Fins demà!
Fins demà!
Exactament, divulgació culinària.
Culinària, sí?
Mandarines del Baix Ebre, més concretament de Vítem.
De Vítem.
Les millors mandarines del món.
Al costat de los rios vida?
Allí està.
Sí?
Sí.
Molt bé, les millors mandarines del món, ja ho sabeu.
Benvinguts al No en Vinguis amb Històries.
No en Vinguis amb Històries.
Aquesta setmana...
Iniciem el nostre programa amb una efemèride que ens portarà a l'any, Manel?
1933.
1933.
Hi ha un senyor que segurament no minxava mandarines.
Segurament.
El mateix dia, també, que avui 29 d'octubre, que s'inaugurava a Barcelona el funicular del Tibidabo, el primer d'Espanya.
Clar, la meva efemèride és una mica més tràgica, més trista.
No, sí, però bueno, jo és que em feia gràcia dir-la.
Una segona part d'un monogràfic que vam iniciar la setmana passada sobre la vida i mort d'Elvis Presley.
Avui tractarem el període que va des del seu naixement, la setmana passada vam parlar del context històric,
des del seu naixement, 1935, fins l'any en què li va tocar fer una cosa que avui en dia el jovent no fa, l'any 1958.
Molt bé, la Sílvia amb un gest al front, ja ho ha dit tot pla.
Els nostres oients, alguns, els més gestos, ja sabran de què parlem.
Els altres, segurament no.
Continuarem amb avui fa 100 anys a la ciutat de Tarragona,
continuarem amb curiositats dedicades a una fotografia molt innocent
i continuarem amb notícies, al document, si tenim espai, sí, tindrem el document
i alguna cosa més. Anem per feina perquè això només durà 30 minuts.
29 d'octubre de l'any 1933.
Se va fundar a Madrid la falange espanyola.
Home, a mi m'agradava més la que jo havia portat així.
La del funicular.
Sí, en 1901 s'inaugurava a Barcelona el funicular del Tibidabo, el primer d'Espanya.
Ja la vaig veure.
I el primer de Catalunya, clar.
La falange, la falange.
Ja.
Bueno, també forma part de la història, no us vulgueu, no?
Sí, sí.
Segur que consumíem mandarines de vítem, també.
No ho crec.
No ho creus.
L'acte fundacional de falange espanyola va ser al Teatre de la Comèdia de Madrid.
Quina gràcia.
També té gràcia.
Sí, sí.
Tragic comèdia.
José Antonio Primo de Rivera, per Julio Ruiz de Alda, famós per haver participat
a la travessia del Plus Ultra, i Alfonso García, Val de Casas.
S'hi van reunir tot tipus de fauna dretana del moment.
Tradicionalistes, membres de la Unió Patriòtica, monàrquics, militars, etc.
Aquest nou moviment, basat en els moviments feixistes que estaven escampats en aquella època
arreu d'Europa, basava el seu diari en quatre punts essencials.
L'antiliberalisme, l'antimarxisme, el nacionalisme i el totalitarisme.
A veure, el primer, un?
Antiliberalisme.
Dos?
Antimarxisme.
Tres?
Nacionalisme.
No era el Michael Jackson?
No.
No, vale.
I quatre?
Totalitarisme.
Molt bé.
Mostrant ser disposada a destruir, mitjançant la violència, l'estat de dret.
En el discurs fundacional, Tomés Calvor, el que va dir el senyor José Antonio,
que va afirmar que no hi ha més dialèctica admissible que la dialèctica de los punyos
i de las pistoles cuando se ofende a la justicia o a la pàtria.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
A la matinada del 8 de gener de 1935 hi havia alguna cosa que no funcionava gaire bé
a la casa de Vernon i Gladys Presley.
Ella, Gladys, estava de part i les coses s'havien complicat una miqueta.
A les 4 de la matinada, el menys i la matrona mostraven una cara de preocupació.
El primogènit de la jove parella havia nascut mort.
La tragèdia semblava que estava servida, però algú estava encara per arribar.
35 minuts més tard, Gladys donava llum a un nou bebè.
