El campanar
Un programa de la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arcadisbat a Tarragona.
Un programa de la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arcadisbat.
I tot seguit escoltarem la perícopa en la versió dramatitzada per l'Associació Bíblica de Catalunya
a la que seguirà el comentari de mossèn Joan Magí.
El senyor li va respondre...
Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses quan només n'hi ha una de necessària.
Maria ha escollit la millor part i no li serà pas presa.
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures dominicals a càrrec de mossèn Joan Magí
El dia 18 de juliol ens trobem en el diumenge 16 de durant l'any.
Avui el salmista ens proposa aquestes preguntes.
Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
I també ens va oferint respostes, com ara,
el qui obre horradament, practica la justícia i diu la veritat el com la pensa,
quan parla no escampa calúmnies, mai no fa mal el proisme,
ni carrega ningú res infamant.
Són respostes que el salmista ha recollit en el bagatge del seu coneixement de la història de la salvació,
en la seva meditació de l'amistat que Déu manifesta en els llibres de la Sagrada Escriptura.
Avui llegim el comportament hospitalari d'Abraham i la seva família.
Acull els forasters, els ofereix l'aigua que neteja i refa els vianants,
el repòs sota l'ombra del seu arbre, el pa, la carn, la llet i el mató,
provisions que mantenen la vida familiar.
Abraham, patriarca encara sense descendència, dona el que té amb entusiasme,
serveix als forasters i els acompanya sota l'ombra de l'holzina.
Déu està allí al mig i li fa escoltar que aviat tindrà el compliment esperat de la promesa rebuda del Senyor.
El fill que Déu li donarà de la seva esposa Sara,
l'esposa que ha participat en la vocació d'Abraham en tot el seu pelegrinatge,
sempre sota la protecció i amistat del Senyor.
Nosaltres, que vivim el temps de la revelació total amb la presència de Jesucrist
que compleix i il·lumina el bagatge sencer de la Sagrada Escritura,
avui també sentim les paraules d'alegria de Pau
que viu plenament l'amistat de comunió amb Déu en la realitat de Crist i la seva Església.
Pau ens diu
Pau ens diu per què ho fa i per què ho hem de fer, tot això.
Nosaltres l'anunciem a ell encaminant tots els homes i instruint-los en tota la mena saviesa
per tal de fer arribar a tothom a la perfecció en Crist.
Jesús, mentre descansa a casa de Marta i Maria,
ens ensenya a escoltar-lo
perquè el nostre servei estigui sempre garantit
amb l'eficàcia de la presència de Déu que hi participa.
El passat dia 6 de juliol es va celebrar a la Sala del Tron del Palau de l'Arquivisbat de Tarragona
l'acte de presentació del llibre
Pau fructuós i el cristianisme primitiu a Tarragona,
segles I al VIII.
Actes del Congrés de Tarragona del 19 al 21 de juny de 2008
que és un volum pulcrament editat per la Fundació Privada LIBER
sota l'acurat guiatge de mossèn Armand Puig,
de mossèn José María Gavaldà i del senyor Andreu Muñoz.
La taula estava formada pel senyor arcabisbe que la presidia
i que tenia a la seva dreta mossèn Armand Puig,
president del Congrés Internacional Pau fructuós i el cristianisme primitiu a Tarragona,
segles I al VIII,
i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya
i en mossèn José María Gavaldà,
director de l'Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós, INSAF.
A la seva esquerra, el conseller, senyor Sergi de los Ríos,
tinent d'alcalde, coordinador de l'àrea de promoció i estratègies de ciutat
de l'Ajuntament de Tarragona,
el senyor Joan Anton Domènech, director de la Fundació Privada del Líber,
i el senyor Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic de Raconense.
Després d'una breu introducció del senyor arcabisbe,
va obrir als parlaments la intervenció del senyor Andreu Muñoz,
un dels corredors del llibre,
qui va explicar breument el procés de confecció del volum que es presentava.
La història, per la història, té poc sentit.
Quan la història serveix per la reflexió i per l'estudi,
tot pren un sentit diferent.
