MÚSICA
Les primeres notes d'aquesta sintonia només poden significar una cosa, que encara no ens han fet fora.
Benvinguts al nou Vinguis a mi Història, setena temporada, programa número 1.
Avui, doncs, la veritat no recordo quin dia és, perquè aquesta temporada el programa és enregistrat.
Això s'ha de dir, s'ha de dir, que sí, a casa manel.
Estem a setembre, ressortirà el futur.
Estem enllaunats. En aquests moments nosaltres ja vam estar segurament prenent un refresc a la platja.
Fent-lo sopar.
No, fent-lo sopar, així, perquè són les 10 del vespre.
Que bé que viure.
No són les 10 del vespre, però són les 10 del vespre. Veieu que les coses continuen igual.
Benvingut, manel.
Què tal, com estem?
Molt bé, i tu?
Molt bé, maco estiu, no? Un mesos de festa, no?
Vale, perdona, però no em vinguis a mi Història, no m'interessa massa.
Com que no?
pilotant aquesta fantàstica neu, aneu, aneu, una altra vegada.
La nostra estimada Sílvia García, anem per feina.
No em vinguis amb històries aquesta setmana.
Després de tot un estiu pensant en fer canvis...
Com que no t'interessa l'estiu? No has disfrutat? No has gaudit d'estiu o què?
Manel, estic parlant.
Després de tot un estiu pensant canvis pel programa...
Tu has vist que va molt sobrat, no? Sobradíssim, va, no?
Manel, aquesta música de fons vol dir que és el sumari.
Vale? Vale.
Sí, sí, sí. Vale.
Però així l'estiu bé o què?
Molt bé, la família també.
Bé, bé.
Perfecte.
Molt bé, dos minuts de programa, després diem que no hem tingut temps, però bé.
És que a mi tampoc portem tanta cosa preparada.
El mataré.
Després de tot l'estiu pensant canvis, hem decidit no fer-ne gairebé ni on.
El s'anireu comprovant al llarg dels programes dels 33 o 32 o 31 programes que hi haurà en aquesta setena temporada.
Vull dir, setena temporada?
Setena.
Sí, setena temporada, tant no em vinguis a mi Històries.
Comencem amb una efemèride, ja no en fem dues, sinó una, que ens transportarà l'any 1238 a un senyor anomenat Jaume I.
Un monogràfic que avui el dirigirà el senyor Manel i que va sobre els discapacitats.
Al llarg de la història.
Al llarg de la història, sí.
Improvisarem, no sé què sortirem.
Molt bé, curiositats relacionades amb el paper higiènic.
Avui fa 100 anys a Tarragona, per ara aquesta setmana no tenim, però bé, ja arribarà...
La setmana que ve ja tindrem...
un nou, una nova secció anomenada el Document Notícies i Sayonara Baby.
I comencem amb una efemèride, una sola, com havíem dit.
Tal dia com avui.
Tal dia com avui.
28 de setembre de l'any...
No, però és que no és 28 de setembre.
És veritat.
Farem una...
Una anti-efemèride.
Una efemèride més tres dies.
Més tres dies, molt bé.
Això són els problemes de l'enregistrament.
Exacte.
Què va passar el 28 de setembre de l'any 1238?
Fa exactament molts anys i tres dies.
que Jaume I va conquerir la ciutat de València.
La ciutat va caure en mans del rei Jaume, després...
Música de fondo, tremendo.
Va haver-hi un llarg setge, eh?
Setge.
Perquè els moros valencians els tenien molt ben posats.
Cinc mesos.
I és que la conquesta del Regne de València se va fer en dues etapes.
La primera, entre l'any 1229 i el 1235,
quan se va ocupar el nord del territori,
aproximadament l'actual província de Castelló.
I entre el 1236 i el 1238 se va ocupar la part central del Regne.
A principi d'aquell 1238,
el rei va reunir els seus cavallers al Puig de Santa Maria
i els va prometre solemnment la conquesta de la ciutat de València.
En aquestes paraules...
Prometem aquí a Déu i en aquest altar,
que és de la seva mare,
que no passarem Terol ni el riu de Tortosa
fins que no haguessin pres la ciutat de València.
Això què volia dir?
Que no tornarien a casa
fins que no haguessin complert la fita de conquerir València.
El riu de Tortosa.
El riu de Tortosa.
El riu és vida.
