El Campanar
Un programa de la Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcadisbat a Tarragona.
Un programa de la Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcadisbat a Tarragona.
Un programa de la Delegació Diocesana de Comunicació Social de l'Arcadisbat a Tarragona.
Un programa de la Delegació Diocesana de Comunicació Social de l'Arcadisbat a Tarragona.
La revista d'Història Sapiens diàriament ofereix un bloc amb tot el procés de les excavacions a la nau central de la magnífica catedral tarragonina.
I difon en paral·lel als treballs els resultats d'aquest atractiu projecte de recerca històrica que podria donar lloc a la localització del Temple d'August.
Les persones interessades trobaran un enllaç fix amb aquest bloc a la secció de Cultura i Espectacle de l'apartat de notícies del web de l'Arcadisbat a Tarragona.
Qui tingui oïdes que escolti. Un comentari de mossèn Ricard Cabré.
Bons amics, l'Església ha rebut de Jesucrist la missió d'anunciar la Bona Nova fins als confins de la Terra.
Aquí s'ha de ser, per tant, la seva preocupació fonamental.
Fer arribar a l'anunci de l'Evangeli a tots els indrets i per tots els mitjans possibles.
Quan una notícia ens crema per dins, d'on se'l podem quedar?
És la flama que hi ha vingut encens en el cor de tots els homes.
L'Evangeli és com una brasa coberta de cendra, però que és capaç de calar foc en qualsevol indret del món.
Que bé que ho sabien els apòstols.
Avui s'ha obert a l'Evangeli un ampli ventall de possibilitats.
Els mitjans de comunicació són una porta oberta al missatge.
Per què serà que aquest no ressona amb tota la seva excedència emotiva, timidesa i inaptitud per part nostra?
Manca de conviccions profundes?
O potser perquè el presentem espiaixat i no li sabem donar el trem engrescador que arribi al cor de l'home?
O per manca de mitjans econòmics?
Certament l'Església és pobra, encara que molts no ho vulguin creure, i ho ha de ser.
Però potser no tant a l'hora de comunicar el missatge de la salvació als quatre vents, que és la nostra tasca fonamental.
Avui qui més crida, més guanya.
I la nostra veu sona tímidament.
Amb prou feina si som capaços d'engrescar-nos a nosaltres mateixos.
Ens hem reclòs en els nostres temples, cada vegada més buits i més freds.
Potser el gran mal està en què els laics han quedat al marge,
i són ells fonamentalment els que haurien d'assumir aquesta responsabilitat.
Malgrat la manca de vocacions, la nostra església es mou amb esquemes clericals.
A tots plegats ens manca gusadia i una planificació seriosa de cara al futur.
La gent necessita en veure una església oberta, dinàmica, transformadora,
que sintonitzi amb el moment present i sàpiga oferir respostes als grans interrogants d'avui.
Una església poruga i anacrònica no pot respondre a un món que demanaria constantment nous plantejaments,
noves estructures, noves respostes.
Ja se'n diuen de coses valentes, però es diuen en veu baixa, els mitjans intraeclesials.
Ens manca audiència, ens manca gusadia, ens manca obertura.
Vivim en un món tancat, ens han o ens hem cobert de lleix que ens encotillen
i ens manca espai per al missatge salvador, la bona nova del regne.
Recordo una pel·lícula de Bunyuel que representa la burgesia com un món tancat.
Han celebrat una festa i després no troben la clau de sortida.
Es resignen a quedar-se tancats.
Al final, aconsegueixen obrir la porta i van tots a l'església donar gràcies a Déu
a Montadeu un solemne.
I a l'hora de sortir també troben barrades les portes de l'església.
El concili va intentar obrir portes, posar el vi i el missatge a Salvador, assajar nous camins.
Però els corrents d'aire fresc ens van constipar i es va decidir tancar de nou.
Potser ens ha mancat una confiança més gran en l'esperit que parla sempre un llenguatge nou
i que fa que tothom l'entengui d'acord amb la seva idiosincràcia i terrenar.