Aprofundir en les pàgines del cristianisme primitiu de Tarragona,
que constitueix un autèntic bressol del cristianisme hispànic,
ens apropa a la veritat històrica, que és fecunda, que és molt important,
però també és veritat que a nivell cristià ens marca uns principis clars
per com hem de regir també les nostres conductes,
allò que els signes dels temps i l'esperit ens demana a l'Església d'avui dia.
Ciència i fe, cultura i fe, aquí es donen d'alguna forma la mà.
El resultat, jo crec que de totes aquestes 700 pàgines
que hi ha condensades en un congrés interdisciplinar,
on hem anat de la mà exegetes, biblistes, historiadors, arqueòlegs,
possibilita que avui podem dir que en aquestes pàgines
s'amaga un autèntic estat de la qüestió del cristianisme primitiu a Tarragona,
una actualització extraordinària que ens ajudarà encara
a anar cap a unes altres branques aprofundint més en tot aquest coneixement.
Per la seva banda, el director del LIBER, senyor Domènech,
va expressar la seva joia per haver pogut fer possible
l'aparició d'unes actes d'un congrés tan important.
La veritat és que estic una mica trasbalsat
perquè estic rodejat de molta erudició, no?
I jo no soc un erudic.
Des de la Fundació ha sigut un plaer i un o no poder publicar aquest llibre.
Hi ha hagut un esforç important al darrere
i segurament és el volum 6C de la col·lecció bioteca Tarragona d'Arqueologia
i segurament és el més important
en el sentit que hi participen més de 40 especialistes.
Jo us volia parlar simplement del capítol d'agraïments, no?
I en aquest sentit poder donar les gràcies a l'Andreu,
a l'I mateix ell, al professor Ruïd Arbulo
i en concret a l'Institut Sant Fructuós i a l'Arquebisbat
perquè no és fàcil, o al principi no ho va ser,
ni per ells ni per nosaltres
i s'ha arribat a una entente més que cordial
i aquí tenim el fruit.
Va seguir el Parlament del doctor Cabaldà, director de l'Insaf,
qui va fer un elogi de totes aquelles persones
que havien possibilitat el bon èxit del Congrés
i la realització de les actes.
L'Institut de Ciències Religioses Sant Fructuós
vol liderar a Tarragona els estudis sobre el cristianisme primitiu
i estem segurs que assolirem aquests reptes durant els propers anys.
Ens hi anima l'ICAC, l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica,
el Departament de Cristianisme Antic de la Universitat Autònoma de Barcelona
i l'Institut Pontifici de Patrística Agustinianum de Roma,
institucions totes elles amb les quals hem trobat suport
i col·laboració recíproca.
El Congrés que avui recordem amb la presentació de les seves actes
ens porta, podríem dir, aquests records molt afectuosos, amicals,
de convivència que vam tindre durant aquells dies del juny del 2008
i que ens ha obert un camí que, sens dubte, pensem és el millor.
I per això l'obra que avui presentem té una importància significativa,
a més a més, perquè ens assenyala una direcció per al nostre institut.
Agraeixo en primer lloc, en nom de tot l'Institut, a l'Arcabisbe Jaume,
perquè l'Arcabisbe Jaume ha estat l'impulsor de l'any jubilar,
ha estat la seva ànima i també l'impulsor del Congrés.
El senyor Arcabisbe ens va fer confiança i em sembla que, entre tots,
hem sapigut respondre a les seves expectatives.
En segon lloc, voldria agrair el treball diligent responsable del doctor Armand Puig
i de tot l'equip de professors que van intervenir en la programació del Congrés.
En tercer lloc, voldria agrair l'atenció de la Fundació Oliver,
que ens ha proporcionat una edició certament exemplar d'aquest volum.
Gràcies als esforços del seu director, Joan Antoni Domènech,
i de l'ajut inestimable de la Diputació i de l'Ajuntament de Tarragona.
Estic segur que tots vostès comprendran, potser amb una mica més de temps,
que els diners i els esforços no han caigut en un sac buit,
sinó que realment han estat invertits de veritat a favor del patrimoni cultural
intel·lectual de la nostra ciutat.
