I
Quan passa gairebé un minut, de dos quarts de deu del vespre,
benvinguts al Nou Mingui Semistòries,
al programa de divulgació històrica de Tarragona Ràdio,
96.7 de la FM.
Benvinguts.
Mentre es va en el Magí,
aquí copilotant aquesta nau,
està intentant deixar uns auriculars fent el mínim sorris possible.
Una crida a l'Ajuntament,
que compren auriculars nous, que funcionen.
Sí, però és que l'important és que t'has perdut el missatge.
La nostra control,
Sí, Lídia García, ens havia dit felicitats col·lès.
Ens ha dit Núria?
Sílvia García,
havia dit felicitats col·lès.
Sí, ho ha dit.
We are the Champions, no?
Sí, que bonic.
Doncs on somriure d'orella i orella.
Doncs bé, benvinguts al Nou Mingui Semistòries.
Avui no parlarem de futbol.
No, avui no.
Avui no toca.
Allora.
Nou Mingui Semistòries,
aquesta setmana...
Iniciem el programa número 27.
27 o 28?
Crec que m'he equivocat amb aquest 27 aquí.
No porto el compte, Jordi.
Jo sí, però...
Podria ser 28,
perquè va dir que acabaríem la temporada en 33,
de restant...
Sí, bueno, 27 o 28,
de la seixena temporada.
Comencem el programa amb dues efemèries.
Un ens porta a l'any 1804,
l'altre a l'any 1980.
També amb un monogràfic dedicat a un pintor
anomenat Paul Gauguin.
També avui fa 100 anys a Tarragona,
que deia el diari de Tarragona.
Parlem de ciència.
Amb patrocinador, inclòs,
un patrocinador que anava sobre...
Algo de Piper Mill, podria ser.
De Piper Mill, no?
Piper Mill.
Molt bé, molt bé.
Curiós, curiós.
Amb la fantàstica veu
de la nostra madridista més estimada.
També...
Són part de riure.
També, també, que no tenim més.
Sí, perquè és una madridista que es fa estimada.
Sí, sí.
No té mala llet, m'entens?
No, no.
Com que en el fons és una mica madridista
només per una mica tocar la pera.
Sí, i com que no ens tanca el micro.
Sí, també.
Sí, se fa de bon portar.
Hauríem de fer a Sèrbia aquella frase
d'Urrut i t'estimo,
però sí, t'estimo, gràcies, etcètera, etcètera.
No cridarem.
Perdona, monogràfic dedicat a Pol Gauquen.
Avui fa 100 anys al diari de Tarragona
amb el buidatge que ens fa el Manel.
Curiositats, que parlarem dels serems.
I... notícies.
I anem per feina una altra vegada.
Som-hi.
Tal dia com avui, de l'any 1804,
és a dir, un 18 de maig de l'any 1804,
Napoleó Bonaparte era proclamat emperador
pel senat francès.
Qui era el senyor Napoleó Bonaparte?
Un senyor bastant, doncs...
Bé, per alguns, molt...
Com diríem, ara?
Ara no em surt la paraula.
Molt estimat, o un punt de referència
dins de la història de la humanitat.
Per altres, doncs, tot el contrari.
Era fill d'un notable cor,
col·laboracionista amb els francesos.
Però als seus inicis, a la seva joventut,
Napoleó Bonaparte va tenir posicions ideològiques,
independentistes i antifranceses.
Un cop iniciada la revolució francesa,
després, posteriorment,
es declarar jacobí
i començar una carrera militar brillant.
Se n'anar cap a Itàlia,
on aconseguir, després d'una victoriosa campanya,
el tractat de Campo Morfio,
l'any 1797,
i per primera vegada modificar
el mapa polític europeu,
ja que una de les característiques d'aquest personatge
és que va modificar en diferents ocasions
el mapa polític d'Europa.
Suprimir el regne de Venècia, en aquell moment,
i crear la República Sisalpina,
representar França al Congrés d'Arrastat,
i poc temps després acceptar la direcció de l'exèrcit
que havia de lluitar contra els anglesos,
un dels seus grans enemics,
per tal de tallar als britànics
la ruta vers les colònies orientals.
Això ho va fer passant cap a Egipte.
La seva vida és molt activa,
molt espais per tot Europa,
i té grans enemics com podrien ser els britànics,
Àustria, Rússia,
i també enemics a la península ibèrica.
després de la invasió napoleònica,
l'any 1808,
carregant-se, per sort,
Ferran Seteia i el seu pare.
