Fins demà!
Fins a dos quart de dues de la tardat del moment.
Anem a les xafaderies del programa.
Hi ha una formació musical que és habitual en el programa per les notícies,
que es genera i també per a xafaderies, és la cobla contemporània.
Ja ho sabeu, aquesta cobla, en principi, no cobla normal i corrent.
De fet, fa actuacions normals i corrents, però també proposa actuacions singulars,
on interpreta el que ells anomenen sarda-xou.
I busquen posar-hi, doncs això, diguem-ne, salsa, una mica d'animació,
es disfressen, fan broma, etcètera,
i interpreten peces escrites especialment per aquests espectacles.
sardanes, on recullen des de música, de pel·lícules,
fins a les cançons de l'estiu, com era l'última proposta.
Això, uns espectacles que, doncs, són controvertits,
perquè hi ha gent que no ho acaba d'acceptar,
gent que ho agafa, doncs, de la millor manera possible.
I el cas és que funcionen, que actuen,
es fan ofert d'actuar a redor del país,
i això, òbviament, tot plegat, suposo que ha facilitat
que en l'acte que va tenir lloc dijous,
de lliurament dels desenys Premis Ràdio i Associació,
va tenir lloc l'Auditori AXA de Barcelona,
on es van guardar tota una sèrie de gent,
de programes i d'empreses que treballen al món de la comunicació,
al país, de ràdio i televisió,
doncs ells fossin els encarregats de fer l'animació pertinent.
El que van fer és una mena de combinat
d'alguns d'aquests seus espectacles,
amb aquestes sardanes que, com dèiem,
recullen des de la vaca letxera,
passant per la música d'ETE,
per dir algun exemple,
fins a això, alguna cançó de l'estiu,
doncs, de les més conegudes.
Una sardana és que, si ja heu pogut escoltar
alguna d'aquestes peces en el programa,
hem escoltat força,
doncs tenen diferents resultats,
de vegades estan més aconseguides que altres,
són generalment músics joves,
músics, molts d'ells, de la mateixa cobla,
però també d'altres, si hi ha prou consolidats,
com en Jordi Paulí i d'altres noms,
que fan aquestes aportacions, si més no, originals.
Doncs corre a la pregunta, dins uns foros sardanistes,
que quan era el Dia Universal de la Sardana.
Es tracta d'una data que, ja fa anys,
l'obra del Ballet Popular va establir com un dia
en què, en principi, a tot arreu fos possible,
s'interpretessin, es ballessin sardanes,
com una mena d'acte d'això,
de diada, de festa major dels sardanistes exclusivament.
Amb els anys s'ha anat diluint la importància d'aquesta festa,
més que res perquè l'activitat sardanista s'ha fet més important,
malgrat totes les crisis que vulgueu retreure,
i, amb tot, malgrat això,
doncs hi ha moltes poblacions que ho celebren,
que generalment es concreta en la interpretació d'una sardana concreta
que proposa, darrerament, la Federació Sardana de Catalunya,
més que l'obra del Ballet Popular.
I, en tot cas, sí, es fixa aquesta data,
que en guany serà el dia 20 de juny,
i a la sardana, en qüestió, es calenca de Pere Mercader,
una sardana ja clàssica, però tampoc de les més divulgades,
i el motiu, sens dubte, de triar aquesta composició,
doncs és que en guany la ciutat pobilla de la sardana,
que serà proclamada ben aviat, és l'escala.
Abans parlàvem de les notícies de cursets de sardanes,
aquí a Tarragona, doncs, també es van organitzant
tant en tant cursets, diguem-ne, generals,
però el que són més constants són els cursets a les escoles.
Els organitzem ja des de fa força anys
l'agrupació sardanista Tarragona d'Ansa,
tenen força èxit, es fan una sèrie de cursets
no molt llargs en la durada, en el temps, en el calendari,
però sí força intensos i que tenen com a punt culminant una festa
al carrer, on els petits, a les diferents escoles,
i actuant, fan la seva primera ballada pública.
I des de l'any passat es va decidir potenciar aquesta festa,
es va utilitzar la fórmula,
es van aventurar els organitzadors
a fer una mena d'acte a l'Auditori Queixa a Tarragona,
diguem-ne, més divertit, més obert als petits,
explicant-los coses, de manera, això divertida,
però didàctica, amb música en viu,
i va ser important la implicació de la Cobra Rau Jove,
i va funcionar també això,
quan quan s'ha decidit repetir l'experiència.
Serà el dia 22 d'abril,
vigilia a Sant Jordi,
recordem l'Auditori Queixa a Tarragona,
amb una segona part d'aquesta festa,
després a la Rambla,
tots els petits estrelladant a la Rambla,
en fan la seva primera ballada, efectivament,
i amb música en viu.
Faran un galop, fins i tot,
dues sardanes d'exhibició,
i fins i tot hi haurà sardanes,
alguna sardana per al públic.