L'encarregat de presentar el llibre va ser el doctor Armand Puig.
Heu-sací uns moments de la seva intervenció.
Ja ho sé, que a les nostres latituds hi ha certs temes
que sempre provoquen una mica de controvèrsia.
per exemple, el grau de certesa del pas de pau apòstol per aquesta ciutat.
El que passa és que amb història i amb història antiga
n'hi ha cap hipòtesi que sigui pitjor o millor que una altra,
fins que no s'ha posat damunt de la taula i s'han estudiat
les coordenades i les possibilitats.
L'any 2001, a Mainz, el professor Horn va publicar un llibre
que es titula
The Let's the Tag of the Apostle Paulus.
Els últims dies de pau, l'apòstol.
Alguna cosa palestiu.
I va participar la High Comercio, que és aquí en aquest llibre,
i altres, no?
Per què?
Perquè ningú no té clar què va fer l'apòstol Pau
des que va arribar a Roma a presó, eh?
Fins al final de la vida.
Aquesta és una pregunta no tarragonina,
és una pregunta exegètica, universal,
a la qual nosaltres hi podem entrar o no, no ho sé encara,
però segur, segur que potser nosaltres tenim alguna cosa a dir,
a dir-hi.
Insisteixo, el grau de fiabilitat dependrà de les convergències
i de les coincidències dels que treballin el tema.
Però, jo penso que ha arribat l'hora,
i el senyor arquebisbe ha donat el seu platge,
i el doctor Gabaldà també,
que el 2013 puguem fer alguna cosa consistent,
a nivell històric o exegètic,
per preguntar-nos a veure a Pau l'apòstol,
la principal figura del cristianisme primitiu,
què va fer abans de morir en els seus darrers anys.
Si és que podem estrenar-ne més coses.
Mentrestant, abans d'arribar aquí,
algú dirà, però comence que el 2013 és encara lluny.
Aquest congrés es va preparar el 2006,
es va fer el 2008,
i surten els d'actes el 2010.
Quatre anys, està molt bé tot.
Aquest pròxim el preparem el 2010-2011,
el farem, si ho vol, el 2013,
i farem els d'actes el 2015,
perquè va així, jo.
Ara bé, aquest congrés,
certament que ens ha obert
un ventall enorme de possibilitats,
perquè Tarragona té la mesura suficient
com perquè hi hagi una sintonia,
hi hagi un treball conjunt.
Després va intervenir el representant municipal,
el senyor Adelor Rios,
qui va indicar que actes com el que es realitzava
eren dels que fan ciutat.
De fet, avui estem amb la presentació
d'aquestes actes, del congrés que es va celebrar
el mes de juny de l'any 2008,
fruit, entre d'altres,
de la celebració de l'any jubilar.
I ara estava recordant,
quan el doctor Puig
parlava del senyor arquebisba,
que s'ha de posar en penya
en penya per tirar les coses endavant,
jo recordo perfectament
en els primers mesos
d'haver estat recentment triat
tinent d'alcalde,
que vam rebre la notícia
que realment ens havia otorgat
la celebració i la commemoració
i la celebració de l'any jubilar.
I en aquesta força d'empenya
ens va convocar el senyor arquebisba
a una reunió aquí, aquí mateix,
al Palau Arquebisbal,
amb presència de l'alcalde.
També hi estava jo
com a responsable, bàsicament,
de promoció econòmica
i sobretot de turisme,
perquè tenia una vessant important
en aquest sentit.
I, de fet,
com deia, recordo
que en aquella primera reunió
ja es va parlar
d'aquest congrés,
que, de fet, ja feia un cert temps
que s'estava gestant
amb la seva preparació
i que, de fet,
la pròpia celebració de l'any jubilar
li donaria una rellevància
i un relleu
i una projecció
fins i tot superior
a la que en un principi
s'havia previst.
En aquest sentit,
jo crec que l'any jubilar
va ser una gran oportunitat,
com s'ha dit,
per potenciar
el nostre patrimoni paleocristià
i, en definitiva,
de projectar
la pròpia ciutat de Tarragona
cap a l'exterior.
Abans es deia,
en els circuits,
fins i tot universitaris,
doncs és una ciutat
que passa absolutament
desapercebuda
i crec que ens va ajudar
a situar-nos
en el mapa.
Nosaltres sabem exactament
on està Tarragona,
però quan parlem
a nivell escala europea
o fins i tot mundial,
doncs costa
de situar-nos.
I, a més a més,
jo crec que com a ciutat
ens va deixar una empremta.
I posaré un exemple.
Des de la vessant
de turisme,
des de la que jo soc president
del Patronat Municipal
de Turisme,
que és amb la condició
que jo anava
amb aquestes reunions
de preparació
i d'organització,
vam descobrir
que existia
el que s'anomena
el turisme religiós,
que mai Tarragona
havia treballat
aquesta vessant,
fins i tot
amb unes fires especialitzades
bàsicament a Itàlia,
fires especialitzades
en turisme religiós
i que a Tarragona
no havíem entrat mai
en aquests circuits
i gràcies,
i gràcies precisament
a la celebració
de l'any jubilar
i començar
a treballar
en aquest terreny
vam descobrir.
Per tant,
aquesta empremta
ja hi és
perquè en aquests circuits
ja hi som
des de l'any 2008
i de fet,
ara en aquests moments,
dins dels plans de treball
del Patronat de Turisme,
doncs ja,
d'una manera habitual,
ja es contempla
aquesta vessant
que, com deia,
s'anomena
turisme religiós.
També,
per exemple,
en tot el que ara
es pot visitar
amb una ruta
palai cristiana
en aquests moments,
també fruit
d'aquella ruta
que es va fer
l'any 2008.
Per tant,
jo crec que aquest any jubilar
ens va servir
per projectar
però també
per fer uns deures
com a ciutat
que no els tenien fets
o els tenien fets
d'una manera
insuficient
i això
és altament positiu.
Va tancar l'acte
la breu intervenció
del senyor Arquivisbe.
Després de donar
les gràcies
a tots els que
havien tingut
alguna part
en el Congrés
i en l'edició
de les seves actes,
va recordar
que l'any 2011
es preparava
un altre Congrés,
en aquest cas
sobre Santa Tecla
i que el 2013
n'estava projectat
un altre
sobre Sant Pau.
En el decurs
del seu Parlament
va tenir
un emotiu record
per el Monsenyor
Luigi Padovese,
bisbe d'Iskenderun
i president
de la Conferència
Episcopal Turca,
assassinat
feia poques setmanes.
Va dir que
Monsenyor Padovese
havia ajudat molt
a l'organització
del passat Congrés celebrat
i que havia
de tenir
un paper
molt rellevant
en el de l'any vinent,
atesa la seva condició
de gran especialista
sobre Santa Tecla.
Tarragona Missionera,
una finestra
a la realitat missionera,
oberta des de
la Delegació Diocesana
de Missions
i Cooperació
entre les Esglésies.
Déu-vos guard.
A través de la Direcció Nacional
de les Obres Missionals
Pontifícies
ens arriba la nova
de que Manuel
Lozano Garrido,
periodista
que va néixer a Linares
el 9 d'agost
del 1920
i morir
també a Linares
el 3 de novembre
de 1971,
fou beatificat
a Linares
el dia 12
del passat mes
de juny.
Manuel
fou periodista
i escriptor.
Als 22 anys
se li declararà
una paral·leci
progressiva
que el tingué
durant 25 anys
en una cadira
de rodes.
Els 9 darrers
anys
de la seva vida
a més
els passar
sense veure
la llum,
doncs
restar sec.
escribir
nou llibres
i centenars
d'articles.
El nou
beat
forjar
una estela
de relació
amb les
obres
missionals
pontifícies
amb les quals
col·laborar
en diverses
publicacions.
Es tracta
d'una persona
plena de paradoxes,
una persona
immobilitzada
que fa
apostolat
amb entusiasme,
algú tocat
per una dura
i llarga
malaltia
que transmet
una profunda
alegria,
un periodista
a qui no respon
en les seves mans
i que publica
centenars
d'articles
i diversos
llibres,
un sec
que troba
en cada dia
una resposta
de llum.
