El Campanar
Un programa de la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arcabisbat de Tarragona.
Bon diumenge, amics i amigues oïdors del Campanar.
Els saludem en Santi Grimau al control tècnic i Montse Sabater al micròfon.
Arribem el diumenge 21 de març, cinquè diumenge de Quaresma.
Avui hi ha un petit canvi en el nostre programa, atès que avui el guió és original de mossèn Francisco Jiménez.
mossèn Jiménez voldria aportar unes breus reflexions que semblen un joc però que poden tenir el seu valor.
i consisteix en destriar la paraula Quaresma en les seves 8 lletres que la configuren
i veure que em diu una paraula que comenci per cadascuna d'aquestes lletres i que em puguin ajudar a viure-la millor.
D'acord?
Com a joc o com a reflexió seriosa, endavant!
La Quaresma sempre va unida al número 40, els dies de Jesús al desert,
els dies no festius que van de dimecres de cendre al Trídom Sant,
els dies en què, com a poble cristià, som invitats a practicar el dejuni, la pregària i la moderació.
Massa dies?
No.
Visquem-los pas a pas i ens seran una bona ocasió de preparar-nos a la Pasqua.
Els quatre béns
Un comentari de Monsenyor Jaume Pujol Balcells, arcabisbe metropolità de Tarragona i primat.
Déu vos guard.
Com cada any, amb l'arribada de la Solemnitat de Sant Josep,
l'Església ens presenta una jornada dedicada al seminari,
que aquest any té com a rarefons l'any sacerdotal i el Sant Rector d'Arts.
Tots som conscients de la urgent necessitat de sacerdots en la nostra Església.
Davant d'aquesta urgència, ens convé recordar que Déu continua cridant,
ja que és Ell qui du la iniciativa i tria els joves per a la missió salvífica que comporta el sacerdoti.
En l'Església existeix una capacitat nova d'acompanyar i donar resposta.
Per tant, la mediació eclesial de la vocació al sacerdoti adquireix tot el seu relleu
gràcies a l'acció de l'Espírit Sant, que crida i ajuda a discernir les vocacions.
Estic convençut que molts nens, adolescents i joves,
tenen un cor generós, capaç d'acollir i de respondre a la crida de Déu.
Si alguna vegada algun d'ells pensa que no serà capaç de respondre a Déu,
o si som els que es acompanyen en la tasca de direcció espiritual, els que dubten,
recordem aquell pensament enunciat en poques paraules.
Déu no crida als dotats, sinó que dote als cristians.
Si hi ha virtuts humanes, si hi ha desig de seguir de prop Jesús i de donar-li la vida sencera,
si hi ha il·lusió per ajudar els homes i dones a acostar-se al Déu de la felicitat,
no pot ser un obstacle notar que tenim poques forces o que no som els millors.
Déu dote, ajuda, enforteix els que criden.
El tema que titula la celebració del dia del seminari per aquest any,
el sacerdot testimoni de la misericòrdia de Déu,
també ha d'ajudar-nos a prendre consciència d'aquells trets que són propis dels sacerdots
i que han de ser els que un jove seminarista desitja i anheli
per al seu futur comportament pastoral en l'Església i en la societat.
El tema de la misericòrdia viscuda i testimoniada pel sacerdot
se centra en una dimensió primordial i capdalt de la seva vocació concreta,
la relació amb Cris, pastor misericordiós.
Com ho ha recordat Benet XVI, l'any sacerdotal ofereix una magnífica oportunitat
per a tornar a trobar el sentit profund de la pastoral vocacional,
així com les seves opcions fonamentals de mètode.
El testimoniatge, senzill i creïble,
la comunió amb itineraris concertats i compartits en l'Església particular,
la quotidianitat que eduque a seguir el Senyor en la vida de tots els dies,
l'escolta guiada per l'Espirit Sant per a orientar els joves en la recerca de Déu
i de la veritable felicitat i, finalment, la veritat,
que és l'única cosa que pot generar llibertat interior.
