Música
Quan gairebé passa un minut de les 10 del vespre, benvinguts al No Minguis amb Històries,
al programa de divulgació històrica que des de Tarragona Ràdio 96.7 de la FM
t'acompanya setmana, darrera setmana, avui 5 de novembre del 2010.
Benvingut, Manel. Què passa?
Ets tan correcte.
Tan correcte?
Tens que començar el programa d'una manera una miqueta més.
Més que transgressora.
Transgressora.
És que parlant de les tombes de Disney i de Franco, com tu parlaves aquí a micro tancat, no pot ser.
I especulant sobre si algun dia torna a haver-hi algun altre caudillo.
Bé, sisè programa de la setena temporada.
Algun dia en parlarem, sí, sí.
Manel, sisè programa de la setena temporada del No Minguis amb Històries.
Anem per feina, que només són 30 minuts.
No Minguis amb Històries, aquesta setmana...
Tot i que el Manel m'ha tallat a la introducció, tot i que la Sònia, ai la Sònia, la Sílvia els fa un farro de riure, tot i que només queden 30 minuts,
no sé què ara dir, tot i soler.
Térem endavant.
Doncs bé, anem per feina.
Sí, és que no ho sé, és que em distreus, Manel.
Bé, tot i tot això són bons amics.
T'estimo.
20 anys d'amistat.
T'estimo molt.
Doncs bé, com és habitual, iniciem amb una efemèride que ens portarà en concret a l'any 1922.
A Egipte.
I la notícia també és d'Egipte.
Oh, que raro.
Un monogràfic, tercera part de la Tancant la trilogia sobre la vida d'Elvis Presley.
Recordem que fa dues setmanes vam parlar del context històric.
La setmana passada vam tractar el període de 1935-1958, moment en què inicia el servei militar a l'Alemanya,
i avui tractarem del 58 fins a l'any 1977, data de la seva mort.
Continuarem avui fa 100 anys a Tarragona.
Curiositats, notícies i 30 minuts passant volant.
Res més, exactament.
Res més, això.
Afemèrides.
Tal dia com avui de l'any 1922, és a dir, un 5 de novembre de 1922, es descobreix la tomba de Tutankamont.
Encara que, de fet, aquell 5 de novembre no es va trobar la tomba en si.
Què es va trobar?
Si no, el primer esgraó que hi feia cap.
Ah, que conduïa la tomba.
Era una escala que baixava d'uns quants esgraons i es va trobar el primer, perquè era una tomba.
Encara no sabien realment el que els esperava.
perquè, realment, la descoberta de la tomba del senyor Tutankamont va ser una gran fita.
De fet, pot ser una de les fites més grans que hi ha hagut mai a l'arqueologia.
Perquè, per primer cop, es va trobar la tomba d'un faraó, encara que fos un faraó de segona o tercera divisió,
però era una tomba intacta que no havia estat.
De segona o tercera, però el més conegut.
Sí, el més conegut.
El més mediàtic.
El més mediàtic.
Seria el Messi dels faraons.
Exacte.
No perquè fos el que jugava millor futbol, el que feia millor la guerra, o el més gran dels faraons,
sinó perquè és l'únic i no li van obrir la tomba i tenia un munt d'objectes valiosos.
De fato.
De molt.
Em diuen, parles de res a l'Ebre.
Molt de fato, molt de fato.
La tota aquella descoberta va ser l'arqueòlic anglès Howard Carter
i el patrocinador de la missió va ser el també anglès Lord Carnarvore,
que portava molt de temps excavant Egipte
i que, tot i que tothom dia que a la Vall dels Reis ja no hi quedava res,
el senyor Howard Carter estava en cap pràctic i sí,
que encara hi havia coses per descobrir
i, doncs, tal dia com avui, de l'any 1922, 5 de novembre de l'any 1922,
la història li va donar la raó al senyor Howard Carter.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
Bàrbara Pittman, amiga de la infantesa d'Elvis Presley,
relatava el següent en un llibre publicat amb el títol d'El darrer tren a Memphis.
Deia el següent,
Estava molt afectat.
No parava de dir per què a mi,
quan podria quedar-me aquí i seguir fent més diners.
Els meus impostos són més importants que portar-me al servei militar.
Elvis plorava i estava dolgut.
No aconseguia entendre per què havia d'anar a l'Emili.
Bàrbara Pittman
L'11 d'agost de l'any 1958,
Elvis Presley es convertia en el cabo número United States 53-31-076,
amb un sou de 78 dòlars mensuals.
Hem de tenir en compte que no era un servei militar fàcil,
bé, no ho va ser mai per ningú, això,
ja que les ferides de la Segona Guerra Mundial encara es trobaven a flor de pell
i Elvis li havia tocat anar a fer servei militar a Alemanya.
La seva mare, Gladys, en aquell moment més que mai,
tenia por de perdre el seu fill en un lloc bastant allunyat del seu topelo natal.
Curiosament, al matí de l'11 d'agost, Elvis també va rebre una trucada del metge Charles Clark,
dient-li que la seva mare estava ingressada a l'hospital en estat molt greu.
La notícia va ser un cop bastant dur per Elvis,
que no va parar fins a aconseguir un permís per viatjar a visitar la seva mare,
a risc de convertir-se en un desertor,
que hauria estat la bomba, la veritat, el rei del rock, un desertor,
o potser hauria estat la bomba, potser li hauria donat més punts també.
Però bé, amb una suïtat en la nord-americana tan patriòtica, ho dubto.
El 13 d'agost de l'any 1958, a les 3 de la matinada,
el telèfon tornava a sonar a Graceland,
Gladys, la seva mare, havia mort a conseqüència d'una hepatitis,
un cop bastant dur per Elvis Presley.
Pocs dies després, Elvis marxava cap a Alemanya,
on s'hi va estar fins l'any 1960.
Allí va conèixer, a banda de fer el servei militar,
a la segona dona més important de la seva vida,
Priscila Boulé, un adolescent de 14 anys,
fillastre d'un militar destinat a Weissbaden, a Alemanya.
I també va ser on va conèixer, o es va introduir en un altre món,
un altre món que mai abandonaria, el món de les drogues.
Unes drogues que li donaven el mateix exèrcit,
els mateixos comandaments de l'exèrcit,
per mantenir a Elvis en alerta durant les maniobres.
Un cop finalitzat el servei militar,
aquell parell d'anys,
Elvis tornava als Estats Units,
carregat de dubtes,
carregat sobretot amb la inseguretat
de poder recuperar la seva carrera
després d'aquest parèntesis bastant llarg.
Però els dubtes es van...
van desaparèixer ràpidament,
només es van esvair, molt bé,
només a aterrar als Estats Units el 2 de març de 1960.
Milers de fans l'esperaven a l'aeroport,
i el coronel Parker, el seu mànager,
ja li havia programat una actuació amb Frank Sinatra,
un concert sense precedents.
Si es té en compte que el gran Frank Sinatra
havia fet, només un parell d'anys abans,
les següents declaracions.
Mi única y seria preocupación
es la insistencia de las compañías discográficas
y de las productores cinematográficas
en promover la más brutal, desagradable,
degenerada y viciosa forma d'expressión
que he tenido la desgracia de escuchar.
Naturalmente me estoy refiriendo al rock and roll.
Esto promueve reacciones totalmente negativas
y destructivas en la gente joven.
Huele a algo artificial y falso.
Está cantado, tocado y escrito
por cretinos en su mayor parte.
Se basa en imbéciles, reiteraciones y maliciosos,
lascivos y sucios textos.
Se ha convertido en la música marcial
de cada delincuente
que podemos encontrar en la faz de la tierra.
Sí, el rock and roll.
Aquell com artificial i fals,
tant com el seu tabic nasal,
el tabic nasal de Fran Sinatra.
En qualsevol cas, el show televisiu va ser tot un èxit.
Molt bona, Jordi.
Ja, ja, improvisat.
I Elvis es va emportar 125.000 dòlars.
En tan sols un mes, el rei del rock tornava a ocupar el seu tro
amb un nou disc, titulat Elvis is back.
Poc més tard, registraria els majors èxits comercials
de la seva carrera, It's Now or Never,
que va superar els 22 milions de còpies venudes
i Are You Lonsome Tonight,
nominada a tres premis Grammy.
Aquest gran inici, però, no va ser...
no marcava la tònica de tota una dècada que acabava de començar.
Elvis va abandonar els escenaris l'any 1961
i a partir d'aquell moment la seva carrera
va començar a entrar en crisi, a caure, en picat.
Les noves cançons no eren del seu agrat,
però no es negava a cantar-les
per por que el coronel Parker l'abandonés.
Pensava que sense i ho perdria tot,
sense saber que amb ell estava perdent molt més.
A poc a poc, Elvis va deixar d'interessar-se per la seva carrera.
Els discos cada vegada eren més fluixos
i les pel·lícules musicals barates
eren més pròpies de la sèrie B
que pel·lícules en certa categoria.
Cada dia eren menys els fans que s'apropaven
per veure el seu ídol a la pantanya
i més els que s'apropaven a un nou fenomen musical
que no provenia dels Estats Units,
sinó que provenia del Regne Unit.
Eren, Manel?
The Beatles.
Molt bé.
The Beatles.
Els Beatles.
The Beatles.
Els quatre de Liverpool eren la nova revolució
i amenaçaven agafar el tro del rei caigut
ja que havia perdut la seva faceta més rebel.
Mentrestant, Priscila s'havia mudat als Estats Units
per viure amb el rei a Graceland.
L'any 67, els pares de la jove, Priscila,
que en aquell moment ja tenia 22 anys,
van decidir que jo no podia continuar així.
I al maig de 1967, 67,
Elvis i Priscila es van casar a l'hotel Aladin de Las Vegas.
Por todo lo grande.
Nou mesos després,
neixia la seva única filla,
Lisa Marie Presley.
L'optimisme generat per la boda
i també per l'anunci de la paternitat
van aconseguir que Elvis sortís d'aquest estalt de somnolència
que des de principis de la dècada estava.
L'any 68 tornava a enregistrar a la televisió
amb el Comeback Special 68,
un xou enregistrat per la NBC
que es convertia en tota una fita de la història de la música.
Curiosament, es va convertir en tota una fita de la història de la música.
Hem de dir que unes hores abans de l'enregistrament d'aquest programa
no hi havia cap signe que semblés indicar això.
Els productors de l'espectacle
inclús desconfiaven del poder de convocatòria del rei.
De fet, li van ficar una prova.
Li van suggerir que sortís al carrer
i s'apropés a una cantonada,
a la cantonada de Sant Sebbúl·lèvar,
per comprovar la reacció de la gent.
L'artista va tornar als estudis tot atemorit,
ja que gairebé no hi havia ningú que l'haguessin reconegut.
Potser això va ser tot un revulsiu, també.
Sobre l'escenari, les coses van funcionar d'una forma molt diferent.
Contra els desitjos del coronel Parker,
que havia concebut el xou com una gala de Nadal,
Elvis va escollir el millor de les seves cançons
i va tornar a ser el veritable Elvis
per reclamar el seu títol en un escenari en forma de ring.
Elvis es va mostrar sexy, seductor, descarà, genial i revolucionari.
Ballava entre les quatre cordes i feia bromes amb els músics.
Estava feliç perquè, per les seves venes,
tornava a córrer, a circular, el rock'n'roll.
I també els espectadors.
El xou va acabar amb el tema If I Can Dream,
una cançó en homenatge a Martin Luther King,
assassinat aquell mateix any a Memphis.
Animat per l'èxit del programa,
el 13 de gener de 1969,
Elvis es va tancar els estudis American Sound of Memphis
durant deu dies per enregistrar 35 cançons.
Entre els temes més clàssics es troben cançons que tothom coneix,
com per exemple Indigato o Suspicious Minds,
que van aparèixer en diferents àlbums,
com From Elvis in Memphis o Back in Memphis.
Aquell mateix any el rei tornava a pujar-se a l'escenari
per realitzar 57 actuacions a l'Hotel Internacional de Las Vegas.
All my brothers walk hand in hand, tell me why, oh why, oh why
can't my dream come true, oh why?
There must be peace and understanding sometime.
Strong winds of promise that will blow away the doubt
Tot i la pujada d'adrenalina que va experimentar Elvis
amb el retorn als escenaris,
ben aviat també es va tornar a adonar que era una icona.
Una nit de finals de 1970,
després d'una petita discussió,
una breu discussió amb el seu pare,
que l'havia castigat o li havia dit que gastava massa,
Elvis es va marxar de Grisland tot enfurismat.
A mitjanit encara no havia tornat a casa
i ningú sabia d'on estava.
Era la primera vegada en molt temps que estava completament sol.
Recordem que la seva mare, Gladys,
havia mort anys abans i que era bàsicament el seu gran suport.
Elvis havia agafat la seva capa negra,
les seves ulleres grans,
i havia vetjat tota la nit fins a arribar a Washington.
Anava decidit a reunir-se amb el president nord-americà Richard Nixon
per sol·licitar-li una placa de gent federal.
I així ho va fer.
Paradoxalment, Elvis va tornar a Memphis
amb la seva placa disposat a combatre la droga
en el món del rock.