Serà la 26a edició, ja,
d'aquesta campanya de sardanes a l'escola.
I acabem les xafateries amb una que no és,
evidentment, estrictament sardanista,
però que implica els sardanistes com a tothom,
i és que avui, aquesta nit,
ens toca avançar l'hora.
Serà oficialment a les dues,
passaran a ser, doncs, les tres,
és a dir, que perdrem una hora,
diguem-ho així,
ja la recuperarem, com sabeu,
més tard o tardor,
però de moment avui, aquesta nit,
ja ho sabeu,
canvi de rellotges i demà,
que ningú us despisti,
a l'hora d'anar a les ballades i als aplecs.
Doncs, per avui ja n'hi ha prou de xafateries,
i a dalt s'hi anem cap a la relíquia.
Avui, la relíquia no ens portarà un disc massa, massa antic,
tot i que sí, sí,
jo crec que es pot qualificar ja com hi ha un disc històric,
perquè el 1986, poca broma,
doncs, el temps passa volant,
doncs, ja han passat uns quants anys,
però més que res és relíquia per la composició,
una composició que no...
Ignorem la data en què va ser feta,
però, vaja, sabem l'autor,
sabem que ell és en Francesc Peric,
va néixer a Girona el 1872
i va morir a la mateixa ciutat el 1914.
És a dir, un home que va viure plenament
aquella transformació de la cobla,
de la sardana, de la sardana antiga,
de la sardana actual,
i ell va escriure, a més a més de sardanes,
molts ballables per a cobla.
És un dels autors dels quals ens ha arribat
més testimoni escrit,
és a dir, en papers d'aquells ballables
que moltes cobles interpretaven, doncs, a vista.
Encara era l'època,
això és un altre dels fenòmens de la transició
que hi va haver en aquells moments,
passar dels músics,
que pràcticament no sabien teoria de música,
no sabien llegir música,
però sabien interpretar-la,
fins passar als músics que sí,
que ja sabien llegir,
per la qual cosa ja començaven a escriure's aquelles peces.
Doncs bé, no m'enrotllo més,
anem a escoltar una de les peces
més que han aconseguit
per durar més en el temps,
d'en Francesc Peric,
en ballades,
això que moltes vegades s'ha anomenat
precisament
balles buitcentistes
per a Cobla.
La Mediterrània,
la Cobla Mediterrània,
el 1986,
va publicar un disc
que va impactar força en aquell moment,
perquè eren interpretacions molt acurades,
amb algunes peces aquestes més antigues,
clàssiques,
i amb algunes altres de més actuals,
de ballables.
Es deia Gran Ball amb la Cobla Mediterrània,
es va reeditar en format CD el 1994,
afegint-hi alguna peça
que no es va poder incloure en el primer disc,
però que es va enregistrar en aquell moment.
Es dirigia en Jordi Leon,
un autèntic especialista
en aquesta mena de peces
de buitcentistes,
es tracta d'una polca
i que porta per nom
Cosquillosa.
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Ara fa un any, més o menys, l'any passat, el 2009,
es va celebrar, es va obrir, millor dit, a Figueres,
al Museu de l'Emportà, una exposició que en el seu moment
vam recomanar molt i molt i molt i molt
per aventura abans del mite, quan la Sardana era un ball de moda.
Una exposició que ja es va comentar en el seu moment
i fins i tot va ser, no diré polèmica,
però sí que va generar diversos articles d'opinió,
en revistes com la revista Som, de cultura poble i tradicional,
perquè el que feia és trencar bastants esquemes
sobre aquest nom tan important i potser no tractat
de la manera que s'hauria d'haver tractat.
Potser vivíem tots durant molts anys de la idealització pròpia de l'època
que se'n va fer els autors romàntics de l'època a finals del segle XIX
i primers anys del XX.
El cas és que l'aventura sí va ser una peça clau d'aquell procés
de transformació de la Sardana, de potenciació, sobretot de la Sardana
en l'aspecte musical, sobretot en el seu cas,
va ser interpret de tenora i cap de coble.
Diuen que l'home que va portar la tenora,
aquest instrument tan característic de la coble,
i va escriure moltes peces,
algunes de les quals entre els grans clàssics de la Sardana.
L'Anna Costal, que va ser la comissària d'aquella exposició,
estudiosa, musicòloga, està fent la seva tesi doctoral al voltant d'en Pep Ventura,
però en aquest cas va dedicar-se a fer aquesta exposició tan ben organitzada,
tan ben preparada per diverses raons, perquè va reunir molt de material
al voltant de la figura en Pep Ventura,
i perquè ho exposava de tal manera que sí,
que trencava aquell mite no pas per restar-li mèrits en Pep Ventura,
sinó el que a mi m'agrada dir en aquest cas, per resituar-lo.
I en l'entrevista que li vam fer l'Anna Costal,
estava d'acord en aquesta qualificació.
En Pep Ventura potser es va idealitzar massa,
però en canvi s'almenys tenia en altres aspectes.
Per exemple, sempre se'ns presentava com un músic amb poca formació,
un músic menor, però mira, que va tenir el geni de renovar la cobla.
En realitat no era tant músic menor,
era un músic tenint en compte els paràmetres de l'època prou important,
i per l'altre no va ser l'únic que va contribuir a la renovació de la cobla,
i a més a més, i això és el que dolia a molts idealitzadors,
en Pep Ventura feia música de la qual molts n'havien, diguem-ne, renegat.
És a dir, es criticava sempre que en l'època molts autors feien música
agafant temes de la música de moda de l'època,
de la música de les grans òperes.
Doncs bé, això en Pep Ventura també ho feia.
El cas és que en el seu moment es va depurar, diguem-ho així,
la música que ens havia arribat d'en Pep Ventura,
amb l'excusa d'adaptar-la a la cobla moderna,
moltes de les peces encara no ho eren,
doncs amb aquesta excusa es van arraconar segons quines peces
i es van prestar a la posteritat
doncs altres que es consideraven més políticament correctes, per dir-ho així.
El cas és que l'exposició posa les coses al seu lloc,
jo crec que més que altra cosa posa més de relleu en casa,
encara a la figura d'en Pep Ventura.
el presenta com un dels elements claus d'aquella extraordinària popularització
que va tenir la Sertana en aquell moment
i això sí, no va ser l'únic, però sí una peça importantíssima.
El important també, després d'aquella exposició,
és que n'ha quedat un disc,
ja n'hem escoltat alguna peça en anteriors programes,
en versions actuals, fetes amb músics d'ara,
tant amb peces instrumentals com amb peces vocals,
que realment exploten aquella part, diguem-ne,
si em permeteu l'expressió, més canalla de l'obra d'en Pep Ventura,
peces que incluïen clarament intencionalitat política, fins i tot,
i també havia de quedar, això estava previst,
un text escrit, imprès, amb aportacions d'especialistes en el tema
i en reproduccions fotogràfiques del material
que s'exposava en aquella exposició.
El problema és que aquesta publicació no ha aparegut fins ara,
fins gairebé un any després de l'exposició,
però bé, com diuen, mai és tard si el producte realment és bo.
I aquest catàleg que ens ha arribat és un autèntic llibre
realment molt recomanable per saber més coses
sobre aquella època, sobre els músics d'aquell moment.
Us direm només per damunt quins són els que aquí escriuen.
L'Anna Capella, directora del Busà de l'Empordà,
la mateixa comissària de l'exposició, evidentment,
que no només explica els parquers d'aquesta iniciativa,
sinó que entra en matèria a l'hora de parlar d'empaventura.
És l'Anna Costal, com dèiem.
Hi participen diversos noms importants del món musicològic
relacionats amb la Universitat Autònoma de Barcelona,
professors de l'Anna Costal,
Jaume Ayats, Francesc Cortés i el Pere Gabriel,
noms importants com a historiadors del país,
però també una estudiosa de la Universitat de Califòrnia,
Berkeley, Aurelie Villalet,
que ha estudiat també la música d'aquí de Catalunya,
i Joan Lluís Marfany, actualment professor a l'Universitat de Liverpool.
També hi ha un article del periodista Josep Plaià i Maset.
Molt, molt, molt recomanable aquest llibre.
Pep Ventura, abans del mite, quan la sardana era un ball de moda.
El que ignoro en aquests moments és si es distribueixen llibreries,
però en tot cas, sapigueu que, adreçant-vos al Museu de l'Empordà,
us el poden proporcionar tant el llibre com el disc.
I tornem a la música, una sardana d'Enric Aigrà,
un autor curiós, si em permeteu dir-ho,
amb el més bon sentit de l'expressió.
És un home que ha treballat al món de la pedagogia tota la seva vida
i escriu les sardanes amb la col·laboració d'altres autors
i les fa presentant-les en discos,
en els quals al llibret hi ha tota una autèntica dissertació filosòfica,
fins i tot de la manera que ell entén la sardana.
I concretament les sardanes les entén com sardanes, sí, balladores,
però sobretot en les quals les troballes melòdiques són realment molt atractives.
Un home que segur apostaria que, doncs això,
li agraden els boleros, li agrada la música de pel·lícules
i això es nota, es nota en aquestes composicions.
Escoltem-ne una que va dedicar a una població de la Franja de Ponent,
Castellón Roy de la Franja,
i la interpreta de la cobla Sant Jordi.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
no hi ets. Escoltem-la amb Barsé de la Cobla
Salvatana, amb ella el comiat del
nostre programa d'avui. Recordeu demà
la repetició a les 12 del
migdia, a les 10 del matí
millor dit, aquí a Terraona Ràdio
a les 12 del migdia, serà la propera
trobada, que en aquesta ocasió serà
fins d'aquí 15 dies.
A proper dissabte farem el nostre habitual
parèntesi de Setmana
Santa. Que ho passem molt bé.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
Fins demà!
!