Penso que ens haurem d'encomanar al beab Lolo que l'església acaba de verificar,
periodista, laic, convençut de la seva fe, decidit lluitador,
malgrat les seves deficiències físiques, la paràlisi que anava acaparant la seva vida,
confinant-lo en un llit o una cadira de rodes.
Or, pel final, fins i tot de la vista que li impedia de continuar escrivint.
Ben cert que als anys 70 era molt més fàcil anunciar la bona nova del regne,
però la valentia, la constància i el bon humor que va imprimir a la seva missió
continuen sent dignes d'elogia avui i de ser imitats per tots nosaltres.
Tant de bo que el nostre laicat manifestés el trem
i el coratge d'en Manuel Lozano Garrido, aquest era el seu nom,
militant d'acció catòlica al seu temps,
home d'un gran esperit de pregària
i d'una resignació a la voluntat del pare impressionant.
Era, segons afirmen els seus biòlegs, una gran persona.
Sabia tremetre el missatge.
Era un bon comunicador,
malgrat les limitacions que li imposaven les seves xacres.
Un periodista compromès amb la veritat
que calia servir, com deia ell, cada matí,
com un pa calent acabat de sortir del forn.
L'amor a l'església i al món
pesaven més que les cadenes de la seva malaltia progressiva.
Un home inquiet, que mentre tingués les mans lliures,
omplia pàgines sense parar.
La seva vida s'anarà ponent com un siri,
que il·lumina mentre queda una mica de cera.
Beard Lolo, gràcies.
Tant de bo sabés imitar la teva intrepidesa.
Vivim en una societat on l'especulació, l'avarícia i el guanyar diners, com sigui,
és la norma més comuna.
No obstant això, quan el benefici es converteix en un fi egoista,
les conseqüències socials que es desencadenen són desastroses.
L'actual crisi econòmica és tot un exponent que ens indica que anem pel camí equivocat.
Però, és possible trobar un equilibri entre l'ètica i l'economia?
La resposta és que sí,
ja que aquests dos conceptes no tenen per què ser incompatibles.
La solució està en canviar el model econòmic actual,
donant prioritat a una sèrie de valors com la solidaritat, la justícia i la sostenibilitat.
Si volem ser coherents amb els nostres principis,
la clau està en invertir en responsabilitat i compromís social.
La banca ètica ens dona aquesta possibilitat,
ja que les seves inversions van destinades exclusivament
a finançar projectes transparents,
de desenvolupament humà, ecològics i sostenibles.
Però l'actitud dels seus companys era ferma i decidida.
A casa nostra, ben segur que el mossèn hauria de fer el favor...
Tarragona missionera.
Una finestra a la realitat missionera,
oberta des de la Delegació Diocesana de Missions
i cooperació entre les esglésies.
Déu vos guarda.
Avui ens fem ressò del traspàs a la casa del pare
de la germana Pilar Simó Grau.
La seva visita a la Delegació Diocesana de Missions
sempre era com una alanada d'aire fresc.
Es mostrava jovenibola i alegre,
malgrat la seva edat avançava.
La germana Pilar, religiosa, franciscana,
missionera de Maria,
missionant al Brasil,
era de Tarragona.
Havia nascut el 27 d'abril de 1913 a Puerto Rico
i morir el 13, el 17 d'abril d'aquest any,
als 97 anys.
Des de molt jove,
viscèia amb forta intensitat
el seu compromís cristià dins l'acció catòlica.
Durant la Guerra Civil,
restà en presó durant 14 mesos
i fou condemnada a mort.
Sabent ser condemnada a mort,
es preparava a morir moltes vegades
en veure que s'emportaven les seves companyes.
Ella mateixa deia, recordant aquells moments,
el que més m'admira és el do de la pau interior
que el Senyor em concedí.
Des del primer moment,
em vaig abandonar totalment a les seves mans
i, incondicionalment,
li vaig donar la meva vida.
Quedava sola,
esperant que em cridessin a mi també.
Davant la imminència de la mort,
em sentia tranquil·la,
abandonant-me als designis de Déu
convençuda de 40 signis de mort.
Entrar al noviciat de les franciscanes
missioneres de Maria
a Pamplona el 1940.
Passar uns anys a Roma.
Va recórrer diversos països d'Amèrica Llatina
com a provincial,
fins que el 1976
pogués realitzar el seu somni,
com deia,
vaig ser destinada
a la missió del Iutai,
al Brasil,
prop de la frontera amb Colòmbia.
Allí,
durant 23 anys,
vaig realitzar el somni
de la meva vocació missionera,
identificada
amb el carisma
de la nostra fundadora.
Treballar en els llocs
més apartats
entre els més pobres.
Les seves germanes de congregació
diuen d'ella,
Pilar,
has devingut una germana
que ha encarnat en ella mateixa
l'esperit del nostre institut,
perquè has devingut
el que volia la nostra fundadora,
que totes fóssim
una dona d'Evangeli.
Entrant en la dimensió missionera
de l'Església,
Monsenyor Francisco Pérez,
director nacional
de les obres missionals pontifícies,
durant l'Assemblea Nacional
de Directors Diocesans,
manifestava
com,
entre les diverses competències,
que les obres missionals pontifícies
es responsabilitzen
en l'animació missionera.
La principal tasca,
si bé la més amagada,
és potenciar els projectes
que ajudin a fer present
de manera constant
el carisma missioner,
de tal manera
que estigui present
cada vegada
més en la pastoral ordinària
de la diòcesi.
L'animació missionera
no és una activitat més,
sinó que és fruit
de la dimensió catòlica
i es troba a l'entranya mateixa
de l'evangelització.
En aquest sentit,
aquest treball
no sols inspira
i orienta
el treball propi
de les obres missionals pontifícies
i de la Comissió Episcopal
de Missions,
sinó que aspira
a estar en sintonia
amb la pastoral
de cada diòcesi.
Cal ajudar a entendre
la universalitat missionera
de l'Església
que s'encarna
en les obres missionals,
en tots els processos
de la iniciació cristiana.
La dimensió missionera
ha d'estar present
en la pastoral vocacional,
inculcant
en els futurs preveres,
la disponibilitat
de servir l'Església
a qualsevol lloc del món.
Ens plau
fer ressonar
una vegada més
la pregària
de Fructuós,
el peu de la foguera,
per una Església universal
estesa
d'Orient
a Occident,
tot demanant
a totes les mables
persones
que ens escolten
també la seva pregària.
Adeu-siau.
Aquest diumenge,
11 de juliol,
l'Evangèlia
segons Sant Lluc,
capítol 10,
versets 25 al 37.
Escoltem aquesta perícopa
en la versió dramatitzada
de l'Associació Bíblica
de Catalunya,
seguida dels comentaris
sobre les lectures
a la missa dominical
a càrrec del seu president,
mossèn Joan Magí.
Un mestre de la llei
es va aixecar
i per posar prova a Jesús
li va fer aquesta pregunta.
Mestre,
què haig de fer
per a posseir
la vida eterna?
Jesús li digué.
Què hi ha escrit
en la llei?
Què hi llegeixes?
Ell va respondre.
Estima el Senyor,
el teu Déu,
amb tot el cor,
amb tota l'ànima,
amb tota la força
i amb tot el pensament
i estima els altres
com a tu mateix.
Jesús li digué.
Has respost bé.
Fes això i viuràs.
Però ell,
amb ganes de justificar-se,
preguntar a Jesús.
I qui són els altres
que haig d'estimar?
Jesús va contestar,
dient.
Un home baixava
de Jerusalem a Jericó
i va caure en mans
d'uns bandolers
que el despullaren,
l'apallissaren
i se n'anaren
deixant-lo mig mort.
Casualment,
baixava per aquell camí
un sacerdot
quan el veia
passar de llarg
per l'altra banda.
Igualment,
un l'habita
arribar en aquell indret,
veia l'home
i passar de llarg
per l'altra banda.
Però un samarità
que anava de viatge
va arribar a prop d'ell,
el veia
i se'n compadir.
S'hi acostar,
li amorosí les ferides
amb oli i vi
i les hi envenar.
Després,
el pujar a la seva pròpia
cavalcadura,
el duguer a l'hostal
i se'n va ocupar.
L'endemà
va treure's dos denaris
i els va donar
a l'hostaler
dient-li
«Ocupa't d'ell
i quan jo torni a passar
et pagaré
les despeses
que facis de més».
Quin d'aquests tres
et sembla
que es va comportar
com el proisme
de l'home
que va caure
en mans dels bandolers?
Ell
respongué
«El qui el va
tractar amb amor».
Llavors Jesús
li digué
«Vés
i tu
fes igual».
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures
dominicals
a càrrec de
mossèn Joan Magí
El dia 11 de juliol
es trobem
el diumenge 15
de durant l'any.
Avui
el llibre del
Doctor Onomi
ens diu
que tenim
al nostre costat
la paraula de Déu.
Ens diu
que la tenim
als llavis
i al cor.
Els ensenyaments
de Déu
són planers.
Déu ens dona
la seva paraula
en la creació,
en les persones,
en les realitats
de la vida.
La paraula
ens embolcalla
des del primer moment
de la nostra existència.
Existim
gràcies a l'amor
dels nostres pares,
un amor
que Déu
posa en tothom
valença
de tothom.
Déu és amor,
la nostra vida
surt d'aquest amor
i escampa
aquest amor.
Tenim la capacitat
d'entendre
tot això
i som
i serem
feliços
si gaudim
de la seva
contemplació
i de la seva existència.
Aumentarem
el nostre goig
en la mesura
que ens ajudem
a descobrir,
a experimentar
i viure
els dons
que ens ha donat
a cadascú.
Com més
compartim
aquests dons,
més
experimentarem
la nostra unió
amb ell,
amb el Déu
que,
per Jesucrist,
sabem que és
Pare,
Fill
i Esperit Sant.
El salmista
ens ho fa
cantar entusiasmat,
els preceptes
del Senyor
són planers,
omplen el cor
de goig,
els manaments
del Senyor
són transparents,
il·luminen
els ulls.
Nosaltres
vivíem els temps
de la revelació
total.
Jesucrist
ens ho diu
tot
i ens ho ensenya
tot.
Jesucrist
ens estima,
ens arregla
el camí,
ell és el camí.
En Jesucrist
podem veure
tot el que Déu
ens ofereix,
tot el que ens dona.
Jesucrist
és el cap
del cos.
L'Església
i els membres
d'aquest cos,
la seva Església,
som nosaltres.
La vida
de Jesucrist
ens neteja.
Amb la transparència
dels seus actes
i les seves paraules,
ens ensenya
i anima
a ser sincers
i transparents.
La vida
de Jesucrist
ens purifica,
ens adreix
a la paraula
de Déu,
a la seva saviesa,
ens treu
tot el que fa nosa
a la més íntima
relació amb Déu.
La vida
de Jesucrist
ens santifica,
ens fa gaudir
la comunió
d'amistat
que Déu
comparteix
amb tots nosaltres
i amb tota la creació.
Jesús
ens ho ensenya
en la paraula
del bon samarità.
La netedat,
la purificació
i la santedat
que ens uneix
a Déu
es mostra
estimant els altres
per damunt
de tots els prejudicis
humans.
Jesús
al final
de la paràbola
ens diu
vés
i tu
fes igual.
El sona
el número
112
no es tracta
de cap número
bíblic
o misteriós.
És
simplement
el número
de telèfon
el que
el ciutadà
ha de trucar
davant
qualsevol incident,
és a dir,
un accident,
un robatori
o un incendi,
per exemple.
Precisament,
els Mossos d'Esquadra
han convocat
els rectors
de les parròquies
del Tarragonès
per aconsellar-los
una sèrie de mesures
de seguretat
per evitar
robatoris.
Tot i que no hi ha hagut
una onada
de robatoris
als temples,
sí que cal adoptar
mesures de prevenció.
