El campanar
Un programa de la delegació diocesana de mitjans de comunicació social de l'Arcabisbat de Tarragona.
Benvinguts, amics i amigues oients, a una nova emissió del campanar,
la corresponent el diumenge 21 de febrer, primer diumenge de Quaresma,
i també Dia Internacional de la Llengua Materna.
Salutacions del nostre company en Santi Grimau, el control tècnic i de la qual els parla Montsi Sabater.
Els quatre béns
Un comentari de Monsenyor Jaume Pujol Balcells, arcabisbe metropolità de Tarragona i primat.
Déu vos guard.
Per a introduir el tema al qual vull referir-me, la virtut tan necessària de la fortalesa,
caldria recordar el cas d'Helen Keller, del 1880 al 1968,
una dona que tot just nascuda va quedar cega i soldomuda per a tota la vida.
Ajudada per la seva famosa mestra Anne Sullivan i el mètode Braille,
aconsegueix aprendre a llegir i escriure i a còpia d'esforços esgotadors a fer-se entendre,
ingressa a la universitat, aprova amb nota anglès i alemany, llatí grec i matemàtiques.
D'altra banda, no menesprea jugar als escats i a les dames, nedar o muntar a cavall.
És un exemple formidable de tenacitat, tant per part de la deixeble com de la seva professora.
Això és la fortalesa.
Fixar-se objectius ambiciosos, lluitar sense temor per ells,
vencant els obstacles que se'ls interposen.
En el pla espiritual és la resolució de resistir les temptacions
i de superar els obstacles en la vida moral.
Vèncer el temor és la primera condició.
Coneixedor d'això, Joan Pau II, amb l'energia que el caracteritzava en els seus anys joves,
va iniciar el seu pontificat dient
«No tingueu por!».
Era una crida a una societat a vegades acomodatícia,
a joves sense ideals,
hereus d'una mentalitat en la qual no compta l'esforç.
El mateix papa posava com a exemple de fortalesa el seu patró, Sant Carles Borromeu,
que no va fugir de Milà, sinó que va continuar prestant el seu servei
quan la ciutat va ser assolada per la pesta.
Citava com a models de fortalesa els primers homes que van pujar a l'Everès
i els que van posar els peus a la lluna,
però també persones que el món considerava més vulgars,
com la mare de família nombrosa que accepta un nou fill
resistint els consells d'eliminar aquella vida humana.
Jaume Balmes deia que una autèntica personalitat
ha de tenir el cap de gel i el cor de foc,
en referència a l'afredor amb què ha d'adjudicar els fets
i a l'apassionament amb què ha d'abordar-los,
però afigia els braços de ferro.
En efecte, no n'hi ha prou a tenir idees brillants
o uns magnífics desitjos i sentiments.
Cal passar a l'acció, cal arremengar-se.
El món és ple de persones que donen consells
de tafaners de la partida d'escacs,
però el que val és el que, a la fi,
el que mou les peces, el que decideix i executa.
Ja fa anys que es va encunyar una expressió moderna
que enllaçava amb l'estoïcisme dels antics filòsops,
però buidat de tot interès pel pensament.
El passotisme.
És una malaltia social i segurament personal.
Hem de tenir clar què fem en la vida,
que esperen els altres de nosaltres.
El treball té llavors un sentit.
Dona glòria a Déu
i aportem el nostre esforç per a fer un món millor,
més humà, més feliç.
Adeu-siau.
Tot seguit escoltarem la perícopa de l'Evangeli de la missa d'avui
en la versió de l'Associació Bíblica de Catalunya.
Es tracta d'un fragment de l'Evangeli segon Sant Lluc
i, a continuació, el comentari que mossèn Joan Magí,
el seu president, fa sobre les lectures d'aquest diumenge.
Jesús, ple de l'Esperit Sant,
s'entornó del Jordà.
L'Esperit el va conduir pel desert durant 40 dies
i era temptat pel diable.
Aquells dies no va menjar res
i a la fi tenia fam.
El diable li digué
Si ets fill de Déu,
digues a aquesta pedra que es torni pa.
Però Jesús li va respondre
L'Escriptura diu
L'home no viu només de pa.
Després el diable se l'endugué en l'aire.
Li va mostrar en un instant tots els reialmes del món
i li digué
Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes.
Me l'han confiada a mi i jo la dono a qui vull.
Adora'm i tot serà teu.
Jesús li respongué
Diu l'Escriptura
Adora el Senyor, el teu Déu.
Dóna culte a ell tot sol.
Després el conduïa a Jerusalem.
El va posar dalt de tot del temple
i li digué
Si ets fill de Déu,
tira't daltabaix.
Diu l'Escriptura
Donarà ordre als seus àngels de guardar-te
i encara
Et durarà les palmes de les mans
perquè els teus peus
no ensopeguin amb les pedres.
Jesús li contestà
Diu l'Escriptura
No temptis al Senyor, el teu Déu.
Un cop el diable
hagués gotat tota mena de temptacions,
s'allunyà d'ell fins al moment oportú.
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures dominicals
a càrrec de mossèn Joan Magí
El dia 21 de febrer
ens trobem al primer diumenge de Quaresma
que en les lectures es va dient
que tenim els dons de Déu.
Primer hi ha una pregària
que té de fer tot i realita
quan arriba el temple a presentar les seves ofrenes.
és molt bonica la pregària perquè
fa recordar
tota la història d'aquest poble.
Diu el meu pare era un arameu arran que va baixar a Egipte
i allí es convertir en una gran nació.
Després vingueren les dificultats.
Els egipcis es maltractaren,
ens oprimiren
i ens imposaren treballs pesats.
I després ve la solució.
Llavors vam implorar l'ajut del Senyor
que ens va fer sortir d'Egipte
amb mà forta i braç poderós.
I no solament això,
sinó que els conduir
a un lloc per viure.
Ens donar a aquest país
un país que regalim a llet i mel.
I aquest és el resultat
que fa possible
que el bon i realita
porti els fruits
i faci una ofrena
a nivell de pregària.
Per això porto aquestes primisses
dels fruits de la terra
que tu, Senyor,
m'has donat.
És una constatació
que Déu sempre ens ajuda.
Així ho cantem en el Salm.
Estigues vora meu
en els perills, Senyor.
I tenim aquesta seguretat.
Tu ens dius sempre
que m'invoqui
i l'escoltaré.
Estaré vora d'ell
en els perills.
El salvaré
i l'ompliré de glòria.
Clar que tenim dificultats
i hi ha les temptacions
que Jesús en les presenta
amb tres realitats.
La gana.
Si ets fill de Déu
digues que aquesta pedra
es torni pa.
No, diu Jesús.
Les pedres
no estan fetes per menjar
i encara menys
per tirar-nos-les pel cap.
Les pedres estan fetes
perquè
facin coses
fermes,
edificis,
arreglin camins.
Per això
l'escriptura diu
l'home no viu
només de pa.
Per trobar menjar
n'hi ha prou
a seguir la paraula
de Déu tots.
Per què?
Perquè la Terra
és de tots,
no és d'uns quants.
I
hi ha
elements suficients
perquè pugui menjar
tothom.
Però és que n'hi ha
una altra
de dificultat
que és buscar solucions
allà on no hi són.
Adora'm
i tot serà teu.
I Jesús li diu
adora el Senyor
el teu Déu
dóna culte a ells
al sol.
Com podem anar
darrere
d'una solució
que no existeix?
Aleshores
cal trobar
les autèntiques solucions
i encara
en presenta
una altra.
El dir
noi
que es vegi
que jo crec
que es vegi
que Déu
em protegeix
tira't daltaballs
perquè donarà
ordre als seus àngels
de guardar-te.
Et duran
a les palmes
de les mans
perquè els teus peus
no s'ho peguin
amb les pedres.
Però Jesús
ens diu
no temptis
el Senyor
el teu Déu.
No cal
posar-lo a prova
Déu
que ens estima
ja ho sabem
que ens estima
i nosaltres
hem de tirar endavant
tant si ell
fa una cosa extra
com si no la fa
perquè la cosa més extra
és que sapiguem
estimar-nos
i acceptar-nos
tots plegats.
La nostra força
és la nostra fe.
La Quaresma
com tota la nostra vida
és un camí
en el qual
no hi manquen
les dificultats
o les proves.
Les lectures
de la missa d'avui
ens proposen
diverses reflexions
com hem sentit.
L'experiència
del poble jueu
a la primera lectura
l'exemple
de Jesús
a l'Evangeli
i l'ensenyament
de pau
a la segona lectura
ens mostren
que només
la fe en Déu
i en la seva paraula
és capaç
de salvar-nos.
Déu deslliure
el seu poble
de l'esclavatge
tal com la fe
i la fe i el culte
dels israelites
es fonamenten
en l'alliberament
de l'esclavatge
d'Egipte.
Així la nostra fe
i la nostra litúrgia
tenen el fonament
en el misteri
pasqual del Crist
que ens allibera
del pecat
i de la mort.
i la nostra fe
i la fe
de la fe
i la fe
de l'esclavent
però l'actitud
dels seus companys
era ferma
i decidida.
A casa nostra
ben segur
que el mossèn
hauria de fer
el favor
de l'esclavent
Tarragona
missionera
una finestra
a la realitat
missionera
oberta
des de la delegació
diocesana
de missions
i cooperació
entre les esglésies.
Déu vos guarda.
També aquesta setmana
els oferim
el testimoniatge
de diverses missioneres
escoltant
el seu testimoniatge
i fent-nos sabadors
de la seva celebració
i tractant
de saber
el que ens diu
una persona
de casa
que per amor
el regne de Déu
l'ha deixada
i estableix
llaços d'amor
amb persones
llunyanes
i més pobres
que nosaltres
amb la convicció
profunda
que Déu
és para de tots.
La germana
Anna Maria Eixalà
i Mamí
és de Bela Plana
i ens escriu
des de Bolívia
Gràcies
des d'aquestes
terres bolivianes
desitjo a tot l'equip
de missions
unes festes
plenes de pau
tendresa
i amor
que ens porta
l'infant de Bela
us agraeixo
tot el que aneu enviant
i sobretot
la pregat
i el record
per la comunió
dels sants
fem realitat
els anells
del bon Jesús
fer que el regne
arribi arreu
i anem així
portant
i rebent vida
aquestes festes
són entranyables
i aquí
les vivim
en plenitud
la missa del gall
una festa
un grup d'infants
pastorets
van ballar
tota la missa
l'església
plena de gom a gom
la fe
la fe és ferma
en aquest poble
on estic
és el noviciat
de tot Amèrica
tenim
dues novícies
del Brasil
ara
ens arribaran
una del Perú
i una altra
boliviana
tenim també
entre nosaltres
una germana africana
i en vindrà
el gener
una cubana
com podeu veure
ben universals
la germana
Pilar Navas
Mariner
és de Reus
des de l'Argentina
ens diu
gràcies per les tremeses
que puntualment rebo
us desitjo
unes bones festes
que Jesús
ompli el vostre cor
del goig de la fe
d'una gran esperança
i d'un amor
que venci
tots els egoismes
aquest any
a Pozo Ondo
ja hem pogut representar
tres pessebres vivents
un per cada barri
i encara pel rei
ens queda un altre
que si Déu vol
serà molt bonic
la melisbel Correig
Blanchard
de Reus
des de la República Democràtica
del Congo
agraeixo
la felicitació
de l'equip
diocesà de Missions
jo
us envio
la meva felicitació
mitjançant
aquest text
un dia
un rabí
va preguntar
als seus deixebles
quan podem dir
que la nit
s'acaba
i que comença
l'aurora
un dels deixebles
li respon
quan pots veure
que un arbre
de mangos
és diferent
d'un arbre
de aguacates
no, no és això
diu el rabí
un altre deixeble
diu
quan
se t'apropa
una bèstia
i pots distingir
si és una cabra
o un enyell
tampoc és això
diu el rabí
tots els deixebles
van quedar
silenciosos
aleshores
el rabí
els hi va dir
podem dir
que la nit
s'ha acabat
i que l'aurora
comença
quan tu
ja pots reconèixer
en el rostre
de l'altre
el rostre
del teu germà
si no és així
per a tu
encara és de nit
que durant l'any 2010
Déu
ens pugui il·luminar
els ulls
del nostre cor
adeu siau
la nostra força
és la paraula
de Déu
per als cristians
com també
pel poble
d'Israel
el desert
evoca una travessa
feta amb penes
i treballs
i alhora
sembrada
de prats
deliciosos
per al repòs
a les propostes
del temptador
Jesús respon
només
amb la paraula
de Déu
com el Crist
hem de deixar-nos
conduir
per l'esperit
al desert
és a dir
al lloc
de l'enfrontament
amb la força
del mal
que actua
en el món
i en el nostre cor
també
la nostra fe
es troba
assetjada
pel parany
del poder
del prestigi
i de tota mena
d'ídols
que intenten
substituir
l'únic senyor
Qui tingui oïdes
que escolti
un comentari
de mossèn Ricard Cabré
Bons amics
Aquest any 2010
no es presenta
massa faleguer
econòmicament
l'atur
segueix creixent
el crèdit
no flueix
cada vegada
més persones
es van quedant
sense subsidiar

d'exclusió social
una xifra
que representa
unes 500.000
persones
a Catalunya
i continua dient
una altra
una altra dada preocupant
és el creixement
de la taxa
de la taxa d'atur
problema que ja afecta
més del 15%
de la població
activa
generalment

sense una previsió immediata de poder-los donar sortida.
Cal reduir despeses o tancar l'empresa.
No es pot operar amb números vermells, sobretot si no hi ha crèdit.
Conseqüència, més gent al carrer, més atur, més problemes de tota mena.
Avui, sens dubte, la millor manera d'estimar és donar feina.
Els diners no poden restar inactius
quan hi ha tanta gent que busca feina i no en troba.
Un dels perills actuals seria veure en la immigració
la causa fonamental de l'atur.
Els immigrats són les primeres víctimes de la crisi.
Per altra banda, cal tenir sempre una visió universal.
Tothom té dret a la vida i a cercar-la on sigui per poder subsistir.
La veritat és que el problema de l'atur en el nostre país
no se li veu una sortida fàcil.
L'economia espanyola estava fonamentada en bona part sobre la construcció.
Ja es preveia que això algun dia havia de fallar.
No és per construir indefinidament.
Hi ha hagut un gran excés d'ofertes.
També calia arribar una frenada de preus dels habitatges
que havien arribat a un increment realment abusiu i insostenible,
sobretot per les economies més febles.
S'ha tirat tant de la corda que s'ha trencat.
Ara es necessita molta imaginació
per saber reorientar la nostra economia.
Es necessita també un gran esperit de solidaritat
per evitar la misèria de molta gent que no trobaran sortida a la seva vida.
És certament feina del govern,
però temor és de tots nosaltres.
Tothom té dret a la vida.
I si home troba totes les portes tancades
i té una família per alimentar,
té dret a apropiar-se d'allò que no és seu,
perquè el dret a la vida està per damunt del dret a la propietat.
Però, per altra banda, cal posar tots els mitjans
perquè no s'arribi a aquests extrems.
Diverses institucions estan fent una bona labor en aquest sentit
i Càritas d'una manera especial,
perquè Càritas és una altra cosa que l'Església que estima.
Ens n'hem de convèncer.
Càritas som tots.
No hi hauria d'haver cap cristià que no en fos soci.
Càritas no són les persones de bona voluntat
que ajuden als necessitats.
Aquestes persones voluntàries fan un gran servei
i la majoria hi actuen desinteressadament.
Però aquestes persones actuen en nom de la comunitat cristiana
a través del que en diem comunicació cristiana de béns.
Els béns d'aquest món són per a tots.
Allò que a tot sobre ja no és teu,
sinó d'aquell que ho necessita.
La solidaritat s'imposa.
Som una gran família
i en una família no es pot consentir
que hi hagi plats plens, avassar i plats buits del tot.
El problema, sobretot si ens considerem cristians, és de tots.
La solució l'hem de trobar també entre tots.
Ja ho sabem que l'almoina no és el millor sistema,
però pitjor és que les persones
es veiessin obligades a robar per poder sobreviure.
Amics, moltes gràcies per la vostra atenció.
Us esperem el proper diumenge, si Déu plau.
La Unió de Religiosos de Catalunya,
més coneguda com a URC, celebra enguany el 30è aniversari
de la seva fundació.
El nostre company, en Didac Bertran,
va conversar amb el secretari general de la URC,
el germà Lluís Serra.
I amb nosaltres tenim el germà Lluís Serra,
marista secretari general de la Unió Religiosos de Catalunya,
més coneguda com URC.
Germà Lluís, què és la URC,
la Unió de Religiosos de Catalunya?
La Unió de Religiosos de Catalunya
és una associació que aplega
tots els religiosos i religioses que estem a Catalunya,
totes les institucions,
i per tant, diguéssim,
aplega en les assemblees generals,
per exemple, els superiors majors,
provincials, provincials, superiors generals
que es troben a Catalunya.
Enguany estan de celebració,
hauran de posar un pastís amb 30 espelmes,
30 anys d'existència de la Unió.
Què ens podria dir d'aquests 30 anys?
Això va néixer també perquè abans s'existia
una unió de religiosos, diguéssim, masculina,
una branca femenina.
I després les dues branques es van configurar
en una manera totalment unida
i des d'aquí temps, per exemple,
la persona que presideixi és un religiós,
la vicepresidenta és una religiosa
i a l'inrevés, si qui presideix
és una religiosa com és ara actualment
la germana Maria Cristina Martínez Terasiana,
doncs el vicepresident és un religiós
com el pare Massi Muñoz Claretia.
I després la Junta és paritària
i després hi ha el secretari o secretària general.
Aquesta seria, diguéssim,
l'organització que tenim.
Amb aquests 30 anys el que podíem dir
és que nosaltres ens podíem comparar
a la vida religiosa
com aquestes plantes ecològiques
que si no es cuiden desaparèixen una mica
o minven o augmenten segons, diguéssim,
a vegades les circumstàncies que hi ha.
I la vida religiosa mirem el passat
amb agraïment i amb una satisfacció
d'haver fet moltes coses positives.
Sempre també amb el sentiment, a vegades,
que podíem haver fet alguna cosa més.
I també el futur, malgrat les circumstàncies
i la gent sembla cada vegada més gran,
també ho mirem amb esperança,
perquè penso que aquesta és l'actitud cristiana
més clara en aquests moments.
És a dir, una esperança perquè,
en el fons, nosaltres tenim un cap
que sé i qui crida.
I, per tant, nosaltres ens confiem en ell
a veure què passa amb tot això,
però hi ha un sentit de confiança,
de seguir endavant,
de tenir una presència clara en la societat,
sobretot en l'ajuda de la gent
amb més dificultats,
els més pobres, els més febles.
Aquest seria una mica el nostre sentit de futur
i sempre des d'una vivència profunda del Crist.
Tot seguit, donem pas a la intervenció
de la Delegació Diocesana de Pastoral de Joventut
i a la seva delegada, Marissa Jiménez.
Endavant, Marissa, el micròfon és tot teu.
Una cordial salutació des de la Delegació de Joventut
a aquest espai on us anem explicant
reptes i motius en pastoral de joventut
a la nostra diòcesi de Tarragona.
Mireu, avui ens agradaria parlar
de l'acollida i la peregrinació de la Creu de Joves
que, en motiu de les Jornades Mundials de la Joventut,
tindrà lloc a la nostra diòcesi
dels dies 15 al 18 de maig,
tot preparant la pleg de l'esperit de Terrassa 2010.
El Sant Pare posava en mans dels joves alemanys
una demanda inesperada.
Van ser més de 120.000 joves
que acudien a aquesta crida en presència de la Creu.
Es va iniciar llavors
un periple per diferents països d'Europa Occidental.
Tanmateix, a pocs quilòmetres rere el Taló de Ser,
joves cristians eren perseguits
i havien de viure la seva fe de forma amagada.
Amb molta audàcia es va desmuntar la Creu
per poder travessar fronteres i anar a l'Europa de l'Est,
fins a arribar a Praga.
La Creu, davant la qual pregaven cristians,
que havien estat vexat i fins i tot torturats per la fe,
fou un símbol de comunió i d'esperança
en l'autèntica llibertat de Crist.
La Creu vol moure'ns.
Vol moure'ns per molts indrets
de la nostra ciutat i de la nostra archidiócesis.
Llocs de pregària, llocs de dolor
i també llocs on l'església s'hi fa present
d'una manera que moltes vegades no és reconeguda.
En hospitals, a la presó...
T'hi animes?
Si ets jove i vols saber més,
posa't en contacte amb la nostra delegació.
Si ja participes d'algun grup,
segurament podràs participar d'aquesta acollida
de la Creu de les Jornades Mundials.
T'hi esperem i segurament la Creu a casa nostra
donarà molts fruits.
Bé, la delegació us deixa fins una altra estona,
que continuarem parlant dels nostres joves
a l'Arxidiócesis de Tarragona.
La Facultat de Teologia de Catalunya
és una deu constant de notícies.
Eus a sí una breu conversa
amb el seu degà president,
mossèn Armand Puig.
Fem lloc als qui no entenen.
Ens podria explicar una mica
l'origen d'aquest llibre
i, a més a més, del títol?
Bé, és un títol que és una invitació
i és també un programa.
Aquest llibre correspon
a una experiència pedagògica
feta a la Fundació Josep Ponigol
del bar i Sant Josep Pobrer de Reus
entre 1996 i 2005.
Una sèrie de gent van creure
en l'Evangeli,
en la persona,
en la seva dignitat
i en els pobres que havien de rebre
alguna cosa bona,
bonica i útil.
D'aquí surt una experiència pedagògica
feta en el mar de l'església
de l'església nostra,
l'església de Tarragón i, correctament,
de l'església bastant de Reus
i això vol dir, a la pràctica,
una gran munió de persones,
joves, infants,
gitanos, immigrants,
estrangers,
molt pobresons,
tots ells,
que van participar en la vida del centre
en aquests dos anys
i que ho continuen fent-ho.
Però nosaltres hem agafat
només aquest període
en el qual vam ser actius
en aquesta,
diguem-ne,
en aquesta empresa,
en aquesta obra.
Doctor Puig,
quin tipus de públic
va adreçar
aquesta publicació,
aquest llibre?
Fonamentalment,
gent experta
que treballa
en el món de la pedagogia,
però també hi ha un tema,
avui en dia,
molt seriós,
que és el tema
de l'escola reglada.
Abans distingíem,
molt bé,
escola reglada
i ensenyament reglat
i ensenyament no reglat.
i avui en dia,
les fronteres basculen.
Hi ha molts d'ensenyaments reglats
que tenen molta gent
que no hi ha manera
de reglar-los,
de posar-los dintre d'una regla,
diríem,
i per tant,
cada vegada més,
el fracàs escolar,
les dificultats
de l'ensenyament,
de transmetre
una educació determinada
o uns al·lors determinats,
fa que s'hagi d'anar
a buscar
quina és aquesta realitat
no reglada
per incloure-la
de la manera que sigui
en l'escola habitual.
El llibre serveix també per això.
En començar la Quaresma,
podem plantejar-nos,
tot mirant el nostre món familiar,
la nostra economia,
les exigències
d'una convivència social
justa i solidària.
Posem de debò
tota la nostra força
en la paraula del Cris
que ens ha de guiar sempre?
En quins valors
basem la nostra realització
com a persones,
la dels fills,
la de la família?
Quins són els ídols
que, potser de manera clandestina,
reemplacen la primacia absoluta
del Senyor
en la nostra vida?
L'Església sovint
travessa situacions
canviants,
difícils.
Nosaltres som massatjats
també per importants temptacions,
que durant la Quaresma
esdevinguem plenament
compartits
i reconciliats.
I acabarem la nostra missió d'avui
amb un breu repàs
a l'agenda de la setmana
que avui comencem.
El 22 de febrer,
demà dilluns,
a l'Església de Sant Francesc
de Sís de Tarragona
i a les 8 del vespre
començaran les tradicionals
predicacions cuaresmals.
mossèn Armand Puig,
degà de la Facultat
de Teologia de Catalunya,
desenvoluparà el tema
Quaresma,
el camí vers la Pasqua.
El 27 de febrer,
dissabte vinent,
tindrà lloc la trobada
de mestres de religió
de l'Arxidiócesi
al Col·legi
i l'estonacle
ensenyant-se
al carrer
Art de Sant Llorenç
número 2
de Tarragona
a les 10 del matí.
I això és tot
per aquest diumenge.
Ens retrobarem,
si Déu vol,
en aquest mateix punt
del diàl
i a la mateixa hora
d'inici
el proper dia
28 de febrer.
Fins aleshores,
feliç setmana a tothom!
Música
Fins demà!