Bé, segurament ella mai va arribar a pensar que aquell nen en aquell moment
borraria, nascut per borrar la tristesa que li havia provocat la mort del primer nen,
doncs aquell nen estava convertit, destinat a convertir-se en una gran estrella del rock.
S'anomenaria Elvis Aaron Presley.
If you find your sweet heart in the arms of a friend,
That's when your heartaches begin
La infantesa del petit va transcorrer a la població de Tupelo,
Manel, no facis bromes, al Mississippi,
i va ser de tot menys tranquil·la.
A la sobreprotecció de la seva mare, que després, hàbit normal,
després de la mort de, digues, perdonat.
Com els oriuns de Tupelo, com serien Tupelo en llistes?
És possible, no ho sé.
Tupelinics?
Podríem fer un viatge al Mississippi i descobrir-ho.
Déu-n'hi-do, Tupelo també.
Molt bé.
A la protecció, a la sobreprotecció de la seva mare,
després de la mort del primer bebè,
doncs fet normal,
que la mare, doncs, protegís o sobreprotegís el seu fill Elvis,
es va unir a l'edifici conjuntura econòmica
de la qual vam parlar la setmana passada.
Vernon, poques, sovint, doncs, estava a l'atur,
poques vegades mantenia una feina estable,
i, a més a més, la seva facilitat per ficar-se en problemes
semblava ser que era sorprenent.
Va arribar, inclús, a complir una condemna de nou mesos a la presó
per manipular un xec i afegir-hi un cero
a la quantitat que anava a cobrar per la venda d'un porc.
L'estància a la presó el va convertir en motiu de vergonya
per tota la família,
circumstància que Elvis mai va superar.
A més a més, l'absència paterna va empènyer a Gladys
a apropar-se encara molt més al petit Elvis,
fet que ara s'encadenava amb una relació bastant estreta
i, inclús, podríem dir, malaltissa entre la mare i el fill.
La situació va millorar amb la mudança dels Presley
cap a Memphis, a Tennessee, l'any 1948.
Elvis ja tenia 13 anys, vivia en una casa habilitada
pels serveis socials prop del barri dels Negres
i anava al col·legi dels Blancs.
Per aquella època, la solidaritat nord-americana encara estava segregada,
però el jove Elvis va aprendre que la diferència
no estava en la raça, sinó en els diners.
De fet, entre la seva música preferida es trobava
trobar amb diferents estils, com el country, el hillbilly,
el blues o el gospel, és a dir, música de blancs
i també música de negres.
No existien diferències racials entre les notes,
però sí existien diferències de classe.
Els nois i noies de bona família
escoltaven balades com les interpretades per Frank Sinatra
o Doris Day i no ritmes fets per al poble.
La revolució del rock encara havia d'arribar.
A ell, a Elvis, però li agradava escoltar
el seu tocadiscos a mítics bluesmen,
com Moody Waters, Arthur Big Boy Crudrup o Sleepy John.
Música que, com va assenyalar Bobby Ann Mason
al seu llibre Elvis Presley,
reflexava un sentiment d'urgència,
una complexa tensió entre contenció i alliberament,
entre tabú i desig.
En fi, tota una via d'expressió perfecta,
una via de fugida per un adolescent solitari
en plena explosió hormonal
i que buscava la seva identitat.
Amb 16 anys, encara a l'institut,
Elvis va començar a aportar també diners
a l'economia familiar.
A l'estiu de 1953,
es va graduar i una setmana més tard,
va començar a treballar com a camioner
a la companyia Crown Electric,
amb un sou de 42,51 dòlars a la setmana.
Un dissabte al mes,
no un dissabte al mes,
un dissabte al mes d'agost,
Elvis va passar amb el seu camió
per davant del Memphis Recording Service,
on hi havia un cartell que deia el següent,
gravem el que sigui, on sigui i quan sigui.
Ha tret per aquest eslògan i,
armat, amb la seva guitarra va decidir entrar
i gravar un parell de cançons
com a regal d'aniversari per la seva mare,
tot pel mòdic preu de 4 dòlars.
El resultat va ser un vinil
en el que van aparèixer My Happiness
o el tema que ha obert aquest monogràfic.
That's when your heritage begins.
Elvis va tornar allí,
als estudis,
un altre cop l'any 1954.
En aquella ocasió,
Sant Phillips,
el propietari del local
i també de la Sun Records,
estava buscant un cantant
per enregistrar el tema Without You.
La gravació no va funcionar,
però Sant Phillips
va saber veure amb Elvis
quelcom especial.
Va fer una trucada
o va fer cridar
el seu amic i guitarrista
Scott Moore
i li va demanar
que es reunísse amb ell
per assegir algunes cançons.
Moore recorda
l'arribada d'Elvis
a casa seva
de la següent forma.
Va arribar vestit
amb una camisa
i uns pantalons roses.
La meva dona,
al veure'l,
el va voler fer fora de casa.
Vam estar cantant
algunes cançons
Country
de Hank Snow
i Marty Robbins
i també
alguna cosa
de Riemann Blues.
Més tard,
es va presentar
Bill Black
que vivia
a prop de casa seva.
Ja us podeu imaginar
un jove Elvis
vestit de pantera rosa
intentant convertir-se
en el que seria
tota una estrella
del rock.
El 5 de juliol
del 54,
1954,
després d'una llarga
sessió
d'enregistrament
en la que
no traien res
bo,
el trio
Bill Black,
no,
Sam Phillips,
no,
Scott Moore
i Elvis Presley
va començar
a improvisar
amb una cançó,
es deia
That's All Right,
un tema
d'Arthur Big Boy
Crudrup.
El resultat
va ser
una cosa irreverent
per la seva època,
contagiosa i arriesgada,
diem per la seva època,
perquè avui en dia
escoltem
i la veritat
no.
Tenim en compte
que per aquí
per els anys 50
la música suau,
tranquil·leta,
franci natra,
era l'ídol
de les jovenetes,
doncs era molt més arriscat
el That's All Right Mama
que qualsevol altra
cançó melòdica.
Un tema
que no pertinia
ni a un
ni a un altre gènere
i que no,
i que
inclús es podia ballar.
Tot un èxit.
Sam Phillips
no s'ho va pensar
dues vegades
i va portar
la cançó a la ràdio.
Deu i Phillips,
un disc jockey blanc
que habitualment
punxava música
racial,
és a dir,
música de negres,
blues, gospel,
ritme en blues,
etcètera,
va ser el responsable
que aquell dia
milers d'oients
escoltessin
el seu programa
de ràdio,
un programa
que portava
per títol,
per nom,
Red Hot and Blue,
el primer gran èxit
d'Elvis.
Aquella nit
no van deixar
de sonar els telèfons
de l'emissora de ràdio.
Tot el món
volia tornar
a escoltar
la contagiosa
melodia
de That's All Right Mama.
El 19 de juliol
de 1954,
a les 9 del matí,
una noia de 15 anys
anomenada
Eldin Beard
es convertia en la primera persona
en comprar un disc d'Elvis.
A partir d'aquell moment,
els fets
que el portarien a la fama
començarien a succeir-se
d'una forma vertiginosa
i segurament,
gràcies a això degut
a aquest vertigen,
també es produirien
fets importants
en l'auge
i la caiguda
del mite,
de la icona del segle XX.
El 10 d'agost de 1954,
Elvis actuava
a l'Oberton Park Shell
i creava
la seva marca
d'identitat.
Un moviment pèlvic
entre tic nerviós
i tic nerviós
es va convertir
en un moviment rítmic
i sensual
en capacitat
per embogir
a multituds
i multituds
de fans
en plena explosió hormonal.
Un any més tard,
també a l'agost,
va començar a treballar
amb ell
el que seria
el seu mànager
durant la resta
de la seva vida,
el coronel Parker.
Tot just després,
Elvis firmava
un contracte
amb RCA,
la discogràfica RCA,
després que la companyia
pagués
a 100 rècords
35.000 dòlars,
que per l'època
eren molts diners.
