Fins demà!
Fins demà!
Concretament, si és que és així, que viu d'allò que li agrada.
Hola, Pep Blai.
I tant, que visc del que m'agrada.
I amb tota la gent i tot el morro del món i amb l'alegria.
Doncs això és el que busquem en aquest programa.
Tenim els Don Simón i Telefunken, com cada dia per començar,
però el Pep ens ha portat uns temes que per ell signifiquen alguna cosa
i els anirem escoltant i ens els explicarà una mica.
Quin és el primer Pep?
Heroes, de David Bowie.
Doncs somia amb el David Bowie.
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
L'hem de tallar perquè aquí el que importa és l'entrevista.
Volem saber què significa per tu aquesta cançó,
en versió reduïda, clar.
Herois.
A veure, David Bowie i aquesta cançó Herois
m'ho porten directament a Tarragona,
quan tenia al voltant d'uns, posem, 18, 19,
a finals d'Institut Pons d'Icart,
Començaments d'Universitat Rovira i Virgili,
aleshores, Facultat de Tarragona...
Vosaltres vau començar sent Universitat de Barcelona, encara.
A mi mateix.
Allí és on vaig estudiar Filologia
i aquest David Bowie per mi va ser,
juntament amb De Quijor, potser,
i fins i tot D'Edors i L'Urrit,
potser van ser una mica els que em van obrir la llum.
I a partir d'aleshores vaig començar a plantejar-me
que jo també volia tenir a veure amb tot això del rock
i a partir d'allí va anar a parar a Periodista Musical,
que és una de les feines que em va agradar molt.
Això t'anava a preguntar,
què et consideres tu d'ofici?
Perquè jo penso que ets un home de músiques i de lletres,
però no ho sé, ets periodista?
Va haver una època que deies
és que als filòlegs els hi robem la feina als periodistes,
quan vas estar a l'avui i tot això.
Sí, sí, sí, és que clar,
és que hi va haver una època, als anys 80, començaments de 90,
que els mitjans catalans necessitaven gent que sapigués explicar les coses
i ben amb un català que estigués bé.
I el nivell de català que sortia de la facultat de Periodisme
era que un general de la Universitat Autònoma i tot això era desastrós,
amb la qual cosa els filòlegs sabíem explicar millor
allò que voldrien haver explicat els periodistes.
I els filòlegs menjàvem la feina.
Però bé, una mica va anar per aquí.
De totes maneres, jo si m'hagi de posar ara actualment,
tinc la sort de ja poder posar pràcticament Pep Blai com a escriptor,
que és el que a mi m'hauria agradat sempre.
El que passa és que vaig escriure sobre música,
per tant periodista musical, durant molts anys,
i això va ser el que em va donar de menjar.
Ara ja comença a repartir-se el Pep Blai escriptor,
amb el periodista, amb el guionista,
i cada vegada més pesa l'escriptor, que és el que en el fons m'agradaria.
Però sempre amb la música darrere fons.
Sempre, tots els meus llibres, sempre hi ha hagut la música, sempre.
O sigui, he escrit, diguéssim, set, vuit llibres.
Tres d'ells són biografies musicals,
per tant, són de música,
Sopa de Cabra, Els Pets i Búmbori,
i tinc novel·les, la primera, Vampiria Sound,
que és La nit i l'accés en el món de la música,
el segon, Eròtic Amics, Sexe i Música,
i el tercer, que està a punt de sortir ara,
és Pretoria, és Corrupció i Música.
Fins a aquest nivell de...
Sí, l'agent secret que investiga el cas Pretoria,
aquest cas famós, en què ha sortit el duano del Garzón,
dels Prenefetes, dels Alavedres,
i tota aquesta banda de personatges de Santa Coloma,
doncs resulta que han anat a parar les meves mans
amb una sàtira corrosiva del món de la corrupció urbanística,
i hi ha un agent secret que és el que investiga a tots,
que és, bueno, és la increïble Rosa Blanca,
que és un agent secret que és malomen addicte.