I el mes d'abril Jaume I va posar setge per fi a la ciutat de València.
Només tenia 140 cavallers,
150 almogàvers i un miler d'infants.
Només, només.
Però per aprendre una ciutat ben fortificada...
Jo els tindria per corbata, la veritat.
Més tard se li van afegint més gent,
que venia més cavallers de Catalunya, d'Aragó, d'Occitània
i fins i tot cavallers vinguts d'arreu d'Europa,
d'Itàlia, d'Hongria, d'Alemanya o d'Anglaterra.
Sí, perquè era com una croada.
Era com una croada, exacte.
I tot i això encara era un exèrcit massa dèbil
per aprendre una ciutat ben fortificada
i defensada com era València.
Perquè segurament per a tots aquests nobles
que venien d'altres territoris d'Europa,
els prometien terres, els prometien la pau celestial...
I quan saquejaven a la ciutat, el motí de guerra.
Va haver-hi un intent del sultat de Túnes
d'ajudar els moros de València.
Van enviar una flota de 12 naus,
però que els homes de Jaume I no van deixar desembarcar.
Finalment, el dia 28 de setembre de l'any 1938,
el rei de València, Sayan,
no confondrem el cantant Sayan,
no té res a veure,
s'havia de dir.
Doncs per evitar els saqueig de la ciutat,
va capitular.
Amb el conseqüent disgust dels cavallers creuats
que esperaven els saqueig
per treure'n un bon votí de guerra.
Perdoneu, però algú ho havia de dir, eh?
Clar.
Sembla ser que,
quan va caure en mans de Jaume I,
el regne de València,
tenia una població composta
per uns 120.000 musulmans,
65.000 cristians
i uns 2.000 jueus
i van ser respectats majoritàriament
gràcies als pactes
i a les capitulacions
per part dels moros.
Segons la història d'oara
Joseín Mones,
de la Universitat del Caire,
les paraules que el rei Sayan
va dir a Jaume I
quan li va entregar les claus de la ciutat
van ser aquestes.
La ciutat de València
conviven musulmanes,
gent noble de mi poble
junto a cristianos i judíos.
Espero que sàpiga governar-los
perquè continuïn vivint
en la misma harmonia
i per a que treballin
aquesta noble tierra conjuntament.
Aquí,
durant mi reinado,
salien processions
de Setmana Santa
i els cristians
professaven la seva religió
amb tota llibertat,
ja que el nostre Coran
reconoix a Cristo
i a la Virgen.
Espero que vostè
conceda el mateix tracte
als musulmanes de València.
I sembla que,
de moment,
s'ha portat bé,
però segles més tard,
tots els moriscos
van passar,
els descendants
de tots aquests musulmans
a l'any 1609
van ser expulsats
per Felip III.
No envinguis
amb històries,
el monogràfic.
Avui,
originalment,
m'havia preparat
un monogràfic,
però com que he pensat
que era una mica avorridot
i tampoc me l'havia llegit,
he pensat...
Sinceritat,
perdó,
això és millor
que l'APM.
Recordem que la temporada passada
doncs concedia
el nostre horari
mentre passaven
aquest programa
per un altre canal
de televisió.
I en guany
tampoc tindrem futbol,
si era trist.
No, no tindrem futbol,
sí,
però bé,
i bé,
la nostra control tècnic,
la Sílvia,
xalava molt amb l'APM,
algú ho havia de dir.
Ara li tocarà
estar més pendent
del que havíem
i potser acabarà
una mica agobiada.
Potser prendrà alguna cosa també.
Sí,
i et portarem un esperient
a cada programa.
Molt bé.
Vinga,
els discapacitats
al llarg de la història,
no?
Sí,
m'enrotllaré
en un tema que domino,
domino molt,
dic que així no em calen papers,
ni res,
i farem quatre pinzelladetes.
No em caben muletes.
No,
no em caben muletes.
Digues.
Com diràs que estan
els discapacitats avui en dia
a les persones
que pateixin
algun tipus de discapacitat
a la nostra societat?
Doncs segurament
molt millor
que en època romana
molt millor
que en època medieval.
Sí,
i molt millor
que fa 50 anys.
Sí,
i 30.
Sí.
Penso que estem vivint
un dels,
almenys aquí,
en aquest país
i en els països
del primer món.
