Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!...
!...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
per què no, i un cantant, també sevillà, que es deia Silvio.
Com dèiem, Antonio Luque és l'ànima de Senyor Chinarro
i en aquest disc anava bastant fosca la cosa
i es va comparar en el seu moment amb el Disintegration de The Cure.
Aquest àlbum es va reeditar per part d'Aquarel·la el 2001
i per Mushroom Pillow, que és el segell actual de Senyor Chinarro el 2009,
juntament amb la resta de la discografia del grup en el seu segell,
que havia estat tota la vida l'Aquarel·la del Jesús Llorente.
Continuem escoltant aquestes delicatessen dels anys 90
i escoltem ara el diari de Pitàgores per Antonio Luque, Senyor Chinarro.
Unes cervezas, dos en el tren, tres en el coche, mira qué bien,
decimos adiós a los guardias civiles, que nos vigilan al salir de las ventas.
Alegres vosotros, torpes el revisor, un beso en el túne, el lecho y el balón,
una llamada y nuestra será la brua, soy piloto de pruebas, el que se atraviesa.
Es muy sencillo, voy a ser de tu chiquillo
Atardeciendo, que contento colorado
El chato es nuestro, hoy nos cruzamos al arroz
El mar rojo nos pescaron
Una secita, dos a la vez
Tres en el coche, en el paso a nivel
Un rato llorándose el túnel de lavado
Sin una familia, con una noche al raso
No necesitaré más
No necesitaré más
Cosa trajes de novia, pillar al guardabujas
Poned las señales donde se se ocurren
Asustados con gritos a las cuerdas que harían
En los postes de teléfono que los años tiran
Es muy sencillo, voy a ser de tu chiquillo
Atardeciendo, que contento colorado
El chato es nuestro, hoy nos cruzamos al arroz
Del mar rojo nos pescaron
Música
Doncs ja us sentiu quines cançons
Quasi totes compostes per Antonio Luque
I les lletres
Amb molta metàfora
Amb molt de surrealisme i costumisme
Amb dobles sentits, amb jocs de paraules
I amb imatges quotidianes, també
Aquestes cançons, a principis dels anys 90
Arriben a Madrid
I les reben amb molta alegria
Des del fanzine Malsonando
La persona que hi havia aquí al darrere
Era el Jesús Llorente
Ja l'hem esmentat alguna vegada
I com que no aconseguien col·locar aquesta música
En cap segell discogràfic
Doncs va ser el mateix Llorente
El que hi va posar els mitjans
Perquè aquestes cançons sortissin al mercat
I així neix Aquarela Discos
Que encara ara funciona
I compta en les seves files
A molts grups molt interessants
La primera referència, doncs, del 1993 d'Aquarela
Era l'EP El Pequeño Circo
Des de llavors fins al 2005
Tots els llançaments de Senyor Chinarro
Serien per mitjà d'Aquarela
Tret d'algun single i alguna col·laboració
El 94 se'n van cap a Nova York
I graven 13 cançons
Entre les quals s'inclou una versió
Del Leave Me Alone de New Order
Ja els hem esmentat també amb aquests
Però la primera gran transformació
Arriba en aquest any, el 97
Quan es publica El Porqué de mis peinados
El disc que estem revisant avui
Amb l'entrada del David Belmonte
Pintor, instrumentista
I podríem dir que el seu so
Es torna una miqueta més colorista
I més alegre
Ho escoltem amb peces com Quiromàntico
On podrem estar d'acord o no
I del
Us
Este es tu teléfono
Mi mano en la del
Quiromàntico
Va a la tuya
Y dejará una raya
De la suya
Quiromàntico
Quiromàntico
Quiromàntico, quiromàntico, quiromàntico.
Este és un teléfono poco más celer, quiromàntico.
Reve y dile que me enseñe la cartilla y piérdete, quiromàntico.
Quiromàntico, quiromàntico, quiromàntico.
Quiromàntico
Quiromàntico
Quiromàntico
Quiromàntico
Quiromàntico
Quiromàntico
Quiromàntico
Quiromàntico
Quiromàntico
Quiromàntico
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I fem un parèntesi en aquest programa que dediquem al senyor Chinarro per anunciar un tema que passarà aquests dies en diferents ciutats del planeta.
Es tracta de la presentació d'un llibre, Capagui Pujol, una crònica punk de la Barcelona dels 80.
Aquesta informació ens arriba a través de la CGT i aquest llibre és un relat viscut i trepidant, amb noms i cognoms i dalt contingut batallant, editat per La Ciutat Invisible i Acecolor.
Es tracta d'una crònica plena de referències musicals i localitzada als espais mítics de la capital catalana,
molts d'ells desapareguts i esborrats de la memòria oficial d'una ciutat en constant lluita per fer desaparèixer tot rastre de dissidència.
Hi va haver una presentació especial a Barcelona el 2 de novembre, també s'ha presentat en llocs com la Bisbal d'Empordà, a Ells, a Cornellà, a Gràcia, a Manresa...
I la setmana que ve toca aquí a Propet, a Reus, a l'Arxiu Històric, a la plaça del Castell, a les 8 del vespre, recordeu, el dia 26.
Si us interessa el tema, doncs que pagui Pujol, una crònica punk de la Barcelona dels 80.
Ara podríem dir-ne que pagui mi llet.
I llegim un fragment de l'epíleg del llibre escrit per David Fernández.
Deia Galeano que la història és sempre pura profecia, pel que no ha estat i contra el que ha estat, anuncia el que serà.
Per això, quan pretenen exiliar-nos de la nostra pròpia història, endinsar-se en aquesta crònica musico-sentimental d'ascendència montalbaniana,
que tregina pels somorostros invisibles de l'escena musical alternativa de la Barcelona vuitantera, és aire fresc.
I tots els interrogants oberts, de nou i un cop més.
Amb ribet de crònica salvatge, en el triple salt mortal d'uns joves que van saltar al buit per no caure en l'abisme,
que els oferia un sistema d'exclusions.
Joves lliures contra la seva pròpia història, contra el destí buit que algú els havia dissenyat.
Lliures, avoltes fins a l'extrem d'una autodestrucció desesperada, via espit o via heroïna.
De les restes d'aquell naufragi, de les runes i engrunes d'aquell laboratori econòmic repressiu edificat amb la transició,
van néixer les pasteres des d'on seguim resistint.
Doncs això, que pagui Pujol, una crònica punk de la Barcelona dels vuitanta,
el proper dia 26 de novembre, a Reus, a l'Arxiu Històric, a les vuit del vespre.
I dit això, tornarem a Senyor Chinarro, Antonio Luque,
amb un altre exercici retòric i musical contingut en aquest disc del 1997,
El porqué de mis peinados, que es deia en aquest cas El libro gordo de Petetre.
El porqué de mis peinados, que es deia en aquest cas,
Es el cobrador, tra la letra, es tiempo de descuento, muestra el libro de los tuertos.
Música
Música
Música
Música
Música

Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música