Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquest grup jo el trobo que és una excepció dins de tot.
Consequència de la moïda madrilenya, però no té un...
Potser la mateixa mort del cantant, músic, productor, productor d'altres grups, Eduardo Benavente, en 1983, deixa un camí que no...
tancat, un camí que no continuarà i que no sabem mai què hauria passat amb l'Eduardo.
És una mica el que he anat dient al últim programa, la gent de Madrid viatja, la gent més a més de tota la penínsla de viatge.
Vull puntualitzar que estic parlant de gent jove de 18, 19, 16, 18, 19 anys en aquell moment, 79, 80, sí...
El que hi ha abans, no?, els 70, és una altra cosa.
El que comença ara és diferent perquè aquella joventut ho ha viscut d'una manera més...
sent infantils, no?, sent nens i nenes, llavors, és una qüestió diferent.
Viatja a Nova York, viatja a Anglaterra, i quan tornen és quan comença tot això, no?, una mica la mòbina.
A Madrid, i van sortint el que van sortir al resta d'Espanya.
Comencem amb una cançó que marca una mica la influència, la influència d'en Britànica,
i que és un personatge que influeix molt en aquell moment,
tant des del punt de vista musical com des del punt de vista estètic i personal de la gent,
que és David Bowie.
David Bowie hi fa la versió dels Heroes, d'Héroes, i per mi, la meva opinió,
realment és... Bowie és un gran versionador,
doncs realment van quedar a l'alçada del Bowie, la veritat.
Doncs anem amb aquesta cançó de Subidón, que la vam escoltar també fa un parell de setmanes,
que ens la va punxar el Pep Blai com un dels seus temes de bandera.
Aquell dia en versió original, avui versió Paràlisis Permanente.
Fins demà!
Fins demà!
Yo sería el rey y tú serías la reina y nada nos separaría, seremos nosotros, un día nada más, podemos ser héroes, un día nada más.
Gracias por ver el video.
Yo, yo puedo acordarme, estar contigo en Berlín y nada, nada nos separaría, seremos nosotros, un día nada más, podemos ser héroes,
podemos ser héroes, un día nada más.
Un día nada más, podemos ser héroes, héroes, héroes.
Podemos ser héroes, héroes, héroes.
Para vosotros, polvo futuro de suerte incierta, que descendéis junto a mí hacia la nada y el olvido.
Sean las palabras el conjuro, que una para siempre en nuestras almas, cuando el dios sombrío de la muerte proclame su reinado silencioso.
Aquest poema és d'un llibre que vam, podríem dir, trobar a Barcelona, que es diu Desideratum, és un Desideratum, i és d'en Juan Ricard.
Els Palacis Permanente porten al món dels 80, la corrent més sinistra i més afterpunk, que dèiem abans, del rock o del punk anglès.
Connecta'm molt amb grups com els Bauhaus, també amb els Edicions, però sobretot amb els Bauhaus.
Vull anar una mica ràpid amb la següent cançó, perquè crec que és una cançó molt important.
És una cançó que és com un himne en aquell moment, segueix sent un himne per a la gent que el coneix.
A Tarrona va sonant, a diferents llots, garitos, a la cova, al tocant, albicis, garitos que han desaparegut,
i seguís sonant després als 90, al Zero, l'antic Zero també, i realment potser era la seva manera d'expressar,
de cantar-la, de cantar-la, la seva força, la fa un himne.
Per és Permanente, als seus concerts a vegades tenia problemes, perquè els concerts era una època molt punky,
que tocaven en grups puncs de tant en tant, i llavors tenien problemes.
Més que problemes amb els punquis era que a mi no m'agrada que m'escupen.
I els concerts puncs, llavors, era bastant d'això, d'escopir, de lapos i tal.
I ja a l'època van aparèixer dos cintes, una en directe, gravada al Col·legio Mayor Menden, el 83,
i un altre concert, que crec que és l'últim concert, el de Porto Llano,
ell mor de viatge de Porto Llano a Saragossa, en accident de cotxe,
que hi ha una entrevista amb ell i diu això, diu...
A mi no m'agrada que m'escupen, no som un grup punky,
però en realitat en concert foten molta canya,
són molt bons i foten molta canya.
No està a dir un pèl.
Bé, doncs...
Autosuficiència per tots.
Autosuficiència.
Me miro en el espejo y soy feliz
Y no pienso nunca en nadie más que en mí
Y no pienso nunca en nadie más que en mí
Leo libros que no entiendo más que yo
Oigo tintas que he grabado con mi voz
Oigo tintas que he grabado con mi voz
He grabado en mi casa
Todo me da igual
Ya no necesito nada
No saldré jamás
Y me baño en la guatrilla sin parar
Y me corto con cuchillas a afeitar
Y me corto con cuchillas a afeitar
Me tumbo en el suelo de mi habitación
Y veo mi cuerpo en descomposición
Y veo mi cuerpo en descomposición
Me he cenado en mi casa
Todo me da igual
Ya no necesito nada
No saldré jamás
Ahora soy independiente
Ya no necesito gente
Ya soy autosuficiente
¡Alguien!
Me miro en el espejo y soy feliz
Y no pienso nunca en nadie más que en mí
Y no pienso nunca en nadie más que en mí
Leo libros que no entiendo más que yo
Oigo tintas que he grabado con mi voz
Oigo tintas que he grabado con mi voz
He cerrado en mi casa
Todo me da igual
Ya no necesito a nadie
No saldré jamás
Ahora soy independiente
Ya no necesito gente
Ya soy autosuficiente
La noche final
Una noche de invierno
Que tormentoso el cielo muestra desnudo su grandeza
Abrirá la ventana
Al infinito azulado
Y a la nítida luna
Hasta olvidar completamente el códice de mis dudas
Y sentirme parte de la música del tiempo
Y de las nubes de espuma
Una noche de invierno fría y oscura
Dejaré mi sangre roja
Esparcida por el sueno
Bajo las gotas de lluvia
Y emprenderé eterno viaje junto al indomable viento
En pos de su canción nocturna
El parís permanente
Fan dos discos
El segon crec que és pòstum
Los singles
Dos discos de llarga durada
Graven una sèrie de singles
Crec tres o quatre
Hi ha un que és compartit amb Gabinete Caligari
I tenen les primeres grabacions
Que anys després són
Gravades amb un disco
Amb un CD, perdó
I segueix
Realment
La temàtica que apareix
Sí, sinistra
I ho trobo supergòtic això
Sí, sí, exacte
Però
És curiós perquè
Reconçant-se amb una música més gòtica
O més sinistra
Potser una mica accelerada
És el problema aquest del punk
D'això
Sí, potser
Hi hauria grups que ho portaven més
Cap al terreny pop
I aquests
Tenien el baix
Sí, el Rafael Maceda
Crec que ara està donant
Concerts de piano
Impressionant
Un gran músic
Rafael Maceda
També ella
Anna Curra
Anna Curra
Ja en el moment que entra
Per a les Cups
I els pegamoïdes
Crec que és
Té la carrera de música
Al Conservatori de Música de Madrid
Eduard Amanente
És una bèstia
És una bèstia perquè
Es dedica
No només a composar
I a tocar
Entra com a material
A les Cups de pianoïdes
Després
Produeix
És el productor
De grups
I representant
De músics
El grup paral·lel
De Paris Permanente
Que apareix
De la curra
És
Els Ceres Vacíos
Sí, els Vacíos
Això és l'estat
En què queden
Realment
És el subproductor
El primer disc
Llarga durada
Els Ceres Vacíos
No, Llarga durada
No, perdó
És un
EP
EP, exacte
Està produït
Per Eduardo Amanente
Després
Mort
I tal
I queden més vacíos
Encara
La pobra Anna
Anava al cotxe
És la que portava al cotxe
Exacte
I
Aquestes gravacions
Les seves
Van amb
Companys Independents
Dro
En aquest cas
No, perdó
Tres Cipreses
Tres Cipreses
Era una subsidiària
De Dro
Molt bé
Subsidiària de Dro
És el que vam comentar
A l'altre programa
La música independent
D'aquell moment
Era aquesta
Almenys aquí
I
Realment
No era fàcil
De gravar
Ara ve una cançó
Que reflexa
Aquesta sinistralitat
Aquest gòtic
Es diu Miedo
I torno
Una altra vegada
Amb el punt de
Que no és un gòtic
Ni pop
Ni
No és un gòtic apalancat
És un gòtic canyero
És canyero
Exacte
Rock and roll
Endavant
Me desperto a medianoche
Siempre pasa igual
Sé que no estoy solo
Sé que ya que no hago más
Siento que me miran
Que me observan sin piedad
Veo un par de ojos brillando en la oscuridad
Yo me quedo helado
Y hasta dejo de pensar
Mi mente es tan blanco
Y no paro de temblar
De pronto algo que conozco
Estalla en mi interior
Y siento de nuevo
Esa vieja sensación
I'm miedo
Miedo
I'm miedo

Y hasta dejo de pensar
Mi mente es tan blanco
Y no paro de temblar
De pronto algo que conozco
Estalla en mi interior
Y siento de nuevo
Y siento de nuevo
Esa vieja sensación
I'm miedo
I'm miedo
I'm miedo
I'm miedo
I'm miedo
Doncs anem avançant
amb la discografia
i una miqueta
amb la història
de Parálisis Permanente
que recordem
que va ser una història
curta
i trencada
per la mort
del que era l'ànima
del grup
un gran artista
que es va quedar pel camí
i no sabem
què hauria fet
si ara estigués viu
Pòtics
Què més?
No podem pensar
que la resta del grup
l'evolució
de la resta del grup
Passen bastants músics
per Parálisis Permanente
Passen el Jaime Urrutia
de Caminete Carigari
Passen la Chocanut
Hi ha el Són Germà
Hi ha el Jorge Árboles
com a bateria un temps
que després serà
bateria de la frontera
Passen bastants grups
per Parálisis Permanente
Jo no ho sé
suposo que
l'evolució
de Parálisis Permanente
hagués estat una altra
cap de les que van
van agafar
aquests músics
va xocar
l'Uterrest de Fangòria
Jaime Urrutia
va fer
Caminete Carigari
amb una evolució
Jorge Árboles
es va dedicar
a fer més rock and roll
el Són Germà
exactament no ho sé
Rafael Maceda
ara
jo us dic
crec que és un gran
concertista de piano
Ana Curra
ho va deixar tot
realment va desaparèixer
va fer
sí
los espacios
participa en un sèrie de grups
l'últim eslabón
fa algunes
fa algunes
col·laboracions
però realment
Ana Curra
no
no vol
no torna a tenir
una
una imatge
cap a
cap al món
de la música
recordo
quan estava
a Tarragona
l'any 85
va venir
l'Anna Curra
a Tarragona
va venir
l'Anna Curra
a Tarragona
era
en un taller
fotogràfic
que hi havia
al carrer Santana
i
un amic meu
que el saludo
des d'aquí
l'Alberto Díez
Díez
i jo
sí
i jo
vam anar cap allà
amb 18 anys
un munt de gent
no podíem ni entrar
era un local petit
i mirant
a veure si la trobàvem
a veure si la trobàvem
realment
buscàvem allò
que realment
a Tarragona
era molt difícil
de trobar
en aquest moment
potser
bé
ara posem
una cançó
que es diu
Sangre
vull relacionar
amb el grup
Bauhaus
britànic
el grup Bauhaus
realment
fa moltes
influències
i fins i tot
influències
artístiques
d'altres
tipus d'art
que no són la música
hi ha una cançó
dels Bauhaus
que es diu
The Man With X-Ray Eyes
l'home
amb rècics
als ulls
i
principalment
fa el mateix
amb aquesta influència
que hem comentat
al començament
amb la de Sangre
que està
inspirada
amb la pel·lícula
Rollerball
una pel·lícula
que és
la història
de dos equips
que s'enfronten
amb un espai
tancat
amb un recinte
tancat
on està permès
realment
la sang
la mort
fins i tot
lluiten
amb motos
amb patins
recordo
es va fer un remake
fa uns anys
i
també
ho agafa una mica
aquesta relació
amb el món
sinistre
i potser fins i tot
i ara
comentarem
una d'altres
de les cançons
des de l'avant
aquest punt
masoquista
que mostra una mica
tant l'Eduardo
com l'Anna Curra
amb l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
de l'Anna Curra
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit