El Campanar
Un programa de la Delegació Diosesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcadisbat de Tarragona.
Cordials salutacions, amics i amigues.
El Campanar es disposa a donar unes noves batallades en aquest diumenge 20 de juny, 12 de durant l'any.
Els saludem, com sempre, al nostre company, en Santi Grimau, encarregat de la part tècnica del programa i de la que ja els parla, Montse Sabater.
Qui diu la gent que soc jo?
És una pregunta que potser podria estar motivada per la curiositat.
Sempre resulta curiós i fins i tot interessant saber quina imatge tenen els altres de mi.
I si la resposta és favorable, podria ser motiu de satisfacció i autocompleença.
I si no és positiva, en els millors dels casos, podria ser motiu de revisió personal.
Però, evidentment, per a Jesús, la pregunta no té cap d'aquests sentits.
En Jesús, aquesta pregunta és una pregunta que prepara per a la següent, que posa a prova la fe dels deixebles.
I vosaltres, qui dieu que soc jo?
Davant d'una pregunta compromesa dirigida a una col·lectivitat,
només és capaç de contestar-la a aquell que és més primari i decidit.
Pere, doncs, respon.
El Maciès, l'ungit de Déu.
És a dir, aquell tan anunciat pels profetes i tan desitjat pel poble jueu al llarg de tota la seva història.
Tarragona missionera, una finestra a la realitat missionera,
oberta des de la delegació diocesana de missions i cooperació entre les esglésies.
Déu vos guard.
El testimoniatge dels jesuïtes de la Índia que missionen a l'Afganistan
és ben alliçonador i encoratjador,
al mateix temps que és un repte per a tot cristià,
en el servei envers els germans més necessitats.
Els jesuïtes de la Índia volen continuar a l'Afganistan
per complir la delicada tasca social i la missió en la qual avui estan compromesos.
Ells han decidit no seguir les indicacions i moviments del govern indi,
que ha suspès diversos projectes iniciats a l'Afganistan.
Diverses organitzacions no governamentals índies han abandonat Kabul.
Cal dir que hi ha hagut atacs recents a la capital
i d'altres àrees del país han tingut com objectius a persones de nacionalitat índia.
El fet més greu ha estat l'atemptat del 26 de febrer,
que li va costar la vida a 16 persones, entre els quals 7 índies.
Segons el govern de Novadell, a l'Afganistan hi falten les condicions bàsiques de seguretat.
Per això va decidir desistir del compromís i involucració directa
a l'obra de reconstrucció a l'Afganistan.
Però els jesuïtes índies i els seus col·laboradors laics,
que constitueixen el grup catòlic més gran del país,
han decidit, en canvi, no només quedar-se,
sinó fins i tot ampliar els seus programes socials.
El pare Edward, responsable dels més de 4.000 jesuïtes
presents a l'Àsia Meridional,
entre els quals aquells compromesos a l'Afganistan, deia
«Estic convençut que l'Esperit Sant
enforteix i guia els nostres companys en aquesta difícil missió».
«Els jesuïtes són molt conscients del clima d'inseguretat
que regna en el país,
però tots els religiosos han decidit voluntàriament romandre
i seguir portant a terme les seves obres socials
i d'instrucció que aporten un gran bé a la nació»,
deia el pare responsable.
Obrim per uns moments una finestra
i contemplem Indonècia
amb una minoria de catòlics.
Sols els 3,15%
té 1.300 preveres
i 7.300 religioses.
Pot semblar una quantitat petita.
Tinguem en compte que Indonècia
sols té 6 milions i mig de catòlics,
és a dir,
un de cada 800 catòlics
indonesi és prevera
o religiosa,
amb el conseqüent compromís
d'implicar-se
en les moltes iniciatives
socials i educatives
que té l'Església en aquell país.
La cura de l'Església a Indonècia
està encomerada
a la Congregació
per l'Evangelització dels Pobles,
és a dir,
és considerada
com un territori de missió
i al qual l'Església
deu dedicar
amb tota responsabilitat
la seva atenció i ajuda.
Pertany
a les obres missionals pontifícies
aportar tota ajuda
a fi que no es perdi
ni una sola vocació.
Adeu-siau.
El document cristià més antic
de la península ibèrica,
les actes del martiri
dels sants fructuós,
bisbe i auguri
i eulogi diàques,
ja ha estat traduït
a 19 idiomes moderns
gràcies al projecte
de l'Associació Cultural
Sant Fructuós
i del Departament Diocesà
de Mitjans de Comunicació
de l'Arcabisbat de Tarragona.
Encoratjat per Monsenyor
Jaume Pujol,
arcabisbe metropolità
de Tarragona i primat.
Les actes,
escrites en llatí,
relaten els detalls
de la detenció,
judici i mort
dels sants màrtirs
tarragonins
l'any 259,
durant la persecució
decretada
per l'emperador valerià.
Durant aquella persecució
van sucumbir
els principals caps visibles
de l'Església
com els papes
Sant Esteve I
i Sant VI II.
o el bisbe de Càrtago,
Sant Sabrià,
cosa que revela
la importància
que havia adquirit
l'Església tarragonina.
A més del llatí
i de les primerenques
traduccions al castellà
i al català,
es disposa ja
de les versions
del francès,
anglès,
italià,
romanès,
turc,
àrab,
amasic,
que és el barber,
alemany,
portuguès,
rus,
quinyarguanda,
tagalog,
ucrainès,
grec modern
i búlgar,
els quals
s'han afegit ara
les traduccions
al serbi
i al croat.
El propòsit
és anar incorporant
traduccions
en nous idiomes
d'aquest text
tan important.
Les persones interessades
poden trobar
aquestes traduccions
junt amb l'original llatí
al web de l'arcabisbat
de Tarragona
www.arcabisbat.tarragona.cat
Clicant a l'apartat
Actes del martiri
de Sant Fructuós
que es troba
a la segona franja
que hi ha
sota la capçalera.
El jesuït avendrellec
Joan Rovira
fa 22 anys
que treballa a Cuba.
Periòdicament
visita la seva vila
en els seus curts intervals
i ens exposa
a les dificultats
tan grans
que viuen
algunes famílies
en situació
d'extrema pobresa
del Canei a Cuba
i de l'actuació
que volen portar
els jesuïtes
per pal·liar
aquesta situació
amb algunes construccions.
Ara,
s'hi ajunten
les dificultats
de tipus econòmic
i social
que en zones
deprimides
del planeta
encara resulten
més dures
i inhumanes.
En un temps
en què s'anuncia
que la cooperació
internacional
caurà
som urgits
a créixer
en generositat
solidària
amb els nostres germans
d'aquí i d'arreu.
En concret,
els cal recollir
1.500 euros
per a respondre
a una situació
crítica.
Si algú
vol contribuir
per donar-hi
resposta
pot fer arribar
el seu donatiu
a la parròquia
de Sant Salvador
del Vendrell.
els quatre vents
un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol
Balcells
arcabisbe
metropolità
de Tarragona
i primat.
Déu es guard.
Des d'antic
els pensadors
han observat
el paper
que jugué
la persona
en la comunitat
humana
o vist
d'una altra manera
el paper
de l'Estat
com a garant
de l'harmonia
entre els individus.
En temps de la il·lustració
Jean Jacques Rousseau
va popularitzar
tota una teoria romàntica
sobre el subjecte personal
el bon salvatge
i la seva relació
amb la societat
a la qual estaria
lligat
per un contracte social.
El filòsof
va arribar a dir
el primer home
que va encerclar
un terreny
i se li va ocórrer
dir
això és meu
i va trobar gent
suficientment simple
per a creure'l
va ser el veritable
fundador
de la societat civil.
El mal va néixer
quan els homes
van deixar d'estar
l'estat primitiu
de la naturalesa
per a integrar-se
a la societat.
Valgui la introducció
per a iniciar
el comentari
al capítol
que el compendi
del Catecisme
de l'Església Catòlica
dediqui
a la comunitat humana
i que ens ocuparà
tres setmanes.
Aquesta idea
que la culpa
de gairebé
tot
la té la societat
continua instal·lada
entre nosaltres.
Això no obstant
la comunitat humana
està formada
per persones lliures
i són les seves decisions
les que configuren
la seva vida
i la del seu entorn.
Recentement
l'assistent
a una conferència
preguntava
a l'orador
en tol pessimista
quin món
deixarem
als nostres fills?
A la qual cosa
el conferenciant
va respondre
a mi el que em preocupa
és quins fills
deixarem
al nostre món.
En efecte
aquesta és la qüestió.
deixa clar
aquest principi
de la responsabilitat
personal.
Cal reconèixer
que l'ambient
influeix molt
en les persones
sobretot
les lleis.
La doctrina
de l'Església
estableix
referència
a lleis
i reglaments
que el principi
subjecte
i fi
de totes
les institucions
socials
és i ha de ser
la persona
humana.
Moltes vegades
també recentment
l'Església
ha hagut de recordar
aquest principi
als governs
i parlaments
per exemple
quan es tracta
de la defensa
de la vida humana
que no pot
estar subjecta
a polítiques
econòmiques
demogràfiques
o utilitaristes.
Com conjugar
l'encaix
de la persona
en la societat?
La comunitat
humana
no pot prioritzar
conceptes
com la nació
o el grup
sobre l'individu.
És el que van fer
els nacionalismes
identitaris
i els col·lectivismes
però tampoc
ha de consagrar
l'individu
per damunt
del bé comú
la pràctica
del capitalisme
en la seva
pitjor expressió.
Ofereix
l'Església
la seva
doctrina social
una tercera via?
Podria semblar-ho
ja que rebutja
d'una banda
el col·lectivisme
de tipus comunista
i de l'altra
el capitalisme
salvatge.
Però més que
una solució
intermèdia
cal considerar
que la proposta
de l'Església
és més elevada.
És la de Cris
el qual ens va donar
l'arregle d'or
quan va ensenyar
que l'amor a Déu
i l'amor al proisme
són inseparables.
Cadascun de nosaltres
troben Déu
el sentit
de la seva vida
i troben
la seva relació
amb els altres
la realització
dels seus fins humans.
Aquesta és la idea
que presideix
en un cristià
la seva actuació
personal i pública
que no són
dos mons
lluxtaposats
sinó
un de sol.
Adeu siau.
Abans hem reflexionat
sobre dues preguntes
que fa Jesús
als seus deixebles.
La resposta de Pere
segons el relat
de l'Evangeli
de Lluc
no sembla
que acabi
de satisfer Jesús
i per això
Jesús mateix
respon
a la pregunta
que se li podria
formular.
Jesús,
què dius
de tu mateix?
De vegades
les paraules,
els noms
i els títols
ens poden
portar a confusió.
Amb una mateixa
paraula,
amb un mateix nom
o amb un mateix títol
es poden entendre
coses diverses.
Per això
Jesús aclareix
i matisa
la resposta de Pere
venint a dir
que el títol
de Macies
no comporta
ni honors
ni triomfs
com molts podrien
entendre.
Ben al contrari,
en ser el Macies
l'ha enviat
per defensar
els pobres
i els darrers
li comportarà
abans del triomf final
persecució
i patiment
per part dels
qui tenen
el poder.
I a continuació
Jesús,
dirigint-se
a la gent,
sembla que respongui
a una nova pregunta.
Jesús,
qui és
d'eixeble teu?
És aquell
que es nega
a si mateix,
és a dir,
que posposa
qualsevol
interès individualista,
que surt
del petit cercle
tancat
del seu jo
i sobre els altres
tot donant-los vida,
tot donant-los
allò que pot infondre
esperança
i ganes de viure.
Perquè la vida
té sentit,
la vida es guanya
quan se'n fa
participar els altres.
I la pròpia vida
es corromp
quan la tanquem
al nostre estret
a l'àmbit egoista.
Qui tingui oïdes que escolti.
Un comentari
de mossèn Ricard Cabré
Bons amics,
l'Església
no té un programa
polític,
però sí un ideari
expressat
en la doctrina social
de l'Església
i fonamentat
en els principis
de l'Evangeli.
Primer,
l'Estat,
sigui del color que sigui,
ha d'estar al servei
de tots els ciutadans
i ballar
perquè ningú
falti el mínim
indispensable
per sobreviure.
L'Estat
no és meta
sinó mitjà.
L'electoralisme
pot ser un dels arrels
més greus
de la política actual.
No es pot actuar
només pensant
en les futures eleccions
com si l'important
fos l'èxit del partit
i no pas l'èxit
de tot el poble.
Pensar
que determinades opcions
no es poden prendre
perquè no són
electoralistes
comporta un atemptat
no sols
contra els drets
dels ciutadans
sinó fins i tot
contra el mateix concepte
de política
i d'Estat.
Segon
com a conseqüència
d'aquesta norma anterior
la preocupació primera
de l'Estat
han de ser els pobres
aquells que no disposen
d'altra possibilitat
de guanyar-se la vida
que les pròpies mans.
Per tant
una de les obsessions
de l'Estat
hauria de ser
la plena ocupació
i els pressupostos
haurien d'anar
en aquesta direcció.
Fomentar l'ocupació
de tots els ciutadans
a curt
o a llarg termini
hauria de ser
una meta prioritària.
L'Estat
ha de vetllar
certament
per la producció
però amb més raó
encara
per la distribució
dels béns.
La doctrina social
de l'Església
ha defensat sempre
que els béns
són per a tothom
i per tant
una política correcta
s'hauria d'oposar
a una concentració
de la riquesa
i vetllar
perquè el capital
estigui en funció
no tant del seu propi increment
com d'una distribució
més justa
i equitativa.
Tercer,
l'Estat
per complir
la seva funció
necessita
una política fiscal
a través de la qual
pugui planificar
l'economia del país.
No és l'Estat
el servei del capital
sinó al revés.
A l'Estat
li correspon
una funció distributiva.
Per tant,
les càrregues
han de ser proporcionades
a la capacitat econòmica
de cadascú.
Qui més té,
més paga.
Eliminar impostos
indirectes
que pesen
sobre les butxaques
de tots
i accentuar els impostos
directes
que pesen
sobre aquells
que més tenen.
Quart,
com a conseqüència
de tot això
caldria reforçar
el sistema fiscal,
controlar millor
les possibilitats
i els beneficis
de cada empresa,
evitar de totes
totes
els paradisos
fiscals
i les dobles
comptabilitats.
L'ideal seria
que així com
hi ha un sou mínim,
que està molt bé
que hi sigui,
s'establís també
un sou màxim
i se'n controlés
el compliment.
Portar un control
més estricte
sobre tota mena
de corrupció econòmica,
sobretot
en l'administració
dels diners
de l'erari públic
i això
des del rei
i els ministres
als batlles
de les ciutats.
Cinquè,
cal distingir
entre empresa
i empresari.
L'empresari
no pot considerar
propi allò
que l'empresa
produeix
amb l'esforç
de tots.
El que es fa
entre tots
és de tots
i per tant
deuria cedir
en benefici
de tots.
No és just
que el capital
tingui unes remuneracions
que es neguen
al treball.
Els dos elements
són indispensables
perquè l'empresa
funcioni.
Per això
Joan XXIII
s'ho aspirava
ja perquè
el contracte
de treball
es convertís
en contracte
de societat.
Que tots els
qui de la manera
que sigui
treballen
a l'empresa
puguin mirar-la
com a cosa seva.
sisè
l'Església
s'ha oposat
sempre
a que el treballador
sigui considerat
com un instrument
més de producció
i no com una persona
amb una dignitat
i uns drets
fins i tot
dins l'empresa.
El treballador
no és una màquina
és una persona.
La dignitat
del treballador
està per damunt
de tots els interessos
i els beneficis.
No és l'home
al servei
de la producció
sinó la producció
al servei
de l'home.
És bo
que el treballador
pugui aportar
la seva iniciativa
i exercir
la seva responsabilitat
sobre la bona marxa
de l'empresa.
Difícilment
el treballador
pot considerar
l'empresa
com a pròpia
si no gaudeix
d'una estabilitat
dins l'empresa.
Amics,
moltes gràcies
per la vostra atenció.
Fins al proper dia,
si adéu plau.
Aquest diumenge,
dotzer de durant l'any,
les lectures són
del cicle C
i l'Evangeli
és una perícope
del de Sant Lluc,
concretament
del capítol 9,
versets del 18
al 24.
L'escoltarem
tot seguit
segons la versió
dramatitzada
de l'Associació Bíblica
de Catalunya
a la que seguirà
l'habitual comentari
del seu president,
mossèn Joan Magí,
sobre les lectures
de la missa dominical.
Una vegada
que Jesús
feia pregària
en un lloc apartat,
els seus deixebles
eren amb ell.
Llavors,
els preguntar
qui diu la gent
que sóc jo?
Ells
respongueren.
Uns
diuen
que ets
Joan Baptista,
d'altres
que ets
Salies,
d'altres
que ha ressuscitat
un dels antics
profetes.
Ell els
pregunta,
I vosaltres,
qui dieu
que sóc?
Pere
li respongué,
el
Messies
de Déu.
Però ell
els menaç
severament
que no ho
diguessin
a ningú.
Jesús
afegir,
Cal que el
fill de l'home
pateixi
molt.
Els notables,
els grans
sacerdots
i els mestres
de la llei
l'han de
rebutjar.
Ha de ser mort
i ha de
ressuscitar
el tercer
dia.
I deia
a tothom,
si algú
vol venir
amb mi,
que es negui
a ell mateix,
que prengui
cada dia
la seva
creu
i que em
segueixi.
Qui vulgui
salvar la seva
vida
la perdrà,
però qui
la perdi
per mi
la salvarà.
La Bona Nova
Comentaris
sobre les
lectures
dominicals
a càrrec
de
mossèn
Joan
Magí.
El dia
20 de juny
ens trobem
en el
diumenge
12
dels
anomenats
de
Durant
l'any
i
ens
parla
de la
font
del
perdó
que
ens porta
a la vida.
Al
començament
de l'Evangeli
de
Joan
llegim
les
paraules
del
baptista
que
presenta
Jesús
com l'anyell
de Déu
que treu
el pecat
del món.
Aquestes
paraules
resumeixen
les dues festes
més importants
del poble
d'Israel,
la Pasqua
i l'expiació.
Al final
del mateix
Evangeli
de
Joan,
l'autor
ens presenta
Jesús
mort
a la creu
amb les
cames
sense
trencar
i al
costat
foradat
per la
llança.
Així
ens posa
altra vegada
en la festa
de la
Pasqua.
Jesús
és l'anyell
pasqual
al qui
no li han
trencat
cap
os
i també
ens posa
en la festa
de l'expiació.
Jesús
és el
qui
han
traspassat
obrint
la font
profetitzada
per
Saqueries,
la sang
i l'aigua
que purifiquen
els pecats
i les
impureses
dels
descendants
de David
i dels
habitants
de
Jerusalén.
El
salmista
ens canta
el desig
intens
de tenir
i veure
aquesta
aigua
que treu
la set
i omple
de vida.
Sant
Pau
ens recorda
que tenim
aquesta font
en el
baptisme
que hem
rebut
en
Jesucrist.
Aquesta
font
ens
revesteix
de Crist
i ens
allibera
del tot.
Aquesta
font
ens
purifica,
o sigui,
ens treu
del damunt
tots els
obstacles,
totes les
barreres
que ens
privin
de viure
la comunió
amb tothom,
vingui
d'on vingui
i parli
com parli.
la font
d'aigua
viva
que Jesús
promet
a la
Samaritana
i a tots
els
assedegats
que se li
acostin
i creguin
en ell.
La gràcia
de la fe
en Crist
inclou
també
el patir
per ell,
com ens
diu
també
Pau.
Déu
us ha
fet
no tan
sols
la gràcia
de creure
en Crist,
sinó
també
la de
patir
per ell.
és la lliçó
que ens ofereix
Lluc
en l'Evangeli
d'avui
en les
preguntes
de Jesús.
Primera
pregunta.
Qui diu
la gent
que soc
jo?
Nosaltres,
com els
disciples,
també sabem
el que
diu
la gent
sobre
Jesús,
amb
encert
o sense
encert.
Jesús
també ens
pregunta
a nosaltres
i a vosaltres
qui
dieu
que
soc?
Tenim
la mateixa
resposta
de Pere.
I Jesús
ens
recorda
que
ell
no és
un
Macies
triomfalista,
sinó
un
Macies
eficaç,
que ens
porta
la pau
amb les
mans
i el
costat
foradats.
Després
de les
profundes
reflexions
de
mossèn
Joan Magí
sobre
les
lectures
de la
missa
del
diumenge
XII
de
durant
l'any
i
seguint
el fil
de les
preguntes
generades
per la
perícopa
de l'Evangeli
d'aquest
diumenge,
encara
em preguntar
què dic jo
de Jesús?
La resposta
que jo donaria
s'assembla a la que
Jesús ha expressat
de si mateix?
O per a mi,
Jesús és la persona
que em dona purament
seguretat,
tranquil·litat
i que és
compatible
amb tot el que
la nostra societat
del benestar
ens valora
i ens ofereix
com a molt
avantatjós.
I per acabar
podríem fer
una última
pregunta.
Què
diu
Jesús
de mi?
I avui
Jesús ens ha
respost
per boca
de pau
en la seva
carta
als cristians
de Galàcia.
Ras i curt
ho diu
de tots
i cada un
de nosaltres.
Sou
fills
de Déu.
Fills
de Déu
units
a ell
i a tots.
siguin del gènere,
de la raça
o de la cultura
que siguin.
És més,
tots som una sola
cosa en Jesucrist.
Per tant,
ja no té sentit
viure només
per a mi,
sinó que em realitzo
com a persona
i com a cristià,
vivint en comunió
amb els altres,
com diem
tantes vegades,
amb els goig
i les penes
dels altres.
Ets jove,
tens força,
sents dins
com un foc
que crema,
però dubtes
i ho deixes,
i et dius
que no val
la pena
per a la teva
vida.
Molt bones
des del Secretariat
i Ossessà
de Vocacions
de l'Arc Abisbat
de Tarragona.
Entre les moltes
activitats
que el Secretariat
realitza,
tenim el goig
de presentar-vos
la novetat,
podríem dir,
d'aquest 2010
i que esperem
que pugui ser repetida
al llarg dels anys.
És la proposta
de la Setmana Vocacional.
Hem pensat
dedicar una setmana
a dinamitzar
la pastoral vocacional,
sobretot
als centres educatius
i parròquies.
Tot ens és conegut
i és sabut
i petit
que tenim dificultats
a l'hora
d'oferir
als nostres joves
que es qüestionin
de manera sincera
i radical
què és el que
Déu els està plantejant
a la seva vida,
què és el que els proposa,
quin és
el seu projecte,
quin és
el seu horitzó vital.
Volem, doncs,
crear
o presentar
una experiència
extraordinària,
és a dir,
que trenqui
la manera de funcionar
de manera ordinària
de les nostres centres
i parròquies
en les tasques pastorals
i, per tant,
fer caure
i al damunt
una experiència
que vol
sumoure
els fonaments
de com estem treballant
la pastoral vocacional
a les nostres escoles
i parròquies.
És una proposta
explícita
però alhora adequada
per presentar
les diferents
propostes vocacionals
que neixen
en el si
de l'Església.
La setmana vocacional
que hem presentat
ja als centres educatius
i que s'està elaborant
pretén desvetllar
la qüestió vocacional
dels adolescents
i joves,
especialment els d'ESO
i batxillerat,
oferir i facilitar
a aquests adolescents
instruments
senzills,
a l'abast,
adequats
d'acompanyament
vocacional,
d'acompanyament personal.
Tenim intenció,
per tant,
d'afrontar positivament
i coordinadament
el repte
de la desorientació
vocacional
que per poc
que coneguem
els joves
detectem
i patim.
Desvetllar
aquesta pastoral
vocacional
els diferents
carismes
que hi ha
a l'Església.
Tots els nostres
centres religiosos
neixen a partir
d'un carisma,
d'una intuïció
de fons
dels seus fundadors.
Cal que posem
sobre la taula
novament,
que visibilitzem
quin va ser
l'impuls
que va fer sorgir
aquest treball
pastoral,
aquest esforç
educatiu
que l'Església
ha anat elaborant
al llarg dels temps.
Cal que ens expliquem,
que ho tornem a dir
en veu forta i clara,
que la nostra vocació
és per la vida
de les persones
i dels joves
i que l'educació
no és només
un saber de coneixement,
sinó sobretot
és una orientació
de la vida
de cadascú
d'aquestes joves
que tenim
als nostres centres
per tal que descobreixin
el que Déu ha dipositat
a les seves mans,
que és molt,
que és molt
i molt important.
És una gran riquesa
i una profunditat
que cal que descobreixin
a través dels diferents
estats de vida.
Hem de treure
els tabús
a les opcions vocacionals,
a la vida del presbiteral
i a la vida religiosa.
És un repte,
una necessitat,
una crida
que creiem
que ens fa Déu
als nostres dies
a l'Església.
Cal que mostrem
la profunditat
i la riquesa
de la vocació
a la vida matrimonial,
també.
La data
d'aquesta setmana vocacional
se celebrarà
el novembre del 2010
en el marc
de la cadena
de pregària
per les vocacions
i concretament
del 8 al 12 de novembre.
I pretenem
que se celebri
a cada escola,
a cada institut,
a les parròquies,
a totes les comunitats,
allí on
peregrinen,
allí on se senten
integrats els joves.
El Secretariat
de Vocacions
coordinadament
amb cada escola,
professors i parròquies
vol oferir-los
una setmana intència
vocacional
per tal de fer experiència,
d'interrogar-se,
de desvetllar
allò,
el misteri
més profund
de Déu
en cadascú de nosaltres.
Continuarem informant,
trobareu més informació
a la web
del Secretariat
Diocessar de Vocacions
al teuci.com
o a través de
www.dlj.cat
barra acompanyament.
Informeu-vos-en
i us en continuarem
informant.
Gràcies.
I això és tot per avui,
amics i amigues
del Campanar.
Ens acomiadem
fins la propera emissió.
Serà,
si Déu vol,
el diumenge 27 de juny.
Fins aleshores,
feliç setmana a tothom.
Fins aleshores,
fins a
l'espoe,
de Bír�u,
foal.
Fins aleshores,
feslec lineament.
Fins aleshores,
feslecament,
feslecogram,
feslecane,
feslecane,
feslecane,
fesleyant.
Regres�сяxat.