S'estan vivint
els millors anys
per a la gent
en algun tipus
de discapacitat
de tota la història.
L'estat del benestar.
L'estat del benestar,
sí.
Però,
al contrari
del que ens podríem imaginar,
que la història
és lineal,
doncs no,
la història,
com diu Rodríguez,
s'escriu en hojes
desordenades
i això és veritat.
A vegades hi ha evolucions
i a vegades hi ha involucions.
Fa 500.000 anys
tu diries que
rebien bon tracte
les persones
que tenien
algun tipus
de discapacitat?
Quants anys?
Mig milions d'anys.
No,
però tu em diràs que sí.
Jo et diré que sí.
No hi ha fonts escrites,
evidentment,
però...
Orals,
tampoc.
Tampoc.
Però hi ha
un crani
que van trobar
a Tapuerca,
el famós
jaciment de Tapuerca,
a la cima de los huesos,
el crani
número 5
com se va batejar,
un crani molt complet
d'un Homo heidelbergensis,
no de la nostra espècie,
que fa aproximadament
mig milió d'anys.
Este crani,
quan lo van netejar
el fam que tenia tot,
van descobrir
que tenia
els conductes auditius
completament tancats.
Havia tingut
un creixement
oci anòmal
i això
li havia obturat
completament
el canal auditiu,
per tant,
era el primer sort
conegut de la història.
La primera persona
en discapacitat.
Fa mig milió d'anys,
una persona
que no tingués
els cinc sentits
al 100%,
suposo que tindria
moltes més dificultats
per poder caçar
i moltes més facilitats
de ser caçat
per qualsevol
dels depredadors
que hi havia.
Este senyor
va viure molts anys
en la seva sordera,
fet que indica
que el grup
al qual pertanyia,
recordem que eren
grups molt reduïts,
grups nòmades,
en una situació
de supervivència
al límit,
vull dir,
no tenien
les comoditats
que tenim avui en dia,
cuidaven,
a menys en aquest cas,
cuidaven...
Sí, perquè una flor
no fa primavera,
això no vol dir
que tots els discapacitats
a la prehistòria
estiguessin igual
de ben cuidats.
Evidentment,
però hi ha més evidències.
Hi ha més,
dos.
Avancem
450.000 anys
aproximadament.
Ah, no, sí,
res, un salt petitet.
Un petit salt.
El som feide
albergensis
han evolucionat.
Ara tenim
homo neandertalensis,
els neandertals famosos,
i els neandertals
quan se van descobrir
a mitat del segle XIX,
doncs els científics
els van donar
molt mal a la premsa,
no?
Dien que eren
més bèsties que humans,
que tenien realment
una intel·ligència
molt rudimentària.
Sí, alumnes de això.
Pràcticament,
pràcticament.
No insultis
als neandertals, va.
Molt bé.
I
se va fer una treballa
al principi del segle XIX,
molt important,
del segle XX,
que va canviar
al sur de França
es va fer aquesta treballa
i va canviar
la concepció
que es tenia
sobre els neandertals.
Se va descobrir
un esquelet
d'un senyor neandertal
que la van anomenar
l'ancià,
perquè havia viscut
uns 50 anys,
més del doble
de la mitja,
o gairebé del doble,
que era d'uns 25-30 anys
de la mitjana d'edat.
I aquest senyor
tenia unes deformacions
realment molt importants,
no podia caminar.
I a més a més
patia una discapacitat
realment severa.
Doncs bé,
aquest senyor
va ser cuidat
pel seu grup.
I a més a més
hi ha un altre cas
també molt significatiu
que es va trobar
al nord d'Irak
a la localitat
de Shenidar.
Aquí es van localitzar
prop d'una dotzena
d'enterraments
neandertals,
a una cova,
i un dels enterraments
era el que es va
anomenar Shenidar
primer,
presentava unes deformacions
realment impressionants.
Era un senyor
que no podia
desplaçar-se,
no podia caminar
i que també
havia viscut
molt més
de la mitjana
d'edat
de l'època.
Aquest senyor,
evidentment,
sense l'ajuda del grup
no hauria pogut
sobreviure
i va sobreviure.
A més a més,
se'ls van trobar
les dents molt desgastades,
la qual cosa indica
que segurament
estava cortint
pells en les dents.
Per tant,
la comunitat
lo cuidava
i ell,
a canvi,
dins de les seues
possibilitats,
aportava el que podia
al treball del grup.