Què més?
Doncs, l'enfemèride anava...
Sí, val, bueno.
La coronació, no?
Sí, podríem parlar molt.
Hi ha un quadre molt bonic d'aquesta coronació.
Sí, sí, sí.
De David, crec que és?
Doncs ara no el recordo,
però és un d'aquells quadres que està en l'Obre de París
i d'aquells que s'han de veure.
El seu règim ja,
en el moment que ja portava les rendes de França,
va ser personalista, autoritari i repressiu.
Les hostilitats amb Anglaterra
i les maniobres dels realistes
li van proporcionar una excusa perfecta
per fer-se proclamar emperador.
I el mateix papa Pius VII
va ser obligat a consagrar-lo a París l'any 1804.
Uns dies després, tal dia com avui,
de l'any 1804,
Napoleó Bonaparte era proclamat emperador
pel senat francès.
Recorrem, com a últim detall,
que el 1814 era obligat a abdicar
després d'haver perdut
els diferents fronts oberts que tenia tota Europa.
Diuen que Espanya,
que ho va perdre tot
després de les derrotes a la península ibèrica
i pel tractat de Fontenebló
li va ser reconegut el títol d'emperador,
però va ser desterrat a l'illa d'Elba,
tot i que un any després
va tornar per sorpresa al poder
de forma molt breu
amb l'aventura aquesta dels 100 dies.
Què més tenim?
Un altre 8 de maig de l'any 1980,
a part que un servidor va fer la primera comunió...
És veritat, això ho tenia apuntat aquí,
volia que et xonejar-me.
La darrera vegada que t'has ficat un tratge, no?
Sí, bueno, quan me'n vaig casar també.
Sí, això va ser testimoni, sí.
Què va passar?
Mentre jo estava fent la primera comunió,
tot content i tal,
resulta,
això ho he descobert ara,
només s'ha entès en el seu moment,
que als Estats Units
hi va haver-hi una gran erupció,
una de les més fortes del segle XX,
erupció del món Santa Helena.
El mateix dia del mateix any.
Sí, sí.
Més o menys mentre estàvem menjant
el primer plat del dinar,
ho he calculat.
Ah, increïble.
I és que aquest volcà estava situat
a l'estat de Washington,
que si tens en menys la mapa dels Estats Units,
a l'esquerra...
No, a l'esquerra, a dalt de tot.
Sí, sí.
A les muntanyes rocalloses.
És un volcà que havia tingut activitat
al segle XIX
i que, l'any 1980,
després d'una sèrie de petits terratrèmols
i expulsions de vapor,
doncs va explosionar,
a més a més,
d'una manera molt espectacular.
Va ser a les 8.32,
hora local del matí,
va haver-hi un terratrèmol
de magnitud 5,
va sacsejar tota la muntanya
i tota la cara nord
d'una muntanya
de gairebé 3.000 metres d'alçada
es va esllevisar,
o sigui, va caure
i immediatament després,
uns segons després,
es va produir una immensa explosió
que està gravat en vídeo
i en fotografies.
Ah, sí?
Jo us animo a...
Entre el YouTube.
Al YouTube, per exemple,
i intentant-ho veureu
perquè és realment espectacular
les imatges d'esta explosió
i que va generar immediatament
una columna de cendres
que es va començar a elevar
cap al cel,
tal com passa avui en dia,
amb el famós volcà
de nom impronunciable islandès.
Tchereński?
Ah, no.
Aquestes són jugadors de Barça.
Gairebé.
La cendra volcànica
es va depositar
en 11 estats dels Estats Units.
Al mateix temps,
la neu i el gel
i diverses glaceres
que hi havien sobre el volcà
es va enfondre
formant el que s'anomenen
l'Arts,
que són corrents de fang
que van arribar
a desenes de quilòmetres
més allà
fins al riu Colúmbia.
L'erupció, per sort,
va passar en un lloc
poc poblat,
però tot i això
va causar 57 morts,
va destruir 200 cases,
47 ponts,
24 quilòmetres
de vies de tren
i uns 300 quilòmetres
d'autopistes,
així com la destrucció
d'uns 600 quilòmetres
quadrats de boscos
i la mort
de milers d'animals,
cèrbols,
salmons,
rius, etc.
Se calcula
que la quantitat
d'energia
que va alliberar
el volcà
va ser l'equivalent
a uns 27.000 bombes
d'Hiroshima,
uns 350 megatons,
i la quantitat
de matèria expulsada
va ser d'uns 4 quilòmetres
cúbics.
I, d'entrestant,
tu, el nen més feliç
del món,
fent la comunió.
Fent la comunió
ple de regalos
i de joia
i, en altra part del món,
la natura
feia de les eves.
Gràcies.
És que el senyor Jordi
és així,
et dona un paper
en seguida,
et diu,
has de llegir,
i, clar,
no et dona temps
a poder-ho...
Intentarem fer
una bona interpretació.
En castellano,
ja està.
Què és el,
doncs?
En què lloc
s'enamoró de ti?
No,
torrem a començar.
Flau.
Vale.
Què és el?
Pues,
és Gauguin,
el salvaje,
que odia
a una civilització
sollozante,
una especie
de titán
que,
celoso del creador,
hace en sus horas
de ocio
su propia
pequeña creació.
La criatura
que despedaza
sus juguetes
para hacer otros
con ellos,
que abjura
y desafía,
prefiriendo ver
los cielos rojos
antes que ver
los azules
con la multitud.
t'ha agradat?
Impressionant.
Impressionant.
Impressionant,
també,
com els quadres
de Paul Gauguin.
Així descrivia
el dramaturg
suec
August Strindberg
a Paul Gauguin.
Ho feia
degut a que
el pintor
li havia demanat
un escrit
per un pròleg
d'un llibre
que anava sobre
el mateix pintor.
Perquè Gauguin
pintava,
bevia,
viatjava
i escrivia.
Paul Gauguin
va néixer
a París.
Va néixer
a París
el 7 de juny
de l'any 1848.
Sembla ser
que la seva
àvia materna,
una senyora
anomenada
Flora Tristan,
que havia mort
quatre anys
abans que Inesqués,
va ser una,
això ho diem
perquè després
ens servirà
per parlar
d'altres temes,
va ser una activista
política
que va defensar
els drets
de les dones
i es va anticipar
el marxisme
i que va
i que no pot ser
que acompanyés
si acabem de dir
que havien mort
anys abans.
No,
i no havia mort.
Però devia ser
una dona realment
molt avançada
i molt avançada
per l'època.
I ja va acompanyar
a Gauguin,
al petit Gauguin
en el seu primer viatge.
El seu primer viatge
el va fer els tres anys
en direcció cap a Sud-amèrica,
al Perú en concret.
El seu primer contacte
amb l'exòtic,
que és una de les característiques
més visibles
d'aquest pintor francès.
Amb aquesta realitat
tan diferent
a la d'Europa
i va ser
quan va també
Gauguin
va descobrir
el seu passat mític
que,
segons ell,
l'emprentava
amb un birrell peruà
d'origen aragonès.
Segons Gauguin,
Gauguin afirmava
a les seves memòries
que descendia
dels mateixos Borgia.
L'any 1855...
Perdona,
Jordi,
Gauguin
és un cognom
aragonès
que té tota la vida.
Sí,
clar.
Gauguin!
Gauguin!
Sí,
això mateix,
tu ho has fet millor.
L'any 1855
es va traslladar
a viure
a Orleans
i,
posteriorment,
cap a París
on
un ric banquer
d'origen espanyol,
Gustaf Arosa,
que era el seu padrí,
es va fer càrrec
de la seva educació.
Només amb 17 anys,
l'any 1865,
Paul Gauguin
va entrar
a la Marina Marcant
i, de nou,
va tornar a viatjar.
És una primera etapa
de la seva vida
molt viatgera.
en aquesta ocasió
també cap a l'emisferi sud.
El seu destí,
Rio de Janeiro.
Perdona,
també en aquella època
era difícil viatjar.
No és com avui en dia
que és molt més exitós.
No,
havies de tenir un bon padrí
i després en el futur
la figura del seu padrí
de Rosa
es notarà molt
en el seu futur artístic.
El juliol del 67,
dos anys després,
moria la seva mare
i tornava,
Pol,
tornava cap a França
i s'iniciava
uns anys
de tranquil·litat.
El jove inquiet
va passar a ser,
gràcies al seu padrí,
un bròquer professional
guanyant diners
i es va estabilitzar.
Es va caçar
el novembre del 73,
de 1873,
va tenir cinc fills,
es va caçar
amb una professora
d'origen danès,
va viure una etapa
tranquil·la,
apassible
i també
per aquella època
es va començar
a interessar per l'art.