Tant de bo, tots els sacerdots donem aquest testimoniatge de vida lliurada
que serà un gran estímul per a molts joves en el seu camí vocacional.
Que la nostra pregària en l'any sacerdotal pugi al cel abundant i urgent
perquè Déu nostre, Senyor, susciti respostes de disponibilitat generosa
en el cor dels joves als quals crida el seu servei.
Adéu-siau.
Un, d'utopia.
Per a alguns la quaresma és una utopia, un somni bonic.
Sí, però llunyà, de la nostra sensibilitat moderna.
Però jo penso que no és una utopia inabastable
i podem donar-li acollida a la nostra vida.
Si la pensem com una utopia inabastable, ja no començarem.
En canvi, si la veiem com una utopia que resta al nostre abast,
hi farem quelcom perquè arreli en la nostra vida.
La pregària, una utopia?
De cap manera.
L'abstinència, una utopia?
Mai de la vida.
La caritat, un somni utòpic?
Esclar que no.
La quaresma no és una utopia.
Si la vivim amb convicció,
arribarem renovats a la Pasqua
i començarem a fer realitat,
lluny de tota utopia,
una persona millor,
un món millor.
Fent un incís en el joc que ens proposa Moussén Jiménez,
recordem que avui s'escau el cinquè diumenge de quaresma.
L'Evangeli és segon Sant Joan.
Es tracta del capítol 8, versets de l'1 a l'11.
Escoltem aquesta perícopa en la versió dramatitzada
de l'Associació Bíblica de Catalunya,
a la que seguirà, com sempre,
el comentari sobre les lectures de la missa dominical
que ens ofereix mossèn Joan Magí,
president de l'Associació Bíblica de Catalunya.
Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres.
Però de bon matí es va presentar de nou al temple.
Tot el poble acudia cap a ell.
s'assegué i començà a instruir-los.
Llavors els mestres de la llei i els fariseus
li van portar una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.
La posaren allà al mig i li digueren
Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri.
Moïsés en la llei ens ordenà de pedregar aquestes dones.
I tu què hi dius?
Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo.
Però Jesús es va ajupir i començar a escriure a terra amb el dit.
Ells continuaven insistint en la pregunta.
Llavors Jesús es va posar dret i els digué
Aquell de vosaltres que no tingui pecat,
que tiri la primera pedra.
Després es tornà a ajupir i continuar escrivint a terra.
Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre,
començant pels més vells.
Jesús es va quedar sol.
La dona encara era allà al mig.
Jesús es posa dret i li digué
Dona, on són?
Ningú no t'ha condemnat?
Ella va respondre
Ningú, senyor.
Jesús digué
Jo tampoc no et condemno.
Vés-te'n i d'ara endavant no pequis més.
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures dominicals
a càrrec de mossèn Joan Magí
El dia 21 de març
ens trobem en el cinquè diumenge de Quaresma.
El senyor obre camins pertot arreu
en els llocs difícils
i fins i tot on sembla del tot impossible.
Camina enmig del mar
una ruta amb l'aigua impastuosa.
Més encara.
Jesús, el senyor,
domina el mar amb tot el que significa.
Jesús, el senyor,
camina sobre el mar
i no s'hi enfonsa
i ens ensenya a treure'n els peixos
sense que s'esquinci la xarxa.
El senyor obre camins en el desert
i posa riarols en l'estepa
perquè pugui veure el poble,
un poble que ell ha format
perquè proclami la seva lluança,
un poble que segueixi
i ensenya a tothom
l'alegria de celebrar
l'alliberament de totes les opressions
que ens esclavitzen.
Tot això ens fa cantar amb el salmista.
És magnífic
el que el senyor fa a favor nostre.
Amb quin goig ho celebrem!
Sant Pau ens explica
quina opinió en té de seguir
el cremí obert per Déu.
Tot ho considera una pèrdua
comparat amb el bé suprem
que és conèixer Jesucrist,
el meu senyor.
Elvira la salvació
que li aporta la veritable justícia.
Aquella justícia
que no se'ns dona per la fe,
que se'ns dona per la fe en Crist,
la que prové de Déu
i es fonamenta en aquesta fe.
és el camí del coneixement de Crist
i de la força de la seva resurrecció.
És el camí que ens obre la porta
de la comunió amb els seus sofriments,
ens configura la seva mort,
tot esperant d'arribar
a la resurrecció d'entre els morts.
No es pot res contra Déu.
Ell sempre vol obrir camins
de llibertat i alegria.
Avui confia en nosaltres
per a fer una nova gesta
de llibertació joiosa.
Units a Jesús per la fe,
coneixerem la força
de la seva resurrecció.
Entendrem l'autèntic valor
de les coses i les persones.
La nostra comunió
superarà tots els sofriments.
Ens ajudarem a córrer
vers l'alegria perfecta.
El Pare ens ofereix
tots els mitjans per la festa.
Ell està disposat
a fer sempre noves gestes
amb els dons
que ens ha posat a les mans.
La reflexió en la nostra debilitat
ens capacita en la comprensió
de la debilitat dels altres.
Amb l'acusació
contra la dona adultra
volien fer agafar Jesús.
Si diu
que està d'acord
en la pedregada
mor una persona
i si diu que no
va contra la llei de Moïseas.
Jesús se'n surt perfectament.
Jesús perdona
malgrat tot.
El perdoar
de regir
les nostres vides
perquè tots
són pecadors.
Jesús
escriu
o fa dibuixos
a terra
per mostrar indiferència
al que li pregunten.
Sap
que els cors
dels que fan
aquestes preguntes
irronda l'ombra
del despistament.
En comptes
d'adjudicar
els altres
recordem
les paraules
de Jesús
que no tingui pecat
que tiri
la primera pedra.
Seguim
amb el joc
A
d'alliberament.
La quaresma
és aquest temps
en què
se'ns invita
a contemplar
l'alliberament
que ens obtingué
Jesús
en la seva mort
i resurrecció.
Però al mateix temps
és una invitació
a alliberar-nos
d'alguna cosa
que frena
el nostre camí cristià.
La penitència
de dejunis
i abstinència.
No és una proposta
d'alliberar-nos
de tantes coses
que ens lliguen
al cor,
al pensament,
als plantejaments,
la vida?
No cal
gaires esforços
per descobrir-hi
de què ens podem
alliberar
i avançar
una mica més
lleugers
per aquests dies
de quaresma.
Qui tingui oïdes
que escolti.
Un comentari
de mossèn Ricard Cabré.
Bons amics,
avui se celebra
el Dia Internacional
contra la Discriminació
Racial.
Quan s'estableix
un Dia Internacional
sobre algun aspecte
de la societat
o de la vida
de les persones,
vol dir que el problema
subsisteix.
I el que es pretén
és fer-nos pensar
tot plegat
sobre la incoherència
de certes actituds
que atenten
contra la dignitat humana
o contra la Declaració Universal
dels Drets Humans.
La meta,
evidentment,
és formar
una humanitat unida
en la que no hi hagi
discriminació
de cap mena
entre persones.
Discriminació
vol dir tractar
de manera diferent
o marginal
una persona
no perquè sigui
dolenta
o perillosa,
sinó per la simple
raó
de ser diferent.
Té una altra llengua,
una altra ideologia,
es fan d'un equip
de futbol diferent
o és d'una altra raça,
que és la discriminació
de la que parlem avui.
Ser d'una raça
o d'una altra
no té cap mèrit
ni cap de mèrit.
No hem triat
els pares
ni el país
en què hem nascut,
però el país naixent
se'ns defineix.
Una fisomia,
uns costums,
unes tradicions,
una manera
de viure la vida.
La geografia
ens condiciona,
certament,
però ni el color
de la pell
ni cap altre determinant
de la nostra
configuració antropològica
no haurien de ser obstacle
per a la convivència,
i menys encara
pels que ens diem cristians
que en sabem
fills d'un mateix pare.
Cadascú de nosaltres
tenim un paper concret
a realitzar en la vida
que és diferent
del que pot tenir
qualsevol altra persona.
Per això
no ens hauria d'allunyar
dels altres habitants
del planeta,
sinó que ens hi hauria
d'apropar encara més.
Hem de partir de la base
que la diversitat
ens enriqueix.
No dic que sigui fàcil
relacionar-se amb persones
que pensen
i actuen
d'una manera diferent
de la nostra,
però precisament per això
cal fer un esforç
més gran.
I aquest esforç,
evidentment,
l'hem de fer tots,
tant nosaltres
com els nouvinguts.
Nosaltres els hem d'acceptar
i fins i tot ajudar
si es presenta
l'oportunitat.
En això
ens donen exemple
els metges
i els mestres
que tenen per igual
uns i altres
i també càritas
que acull tothom
que necessita
prescindint
d'una idiosincràsia
i de la religió.
però aquest esforç
també l'han de fer
ells.
i jo diria
cap més raó
que no pas
nosaltres.
ells no
imposar la seva cultura ni el seu tarannà.
Cal que facin un esforç per assumir la nostra realitat
i encarnar-s'hi en la mesura de les seves possibilitats.
Hi ha qui ho fa.
Hi ha hagut castellans o andalusos
que s'han adaptat molt bé a la nostra realitat
i l'han estimada com a seva,
ja que ho és des del dia que van arribar a casa nostra.
Hi ha qui diu, jo no sóc racista,
ningú vol ser-ne,
però tota aquesta gent que se'n vagin a casa seva.
No perdem de vista que la migració és un dels drets
reconeguts internacionalment.
Tothom té dret a emigrar,
sobretot si a casa seva no té possibilitat
de resoldre els seus problemes bàsics i fonamentals.
Avui, amb la globalització, la Terra s'ha fet petita
i si els diners poden circular lliurement d'un país o d'un altre,
molt més ho haurien de poder fer les persones.
Acabarem amb una anècdota que em va arribar fa pocs dies per EMAI.
Es tracta d'un fet històric
que està vingut a la companyia d'aviació British Airways
una dona d'uns 50 anys
se sent incòmode
perquè li ha tocat un seient al costat d'un negre.
Crida l'assistenta.
Quin és el seu problema?
Que no ho veu.
Jo no suporto estar al costat d'un ser tan repugnant.
Calma.
Miraré si hi ha algun altre lloc.
Al cap d'un moment
no queda cap lloc lliure en aquesta classe
però he parlat amb el comandant
i m'ha dit que només queda un lloc lliure a primera classe.
És inusual a la nostra companyia
permetre a un passager de classe econòmica
passar una primera classe
però vista les circumstàncies
seria escandalós
obligar algú a seure al costat d'una persona tan repugnant.
Per tant, li diu al negre
Si us plau,
tingueu la voluntat d'agafar el vostre equipatge
ja que teniu un seient reservat a primera classe.
Tots els passagers que havien contemplat l'escena
es van posar drets i van aplaudir.
Amics,
fins un altre dia, si adeu plau.
R de Resurrecció
Aquest i no altre és l'horitzó de tota la Quaresma.
Si no és per arribar a la Resurrecció de Jesús
no val la pena començar-la.
Cal evitar aquella impressió freqüent
que la Quaresma
acaba amb la processó
del sant enterrament del Senyor.
Malament.
Sense Resurrecció de Jesús
la Quaresma
és un camí sense destí
i, per tant,
perdedor.
Preparar el nostre cor
per celebrar la Resurrecció de Jesús
ve d'aquí el que hauríem d'aconseguir
al llarg de la Quaresma
i al mateix temps
procurar que alguna cosa nova
també es ressusciti
en la nostra vida personal
o comunitària.
Provem-ho?
Però l'actitud dels seus companys
era ferma i decidida.
A casa nostra, ben segur que el mossèn
hauria de fer el favor
de la Quaresma.
A la Quaresma.
A la Quaresma.
Tarragona missionera.
Una finestra a la realitat missionera,
oberta des de la Delegació Diosessana
de Missions
i Cooperació entre les Esglésies.
Adeu-vos guard.
Des de l'Agència de Notícies
de les Obres Missionals Pontifícies
ens arriba la nova
de la missionera malaguènia
Maria Lluïsa Picón Zambrano
de la Companyia de Missioneres
del Sagrat Cor de Jesús
i missionera a Haití.
Durant cinc anys
retornava al seu lloc de missió.
En una entrevista concedida
a la Delegació de Mitjans de Comunicació
de la diòcesi de Màlia
deia
a l'escoltar la nova del terratrèmol
a una li ve la idea de dir
però com és possible
que això passi
al país més pobre d'Amèrica?
Aquestes desgràcies
poden servir
perquè siguem conscients
del que passa pel món.
Sembla increïble
que un país tan propi
als Estats Units
visqui amb tanta pobresa.
Va dient la germana
la nostra experiència
amb la gent senzilla i pobra
és tan bona
que una pateix per aquest fet.
Allí es viu
una agricultura
de supervivència.
A la nostra zona
que és on hi ha més pobres
i marginats
la gent lluita
cada dia per sobreviure
fent carbó
amb els pocs diners que guanyen
subsisteixen.
Haití és un poble sofert,
ens diu,
pacient,
alegre,
molt creient
i molt sensible
al fet religiós,
encantador.
Sentint la germana
Maria Lluïsa
on pensa
com dintre de poques setmanes
Haití
deixarà de ser notícia
i els mitjans
i els mitjans de comunicació
ja se n'hauran oblidat.
Però ella continua dient
seguirem al costat
d'aquell poble.
És cert,
retorno tremolant de por
perquè tenim
molt pocs recursos.
Segurament
no hi haurà ni gas,
ni fesols,
ni arròs.
Però us dic la veritat,
el senyor
m'ha posat davant
dient
aquí tens el teu.
El testimoniatge
de la bona gent
sempre és un esperó
per a tots.
El mateix deia Jesús
Vosaltres
sou la llum del món.
No es pot amagar
un poble
posat dalt d'una muntanya
i ningú no encén
una llàntia
per posar-la
sota una mesura,
sinó en els portallànties
perquè faci llum
a tots els que són a la casa.
Que brilli
igualment la vostra llum
davant la gent,
així veuran
les vostres bones obres
i glorificaran
el vostre pare del cel.
El testimoniatge
de la germana
Maria Lluïsa
com el del
pare Evald
Dintel
missioner
del verd diví
ens mou a obrir-nos
i adorar-nos.
El pare Evald
ha rebut
el reconeixement
i homenatge
de la Conferència Episcopal
de Filipines
per la seva tasca
missionera
entre els indígenes
Manguian.
El pare Dintel
ha passat
més de 40 anys
de la seva vida
entre les comunitats
de la zona oriental
de la illa
filipina
de Mindoro.
Ha estat
amonetjat
i premiat
pel seu
diàleg profètic
i inculturació
en la seva missió.
Aquest premi
li ha estat donat
amb motiu
del centenari
de la presència
missionera
del verd diví
a Filipines.
També ha estat
premiat
el pare Leo Smith
per la construcció
de llars
als pobres.
També
el pare Willem
pel seu servei
de tota la vida
vellet
de 98 anys
havent-hi
passat
61
a Filipines.
I també
la senyora
Beatriu
Bonavista
Evangelista
una laica
pel seu postulat
entre els presos.
