacions d'aquelles que dius molt espectaculars.
I d'allà, aquella mateixa tarda, vam anar cap al delta d'Ocabango,
que la gran gràcia o gran mite d'Ocabango és que és un gran riu que desapareix de cop en el terra, no?
Àfrica, com qui diu, se'l veu. Es veu tota l'aigua d'Ocabango.
Imagineu-vos l'Aset, que té el desert, no?, en aquella zona.
I és un delta absolutament vergi, és un parc natural,
on t'aporten en camió fins als seus límits
i a partir d'allà et desplacen amb unes piragües
que són fetes de buidant troncs, que es diuen Mokoro,
i et desplacen per allà per arribar a una zona on acampes
i llavors cada dia fas excursions a peu, veient...
Aquella zona veus molts de rinocerons d'aigua.
És una zona espectacular, eh?
Imagineu-vos un delta absolutament grandiós enmig d'una esplanada,
com si fossin els Monegros, però tot verd,
amb tota aquesta fauna, amb tot aquest paisatge.
Jo crec que és un dels llocs més preciós del món.
El cel, quan esteu acampats de nit, mireu cap a dalt?
Sí, home, penseu que...
Clar, vas en camió i tende, i a la nit, bàsicament,
ens preparàvem el menjar en el propi camión
i cada dia enceníem un foc.
I jo penso que una de les millors estones del dia
era fer la xerrada estirat a terra
contemplant aquell cel absolutament meravellós,
que cada dia teníem oportunitat de veure,
perquè, clar, contaminació lumínica zero,
estàvem molt a prop del tròpic,
tot això vol dir que...
La veritat és que quan t'hi poses a mirar el cel,
et trigues uns minuts, no?
Però quan portes uns 10 minuts o així,
la sensació fins i tot és que el cel se't cau al damunt, eh?
De tantes llums i de tanta intensitat com té.
I el so del desert de nit?
El so del desert de nit és el silenci, absolut.
És una cosa molt estranya,
i ens passa a la gent de la nostra societat, no?
No ens en donem compte,
però sempre, sempre estem sentint alguna cosa.
Llavors, quan estàs en algun lloc on el silenci és absolut,
t'estranya perquè gairebé el que et passa és que et sents...
El que passa és que et sents tu mateix.
I això, per nosaltres, és una sensació molt estranya.
Estava pensant que ha de canviar molt la perspectiva
un cop tornes aquí, no?
Amb aquests desviències...
Sí, jo crec que el viatjar no és...
Aquest viatge potser és dels més espectaculars que he fet,
però crec que sempre que viatges tornes una mica canviat.
I més que canviat, penso que tornes una mica millorat.
Ets capaç d'entendre moltes altres coses,
ets capaç de ser molt més tolerant
i ets capaç de relativitzar certes coses
que en la nostra societat semblen intocables i no ho són.
Abans em parlaves d'un bosc petrificat,
un bosc que...
No sé si hem de fer una regressió ara cap endarrere o no?
Sí, està situat en el desert del Damim.
Jo t'ho comentava perquè és poc conegut,
però en canvi la imatge, si veieu les fotos,
són imatges d'aquestes que heu vist tota la vida,
molt repetides.
Està situat entre les dunes aquestes que dèiem tan altes del Damim,
vermelles.
Imagineu-vos una vall petita,
com podria ser el casc històric de Tarragona,
per dir una cosa,
on tot són arbres absolutament secs,
amb una sorra blanca
i envoltats de dunes de 300 metres, 250 metres,
vermelles.
És una sensació,
és un lloc absolutament màgic,
on, clar, el temps s'ha parat.
El que passa allà és que hi ha hagut una retirada de l'aigua dolça,
fa uns 2.000 anys,
i degut a les característiques d'aquest clima tan sec,
sense humitat,
el que ha passat amb els arbres, amb la fusta,
és que ha quedat absolutament petrificada
i passen cents i cents d'anys
i aquell paisatge no varia.
Varia una mica, jo crec,
per culpa dels turistes mateixos,
que en aquests països hi ha cert descontrol
amb aquests grans elements,
grans recursos,
i, bueno, el turista ens passegem per allà tranquil·lament
quan crec que hauria de ser una zona molt més delimitada,
però és absolutament màgic.
Hi ha vida en aquest bosc petrificat?
Perquè ara sí, per aquí, no sé si és un camaleó
o una vestida així tipus llargadaix, no?
Jo, l'única vida que vaig poder veure
per al bosc petrificat
són unes aranyes que hi ha molt típiques
en el desert del Namim,
que veus les seves petges pertot arreu,
escarbats i algun escurçó,
i poca cosa més.
i veies que passava en alguna parra,
algun ramat de cabres,
que en algun moment,
a Epopafols, per exemple,
el nostre conductor,
recordo una anècdota,
perquè és que se'n va anar a comprar una cabra,
el conductor.
Per menjar.
Sí, sí, i la va matar,
i ens la va cobrar,
i aquella nit vam menjar cabra nosaltres,
i els mateixos habitants d'Epopafols,
gràcies a l'aportació dels turistes.
i m'ajudo que el gust
hauria de ser una mica diferent,
més furtó de cabra,
per dir mal, eh?
Sí, per nosaltres la carn era,
per ells era exquisita,
i per nosaltres era dura,
amb molt de gust de cabra,
però bé...
És el desert,
ja gana,
i cap a dins.
Sí, i està bé.
Però sí,
el gust de veritat que...
Estem molt refinadets,
eh, nosaltres.
Ells van disfrutar més que nosaltres.
Quan li va costar,
per ser la cabra,
s'ho va dir, no?
O la va canviar?
Va fer un intercanvi...
No me'n recordo,
però era absolutament ridícul, eh?
No...
Podríem...
No sé,
si et diies que potser la cabra valia 10 euros,
una cosa així,
no,
era absolutament ridícul per nosaltres, eh?
Les postes de sol com són aquí?
Hi ha dos moments màgics,
hi ha dos moments màgics,
jo crec...
De fet,
en tots els viatges, eh,
per mi,
jo...
M'agrada estar quan aixeca el sol,
perquè la llum d'aquests matisos nous de vida,
de despertar,
sens aquelles olors...
Avui que venia cap aquí pensant en el viatge que havíem de comentar,
pensava,
avui hi ha una temperatura similar a quan t'aixeques allà al desert,
i en canvi ell després t'espera aquella calor,
aquell sol tan fort.
La posta de sol després torna a ser un moment absolutament màgic
per fotografiar, per gaudir.
Jo vaig tenir la sort que,
al anar amb el meu germà i els grans de tots dos la fotografia,
en molts moments vaig poder oblidar-me absolutament de la càmera
i poder gaudir absolutament durant hores,
estar mirant...
Recordo diverses postes de sol, eh?
Però cada dia eren espectaculars.
L'Epopa Fols recordo una de les més espectaculars,
perquè vam sortir al campament,
per el nostre compte ens vam anar a pujar a una muntanya
que hi havia a prop,
i vam veure des d'allà com es ponia el sol
sobre el país dels Gimbas,
sobre aquelles catarates,
i, home, era una sensació...
Són sensacions d'aquelles que...
que la veritat val la pena viure-les.
Les Catarates Victòria també és una part del viatge, no?
Ja més cap al nord, més cap amunt.
Sí, la part final del viatge
vam entrar a Zimbabue,
i allà ens vam trobar
l'espectacularitat de les Catarates Victòria.
En un país, Zimbabue, molt dur,
amb molta pobresa,
vam trobar molt espatllat,
crec que continua igual,
però amb una meravella,
jo crec que una de les meravelles del món,
que són les Catarates Victòria,
que no són tan grans en extensió com les diu Azul,
però que tenen una caiguda més espectacular,
que són més tancades.
Recordem que ho va descobrir en Livingstone,
no sé si fa 300 anys o 200 anys,
que ara conserva, quan arribes a aquest lloc,
aquell impuls màgic de...
de... ostres, què fa això aquí, no?
Cada cop un riu es talla d'aquesta manera
i aquesta explosió d'aigua.
Jo vaig tenir la sort de poder anar fins a Zàmbia,
i a Zàmbia vaig agafar un helicòpter.
