El tràfic d'abstraccions
Continuem la sèrie d'entrevistes amb gent que representa,
que viuen d'allò que els agrada.
Estem fent una recerca intensiva i algun va sortint de tant en tant.
I avui tenim a nosaltres el Xavi Jurío, de professió fotògraf.
Benvingut, Xavi.
Hola, bona tarda.
Tu ets fotògraf? Com s'arriba a ser fotògraf?
Així, d'entrada.
Bé, és complicada. En el meu cas, per vocació no.
Que és precisament una de les professions que moltes vegades s'arriba per vocació.
Però en el meu cas no és així.
Jo, per exemple, no he gaudit mai de la fotografia com una afició.
És curiós.
Però en canvi t'agrada, no?
En canvi m'agrada.
Tu consideres que fas la feina que t'agrada.
S'arriba a pas a pas i una mica per casualitat.
De vegades hi ha un moment en què vols fer coses i trobes un curs de fotografia que t'agrada.
I això t'aporta a fer una miqueta la carrera, diguem.
I després ja entra en el món professional a poc a poc.
Això t'anava a preguntar.
Què s'ha d'estudiar per ser fotògraf?
S'ha de fer un curs de fotografia i alguna cosa més?
Hi ha estudis reglats, formats oficials, una carrera on he fet un cicle formatiu?
Hi ha moltes maneres d'arribar.
Per exemple, aquí a Tarragona hi ha un postgrau de dos anys, que tinc entès, a l'Escola d'Art i Disseny.
Després hi ha cicles formatius de tres anys, més un projecte, el que seria una diplomatura.
En el meu cas jo el vaig fer a l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya.
I d'on ha, per tant, la fotografia?
Sí, no? Els que no en sabem, ens sorprenem.
Donar, per tant, en el sentit de... per viure?
No, per tanta formació, per tres anys d'estudiar, per tantes tècniques.
De fet, hi ha mil tècniques, no?
Jo crec que és les professions que més variants té.
M'explico.
Té molta diversificació, molta ramificació.
Si tu de manera ho pots fer, o te pots dedicar, per exemple,
jo què sé, a fer reportatge social,
s'entén com a casaments, batejos, tot això...
Jo no vull...
Hi ha gent que, per exemple, no ha estudiat.
I llavors, potser arriba d'aquí, d'aquí no passa,
sense que sigui cap...
Vull dir, que no és cap queixa ni molt menys, no?
També és veritat que és una de les professions que més s'intrusisme té,
a nivell d'aquella gent molt poc formada, d'acord?
I que es dedica.
I que es dedica i que es guanya molt bé la vida.
I segurament hi haurà alguns que ho facin millor que algun que sí que has estudiat.
Vull dir, que no és...
Llavors, el que dèiem, no?
Vull dir, té moltes...
Hi ha el fotoporidisme, hi ha la publicitat, hi ha la moda,
hi ha la fotografia industrial, la fotografia de la natura,
la fotografia...
Bé, és que hi ha moltíssimes variants, no?
Llavors, aquests estudis, per exemple,
sí que et permeten és quasi-quasi tocar-ho tot.
Que no, per exemple, fer un curs de, jo què sé, fotografia,
de macrofotografia.
Llavors, s'has fet això, però potser no pot solventar el que diríem,
doncs un casament.
Clar.
En principi, quan surts d'allà...
Hi ha molt de ventall i la gent potser s'especialitza bastant.
Després hi ha l'especialització, clar.
Escolta, la conversa va fluint i no hem posat la cançó de benvinguda.
T'hem demanat que triïs tres cançons i, parlant de fluir,
un dels temes que has triat és The River, de Bruce Springsteen, El riu.
Què ens expliques aquesta cançó? Per què l'has triat?
Bé, a veure, és complicat, però bàsicament...
Jo la vaig conèixer aquesta... Jo soc molt analfabet, musical, amb molt poca cultura, bàsica.
Però aquesta cançó, quan jo anava setè de Gevés, no?
Sí, ho era.
Sí, la bàsica.
Era.
Un company de classe la cantava molt bé.
Llavors jo no sabia què cantava aquest tio.