I el seu únic punt dèbil és quan li treuen els cascos,
es posa histèric i llavors la poden guanyar,
però mentre porta els cascos gosats i escolta música,
és invencible.
És com censor, que quan li tallaven els cabells,
aquesta, quan li treuen els cascos...
És a dir, que fins i tot aquí li he posat música.
És a dir, m'estic convertint en el Nick Hornby català,
saps el de Trens Potting i l'alta fidelitat i tot això,
doncs mira, una mica la música l'he de posar per tot arreu.
La música que no falti.
Doncs ja ens has explicat un munt de coses.
Vas començar fent filologia,
després una de les primeres teves feines serioses
va ser la de l'avui,
potser quan vas començar a col·laborar amb el suplement i tot això.
Això és Barcelona ja, no?
Sí, no, no, no, és que una mica va per aquí.
És a dir, jo mentre estudiava a la Universitat de Tarragona
no en tenia prou amb estudiar
i em faltava una mica vida activa
posar-me la pràctica i barrejar-la amb el rock and roll.
Vaig fer cap a un diari de Tarragona
que es deia Catalunya Sud,
on feia correccions,
després redactor d'espectacles.
El meu primer article va ser una entrevista als pets,
que aleshores tenien una maqueta
i eren els enrotllats i els moderns de Tarragona
i tots anàvem a veure'ls i reien molt.
I eren amics teus, no?
Com tothom.
I eren la bomba i és que ens ho passàvem pipa
i a més a més és que amplíem ja
i érem tots els...
Llavors a Tarragona hi havia tres bars,
un era el Tocant
i al Tocant ens trobàvem tots els de la movida,
els modernos,
els que ens agradava Radio Futura,
Alaska, Gabinete Caligari,
els Lurri, tots aquests,
i aleshores els pets també ho eren, no?
Bé, no sé,
va ser aquell moment de Tarragona.
Quan me'n vaig una mica cansar i acabar la carrera,
vas dir anem a provar sort a Barcelona,
que em venia molt de gust la capital i la selva
i descobrir tot el món més directament.
Vaig començar...
Vaig tenir la sort d'entrar de periodista literari,
vaig entrar en el món una mica més underground,
digue-li com vulguis, no?,
de gent experimental,
des dels Macromassa,
fins als Enric Casasses,
fins al Pascal Comelade,
tota aquella colla que hi havia així
fent coses curioses i diferents a Barcelona.
Vas fer entrevistes molt xules en aquella època.
Amb, bueno, amb escriptors,
i sí, vaig entrevistar la Patricia Heisman a casa seva,
i sí, sí, en vaig fer algunes de potents.
L'última entrevista al Pere Caldés,
l'última entrevista al Montserrat Roig,
o sigui, no deixava...
El currículum.
No deixava ni un sencer.
El Torres, me'n recordo,
però sí, sí.
Del Vins.
Bé, exacte, el Torres,
el senyor Torres dels Vins,
que encara m'ha regalat ara caixes de Torres,
però, bueno, més endavant repetiria el mateix
amb el Carles Sobaté de Sal.
Però tinc un currículum necrològic tremendo.
Esperem poder fer el programa la setmana que ve,
després de passar-ho per aquí.
Després, aleshores, el 93,
em vaig deixar de fer la literatura per passar música.
I aleshores va ser...
Bueno, hi va haver una baixa al diari Avui,
i em van dir, passa a fer música.
I jo...
Tu vas dir, yujo.
Vinga, davant les atxes podia escriure,
i podia escriure sobre música,
que eren les dues coses que més m'agradaven.
I anar de concert en concert,
i aleshores em vaig convertir en un vampir definitiu.
És a dir, de nit, vivia de concerts,
aconseguia les informacions a les dues de la nit,
al reservat del Celeste,
o al reservat de biquini,
teníem carnet de barra lliure a tot arreu,
així vam acabar fatal,
i fa nou anys que no bec ni fumo ni prenc drogues,
per entendre'ns, parlant clar.
I amb aquell món musical, diguéssim,
això sí, vaig seguir,
doncs vaig anar a veure a Londres els Cans en Rosis,
o vaig anar a veure a l'Amadona a París,
o jo què sé,
vaig fer coses molt, molt, molt maques i molt potents.
Entrevistar gent que m'agrada molt,
com Nick Cave,
com Santiago Serón de Ràdio Futura,
la recordo, una de les millors entrevistes.
És a dir, no ho sé,
vaig poder fer coses molt, molt maques
que, diguéssim,
no hauria pogut fer mai a Tarragona.
Una mica això és el que vaig anar a buscar a Barcelona, no?
Ara les coses són diferents,
perquè entre internet i tot això,
i les comunicacions és més fàcil,
però aleshores la distància cultural i la distància física
en Barcelona era molt més que no pas ara, diguéssim, no?
I mira, ja em vaig quedar a Barcelona
i fent de periodista musical.
Fins a l'any 2000,
aleshores el 2000 vaig fer cap a la tele,
vaig entrar en el món dels Sputniks i d'altres coses,
i el periodista musical de paper
va passar ja guionista de tele.
I llavors va venir una altra època,
amb llibres i a una altra època
vaig cansar-me de la premsa escrita
i vaig dir, ara canvi d'època una altra vegada.
Però hi ha una cosa dels anys 90
que vas fer aquí a Tarragona i comarques
que és ser cantant d'una banda.
Fantàstica.
Patètics, més currículum.
Sí, sí, i recordo que hi havia una noia
que feia crítiques de grups
i que ens va titular
i amb ells va arribar l'escàndol.
I aquesta noia em comparava
deia que era com una mena de barreja
surrealista entre Sisa i Jim Morrison.
O sigui, prepareu-vos
i que fèiem cabaret punk
perquè era l'única manera de definir
aquella mena d'escàndol.
Era indefinible, no?
I això es troba?
Hi ha algú?
Era una tal Núria que està parlant ara, per cert.
No sé si se'n recorda.
Bueno, jo també tinc el meu currículum.
No, no, va ser...
Home, a mi va ser un moment
que m'ho vaig passar molt bé
perquè a mi m'agradava molt
fer recitals de poesia
i un cop vaig deixar de fer
els recitals de poesia a l'escenari
i fer una mica jugar
a l'estrella del rock
m'ho passava molt bé.
Tot i que en realitat
era més proper
a la performance
que no pas
el cantant de rock a l'ús.
Sempre m'ha agradat
aquell punt
entre mig.
Jo crec que si m'ho hagués pres
seriosament de veritat
encara haguéssim pogut fer
alguna cosa
interessant.
El problema és que compartir
crític musical
i posar-te-t'ho d'exemple
feia com a cosa, no?
Una mica perillós.
Una mica així.
I aleshores
jo crec que el més important
d'aquell grup
va ser
el bé que ens ho van passar
i que ens va unir
molt
als cinc amics de Tarragona
que encara ara
som súper amics
i vaig a muerte.
De fet, això surt
en el Vampiria Sound, no?
Aquell grup
que polula per allà.
Exacte.
Exacte.
La meva primera novel·la
és un exorcisme.
És a dir,
quan vaig deixar de beure,
de fumar,
de prendre drogues,
d'anar amb el món
de la música de nit,
del món de la literatura,
tot això,
quan vaig deixar
tot aquest núvol
d'artistes
i de bohèmia
que existeix pel món
i que des de lluny
sembla molt maco
i molt bonic
i des de prop
és apassionant
i que després han acabat
si no et distancies
t'menja,
t'ha de vora
i és una mentida.
Aleshores,
clar,
fins que no saps separar
la mentida de la veritat
i saps distanciar-te,
aleshores jo vaig passar
a fer alguna cosa
que sempre havia volgut fer
que era escriure.
