Fins demà!
Fins demà!
Aquest és un programa on fem bàsicament el que ens ve de gust sempre que podem i sempre que trobem el material adequat.
I avui passarà per aquí un personatge al que ja li teníem ganes.
Sabem que aquest any hem estat una miqueta cantautorils i esperem que us agradi.
Aquest que ve avui és el cantautor de La triste figura, així amb una aparença queixotesca,
als seus 66 anys ja, un clàssic de cada any al Barna Sants, per exemple,
i ell va fent des de ja fa un munt d'anys.
És el Javier Craé, tot un senyor que ens arriba des de Madrid,
amb unes cançons bastant iròniques, molt lúcides, com aquesta que sentirem ara,
Villatripes, tot un clàssic.
Fins demà!

Que viva el alcalde, viva!
Elegir un monumento, un auténtico portento,
que a los de abajo asombrara una escultura bien cara,
como dijo el pregonero, que costara su dinero,
pues de mármol a la pastro de nuestro rico catastro,
la montara un escultón en plena plaza mayor.
Y terminaba el pregon,
será una gran erección.
Se gastó mucha saliva en villatripas de arriba,
la gente andaba tan fatua con la cosa de la estatua,
y había gran emoción cuando la inauguración
la alcaldesa con premura corre el velo a la escultura,
y apareció ante la villa la supuesta maravilla,
saliendo de tres las aguas sin siquiera unas enaguas,
toda, toda desnudita, una Venus afrodita.
La erección no estuvo mal,
satisfizo al personal.
Tenía el pueblo de al lado,
el ánimo muy picado,
y ahí habló el señor alcalde,
erigiremos de balde,
en villatripas de abajo,
se suple con desparpajo,
por parte del vecindario,
la falta de monetario,
vecinos de este lugar,
hay que vencer o ganar,
estáis dispuestos a todo,
por sacudiros el lodo de esa Venus afro,
leches,
alcalde lo que nos eches,
respondió la población,
con una gran ovación.
Cogieron a la jacinta,
la moza de mejor pinta,
y en la misma plazoleta,
la pusieron en porreta,
y la echaron al pilón,
sin mayor vacilación,
luego fue una comitiva,
a villatripas de arriba,
a decirles que bajaran,
miraran y compararan,
comparando las dos Venus,
cuáles más,
y cuáles menos,
excepto algún poetastro,
que a la boda de alabastro,
y el pelma de don Simón,
que de un vuelo fue el pilón,
se oyó gritar a compás,
la jacinta mucho más,
la jacinta mucho más,
y con grandiosa vemencia,
añadió la concurrencia,
sobre todo los varones,
que en lo tocante erecciones,
la jacinta en el pilón,
matar y leer y leerón.
ότι el tiempo va a curas el agua travels con laoston,
impactó la función,
y expressó la imagen
en mi ventaja,
Subtitulado en la pesticides,
que la pierna el agua voyez,
seguro que la cosa va a usar,
y 22,
constituciono la clase gigante,
que la factur innan,
sobre todo el agua…
Doncs estem escoltant el primer tema
del primer disc oficial
de la llarga carrera allà de Javier Crae.
Es tractava de Valle de Làgrimes,
editat el 1980
amb CBS,
i el tema Villatripas,
un dels seus temes més coneguts,
que va compondre ja en el seu dia
amb l'Alberto Pérez,
que va ser un col·laborador seu bastant actiu.
En aquest disc se li veuen molt
les tendències brassensianes,
del cantautor francès Georges Brassens,
i altres clàssics,
com aquest que escoltarem ara,
que també va compondre amb Alberto Pérez,
La oveja negra.
La oveja negra de la familia
va fresca en el prado,
comen coronas de laurent,
comen coronas de laurent,
pero el laurent, que es extraordinario,
de condimento para guisar.
La oveja negra,
la oveja negra ya se ha juntado,
la oveja negra ya se ha juntado,
a otras ovejas negras como él,
como no hay hierba fresca en el prado,
comen coronas de laurent,
pero el laurent, que es extraordinario,
de condimento para guisar,
a palo seco por el contrariu,
deja bastante que desear.
La oveja negra cogió un buen día
y se largó sin decir ni mu,
avergonzada saber que huía
porque encontraba pobre menú.
La oveja negra vendió su lana
asegurando que era extracana.
El mercachifle, la gran fulana,
se hizo más rico que la racana.
Y su familia toda se alegra
al verla gorda del buen comer
y ella recuerda su lana negra
que nunca más volverá a crecer.
Y ella recuerda su lana negra
que nunca más volverá a crecer.
La oveja negra, Javier Craé,
va néixer al barri de Salamanca de Madrid
i va estudiar al Colégio del Pilar.
Era un lloc en el qual van estudiar
també molts dels actuals polítics espanyols.
Va començar estudis empresarials,
però ho va deixar
i se'n va anar a fer d'ajudant de direcció de cinema.
Quan feia l'Emili,
va conèixer l'amor de la seva vida,
una canadenca que es deia Nick,
i se'n va anar amb ella, cap al Canadà.
I allà va començar la seva carrera com a letrista,
molt inspirat, com dèiem abans,
per un George Brassens o un Leonard Cohen,
i el seu germà Jorge posava música als seus textos.
La família va més enllà
perquè fa uns quants dies
escoltàvem un programa dedicat a Los Coronas
i a Los Coronas hi ha el nebot,
el David Craé, família il·lustre,
amb un munt d'ovejas negres d'aquestes,
absolutament interessants.
Després, el Chicho Sánchez Ferlosio
el van a actuar a locals com l'Aurora
i allà es troba amb Joaquín Sabina i Alberto Pérez.
Potser un dels discos més coneguts
és el disc La Mandrágora del 1981,
el nom del qual sortia d'un d'aquests locals on actuaven
amb l'Alberto Pérez i amb el Sabina.
És un cantautor de culte, ni més ni menys,
que fan temes com un molt, molt, molt conegut
que sonen tots els seus concerts, que es diu La Oguera.
És un asunto molt delicat, el de la pena capital,
perquè, a més del condenat,
juega el gust de cada qual,
empalamiento, lapidamiento,
inmersió, crucifixió, desuello, descuartizamiento,
i totes són dignes d'admiració.
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
tiene, qué sé yo, que sólo lo tiene la Oguera.
Sé que han probado su eficacia, los cachutos del pelotón,
La guillotina, la guillotina, por supuesto, posee el chic de los francés,
la cabeza que cae en un cesto, ojos y lengua de través.
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
tiene, qué sé yo, que sólo lo tiene la Oguera.
No tengo elogios suficientes para la cámara de gas.
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
Ha demostrado ser el as, ni negaré, que el balanceo de la horca un hallazgo es, ni lo que es estirar el reo, cuando lo lastran por los pies.
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera tiene, qué sé yo, que sólo lo tiene la Oguera.
La Oguera
La Oguera
La Oguera
Reconozco que no está mal
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
La Oguera
Maradiz
La Oguera
La Oguera
para ajustarle la golilla al pescuezo más incimil.
Pero dejadle, ay, ay, que yo prefiero
la hoguera, la hoguera, la hoguera, la hoguera tiene
que sé yo, que solo lo tiene la hoguera.
Parlàvem de la tendència a compondre i a cantar com George Brassens
i de fet en aquest disc, en el Balle de Llàgrimes, en fa una versió,
és aquesta, Marieta.
I jo que fui a rondarle la otra noche a Marieta,
la bella, la traidora, había ido a escuchar a Alfredo Krauss.
I jo con mi canción, como un gilipollas, madre,
i jo con mi canción, como un gilipollas.
Y entré con el salero al comedor de Marieta,
la bella, la traidora, ya estaba acabando el flan.
I jo allí con la sal, como un gilipollas, madre,
i jo allí con la sal, como un gilipollas.
Y cuando por su santo le compré una bicicleta,
la bella, la traidora, ya se había agenciado un Rolls
pegado al manillar, hice el gilipollas, madre,
pegado al manillar, hice el gilipollas.
Y le llevé una orquídea a nuestra cita en la Glorieta,
la bella se pesaba con un chulo y apoyada en un farol.
I jo allí con mi flor, como un gilipollas, madre,
i jo allí con mi flor, como un gilipollas.
Y cuando ya por fin fui a degollar a Marieta,
la bella, la traidora, de un soboncio,
se me había muerto ya.
I jo con mi puñal, como un gilipollas, madre,
i jo con mi puñal, como un gilipollas.
Y lo cubre corrí al funeral de Marieta,
a la bella, la traidora, le dio por resucitar.
Y yo con mi corona hice el gilipollas, madre,
y yo con mi corona hice el gilipollas.
Oh, oh, oh, yas.