Recordo que anàvem amb una parella de jueus,
que ens vam trobar allà,
i vam agafar un helicòpter i vam sobrevolar les Catarates
i era espectacular.
L'època que vam anar no era l'època que hi havia més aigua,
però... ostres,
és una sensació d'aquelles també úniques.
Imagino que des de dalt
la seva magnitud fa que siguin també una mica inabastables, no?
Jo hauris de tindre un objectiu de càmera
amb una gran angular, no?, per agafar-les.
Sí, home,
intentes fotografiar aquell...
allò, quedar-te amb la visió...
Jo sempre dic que la fotografia,
la gent que en sap molt,
Déu-n'hi-do, no?,
que sap transmetre,
però que aquests paisatges que són tan grans,
tan immensos,
que al final només veus una petita part, no?
Només veus aquell retall, no?
I aquell retall, bé, és bonic,
però que és bonic, de veritat,
és la sensació d'aquells 360 graus de meravella natural, no?
Aquí jo diries que hi ha més infraestructura a nivell turístic.
A les Catarates Victòria...
Les Catarates Victòria és un punt turístic força important.
Et trobes que hi ha, bueno,
hi ha des de l'hotel cinc estrelles,
nosaltres estàvem a Mongalov bastant senzillets,
però jo el país que vaig...
Namíbia, com a país, sí que està bastant bé,
perquè havia estat molts anys colònia alemana,
és un país molt estable,
i llavors ha fet que el viatge turístic,
tot i que gairebé no hi ha carreteres,
tot són pistes, és bastant segur,
no tens masses problemes.
És un país amb molt poc conflicte
i que està acostumat a rebre aquest tipus de visitant.
Jo crec que a nivell de país
és un dels més segurs de l'Àfrica
i un dels més espectaculars, Namíbia.
La costa del país també té la seva singularitat, no?
I crec que hi ha colònies de llagons, marins, fòssils...
Sí, quan passes després del desert del Namím
hi ha una població molt coneguda,
a més, molt lligam amb Espanya,
perquè és suà comú.
Allà hi ha un gran edifici,
que és la Casa del Mar d'Espanya,
perquè aquella zona és molt important a nivell de pesca.
I aquesta zona es diu la Costa dels Esquelets,
no per als Esquelets d'animals,
sinó per als Esquelets de vaixells.
Hi ha una inversió tèrmica molt important,
xoca l'aire del mar fred
amb la gran calor que ve del Namím
i llavors el que passa és que
gairebé sempre hi ha boira.
Llavors, ara ja no sol passar,
però antigament els vaixells
que anaven limitats amb el seu equipament tecnològic,
moltes acabaven embarrancats en aquella costa
i llavors acabaven destruïts
i d'aquí el nom de la Costa dels Esquelets.
Sí que hi ha una importantíssima colònia
de llagons marins
que s'hi van visitar i que val la pena.
Estem veient moltes imatges de vaixells
abandonats a la platja, com aquell que diu.
Sí, sí, sí, d'aquí el nom.
És espectacular veure la quantitat de vaixells
que hi ha davant d'aquesta costa pescant.
No diria la majoria,
però bona part dels quals són espanyols
i hi ha un moviment de pesca
molt, molt gran.
Sóc en un s'ha transformat, gràcies a la pesca,
en una ciutat bastant important
i a més a més té tota una sèrie
d'activitats turístiques.
Sóc en un record que vam poder
fer una sortida amb quad per al Namím
i recordo que ens vam tirar
per a caigudes perquè gràcies a aquesta inversió tèrmica
que hi ha, la temperatura de dalt de 3.000 metres
era gairebé la mateixa, una mica més fresca
que la que teníem a baix.
Llavors, va ser collonut.
Els últims 30 segons abans de saltar
amb el paraquegudes,
què és on li ocupa la ment, diguéssim?
Jo crec que la ment es vol tirar
però el cos no.
Jo recordo que en un moment de saltar
tenia agafada una mà a l'avioneta
i la mà, al meu cap, deia que sí,
però la mà no es deixava anar.
I res, són només dos segons d'impressió
i després gaudeixes una passada.
La veritat és que va ser molt maco el salt aquí.
