Fins demà!
Benvinguts una setmana més al No en vinguis amb històries,
al programa de divulgació històrica
que des del 96.7
de l'AFM, des de Tarragona Ràdio.
Jordi, s'entra.
Cada dimarts, molt bé, aquí s'entro.
Cada dimarts,
aquí, en aquest dial.
És que ara m'has despistat.
Jo anava ja amb la directa i tu estàs
prenent el futbol i m'has estat despistant.
Darrers segons de la primera part
del Barça, anem empatant, però bé,
què li farem? Aquí comença el No en vinguis amb històries.
Anem per feina.
No en vinguis amb històries.
Aquesta setmana...
I des del nostre turó particular
tenim una dedicatòria.
Avui, suposadament,
entre grans cometes, tindrem
algun oient, a la millor.
Sí, a partir d'ara, que ha acabat la primera part del Barça, sí.
Suposo que ara pujarà l'audiència un 300%,
o sigui que tindrem tres oients.
està molt bé, dedicatòria per a la gent de la Montanyeta,
del taller Gresol de la Montanyeta,
del Centre de Paràlisi Cerebral,
i especialment per a l'Eva,
que m'ha promès que avui m'ho escoltaria.
O sigui, avui, possiblement, tindrem una oient...
Que és del Madrid?
A Reus, sí.
Ah, no m'estrania que ens escolti.
Anem bé.
També ens escolta la Sílvia García,
la nostra control tècnic,
que creiem que també és del Madrid.
Però bé, sí, diu que sí.
A veure...
Per on anàvem?
Això és una sintonia de sumari.
Molt bé, sumari.
Dos efemèlides que ens porten l'any 1871
i l'altre 1893.
Estem al segle XIX.
Després un monogràfic, segona part,
sobre el sexe a l'antiguitat,
amb noves cites que el Manel m'ha portat aquí,
subratllades en negre.
Espero que no siguin tan fortes com les de la setmana passada.
Us són més, Jordi.
Oh, sí, mare de Déu.
Prepara't.
Vull interpretació, a més a més, eh, quan ho diguis.
No, em nego.
Després, avui fa...
No, curiositats.
Avui fa 100 anys de Tarragona,
amb patrocinador inclòs.
La Sílvia es posa les mans al cap com dient
no estan centrats avui.
Notícies.
I 30 minuts passen volant
i nosaltres anem per feina,
però si no perdrem el temps.
Anem per feina.
Tal dia com avui de l'any 1871,
els Estats Units d'Amèrica suprimia per llei
l'associació secreta Ku Klux Klan, el KKK,
una societat secreta nord-americana
que el nom...
El Ku Klux Klan és el nom que han adoptat
diverses organitzacions dels Estats Units
que han predicat la supremacia de la raça blanca,
l'antisemitisme, el racisme, l'anticatolicisme,
l'anticomunisme, l'homofòbia i el nativisme.
I, per dur a terme les seves polítiques,
sovint utilitzaven la violència, el terrorisme
i actes intimidatoris, com la cremada de creus
i l'opressió a les seves víctimes.
La primera encarnació d'aquest club,
d'aquesta societat secreta,
va ser fundada a finals de l'any 1865
per alguns veterans a l'exèrcit dels Estats Confederats d'Amèrica,
és a dir, del Sud,
que després d'haver perdut la guerra de secessió.
L'organització va adoptar ràpidament mètodes violents
per aconseguir les seves finalitats
i, la veritat, realment va tenir poc èxit també als seus inicis.
El Ku Klux Klan va ser completament dissolt
pel president republicà Ulisses Grant
a través de l'acte de drets civils
de l'any 1871, tal dia com avui,
un 20 d'abril de l'any 1871,
un gran pas per la humanitat,
un acte coneguda com l'acte Ku Klux Klan.
I un altre 20 d'abril també del segle XIX
i d'una organització tan sinistra
un personatge de gaire molt diferent.
I és que, tal dia com avui, de l'any 1893,
avui hauria fet 117 anys,
neixia a Barcelona Joan Miró.
Pintor, escultor, gravador i ceramiste,
Miró va esdevindre un dels artistes més destacats del segle XX.
La seva obra mostra el seu interès
pel subconscient,
per lo infantil
i també una gran estima
a la seva terra.
Una obra influenciada al principi
pel fobisme,
el cubisme o l'expressionisme,
passant després a una pintura plana
amb aires naïfs,
és un bon exemple,
la Masia,
de l'any 1920,
que després va deixar
a l'entrar en contacte amb els surrealistes
i la seva obra va esdevenir més onírica.
Miró, però,
desitjós d'abandonar els mètodes convencionals
de la pintura,
va crear el seu particular llenguatge pictòric,
més enllà de qualsevol isme o tendència,
llenguatge format per figures reduïdes,
els seus quatre trets bàsics,
però amb una força i una vitalitat extraordinàries.
L'any 75,
Miró va crear la Fundació Miró,
a Barcelona,
centre cultural i artístic
per difondre les noves tendències
de l'art contemporani.
Bona part de la seva creació
es pot observar en aquesta pròpia Fundació de Barcelona
o en altres grans centres culturals
com el Museu d'Art Moderne de París
o el MoMA de Nova York.
Va morir als 90 anys
a Palma de Mallorca
el dia de Nadal de l'any 1983.
No envinguis amb històries,
el monogràfic.
I avui continuarem parlant de sexe
Sí, segona part del monogràfic
sexe a l'antiguitat
dos punts Grècia i Roma, no?
Exacte.
Bàsicament clàssica.
Clàssica.
O sigui que avui tindrem sexe i futbol.
Està prou bé.
Va.
Avui acabarem d'explicar...
Ara farem 5 cèntims
del que vam explicar la setmana passada
per si algun oient no va estar atent.
Pensa que tenim 30 minuts de programa, eh?
Sí, tranquil,
que la setmana passada va sobrar...
Entre 12 i 15 minuts de monogràfic.
Vaig...
Mi llanço, mi llanço.
Avui acabem d'explicar
com era el sexe durant l'imperi romà
i l'antiga Grècia,
o sigui, l'antiguitat clàssica.
I és que tothom té una idea
més o menys aproximada
que el sexe en aquest període històric
era molt més liberal
que en els nostres dies.
Això, però,
com vam explicar la setmana passada,
és molt matisable.
És cert que el sexe
no era apreciat
com una cosa pecaminosa
o prohibida,
com pot passar avui en dia.
Però també és cert
que només una part de la població
se'n podia beneficiar
d'aquesta llibertat sexual
i els homes lliures.
Amb això,
no em refereixo al solters,
sinó als ciutadans romans en drets
i a Grècia el mateix.
I si d'aig d'estranger?
Home, si d'aig d'estranger,
i...
És a dir,
com a ciutadà d'Atenes,
és perquè havies transcut Atenes,
però si eres un ciutadà de Troia
vivint Atenes,
què passava?
Doncs si les relacions
entre els dos països
eren bones,
suposo que no passava més.
Entre les dues ciutats.
Entre les dues ciutats.
Si hi havia guerra,
possiblement,
abans d'empel·lar-te
t'hi podien violar uns quants d'Atenes.
És igual.
Pregunta d'on te siguin.
D'acord.
bé.
Doncs bé,
en canvi,
ser dona
ja l'imitava molt més.
Les dones
estaven sotmeses
al seu marit
i el matrimoni
era per a elles
un instrument de repressió sexual.
Tot i que,
com veurem més tard,
a partir del segle I
de la nostra era,
de l'època de l'imperi,
les coses
van canviar una mica
i la dona
va sortir una mica més ben parada.
Sí,
un incís.
Abans de recordar
que a l'antiga Grècia,
el que coneixem avui en dia
com a democràcia,
no era una democràcia real,
encara que diem
que la democràcia
prové d'Atenes i de Grècia,
sinó homes lliures,
ciutadans,
i que els grans esclosos
eren els estrangers,
els matecs,
dones i esclaus.
Exacte.
O sigui,
votava un tant percent
de la població molt petita.
I en la sexualitat
passava més o menys
el mateix,
se'n beneficiaven uns pocs.
Tot i això,
l'accés al plaer sexual
no era contemplat
per a les dones,
en una societat
totalment dominada
pels homes.
Ara bé,
un ciutadà romà
per a qui el matrimoni
no era més que un simple tràmit
burocràtic
amb l'objectiu de procrear.
Podia tenir relacions sexuals
amb qui li vingués
de gust,
de gana.
La infidelitat masculina
era plenament acceptada
sempre i quan fos
amb altres homes,
la homosexualitat
estava acceptada
amb dones
de tots de classe inferior,
esclaus,
esclaves,
prostitutes,
dones o homes
estrangers.
I si el destí
t'havia otorgat
ser esclau,
en el sexe
tenies molt
però no desitjat.
O sigui que l'home
podia fer amb tu
el que li donés
la real gana.
La setmana passada
ho vam deixar estar
quan vam començar
a parlar
de la situació
de la dona.
A l'antiga Grècia
les dones
no van passar mai
de ser simples instruments
per parir
nous ciutadans grecs.
Només això.
A Roma, en canvi,
va haver-hi un canvi.
Durant la república
una dona,
estem parlant
de ciutadans
romanes,
depenia totalment
del seu marit
i no se'n podia
emancipar.
I l'home
preferia
el sexe
plàent
amb altres homes
o amb els prostíbuls
o amb algun esclau
jovenet,
etcètera.
O sigui que
oficialment
a la dona
no li calia tenir
cap tipus
de plaer sexual.
No necessitava,
pensaven.
Per sort,
per a la dona,
però més enllà
de la doctrina oficial
hi havia una certa
doble moral,
com sol passar
quan es parla
de costums socials
a qualsevol època
i l'accés
al plaer sexual
per part de la dona
es donava
però enmascarat.
Tal com ho manifesta
Antonio Poveda,
professor d'Història Antiga
de la Universitat
d'Alacant.
La mujer
que queria
tener sexo
tenía que hacer
un poco
como Dr. Jekyll
y Mr. Hyde.
Algunas podían
prostituirse
ocasionalmente
o frecuentaban
bordeles
para conocer el placer.
Salían a la calle,
se arreglaven
de forma atractiva,
se ponían peluca,
se maquillaban,
cambiaven
de identidad,
había que disimular.
Per tant,
ens trobem davant
d'una societat
que acepta
amb tota normalitat
la infidelitat.
Una,
la masculina,
oberta
i la femenina
més discreta
i amagada
però existent
igualment.
A part,
però,
d'aquesta doble moral
que donava a la dona
una vàlvula
d'escapament sexual,
com hem mencionat abans,
a partir de l'època imperial,
del segle I
de la nostra era,
els drets de la dona
van experimentar
un notable abans.
Per una part,
amb la possibilitat
de divorciar-se
de la seva parella
i, per altra,
per la substitució
del matrimoni tradicional
que sotmetia la dona
a l'autoritat
del seu marit
per un vincle
que la situava
sota l'autoritat
del seu pare
i, quan aquell moria,
la dona tenia dret
a heredar
part del patrimoni,
la part que li correspongués
del patrimoni patern.
Evidentment,
això els donava
una major autonomia,
primer econòmica
i després sexual.
Això els va permetre
gaudir
d'una forma
molt més activa
de l'erotisme
que imperava
entre els homes.
Bon reflex
d'aquest augment
de la capacitat
de la dona
és aquest comentari
del poeta Marcial.
Marcial deia el següent
Me preguntáis
porque no quiero
casarme con una mujer rica?
No quiero ser
la mujer de mi mujer.
Això ho diu tot.
I veiem ara
un altre aspecte
molt important
dins de la sexualitat
clàssica,
l'homosexualitat.
I és que
a la nostra societat
fa relativament pocs anys
que s'accepta
l'homosexualitat
i encara potser
hi ha molts sectors
que l'accepten
entre cometes.
I fins fa poques dècades
era perseguida
fins i tot
en penes de presó.
Durant molts segles
l'homosexualitat
ha estat estigmatitzada
amb l'etiqueta
de ser un fet
pecaminós i antinatural.
Però durant l'època clàssica
era un fet
plenament acceptat.
Fuja a Grècia
on les relacions homosexuals
eren majoritàries
entre homes.
Recordem,
sinó la célebre frase
de l'escritor britànic
Oscar Wilde.
Jo hago lo mismo
que Sócrates.
Que va dir
per justificar
les seves relacions
homosexuals
quan precisament
no van condenar
a presó per això.
De fet,
a Grècia
eren aquestes relacions
les concebides
per donar plaer.
El sexe amb les dones
estava només encaminat
a la procreació.
I amb aquest propòsit
trobem el culte
al cos
i a la bellesa
mitjançant el deport.
Els esports
que es practicaven
sense roba,
recordem-ho.
Fins i tot
Plató afirmava
que l'amor
entre dos homes
era inclús superior
i tenia un component espiritual.
I era freqüent
que la relació
homosexual
formés part
del procés
d'iniciació
dels adolescents
grecs.
En canvi,
un segle més tard,
durant l'època romana,
es pot parlar
d'una absència total
de categories
i etiquetes.
Segons el catedràtic
d'Història de l'Art
de la Universitat de Texas,
John R. Clark,
el que ja vam citar
la setmana passada
i autor del llibre
Sexo en Roma
editat per Océano Ediciones,
diu el següent.
Nuestra concepción
de que un hombre
és heterosexual,
homosexual
o bisexual
no cabria en la mente
d'un ciudadano
de l'antiga Roma.
Per a ell,
l'únic objectiu
era alcanzar
el placer sexual
introduciendo el pene
en una vagina,
en un ano
o en la boca
de qualsevol objectiu
sexual deseat.
Per tant,
a Roma,
l'homosexualitat
era una part més
de la sexualitat
i ningú la qüestionava,
però hi havia
lletra petita.
Atenció,
l'homosexualitat
s'acceptava sempre
i quan fos activa.
Qui adoptava
la forma passiva,
o sigui,
qui rebia,
sempre,
havia de ser,
o sigui,
sempre un membre
d'una classe inferior.
O sigui,
per als romans,
els homosexuals passius
eren considerats
com a infames.
Això ho resobeix
molt bé
una frase
de Seneca.
La passivitat
és un crimen
en un home libre
per nasciment.
En un esclavo
és únicament
el seu deber.
També una altra perla.
O sigui,
que ser esclau
a l'antiga Roma
havia de ser
realment dur.
em tocava el rebre.
Sí,
contínuament.
Una altra realitat
de la sexualitat romana
era la prostitució.
Els prostíbuls
tenien a l'antiga Roma
un paper essencial
com a vàlvula
d'escapament
dels instints primaris,
tal com
ho va descriure
Cato el Vell.
Les prostitutes
de l'imperi romà
pagaven impostos,
havien d'inscriure's
en registres
per a poder dur a terme
la seva activitat
i fins i tot celebraven
el seu propi dia de festa
que era el 23 de desembre.
Només a la capital
de l'imperi
se'n van arribar
a comptabilitzar
unes 30.000.
Els preus
dels seus serveis
eren relativament barats,
l'equivalent
a prendre's una copa
en una taverna.
En aquestes condicions
els bordells
es van convertir
en llocs ideals
per a l'esbarjo
de les classes mitges.
La prostitució, però,
també es podia practicar
al carrer.
De fet,
la paraula prostituta
ve de proestatuere,
que vol dir
estar col·locat al davant
o mostrar-se.
També era freqüent
a les sortides
dels grans espectacles públics,
dels teatres,
dels circs,
dels anfiteatres,
a les termes
o fins i tot
als cementiris
que hi havia
fora les muralles
de les ciutats.
I també existien
prostitutes.
De fet,
les prostitutes romanes
sembla que
es queixaven
de la competència
feroge d'aquests.
De fet,
estaven més ben considerats
i fer-se amb els serveis
d'un noi
que estés prou bé
sortia força més car
que els serveis
d'una prostituta,
dona.
Fins ara
hem vist una societat
amb una visió del sexe
força oberta,
encara que només
fos per a alguns
amb matisos,
però oberta.
Això no vol dir
que no tinguessin
també els seus tabús.
Ja hem comentat
el tabú
en majúscules
del sexe passiu
en les relacions
homosexuals.
L'altre gran tabú,
en teoria també,
perquè a la pràctica
i basant-se
en aquella doble moral
de la que abans
parlàvem,
sí que era practicat,
era el sexe oral.
Entre els romans
existia el concepte
de boca pura.
Tal com afirma Clark,
la boca era el símbol
de la responsabilitat
i deure social.
A més,
mitjançant la boca
es feien discursos
i l'art de l'oratòria
estava molt considerat
en l'antiga Roma.
Per tant,
el sexe oral
era vist
com una mena
de profanació
de la boca
i se'l considerava,
en teoria,
torno a repetir,
com una cosa
lletja,
bruta.
La fel·lació
podia ser practicada
per una esclava
o prostituta,
però mai
per un ciutadà romà.
I si la fel·lació
estava mal vista,
el conilingus,
encara molt pitjor,
ja que era inconcebible
que l'home romà
es rebaixés
per donar
plaer a la dona.
I bé,
què va passar?
Doncs que,
avançant amb el temps,
a partir del segle IV
es va anar imposant
una religió nova,
el cristianisme,
i aquells costums
relaxats
sobre el sexe
van començar a variar,
van començar
a canviar.
I l'Occident europeu
va viure
fins als nostres dies
pràcticament 15 segles
de fortes restriccions sexuals.
Però això està clar,
ja va ser
una altra història.
No en vinguis
amb històries,
curiositats.
Per la curiositat
d'avui,
20 d'abril
de l'any 2010,
ens desplacem
a la costa
maridonal del Perú
i al nord de Xile
i ens desplacem
també,
no només geogràficament,
no només territorialment,
sinó també amb el temps
i ens desplacem enrere
fa entre 9.000 i 4.000 anys
i parlem
d'unes mòmies,
unes mòmies
que no són egípcies,
com són les habituals
en aquest programa
per part del Manel,
sinó són mòmies
d'una cultura precolombina,
en concret
de la cultura precolombina
del Chinchorro,
una cultura
que va aparèixer
a la costa maridonal
del Perú i Xile
al voltant
de fa 9.000 i 4.000 anys.
Aquestes mòmies
són l'exemple més...
podríem dir més...
ara ho sé,
més...
més...
més...
més vistós,
també, sí,
d'un ritual mortuori.
Però,
deixant de banda
la seva antiguitat,
el que crida
l'atenció
dels més de 200 cossos
trobats fins a la data
són que més de la meitat
d'aquests cossos
pertanyen a nens,
els quals,
un cop morts i mumificats,
se'ls ficava perruca
i màscares d'argilla.
Argila.
Argila.
Argila.
Aquestes mumificacions infantils,
sembla ser que avui en dia
hi ha un investigador,
un arqueòleg
de la Universitat de Tarapacá,
a Xile,
un senyor anomenat
Bernardo Arriaza,
que li ha donat ja un sentit.
i sembla ser que és una...
Aquestes mumificacions infantils
són una resposta emocional
a una contaminació ambiental.
És a dir,
potser no érem conscients,
però ja parlem de contaminació ambiental.
Sembla ser,
segons aquest arqueòleg,
que l'alt contingut d'arsènic
als rius de la zona
va fer,
de la zona on es va assentar
aquesta civilització,
va fer que hi hagués
un gran nombre
de mortalitat infantil.
i per aquesta raó
hi ha tantes mòmies infantils
a Chinchorro.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Avui m'he perdonat els agents,
però quan vaig fer
la fotografia
d'avui fa 100 anys
em tremolava la mà, suposo,
i van sortir
les lletres una mica mogudes.
Intentarem llegir el text,
però veurem com sortirà.
Recordem que és una notícia
apareguda el 20 d'abril
de l'any 1910
al Diario de Tarragona.
Diario.
Diario de Tarragona,
evidentment.
Avui fa 100 anys.
el primer domingo de maio
celebrarà la secció
excursionista
del centro de lectura
de Reus
una anunciada excursió
a la sierra del Montsant.
Los excursionistas
irán en un autobús
acaba de marcar l'Inter,
no, Jordi?
Sí, perdó.
Bé, no passa res.
Tranquil, no passa res
que això se remunta
la setmana que ve,
que si no no s'omplirà
el Camp Nou.
Bueno, tornem al centro
de lectura.
Tranquil, centremos.
Fa 100 anys
no estaven pendents
encara no hi havia de Champions.
Tenien que fer una excursió.
i els excursionistes
iran en un autobús
hasta Ull de Molins
des de cuia,
i aquí hi ha una paraula
que és intel·ligible,
gruta, sembla que fica,
passant per l'ermita
de Santa Magdalena,
emprenderan
l'ascensió
a aquella legendària
muntanya
visitant
les seves grandioses
cueves,
baixaran a la morera
des de cuia poble
que les dirigeixeran
al lloc
de Escaladei,
célebre cartuja
fundada en el siglo XII
hoy en Ruinas
i a la immediata carretera
para tomar de nuevo
el autobús de regreso.
O sigui,
una bona excursió
de Fa 100 anys.
I una altra notícia
més trágica esta.
Diu,
comuniquen de Tortosa
que en la desembocadura
del río Ebro
cerca de San Carlos
de la Rápida
han naufragado
una barca de pesca
tripulada
por dos marineros
de los cuales
ha perecido
ahogado uno.
Eres notícies
de Fa 100 anys.
I també teníem
patrocinador,
com o no.
Pasta Servus
la mejor.
Servus,
la mejor pasta
para limpiar el calzado.
Se vende
en todas partes.
I ara que jo
li vull fer la pregunta
al Manel i al Jordi.
Jordi Manel,
aquí a la ràdio
també la venim?
Sí,
jo crec que sí.
Sí,
o sigui que podríem
adreçar aquí a Tarragona Ràdio
que digueu a buscar-la.
Si algú vol vindre
a buscar la pasta Servus
cap problema.
Sí,
que parlem amb tu.
Que seria
una peseta
50 cèntims
Sí,
20 cèntims.
Ja en teniu prou.
De cart,
de cart.
Pasta Servus
la mejor.
Patrocina
el No em vinguis
a Vistòries.
Notícies.
Obre el micro.
Ai,
anava a dir Núria.
Uxia,
com es diu?
Pot ser la Sílvia García.
Sílvia,
obre el micro.
Sílvia.
És que estem superdesconcentrats.
El Barça està perdent,
però bé.
Primera notícia.
Que el Barça està perdent.
Primer notícia.
Bona,
però això es pot
solucionar ben aviat.
l'oficina
de l'Alt Comissariat
de l'ONU
per als Drets Humans
ha enfatitzat
aquesta setmana
la necessitat
d'oferir protecció social
a les persones grans.
Això ja ho sabíem nosaltres.
però és que
aquesta referència
o aquest toc d'atenció
ve degut
als canvis demogràfics
i socials
que s'estan originant
ja des de fa dècades.
