El campanar
Un programa de la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arcadisbat a Tarragona.
Cordials salutacions amics i amigues oïdors del campanar en aquest programa setmanal fruit de la col·laboració entre aquesta emissora i el Departament de Mitjans de Comunicació de l'Arcadisbat de Tarragona.
Com sempre, els saludem en Santi Grimau, que té cura de la part tècnica i la que els parla Montse Sabaté.
Avui s'escau la solemnitat de la Santíssima Trinitat. L'Evangeli serà segons Sant Joan, capítol 16, versets del 12 al 15.
Escoltem aquesta perícopa en la versió dramatitzada de l'Associació Bíblica de Catalunya,
seguida dels comentaris sobre les lectures de la missa dominical a càrrec del seu president, mossèn Joan Magí.
Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us seria en una càrrega massa pesada.
Quan vingui l'esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera.
Ell no parlarà pel seu compte.
Comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor.
Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà ho haurà rebut de mi.
Tot el que és del Pare és meu.
Per això he dit, allò que us anunciarà ho rep de mi.
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures dominicals a càrrec de mossèn Joan Magí
El dia 30 de maig ens trobem a la festa de la Santíssima Trinitat.
És interessant la vivència i la comunió amb Déu.
Déu, etern, és pare, fill, esperit sant.
És comunió.
Déu, creador de l'univers, es manifesta en la decisió, saviesa i comunicació de vida a tot el que existeix.
Som imatges de la Trinitat Divina amb el gran do de la seva comunió.
Per creació, només trobarem la nostra realització en la comunió de Déu.
La lectura dels Proverbis ens explica poèticament l'acció entusiasta i joiosa
de la creació del món i de l'amistat amb nosaltres.
I l'Evangeli de Joan ens ho repeteix
i ens presenta l'entrada de Déu en la vida humana
per la paraula en missió del Pare
i la força vital de l'Esperit Sant
que ens condueix a la veritat sencera.
Déu és vida manifestada en la paraula
i la vida és llum que guareix tota ignorància.
Déu és amor i ens ha donat la gràcia, o sigui, l'alegria,
de viure la seva vida d'unitat en comunió d'amistat.
Pau ens diu que Jesús ens ha obert la porta a aquesta gràcia.
Ens anima a esperar la realitat de comunió
mirant fins i tot positivament
les tribulacions que ens hi condueixen
i ens fan cada vegada més forts.
Déu, Pare, ens guia amb la paraula
i ens ho fa viure en l'amor donant-nos l'Esperit Sant.
El salmista n'és conscient i ho canta entusiasmat.
Ho veu en tota la creació posada al nostre servei,
al servei de tots, sense excepció,
i escolta la força i l'alegria de Déu ja
en les paraules dels infants i dels nadons.
Ignorar i suprimir aquesta força i alegria
perjudica tota l'humanitat.
Talla les vies de comunicació
de la diversitat infinita
dels dons que Déu comunica
a través de totes i cadascuna de les vides
creades a la seva imatge
i enriquides ja des del sí de la mare.
Oberts a l'Esperit Sant
que arriba del Pare per la seva paraula,
gaudirem cada vegada més
del coneixement de la veritat.
Serem més lliures.
Entendrem amb experiència
l'esdevenidor feliç
i ens hi aproparem
caminant en cans d'alegria
i amb la garantia de viure
i treballar la seva pau en comunió.
I ara és el moment de saludar
el nostre il·lustre convidat d'avui.
Es tracta de Monsenyor Lluís Solefà,
bisbe de Trujillo, a Honduras,
i Tarragoní de Socarrel.
Benvingut a casa, bisbe Lluís.
I també saludem els nostres companys,
en Josep Sabater i en Didac Bertran.
El mes de març de l'any 2005,
el papa Joan Pau II
va designar bisbe Monsenyor Lluís Solefà,
el primer tarragoní de Terreuna Capital,
volem dir,
en assolir l'episcopat
en els darrers dos segles.
A propòsit, Monsenyor,
quina sensació li produeix aquesta dada?
Bé, recordar aquell moment
sempre m'aboca com a tres sentiments.
Primer, dolor,
perquè el nombrament
va ser fet pel papa
mentre estava a l'hospital.
Crec que era l'última vegada
que va estar internat a l'hospital
abans de morir.
També un sentiment de preocupació,
perquè dius,
bueno, que és que no hi ha sacerdots hondurenys
que puguin ser nombrats bisbes, no?
Preocupa, això.
I molta alegria,
perquè era una diòcesis
on ja hi estava jo treballant
i, a més,
la considerem la diòcesis més pobra d'Honduras.
I això sempre és una alegria
saber que estàs al servei dels pobres, sí.
Tarragona missionera,
una finestra a la realitat missionera,
oberta des de la Delegació Diocesana de Missions
i cooperació entre les esglésies.
Déu vos guarda.
També aquest darrer diumenge de maig
aportem el que van fent l'obra missional
pontifícia de Sant Pere Apòstol
en favor dels seminaris més necessitats.
Albània, aquest petit país,
enclavat als soters d'Europa,
té també unes zones encomanades
la Congregació per l'Evangelització dels Pobles
i, per tant,
se'l considera territori de missió.
Per aquest motiu,
l'obra de Sant Pere Apòstol
ha subvencionat amb 40.000 dòlars
la compra d'un terreny
on es construirà el nou seminari
de la diòcesi de l'Etze.
Fins ara, els seminaristes s'han format
en una casa llogada
que ja ha quedat petita.
També s'ha ajudat
amb la quantitat de 28.000 dòlars
per a l'alimentació i formació dels seminaristes.
Cal tenir present l'ajut que han rebut
els vicariats apostòlics de l'Equador,
és a dir, les diòcesis
que s'estan formant
i que estan encomanades
a l'esforç missioner de l'Església Universal.
Aquestes s'estenen
per la meitat del territori de l'Equador
i són precisament
les zones més inaccessibles
i més necessitades.
És en favor dels seminaristes
d'aquests vicariats
que l'obra pontificia
de Sant Pere Apòstol
ha ofert 44.600 dòlars
per ajudar en el seu camí
al sacerdoci
a 64 seminaristes
dels sis seminaris.
Encara també a Papua Nova Guinea
l'obra de Sant Pere
ajuda a 464 seminaristes.
Aquest nombre
no revela la quantitat
de les grans distàncies
d'aquest continent
dominat per l'aigua.
Els seminaristes
són originaris
de grans illes
separades
dins el Gran Oceà Pacífic.
L'aportació econòmica
ha estat de 300.000 dòlars
destinats a la manutenció
i formació dels seminaristes,
com també per subvencionar
les despeses
pel desplaçament
de principi
i final de curs.
Alguns d'ells
han de recórrer
fins a 2.000 quilòmetres
i altres
bastants centenars
de quilòmetres.
L'ajut
també arriba a la Índia.
Allí,
degut al gran nombre
de vocacions,
la quantitat aportada
sobrepassa
els 2 milions de dòlars.
és una esperançadora realitat,
el creixement
de l'Església
en aquell país.
L'ajut
afavoreix
4.364
seminaristes,
és a dir,
es recolza
la vocació
a un nombre
quatre vegades
superior
als seminaristes
de totes
les diòcesis
del nostre país.
Adeu-siau.
Després d'escoltar
aquest espai
de missions,
és clar
que una cosa
és voler
ser missioner
i l'altra
és anar a missions.
Com va ser
el seu primer contacte
amb Honduras?
Quan vaig entrar
en el seminari
dels pares Peuls
a l'Espluga
del Francolí,
el primer que vaig anar
descobrint allí
en aquell moment
era
un moment
d'anar
fent el procés
de tancar
el seminari,
i ens vam
dedicar
a treure
els arxius,
a guardar material,
i a mi em va
resultar ben interessant
veure una història
tan llarga
i tan bonica
que precisament
aquest any
es compleixen
cent anys
de la primera
presència
dels Peuls
de la província
de Barcelona
a Honduras.
I veure
totes aquelles
històries
dels missioners,
aquelles cròniques
missioneres,
em va despertar
molt fortament
el desig
de ser missioner.
Des d'aquí
la percepció
que tenim d'Honduras
és d'un país
on la pobresa
és també
molt gran
entre la població.
Sí,
estem entre els
tres països
més pobres
d'Amèrica Llatina,
al costat d'Aití
i de Nicaragua,
i realment es nota
i més ara,
perquè a la crisi
econòmica
s'hi ha sumat
les conseqüències
de tot aquest bloqueig
econòmic
que hem tingut
després del cop d'estat
que hi va haver
l'any passat.
Una altra percepció
que tenim des d'aquí
és que la migració,
i això m'imagino
que deu comportar
un doble empobriment
perquè es deuen perdre
cervells,
allò que es diu,
que aquesta migració
cap als Estats Units
concretament
és molt forta.
La migració
està provocant
molta classe
de problemes.
Un és
el que dius
tu, Didac,
la pèrdua
de persones
que serien
molt valuoses
allà.
Després,
la desintegració
familiar.
Hi ha gent
que se'n va
i trenca
el matrimoni.
La soledat
dels fills
que queden
al càrrec,
per exemple,
de l'àvia
que no té
ja capacitat
per educar.
És a dir,
són molts problemes.
I després també
l'ús
del que en diem
les remeses.
que és
els diners
que envien
els migrants
no és
un diner
ben empleat.
Per tant,
tampoc està fent
massa servei social
a nivell de país.
I una tercera percepció
és que Honduras
pateix la plaga
dels principals
cartells
de narcotàfic
i també
del crim
organitzat.
Això
és un problema
greu,
és gravíssim.
I
s'està,
s'ha
fa més greu
en la mesura
que el govern
de Mèxic
està pressionant
fortament
en els narcotraficants
que tenen
el seu poder
establert a Mèxic
i que ara
es veuen
pressionats
i van emigrant,
per dir-ho així,
establint el seu
poder
i les seves accions
a Guatemala
i a Honduras,
sobretot.
i enmig
d'aquest quadre
quin és
el paper real
de l'Església?
És molt delicat
sobretot
en aquest tema
del narcotràfic,
no?
És a dir,
contra el crim,
contra la delinqüència,
doncs,
bueno,
estàs sempre
intentant,
doncs,
ajudar la gent
a il·luminar,
no?
Com s'ha d'actuar,
què hem de denunciar.
però en quant al narcotràfic
és molt més difícil
perquè la violència
és tan terrible
que ni siquera
es poden fer denúncies
sense córrer el risc
o fer córrer el risc
a les persones,
no?
És a dir,
és molt delicat
i estem veient
de quina manera
hi entrem
per poder fer
alguna cosa
que freni
primer la presència
del narcotràfic,
després
l'implicació
de la gent pobra
que veuen
amb això
una manera
de sortir
una mica
de la pobresa.
La seva condició
de filla espiritual
de Sant Vicenç de Paúls
l'ajuda
per entendre
aquestes necessitats
dels pobres?
Molt, molt.
Ho porto
en la meva
formació,
en la meva vocació,
el que Sant Vicenç
deia
que ens hauríem
de vendre
nosaltres mateixos
com a esclaus
per poder atendre
els pobres.
I allà ho veus
que és realment
una necessitat
de fer
tot el que humanament
es pugui
perquè
la situació
actual,
a més,
aguditzada
per una secada
que hi ha hagut
aquest any
que s'han perdut
totes les collites
i hi ha zones
interiors
del país
rurals
que estan passant
gana
però d'una manera
increïble.
Aquesta dedicació
pels pobres
era també
un dels eixos
de la teologia
de l'alliberament
molt popular
als anys 70 i 80
del segle passat.
Què en queda
ara
d'aquella teologia
de l'alliberament?
A veure,
a Honduras
concretament
la teologia
de l'alliberament
no va entrar
amb una força
i amb un marcar
per dir-ho així
l'estil
i tal.