Doncs així és ell, irònic, fins a l'últim moment.
Té unes quantes anècdotes contestatàries a la seva biografia,
com, per exemple, que el 1986,
atenció, època de transición,
la televisió espanyola li censura la seva cançó
Cuero ingenuo, perquè era una sàtira
de l'enviuetat ideològica del PSOE.
Aquesta cançó sonava a metre com a part
d'un concert del Hawking Sabina i la l'entallà.
El 2004, més endavant encara, més a prop,
durant una entrevista en el programa del Canal Plus,
Lomas Plus, es va emetre al curt
10 comentaris de Javier Crae i Enrique Sesenya,
de fa uns 30 anys,
en el qual s'ensenyava a preparar un Cristo a l'horno.
Ben aviat es va iniciar una campanya de protestes
de la premsa conservadora
i al final va ser declarat persona non grata
per Jesús de Polanco,
propietari del grup Prisa, és a dir, Canal Plus.
Tant aquesta actuació censurada del 86
com aquest curt es poden trobar
en un altre documental
que es diu
«Esta no és la vida privada de Javier Crae».
El 1999,
el Javier Crae funda una discogràfica independent
que es deia
«18 xulos»,
junt amb Pepín III,
Santiago Segura,
el Gran Wyoming,
Faemino i Pablo Carbonell.
Bona patuleia aquesta.
I en aquesta discogràfica
va editar diferents discos,
«El dolor de garganta»,
«Càbales i cicatrices»,
«Cinturon negro de karaoke»,
«Querències i extravíos».
i a més un disc d'homenatge
que es diu
«I tot és vanitat».
Però continuem
amb aquest seu primer disc oficial
que contenia també altres temes
com
«Dónde se habrá metido esta mujer».
Cuando pienso que son ya las once y pico
yo que cero lo más tarde a las diez
como diablos se fríe un huevo frito
¿Dónde se habrá metido esta mujer?
La vecina me dice que no sabe
y mi suegra tampoco desde ayer
no son horas de que ande por las calles
¿Dónde se habrá metido esta mujer?
Yo le iba a contar lo de García
y de cómo le he parado los pies
lo del bulto que tengo en la rodilla
¿Dónde se habrá metido esta mujer?
¿Qué hace aquí este montón de ropa sucia?
Le compré lavadora y ¿para qué?
Estas cosas me irritan, no me gustan
¿Dónde se habrá metido esta mujer?
Mi camisa aún está toda arrugada
y mañana me la tengo que poner
Pues la plancha aunque le den las tantas
¿Dónde se habrá metido esta mujer?
¿Dónde se habrá metido esta mujer?
Va a haber bronca esta noche, va a haber bronca
Me cabrea, hoy tenía ganas de...
Pues después de la bronca
¿Pero dónde?
¿Dónde se habrá metido esta mujer?
Pero bueno, si falta una maleta
La de piel, para colmo la de piel
Para que la guerra a la imbécil esta
¿Dónde se habrá metido esta mujer?
¿Dónde se habrá metido esta mujer?
Ya os sentiu, una cançó feminista de Javier Crae
És un cantautor de culta, dèiem, i també culta
La seva manera d'escriure mostra una gran cura
per la rima i la mètrica
I hi ha moltes cites encobertes de grans obres
de la literatura mundial o del cinema
No us penseu que és banal tot això que escoltem
I seguim endavant
Anem a escoltar un parell de temes
d'un altre disc, de La Parejo de Fortuna
Aquest és el tercer
i es va editar originalment el 1984
Un tema que compon amb el seu germà, Jorge Crae
que es titula 11 años antes
Iridiana en el convento
Iridiana en el convento
Izo buñuelos de viento para el padre na
Izo buñuelos de chavardró
Fins demà!
Es porque se ensaya un crimen o se archiva la una cruz.
El muerto no tiene cura, el muerto no tiene cura.
Sube la temperatura de un tranvía en libertad.
Se despluma una gallina y se empluma y se extermina la buena sociedad.
Un muslo encuentra el embriago.
Un muslo encuentra el embriago.
El camino de Santiago deslizando por su piel.
Nadie conserva la calma.
Zapatazos en el alma, zapatea Luis Buñuel.
Doncs ja que estem rebotats així però educadament,
aprofitarem, farem un incís i us proposarem unes quantes activitats
de l'Ateneu Llibertari a l'Humà per aquest cap de setmana.
Divendres, dia 9, a les 7 de la tarda.