Ens diu
Rafael Santos,
col·laborador
de les obres
missionals
pontifícies,
que ha fet
un estudi
sobre
el nou veiat
i la seva
vinculació
al món
dels missions.
Manuel Lozano
col·laborarà
sobretot
amb malalts
missioners
de les obres
missionals
pontifícies.
Evidentment,
reunia
les condicions
idones
per escriure
en aquesta
publicació.
Per una part,
una excepcional
manera d'afrontar
des de la seva
vivència cristiana
la dolorosa
malaltia
que patia.
Per altra,
la seva experiència
i qualitats
com a periodista.
La seva primera
col·laboració
data de l'octubre
de 1959
i durà
més de deu anys
amb articles
a les diverses
revistes
de les obres
missionals
pontifícies.
Es convertir,
degut a la seva
vida i circumstàncies,
en un referent
per a malalts
missioners,
doncs encarnava
d'una manera
excepcional
el seu esperit.
Un malalt
que dona
una dimensió
salvífica
i missionera
a la seva
malaltia,
que es torna
apòstol
entre aquells
que el rodegen
i sap
posar foc
als seus lectors
amb l'essència
de la vida
cristiana.
Cada llit
de dolor
d'un sanatori
o bé
d'un allar,
cada cadira
de rodes
té a la seva
capçalera
el recursament
d'una creu
missionera.
Monsenyor Amato,
arquebisbe
perfecte
de la congregació
per a la causa
dels sants,
qui presidi
la cerimònia
de la beatificació
digui d'ell,
Lolo
fou
un jove
seglar
d'acció
catòlica,
periodista
i escriptor,
paralític
i sec,
que unia
el seu dolor
al decrist,
fent neofrena
per a les missions.
Va convertir
el sofriment
en acció
missionera.
Lolo
havia mort
al pecat
i vivia
sols
per a Crist.
El seu dolor
era com una agulla
en cada cèl·lula
del seu cos.
Era un dolor
vivent.
Amb tot
i malgrat
la intensitat
del seu dolor,
saber reprendre
la seva vida
i donar
fruits abundants.
El Papa Benet
el recordar
i el presentar
com un fidel
laic que sabe
irradiar
amb el seu
exemple
i els seus
escrits
l'amor a Déu,
fins i tot
enmig de la seva
malaltia,
que el tingués
subjecte a una
cadira de rodes
durant quasi
28 anys.
Al final
de la seva vida,
també perder
la vista
i seguir guanyant
els cors
per a Crist
amb la seva
alegria serena
i la seva fe
sempre
sincera.
Adeu-siau.
La revista
diocesana
Església Tarragona
publica,
que és més de juliol,
a la seva quarta pàgina,
un article
del senyor
Antoni Coll
que es titula
Un oratori al Congrés.
Diu així.
El Congrés dels Estats Units
té un oratori.
En un moment
en el que Espanya
sembla que la democràcia
ha de prescindir
de qualsevol símbol religiós,
no deixa de ser curiós
observar aquesta habitació
en el lloc més representatiu
de la democràcia americana.
De fet,
en els parlaments,
a part de les sales
de plens
i de comissions,
hi ha biblioteques,
oficines de correus,
cafeteries
i altres llocs de servei.
Un d'aquest,
el Capitoli de Washington,
és el quart d'oracions.
Va ser establert
per una resolució conjunta
del Congrés i el Senat
l'any 1954.
No pertany
a cap religió en particular.
És un espai de silenci
amb la Bíblia,
símbols jueus,
flors,
la inevitable bandera americana
i, al vitrall,
una imatge
de George Washington
agenollat.
Molts senadors
i diputats
passen al cap de l'any
per aquesta habitació,
sobretot
amb vigílies d'aprovació
d'alguna llei decisiva.
El senador
Carter Glass
va comentar
una vegada
que amb 28 anys
a la cambra
no havia vist mai
que un discurs
fes canviar una votació.
En canvi,
s'havia de companys
que havien canviat
el sentit previst
del seu vot
després d'una visita
al quart d'oracions.
Els quatre vents
Un comentari de Monsenyor
Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe metropolità
de Tarragona
i primat.
Déu vos guard,
pensant en la vida moral
és sinònim
de pensar
en la felicitat
i en la saviesa.
Jesús ha vingut
a salvar-nos
i la nostra felicitat
serà perfecta
al cel.
Però,
per aconseguir-ho,
ens cal ser justificats,
ja que nosaltres sols
no en som capaços.
És quelcom
que està més enllà
de les nostres
possibilitats naturals.
La justificació
és l'obra
més excel·lent
de l'amor de Déu.
És l'acció
misericordiosa
i gratuïta
de Déu
que esborra
els nostres pecats
i ens fa justos
i sants
en tot el nostre ésser.
Això passa
per mitjà
de la gràcia
de l'Espírit Sant
que ens ha estat
merescuda
per la passió de Cris
i ens és donada
en el baptisme.
Davant d'aquest
panorama
meravellós
i gratuït,
sorprèn
com molts cristians
ens siguin aliens
i acabin
encerclant
la vida cristiana
en uns paràmetres
molt humans
d'acció social,
de preocupació
pels altres,
d'activitats diverses
que sent
coses importants
no constitueixin
el nucle
de la santificació.
Potser cal
que sigui
més aviat
a l'inrevés.
La justificació
dona peu
a la lliure resposta
de l'home,
és a dir,
a la fe en Cris
i a la col·laboració
amb la gràcia
de l'Espírit Sant
i a partir d'això
a totes les infinites
possibilitats
de l'amor humà
envers els altres.
Com diu Jesús
a l'Evangeli,
hi ha un manament
primer
i un segon
que estan
indissolublement
units
però que tenen
un ordre.
Cal que la vida cristiana
sigui autènticament
cristiana
i per això
ha de tenir
en el seu centre
aquella gràcia
que Déu ens dona
i que és la que
ens pot santificar.
La gràcia
és el do gratuït
que Déu ens dona
per a fer-nos
partícips
de la seva vida
trinitària
i capaços
d'obrar
per amor seu.
S'anomena
gràcia habitual
o santificant
o deificant
perquè ens santifica
i ens divinitza.
És sobrenatural
perquè depèn totalment
de la iniciativa
gratuïta de Déu
i supera
les capacitats
de la intel·ligència
i de les forces
de l'home.
Per tant,
escapa
de la nostra experiència
i això
no ens ha de sorprendre
perquè hi ha
moltes coses
que escapen
a la nostra experiència
sensible
i no per això
dubtem
de la seva existència
com l'amor
o la intel·ligència.
El misteri,
el sobrenatural
són els àmbits
habituals
de l'acció de Déu
en l'home
i en el món.
Els sacraments,
les petxades
de Jesús
a la terra
són els canals
més habituals
per apropar-nos
a la gràcia de Déu.
No la rebutgem,
ens el contrari.
Visquem sempre
en la gràcia de Déu
que prevé,
prepara
i suscita
la lliure resposta
de l'home.
Sense la gràcia
restem
no al nivell humà
perquè Déu
ens ha creat
per a ser capaços d'ell
sinó per sota
en un pla
que no ens permet
assolir
els nostres fins
de felicitat,
d'amor i de bé
que com ens diu
l'experiència
tampoc afavoreix
l'autèntica concòrdia
i pau
entre els homes.
Adéu-siau.
I així arribem
al final
de la nostra emissió
d'avui
del Campanar.
Benvolts amics
i amigues
oïdors
rebin
una cordial salutació
des del Departament
Diocessà
de Mitjans
de Comunicació Social
de l'Arcabisbat
de Tarragona.
Ens acomiadem
fins al proper
diumenge
que serà
el dia 25 de juliol
Solemnitat
de Sant Jaume Apòstol.
Fins aleshores,
feliç setmana
a tothom.
adéu-siau.
Fins alibi del
ni אלRR
5
Besòsat
del
emotion 3
Fins demà!