És el que
s'està intentant
fer avui en dia,
que és
reinserir socialment
les persones
en discapacitat.
Doncs bé,
fa 40-50 mil anys
els homes de neandertal
ho feien
en tota normalitat.
Sí, sí.
Es feia.
Però què va passar?
Què va passar?
Gran pregunta.
Què va passar?
Involució,
vam anar cap a tràns.
L'home,
fa uns 10 mil anys,
comença a cultivar la terra,
se fa ramader,
les societats
se fan més complexes,
ja no són nòmades,
se fan sedentaris,
comencen a construir
les seues cases,
ja no viuen en coves
i comencen a tindre
més recursos.
Les societats
més complexes
cada cop
i fa uns 5.000 anys
apareixen
les primeres
grans civilitzacions.
Què passa
amb els discapacitats?
En teoria
tenim molt més recursos
que les primitives
societats nòmades
del paleolític
per cuidar-los.
Però
no els cuiden.
Directament
els eliminen.
Ja no encaixen.
Gent d'esta societat
més jerarquitzada,
més complexa
i
o s'eliminen directament
o si no,
si se'ls deixa viure,
se'ls margina.
Sí, sí.
Però les evidències
i les fonts
són molt reduïdes
per ser tan taxat
amb aquestes afirmacions.
Dames de l'Eandertal
s'han trobat
restes d'uns 400 individus
i la majoria
tenen
fractures d'ossos
o
mostres d'haver superat
infermetats importants.
per tant vol dir
que
se n'ocupaven
dels seus malalts.
I penso jo
que si s'han trobat
dues restes
de persones
amb molta discapacitat
segurament
no devia ser
una cosa tan puntual.
Tan puntual.
I quan hi apareixen
les clans civilis
i on sí que hi ha
molts testimonis
que la discapacitat
és tractada
d'una manera molt dura.
Per exemple,
a Esparta
potser és un dels exemples
més significatius.
Sí, possiblement sí.
Esparta era una ciutat
militaritzada
i quan naixia
un infant
i ja es veia
que hi havia
algun problema
o dèbil o alguna cosa
se n'anaven a una muntanya
que hi havia a prop
hi havia un avenc
i el tiraven allí.
Directament
s'eliminava.
A més a més
apareix un concepte
a la zona de Mesopotàmia
també juntament
amb les primeres
grans civilitzacions
que és
la demonologia.
O sigui,
atribuir
l'enfermetat,
la discapacitat
també
a les forces del mal.
Això després
s'escola
al judaïsme
i d'aquí
al cristianisme.
Això portarà
molts discapacitats
a la foguera
a la mitja.
És atribuir-ho
al mal.
O sigui,
aquesta persona està així
per què?
Per obra del dimoni.
Hi ha una excepció.
De fet,
hi ha algunes
excepcions.
Per exemple,
a Egipte,
a l'antic Egipte
sembla que hi va haver
més tolerància
pels discapacitats.
De fet,
és allà on s'han trobat
les primeres pròtesis.
Han aparegut
algunes mòmies
amb pròtesis
de llins dels peus,
etc.
inclús hi ha un faraó
molt famós,
el senyor
aquí a Natón,
la pare de Tutankamón,
que patia
una discapacitat
important
i va arribar a ser
faraó.
Però,
en general,
veiem com
se'ls elimina
en la majoria
de casos.
Amb l'arribada
del cristianisme
a la zona
d'influència
del cristianisme,
això
i com a conseqüència
també dels principis
del propi cristianisme,
no se'ls elimina,
no se'ls mata,
però sí que
se'ls condenarà
a viure
de forma marginal.
L'Iglésia
facilitarà
la construcció
d'hospitals
o de zones
d'acollida
per a les persones
amb discapacitat,
o sigui,
els dona el moina
però no els rehabilita.
Però no els accepta
la societat
sinó a banda.
Els margina.
exacte.
I de fet,
aquesta visió
ha perdurat
pràcticament
els nostres dies.
T'he fet,
jo crec que hi ha gent
que encara
porta aquest xip
de l'almoina,
de la caritat.
L'edat mitja,
com dic,
va ser una edat,
una època
realment dolenta
perquè quan hi havia
dolenta
pels discapacitats,
quan hi havia
crisis importants
de fams,
de pestes,
o què sigui,
qui ho pagaven?
Els jueus
pels discapacitats.
Els gats també,
moltes vegades,
però se'n van cremar.
Molta gent
va morir
a la foguera.
Tot això
comença
a canviar
lleugerament
a partir
del segle XVI
amb l'humanisme.
Personatges
com
Joan Lluís Vives
o
Fray Lluís de León
comencen a...
Fray Lluís de León
va ser el primer
que va inventar
un llenguatge
per a dos horts.
Ah, sí?
O el senyor
Vives
també,
un humanista
valencià
molt important
que parla
per primera vegada
de reinserir
dins la societat
en aquestes persones
i no veure'ls
ja com a
escòria
o com a coses
a part de la societat.
Són petites llums,
no?
Dins d'aquest
munt de foscor
perquè, de fet,
al llarg del segle XVI,
encara XVII,
XVIII,
tot i que hi ha
algunes petites millores,
la situació
continua sent terrible
i els hospitals
o els centres
d'internat
de persones així
és un potipoti
on s'hi fica
des de malalties
mentals,
etcètera.
Sí, de tot.
De tot,
un tipus de col·lectius
i en unes condicions
infrahumanes, no?
A poc a poc,
al llarg del segle XIX,
això anirà canviant,
doncs comença a aparèixer
ja el concepte
d'educació especial,
se comencen a crear
els primers centres
o col·legis
especials
per a
sorts,
per a
sex,
etcètera.
I també
ja entrant
al segle XX
les associacions
de
de pares
o de persones
afectades,
especialment primer
als Estats Units,
començaran a tindre
força i a pressionar
els governs
per a que,
doncs,
aporti diners
i aporti ajudes
per a
nostres col·lectius.
Així arribem,
doncs,
ja
a la nostra època,
no?
Al final
del segle XX,
principis del segle XXI,
en què
perfil,
estes col·lectius,
doncs,
tenen llocs a on assistir,
tenen una assistència
i tenen possibilitats
d'anar-se a poc a poc
i enserint
des de la societat.
Però clar,
això sempre parlem
del primer món.
Estàs parlant d'aquí.
van estar
com a Espanya
o tota la Unió Europea,
però oblidem-nos
de Xina,
Haití,
Àfrica,
Sud-amèrica,
República Democràtica
del Congo,
Filipines,
etcètera,
etcètera.
Aquí la societat
continua sent,
i la situació
d'aquests col·lectius
continua sent
molt dolenta.
Sí, sí,
però jo recordo,
després del terratrèmol
d'Aití,
les notícies
veure discapacitats
pels carrers
com a zombis,
que les notícies
ho comentaven,
i que si la població
normal,
perdona,
si faig servir aquest terme,
no sé si és correcte o no,
i apatia,
les conseqüències
del terratrèmol,
doncs els discapacitats
anem molt més.
Les persones
amb discapacitat
encara molt més.
Doncs sí,
això que dic jo,
aquesta petita història,
evidentment arribem
al lloc que estem aquí.
I tot i això,
aquí encara queda
molta feina
per fer,
perquè encara no és
una situació
normalitzada del tot.
Jo penso que encara
queden segurament
algunes generacions.
perquè si no hi ha
cap involució...
Això ens promets
parlant un altre dia
amb casos més
detallats
al llarg de la història?
Sí,
si es pot fer
un altre programa
perquè és realment
interessant i curiós
de veure
aquestes...
Sí,
de conèixer
els nostres feins,
també.
Molt bé.
Molt bé.
I per tot això,
ja...
És que no me'n recordava.
És una altra història.
Ah,
allà està.
no en vinguis
amb històries,
curiositats.
i en tenim
diverses curiositats
relacionades
amb un objecte
d'ús quotidià,
com és el paper de vater
o el paper higiènic.
La primera,
abans de la invenció
del paper higiènic
s'utilitzaven materials diversos
i qui no ha fet servir
quan ha anat al bosc
o quan ha anat a la muntanya,
doncs,
el primer que ha trobat amà.
Però,
en l'antiguitat
s'havia fet servir
doncs,
a la xuga
serien
enciams,
draps,
pells,
gespa,
fulles de coco,
etcètera,
etcètera.
Els antics grecs
es netejaven
amb trossos d'argila
i pedres,
mentre que els romans
feien ús d'esponges
al final d'un pal
i mullades
amb aigua salada.