Segurament era el gran consumidor de droga,
la gran icona de les drogues del rock and roll.
Però quina gran paranoia, no?
Agafa el cotxe i el president Nixon ho va rebre?
Sí, el president Nixon ho va rebre.
Imagina't, a mitjanit, toc, toc, toc, senyor Nixon.
Soc Elvis Presley.
Hi ha l'Elvis a la porta, què fem? Entra o no entra?
Vol una placa.
Sí, sí, que vol una placa de la CIA o del que sigui,
dels serveis federals per combatre el rock,
ai, per combatre la droga en el món del rock.
Aquest va ser l'inici d'una caiguda,
d'una crisi per etapes que tindria en la separació de Priscila
la seva propera parada.
En endavant, va baixar els inferts sense aturada.
Els 70 van estar carregats d'èxits professionals
i també naufragis personals.
Per un costat, el show Aloha from Hawaii de l'any 73
reunia davant del televisor més espectadors
que l'arribada de l'home a la lluna.
I que això...
Té mèrit.
Té mèrit.
Per una altra banda, Elvis era incapaç de superar la seva addicció a les drogues,
potser perquè estava enganxat a la seva placa d'agent federal,
que dia a dia, dia darrer dia,
i gràcies a les receptes del doctor Nick Nicopoulos,
anaven minant la seva salut.
El juny del 1977 va tenir lloc el seu darrer especial televisiu,
enregistrat a Dakota del Sur.
El que va ser un jove sexi amb ganxo
apareixia en aquell moment com un quarantón solitari i oves,
que oblidava les lletres de les seves cançons
i no parava de suar, estava completament perdut.
El 15 d'agost de l'any 77, Elvis va trucar al doctor Nico Paulos
per encarregar-li uns sedans.
No va trigar a aconseguir-los, qualsevol li deia que no al rei del rock.
Estava angoixant i no podia dormir.
Va jugar durant uns minuts al tenis
i quan es va cansar es va seure al piano.
Ice Crying the Rain, de Willie Nelson, va ser la seva darrera cançó.
Abans d'anar-se al llit es va aprendre tres combinacions diferents
de barbitúrics i somnífers,
i al no poder dormir va anar al quart o de bany a llegir,
ojo, la búsqueda científica del rostro de Jesús.
Suposo que este libre está relacionado con la Sabana Santa de Turín,
porque en esta época se van hacer diferentes estudios sobre la Sabana Santa.
El matí següent, al voltant de la una i mitja,
la seva nòvia, Ginger Alden, el va trobar estès al terra del bany.
Lisa Marie Presley, que tenia per aquella època uns nou anys,
va aparèixer corrents a veure què succeïa,
però ningú li deia res.
Hi havia alguna cosa que funcionava malament.
A les tres i mitja de la tarda, la notícia ja era oficial.
El rei del rock havia mort,
i en darrere, amb el passat, deixava cançons com aquesta.
As the snow flies
On a cold and grey Chicago morning
A poor little baby child is born in the ghetto
In the ghetto
And his mama cries
Because if there's one thing that she don't need
It's another hungry mouth to feed in the ghetto
In the ghetto
People, don't you understand
The child needs to help me
He'll grow to be an angry young man someday
Take a look at you and me
Any 1977, el rei havia mort
i començava una altra gran revolució, el punk.
Però això ja és una altra història.
Avui fa 100 anys, a Tarragona.
Hi ha un problema
Quin problema?
Hi ha un problema
Òptic
I és que bàsicament
les notícies que porto per a aquesta secció
les fotografio
a la biblioteca
i alguna vegada surten una mica mogudes
tot i que jo intento que no surten mogudes
i avui és el cas
Llavors intentaré llegir-ho d'una tirada
espero no equivocar-me
però la veritat és una mica jeroglífic
És una notícia, recordem
del 5 de novembre de l'any 1910
Estreta
Sembla una obra d'op art
Op art
No?