Adéu-siau.
E
d'esperança
imprescindible
aquesta virtut
en tot camí
quan és mal.
Qui no té esperança
ja no es posa en camí
o es rendeix
davant la primera dificultat.
Jesús
és model
d'esperança
en aquests temps.
Déu Pare
no el deixarà pas
a l'estacada
encara que no
li estalviï
passió
i mort.
Quantes vegades
caiem en el desànim
en la rutina
en l'avorriment
quan les coses
no ens surten
com esperàvem.
Van esperança
sovint la nostra.
Cal que l'esperança
quaresmal
ens mantingui
amb els ulls
oberts
al pas del Senyor
i al terme
del nostre camí.
Tindrem esperança
d'arribar
renovats
a la Pasqua?
S
de servei.
Servei
als germans
ve d'aquí
un element
imprescindible
de tota quaresma.
No n'hi ha prou
amb enlairar
els ulls
al cel
per trobar
Déu
o indençar-los
en el nostre cor
per trobar
el seu esperit
en nosaltres.
Ens cal
obrir els ulls
als germans
que tenim
al voltant
i prendre
una actitud
de servei
senzill
però constant.
Una quaresma
sense servei
és un camí
de solitaris
que pretenen
trobar el seu Déu
en la seva vida.
I l'autèntic camí
de quaresma
és camí
de germanor,
de servei,
de caritat.
No farà interessant
proposar-nos
algun servei
concret
i revisable
per aquesta
quaresma?
No arribarem
al terme
més cansats
sinó
més agermenats
i això
és l'important.
I tot seguit
els oferim
una entrevista
del nostre company
en Didac Bertran.
El proper 10 d'abril
al Monestir
de la Presentació
de Valls
tindran lloc
les jornades
monàstiques.
Aquí tenim
per parlar
d'aquest tema
amb la coordinadora
de les esmentades jornades.
Quina és la finalitat
d'aquestes sessions,
d'aquestes trobades?
Doncs,
en primer lloc
és apropar
totes les noies
i dones
que vulguin
aquestes vides,
aquestes comunitats
de vida contemplativa.
Són jornades
precioses,
maquíssimes,
inolvidables,
en les quals
compartim
des que entrem
fins que marxem,
que normalment
sol ser després
de les vespres,
una jornada
de joia,
de fraternitat,
de pau,
d'espiritualitat,
de litúrgia,
de convivència
molt,
molt íntima
amb aquestes comunitats
i
de les quals
sortim
profundament
enriquides
i amb un gotge
espiritual
molt,
molt especial.
I com van néixer
aquestes jornades?
De qui va ser
la idea?
Com va sortir això?
Del Senyor.
Va ser del Senyor,
així,
el Senyor,
perquè tot l'únic...
Però el Senyor
devia necessitar
algun intermediari.
Estàvem
un grup de noies
amb unes clarisses
de Pedralbes,
aleshores,
doncs,
estàvem parlant
i tal i que qual
i miràvem
quina llàstima
que aquestes
madres
no siguin
més conegudes
perquè hi ha poca gent
i tal que les coneix.
A més,
no sé,
les deiem molt
maques i molt.
Al final,
entre Pinto i Valdemoro,
que si plearem,
que si no parlem,
que si ho fem
i no ho fem
i si podem fer alguna cosa
doncs perquè les noies
les puguin conèixer més,
les dones
les puguin conèixer més
perquè vostès
són unes desconegudes
en aquest món.
la gent té una idea
molt equivocada
de vostès
i a més,
doncs,
molta gent,
doncs,
francament,
hi ha moltes noies
i moltes dones
que les desconeixen.
Sí que tothom sap
que existeix la vida contemplativa
i les comunitats
de vida contemplativa
però,
però,
però,
de fet,
conèixer-les
no les coneixen.