Sempre m'he preguntat,
perdona,
si aquestes esponges
eren d'ús comú
o individual.
O individual.
No ho sé,
no ho sé.
Però,
d'una altra banda,
els inuit optaven
per la molsa
a l'estiu
i per la neu a l'hivern
i per la gent
de zones més costaneres
la solució
arribava de la mà
de les conxes marines
i de les algues.
Una altra curiositat
podria ser
que els primers
a crear
i fer ús
del paper higiènic
van ser els xinesos.
Com no?
Que,
al voltant del segle II
abans de Crist.
Ja van dissenyar
un paper
doncs,
l'ús principal
o la funció principal
era
la...
doncs...
la higiene íntima,
sí,
netejar-se el cul.
Ho pots dir directament.
Potser algú també es mocava
amb actes d'urgència.
Però bé,
diverses segles més tard,
al voltant del segle XVI,
les fulles xines de paper
destacaven
pel seu gran tamany.
Feien aproximadament
metre,
mig metre
d'amplada
per 90 centímetres d'alt.
I això què ho feien?
Ho anaven esgarrant a trossets?
No ho sé,
però imagina com
haurien de ser
els lavabos,
perquè avui en dia
el paper higiene
ocupa un espai
molt reduït
dels lavabos
de les nostres llars.
Home,
jo encara me'n recordo,
ja tinc una edat,
d'un ganxo penjat
i un munt de papers
enclavats allí.
Sí, sí, sí.
Era un paper
que deslliscava,
o sigui,
relliscava molt.
Sí,
però sens dubte
aquestes fulles
estaven en consonància
amb la posició jeràrquica
dels seus usuaris,
és a dir,
els emperadors
i els cortesans.
O sigui que...
Com més important,
més gran el paper.
més gran el paper de vàter.
Sí, sí, sí.
Era una manera
de medir
el rang social.
Sí, sí.
A l'higiene personal,
les classes socials
estaven ben delimitades.
Els antics romans,
per exemple,
els antics romans
de les classes pudents
utilitzaven llana
ben empapada
amb aigua de roses,
mentre que la realesa francesa,
per exemple,
utilitzava seda.
La fulla de cànam
també va ser
un dels materials
més internacionals
si utilitzats
pels rics
i poderosos,
doncs,
més o menys,
fins a l'any 1857,
com el senyor anomenat
Joseph C.
Gaiety
va ser el primer
en comercialitzar
el paper higiènic.
Per ara ho deixem estar aquí.
La propera setmana
acabarem de fer
aquest repàs
de curiositats
sobre el paper higiènic.
T'has semblat?
Net o no net?
Molt interessant.
Has quedat polit?
Netíssim.
Molt bé.
Endavant.
A la historia
de la revolució
d'Espanya
en 1820,
publicada a Cádiz
per la impremta
Carreño
de 1820,
apareixia un document
que parlava
de la proclama
de Rafael de Riego
durant el triení liberal.
Llegirem aquest document,
però abans
fiquem una mica
en situació
de qui era
Rafael de Riego.
Va ser un militar
d'origen astorià
que va lluitar
la guerra contra Napoleó
i va ser fet
presoner pels francesos.
Posteriorment
també va viatjar
per Anglaterra
i Alemanya.
L'1 de genèm
de 1820,
època
del nostre document,
quan era tinent coronel
i esperava
amb les seves tropes
d'haver embarcat
cap a Amèrica
per a l'Ordre
de Ferran VII
per frenar
les sublevacions
que s'estaven produint
a les colònies
americanes
o sud-americanes,
es va revelar
a Cabezas de San Juan
en població
d'Andalusia Occidental
i va proclamar
la Constitució
de 1812
iniciant
el període
que coneixem
com a triení liberal,
un triení liberal
que va del 1820
fins al 1823
i que va ser
finiquitat,
liquidat
per la intervenció
de la Santa Aliança
i els 100.000 fills
de Sant Lluís
que van entrar
a la península ibèrica
per ajudar
a Ferran Setè
i el seu govern
absolutista.
En produir-se
la invasió
d'aquests 100.000 fills
de Sant Lluís,
Riego,
que manava
el tercer exèrcit,
va ser traït
i va fugir
cap a Andalusia
amb una petita escorta,
però va ser
fet personer
en un poble
anomenat Arquilles,
va ser traslladat
a Madrid,
jutjat,
condemnat a mort
i executat
perquè no hi hagués
cap dubte
que qui manava
en aquell moment
era la monarquia
absolutista
de Ferran Setè.
A la secció
que està del document
el que fem
és llegir
un document d'època
després de situar-lo
històricament.
Llegir.
És del 7 de març
l'amir Butsenvin.
Bé.
El la proclama
de Rafael de Riego.
Digo el següent.
Soldados nacionales,
pueblo de Andalucía,
ved por la lectura
que antecede
la situación política
de una de las provincias
más considerables
y opulentas
de la España,
30.000 hombres
alistados de nuevo
en las banderas
de la patria
han jurado
vencer o perecer
por ella.
Un magistrado célebre,
Pedro Agar,
por sus virtudes
y talentos
que ha llevado ya
al timón
de nuestra monarquía
se halla
al frente
del pueblo de Galicia,
tan distinguido
en todas ocasiones
por su patriotismo.
¿Creíais que era
sola
la ciudad de San Fernando
el teatro
donde resonaban
los acentos
de la independencia
y la libertad civil
de nuestra patria?
¿Pensabais
que su sagrado fuego
encendido
en un ángulo
de la península
no había de cundir
por toda ella?
¿Ya estáis
desengañados
con dulce sorpresa
de ver
ilimitado el ardor
con que os alzasteis
los primeros
en obsequio
de la amable patria?
Entregaos
el gozo
que deben inspirar
noticias tan satisfactorias.
Abrid vuestro corazón
a la dulce esperanza
de verlas
repetidas
con respecto
a las demás provincias.
Todas ellas
sienten la amargura
de su situación
y serán dóciles
a la voz
de sus deberes.
Ya las veréis
unidas todas
y escucharéis
en todas ellas
el alivio
de la libertad.
A pesar
de todos
los ardides
del egoísmo
de la perfidia,
soldados de la patria,
esta grande obra
es vuestra
y la gloria
que de ella
os redunda
es muy grande
para que yo pueda
encarecerla.
Mostráos siempre
dignos de ella.
Sed siempre
los primeros hijos
de la patria.
Viva ella,
viva la libertad civil
sin la cual no hay ciudadanos
y viva la constitución
que no es la fija
y asegura.
Córdoba,
7 de març
de l'any 1820.
Doncs bé,
la monarquia absoluta
contra el liberalisme,
Rafael de Riego
contra Ferran Seteo
i tots els liberals
que van tenir
l'oportunitat
després d'aquest aixecament
de Rafael de Riego
al capeces de Sant Juan
d'iniciar
un breu periodo
però molt intens
també en la història
de l'estat espanyol
aquest triení liberal.
Notícies
Ja que el temps
ja se m'ho estirà a sobre
com sempre.
Hem fet el tot,
per exemple.
Bueno,
home,
el primer dia, no?
Vinga.
Jo us invito
a fer una excursió
a la cantera romana
del Médol
perquè a finals de juliol
va haver-hi un incendi
per sort no va afectar
l'interior del forat
diguéssim
de la cantera
però sí als voltants
i bé,
si un incendio
és una cosa negativa
en aquest cas
ha portat una cosa positiva
i és que el fet
que es cremés
tota la vegetació
ha permès descobrir
una zona de cantera
que abans
no estava a la vista
que estava completament
tapada de vegetació
val la pena
aproximar-se
i fer una volta
pels voltants
del forat gran
de la cantera
perquè veureu
frons de cantera
que abans
no es veien
pedres
que els romans
van fer
una de les canteres
més importants
que van utilitzar
per construir
tots els monuments
de l'antiga Tàraco
a veure si
ara
aprofitant
aquest incendio
es pot
socialitzar
i fer-se visible
aquesta part
que fins ara
no ho era
amb molt d'esforç
sinc molta satisfacció
i m'omple de joia
me llena d'orgullo
acabem el primer programa
de la setena temporada
del No em vingués
amb històries
mentre la Sílvia
ens saluda
a l'estil
Omar i xalart
avui
no sé quin dia
primer d'octubre
primer d'octubre
del 2010
ara em mirava la xumbeta
perquè no sabia ni
ni quin any érem
ha estat un plaer
ho podíem haver fet millor
però no hem volgut
tenim molts programes
per anar millorant
adeu-siau
hau-siau