Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs benvinguts a l'univers espalda maceta.
Ell treballa solament amb la seva guitarra de nylon
i havia format part ja fa uns anys dels Improbables
i també és membre actiu de Cocina.
Aquest grup ja ha sonat aquí, és un grup bàsicament instrumental
que té compartit amb gent de Valls i també d'aquí de Tarragona.
Però avui, ell en solitari amb la seva guitarreta
ens fa temes tan bonics com aquest I no voy a dar-te más.
I no voy a dar-te más de lo que ya te di ayer
porque entiendo que estás bien.
Y ahora toca salir y sale siempre y nada más.
Sale siempre a reír, me diste tanto, me diste tanto al salir.
Y es que yo no sé por qué vuelvo y vuelvo otra vez
a intentarte hacer feliz.
Si se pudiera, si se pudiera hacer feliz.
Puede que ocurra hoy, pero de nuevo estarás bien.
Si se pudiera, si se pudiera hacer feliz.
Nada te puede ocurrir.
Me voy a casa, cabrea, o me caes mal de verdad.
Pero sé que volveré a intentarte, a intentarte hacer feliz.
Si se pudiera, si se pudiera, si se pudiera hacer feliz.
Y no voy a darte más de lo que ya te di ayer.
Porque entiendo que estás bien.
Y ahora toca salir y sale siempre y nada más.
Sale siempre a reír, me viste tanto, me viste tanto al salir.
Y ahora toca salir y nada más.
Pues así es la música más acústica que se puede hacer, parece,
por parte de la espalda maceta.
Esto era su trabajo del 2008, editado ya por Van Robert.
Y ahora, la semana que viene, aquí a Tarragona presentará el segundo,
El miedo al silencio, ya la segunda parte,
porque la primera parte ya la tiene editada también.
Nos centrae en sus inicis, cuando comenzaba a sonar.
De fet, el pelé de la Torpebras ja l'elogiava en els seus principis.
I l'estiu passat el vam veure acompanyant les guitarras salvatges
del François Cambusat i l'enfant Ruix, amb Arsà,
vull dir que de soroll també en sap fer.
Però aquí no, aquí està tranquilet
i ens canta temes com aquest que escoltarem ara,
Evitar-te para conservar-te.
Evitar-te hace tiempo que yo intento.
Puedes decepcionarme.
Me doy cuenta que si hoy te trato poco,
te conservaré más tiempo.
A mi lado me apetecerá tenerte.
No quiero ver cómo eres.
He elegido mantenerme en cobardía.
Renuncié a las verdades.
Sé que soy tonto, pero tengo amigos.
No leo a Chomsky.
Ni tengo líos con mujeres tiernas.
Ni alcohol a ríos.
Recojo olivas.
Aplausos fijos.
ải les yapar.
Lusidades y canciones perfectas
Y me ayudaré a conseguir,
Me acerqué muy cerca a las verdades,
casi me vuelvo loco,
mi auto recete ya ha funcionado,
y en arbolsillos con piedras.
Elegí la calma aplastante,
veo cine de guerras.
Sé que soy tonto, pero tengo amigos,
no leo a Chomsky,
ni tengo líos con mujeres tiernas,
ni alcohol a ríos.
Recojo olivas con aplausos fijos.
Es un cantautor,
És un cantautor, això,
perquè es veu guitarra o no?
Aquí sí, senten bastants rassons de gent diferent,
com un Nick Cave, un Elliot Smith, un Jeff Buckley,
fins i tot un Nick Drake,
pel tema de la tristor i la melancolia.
Però, vaja, el José Juan també ha crescut amb Jo la tengo,
amb Los planetes,
els quals versionen el seu últim disc,
o amb el Kurt Cobain, com tots nosaltres,
així que també té el cap ple de guitarras sorolloses.
Ell ha estat actuant ja,
formant part de les gires d'artistes en ruta,
ha actuat al Primavera Club,
a Barcelona i a Madrid,
ha actuat també a l'Auditori del Fòrum,
just després del seu admirat Tom Waits,
que també es podria posar en aquest calaix de marcians,
que no sabem on col·locar.
I fa poc també va actuar de taloner a Barcelona
amb el Damián Jurado,
un dels altres seus referents musicals,
i juntament amb De Pedro,
un altre que també porta un rotllo així similar.
Continuem escoltant aquest disc del 2008,
que es deia Madera i poca luz,
ara la peça Hay gente que.
que mira pedazos desnudos,
no puedo esconder mis trozos que salen torcidos,
dins demà!
Tienes comencem,
se ríen,
se mueven,
no hay sitio
para alejarse,
no hay espacio
para caricias
Yo sigo cantando, quiero hacerlo y lo hago, pero duele y lo saben.
Se sientan de lado, hacen ruido con sus muelas.
Debo seguir, no me quejo, hay tanta gente como gotas.
Pero duele cuando suenan, hay gente que mira pedazos desnudos.
No hacen nada, si ven sangre, no se asustan.
Me ayudan, se acarician a oscuras.
Duele tanto cuando suenan.
I ara una versió, una adaptació d'una cançó tradicional menorquina
que es diu simplement Cançó de Bressol, interpretada per Espalda Maceta.
San Juan
San Juan
San Juan
San Juan
San Juan
San Juan
San Juan
San Juan
San Juan
San Juan
San Juan
San Juan
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I en el...
En l'anterior,
Alt madera i poca luz,
s'intuïa
ja tota aquesta qualitat
de l'espala maceta
amb temes com aquest
port mirar.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit