El Campanar
Un programa de la Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcadisbat de Tarragona.
Cordials salutacions amics i amigues del Campanar.
Els saludem en començar una nova edició d'aquest programa, fruit de la cooperació entre la seva emissora preferida
i el Departament Diocesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcadisbat de Tarragona.
Arribem el diumenge 27 de juny, 13è diumenge del temps ordinari o de durant l'any.
Com sempre, els acompanyarem en aquest temps de ràdio en Santi Grimau a la part tècnica
i Montse Sabaté, la que els parla al micròfon.
Els quatre vents.
Un comentari de Monsenyor Jaume Pujol Balcells, arcabisbe metropolità de Tarragona i primat.
Déu vos guard.
La persona i el grup estan inevitablement i feliçment tan relacionats
que tot home està subordinat a la societat en què viu
i tota societat només arriba al seu fill quan serveix l'home.
Jacques Maritain va distingir quatre caràcters d'una societat de persones lliures.
Primer, la personalista, ja que la dignitat de cada un és anterior a la societat
i no és ella qui ens la concedeix, sinó que es té per naixement.
Segona, la comunitat, perquè tothom atendeix naturalment a la comunió amb els altres.
Tercer, el pluralisme, que determina que les persones s'associen segons àmbits o preferències.
I quart, la concepció teïsta o cristiana,
no en el sentit que exigeixi a cadascun dels seus membres creure en Déu,
sinó en el de reconèixer que hi ha un principi de llei natural
que sobrepassi la voluntat de les persones encara que no coarte la seva llibertat.
Aquesta dimensió religiosa no és un afegit artificial
com si els creients es permetessin fer una trampa a la descripció de la naturalesa humana.
En canvi, és l'explicació més profunda, fins i tot, podria dir,
més racional del sentit de l'existència.
Això no vol dir que els cristians no admirin i puguin col·laborar estretament
amb persones que no tenen fe, si creuen igualment en la llibertat,
en la justícia i en l'amor al proisme.
Però aquest respecte i estimació dels no creients
no ha de portar a abjurar de les creències que han configurat la nostra vida
i probablement la dels nostres avançats.
El pensador alemán Romà Guardini es referia a un tema tan actual
com la descristianització d'algunes nacions dient
si el món ha de continuar necessitant Europa
aquesta ha de continuar sent aquella magnitud històrica
determinada per la figura de Cris
si per aquest element essencial el que en pot quedar importarà ja poc.
Fins aquí aquestes paraules de Romà Guardini.
En efecte, una societat de persones lliures
no s'aconseguirà per aglutinament d'egoismes
sinó per l'actuació dels qui se senten moguts
a respectar i ajudar l'altre perquè el consideren un germà
i fes-ho sota una llei superior
que no depèn del que les persones inventin a cada moment.
En aquest sentit, el Catecisme de l'Església Catòlica
en el punt 1901
diu que la determinació del règim i designació dels governants
han de deixar-se a la lliure voluntat dels ciutadans
afegint en el punt següent
que l'autoritat no treu d'ella mateixa la seva legitimitat moral
que només tindrà si busca el bé comú
i s'exerceix legitimament.
La democràcia és un bé que no espanta l'Església
el que l'espantaria seria el seu abús.
Adéu-siau.
Aquest mes de juny ha estat marcat per molts esdeveniments.
Un d'ells ha estat la clausura a Roma de l'any sacerdotal
amb la més gran concentració de preveres de la història.
Va ser el passat dia 11 de juny
i van ser 15.000 els sacerdots
que es van reunir a la plaça de Sant Pere.
Aquell dia, benet 16,
recordant el 150 aniversari de la mort de Sant Joan Maria Vianney,
el sant patró dels rectors del món,
el va proclamar patró de tots els sacerdots del món.
El gran objectiu de l'any sacerdotal
ha estat renovar en cada prevera la consciència
i l'actuació concreta de la seva veritable identitat sacerdotal
i de la seva específica espiritualitat
per tal de continuar de nou la missió en forma renovada.
El cardenal Claudio Júmes,
prefecte de la congregació per al Clergat,
va firmar l'urgència de la missió Ad Gentes
i la nova evangelització missionera a les terres ja evangelitzades.
És a dir, d'una banda ens trobem
amb la descristianització dels països d'antiga evangelització,
de l'altra, la nova evangelització,
que moltes vegades ha de ser una veritable primera evangelització,
més enllà del primer anunci de Jesucrist
en els països i en els ambients en sentit estricte
anomenats Terres i Àmbits de Missió Ad Gentes.
Hem de ser molt conscients, va dir el cardenal Júmes,
de l'actual urgència missionera.
Sentim-nos una vegada més convocats pel Senyor i enviats.
Cal que ens aixequem i que anem en missió per tots els llocs.
Qui tingui uïdes que escolti
Un comentari de mossèn Ricard Cabré
Bons amics,
fa 50 anys va sonar el clarí de la independència a Àfrica.
Àfrica va descobrir la possibilitat d'autogovernar-se
i treure de sobre el joc del colonialisme
que durant molts anys havia pesat sobre les seves generacions.
Els països poderosos d'Europa
s'havien repartit Àfrica com qui es reparteix una truita,
a veure qui en pot agafar el tros més gros.
Era un camí clar per a millorar l'economia dels països del nord.
Eren fonts de riquesa que podien explotar
a costa de la misèria dels indígenes
sense massa possibilitat de defensa.
Els bancs colonials de Portugal, de Bèlgica, d'Anglaterra
eren potents i donaven vida a aquests països.
Però va arribar l'hora de la veritat
i un rere l'altre es van anar independitzant
les diferents colònies africanes
obrint camins d'autogovern
que no pas massa de llibertat
i a mitjans molt més precaris
dels que podien exhibir els colonitzadors.
Entre el dia 1 de gener i el 28 de novembre de 1960
17 territoris africans van proclamar la seva independència política.
117 milions d'habitants van quedar alliberats de la tutela colonial.
Avui, 50 anys després, aquests 17 països compten en 400 milions d'habitants aproximadament.
Aquest creixement demogràfic tan extraordinari en 50 anys
ha complicat encara més el govern d'aquests països.
Abans de 1960 només hi havia en tot Àfrica 10 països sobirans.
A partir d'aquest any la porta queda oberta.
En 10 anys més es van independitzar uns altres 15 països.
Havia arribat l'hora d'Àfrica.
Haurà d'aprendre a governar-se per ella mateixa.
Cal reconèixer, i això és molt positiu
tant per part dels països colonitzadors
com per part dels colonitzats,
que la independència es va assolir per via pacífica.
Alguns països estaven formats per ètnies
i tribus no sols diferents, sinó fins i tot enfrontats entre elles.
Això van fer que sorgissin líders capaços
d'agafar les regnes amb mà dura
i governar despòticament
per a mantenir la unitat dels països,
unitat que més endavant es va trencar violentament
en diferents indrets.
Potser no podia ser altrament.
La manca d'esperit democràtic
en què es va iniciar la independència
propiciava els cops d'estat
i les represàlies per part dels que havien estat
sotmesos ditatorialment.
Dels 17 nous pares de la pàtria,
només dos van deixar el poder voluntàriament.
És ben cert que una bona part dels nous governants
tenien una formació acadèmica
que havien rebut en universitats estrangeres.
La independència aconseguida tampoc era total.
Al fer-se d'una manera pacífica,
d'alguna manera els diferents països
quedaven vinculats a les antigues metròpolis
per vincles econòmics, polítics i culturals.
La promoció d'aquests països
no es presentava gens fàcil.
Feia falta una voluntat ferma
i una gran imaginació
per a posar-se en pocs anys
al nivell dels països industrialitzats,
sense disposar d'infraestructures
ni de mitjans econòmics
per a planificar el futur.
Àfrica va perdre el tren de la industrialització
i va quedar sobretot econòmicament enganxada
als antics colonitzadors,
mantenint un sentit de dependència
que dificultava la plena responsabilitat
dels nous governants.
La seva economia estava fonamentada
bàsicament en l'agricultura i la mineria.
Val va quan un país s'ha començat a defensar
amb aquests elements.
Avui l'agricultura s'ha tornat molt competitiva
i la major part dels països s'autoabasteixen.
Aleshores, els productes del camp,
dels països més pobres,
no tenen sortida
o es paguen a uns preus irrisoris
que no compensen ni de lluny les forces marçat.
La crisi més forta va començar el 1973
amb l'encariment del petroli.
Se'ls van facilitar petrodòlars a bon preu
que la majoria de països no van saber administrar
i va començar l'emdeutament públic
que avui encara pesa com una llosa
sobre una bona part dels països deficitaris
que no veuen manera de sortir del pou.
La inestabilitat política,
els conflictes armats
i la corrupció dels polítics
han acabat de complicar la cosa
amb el vistiplau dels països poderosos
que faciliten armes
per a produeixer encara més les seves arques.
D'aquesta manera,
el somni de la independència
s'ha convertit,
per a bona part dels països africans,
en un malson.
La fascinació dels països rics
fa que molts joves
no somnien més que en fugir
i buscar refugi en els països del nord
per a resoldre el seu problema.
Certament,
no tots els països són iguals,
però aquesta ha estat
la tònica general
dels pobles independitzats.
Amics,
moltes gràcies per la vostra atenció.
Fins un altre dia,
si adeu plau.
Un altre esdeveniment
s'està desenvolupant
aquests dies a Sud-àfrica
i és el campionat mundial de futbol.
Recollint l'urgència missionera
que dèiem abans,
hi ha qui ha vist
en aquesta competició
una oportunitat
de fer sentir
la veu de Crist.
Així,
en una web especial,
amb empremta missionera,
el portal
de la Conferència Episcopal Xilena,
www.iglesia.cl,
acompanya el fervor mundialista
amb entrevistes,
testimonis,
recursos multimèdia
i suggeriments
per viure en comunitat
al Mundial de Sud-àfrica 2010.
La relació entre la fe i l'esport,
els valors en el futbol,
la vivència cristiana dels seguidors,
la paraula dels papes sobre la qüestió,
són alguns dels temes
que aquest especial
proposa com a aportació
en aquests dies de passió futbolera.
I és que,
com deia Monsenyor Cristiano Contreras,
bisbe auxiliar
de Santiago de Xile,
en la gran majoria
de jugadors de futbol
trobem expressions
de religiositat
que constitueixen
un potencial evangelitzador enorme.
Però l'actitud dels seus companys
era ferma i decidida.
A casa nostra,
ben segur que el Monsen
hauria de fer el Torgó
presentar...
Tarragona missionera.
Una finestra
a la realitat missionera,
oberta des de la delegació
diocesana de missions
i cooperació entre les esglésies.
Déu vos guard.
Fa 50 anys
que les missioneres xaverianes
arribaren a la República Democràtica del Congo.
del dia 1 al 9 de maig,
però passat,
les religioses
de la societat missionera
de Maria,
poblarment conegudes
com a missioneres xaverianes
que treballen
a la República Democràtica del Congo
i a Burundi,
celebraren
el Centre d'Espiritualitat
Amani,
a Bukavu,
la seva assemblea trienal.
Aquesta assemblea
s'ha enmarcat
dins el 50 aniversari
de la presència
de les missioneres
a la regió
dels grans llacs
africans.
Va ser poc
després de la independència
del Congo,
quan les primeres
missioneres xaverianes
arribaren
al Congo.
Les precediren
dos anys abans
els germans
de la congregació
dels missioners
javedians.
Les missioneres
s'instal·laren
a la diòcesi
d'Ovira
i de Bukavu,
a l'est del Congo.
En la seva preocupació
per les necessitats
de la població,
la societat missionera
d'Emparia
es dedica
al camp de la salut,
de la pastoral parroquial
i de l'educació,
particularment
a les llars socials
i a l'alfabetització
de la dona.
Una desena
de congoleses
han entrat
a la congregació
i treballen
al Congo
i també al Xat,
al Camerún,
al Brasil
i a Itàlia.
A la darrera
assemblea
de Bukavu,
les 22 monges
assembleístes
comprovaren
la importància
de la presència
de joves congoleses
per a reviure
la flama
que ensengueren
les primeres
missioneres.
Juntes
agraïren
al Senyor
el do de la missió,
malgrat els molts anys
d'algunes d'elles.
Totes
renovaren
el compromís
de compartir
el camí
amb el poble
del Congo
i de Burundi.
Pensen
donar prioritat
a la reconciliació,
la justícia
i la pau
i a la formació
de les consciències
per a fer front
als desafiaments
locals
de la pobresa,
de la joventut
i de la família.
Si ens trasladem
a la Índia,
ens trobem
amb una bona nova,
molt gran
per a aquelles esglésies,
com és
l'ordenació
de sis preveres
i tres diakes.
Aquestes
ordenacions
es realitzaren
el dia 3 de maig
a la catedral
de Sant Antoni
de Bellari.
A la cerimònia
hi existiren
gran quantitat
de preveres
religiosos
i religioses
i fidels laics,
el que fa
un motiu
de gran alegria
per a una diòcesi
en la qual
amb prou feines
la població
catòlica
és del 0,6%.
Aquests
sis preveres
s'uniran
al servei
dels altres
58 germans
preveres
que té
la diòcesi.
Monsenyor
Enri de Sousa,
qui presidi
les ordenacions,
recordar
els nous preveres
que han de promoure
la dignitat
de tota la persona
humana,
especialment
de la dona
i els nens
i a tots els marginats.
Els deia
és precís
que els sacerdots
tirin per terra
les muralles
del sistema
de castes,
del sectarisme
lingüístic
i dels
particularismes
curts de vista.
Adéu-siau.
i si
per un costat,
com dèiem abans,
el futbol
pot ser
una eina
d'evangelització,
resulta
que la FIFA
està contra
la llibertat
religiosa.
El seu president,
Josef Blatter,
ha sentenciat
qualsevol
manifestació
religiosa
ha de quedar
fora del futbol,
de manera
que els jugadors
no podran
ni ensenyar
ni mostrar
la seva fe
en la samarreta.
Així de clar,
Déu
exclòs
dels mundials.
El disculp
al seu portaveu,
Andreas Herren,
és per no incitar
a la violència,
però quan hi ha hagut
violència
en els estadis
per símbols religiosos,
quina és la veritable
causa
d'aquesta imposició
de la FIFA
contra els creients,
ja siguin cristians,
musulmans
o budistes?
La contradicció
està servida
i sectors cristians
no catòlics
del Brasil
pregunten
per què
se sanciona
mostrar la fe
i en canvi
la FIFA
no prohibeix
per exemple
la publicitat
d'empreses
que utilitzen
mà d'obres clave?
Hi ha qui diu
que permetre
aquests signes
religiosos,
fonamentalment
cristians,
atemptaria
contra la laïcitat.
Però,
abans de seguir,
escoltem
la reflexió
setmanal
de mossèn
Javier Roig
sobre la pregària.
L'herba
s'asseca
i la flor
esmarceix,
però la paraula
del nostre Déu
dura per sempre.
Si volem
que la nostra pregària
no esdevingui monòleg
sinó diàleg,
serà bo
que agafem
l'hàbit
de pregar
en fragments
de la Bíblia,
obrir el llibre,
buscar,
per exemple,
un fragment curt
d'algun Evangeli
o un salm
o qualsevol text
que ens agradi
i llegir-lo
amb aquella atenció
i amb aquell amor
en què llegim
els correus
que ens envien
aquelles persones
que ens estimen.
L'anem llegint
una,
dues,
tres vegades,
tot assaborint
el text,
imaginant-nos
que nosaltres
som dins del text,
tal i com recomana
de fer
Sant Ignasi
de l'Uiola
i buscant
aquella frase
o potser només
serà una paraula
que ens crida
l'atenció,
que ens interpel·la,
tot demanant
a Déu
que em faci veure
què em vol dir
a través d'aquell text
i que és allò
que jo n'he d'aprendre
per a viure-ho
en el dia a dia.
Parleu,
Senyor,
que el vostre cervell
ens escolta.
Potser Déu,
a través d'aquell text,
ens donarà
consol,
o ànim,
o valentia,
o esperança,
o pau en el cor,
o ganes
d'estimar més,
o ens farà
descobrir quelcom
que hauríem
de millorar
en la nostra vida,
quelcom
que n'hauríem
de demanar perdó.
A vegades
sembla que no ens diu
res la paraula
de Déu.
Tranquils,
no forcem,
no ens posem
nerviosos.
L'important
és que mai
ens hem de desanimar
en aquests moments
en què la pregària
se'ns fa eixuta.
Nosaltres
sempre hem de ser
perseverants,
perquè el fet
d'intentar pregar
ja és pregar
i els ulls
del pare
del cel
té molt
de valor.
Reprenent
el fil
de les nostres
reflexions
d'avui
sobre temes
diversos
i tornant
al de
laïcitat,
convindria
recordar
unes praules
de Monsenyor
Dominic
Manberti,
secretari
de la Santa
Seu
per a les
relacions
amb els
estats,
pronunciades
el passat
dia 20
de juny
a Cuba.
S'ha
d'observar
que encara
que el terme
laïcitat,
tant en el passat
com en el present,
es refereix
sobretot
a la realitat
de l'Estat
i assumeix
no poques vegades
un matís
o excepció
en contraposició
a l'Església
i al cristianisme.
No existiria
si no fos
pel mateix
cristianisme.
En efecte,
sense l'Evangeli
de Crist
no hauria
entrat
en la història
de la humanitat
la distinció
fonamental
entre el que l'home
ha de donar
a Déu
i allò
que déu
el César,
és a dir,
a la societat civil.
I malgrat
que la laïcitat
és invocada
avui
i utilitzada
no poques vegades
per obstaculitzar
la vida
i l'activitat
de l'Església
en la seva realitat
profunda
i positiva,
no s'hauria
ni tan sols
donat
sense el cristianisme.
És el que
ha succeït
també
amb altres valors
que avui
són considerats
típics
de la modernitat
i sovint
invocats
per criticar
l'Església
o,
en general,
la religió
com el respecte
de la dignitat
de la persona,
el dret
a la llibertat,
la igualtat,
etc.
Que són,
en gran part,
fruit de la profunda
influència
de l'Evangeli
en diverses cultures,
tot i que,
més tard,
van ser separats
i fins i tot
contraposats
els seus orígens
cristians.
No voldríem
acabar aquestes
reflexions
sense esmentar
novament
una frase
de Monsenyor
Manberti,
el canceller
i Vaticà.
La manca
d'una subordinació
de la laïcitat
en relació
al ple respecte
de la llibertat
religiosa
constitueix
per aquesta última
una possible
i també real
amenaça.
En aquest cas,
paradoxalment,
l'Estat passa
a ser un estat
confessional
i només
autènticament
laic
perquè faria
de la laïcitat
el seu valor
suprem,
la ideologia
determinant,
justament
una mena
de religió
fins i tot
amb els seus
ritus
i litúrgies
civils.
Com hem dit
en començar
el programa
d'avui,
aquest diumenge
s'escau
el 13è diumenge
del temps ordinari
o de durant l'any.
Tot seguit,
els oferim
la dramatització
de l'Evangeli
de la missa
del diumenge
a càrrec
de l'Associació
Bíblica de Catalunya.
Es tracta
d'una perícopa
de l'Evangeli
segons Sant Lluc,
concretament
dels versets
51 al 62
del capítol 9.
Després
escoltarem
el comentari
de mossèn Joan Magí
sobre les lectures
de la missa
dominical.
Quan es complien
els dies
en què Jesús
havia de ser
endut al cel,
resolgué
de fer camí
cap a Jerusalén.
Va enviar
missatgers
davant seu
i ells,
tot caminant,
entraran
en un poble
de samaritans
per preparar
la seva arribada.
Però no els van acollir
perquè ell
s'encaminava
a Jerusalén.
En veure-ho,
els deixebles
Jaume i Joan
van dir-li
Senyor,
vols que diguem
que baixi foc
del cel
i els consumeixi?
Però Jesús
es va girar
i els renyar.
I se n'anaren
en un altre poble.
Mentre fèiem camí,
un li digué
et seguiré
arreu on vagis.
Jesús
li respongué
Les guineus
tenen
caos
i els ocells
nius,
però el fill
de l'home
no té
on reposar
el cap.
A un altre
li digué
Segueix-me.
Ell
respongué
Senyor,
deixa-me anar
primer
a enterrar
el meu pare.
Jesús
li contestà
Deixa que els morts
enterrin els seus morts.
Tu vés
i anuncia
el regne de Déu.
Un altre
li digué
Et seguiré,
senyor,
però primer
deixa-me anar
a dir adéu
els de casa meva.
Jesús
li va respondre
Ningú
que mira enrere
quan ja té
la mà a l'arada
no és bo
per al regne de Déu.
La Bona Nova
Comentaris sobre
les lectures
dominicals
a càrrec
de mossèn
Joan Magí
El dia 27 de juny
ens trobem
en el domenatge 13
dels anomenars
durant l'any.
Seguim
i ensenyem
el camí
que dur la vida.
Avui,
a la primera lectura,
trobem
Elias i Eliseu,
profetes de Déu,
que ensenyen
el camí
de la vida.
Homes de fe
que la viuen
i la comuniquen
als altres
perquè també
la puguin gaudir
i comunicar
de paraula
i amb fets
avalats
i reforçats
per la pròpia
experiència
de l'ajuda
de Déu.
Nosaltres
també hem entrat
al coneixement
de la fe
per l'ensenyament
rebut dels altres.
Cadascú sap
els qui
han pres part
en aquest camí
d'ensenyament
i ensinistrament.
Déu
dona aquesta gràcia
a tothom.
L'alegria
de descobrir
i comunicar
de paraula
i amb la vida
l'experiència
de la seva amistat
en la nostra amistat.
Déu ha posat
la font
en la família.
El salmista
viu
i canta
entusiasmat
aquesta realitat
i reconeix
el do
de l'ensenyament
del camí
que dur la vida.
La vida
de la gràcia
de Crist,
ocia,
de la seva alegria
de fill de Déu.
Una alegria
que ens ofereix
perquè la visquem
nosaltres.
Una gràcia,
una alegria
que ens fa lliures.
Ens ensenya
a caminar
amb el coneixement
i la força
de l'esperit sant.
Ens ensenya
a no deixar-nos
despistar
per flamarades
de focs
artificials.
Ens ensenya
a no deixar-nos
sotmetre
als jous
i subtils
jocs legals
dels que se serveixen
dels altres
per a satisfer
el que només
són desig
terrenals,
fins i tot
disfressats
de pietat.
Jesucrist
ha destruït
totes les barreres
que ens puguin
separar
i ens ha donat
la llibertat
de presentar-nos
a gaudir
tots plegats
la intimitat
de Déu,
Pare,
Fill
i Esperit Sant.
Jesús
ensenya
que totes les persones
som importants
i trobarem
el goig de la vida
en el servei
als altres.
Dins la nostra comunió
amb Déu
no hi ha categories
de superioritat.
Dins la nostra comunió
amb Déu
no importa
seure a la dreta
o a l'esquerra,
al davant
o al darrere,
al setial
o a peu pla.
Tots tenim
la plenitud
de vida
que Déu
ens ha donat
amb la diversitat
de riquesa
que ell distribueix
a tots
per amor
i de cara
a la comunió
que és
la seva vida.
La gaudirem
si ens acceptem
i ens valorem
en la mesura
de la presència
i amor
de Déu
que a tots
ens correspon.
I això
és tot per avui,
amics i amigues
uïdors.
Ens acomiadem
fins al proper diumenge
que serà,
si Déu vol,
el 4 de juliol.
Fins aleshores,
feliç setmana a tothom!
Feliç setmana a tothom!
Feliç setmana a tothom!
Feliç setmana a tothom!
Feliç setmana a tothom!
Feliç setmana a tothom!
Feliç!
Feliç setmana a tothom!
Feliç setmana a tothom!
Feliç setmana a tothom!
Di sí Convert Amor
Mepchat.
Feliç setmana-バi!
Feliç setmana a tothom!
Feliç setmana a tothom!
Feliç setmana a tothom!
Feliç setmana-ublis!
Feliç setmana a tothom!
Mostra!
Iachets pet önem
over.
Feliç setmana a treinat
a tothom!
Iachets epipotol!
Viç Indexưope
séric tapa!