Clar, investigava una miqueta, després allò que veus algun vídeo en directe...
Ostres, aquesta és la cançó que Fulanito, l'Alberto es deia, però l'aprofito per saludar.
L'Alberto, de setè de bàsica.
De setè de bàsica.
I llavors la cantava, però l'abordava, la clavava.
I a mi em va agradar molt.
Després em va agradar molt més, clar, d'anglès, bueno, ara en sé una miqueta més que abans,
però tampoc sé què deia.
Però llavors m'ho vaig comprar un llibre, el Bruce Springsteen, que totes les cançons traudides,
i llavors ja em va acabar d'agradar, no?
Molt bé.
I, bueno, també el bós és el bós, no?
Molt bé, doncs el bós hem de confessar que no havia sonat mai en el nostre programa.
En tots aquests anys, cap de les cançons que has portat, realment,
ni cap dels artistes que sentirem avui, havia format part de la nostra banda sonora.
Així que moltes gràcies i ara sí escoltem el bós amb The River.
I come from down in the valley
Where, mister, when you're young
They bring you up to doom
Like your daddy, Don
Me and Mary, we met in high school
When she was just seventeen
We'd drive out of this valley
Down to where the fields were green
We'd go down to the river
And into the river we'd dive
Oh, down to the river we'd rise
Then I got Mary pregnant
And man, that was all she owed
And for my nineteenth birthday
I got a union card and a wedding coat
We went down to the courthouse
And the judge put it all to rest
No wedding day smiles
No wedding day smiles
No walk down the aisle
No flowers, no wedding dress
That night we went down to the river
And into the river we'd dive
Oh, down to the river we'd drive
Mm, yeah yeah
Yeah, yeah yeah
Ahhhh
Ahhhh
Ahhhh
Ahhhh
Ahhhh
Ahhhh
Ahhhh
Ahhhh
Ahhhh
Ahhhh
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No, no, no. Bueno, de fet, també vaig fer un bypass
treballant en un laboratori de fotografia
per Kodak, me'n recordo.
I prèviament
el que feia abans era treballar de tècnic de laboratori
en una empresa
de, diguem,
de supervisió d'obres.
Llavors, sí, també és curiós. També existeix.
En principi, res a veure, no?
No, no, res a veure. Llavors vaig veure una publicitat,
me'n recordo, un curs de foto. Això estaria bé
per quan sortia. Sortia molt aviat.
Sortia a les 5 o les 6 de la tarda i va, aniré a fer un curs de fotografia.
Tenies temps, aquella cosa.
Aquella cosa que ara no tenim ningú.
Sí, lo sé, no lo hago.
I llavors vaig fer aquest curs
per a veure si realment m'agradava
això, no? Llavors després ja sé que em vaig
a Barcelona a estudiar i vaig fer això.
O sigui, que tu ets dels que sí que tenen títols
per ensenyar, no? Ah, sí, sí.
Tot i que mai me l'han reclamat, eh?
Ja. Bé, això és perquè ets bo, no?
No, no, i ara.
I quina especialització vas triar
o t'ha triat a tu de totes aquelles que explicaves,
de totes aquelles possibilitats?
Sí, diguem que vam començar pel fotovolidisme.
Que de fet és el que més
faig ara.
Això vol dir col·laborar amb revistes, bàsicament?
Bé, col·laborar o treballar per diaris,
sí, sí, sí. Diaris
tant locals com nacionals,
com agències nacionals, etcètera.
Hi ha molta gent, molts fotògrafs que estiguin en nòmina
amb aquest tipus de mitjans?
O més aviat és freelance i et compren la foto?
Et compren una feina concreta?
Bé, això també és una mica,
està molt mitificat, tot això, no?
O sigui, el fotògraf aquell que,
com a la sèrie que hi ha periodistes,
tu recordes?
Per periodistes, que sortia tot aquell,
José Coronado, tots aquells,
que li passaven les coses al costat.
Anava el fotògraf amb la càmera i li explotava una gasolinera.
I llavors el tio anava allà i tal.
No existeix, realment.
Si existeix un únic conegut,
jo crec que és un tema més nord-americà.