O sigui,
no estem parlant
d'un personatge precoç
a nivell de la pintura?
Així com hi ha pintors,
Picasso,
que en 10 anys
està pintant,
aquest senyor
té una vida prèvia
a la seva vida
d'artista.
Té una vida
d'aventurer
als inicis,
té una vida
directament
de bròquer,
del món de la borsa,
del comerç,
etcètera,
i gràcies
al seu padrí,
Gustav Arosa,
que col·leccionava
quadres
de joves artistes
i que sovint
freqüentava
la bohèmia
de Montmartre,
al barri
parisenc
bohèmia
per excel·lència,
doncs el seu fillol
va començar
a anar a exposicions,
va conèixer
el Saló dels Rebutjats,
que va veure néixer
el moviment impressionista
i va començar
a pintar
sota
els dictats
de Pissarro.
L'any 1867
va exposar
la seva primera obra
al costat
dels impressionistes,
una petita tela
amb una posta
de sol
i amb aquest grup
va participar
en altres mostres
en anys següents
com el 79,
80,
81 i 82
del segle XIX.
L'any 83
marca el final
d'aquesta època
tranquil·la,
la crisi econòmica
es va accentuar
i Guggen
va ser despedit
de la seva feina.
Sembla ser que
les crisis
no sempre són dolentes,
sempre s'ha de veure
al costat positiu.
Aleshores va ser
quan...
No ho diguis molt fort,
això.
S'ha de veure
al costat positiu.
Aleshores va ser
quan es va decidir
a dedicar-se
per complir-te
la pintura
i si no hagués estat
per al seu padrí,
a Gustaf Arosa,
doncs segurament
les coses
no li haurien anat
tan bé
com a mínim
als seus inicis.
Arosa el va ajudar
de nou
subvencionant
la seva afició
i proporcionant-li
els contactes necessaris.
Sense donar explicacions,
també per les mateixes dates,
va abandonar
a la seva dona
i els seus cinc fills
i se n'anava
cap a Ruán.
Mentrestant,
la seva família
marxava cap a Copenhague,
recordeu que em dic
que era una dona,
una professora danessa,
i Guggen
ja s'havia convertit
ja en un postimpressionista.
Segurament,
doncs,
a la seva dona
i als seus cinc fills
no li va fer
gens de gràcia
la decisió
de Pol.
L'any 1887,
després d'aquests
anys tranquils
i calmats,
s'inicien
de nou els viatges.
L'any 87
viatge a la Martínica,
d'allí,
al Carip,
d'allí se'n va cap a Panamà,
on va treballar
les obres
del Canal de la Màna,
ai,
sí,
del Canal de Panamà,
volem dir.
El Canal de la Màna
que ja estava.
Sí, sí.
Després tornar
a París
un altre cop
i allí va conèixer
a Teo Van Gogh,
que després,
que des d'aquell moment,
es va convertir
en el seu marxandart
i així també va entrar
a la vida
segurament
del pèl roig
més esbojerrat,
Vincent Van Gogh.
i poc després
se n'anava a viure
a Arles,
amb Vincent,
on el pèl roig holandès
volia crear
a la Casa Groga
del poble francès
una comunitat
d'artistes.
Van Gogh i Gogh
només van conviure
durant uns mesos,
fins al desembre
del 88,
moment en què
Paul va fugir
d'Arles
sense despedir-se
i és que
Vincent
i després
Vincent
va ser ingressat
en un maricomi.
De fet,
se diu
que l'orella tallada
famosa
ara t'ho explico.
Quan anaves a explicar?
Sí, sí.
En aquest breu període
de temps
els dos artistes
van aprendre
a estimar-se
i a odiar-se.
Les seves baralles
eren constants
degut a
que a cadascun d'ells
en tenia la pintura
des de dos pols
bastant oposats.
Van Gogh
era la religiositat,
recordem
que el seu pare
era pastor protestant,
les pincellades breus
i la bogeria,
Gogheng per una altra banda,
era,
podríem definir
com a simbolista
de colors plans
i vital.
Els dos personatges,
els dos pintors d'art
les es van apassionar
per l'art del Japó
i per les tardes
o de cornualles,
però sobretot
van discutir molt.
La situació
va arribar al límit
quan un dia
abans de Nadal
Vincent
va amenaçar
a pol
amb un ganivet,
Gogheng,
sense dir res,
doncs
va marxar.
Van Gogh
es va tallar
una orella
com anava a dir
en Manel.
Sí,
però no,
no,
perdona,
sembla ser que
últimes investigacions
que parlen
que si l'orella
no se l'hauria
tallat ell mateix,
sinó que l'hagués
agredit
el senyor Gogheng.
Fes-se-hi.
No està clar,
atenció,
què va passar.
La qüestió és que
el senyor
va quedar
s'enjunt.
Van Gogh
es va tallar
una orella
i la va enviar
a l'hotel
en el que
Pol Gogheng
estava allotjant
després d'haver fugit,
però mai
es van tornar a veure,
es veu que la van enviar
per demanar-li perdó
de l'on penedit
que estava,
però bé,
si el CSI actual
diuen que
no va ser el mateix
Van Gogh,
potser
en alguna discussió
li va quedar un tros
d'orella caiguda,
a saber.
De tornada a París,
en Gogheng va decidir
escapar de nou,
era un colinquiet,
però en aquell moment
el seu objectiu
era en els marcs del sud.
Per aquesta època,
Theo i Vincent Van Gogh
hi havien mort
i l'any 1891
va iniciar un viatge
a la Polinèsia francesa
i es va instal·lar
a la capital de Tahiti
per estar en pau,
sobretot,
i oblidar la civilització.
D'aquesta forma
buscava escapar d'Europa
i en les seves paraules
escapar d'un món
governat per l'or.
Però no ho va aconseguir
ja que Tahiti
el va decepcionar profundament
perquè la illa
ja era de massa europea.
A més a més,
les seves aventures sexuals
i el seu alcoolisme
no el van ajudar massa
amb les autoritats locals
i les missions religioses.
L'any 1893,
Gogheng,
decepcionat de Tahiti,
va retornar a França
i va intentar
que altres artistes
de París
l'acompeixen a la Polinèsia
per allí fundar
el seu somni,
que era l'estudi dels tròpics.
Però no va tenir massa sort
i va tornar
a viatjar sol.
Aquest cop
es va dirigir
cap a l'arxipèleg
de les marqueses
i es va instal·lar
a Hibaoa
en una casa
a la que va anomenar
la Casa del Plaer,
on sempre
hi havia a l'entrada
un tunnel,
un tunnel,
sí,
de rom,
a l'entrada
perquè els natius
que tenien prohibit
beure alcohol
per les autoritats locals,
les missions catòliques,
etcètera,
etcètera,
beguessin
tot el que volguessin.
Per aquella època
tots els natius
anomenaven a Gogheng
pel sobrenom
de Koke
i
semblava ser
que li tenien
molt d'afecte,
no m'estranya,
sí,
es podia beure gratis
a casa seva.
Per aquesta època
ja estava malalt
i la sífilis
l'havia deixat gaire bé sec
i sembla ser
que es passejava
per la illa
i es banyava
despullat
per tota la illa
i curiosament
també es diu
que tenia
45 postals
fotogràfiques,
ai,
pornogràfiques,
45 fotografies
pornogràfiques
de l'època.
Segurament també
avui en dia
tresors de col·leccionista.
L'art de Gogheng
en aquell moment
es va fer esquemàtic
anticipant-se al covisme
de Picasso,
els colors van ser
més plans
i la perspectiva
extremadament subjectiva.
L'artista salvatge
va,
segurament sense saber-ho,
va padrinar moviments
com el fobisme
o l'expressionisme.
Les seves teles
buscaven allò
sobrenatural
i els indígenes
eren les verges
del seu nou cristianisme,
allunyat de les normes
i dels rigors convencionals
europeus.
Va tenir una companya,
una dona nativa,
amb la qual va tenir
una filla
que també va ser
la seva model
en molts dels seus quadres,
igual que també
va tenir
una amant
que va posar
en les seves
darreres obres.
Si la sífilis
va acabar
amb la seva vida
el 8 de maig
de l'any 1903
i com és habitual
en molts artistes
va morir sol,
desesperat
i sense
una moneda
a la butxaca,
sense un duro.
Al contrari
del que fan ara
els que venen
els seus quadres
que se lucren.
Sí,
després hem estat
buscant
alguna xifra
i hem trobat
aquesta
que l'any 2002
es va vendre
un quadre seu
per 69.000 euros.
69.000 euros?
69.000 euros.
No,
es deuen ser 69 milions d'euros.
69.000 euros
és molt poc
per ser un quadre de Guggen.
Si no el compro jo,
demano...
69.000 euros,
aquí.
Jo la informació
ho he trobat a internet.
Jo crec que ha de ser més.
Sí?
Jo penso que sí.
69.000 euros
és molt poquet
per un quadre de Guggen.
A no ser que sigui
un quadre d'un centí.
Clar,
pot ser petit
o no pot ser...
no ho sé.
Bé,
molts de calés.
Però tot això,
els calés,
tot això ja és una altra història.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Ara la Silvén
s'estava donant
una altra versió
de l'orella
de Van Gogh.
Bé,
haurem d'investigar.
Bé,
com sigui,
se va tallar.
Sí,
la va perdre.
La va perdre.
O almenys
un tros d'orella.
Fa 100 anys,
no?
Fa 100 anys.
Sí,
perquè ja m'hem perdut
ja tanta musiqueta.
És que fa 100 anys
hi havia un espectacle
de cel gratuït.
Ah, sí?
El que avui en dia
anomenem el cometa Halley,
fa 100 anys
era el cometa
de Halley.
Ah.
I diu el següent,
aquesta notícia
que apareix
al diari
de Tarragona
el dia 18 de maig
de l'any 1910.
Exactament
70 anys
abans
que jo fes
la primera comunió.
Diu el següent.
I dale,
amb la primera comunió.
Según ha dicho
Camilo
Flamarion,
que era un dels savis
i astrònoms
més grans de l'època,
en una conferència,
la cola del cometa
no se envolverà
el dia 19
durante unas horas
porque se hallarà
a 23 millones
de kilómetros
de nuestro planeta
y su cola
pasa con mucho,
sí,
o sea,
que sobrepasa
con mucho
de esa extensión.
Pero la pasó
mucho más
en 1843
que tuvo
300 millones
de kilómetros.
La cola del cometa,
diu este señor.
En 1847
de 210
y en 1861
de 68.
En esos años
no se dio
tanta importancia
científica
porque los adelantos
no eran tan grandes
como en el día.
A las 2 de la mañana
del 19
el centro del cometa
pasará por el disco solar
en una hora
y de derecha
a izquierda.
Al amanecer del jueves
será cuando,
en todo caso,
podamos observar
el fenómeno.
No habrá elevaciones
de temperatura.
Puede esperarse
manifestaciones eléctricas,
magnéticas,
revueltas
de electros,
es decir,
torbellinos
de moléculas.
En suma,
habrá fenómenos
telúricos,
pero no fenómenos
materiales.
No hay para qué
sentir terror,
porque no hay nada
que temer
por la imponderabilidad
de la atmósfera
del cometa.
Puede decirse
que el choque
equivaldrá
al de una bala
de cañón
a tierra
con una nube
a la cola del cometa
o al de una locomotora
a toda velocidad
con una nube
de mosquitos.
el famoso
y temible
cianógeno
de existir
en la atmósfera
de Halley
no puede penetrar
en la densa atmósfera
de nuestro planeta.
Llavors,
he mirat
això del cianógeno
a veure què era,
si era una cosa
que se n'havien anat
de la bola,
i es veu que no,
el cianógeno
és un gas
irritant
per als ulls
i el sistema respiratori
que inhalat
pot produir
mal de cap,
marejos,
pèrtic
i fins i tot
inconsciència,
convulsions
i fins i tot
la mort,
dependent
de l'exposició
i certament
hi ha algunes
atmósferes
de cometes
que tenen
este gas,
el cianógeno
i quan lo tenen
es veuen brillar
de color verd,
o sigui que fa 100 anys
Déu-n'hi-do
els coneixements
que tenien
d'astronomia.
I ara
un patrocinador,
no?
Som-hi.
Vinga.
Pi per mil,
gran licor de la casa
Guet Ferrés,
l'Ebel Franz.
Tónico reconfertante,
refrescante,
recomendado por los
más eminentes doctores
para curar el cólera,
las enfermedades
nerviosas
i etc.
Licor de velada
de turismos,
desconfiar
de las imitaciones,
depositario
en Tarragona
Luis Riola,
San Agustín XIX,
Pi per mil,
gran licor de la casa
Guet Ferrés,
l'Ebel Franz,
patrocinan
Non vinguis a mi historias.
Non vinguis a mi historias,
curiositats.