Naturalment,
els rectors
de parròquies,
esglésies
i santuaris
són els primers
defensors del patrimoni
i ja fan
tot el que poden
per garantir
la seguretat
dels temples.
Però és bo
que també
els cossos
de seguretat
hi prenguin part
d'una manera
explícita i activa
mitjançant
una sèrie de consells
i recomanacions.
I no solament
els Mossos d'Esquadra.
A l'exterior
dels temples,
a vegades,
hi ha incidents
originats
per pidulaires
que potser
requereixen
altres intervencions,
com la Guàrdia Urbana
o els serveis socials.
Cal, doncs,
una acció conjunta
de l'administració pública,
autonòmica
i local.
I, a la vegada,
a qui correspongui
que netegi
les pintades
de les fassades.
Els quatre vents.
Un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe
metropolità
de Tarragona
i primat.
Déu vos guard.
El catecisme
de l'Església
catòlica
té un últim capítol
que ens ocuparà
les properes
tres setmanes
i que se centra
en la llei
i la gràcia.
Tots tenim
la percepció
que les lleis
són necessàries
i, si són bones,
ajuden a aconseguir
el bé comú
i, per tant,
la felicitat.
I, alhora,
també som conscients
que hi ha el perill
que la vida
estigui encotillada
per un excés
de prescripcions
quan s'incente
regular-ho tot.
Nos estranys, doncs,
que davant les lleis
de qualsevol tipus
i, especialment,
les lleis morals,
hi hagi gent
que desconfí.
Les lleis
són ordenacions
racionals
guiades
per la recta raó
que cerquen
ajudar l'home
a trobar
el que és bo.
I, encara més,
la llei moral
que és obra
de la saviesa divina
i que, a través
de les seves prescripcions,
ens porta
cap a la felicitat
promesa.
M'agrada comparar
la llei moral
amb els prospectes
que acompanyen
els medicaments
o els manuals
d'instruccions
dels aparells
electrònics.
Quan adquirim
aquests productes,
ens cal llegir
acuradament
què diu
el qui els ha fabricat
i, per tant,
sap perfectament
com són,
com funcionen
i com cal
utilitzar-los.
La llei moral
no és una imposició
extrínseca
a nosaltres,
sinó
les instruccions
d'aquell
que ens ha creat
i que vol
el millor
per a nosaltres.
Si seria
una gran imprudència
prendre un medicament
sense atendre
les indicacions
necessàries
sobre la dosis
i els moments
de prendre-la
o les contraindicacions,
encara és més imprudent
rebutxar
la llei moral
perquè
no l'ha fet
a jo.
Resone
en aquesta manera
d'actuar
el relat
del Gènesis
quan ens diu
que Adam
desobedeix
Déu
perquè vol ser
com ell,
coneixedor
del bé
i del mal,
és a dir,
apropiant-se
la capacitat
de decidir
què és el bo
i què és el dolent.
Està clar
que hi ha hagut
una revelació
successiva
de la llei moral
i dels seus continguts,
així trobem
una llei moral
natural
que permet a tothom,
no sense dificultats,
discernir
el bé
i el mal
en el propi cor
i usant
la raó.
A més,
la llei antiga,
la de l'Antic Testament,
expressa
moltes realitats
morals
que són així
reafirmades
i que es resumeixen
en els deu
manaments.
Però aquesta llei
no és més
que una preparació
per a la llei nova,
també anomenada
evangèlica,
proclamada
per Cris
i que és
plenitud
de la natural
i de la revelada.
Es resumeix
en el manament
d'estimar Déu
i els altres
i de fer-ho
tal com Cris
ens ha estimat.
És la llei
de la llibertat
que es fa possible
per l'Espírit Sant.
Com diu Sant Tomàs,
la llei nova
és principalment
la gràcia
de l'Espírit Sant
que és donada
als creients
en Cris.
Tenim, doncs,
força ajudes
en el nostre camí
cap al bé
i la felicitat.
Ens cal fer-ne
un bon ús
com aquell que sap
que només
amb l'autonomia personal
és impossible
reixir
en el camí
del bé.
Adeu-siau.
El passat dilluns
es va començar
a aplicar
la nova llei
que permet
l'avortament lliure
durant les primeres
14 setmanes
d'embaràs.
Sobre el text
s'està pendent
un recurs
d'inconstitucionalitat
però això
no ha evitat
que la sanitat pública
comenci a pagar
les intervencions
de les dones
que ho demanyin.
Finalment,
les menors d'edat
podran avortar
sense comunicar-ho
als seus pares
o tutors
si es consideren
que poden ser
coaccionades.
Sembla com si
el legislador
consideri
que el consell
que puguin donar
els pares
és una intimidació
sempre que no
coincideixi
amb la seva voluntat
d'acabar
per la via ràpida
en tots els embarassos
de joves
i adolescents.
Potser d'aquesta manera
esperen
tapar
el fracàs
d'anys
d'una política
d'educació sexual
que s'ha mostrat
això.
Un absolut fracàs.
La llei
només era una prioritat
del legislador
que lluny de rectificar
ha aprofundit
en el seu error.
Amb l'avortament lliure
sense haver de donar
cap justificació
i amb el repartiment
discrecional
de la píldula
post-cuital
que és a dir
és l'avortament
farmacològic
no somenten
precisament
les conductes
responsables.
Tot seguit
els oferim
el comunicat
de l'oficina d'informació
de la conferència
episcopal espanyola
davant l'entrada
en vigor
de la nova llei
de l'avortament.
Diu així
Avui
entra en vigor
la nova llei
de l'avortament.
Cal recordar
que es tracta
d'una llei
objectivament
incompatible
amb la recta
consciència moral
en particular
la catòlica
ja que
des del punt
de vista ètic
empitjora
la legislació
vigent
pels següents
motius fonamentals.
Primer
i sobretot
perquè considera
l'eliminació
de la vida
dels que encara
han de néixer
com un dret
de la gestant
durant les primeres
14 setmanes
d'embaràs
deixant
pràcticament
sense protecció
aquestes vides
humanes
justament
en el temps
en què es produeixen
la gran majoria
dels avortaments.
En segon lloc
perquè estableix
un concepte
de salut
tan ambigu
que equival
a la introducció
de les anomenades
indicacions socials
i eugenèsica
com a justificació
legal
de l'avortament.
En tercer lloc
perquè imposen
el sistema
educatiu obligatori
la ideologia
abortista
i de gènere.
Aquests motius
i d'altres
han estat explicats
per la Comissió
Permanent
de la Conferència
Episcopal
en la seva declaració
del 17 de juny
de 2009
que l'Assemblea
Plenària
va fer
explícitament
seva
en el comunicat
final
de 27 de novembre
de 2009.
Els bisbes
conclou
en la declaració
amb les paraules
següents
Parlem
precisament
en favor
dels qui
tenen dret
a néixer
i a ser
acollits
pels seus pares
amb amor.
Parlem
en favor
de les mares
que tenen dret
a rebre
el suport
social i estatal
necessari
per evitar
convertir-se
en víctimes
de l'avortament.
Parlem
en favor
de la llibertat
dels pares
i de les escoles
que col·laboren
amb ells
per donar
als seus fills
una formació
afectiva
i sexual
d'acord
amb unes conviccions
morals
que els preparin
de veritat
per ser pares
i per acollir
el do de la vida.
Parlem
en favor
d'una societat
que té dret
a comptar
amb lleis justes
que no confonguin
la injustícia
amb el dret.
A Madrid
a 5 de juliol
de 2010
I això és tot per avui
amics i amigues
del campanat
ens acomiarem
fins al proper
diumenge
18 de juliol
quan ens retrobarem
si Déu vol
en aquest mateix punt
del diàl·lo.
Fins aleshores
feliç setmana
a tothom.
Fins aleshores
Fins aleshores
Fins aleshores
Fins aleshores
Fins aleshores