El personatge del Peter Parker,
de l'Spiderman,
és una mica això,
que fa les fotos i les ven.
Llavors, sí, però nosaltres anem tots per encàrrec.
Per encàrrec,
després hi ha gent que està en nòmina
i hi ha gent que va per encàrrec,
però va a tirar-ho fet.
No és allò d'anar a buscar la foto i vendre-la.
I quins consells donaries
per a algú que em vulgui aprendre de fer fotos?
que diguin, ostres, a mi m'agrada
però no sé on anar.
Com aquella publicitat que vas veure tu d'un curs,
què es podria fer ara mateix aquí a Tarragona
en aquest sentit?
A nivell de curs?
Sí, per aprendre'n.
Per aprendre,
doncs anar a una escola que hi ha aquí a Tarragona,
hi ha una escola privada que hi ha
i després hi ha una altra que és l'escola pública.
La d'art, que has dit.
És molt important tenir una bona base.
Una base molt important,
no anar tant a loteria.
Dic, bueno, m'agrada la foto,
començo a fer fotos,
però després quan tens un lío important
i no el solventes és quan tens realment un problema.
Clar, perquè t'ha faltat la base.
T'ha faltat allò d'una mica les tables bàsiques
de saber saber no sortir.
De vegades tot va molt ràpid
i no és tan fàcil com dic, bueno, pues...
Ja, perquè les màquines no ho arreglen tot, no?
Realment.
No, més aviat és el contrari.
Les màquines s'arreglen el que tu voldries que sortissin.
Tu, que ja fa temps que et mous en aquest món,
quin canvi has notat des de l'era clàssica, diríem,
una de les càmeres de fotos de tota la vida a mare,
que tothom amb les càmeres digitals,
cada cop més petitetes, cada cop més potents,
no sé, potser és una mica el que dius tu, no?
Que en lloc de solucionar la vida us l'ha complicat més, o...?
Bé, per una banda sí i per una altra no.
Primer, és veritat que nosaltres som privilegiats.
O sigui, els que ens hem dedicat...
Els que hem viscut aquest canvi fotogràfic d'aquesta era de l'analògic,
que algú li va posar analògic, el digital,
són privilegiats, perquè hem conegut les dues formes de treballar.
Això és molt important per tenir després l'evolució aquesta, no?
Saps potser d'on surten les coses, no?
Exacte, i saps què passa.
A més a més, l'única diferència de les càmeres digitals
a les analògiques és a la pantalleta,
perquè tot és exactament igual, no varia absolutament res.
Després, que pots fer moltes més fotos, tot això, no?
Però, bueno, els canvis bàsics són aquests.
Dispares tropecientes mil fotos més que abans...
Clar, perquè no tens l'obligació que ell ha de revelar-les
i després les cartes van a la brossa,
d'aquesta manera també van a la brossa, però no és físic, no?
I això comporta, i això comporta després una postproducció molt més pesada.
El que no es fa bé en el seu moment, després s'ha de retocar.
Que és el que dèiem una miqueta, si tens aquella base que és tan important,
després a l'hora de triar tot aquest material,
com que tens una miqueta més de criteri, saps què ha passat,
llavors no, no d'allò.
Perquè tu ens deies que ets d'aquelles persones
que no pares mai de treballar mentalment, si més no, no?
Que tot el dia veus fotos, ni que no les estiguis sent...
Sí, sí, sí, jo crec...
Bueno, jo, jo i crec que tots els que ens dediquem una miqueta, no?
Vull dir, sempre...
No estem tot el dia fent fotos, físicament,
però sí que realment, quan veus i passes per algun lloc,
dius, ostres, aquesta foto, si no la feia ara, la faré demà,
perquè la llum estarà millor.
Al migdia, en un moment donat, me poden fer un encàrrec.
Dius, mira, m'hauria de falta...
Jo què sé, doncs algun tipus de...
Jo què sé, doncs...
Algú que representi la construcció, no?
Que està molt malament i tot això.
Doncs llavors ja saps on anar directament.
O algú sobre la sequera, no?
Doncs tu saps que has passat per aquell lloc,
tu, mira, aquella xarqueta d'aigua que hi havia per allà,
funcionaria bé, no?
Llavors sempre estem analitzant imatges contínuament.
Vale, jo trobo, jo com a mínim.
Suposo que els altres també.
I tu quan et trobes una de guapa, de veritat, que val la pena,
fas, per exemple, dius, aquesta foto la faig
i després hi veurem si la col·loco o no,
o me la quedo per la meva col·lecció?
O si fessis això ja no tindries prou memòria en tots els teus...
No, sí, el que passa és que quan trobes aquella foto
que dures casualment o no et funciona la càmera
o sense bateria o simplement no la portes, no?
Perquè també és això de portar la càmera sempre a dia
també que vas amb l'esquema una mica pesada.
Acostuma a passar que aquella foto que d'allò
segurament el dia que passi la foto,
aquella de la teva vida, que tampoc hi crec gaire, eh?
Ja.
Però segurament no portaré la càmera.
Ja t'ho dic, allò és el que fas a sobre, no?
Jo ja estava mitificant més encara la professió.
No, és que això és el que dèiem, està molt, molt mitificada.
Vull dir, semblant que semna allò, no?
S'ha fet aquella imatge, el fotògraf, això, que dèiem,
el Val Paparazzi...
És una professió glamurosa, no?
Molt associada també a tota la gent.
Sí, sí, però ja veu que cada glamur...
Bueno, es fa el que es pot, no?
Com a tot arreu.
No, però realment és així, sempre està molt mitificada.
No ho sé per què.
Molt bé.
Fem una petita pausa en la conversa,
per si de cas algú s'avorreix, que no ho crec,
perquè estem molt entretinguts.
I escoltem els Dire Straits,
un altre grup de capçalera,
d'aquells que sonen en totes les recopilacions d'èxitós,
d'aher, d'oi, de mañana i de sempre,
però és un tema no gaire conegut.
Sí.
Se senten, tal.
Bueno, aquí tindríem el problema del títol.
De l'Astric.
Això t'ho facilitem.
Bé, a mi sempre m'agrada,
sobretot pel primer tema de la sinfonia,
que del saxofó aquest...
el vaig descobrir perquè, clar,
érem el quart o cinquè tall de la cinta,
jo parlo amb cintes perquè ja el CD ja no...
tampoc en negasto,
de les cintes del...
de casset.
Del Broders i Nams del casset, no?
I llavors, clar,
clar, les tres primeres cançons van molt fortes,
hi havia el Walk of Life,
el Money for Nothing,
tot això.
El Money for Nothing no era d'aquest.
Bueno.
I llavors, què passa?
Que aquesta quarta,
bueno, ja s'ha acabat els tres primers singles
i aquesta quarta,
que és la que també em deixa bastant impressionat,
no?
Sempre.
Potser és el que passa, no?
Que els singles al final ja els tens tan sentits
que te'n vas a buscar aquella cançó
que no...
Llavors, quan ja s'ha arribat al màxim,
sents la quarta o cinquenta cançó aquesta
i quedes...
Bé.
All the late night buttons have been struck
Between the sudden balls and the bells
Prehistoric garbage trucks
Have the city to the sun
Echoes and roars, dinosaurs
They all doing a monster mash
Most of the taxis, most of the whores
Are only taking calls for cash
I don't know how it happened
It all took place so quick
But all I can do
Is hand it to you
And you'll leave the tree
Well now my door was standing open
Security was laid back and last
It was only my heart
It was only my heart
It was only my heart
The card had broken
You must have had a passkey
Made out of wax
You played robbery with insolent
You played robbery with insolence
And I played the blues
And 12 bars down on lovers lane
And you never did have the intelligence
To use the 12 keys hanging off of my chain
I don't know how it happened
It all took place so quick
But all I can do
Is hand it to you
And you'll leave the tree
That's past last call for alcohol
Past recall has been here and gone
The landlord he finally paid us all
The satin tenants may have put away their haunts
And we're standing outside of this wonderland
Looking sober, evening sober, rest
Like a Bowery bomb when he finally understands
Your bottle's empty and there's nothing left
I don't know how it happened
It was faster than he could flip
But all I can do
Is hand it to you
And your latest trade
What about you
How about you
How about you
Did you surviveign her
I don't know how it might be
I don't know how it Is
What'd you survive
I don't know how it junked
I don't know how it is
But all you think
You never know how it ruins
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí, sí, sí, per ahí donar, 4 o 5, no?
I què feies exactament?
Bueno, van haver-hi diferents...
No feies de fotògraf a la ràdio, no?
Bueno, tenia una mica de relació perquè va haver-hi una primera etapa
amb la que comentàvem, no sé si si una mica xorres, anecdòtiques,
que no sé si algú passava, coses que passessin, jo que sé,
el típic, un tio s'ha menjat 2.000 hamburgueses,
però vinga, aquí feiem el hi-hi-ha-ha, no?
Que ja va estar bé.
Després va haver-hi una segona època que s'assola...
Bé, una segona època que un dia fèiem una tertúlia amb la resta de fotògrafs,
de per aquí a prop, a Peretoda, Andropuig...
Els clàssics.
Els clàssics.
I després, també, per aquella època també fèiem una cosa que fèiem,
que això ja ho feia jo sol, que era trucar amb alguna empresa
del qual teníem, se'ns podia generar algun tipus de dubte.
Vull dir, dubte no en plan, vull dir, de delinquir,
sinó coses que ens passen pel cap.
I escolta'm, això, que...
I trucavem en directe i...
De vegades fracassàvem i de vegades triomfàvem.
Vull dir, com sempre i com a tot, no?
Hi ha alguna anècdota d'aquelles que es puguin explicar?
La recordes?
Sí, hi havia un parell o tres.
Hi havia una...
Així ràpidament...
Una vam trucar a aquesta gent dels Conflakes.
Els Kellogs.
Els Kellogs.
A Valix.
Els Kellogs que llavors vam fer una barreta
i a la publicitat deien que no hi havia de menjar jo.
No?
No.
Clar, llavors vam trucar i jo, escolta'm,
a l'altre ho estic recomanant,
ho dic perquè em has estat molt de moda,
com sempre, per desgràcia, el tema de l'anorexia.
Les dietes i tot això.
I les dietes i no sé què i tal i igual.
I jo, vostès estan dient això,
que només cal menjar això i amb això ja sobrevivim.
I jo, no, no, no, no.
La secretaria que es va posar que jo,
no, no, no, no, no volíem ni un cap diumet.
I després un altre també vam trucar, per exemple,
a l'acitona espanyola preguntant-li què passava
si per culpa d'un pinyol de les seves acitones espanyola,
de les que van rellenes d'anxoba o com se digui jo.
Si se'ls col·lava un pinyol, ja.
Sí, se'ls col·lava un pinyol i se'ns tracava un denqui
i qui ho pagava, i això.
I sí, sí, es fan...
Me'n quedava parats perquè es feien càrrec ells.
Vull dir que només calia...
Això és el que deien.
Però en cap moment dèiem que trucaven de la ràdio.
Per tant, era una pregunta a nivell d'usuari, no?
A nivell particular.
D'atenció al client, diríem.
I llavors trucavem i sí, sí, es fan càrrec.
Es fan càrrec.
Doncs mira, ja sabem una cosa més.
Presentant un modelot del pot i ells fan...
Es veu que tenen una màquina que compta els pinyols i...
Deuen fer els seus números i al final els hi surt més a compte
tenir el client content que no muntar un liu per aquests temes.
Tenien un cubel allà, diuen, si tenen tres pinyols,
digui, algú, algun petarà aquesta setmana.
Molt bé.
Sí, sí, sí.
I després el de les aigües també va ser molt bo.
El de trucar...
Perquè a les aigües naturals, aigües de formella i tot això,
hi havia el senyor, ara no em recordo com s'ha de dir,
però hi havia un laboratori que era l'únic que de la vida.
Ah, sí, el de les aigües, sempre és el mateix.
Sí, a totes les aigües.
I vam trucar i vam parlar amb ell i ens va explicar que sí,
que ho feia ell i ens va fer tota una tesi doctoral
de les aigües tremenda, molt bé.
Molt bé, així que hi ha coses que existeixen, certament.