Sí, op art però no deu gaire
Però no, d'art no massa
Vinga, 5 de novembre de 1910
No, 1910
10
Jo perquè pensava en 22
Saps, tu tancamo
Clar, però tu tancamo
T'enganyat
Digues, va
I estreta del diari de Tarragona
Diu el següent
En vista de la petició formulada
por el Ayuntamiento de Rudoms
Para que el Estado practique
Por su cuenta, los estudios necesarios
Y la construcción en Las Vegas
De uno o más pozos de ensayo
Que revelen la existencia
De aguas artesianas
La superioridad ha dispuesto
Que por el Instituto Geológico
Se practique
El estudio hidrológico
De la comarca
E informe
Cuando estime oportuno
Al fin
Que al fin
Que el Ayuntamiento
Interesa
Jo no m'he enterrat de res
De què va
Pues que estaven
Estaven
Solicitant
A l'Ajuntament de Rudoms
Un estudi geològic
A veure si es podien fer
Pous artesians
Que són aquests pous
Que brolla l'aigua
Sense necessitat
De cap motor ni res
Sí, sí
I una altra notícia
Referent a un invent
Diu
Los periòdicos de Londres
Refieren
Que el ingeniero
F. Marples
De la Liga Britànica
Marples
Marples, perdón
De la Liga Britànica
Ha declarado
Que se está construyendo
Un aeroplano
¿Aeroplano?
Sí
Cuyo secreto
Es desconocido
Que puede
Después de haber cruzado
Los aires
Bajar al mar
Y navegar por él
Y volver de nuevo
A emprender su vuelo
¿Tú qué dirías
Que es eso?
Un hidrovió
Un hidrovió, sí
Muy bien
Si resulta verdad
Esta afirmación
Tendremos
Indudablemente
Una prueba más
De los grandes progresos
Que está realizando
La ingeniería
Naval
Llavors he buscat informació complementària
En esta informació
En esta notícia
I efectivament
El mateix any
El 28 de març
De l'any 1910
El francès
Henry Fabre
Va volar per primera vegada
En un hidroavió
El que va
Batejar el nom de
Lecanard
I va despegar
I va despegar
De la llacuna
De ver
En Martíx
A França
I també
Al gener
De l'any 1911
Glenn Hammond
Curtis
De Hammondsport
A Nova York
Va aconseguir
Ser el primer americany
A desenvolupar
En un hidroavió
Sí
Però la notícia
Parla d'anglès
Passa d'anglès
No hi ha cap referència
No trobo cap referència
A Néstor Senyor
Però sí que és cert
Que normalment
Quan es produeix un invent
No es produeix sol
O sigui
Normalment
És que s'està investigant
I que
El cinema
Passa
El cinematògraf
Passa més o menys igual
Per tant
1910
Apareix
Els hidroavions
Que avui en dia
Són tan freqüents
Vores
I tant
I tenim també
Patrocinador
Bona nit
Què tal
Què tal
Molt bé
D'aquí
Què passa és que
He de dir que avui
No sé
Té pasta
Que no em sortia la paraula
Té diners
Aquest bon senyor
Crec
D'això es tracta
És un doctor
Segurament
Segurament
A més tracta una part
Una mica sensible
Diguem-ho així
Vinga
Em feu por
Vinga
Clínica y consultorio
Para las enfermedades de la mujer
Vias urinarias
Cirugía operatòria
Partos
Electroterapia
Y análisis microquímico
De orinas
Y productos patológicos
Bajo la dirección
Del doctor Rabadá
Deu ser Rabadá
No?
Rabadá
Yo creo que sí
O Rabadá
Y que Rabadá
Que ya está
Sí, ¿no?
Que sembló el Rabadá
Lo de los pastorets
Sí, es verdad
Exinterino del Hospital de la Santa Cruz
Exayudante de la Policlínica del doctor Fargas
Y médico de la Casa de Socorro de Barcelona
Consulta de 10 a 12
Y de 5 a 7
Para obreros
De 7 y media
A 8 y media de noche
Para los pobres
Gratuita los lunes
Miércoles y sábados
De 12 y media
A 1 y media
Rambla de Castellar 31
Principal
Clínica y consultor
Del doctor Rabadá
Rabada
O com vulgueu dir-ho
Patrocina el
No en vinguis amb històries
No en vinguis amb històries
Curiositats
Avui parlem d'un senyor anomenat Richard Adams Locke
Que va viure entre el 1800 i el 1871
Tot un personatge del segle XIX
Va ser editor de The New York Sun
I autor d'un dels majors bulos periodístics de la història
La biografia d'aquest anglès seria la comuna d'un periodista del XIX
Amb idees liberals
Però el que realment ens interessa de la seva història
És que és autor d'aquest bulo de la lluna
El 25 d'agost de 1835
La portada de The New York Sun
Sorprenia amb un espectacular titular que deia
Grandes descobrimientos astronòmicos realizados por Sir John Herschel
Gràcies a un novedor telescopi
Sembla ser
Herschel havia aconseguit contemplar la lluna
Amb tot detall
Descobrint vida en ella
Durant els dies 26 i 27 d'agost de 1835
Locke va descriure en el periòdic
Les 9 espècies animals observades al nostre satèl·lit
Entre les més exòtiques hi havia unicorns blaus
I una espècie de grans bitxos bola
Que donaven voltes en lloc de caminar
El major cop d'efecte va arribar el 28 d'agost de 1835
Quan Locke va descriure en el seu article
L'existència d'una espècie d'éssers humans
Que va anomenar com a Vespertilio Homo
O Man Bat
Que posseien ales i cames petites
I que es congregaven al voltant d'un gran temple de safir blau
Tota una història de ciència ficció
A mi saps que em recorda això?
La pel·lícula del submarino amarillo dels Beatles
A mi m'ha recordat un capítol dels Simpsons
En què l'Elisa fa un micromón
No sé què, però bé
Al·legant la rotura del telescopi
Aquestes històries bizarres sobre la vida a la lluna
Van deixar de publicar-se
Què va succeir en realitat?
Doncs no se sap
Malgrat les protestes del científic Herschel
Per l'utilització del seu nom
Daniel Ursan mai va reconèixer que allò fos
Que hagués estat una gran mentida
O simplement una broma
L'opinió majoritària és que en realitat va ser una crítica
Que el periodista Locke va tractar de realitzar
Sobre la piadosa societat neoyorquina del 19
D'aquí el detall del temple
Però la seva fina ironia va quedar sepoltada
Sota tonelades de morbosa falsedat
Va ser un poc vergonya, un mentider
O simplement un periodista irònic
No ho sabem, però com a mínim
Va donar una mica d'imaginació
A l'agost de 1835
Als ciutadans de Nova York
I avui parlem d'una exposició
Que us teniu que donar una mica de pressa
Perquè s'acaba el dia 16
16 de novembre
No, perdó, no és 16 de novembre
16 de gener
Ah, si no ens hem de donar pressa
17 de gener
Però bé, ens podem donar pressa per anar-la a veure
I després per tornar-la a anar a veure
Exacte
Abans que acabi
Se diu il·lusió i moviment
Els orígens del cinematògraf
I la podeu veure a la sala d'exposicions
De la Fundació Caixa Tarragona
Que està a higiene anglès número 5
A la costa de l'estació de Busos
És una exposició sobre precinema
O sigui que sobre tots els artefactes
Que van haver-hi, doncs, teatres d'hombres, juguets òptics
Pandoràmies, etcètera
Que van haver-hi abans de l'arribada al cinema
Bàsicament al segle XIX
I pertanyen a la col·lecció Josep Maria Queraltor
O sigui, una mica com el que hi ha a Girona
A Girona, però amb una altra
Doncs aquí ho podem veure
Ara està el dia 16 de gener del 2011
Són altra col·leccionistes
Són col·leccionistes diferents
Josep Maria Queraltor
Ilusió i moviment
Els orígens del cinematògraf
Com dic, a la sala d'exposicions
De la Fundació Caixa Tarragona
O ara, com s'hi diria
Catalunya Caixa
Catalunya Caixa, sí
Catalunya Caixa
Bé, per entendre-nos
Caixa Tarragona
I si algú se'n va al Caire
Què ha de fer?
Al Caire
Que han reobert el Museu d'Art Islàmic
Perquè al Caire
No només hi ha art egipciàntic
I és un museu que des del 2002 estava tancat
L'han estat remodelant
I que hi ha, doncs, unes 2.500 peces
Des del període dels mamelucs
I els otomans
De les dinasties fatimís
Alluvís, etc.
Que abarca des del segle XI
Hasta el segle XIX de la nostra era
I que...
Qualsevol tipus d'objecte
Monedes
I podem trobar-hi des de ceràmica
Monedes
Hasta globos tarraquis
De tot
O sigui, que si aneu al Caire
No només la gent que se senta
Clar, perquè pensem que
Bueno, abarca
Més o menys
A la mitjana, no?
Des del segle XI
Era mitjana i era moderna
En què el món musulmà era...
Era el centre del món
Era els que estaven realment
Adavantats al seu moment
La seva època
El Museu d'Art Islàmic del Caire
Molt bé
Doncs arribem al punt final
Del No Mingus a Mi Històries
Avui, 5 de novembre
De 2010
Ha estat un plaer
Si ser programa de la setena temporada
Has de dir alguna cosa, Manel?
Adéu-siau
Adéu-siau
I la Sílvia ens fa amb la mà també
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau