I déu-n'hi-do si hi ha persones que treballen dia rere dia
al carrer, als carrers de Tarragona, als carrers de qualsevol ciutat.
Saludem Jordi Collado, director de la Fundació Casalamic.
Jordi, molt bon dia.
Bon dia, Iolanda.
La passada setmana vam fer una miqueta de presentació en societat
del que vol ser aquest espai, però a vegades més que parlar
i fer grans declaracions de principis,
el Movimiento se Demuestra Andando, com diu l'Edita Castellana,
i avui ens acompanya una primera convidada a l'espai al carrer,
que aquesta dona ha trepitjat molt i molt de carrer,
però també ha trobat una estona, juntament amb altres companys,
per fer un llibre i valorar una feina importantíssima
que s'ha fet a la ciutat de Reus.
És Natàlia Vilés. Natàlia, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvinguda. Fa molt poquet, eh?
En dos o tres setmanes segurament es va presentar un llibre
fent lloc als qui no ho entenen
i que el que ve a ser és un balanç
d'una feina feta per la Fundació Ponigol a Reus.
Sí.
Quina història, no?
Sí, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do,
perquè el que s'ha volgut en aquest llibre
és reflectir deu anys d'història,
però a partir de moltes vivències personals,
tant a nivell d'educadors que participaven de la Fundació
i a nivell de les pròpies persones
que assistien en els diferents projectes de la Fundació.
La Fundació apareix fa aproximadament 15 anys?
L'any 98, si no recordo malament,
que abans de ser Fundació va ser un centre de promoció
i després al cap d'un parell o tres d'anys
és quan es passa si hi ha Fundació,
quan ja s'estableixen els estatuts
i tot el que comporta una Fundació.
I a partir d'aquí què fa la Fundació?
Fa una mirada a diferents zones de la capital del Baix Camp,
que té unes necessitats, que té uns problemes d'excel·lació social
i comença a elaborar projectes.
Bé, els projectes sempre s'han elaborat una mica a partir de...
O comença a anar gent pel carrer, a veure què hi ha.
Sí, exacte, exacte, és una mica així, no?
Vull dir, és a partir que no sabem ben bé com
la gent ens comença a venir a la Fundació
i ens demanen que els ajudem en segons quins temes
i a partir d'aquí és com realment
és quan es comencen els projectes.
La Fundació comença amb un programa que es diu Aixeca't,
que és un programa que es feia per les tardes
amb un horari postescolar
perquè es veia que els nens del barri Sant Josep Obrer
quan sortien de l'escola...
Sí, perquè comenceu per Sant Josep Obrer
que era probablement un dels barris
que tenien més problemàtiques en aquest sentit.
Sí, sí, sí.
Era un barri que en aquell temps també
estava dins de la ciutat, però bastant a les afores
perquè a més a més et creua la carretera de Llicens,
la carretera de Tarragona,
hi havia l'antic pont per on passava la via del Trenc.
Bé, una mica com passa aquí amb els barris de Ponent.
Sí, sí, de Ponent, efectivament.
Sí, sí, és així.
I llavors amb aquests nanos que ens trobàvem pel carrer,
que estaven des que sortien de l'escola
fins bastant tard,
que no feien res,
i aquí és quan et planteges
que alguna cosa s'ha de fer.
I us plantegeu treballar només amb nens?
Bé, als inicis sí,
però a poc a poc van venir dones del barri,
perquè allí a la Fundació també hi ha una comunitat
de monges que estan molt implicades a dins del barri
i amb elles es comença a fer un projecte amb dones
i a poc a poc et van venir immigrants
i molt a poquet a poquet la Fundació es va fent gran
i sempre a partir de les necessitats
de les mateixes persones que ens venien a demanar
algun tipus de coses.
Aquelles necessitats primerenques
són les mateixes que podria haver-hi ara?
No numèricament, que segur en són més.
Sí, la societat d'aquell moment
no és la mateixa que hi ha ara, ha canviat,
però en el fons sempre hi ha el mateix,
en el sentit que hi ha tota una sèrie de problemàtiques
i que s'ha de lluitar per elles
i que s'ha de fer lloc als que no entenen.
I a vegades a aquesta gent els costa donar la seva veu
perquè potser no saben com
i no passa res, han agafat de la mà d'algú
perquè ho pugui fer.
Comença Sant Josep Obrer, però després comencen a aplicar
aquests mateixos programes a altres zones d'arreus.
Sí, sí, el barri Montserrat i el barri Fortuny.
Que també, Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
I a tot arreu, bàsicament, es fan els mateixos projectes.
Fem lloc que els que no entenen,
a vegades amb el Jordi ho han parlat,
a veure, hi ha circuits, hi ha circuits, hi ha serveis socials,
hi ha detecció de determinades problemàtiques.
El terme aquest, persones en risc d'exclusió,
que tots el sabem, però...
Clar, a mi em costa molt, quan parlo amb vosaltres,
sabeu què em passa?
Que em costa molt posar-li cara a la persona,
al nen, noi o jove, que està en perill d'exclusió.
I això a vegades amb el Jordi ho han parlat.
Em costa molt posar-li cara,
perquè jo crec que, si li poso cara,
tendim als estereotips i això és molt perillós.
Doncs imagina't quan li poses nom.
No només cara, sinó que també comences a posar nom
a aquestes persones.
Però quins són els problemes reals d'aquestes persones?
Perquè dir que tenen problemes de risc d'exclusió és molt genèric.
Quins són els problemes reals que tenen?
Per dir la vostra experiència.
Bé, doncs els problemes reals és que necessiten gent
que se'ls escolti i que els acompanyi
en tot un procés que moltes vegades
se'ls pot fer molt complicat,
perquè potser no tenen els mitjans
o els coneixements necessaris
per poder accedir a les institucions.
Que realment, vull dir,
nosaltres no volem suplir les institucions, ni molt menys.
Simplement el que fem és intentar arribar a aquells llocs,
perquè les institucions poden estar molt col·lapsades,
doncs ajudem en aquest sentit.
Les regles del joc estan marcades
i són per tots, que seria la cosa.
El que sí que és cert és que en aquest camp
on hi juguem hi ha gent que no pot entrar.
i la qüestió és aquesta,
la dificultat de vegades d'entrar al camp.
De vegades per històries econòmiques,
de vegades per històries d'aprenentatge,
un mal acompanyament en una època educativa
d'un infant pot generar que sigui esclau
tota la vida de segons quins circuits,
o de vegades per una història d'inserció sociolaboral,
és a dir, dificultats per trobar feina
del context familiar,
que genera una dependència econòmica
d'un estat que no arriba,
de tot un seguit d'entitats
que acaben fent de crossa,
que no el suplim,
però acabem fent de crossa d'aquest estat.
Allò no arribes, ja t'hi arribo allò,
però ves venint.
Realment la problemàtica és aquesta,
és que hi ha gent que no acaba d'entrar
a jugar en aquest camp
perquè no són capaços,
perquè no vulguin.
Clar.
Des d'aquest punt de vista,
i la Fundació,
i segur que ho recull,
el llibre va ser dels pioners
d'implantar les unitats
d'escolarització compartida.
Arreglo una mica del que diu el Jordi.
Imaginem un noi o noia,
situació familiar irrecuperable,
la situació familiar,
vull dir, allà pots treballar,
que no hi ha res,
però si aquest noi troba suport
al seu centre educatiu
i després forma part d'això,
vosaltres creieu que,
malgrat la seva situació personal familiar,
pot tirar endavant
per insertar-se en el món sociolaboral?
Sí, sí.
Si falla una de les potes,
falla tot?
Si falla una,
hi ha altres que el poden sostenir?
I si fas un bon acompanyament
en aquest procés educatiu,
aquesta persona, evidentment,
pot tirar endavant.
I tant, i tant, i tant.
És creure en les persones,
l'important és creure en les persones,
i que tots, absolutament tothom,
pot canviar
i té possibilitats d'aquest procés de canvi.
El que passa a vegades,
poden anar mancats
per tot això que deia el Jordi, no?
I a més, sempre parlem,
quan parlem de la relació escola-alumna,
sempre ens oblidem, per desgràcia,
de parlar de la família.
El procés educatiu va acompanyat de la família.
Nosaltres, l'equip de la UEC,
ja fa un parell d'anys
que treballa amb la tècnica
de pedagogia sistèmica,
i justament el que reclames això,
és la ubicació de la família
en el procés educatiu.
Moltes vegades, per desgràcia,
entre claustres de professors
o professors i famílies,
hi ha una pugna
que acaba quedant
en què el fracàs escolar
és culpa de l'administració.
I aquí se salva a tothom.
Amb aquesta tendència generalitzada
que tenim sempre
a donar la culpa als altres
del que ens passa.
Aquest va ser part del procés.
Allà al Comte de Rius,
quan vam treballar el tema absentisme,
aquest va ser part del procés,
és de fer un estudi dins del centre
i el que vam veure
és que ningú mirava
aquell que tenia al costat.
O sigui, el fet educatiu,
al final,
era el menys important
de totes les relacions humanes
que succeïen en aquell espai.
I va ser aquest el procés.
Posem el fet educatiu
al centre de les relacions
i les coses canvien.
I si jo em corresponsabilitzo
que aquell alumne vagi bé,
l'escola va millor,
la família va millor,
la societat acaba rebent
que aquell alumne
serà capaç de...
Això sembla molt fàcil,
però costa molt.
Perquè quan parleu
de treball social,
no sé,
jo pregunto,
m'imagino que esborreu
del vostre vocabulari
la paraula èxit
i la paraula fracàs.
Segurament apliqueu
altres termes, no?
No es pot parlar d'èxit
i fracàs
quan parlem de persones
i en aquestes situacions.
Parlem d'experiències,
d'evolució,
d'altres coses.
No, d'èxit,
a mi personalment
m'agrada parlar-ne,
perquè crec que fem
experiències d'èxit,
o sigui,
que tenim opcions d'èxit.
I de fracassos també,
no parlarem de fracassos personals,
que jo crec que és
la gran pedra, no?,
que de vegades
hi posem en algunes motxilles,
però sí que hi ha
de fracassos d'intervencions
i a vegades
que les intervencions
són un fracàs
perquè no hem estat capaços
o nosaltres
o amb qui treballàvem.
El problema és
quan li posem aquesta pedra
de fracàs
en la motxilla
d'algú
que intenta tirar endavant.
I jo crec que és aquest
el problema, no?
I, bueno, no sé,
el guardiola
que està tan de moda
sempre ho diu,
que el primer pas
per aprendre
és equivocar-se.
L'altre diu
una roda de premsa,
doncs aquesta és la cosa, no?
Tot això són moviments
que anem fent
i que per tant
ens hem d'anar resituant
a partir també
d'aquests moviments
i anar a trobar
els llocs
que ens corresponen.
Ho diu guardiola
i ho diu el Jordi també,
que s'ha d'equivocar.
Vosaltres,
clar,
heu après
treballant-hi.
Sí, sí, sí, sí.
I equivocant-vos.
I tant, i tant.
I quines estirades
de cabells, no?
En determinades situacions
surten reflectides al llibre.
Sí, vull dir,
el llibre el que
el que vol reflectir
també molt bé
és que, bueno,
el llibre l'hem escrit
quatre persones
però simplement
ens hem dedicat
a Tlen Smetla
i a plasmar
en pàgines
les vivències
que hem tingut
durant aquests deu anys.
Per tant,
és un llibre escrit
per moltes persones,
vull dir,
no només
pels quatre noms
que surten, no?
Vull dir que realment
els autors del llibre
som tots els que hem participat
durant aquests anys
de la Fundació Pony Gold.
Jo et deia posar cara
posant alguns casos
d'èxit,
com diu el Jordi,
experiències que heu tingut
de dir
ens hem sortit
amb aquesta persona,
no amb aquest col·lectiu,
no amb aquest grup.
Perquè al final
treballeu amb persones.
Sí, sí.
Amb noms, cognoms,
per separat,
individualment.
Sí, sí, sí.
Vull dir,
l'important és això,
és tenir clar
que cada persona
és un individu
i que per tant,
sí, sí, sí,
no generalitzar,
sinó que poses això,
ja en Cedic,
hi ha la Nàdia,
hi ha el Yacup,
hi ha el Juan...
Quines són les seves històries,
algunes de les seves històries
i que recolliu al llibre?
Bé, doncs,
per exemple,
des d'una noia immigrant
que arriba aquí
sense ningú absolutament...
De quina edat,
més o menys?
Doncs tenia la meva edat,
més o menys,
que a mi em va colpir molt,
en aquest sentit,
perquè parlant amb ella
te'n dones compte
dius, uala,
dius jo,
una noia a la mateixa edat que ella,
pel simplement fet
de jo néixer aquí
i ell allà,
jo he tingut una sèrie
de comoditats i facilitats
que ella no les ha tingut
i que ha estat capaç
de venir cap aquí
jugant-se a la vida
per intentar,
bueno,
doncs,
reconduir la seva vida
i, bueno,
i a poc a poc,
doncs...
Arriba amb una maleta,
està allà sola,
no té ningú aquí?
Ni amb maleta.
Ni amb maleta.
Arriba com pot?
Arriba sense res.
Li diuen que allà
al barri Sant Josep Boré
hi ha com una mena d'escola,
que vagi cap allà
a veure què passa.
I què va passar?
i, bueno,
doncs que la vam acollir.
Que la vam acollir
i, bueno,
i a poquet a poquet,
doncs,
anant l'acompanyant
en tot un procés,
va aconseguir,
doncs,
els papers,
una feina,
poder tot el lloc on viure
i bé,
i la veritat és que ara,
doncs bé.
Les grans barreres
són també a vegades
amb les famílies,
no?
Nens i nenes
que vosaltres interveniu
i aquest acompanyament familiar
sabeu que no el trobeu al moment
però que tampoc no el trobareu
en el futur
i sabeu que sereu,
heu de ser la responsabilitat
de fer vosaltres sols
l'acompanyament
d'aquell nen o nena.
Sí,
però a vegades també
hi entran el joc
que has de treballar
amb la família,
vull dir,
per molts cops
que et puguis donar,
doncs,
perquè aquesta família
no et rep
com et penses
que t'ha de rebre i tal,
doncs, bueno,
tu insisteixes,
insisteixes
i a poquet a poquet
van entrant també
en el joc,
eh?
i després també
els mateixos infants
si veuen que tu
comences a tenir
una relació
amb la seva família,
amb els seus pares
i les seves mares
també et veuen diferent,
vull dir,
quan tu ja també
a poquet a poquet
vas entrant
i enteneu-me com dic,
a les seves cases
també les relacions
canvien
i els seus familiars
quan veuen
com tu atens
també els seus fills
també canvien
i també a poquet a poquet
i van entrant
en el joc aquest
de la relació
de la fundació
i els infants
i les famílies.
Amb el Jordi
ho hem parlat
més d'una vegada
el tema
de la professionalització
de les persones
que treballeu
en aquest camp
però a mi
em donen la sensació
i pel que he llegit
al voltant
del vostre llibre
que va arribar
un moment
que no us ho devíeu
prendre
com una feina
realment.
Bueno,
arriba un punt
que a vegades passa
que dius
va una mica més enllà
també.
On poses el límit,
no?
On se pares
quan estàs treballant
i quan no estàs treballant
en aquest...
Penso que volies
afegir alguna cosa.
Sí,
no, no,
era el que estava
comentant.
Moltes vegades
amb el tema
de les famílies
hi ha conceptes
que de vegades
ens oblidem
o que obviem.
Quan treballem
amb les famílies
moltes vegades
et trobes una por
en aquella persona
que arriba
i que et diu
no,
em veig des de l'altra banda,
arriba una família,
li dic que soc educador
i de cop
li dic que
jo que soc molt guai
l'ajudaré.
Jo et solucionaré
la vida
i la relació
amb els teus fills.
Què m'has d'explicar,
no?
És la resposta inicial.
i a més
els educadors
per desgràcia
que continuem
amb allò
en primera línia
massa grans
tampoc som.
Amb lo cual
quan no tengas hijos
ya me lo cuentes.
Llavors
això
entenem que és una barrera
però sempre entenem
que la família
per sobre de tot
el que fa
és estimar-se
el seu fill
i estiguis
en les condicions
més adverses.
Estiguis on estiguis
siguis com siguis
ho demostris
com ho demostris
que això de vegades
és complicat,
no?
Amb lo cual
quan veu que el seu fill
comença a progressar
automàticament
vindrà al teu costat
perquè
o et deixarà espai
al seu costat
més ben dit,
no?
I això és
amb la clau
en la que treballem.
Hi ha similituds
entre les dues fundacions.
Unes més veterana
en el temps
però això no fa res
Curiosament
com a fundacions
com a fundacions
deixem el 98 també
és d'aquelles coses curioses.
És veritat
anteriorment
no éreu fundacions.
Hem estat a soració
juvenil.
L'aniversari
compta des d'abans
de ser fundació.
Sí, clar, clar
compta des d'aquell
esplai l'amic
del 83.
Per això
però
porteu uns camins
molt similars
a Reus i a Tarragona
fent una tasca molt...
Sí,
és una de les coses
que anava apuntant
com a coses.
Curiosament
tant l'Aponygo
com el Casal
neixen d'una experiència
d'església
que és una qüestió
tot i que curiosament
els anys 80
era una època
on acostumaven a créixer
o a construir-se
moltes entitats
des de l'església
i el 98
ja no era tan comú
i la Fundació Ponygo
li apareix en aquest moment
després de la seva tasca
però que vehiculen
aquesta tasca
en aquest plantejament
que deies
d'intentar professionalitzar
aquest plantejament
mica en mica
anem estructurant
en territoris similars
és a dir
arreu de Catalunya
jo m'atreviria d'Espanya
inclús del món
hi ha espais
com
com
com el barri
Sant Josep Ovec
com el barri
de Camp Clau
o de Ponent
podríem parlar
de la Fonda de la Pòlvora
a Girona
de la Xispa
a Lleida
sempre hi ha barris
amb aquest plantejament
i curiosament
moltes de les vegades
són barris invent
per part de l'administració
és a dir
forat
on ubicar gent
que estructuralment
en aquell moment
escolta on els posem
llavors
també és aquest plantejament
de reivindicació
de recordar
en aquella administració
que potser ara ja no hi són
però continuen
en primera línia
jo tinc clar
personatges
públics
que en aquell moment
van decidir
construir segons quines
vivenes que avui són
personatges de primera línia
de la política nacional
i que ningú se'n recorda
d'aquesta feina
jo crec que és important
remarcar això
aquest tipus de barris
acostumen a no funcionar
per culpa de l'administració
i som nosaltres
qui apareixem
en un moment
recordant
i esmenant una mica
allò que en el seu origen
es podia haver fet millor
és a dir
no diem
que es va fer malament
que ho podem dir
no passa res
però que realment
es podia haver fet millor
amb un plantejament diferent
la Natàlia col·labora
treballa també
ara en projectes
de la Fundació Casal Amic
per tant
tindrem un altre dia
la tenim ja fitxada
a venir
a parlar de tot un seguit
de feines
que està fent
però avui ens volíem
posar valor
amb ella personalment
però naturalment
aquesta feina
i aquest llibre
dels que també
en són autors
la Teresa Ferreter
l'Eduard Guerrero
i l'Armand Puig
no em deixo ningú
i la Natàlia
a tots
enhorabona
gràcies
gràcies a tu
per venir
i no sé
quan li toca venir
però d'aquí no res
sí
havia de estar per aquí
parlant del Centre Ferre
apa que no
no ens ha d'explicar coses
de les que es fan
al Centre Ferreter
no diguis que no
Jordi Collado
moltíssimes gràcies
de veritat
ens retrobem la propera setmana
si no hi ha novetat
aquí estarem
que vagi molt rebé
adeu-siau
fiu