Si recordem
que 4 anys demà
ens guanyava
40 euros a la setmana.
Sí,
42 euros a la setmana,
doncs...
L'any 1956
llançava al mercat
el seu primer àlbum,
Elvis Presley,
un disc
que tot i
tot i tenir
doncs el rebuig
dels caps
de la companyia RCA,
va aconseguir
amb rapidesa
el número 1
i es va convertir
en el primer de la RCA
en guanyar
un milió de dòlars.
És a dir,
les perspectives
de negoci
dels capos
de la RCA
en un principi
no eren massa bones.
Elvis havia tocat sostre,
tenia el món
als seus peus,
les noies
als seus peus
i milers de dòlars
també als seus peus.
Donava molt de parlar
coses bones,
coses dolentes
i no parava
d'encadenar èxits,
com per exemple
aquest Blue Moon
que sentim de fons.
Altres èxits
de l'època
també van ser
Love You Because,
Money Honey,
Herbreak Hotel,
amb el que va aconseguir
el seu primer
disc d'or
o Hound Dog.
El coronel Parker
li havia preparat
a més a més
el gran sal
a la pantalla
i entre els anys
56 i 57
va protagonitzar
els musicals
que no sé si recordeu
hi va haver una època
que a TV1
quan només hi havia
un sol canal
de la televisió
hi va haver una època
que sempre feien
pel·lícules musicals
del vist
com per exemple
Love Me Tenders,
Jailhouse Rock
o Loving You.
La recordeu o no?
No m'han agradat mai
els musicals
si vols dir que la veritat.
No, i del vist
menys segurament.
El típic rol
de nen guapo
cantant, etcètera, etcètera.
També va conquerir
la petita pantalla.
La seva actuació
en el programa
d'Ed Sullivan
és una de les més recordades
per joves
d'aquella època
que avui en dia
són roquers
de renom mundial
com per exemple
Bruce Springsteen.
Tot el que tocava
ho convertia a mort.
Estem encara
a l'any 56
o 56-57.
Era el rei,
ell ho sabia
i podia permetre's
de tot.
Sortia a moltes noies,
comprar cotxes
dels seus amics,
comprar una mansió
en la que viure
amb els seus pares,
Graceland,
però
estava a punt
de succeir
un fet inesperat
i que ell
segurament
i tampoc
el seu mànager
ni la seva discogràfica
havien previst
i que
hi havia la possibilitat
que frenés
el seu
ascens meteòric
cap a la fama.
L'any 1958
Elvis
va ser convocat
per complir
el servei militar
a Alemanya,
no a qualsevol lloc,
a Alemanya,
en l'Europa
de la postguerra.
Doncs Elvis
feia les maletes
i
a fer l'Emili.
El pobre Elvis
segurament
se li va enfonsar
el món
quan estava
al cel
amb tot l'èxit
i amb tota la fama,
però bé,
l'any 1958
molt afectat,
doncs,
no s'ho podia creure,
però li va tocar
anar a fer la mil.
La propera setmana
ens dedicarem
des de l'any 1958
fins a l'any 1977,
data de la seva mort
i de l'inici
del punk.
i de l'animent
Wollin'
through a party
in the county jail
The prison band
was there
and they began
to wave
The band was jumpin'
and they bereits
began to swing
You should've heard
there was locked-out
jailberg sing
Let it rock
Everybody let it rock
Everybody knows
their power
Children's
to the jail
I'd rock
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

I una notícia una mica més distesa.
Perquè vivim enganyats pels mitjans de comunicació.
Trobes, Jordi?
I tant.
Un dia en parlarem.
Diu el següent.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La excursión en la que prometen concurrir el gran número de ciclistas será dirigida por el capitán de excursiones Don Juan Gras.
O sigui que veiem les fites que hi havia o les activitats deportives que hi havíem fa sentany.
En unes bicicletes que no són com les d'avui en dia, però Déu-n'hi-do.
Velocípedos.
Velocípedos.
Sí, sí.
El pedal?
El pedal.
Seria el club ciclista d'aquí Tarragona.
Sí, sí.
Avui en dia hi ha molts joves que també se dediquen a agafar pedals.
Agafar pedals, sí, un altre tipus de pedals.
I una notícia d'una gairebé tragèdia que va haver-hi.
Diu el tren Correo procedente de València, que llega a les 4 i 16 de la madrugada,
corrió a entallar algunos riesgos, pues al atravesar un barranco cerca de la estación de Chilches,
hizo-lo con agua sobre la vía.
Iba con la debida precaución para evitar que se apagasse el fuego de la locomotora.
El convoy veía ese atestado de viajeros.
En aquellos momentos caía un copiosísimo aguacero en aquella zona de la cercana provincia.
Uy, desgracia, el Chilches.
Feia 3 anys que s'havia afonat un pont, també que havien hagut desenes de morts aquí una mica més a Vall de Cambrils.
O sigui que està a punt d'haver-hi una tragedia, però...
Per això, aquí a Tarragona no, perquè està fent de Chilches...
Venim, és el tren que Chilches és país valencià, el tren que pujava de València.
De València. Curiós, curiós.
Tenim patrocinador.
Sí, claro, com sempre.
Sí, uau.
Doncs vingue, anem al patrocinador, sí?
Clar.
Mediana de Aragón, el mejor purgante, el más suave, el más económico, no irrita jamás.
Caja ideal, dosis de 25 gramos.
Toda familia debe tener mediana de Aragón.
Estas sales son genuinamente naturales
y se obtienen por evaporación espontánea de las aguas de Mediana de Aragón.
Veas el prospecto incluido en la caja.
Precio, un real cada caja, de venta en farmacias y droguerías.
Mediana de Aragón, patrocina al Nonvinguis Amistàries.
No en vinguis amb històries. Curiositats.
I les curiositats d'avui parlem d'adulteris històrics i fotos innocents.
I no penseu malament.
Adulteris.
A veure, qui manava a Espanya l'any 40?
El senyor Paco.
El senyor Paco.
Qui donava molts mal de caps a Europa als anys 40?
El senyor Adolfo.
Adolfo, el senyor Adolfo.
Doncs parlem del senyor Adolfo i del senyor Paco.
I parlem d'adulteris, però parlem de fotografies innocents.
El 23 d'octubre de 1940, l'agència espanyola EFE distribuïa un reportatge fotogràfic d'un moment interessant de la postguerra espanyola.
La reunió a Endaia del dictador espanyol Francisco Franco amb el canciller alemany Adolf Hitler.
en una trobada que va ser tensa, de la que bàsicament es va treure la conclusió que Espanya no tenia ni mitjans ni res per ficar-se amb aliança amb Alemanya.
Que no podia aportar res.
No podia aportar res, encara que després aquí es va vendre una altra cosa.
Va vendre una altra imatge que no havia volgut, etcètera, etcètera.
Però no, Hitler li va dir, no, no, seràs tota una càrrega.
Sí, van començar malament que van arribar a tres quarts d'hora tard.
Sí, però en aquestes fotografies, tot i que va ser una trobada tensa, el govern espanyol va voler transmetre una imatge de normalitat.
Així que es van realitzar alguns retocs.
El fet aquest de realitzar retocs a les fotografies, sobretot en fotografies que els mateixos protagonistes saben que tenen un fort impacte històric o propagandístic, no és nou tampoc d'aquesta època.
En una de les fotografies, per exemple, es va canviar la cara de Franco per evitar que els seus ulls tancats sortia passejant per l'andana d'Endaya amb els ulls tancats al costat de Hitler.
Amb una altra imatge de la mateixa data es va enganxar, literalment, a la parella de dirigents sobre el fons del tren.
Clar que, ja que estaven, ja que es feien trampes, ja que aquestes fotos deixaven així nocents, es van fer un parell d'arreglos més.
I això que no hi havia al Photoshop.
Es va fer que el caudillo fos una miqueta més alt, perquè al costat de Hitler es veia una mica barrofet.
I es va canviar la llum de l'àguila, ai, la creu de l'àguila que portava Franco per la medalla militar espanyola.
I és que des del seu naixement, fa aproximadament dos segles, la fotografia va perdre la seva innocència i va quedar sotmesa ja des dels seus inicis a la manipulació.
Molts enrostres van ser borrats amb afany polític, ja que parlem de borrar o modificar enrostres.
Bé, ho diré després.
Molts enrostres van quedar borrats per afany polític, però també la coqueteria, o l'estat més mono o més mona, també ha jugat un paper important en l'adulteració històrica.
I això segurament ho podrem veure ara amb els cartells amb tots els candidats a president de la Generalitat.
Que no tenen ni una ruga.
Sí, que no tenen ni una ruga i tots han perdut com a mínim 20 anys.
Doncs bé, fotos, innocents, interrogant.
La setmana passada deixàvem al Calais una notícia que parlava de l'ADN d'un rei guillotinat.
I és que una calabassa, propietat d'una família aristocràtica de Bolònia, a Itàlia, podria ser l'última depositària de la sang real de Lluís XVI,
guillotinat públicament a París l'any 1793, segons una anàlisi realitzat per un equip d'investigadors espanyols.
Els científics han determinat que les taques conservades a l'interior d'aquest objecte singular, la carbassa,
són compatibles amb els trets del monarca.
Per encàrrec del col·leccionista privat que conservava aquest objecte a la carbassa,
i que, tot s'ha de dir, és una peça de col·leccionisme bastant cara, perquè està tota gravada,
els investigadors es van posar manys a l'obra.
Primer van determinar que les taques marrons eren en efecte sang humana,
possiblement restes d'un mocador desintegrat.
I després van localitzar en elles mostres d'ADN,
i per, doncs, a poc a poc anar sapiguent a veure de qui pot pertànyer.
Segons les cròniques de l'època, van ser molts els ciutadans que es van apropar a la guillotina a París
a mullar els seus mocadors a la sang del monarca decapitat,
amb la finalitat de guardar un record d'aquell moment històric.
Un d'aquests mocadors sembla ser que va acabar dins d'aquesta carbassa,
i sembla ser que conté l'ADN de Lluïs XVI.
Esperem que a ningú se li ocorreixi com l'Spielberg va fer amb el dinosaure,
a esclonar un monarca despòtic i cruel, però bé.
I del rei de França a Lima, a Perú,
ja que allí, a la mateixa capital del Perú,
han trobat una tomba intacta a la nomenada Huaca Pucllana.
Les huaques són unes grans plataformes construïdes en totxanes,
col·locades en posició vertical, així perquè aguanten millor els terratrèmols.
I són també freqüents les tombes.
De fet, aquí se n'havien trobat 62 en aquesta huaca,
però totes saquejades.
La que s'ha trobat ara està, com dic, intacta.
I és una gran cistella fabricada amb joncs,
i a dintre, encara no s'ha obert,
segurament hi ha apareixerà cadàver mumificat
i en posició de cuclilles, com se diu cuclilles en català?
Cuclilles.
De cuclilles d'una dona, possiblement una mestra teixidora,
ja que al voltant s'han trobat drets de teixits,
de fils, d'agulles, etcètera.
i que pertany a la cultura huari,
amb una antiguitat d'uns 1.250 anys.
És una llàstima, però segur que la majoria de tombes,
doncs, els saquejadors, els buscadors de tresors les obren.
Això a Sud-Àfrica.
Això a Perú.
Ah, val, com que veiem, huaca.
Huari, la cultura huari, huari, huari, huari.
Molt bé, molt bé.
Hem arribat al punt i final del No Miquis a Mi Històries.
Avui era el programa, el programa número 5 de la setena temporada.
Avui, 29 d'octubre.
Si ens estàs escoltant i no és 29 d'octubre,
és que és diumenge.
Que no sé en què cau, diumenge,
però el programa torna...
Torna la nit de les ànimes.
Ah, molt bé.
Doncs sí, sí.
Doncs sí, això.
No sé què anava a dir, però adeu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-a- Invyi-a-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Aréu-siau.
Arékú-siau.