Vam riure molt, ho vam passar molt bé en aquella etapa.
I ho vas deixar per què?
Bueno, per feina, com sempre.
Perquè no tenies temps.
Perquè no teníem temps, que és el que té a ser freelance.
I per qui treballes ara?
Si ens pots donar algun exemple.
Ah, sí, bueno, bàsicament, diari, a part d'algun...
Institucionalment, també, faim molta fotografia institucional.
I també, per exemple, treballo, porto amb la fotografia
de l'indicador d'economia,
varia en fotovolidística, també,
el que dèiem al començament, no?
A nivell de premsa, també col·laboro per l'Avanguàrdia.
També col·laboro aquí a Tarragona al diari OAS,
portem tot el tema nàstic i tot el que sigui es porti-ho aquí a Tarragona
per aquest diari, doncs, en principi, ho fa jo.
Així que de feina no te'n falta, no?
No, gràcies a Déu, doncs no.
I com veus el futur pels fotògrafs?
Pels fotògrafs?
En general.
Pels fotògrafs en general, bé, perquè...
O sigui, bé, segons quina variació agafis,
però, per exemple, en el cas del fotoperiodisme,
doncs no tan bé, perquè hi ha molt poquets.
No és que digui, vinga, truqueu tots,
que tothom vol ser fotoperiodista,
però és una cosa que, a més a més, el que dèiem,
també amb el canvi digital,
ens està passant que hi ha excés de fotografia,
però m'encansa d'arxiu.
De publicacions, potser.
No, no, excés de fotografia en general.
O sigui, tu fas fotos, com a aficionada,
hi ha un gran volum de fotografia,
però realment d'això no s'està guardant res.
Vull dir, de fet, que el moment que tu vulguis canviar l'ordinador,
t'ha quedat sense fotos.
Llavors, això és material que desapareix.
I amb el nivell que dèiem del fotoperiodisme,
doncs m'encansa, perquè realment no hi ha molts fotoperiodistes.
De fet, fa molts anys que som els mateixos.
Doncs tindràs encara menys temps, Xavi.
Sí, sí, anem fent.
Alguna cosa hauràs de fer.
Sí, allà feien els dies a 26 hores i ja està.
Bé.
Doncs, per variar, nosaltres també ens estem quedant sense temps,
hem d'acomiadar el programa,
i teníem una tercera cançó,
que és aquesta que començarà a sonar
i la trepitjarem una miqueta,
dels polis, com que tothom ja l'ha sentit molt,
doncs, mira, potser ja ens la sabem bastant de memòria.
És bona, és bona.
És l'Every breath you take.
Perquè l'has triat, aquesta?
Sí, bueno, de fet, perquè...
A veure, és que és molt repetitiu i tot això,
bàsicament perquè és de les cançons que més versions té.
I com que m'agraden quasi totes les versions,
inclús una que va fer Francisco.
Ostres.
Fran, va, té una versió en castellà molt xula.
I mira, m'agrada.
I també el típic anunci de la Toni,
que vull dir que...
És la banda sonora de la nostra infància.
Aquestes tres cançons venen de la infància.
Molt bé, Xavi, moltes gràcies per haver-nos acompanyat.
De vosaltres.
Ho hem de deixar aquí.
Però, recordeu, dues coses.
Penseu en el vostre entorn abans d'imprimir,
penseu en alguna cosa abans de dir res,
i no penseu en res abans de no fer res.
I dissabte, tots al zero,
veure doncs Simoni Telefunken,
els perpetradors de la nostra sintonia,
que actuen al zero, juntament amb l'Ellup,
a dos quarts de deu.
I'll be watching you.
Since you've gone,
I've been lost with all of the tracks.
I dream at night I can only see your face
I look around but it's you I can't replace
I feel so cold and I long for your embrace
I keep crying baby, baby, please
Oh, can't you see
You belong to me
I have a blue heart of aches
Every step you take
Every move you make
Every vow you break
Every smile you fake
Every claim you speak
I'll be watching you
Every move you make
Every step you take
I'll be watching you
I'll be watching you
Every brand new music
Every move you
Every bond you
I'll be watching you
I'll be watching you
Every
Every
My
My
My
My
My