I volant, quan estàs volant?
Quan et tires el primer moment,
ja et dic, tens un moment de sensació
que són un o dos segons,
depèn de la persona
de qual cosa ha d'entendre què està passant.
Llavors, quan entens què està passant,
baixes, no sé,
deus baixar a 200 km per hora com a màxim
i gaudeixes.
És com si estiguéss volant, eh?
Tens el terra tan, tan lluny
que no tens la sensació que pots xocar.
Per tant, tens la sensació que voles.
Quan ja t'acostes amb el paraquegudes
és quan tens més sensació que pots caure.
Estem arribant pràcticament a la recta final.
Hem parlat de la gent,
d'aquestes tribus, d'aquestes ètnies autòctones,
genoïnes d'allà,
però de la gent de l'Africà,
de Namíbia,
deixant una mica de banda les ètnies,
com és el caràcter de la gent?
El caràcter de la gent africà,
mira,
jo crec que les societats,
quan menys tenen,
més amables són i més obertes són a compartir.
Recordo operar-nos en qualsevol d'aquests poblats,
perquè durant el camí
són poblats,
vull dir,
no són pobles,
no són ciutats,
no us imagineu un país normal
com el que podeu tenir al cap.
Imagineu-vos pistes,
imagineu-vos desert,
sabana,
i allà enmig cabanes,
on viu aquella gent del ramat
i recordo que ens paràvem
per veure'ls,
perquè portàvem certes coses per donar-los
i per fotografiar-los,
per jugar a futbol amb els nets petits,
i són absolutament meravellosos sempre.
Aquest somriure africà,
aquesta cara fosca,
amb aquestes dents tan blanques,
sempre en tot moment t'acompanyen.
Et pregunten a demanar a donets?
La majoria que ens trobàvem
és que no parlava en anglès
ni francès,
és difícil comunicar-te,
però se'n curioseixen molt
per com vas vestit,
per les càmeres de fotografiar,
és que hi ha moltes coses,
fins i tot arribàvem a llocs
on els nens,
no és que tinguessin certa por,
però sí,
de fugir una mica,
perquè hi han vist altres blancs,
però no em veuen cada dia,
llavors ets una cosa una mica estranya,
ets com si nosaltres
veiéssim un negre
només un cop cada any,
doncs ens el miraríem
amb certes sorpreses,
doncs ells ens miren.
Tu ens dones compte
de com canvien les coses,
allà l'element estrany ets tu.
Què més destacaries
en un parell de minutets,
tot el que encara no hem dit,
del país,
per qui vulgui anar-hi,
a Namíbia?
Jo el que més destacaria
és la tranquil·litat,
la manera de visitar Namíbia,
que jo us aconsello,
és amb un quatre per quadra,
o amb un camió,
amb tenda,
el que té Namíbia
és que les distàncies
són molt llargues
i recuperes una mica
el que passa,
el que s'ha anat perdent una mica
amb el turisme
en els últims anys,
no?,
al massificar-se més,
i és que la importància,
bona part de la importància
del viatge
està en el propi desplaçament,
en el viatge en si,
no només allà on arribes,
sinó el que fas
durant el dia, no?,
aquests quilòmetres i quilòmetres
que fins i tot hi ha vegades
que se te fan molt pesats
de pistes,
de desert,
però que gaudeixes
perquè veus animals,
veus tribus,
jo penso que
aneu-hi tranquil·lament
i quan torneu
ja m'explicareu
que de veritat
veureu què és una passada.
I a més a més
no us empaïten els llagons,
eh?
Home,
llagons n'hi ha,
eh?
Llagons n'hi ha,
n'hi ha forces,
però, bueno,
estan a les reserves naturals
i allà ja us donen
les indicacions pertinents
perquè no se'ls acudeixi
a sortir del cotxe.
És molt perillós
i és molt perillós
de veritat, eh?
Carles Sanz,
moltes gràcies
per acompanyar-nos
en aquest viatge
per Namíbia
i que vagi molt bé
per molts futurs viatges.
Gràcies a vosaltres
i sempre que vulgueu
jo estic disposat
i haver-vous stoked a compartir.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.