I sembla ser
que el 22%
de la població
serà sexagenària,
és a dir,
tindrà més de 60 anys
l'any 2050.
Això també fa replantejar
sovint molts temes,
com per exemple
la sostenibilitat
del model
d'estat del benestar,
que també
en plena crisi
és un tema de debat,
etcètera, etcètera.
Manel,
no em distreguis
si estic parlant,
no em senyaris la tele.
Hi han tret groga Puyol
i no llogarà
el partit de la Tornada.
Doncs el que comentàvem.
Sí, digues.
Estimacions demogràfiques,
més del 50%,
no,
més del 22%
de la població total
del planeta
tindrà més de 60 anys
l'any 2050.
Tot això
amb les conseqüències
que pot arribar a tenir.
Esperem que el jovent
que està creixent avui en dia,
que s'està formant avui en dia,
tingui moltes ganes de treballar també.
Que les passarem magres,
Joan.
Molt bé.
Primera exposició.
Tu segueixes amb la tele,
jo faig la meva bateria
i després segueixes tu.
T'epasso les meves notícies.
No, no, no, no.
Cadascú amb la seva feina.
Primera exposició.
En aquest cas,
al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
L'altre Olimp.
Els Pirineus a l'Antiguitat,
Societat, Economia i Religió.
Una exposició
al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
on, a més a més,
hi ha tota una sèrie d'activitats
per a grups escolars,
per a grups familiars,
conferències, etcètera, etcètera.
Següent notícia.
Llegim Tarracó,
literatura i història.
I és molt interessant això també.
La Biblioteca Publica de Tarragona
i el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
proposen un nou cicle
que coneix la literatura i la història
amb el format de club de lectura.
En aquesta ocasió,
predescobrir Tarracó
a partir del punt de vista
que ofereix la lectura
d'una selecció de novel·les històriques
que tenen com a marc d'acció
d'una o altra manera
la ciutat romana de Tarracó.
S'inicia aquest mes d'abril
amb la lectura
i tota una sèrie de xerrades
la lectura de l'obra de Julio Ricardo Trigo
publicada l'any passat
El somni de Tarracó.
Altres obres que formaran part d'aquest cicle
en el futur seran, per exemple,
Marquino de Maria Carme Roca
que els deu estar acompanyant
de Francesc Javier Aguilar Sastre
o contra el Mendí Mendàquium
el misteri dels còdecs màgics
d'obra d'Àngel Octavi, Brunet i Las.
Última notícia meva
i tot teu, Manel,
també exposició, en aquest cas,
a Caixa Tarragona,
a la Fundació Caixa Tarragona.
Agustí Centelles
al camp de concentració de Bram 1939.
Una exposició molt recomanable
per conèixer
l'història de l'exili republicà
o una mostra de l'història
de l'exili republicà
fins al 30 de maig.
L'exposició d'Agustí Centelles
al camp de concentració de Bram 1939
mostren una selecció
de les prop de 600 imatges
realitzades per aquest fotògraf català
durant la seva estada
al camp de Bram
de l'1 de març
al 13 de setembre del 39
juntament també amb fragments
del seu diari personal.
També tenim l'exposició
a la Fundació La Caixa,
la de l'estrella,
la de tots,
o no,
sobre Charles Chaplin,
també molt interessant,
molt recomanable
i d'aquelles que també arriben al cor
per la motivitat
d'un personatge
com és Chaplin
o Charlot.
Què tens?
I continuem perdent el Barça,
continuem sent notícia,
però això no és història,
encara,
ho serà potser d'aquí 30 anys.
Egipte,
ho sento,
Jordi,
però,
clar,
com que no paren de trobar coses,
jo he de reflexar-ho
i atenció que acaba de marcar...
No, Manel,
Manel,
segueix amb la notícia,
sisplau.
És que no puc,
espera,
que me concentro.
Doncs saps de poder, eh?
Me concentro,
me concentro.
Egipte.
I és que els arqueòlegs egipcis
han descobert una tomba
de la XIX dinastia,
segles XIII i XIV abans de Cris,
amb el sarcófag
de l'encarregat
dels documents reals
d'un període d'esta dinastia,
a la ciutat d'Ismailia,
a l'est del Caire.
I és que es tracta d'un ataúd
de pedra calissa
que conté inscripcions
per dins i per fora
sobre el seu propietari
que s'anomenava Ken Amun
i la seva dona,
anomenada Isis,
que treballava com a cantant
pel déu Atum.
A més a més,
hi ha dibuixos
de senes funeràries
i sobre els càrrecs
que ocupava el senyor aquest.
La tomba contenia
l'ataúd del difunt
i va ser trobada
quatre metres sota terra.
I en un estrat superior
van aparèixer també
una quinzena
de tombes
sembla ser
que dels primers segles
de la nostra era,
o sigui,
d'època romana.
I una altra notícia
també ràpid
que ens porta
també a la ciutat
de Tàraco,
de Tarragona.
D'Egipte cap a Tarragona.
Exacte.
I és que a finals del 2007
s'estàs parlant
de la catedral.
Sí.
Això recordo bé.
Una prospecció
geofísica
al subsol
de la catedral de Tarragona.
Els resultats
van ser l'aparició
d'una gran estructura
en aquest subsol
de la catedral
de 25 per 40 metres
situada aproximadament
un metre i mig
per sota
de l'actual
sol de la catedral.
Els arqueòlegs
estan gairebé segurs
que es tracta
del famós temple d'August
del qual parlen
alguns escriptors romans.
Estestiu,
possiblement,
s'esbrinarà el misteri
ja que,
per fi,
s'escavarà
una cata
de 25 metres quadrats
per determinar
físicament
si és aquest temple
o no.
Per poder accedir
a excavar l'interior
han estat necessari
uns 10 anys
de negociacions.
Les pròpies geofísiques
que estudien
amb ultrasons
el subsol
detectant estructures
sense necessitat
d'excavar
permeten excavar
el punt precís
on pot aparèixer
aquesta estructura.
No cal obrir
tota la catedral.
Davant d'esta evidència
el que més va
no es podia negar
a què es fes l'excavació.
Home,
10 anys
de negociacions
o des de fa 10 anys
que es va dir
i a més
han ficat la condició
que sembla
que aquest estiu
per les obres
de restauració
es tanca la catedral
i es limita
el culte religiós
i s'aprofitarà
aquest tancament
per a fer l'excavació.
A veure si apareix
aquest famós
temple d'August
de Tarragona.
Però també poden trobar
restes
d'alguna iglesia
de sigoles
de musulmà
possiblement també.
No ho sé,
però sí,
possiblement
poden haver-hi restes
d'èpoques més.
Home,
per la presència
musulmana
a Tarragona
també està...
No ho he de haver-hi...
Potser troben
alguna petjada,
no se'n sap mai.
Podem discutir
un programa,
podem discutir.
Molt bé, molt bé.
I ja està,
la sintonia,
que la Barça
continua perdent.
Molt bé,
molt trist,
molt trist.
Sí,
d'ale,
el que és trist
fer un programa
com aquest
es distregui
amb tanta facilitat.
En fi.
Programa número 24,
abans hem estat
de la 6a temporada,
abans hem estat
fent números
amb micro tancat
i crec que tornarem
a arribar
als 33 programes,
el nombre ideal
del nom
vinguis amb Històries.
És un número màgic.
Ha estat un plaer.
Ens escoltem
la propera setmana.
Aquí,
doncs,
tres persones fantàstiques.
Manel Magí,
Sílvia García
i un servidor.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
i un servidor.
Un servidor.
Un servidor.
Un servidor.
para
offsチャ
i un servidor
i un servidor.