És a dir,
jo anava pel món d'escriptor
i no escrivia,
només feia poemes
i d'aquella manera
perquè cridava,
saltava i feia el mico.
Però vaig posar-me
a escriure de veritat,
diguéssim.
Aleshores,
la meva,
vaig dedicar-me amb calma,
amb temps
i vaig fer la meva primera novel·la
que era un exorcisme
de molts anys
de nit
des de Tarragona
fins a Barcelona
i hi ha molts paral·lels
que qui em coneix
el sap trobar a tots.
Jo mai diré
que és veritat
i que és mentida
però barrejo música,
barrejo el món dels vampirs
que és una afició
que sempre he tingut
i que sempre és un mite
que m'ha fascinat
que en el fons
és la nit,
la seducció...
És que ja n'hi ha de vampirs d'aquests.
És l'addicció.
Aquests no són irreals.
Clar,
és que el vampir,
a veure,
el desig que té de sang
i aquest punt d'addicció
és el desig d'addicció
per l'alcohol
i per les drogues.
La capacitat
de seduir
del vampir,
la necessitat
que té
de seduir
sempre
la seva dona
de xuclar
i de tenir
tots els voltants
sempre
aquesta cuor de vampireses.
És el que a mi
m'hagués agradat.
A mi m'hagués agradat
tenir 15 dones
a la vegada
i totes precioses.
Durant l'època
m'ho hauria volgut
tenir tot
i tot fantàstic.
A mi em fascinava això.
I viure de nit.
jo vivia de nit.
O sigui,
quan sortia el sol
me n'anava a dormir
i aleshores
a la tarda,
a les 5 de la tarda
me n'anava a l'avui
i escrivia l'article
sobre el concert de Prince
i a partir d'aquí
començava el meu món.
Altre cop.
Clar,
aleshores
el mite del vampir
per mi era molt paral·lel.
Si a sobre l'Efegeixes
que jo era fan
dels Quiur
i havia sigut sinistre
quan tenia els 20 anys
i anava a la caixa
de Medrano
a l'ou
que hi anaven tots
els sinistres
el dijous o la tarda
a l'època dels anys 80.
Clar,
és que ets una mica
dinosaure
quan parlo d'això.
Però bé,
clar,
si tu barreges tot això
et surt el llibre
una mica
a Vampiria Sound
que a més a més
a nivell d'estil
és molt de novel·la
nord-americana
que també havíem avant molt
en l'època
de periodista literari
que és la novel·la
jo què sé
del Dirty Realism
diguéssim,
allò del Miedoyas
con Las Vegas
del Hunter S. Thompson
del Bukowski
també té un cert punt
o en un moment donat
del Dirty Realism
de Jaime Kinner
aquest tipus de novel·la
que és molt...
Bueno,
American Psycho
American Psycho
de British Tonellis
que és un llibre
per mi
que em va afectar molt
i així va sortir
el primer llibre
paf,
vomitada
i van i me'l publiquen
a partir d'aquí
doncs clar
vull dir
no,
ja en volen més
i llavors
ja he necessitat
el meu temps
i havia d'explicar
alguna cosa
i aleshores
va sortir
diguéssim
bueno,
hi havia hagut
la biografia
Sopa de Cabra i Pets
després hi va haver
la del Búmburi
el Búmburi
la vaig triar
jo vaig demanar
a l'editorial
de fer-la
perquè coneixia
molt personatge
i creia que tenia
una molt bona biografia
perquè és un personatge
amb unes facetes
increïbles
de tot tipus
ha tingut una vida
absolutament
diferent
de qualsevol de nosaltres
des dels 19 anys
vull dir
ha sigut una estrella
del rock
i probablement
Espanya
és l'únic
que ha viscut
com una estrella
del rock
a la manera internacional
d'alguna manera
que ho ha pogut fer
amb grans gires
per tot el món
amb fans
des d'Alemània
fins a Argentina
fins a Mèxic
vull dir
he estat a Mèxic
amb ell de gira
i és allò
entrar a l'avió
i que vingui el comandant
i li diria
senyor Búmburi
i m'ho poden dedicar
per favor
per a mis hijes
i sortir a les teles
jo ara per exemple
per entendre'ns
gràcies a haver escrit
la biografia del Búmburi
jo la setmana que ve
me'n vaig
dues setmanes a Mèxic
a fer promoció
del llibre de Búmburi
i fer promoció
de l'Eròtic Amics
que és el meu segon llibre
que va sortir publicat
en castellà a Mèxic
gràcies a l'èxit del Búmburi
i jo ara tinc
una corda de fans
petita
a Mèxic
o sigui
tots aquests
clar
si Búmburi és Déu
i jo he escrit
el seu llibre
jo soc un àngel
exacte
aleshores
ets el missatger de Déu
exacte
exacte
el missatger de Déu
si és una cosa així
són una mica així
estan majares
però què vols que et digui
tu cap a Mèxic
és una experiència
sensacional
i
bueno
potser un altre dirà
veia xurrada
però a mi
tu saps la il·lusió
que em foten a Mèxic
firmar llibres
estar amb ells
allò que a l'altra banda
de l'oceà
hi hagi algú
que llegeixi
les teves històries
perquè clar
ara n'hi ha
que també els agrada
l'eròtic amics
ara n'hi ha
que han descobert
el que els agrada
hi ha una noia de Madrid
que es llegit
per primera vegada
en català
i va llegir
el Vampiria
perquè jo havia escrit
aquest
saps
hòstia
et fot unes il·lusions
tremendes
de poder arribar
a un públic
que no ho hagués dit mai
i de fet
el Bomborí
em va obrir
moltes portes
el Sopa
me van obrir
a Catalunya
i el Bomborí
a Espanya
i a Mèxic
i mira
i així
anar fotent llibres
amunt i avall
també una novel·la
fantàstica
que es diu
Gotolàndia
juvenil
aquesta és d'una altra
que demà
vaig explicar
vaig a xerrar
amb els nens
que l'han llegit
és per nens
de 13 anys
i a instituts
com a Pons d'Icar
o el d'Altafulla
l'han fet servir
de lectura obligatòria
i demà
me'n vaig a veure
amb els noves
d'Altafulla
clar
per mi
és novel·la fantàstica
és el Blay Tim Burton
per mi
o sigui
Tim Burton
és un dels meus ídols
l'altre seria Tarantino
aleshores
clar
a mi
Tim Burton
m'entusiasma
aleshores
una novel·la fantàstica
amb un univers
tipus Tim Burton
i es pot explicar
de dia
i a nens
què més vols
exacte
i ens deies
que quan
que aquí també
podríem lligar
amb el Vall de Diables
de Tarragona
perquè el fet
d'haver sigut
llucifer del Vall de Diables
de Tarragona
durant cinc anys
d'haver-lo fundat
en el seu moment
de ser un dels cofundadors
del Vall de Diables
i tot això
va fer que em motivés molt
per totes les històries
folclòriques
de foc
de dimonis
de natura
esclar
vaig fer treballs
d'aquí
de camp
de camp
home
de xec
hosti
el vaig fer amb el Jordi Bertran
i recordo el Jordi Pujol
que ens va donar
el president de la Generalitat
ens va donar un premi
i allò
encara tinc la foto allí
per un treball de recerca
sobre els valls parlats
de Tarragona
entre els quals
hi havia el Vall de Diables
i el Vall de Diables
clar
les forces de la natura
el foc
tota aquesta part demoníaca
i esotèrica
per un tio que li agrada
de quiur
és fantàstic
lliga molt bé
exacte
i aleshores
doncs
a Gotolàndia
hi surt una mica
tot aquest esperit
dels diables
del folklore d'aquí
i és una mica allò
la teoria del Pep Lai
tant a Vampíria
com a Gotolàndia
com en general
és
no cal anar a buscar
referents
estrangers
ni americans
per fer literatura moderna
és a dir
només cal que actualitzis
el folklore
i el que passa aquí
amb una visió moderna
o sigui
el problema és la visió
que tu li dones
jo a Gotolàndia
tots els mites que surten
són tots catalans
de Solsona
de Tarragona
dels Pirineus
de no sé on
el que passa
que clar
si els fas
en pla en floreta
et quedaran cavall fort
però si els fas
amb mala bava
amb una d'astral
i tornats uns salvatges
resulta que se salva
els de Tim Burton
perquè hem d'anar a buscar
una carabassa
si tenim una tia
com la Molçosa
que és una desa
que agafa tots els nens
i els porta cap al seu racó
i està a punt de menjar-se'ls
de tan bons
que els troba
vull dir clar
vull dir
això
ho tornes
amb un assadi
que s'hi copa
al mig del bosc
i ens riu tant
i ja tens el gore
clar
escolta a mi
tu ens dius que
quan escrius
també sempre tens
música posada
jo sempre tinc
música posada
per exemple
una que et sóc estriat
mira
en els últims llibres
sobretot
en els dos últims llibres
he fet servir molt
Radiohead
i Radiohead
és un grup
que li tinc un carinyo especial
i que m'aporta
a algun lloc
que no sé quin és
o sigui
quan escolto Radiohead
no puc pensar en res més
escolto Radiohead
m'aporta allà dalt
Radiohead els vaig veure
per primera vegada
a Londres
quan feia de periodista musical
ens van portar
a fer una entrevista
a Durand Durand
que eren els famosos
d'aleshores
i aleshores
la mateixa discogràfica
ens va dir
si voleu
ja que esteu aquí
us volem portar
a ensenyar-vos
un grup interessant
que surtit ara
que es diuen
Radiohead
i Radiohead
llavors tenia
el seu primer disc
i vam anar
a un teatret d'Oxford
a veure Radiohead
500 persones
un lloc fenomenal
al concert
van flipar
i els taloners
i els taloners
eren uns tios
que encara no havien
tret disc
que eren
Supergras
i després
devien tenir 10 anys
aquests
eren nanos
vam fer una roda
de premsa
al Supergras
per als periodistes
espanyols
que ens van demanar
per favor
feu-los
quatre preguntes
que a nosaltres
ens convé
fer una mica
de promoció
i nosaltres
vam improvisar
perquè no sabíem
ni qui eren
quatre preguntes
i els de Supergras
a l'acabar
la roda de premsa
ens van aplaudir
estaven tots contents
perquè dient
que havien sigut
molt interessants
les preguntes
de pardillos
ens va fent il·lusió
i aleshores
aquell concert
de Radiohead
per mi va ser revelador
perquè jo anava a veure
durant-durant
a fer una entrevista
durant-durant
de dues pàgines
pel Domenical de l'Avui
i vaig tornar
amb una portada
per un suplement
que treia les hores
que és de Rock and Classic
per un suplement musical
és a dir
de Radiohead
després d'aquell concert
directament
em vaig fer tres planes
portada
i hi vaig apostar
claríssim
vull dir
allò que dius
hòstia
aquests tios
boníssims
i mira
li tinc un carinyo
i van fer temes
com aquest
que escoltarem ara
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
d'l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
de l'Avui
Fins demà!
Fins demà!
I el que va significar va ser entrar en un llenguatge diferent.
És a dir, m'havia una mica...
Diguéssim, jo crec que en premsa ja havia fet tot el que jo volia fer.
El següent pas ja era tenir un càrrec tipus subdirector.
Aleshores, diguéssim, el que havia fet era escriure de moltes maneres,
articles, entrevistes, reportatges...
I aleshores, la tele per mi era un...
El llenguatge audiovisual era fascinant.
És a dir, la possibilitat d'explicar sense paraules, no?
I, bueno, vaig tenir la sort de...
Bueno, quan m'ho van demanar no m'ho vaig pensar dues vegades.
És púnic, després va...
Bueno, va anar bé l'assumpte i...
I, mira, vaig fer de director d'un parell de programes,
un que es deia Bohèmia, que era de gent de la nit i que feia espectacles.
Els presentadors, ara, a part d'ells, estan treballant amb el Buenafuente
o amb el Polònia com a imitadors o coses d'aquestes.
Vull dir que...
Era gent molt potent.
Després, en Cabat, vaig fer documentals.
Hi ha dos documentals que a mi m'agraden especialment.
Un que vaig fer sobre Sopa de Cabra, que es deia L'última Cançó,
que va ser la primera vegada que es va explicar públicament,
més o menys clarament, per què es van separar
i que hi havia dins d'un grup com Sopa de Cabra,
que havia viscut també com una gran estrella dins de Catalunya.
I després, com a director, vaig fer un que es diu
Carles Sabaté Memòria d'una llum,
que encara que jo n'he sigut mai gens fan de Sau,
sí que el personatge de Carles Sabaté m'atreia moltíssim.
Un personatge actor, cantant...
També era molt polièdric, no?
Tenia un poder de fascinació estrany.
Era un tio que enganxava.
A les filles, a les mares, a les àvies i als senyors també.
I amb els tios també.
Era curiós.
És que tenia un magnetisme, aquest tio,
perquè a mi la música de Sau m'interessava tres pepinos,
per l'enclar.
Però ell, com a personatge, m'atreia moltíssim.
I, bé, vaig fer per primera vegada com a director.
I va ser molt maco, molt estètic i molt bonic.
I bé, he acabat fent de guionista de viatges,
perquè un que m'ha agradat molt viatjar
i a mi que el món de la música l'he anat abandonant
perquè la nit s'ha anat transformant en dia,
doncs ara estic amb un programa que es diu
Kilòmetre 33, que anem fent...
Bueno, ja és la tercera temporada
i fem programes de viatges pel món.
He col·laborat amb l'ànima.
A mi que sempre tinc una pota posada
entre TV3 i Canal 33.
Al club, vaig sortir una temporada al club de l'Albertó
parlant de música,
que això feia que totes les senyores de les botigues
me diguessin, tu ets el de la tele, nen?
Bueno, és una experiència.
Vas ampliant públic, també?
Sí.
Quin currículum, noi.
I el present és això,
que te'n vas de gira...
Me'n vaig a Mèxic.
...a Mèxic.
I que sortirà de per Sant Jordi,
això és el primer lloc que ho dic públicament,
per entendre'ns,
una novel·la que es diu Pretòria.
I no va de Mandela,
ara que està de mort.
No, és la novel·la de la corrupció urbanística.
Tothom li sona el Casperatòria,
Garzón, Maci a la Vedra,
Prenafeta,
Alcalde Santa Coloma,
Regidor d'Urbanisme,
tota la màfia al voltant del PSC i de Convergència,
i tots els drets bruts,
doncs el Pep Blai s'hi ha posat a fons,
sàtira corrosiva,
perquè en aquest país,
Déu n'hi do del que passa.
Doncs a veure si per Sant Jordi pots venir i presentar-lo.
M'encantaria, i tant, i tant, segur.
I que no t'esperin en cap cantonada per rajar-te.
Bueno, a vegades has d'arriscar,
si vols denunciar i dir les coses importants,
de tant en tant està bé.
És a dir, a mi m'agrada molt anar-me en els mons de vampirs
i d'aquestes coses,
però al món real, a vegades,
la ficció és superpotent,
i Tarantino li encantaria, això.
Marxem, Pep.
Fins una altra i moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres per deixar-me xerrar d'aquesta manera.
Gràcies a vosaltres.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!