Però
jo crec
que és tot
Amèrica Llatina
que ha anat
veient
aquesta teologia
i que ara
com una aigua
que se sedimenta
i que queda
el que és bo
i el que no és tan bo
penso que està
en un moment
d'una reflexió
molt seriosa
molt
pregona
sobre
la presència
del pobre
com a lloc
de la teologia.
Potser que féssim
ara una petita pausa.
No sé pas
com estan
d'Òrgues
a Honduras.
Malament.
Però sí
que n'hi ha
alguns
que s'han salvat
de certes
eglésies
colonials.
Per exemple
la catedral
de Comayagua
que és una catedral
colonial
molt maca
s'ha pogut salvar
l'Òrgues
i està en condicions
inclús
d'escoltar-se.
Aquí a Tarragona
estem esperant
un per la catedral
l'altre
està
alli
desarmat
esperant
destinació.
L'acceptarien
allà a Honduras?
Home,
clar que sí.
Bé,
aquesta és una terra
amb una certa tradició
d'Òrgues
i organistes.
Bisbe Lluís,
li va bé
escoltar
el pare Jordi Maria Bou
que és un monjo
de Poblet
tocant l'Òrga
d'aquell monestir?
Estupendo.
Escoltem-lo.
Doncs escoltem
La meva ànima
magnífica
el senyor
de Johann Pachelbel.
Ela
제
de
urm
de
l'un
de
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Quina cara posaven els seus diossessants?
En part ja em coneixien, perquè jo ja portava cinc anys treballant,
només que treballava en l'altre departament més deshabitat, per dir-ho així,
i d'alguna manera el fet de portar ja molts anys a Honduras
també feia que no fos una persona estranya per ells.
Per això de Tarragona els devia sonar com a...?
Sona perquè no saben on és i els hi és igual,
perquè a la cara meva pensen que sóc descendent de palestins,
em diuen pel nas ara, però m'identifiquen com a palestí.
Bé, en total és el mediterrani, no?
I tant.
Quan algú el fan vist, es pensa en un palau episcopal més o menys artístic
i també en una catedral també més o menys gran.
Què es va trobar en arribar a Trujillo?
Ho dic perquè amb les condicions del país no creiem que un palau
o bé una catedral d'allí es puguin comparar amb les d'Europa.
No, de cap manera.
La catedral és una catedral antiga, vella, que s'ha anat refent.
És petita.
És com una església gran, però no se sembla en una catedral.
I la casa on vivia el bisbe anterior
era una casa que les filles de la Caritat d'aquí de Barcelona,
fa 40 anys van anar a treballar allí,
i van fer una caseta a la planta baixa
i tenien dues aules per fer classes.
Donaven classes de comerç, de secretaria, ajudaven,
i a dalt vivien elles.
Aquesta és la caseta que va quedar com a bisbat.
Els seus dispersants viuen en una extensió de 25.246 quilòmetres quadrats,
gairebé tan gran com a Catalunya.
No espanta, això?
Gran com a Catalunya i més gran que el País del Salvador.
I sí que espanta una mica en el sentit que no pots fer aquella atenció
tan freqüent com un desitgeria,
perquè les distàncies són difícils de cobrir
per la manca de vies de comunicació.
Com s'ho fa per poder atendre aquesta gent en tan gran extensió?
I tenim entès també que hi ha moltes dificultats per arribar a algunes zones.
Ens imaginem que la xarxa de carreteres no deu ser cap meravella.
No, perquè està plena de forats
i on hi ha carreteres pavimentades que diem
no estan ben ateses, ni se'ls hi dona manteniment,
que és el departament de Colón.
Però l'altre departament, que és el més gran i és la mosquitia,
tot és per via aquàtica, no?
És a dir, si hi ha d'anar amb avioneta
i un cop estàs allí has d'anar sempre per rius o per llacunes, etc.
Perdoni, bisbe Lluís, això de mosquitia fa pensar en mosquits?
No, no, no, no.
No, sí que...
Unia aquàtica.
Sí, sí.
No, n'hi ha molts de mosquits, evidentment,
però allà el mosquit en diem Sancudo.
La paraula mosquitia ve de l'ètnia que viu en aquella zona,
que és una ètnia que viu tant en aquesta part d'Honduras
i la part de Nicaragua, que és tota la costa del Caribe.
Es diu Miskitos.
Sí, per això li preguntàvem.
la seva tasca apostòlica abastra també diverses ètnies i també diverses llengües.
Sí, en la nostra diòcesi hi ha l'ètnia Miskita,
l'ètnia Tahuasca, l'ètnia Peig,
que tenen una mica un tronc comú, podríem dir,
els que en deien macrochipcher,
que sembla que són unes migracions que no van anar del nord al sur,
sinó més aviat del sur al nord,
d'Equador, Colòmbia, cap amunt.
Això que són d'aquests tres pobles.
I després estan els afrodescendientes,
que es diuen garífones,
i que són gent que els portaven com a esclaus,
van naufregar i es van quedar en unes illes
i després ara fa dos cents i escaig d'anys van venir a Honduras.
Qui tingui oïdes que escolti.
Un comentari de mossèn Ricard Cabré.
Bons amics,
acabo de llegir el llibre d'Estèfans Bight,
Els ulls del germà etern.
Ens descriu una llegenda oriental situada en un temps molt llunyà,
fins i tot abans de Buda,
però que inclou una gran lliçó.
Mirata és un gran guerrer,
ho té una gran victòria sobre els enemics del rei,
ha matat molta gent,
però s'adona que entre els morts també hi ha el seu germà,
que havia anat a ajudar-lo
i la mirada del seu germà se li clava molt endins
i mai més la podrà oblidar.
L'invisible m'ha enviat un senyal
i el meu cor l'ha entès.
He mort, he matat el meu germà
perquè sabés que qui mata un home mata el seu germà.
No puc ser capdill a la guerra
perquè a l'espasa hi ha violència
i la violència és enemiga de la justícia.
Qui pren part en un pecat d'homicidi
és també un homicida
i jo no vull inspirar por.
M'estimo més menjar el pa
del capdaire
que faltar aquest senyal que he reconegut.
Un home que pensi una mica
no podrà votar mai a favor de la guerra
ni de cap mena de violència.
Davant la resolució de Virata
de renunciar definitivament a la guerra,
el rei el constitueix jutge suprem del regne.
Des del primer moment es proposa
de no dictar mai sentència capital,
però s'esforça per ser just
en les seves sentències llargament meditades
i els criminals, quan calia,
els imposava sentències dures.
Li porten un criminal
que havia matat onze persones
i el condemna a un any de captiveri
per cada víctima
i a ser assotat onze vegades a l'any
fins que brolli la sang.
Davant la rèplica del condemnat
decideix fer l'experiència
del càstig que havia imposat.
Allibera el condemnat
i es posa en el seu lloc
amb la condició que tornés al cap d'una lluna.
Es vesteix amb els seus parracs
i es submergeix en les profunditats del calabós
on no hi entrava ni un raig de llum
i rep sobre els seus assots
que havia de rebre el condemnat.
No es pot mesurar ningú
amb una vara que no es coneix.
Després de l'experiència
es va considerar tan injust
com aquell que havia condemnat
i demana al rei
que la llibri del càrrec de jutge suprem.
Sóc incapaç de pronunciar una sentència
des de ser que ningú
no pot ser jutge de ningú.
Tan sols pot ser just
aquell que no pren part en el destí
ni en l'obra de ningú
i demana al rei
que el deixi viure tranquil a casa seva.
Es va poder dedicar a la pregària
i a la contemplació
i se sentia feliç,
ajudava els pobres.
De tot arreu acudien a ell
al seu consell.
El veien tan assenyat
i tan just en els seus consells
que la gent l'admirava
i li basaven els peus en gratitud.
No envejava ningú.
Vivia amb una gran pau.
Els fills li porten a casa un dia
un esclau que no havia obeït les seves ordres
i la sota endavant d'ell.
Ell els ho prohibeix i allibera l'esclau.
Els fills es revolten contra ell.
L'esclau és una propietat
i sobre una propietat
poden fer el que els plagui.
Virata, davant l'ambició dels seus fills
que es creuen amb dreta
disposada a la vida d'altri,
els dona una lliçó de despreniment.
Virata busca la pau.
Jo vull ser més a prop
de l'invisible
que de la terra pròpia.
Vull viure sense culpa.
Quedeu-vos a la casa
i repartiu-vos-la en pau.
I se'n va viure sol
a la muntanya.
Després de tot,
es construeix una cabana
i planta un hortet.
Els animals fenestres
i els ocells
li feien companyia.
Quan el rei se'n va assabentar
el va anar a visitar.
Vull saber com viu un home just.
El rei pregunta
en què el pot servir.
Ja res no és meu.
Qui no té pàtria
posseix el món.
Qui se'n desprès de tot
posseix la vida entera.
I qui no té culpa
godeix de pau.
Què més puc desitjar?
La seva fama es va escampar arreu.
Així, com en altre temps,
havia estat el llam de l'espasa,
la font de la justícia,
ara el coneixien
per l'estrella
de la solitud.
Molta gent
va voler imitar
el seu exemple.
I es vestia també
una cabana
enmig de la buscúria
per retrobar la pau
i la solitud.
Un d'aquests solitaris
va morir
i Mirata
va anar al poble
a cercar ajuda
per enterrar-lo dignament.
Tothom sortia a veure'l
i se li postraven
amb reverència.
Fins que va trobar
una dona
que se li va encarar
agressivament.
Vés-te'n.
Vés-te'n,
desgraciat.
Has portat la mort
i la ruïna
a casa meva.
Sant,
ets el pitjor dels homes.
Imitant l'exemple
de Mirata,
el seu marit
se n'havia anat
a la muntanya
en recerca de solitud,
deixant dona
i fills a la misèria.
Els tres fills
havien mort de fam.
Mirata reconeix
la seva culpa,
es confessa pecador.
Va a trobar el rei
de nou i li diu
em sento culpable.
Vaig de fugir
de servir la vida.
Era un inútil
perquè només pensava
en mi mateix
i no servia
a ningú.
No hem de buscar
només el nostre
perfeccionament
o la nostra salvació,
sinó el lloc
on podem servir
millor la comunitat
humana.
És així
com donem glòria a Déu
encara que passem
desapercebuts
els ulls del món.
Amics,
fins un altre dia,
si adeu plau.
moltes gràcies
per la vostra atenció.
Estaríem molta estona
conversant
amb el bisbe Lluís
i el nostre company
Josep Sabater,
però,
dissortadament,
el temps del que disposem
és limitat,
com ja saben.
Així, doncs,
no tenim més opció
que donar les gràcies
a Monsenyor Lluís Solefà,
bisbe de Trujillo,
Honduras,
un tarragoní
que fa bo
allò que va dir
el nostre primer bisbe.
Estan fructuosos.
Em cal tenir present
l'Església estesa
d'Orient
fins a Occident.
Sí,
moltes gràcies a vosaltres
per donar-me
aquesta oportunitat
i a tot Tarragona
que es porten al cor
i, com deies,
sí,
una mica
vaig poder viure
el jubileu
de Sant Fructuós
i vaig sentir, doncs,
molt més impulsat
aquesta vocació missionera
que hem de tenir tots.
Moltes gràcies.
Novament,
moltes gràcies,
Monsenyor Solefà,
per haver compartit
amb nosaltres
aquest temps de ràdio.
I això és tot per avui.
Gràcies per la seva atenció
i fins la propera missió
que, si Déu vol,
s'escaurà el proper diumenge,
6 de juny,
solemnitat del Santíssim Cos
i la Sang de Crist,
el famós Corpus Christi.
Fins aleshores,
Feliç Setmana a tothom!
Fins aleshores,
Fins aleshores,
Fins aleshores,
Fins aleshores,