Per tant,
i si féssim
algun acte,
alguna,
no sé,
alguna trobada
o un dia,
doncs,
que ens podiessin reunir
i poguessin,
doncs,
conèixer una mica més
la realitat
de vostès
i la seva espiritualitat
i compartir
la seva liturgia
i,
no sé,
i la seva regla
de vida
i com va néixer
aquesta congregació
i tal i qual.
Bé,
aleshores,
doncs,
en aquell moment,
doncs,
no anava molt bé allí
perquè es tenien obres
i tal
i ho vam començar
amb les Llarisses de Gràcia
i quan vam sortir
de les Llarisses de Gràcia
vam sortir buit.
Vam sortir tan encantades
que unànimament
vam dir
podíem fer les Amigues
de Santa Clara,
noies
que mai
havien trepitjat
un monestir
de vida contemplativa.
El temps
és l'amo i senyor
de les tasques radiofòniques
però encara
podem
agarrapar
alguns segons.
10 d'abril,
monestir de la presentació,
valls,
una raó
perquè una noia,
una senyora,
vagin
amb aquestes jornades.
Amb una paraula,
són jornades
precioses,
inoblidables.
surts plena de joia,
plena de pau,
plena del senyor,
vaig pujant cap amunt,
plena del senyor
i a més vull dir
que són molt enriquidores
perquè ens trobem
en comunitats
realment d'una vida profunda
de vida en el senyor,
d'una vida litúrgica
viscuda
les 24 hores del dia,
d'una vida de fraternitat
molt maca
i després
també que són
unes religioses
que et contagien
aquest goig de Déu,
aquesta alegria.
Són profundament divertides,
o sigui divertides
amb el bon sentit,
no?
Són plenes
de joia,
d'alegria
i això
t'ho contagien
i a més vull dir,
surts que dius això,
dius,
fem una tenda aquí dins,
ens quedem amb elles
el cap de setmana,
no?
Que passa,
clar,
no pot ser,
no?
Però si poguessin,
sí que ens quedaríem
amb elles.
Moltes gràcies
i que vagin molt bé
aquestes jornades.
Gràcies,
igualment a vostès.
M,
de Misericòrdia,
element important
de tot a Quaresma,
la misericòrdia de Déu
envers nosaltres,
contemplant la creu
que ens convida
a l'agraïment sincer
i la misericòrdia nostra
envers els qui tenim
al costat,
la A,
d'amor.
Naturalment,
és la paraula
que no pot faltar
en cap Quaresma,
moment òptim
d'expressar
el nostre amor a Déu,
mitjançant
una pregària més freqüent,
una participació
dels sagraments,
signes de l'amor de Déu,
de manera especial
el sagrament de la penitència
on rebem
l'abraçada del Pare,
per molts fills pròdics
que hàgim estat.
Sense obrir-nos
a l'amor de Déu,
la Quaresma
serà estèril.
Però també
l'amor nostre
als germans,
expressat a través
de les pràctiques
quaresmals
de dejuni
i abstinència.
L'amor als germans
com a resposta
de l'amor de Déu
serà la millor manera
d'apropar-nos
a la Pasqua,
on l'amor de Déu
adopta la forma
més impactant
i on la Resurrecció
ens convida
a sorgir disposats
a una vida
de més amor
als germans.
Estem disposats
a fer de l'amor
contemplat i viscut
un tarannà
de la nostra
Quaresma?
Segurament
que per a molts
les lletres
de la paraula
Quaresma
li suggeriran
altres paraules
també profitoses.
No les oblideu
i si en aquestes
hi trobeu
algun valor
ens podem donar
per satisfets.
Gràcies.
I amb aquesta reflexió
de mossèn Jiménez
ens acomiadem
fins al diumenge
vinent,
diumenge de Rams,
amb el desig
de retrobar-nos
si Déu vol
en aquest mateix
punt del diàl.
Fins aleshores,
feliç setmana a tothom!
Fins aleshores,