A quatre minuts
del final del programa.
Manel,
Sílvia,
què és l'efecte harem?
O l'efecte harem?
Quan hi ha moltes ties
que et van detrás o...
No.
Mira, opció A,
quan van moltes ties
que et van darrere.
Opció B,
Sílvia.
Quan hi ha un que mana
i teòricament els altres
segueixen.
Que lista que és esta mujer.
És increïble.
Tot i que va ser un terme
definit o un efecte
definit a la història
de la ciència
en el segle XIX,
és un fenomen
encara conegut
avui en dia
i que per desgràcia
encara està vigent.
Consisteix en que
hi ha un científic cap,
científic,
home,
cap,
un home,
com diem,
que es rodeja
d'un equip
bàsicament femení,
tan eficient com el dels homes,
però menys competitiu.
Això ha corregut
en, bé,
podríem dir
en milers
de situacions
en molts moments,
com per exemple
el famós equip
d'astrofísiques
d'Edward Pickering
a Harvard
o amb l'equip
d'Erwin Smith
i les seves
investigadores
botàniques.
Sembla una pel·lícula
de ciència-ficció.
El senyor Smith
i les seves
investigadores
botàniques.
Sí,
en sèrie C,
almenys.
Sí, sí.
Vindria a ser
la falta de poder
de les dones
a la ciència,
que juntament
amb l'Efecte Arem
també es parla
del sostre de vidre
que impedeix
a les dones
l'accés
als llocs directius
científics
més importants
al planeta.
Doncs bé,
opció A,
Manel,
l'opció B,
Sílvia
and the winner
is...
Ho sento,
la Sílvia.
Home,
alguna cosa
hem de guanyar,
no?
Home,
sí,
en veritat.
Un títol menor.
Jordi,
la setmana passada
no vaig deixar parlar
de la planca d'en Jú
i esta setmana
un minut.
Vinga, va,
que va trobar
el seu cadàver
a trossets,
pobres,
està morta,
sí,
va estar morta,
fa 700 anys,
però està morta.
I trossejada,
però l'han reconstruït.
I on l'han trobat?
En Jú?
En Jú no,
han trobat
al monestir
de Santes Creus.
Ah,
i atenció,
ja ho han trobat,
sí,
però no sabien ben bé
com estava el cos,
van posar
amb una endoscòpia,
van veure que hi havia
un revoltijo
de restes tremendo,
però n'han reconstruït
un espar
en veus que estava
gairebé sencera
i momificada.
Sí, sí.
En una posició anatòmica
que és poc habitual
en els enterraments
midiavals,
ja que normalment
els ficaven
originalment
sobre l'esquena.
Blanca d'en Jú
està lleugerament
lateralitzada
amb el pes del cos
recolzat
sobre la banda esquerra.
A més,
a més,
van trobar una peça
de joia,
un fermall de corall,
un fermall
és una tanca
de tota la vida
i que semblava
que formava part
de l'aixobar
de la reina,
però com que van
sequejar la tomba
en 1836,
doncs aquí
el que han trobat
són les restes
que van poder recuperar
alguna gent,
algun monjo,
diuen,
perquè les restes
de la Blanca d'en Jú
les havien tirat
al fons d'un pou.
Però bé,
Déu-n'hi-do,
havia tingut dou fills,
acabava de parir
i segurament
va morir d'això.
Sí, sí.
Jo vull deixar
una pregunta a l'aire.
Què passaria,
bueno,
l'altre monarca
que avui en dia
està en investigació
a Catalunya
és Pere el Gran,
no?
Sí.
Què passaria
si els britànics
des del British Museum
o els francesos
des del Louvre
o per què no
des del Cairo
al Museu Egipci
o per què no
des d'algun museu
d'Amèrica de Llatina
s'emportessin
els cadàvres
de Blanca d'en Jú
i Pere el Gran
per exposar-los
als seus museus.
Ficaríem el crit al cel
aquí a Catalunya?
Jo crec que no,
a l'altre dia em passaria
de tot,
possiblement no.
Perquè aquí tenim mòmies també.
També tenim mòmies,
sí.
Mòmies Mijavals,
sí, sí.
Déu de Déu.
No, no ho digues molt fort,
no donis idees.
Bé, bé.
Més val que estiguin...
Adéu segons a les 12 del vespre.
Això t'ha d'un plaer
i visc al Barça.
Adéu, si au.
i visc al Barça.