No s'accepten propines, Antònia Mengual i Estefania Saball, 2009.
Això entra dins del cicle de cinema Filmen dones
i presentarà l'Estefania Saball.
Aquest dissabte, dia 10, a les 6 de la tarda,
Memòria de peix presenta el seu projecte, Memòria de peix.
I també el dissabte, però a les 8 del vespre,
la pel·lícula de John Pilger, Guerra a la Democràcia,
dins d'unes altres jornades de cinema,
en aquest cas, Visions sobre Llatinoamèrica.
Tot això a l'Ateneu Llibertari a l'Humà,
al carrer Misesitges, número 9,
a la part alta davant de la sala de Trono Villegas.
I un altre tema que teníem pendent de revisar
era com van anar les segones jornades d'estudi i divulgació
de les Terres del Gaià.
Tenim aquí una nota de premsa
que va publicar el Lluís Estamariu,
el president del GATA,
que començava així.
Les segones jornades d'estudi i divulgació
de les Terres del Gaià,
organitzades per entitats culturals i conservacionistes
de la conca del riu Gaià,
posen de manifest i en evidència
que la societat civil és la que està estirant
el carro de la promoció, divulgació i estudi
de les Terres del Gaià
i que els partits polítics i les administracions públiques
van a remolc.
Està clar que sense el saber fer
la iniciativa, la constància, l'estudi
i l'empenta del Centre d'Estudis del Riu Gaià
ara no seria una realitat
la ruta dels castells del Gaià.
Sense la posada en comodides generades
durant els 11 fòrums de les Terres del Gaià
ara tampoc s'hagués realitzat
la participació ciutadana impulsada
pel Consell Comarcal del Tarragonès
per debatre la creació del Parc Cultural del Baix Gaià.
I gràcies a la reivindicació històrica
per la recuperació del cabal ecològic
del tram baix del riu Gaià
per part de la plataforma Salvem el Gaià
l'Agència Catalana de l'Aigua
no tindria ara com a prioritari en la seva agenda
l'obertura de comportes de l'embassament del Catllà.
I era hora.
I l'article acaba amb la proposta estrella
de les jornades
que és la futura creació
de la Mancomunitat de Pobles i Viles
de les Terres del Gaià
per tal de protegir la conca del riu Gaià
restaurar el patrimoni cultural
gestionar la ruta dels castells
i el parc cultural al llarg de tota la marca
promoure l'agricultura ecològica
i la ramaderia sostenible
perquè els seus ciutadans
no hagin de marxar del seu territori.
Molta feina feta
i molta feina els queda també pendent
a la gent del Gaià.
I hem d'anar acabant el programa
i ho farem amb una altra cançó
del Javier Craé
el nostre protagonista musical d'avui.
Esperem que aquest mini homenatge
us hagi servit per conèixer-lo una mica més
o per descobrir-lo
si és que no el coneixíeu.
És un altre tema
de La pareja de fortuna
del 1984
que es diu
Un bordorromorf.
No sé tus escalas
por lo tanto eres muy dueña
de ir por ahí diciendo
que la tengo muy pequeña
no está su tamaño
en honor a la verdad
fuera de la ley
de la relatividad
y aunque en rigor no es mejor
por ser mayor o menor
ciertamente
es un puto rumor
una encuesta hecha
pero
pero como ve que por ser tu tan cotilla
va de boca en boca
y es la comida
y es la comidilla
y es la comidilla
en vez de esconderla
como harina la destru
en la edita de la pierna
Tomo mis medidas
gas en la luz
taluri
y aunque en rigor no es mejor
En rigor no es mejor, por ser mayor o menor, una encuesta hecha a mi alrededor.
Trece interesadas respondieron a esta encuesta, de las cuales una no sabe, no contesta,
y en las otras doce, división, como veréis, se me puso en contra las mitades, decir seis,
y aunque en rigor no es mejor, por ser mayor o menor, otras seis, francamente a favor, y si hubo reproches...
Doncs ho sentim molt, però hem de deixar el Javier Craer predicant les seves misèries aquí en públic
i acomiadem el programa.
Esperem que us hagin quedat més ganes de tràfic d'abstraccions la setmana que ve més, si així voleu,
i recordeu, penseu en el vostre entorn abans d'imprimir, penseu en alguna cosa abans de dir res
i no penseu en res abans de no fer res.
Bona nit!
Bona nit!
Bona nit!
Fins demà!